Per a disparar una bona Cordà cal que la metxa no s'apague. Per a que eixa metxa no s'apague, cal que el foc que l'encén estiga sempre encés, sempre viu, sempre actiu. Esta reflexió que cau pel seu propi pes, ha de ser la base de la nostra Cordà. Ja fa un bon grapat d'anys, Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució de les espècies i de la selecció natural. D'acord amb ella, totes les espècies animals evolucionen amb el pas del temps. Les que ara mateix poblem la terra, no hem tingut sempre el mateix aspecte, sinó que hem anat evolucionant a poc a poc. Moltes espècies han existit, però han anat extingint-se. Altres han anat sobrevivint al pas del temps. El secret de la seua subsistència ha consistit en el fet que les espècies que sobreviuen, no són ni les més altes, ni les més fortes, ni les més grandotes, sinó aquelles que millor s'adapten a l'entorn en el qual habiten. Hi ha un animal més gran que un dinosaure? Doncs ja fa un bon grapat d'anys que es varen extingir, per no adaptar-se a l'entorn en el qual vivien. La Cordà de Paterna, és la mateixa que es disparava fa trenta anys? I fa cinquanta? I fa cent? I fa dos-cents? Si apliquem esta teoria de l'evolució de Darwin a la Cordà de Paterna i, per extensió a les altres Cordaes que es disparen a les nostres terres, la resposta serà que evidentment, no. No és la mateixa Cordà la que ara es dispara que la que es feia ja fa més de cent anys, quan es nugava una corda a la finestra de la casa de José Llabata Guillem i que travessava diagonalment el carrer Major, fins a arribar a la finestra de Manuel Martínez Llopis. D'aquella corda que estava a una altura d'uns tres metres, es penjava la peça o bouet, que era arrossegada per un tirador amb una canya amb dos ganxos en l'extrem, mentre les femelletes queien alegrement i s'escampaven pel carrer Major. Ni el tipus de coet, ni la qualitat dels caixons on es guarden les femelletes, ni la tècnica de tirar-les, ni la normativa que regula hui dia esta modalitat de foc és la mateixa. Ha anat evolucionant amb el pas del temps. I, igual que a aquell homínid que li va aparéixer el dit gros oposat a la resta de dits de la mà, la primera mutació que va patir la cordà fou l'any 1956 quan, a causa de la nombrosa participació en la Cordà es va deixar de disparar la peça. A este element pirotècnic, li varen créixer quatre pates i va adoptar forma de caixó. Es va introduir una reglamentació l'any 1965 i en 1971 es va introduir els coetons de 8 eixides i els de 10 amb una parada. Aleshores, fou quan eixe homínid va deixar de caminar a quatre cames i va començar a caminar alçat, nomes sobre les dos cames. Una altra modificació que es va dur a terme, fou en l'any 1973, amb un intent de disparar una cordà semiautomàtica que, per deficiències de muntatge, va produir que es cremara tota d'una i en pocs minuts es va acabar. Este fet va propiciar que l'alcalde, Rafael Alfonso Barberá, encarregara per a l'any següent l'organització de la Cordà a Pepín Damian. Des d'aleshores va ser, de facte, el coeter major. durant un bon grapat d'anys, fins que va ser substituit per José Antonio Monrabal, el Cotito en 2015. L'any 1980, vingué canvi de patrocinadors de la Cordà. Fins al dit any, estava a càrrec de la Clavaria i, a partir d'aquell any, va ser l'Ajuntament qui va començar a sufragar les despeses pirotècniques. L'any 1998 naix el Consell Sectorial de la Cordà, entitat que s'encarregarà, no només de l'organització de la Cordà, sinò de tots els actes relacionats amb la mateixa. L'any 2007 es fa crear la Federació Interpenyes, entitat que agrupa a les 20 penyes de tiradors de coets que, anys rere any participen en la Cordà i en la Recordà. L'any 2017 va ser declarada Festa d'Interés Turístic Nacional... Com podem vore, any rere any, la Cordà de Paterna va evolucionant i anant a més. Cap a on anirà la seua evolució d'ací a vint anys? Cinquanta anys? Cent anys? No ho podem saber, només ho podem pronosticar. Però el que sí que podem garantir és que el secret d'una bona Cordà consisteix a saber mantindre el pols entre la tradició i la innovació, el costum i la modernitat. D'eixa manera, s'aconseguirà que la metxa no s'apague i que de forma permanent, la flama de la nostra Cordà continue encesa, perquè es puga transmetre de generació en generació.
