Jugger

Hem anat passejant la meua dona i jo, des de casa cap al centre de València. I hem creuat el pont de les flors, des d'on es divisa un extraordinari paisatge tardoral del llit del Túria, digne d'estar dins d'un llenç. A mitja vesprada, este espai d'esbargiment, és un formiguer de persones que es dedica a passejar, fer running, anar en bicicleta, recolçar-se en la gespa, llegir asseguts en un banc, o fins i tot hi ha qui es dedica a pintar un quadre. En definitiva, tots i cadascun dels qui acudeixen a este fantàstic lloc, ho fan per a gaudir d'una vesprada fantástica i meravellosa al mateix temps que duen a terme allò que a un mes li agrada. I hem observat com, a dins del llit del Túria una vintena de xicons, d'uns vint anys, sobre la gespa, jugaven a un joc una miqueta curiós, amb una pilota, amb pals i escuts. El joc, que pareix tret d'un videojoc dels anys noranta, consisteix a marcar un tant i, per a aconseguir-ho, es coloca la pilota a la zona rival dins d'una marca situada a un extrem del terreny de joc, i on un dels jugadors correrà per a arribar a l'extrem opost del camp de joc. La resta de jugadors porten una sèrie d'armes, tant de defensives com d'ofensives, això si, reforçades amb materials molls per a no fer-se mal, i les utilitzen per a enfrontar-se als jugadors de l'equip contrari i protegir el seu corredor. Al final, guanya l'equip que haja marcat més tants. Mogut per la curiositat, vaig enviar unes fotos a través de la missatgeria instantània a varies persones, entre elles, als meus nebots, que són més jovens i segurament més coneixedors d'estos esdeveniments esportius més recents, per a vore si algú savia en què consistia este esport. I tots em varen contestar amb una resposta negativa. Però a tots els va començar a moure la curiositat per saber en què consistix este nou esport, els personatges dels quals duien una indumentària informal, però els elements de joc del qual pareixien trets d'algun capítol d'alguna sèrie medieval. Una volta picat per la curiositat, tant jo com aquells als qui els vaig enviar la foto per missatgeria instantània, i passat el temps sense assaciar dita curiositat, ésta va anar disminuint en el temps, fins que va arribar un moment en què pràcticament se'm va oblidar. Però vetges tu que, de sobte un dia un nebot meu en va enviar, també per missatgeria instantània, un missatge acompanyat per una fotografía d'un retall de diari con parlava del "Jugger", o nou esport que combina força, destressa i estratègia. Es tracta d'un joc nascut a Alemanya als anys huitanta i que conjuga elements de joc de pilota, amb elements de jocs de lluita. Al final, l'enigma va quedar resolt. Per una volta en la història, al parlar d'esports, no ens estem referint al futbol.

Aigua

La setmana passada va rebentar la canonada principal que dóna entrada a l'aigua a la finca on jo visc. I ens va deixar sense servici d'aigua durant un parell de dies, que fou el temps que va durar l'averia. I durant tot este temps va estar tallada l'aigua i no varem poder fer us del líquid element per a l'us habitual que se li sol donar. Ja el dia d'abans de començar la reparació, el llanterner ja va deixar una nota a la porta de l'ascensor on s'indicava que a partir de les huit hores del dia següent s'anava a tallar l'aigua per a efectuar la reparació corresponent. Però pareix ser que l'averia era més complicada del que en un primer moment pareixia i es va allargar un dia més del que estava previst. Una volta va concloure la reunió sumaríssima de veins que, de forma improvisada es va fer a la porta del pati, mentre els llanterners treballaven quasi a destall per a intentar deixar apanyada l'averia abans d'anar-nos a dormir, on cada veí va donar la seua opinió al voltant d'allò que estava succeint, amb queixes cap a tot el món, fins i tot cap al gobernador civil, vaig entrar dins de ma casa amb un parell de marraixes d'aigua recien adquirides de la botiga del cantó per si de cas, vaig tancar la porta de casa i vaig seure davant del televisor, mentre pensava que, per circumstàncies de la vida, havia d'estar un parell de dies sense aigua potable. L'aigua és vida. I vaig saber el que era, durant eixe temps, el viure sense ella. I, a l'igual que el pres, que enyora la seua llibertat, en eixe moment vaig enyorar l'aigua potable per a beure, per a dutxar-me, per a fregar, per a rentar els cuberts al rentaplats, la bugada a la llavadora,... No fa tant de temps, la gent vivia sense aigua potable a les cases. I rentaven la roba al llavaner, es dutxaven quan es podia, normalment una volta a la setmana, preferiblement els dissabtes, amb una ferrada i sabó fet a casa amb oli i sosa, es rentava l'escudella amb l'aigua d'una safa portada d'una font pública, normalment ubicada a la plaça del poble, d'on s'omplia també i eren tan feliços o, fins i tot més que ho som ara. I pensant pensant en tot açò, em dirigisc al servici on obric l'aixeta per a comprobar si ja n'hi ha aigua. Un xicotet esclafit d'aire, acompanyat d'un xorro d'aigua de color marró, una miqueta pudenta ompli la pica del water, que a poc a poc va anar aclarint-se fins a ser incolora insabora i insípida, que ens ensenyaven de menuts en escola. De nou hem tornat a tindre aigua potable. De nou hem tornat a la modernitat.

Records escolars

Tal volta perquè ja fa un bon grapat d'anys que vaig concloure l'escola al col·legi Villar Palasí de Paterna, y perque diuen que l'amistat que es fa de menuts és la més pura i és la més duradera en el temps, passen els anys que passen, ara que comença de nou l'escola a la que nous xiquets hi aniran per a aprendre nous coneixements, m'agradaria recordar en esta entrada, a aquells amiguets de la infància amb els qui vaig compartir pupitre. Han passat anys, molts anys que vaig acabar aquells estudis de l'EGB, al col·legi Villar Palasí.  Eren els temps del mundial España'82, del festival de la OTI, on la cançó "Latino", arrassava a tots els paisos de parla hispana i de l'un, dos, tres, el divendres a la nit on, una jove Mayra Gómez Kemp regalava apartaments a Torrevieja. Recorde Marcial Moreno, José Miguel Cebrian, Juanjo Lanzas, Javi Checa, Juan Simón, Víctor Garcia, Angel Martínez, Paco Bort, Maria José Navarro, Pili Lopez, África González, Eva Espinosa, José Maria Cuevas, Toni Sánchez, Encarna Jarque, Montse Duce, Sonia Castellano, Susana Macías, Dunia Martínez, Cristina Blasco, Merche Agustí, Isabel Flores, Paqui Navarro, Juan Pedro Blanco, Amparo Pla, Rafa Lara, Paco Almazán, Carlos Ferrándis, Manolo Navarro, Antonio Ruiz, Imna Cubel, Mariángeles Cervera, Pili Pérez, Begoña Rubio, Cari Molina, Pili García, María Calderón, Sergio Campos,  Rubén Zuriaga, Magda Cano, Javi Calatrava, Eduardo Orts, Marga Lujan, Roberto Díaz Santiago Montero, Vicente Clemente, Merche García, Maria José Lara, Carlos Fermín Mohedano, Maria José Fernández...  "Quien te ha visto amigo y quien te ve? Como te va la vida?". Cantava un animat Rafa Sánchez, de la Unión, a totes les radiofòrmules de l'època. I ara mateix, la lletra d'aquella cançó tan entranyable cobra, en esta entrada del blog, tot el seu significat. Perquè, una volta acabada l'EGB, he anat trobant-me en el camí, en el lloc menys pensat, a molts d'aquells amb els qui vaig compartir estudis i jocs. Amb qui m'he anat trobant, ens hem interessat mutuament de cóm ens ha anat en la vida. A uns els ha anat millor i a altres pitjor. M'he alegrat moltíssim amb qui li ha anat bé, i n'he entristit amb qui no li ha anat tan bé. Ens hem interessat també pels amics comuns dels qui no hem sabut res. I sempre ha predominat un sentiment de sana amistat, de tendresa i de carinyo per part de tots, nascut entre les parets d'aquella escola. Recorde que a l'hora del pati, amb el paper d'alumini que envoltava els entrepans de tots, feiem una pilota del tamany d'una de tennis, amb la que jugavem a "Uno, equis, dos", o a beisbol. I eixa pilota, representava eixe equip que erem tots. Perquè si tots col.laboràvem, amb el paper d'alumini de l'entrepà respectiu, hi havia pilota i hi havia joc. Si no, pues no. Eixe esperit d'equip encara continua vigent en cadascun de nosaltres i es manifesta en el somriure ample, gran, sincer que posem cada volta que ens trobem amb algun amiguet del col.legi en el lloc més inesperat: Una parada de metro, uns grans magatzems, en creuar un cantó i que fa que estigam més de mitja hora contant-nos batalletes. Una volta vaig deixar la E. G. B. només vaig anar al col.legi cada quatre anys, per a votar. I cada volta que hi anava, m'agradava perdre'm encara que fóra per uns minuts, pel pati del col·legi, on tan bons moments vaig passar en la meua infància, per a recordar aquells temps que vaig viure en companyia de tants i tants amics, amb els quals tants i tants dies i tantes aventures vàrem viure junts, el record dels quals sempre el tindré a la memòria.