Arrós en bledes i caragols.

A mitant matí, dins d’un perolet, se li tira una xorritada d’oli, a poder ser generós. Es trossegen les bledes a trossos menuts, llevant del tall blanc els filets que, en paral·lel s’estiren amb el ganivet fins a deixar només la molla. Es ratlla una tomaca. Tot junt es sofreix. Una volta daurats estos condiments, s’ompli el perol fins a la seua meitat, d’aigua. Es deixa bullir fins a que estiga tot a meitat coure. Es trossegen unes creïlletes que es deixen caure dins del perol. Es deixa coure tot a l’hora. Una volta cuit, es pot afegir caldo concentrat, per a enriquir el dinar i un grapat d’arrós per cada comensal. També s’aboca un pessiguet de safrà per a donar-li color. Els més puristas afegeixen, a més a més una vintena de caragols avellanets, enganyats el dia d’abans davall el sol del terrat en ple migdia. Una volta està en el seu punt, es serveix i… a dinar!! O millor dit: a dinar. Sense els signes d’exclamació.

Eixe era el ritual culinari del dinar dels divendres en ca els meus pares. Dinar típic de l’horta, però que a mi no m’agradava gens ni miqueta. Però no n’hi havia més remei que menjar-se’l. No  n’hi ha una altra cosa, em renyia ma mare al vore els meus gestos de desagrado. I immediatament venia l’acossament sicològic propi de les mares. Quants xiquets pobrets en vullgueren i no en tenen… I d’eixa manera, mig renegant i quasi mig plorant, acabava per menjar-me’l quasi tot. Vinga, una altra més i prou. Au.

Les bledes creixien a la solada del camp que tenia mon pare a la Canal Fonda, a Paterna. Ell, amb una navaixa que duia sempre a la butjaca, tallava les fulles de la bledera pel tall, a socarrel, de forma que quan tenia unes quinze o vint fulles de bledes les feixava en una garba que nugava amb fulls de canya de vora riu o be amb fulles de xusca, que sujectaven fermament les bledes sense desfer-se el feix, fins arribar a casa. L’agricultura biològica ja existia en aquella època, que tampoc fa tant de temps. Els caragols avellanets creixien a la part de la boquera. Aprofitant que es netejava el caixer de les males brosses que allí creixien amb l’aixada, de tant en tant eixia al pas algun caragolet que altre que s’anava dipositant a una bossa preparada per a acollir-los. Una volta a casa, es buidaven a una ferrada, on es rentaven minuciosament, fent-los xocar els uns contra els altres, frotant-los amb les dos mans, davall del xorret de l’aigua corrent que anava rentant totes les immundícies. Una volta nets, es possaven dins d’un perol, amb un ditet d’aigua i amb tot el perímetre de la vora amb una alambrada de sal, per a que no pogueren escapar-se. Amb això i amb tot el sol del migdia els caragols traien tota la molla que es menjaria al dia següent a l’arrós en bledes, a la paella o al plat que després es cuinaria.

No guarde jo un bon record de l’arrós en bledes i caragols de la infància. Pero sí que en tinc una certa nostàlgia d’aquell plat que feia gust a llar i a horta, amb les bledes collides a la Canal Fonda i els caragols replegats a prop de la boquera i enganyats davall el tòrrid sól del migdia.