La finestra.

 El papa Benedicte XIII, més conegut com el papa Luna per la seua pertinença a dita noble família aragonesa i per ser part activa al famós i tristament conegut com a “cisma d’occident”, quan es va exiliar al Palau de Peníscola va manar obrir a una de les seues estances, al seu estudi pontifici, una finestra que estiguera encarada cap a Roma per a, d’eixa manera, poder contemplar el seu objectiu: La ciutat eterna. A este lloc que hui en dia és objecte d’excursions dominicals, podem imaginar-nos al papa Luna assegut al bancalet d’obra que hi ha darrere de la finestra, cóm mirava cap a un lloc indeterminat del Mediterrani, mentre a la seua ment li colpejaven una volta darrere l'altra aquells records d’un passat recent, mentre cridava, amb ulls injectats en sang “El Papa sóc jo! El Papa sóc jo!"

Tots ens hem construït a algun racó de la nostra vida i de la nostra ment una finestra que mira cap a la nostra Roma particular, o record d’allò que en el seu dia arribàrem a protagonitzar i que hui en dia ja no ho tenim. Tal volta siga un tendre record de la infància. O un amor perdut de l'adolescència. O una amistat de molts anys que es troba a molts quilòmetres de distància. O uns estudis que vam mamprendre amb moltíssima il·lusió i que les circumstàncies de la vida ens varen obligar a deixar-los. O un treball del qual hem segut acomiadats injustament. Tots tenim el nostre record, la nostra nostàlgia i la nostra melangia. Tant com finestres puguem obrir de cara a un Mediterrani d’aigües clares i transparents, amb dofins que naden alegrement, en llibertat, mentre travessen les seues aigües tranquil·les.

Per a recuperar aquell vell somni o record impenitent, només hem de descobrir eixa finestra des d’on contemplar el nostre mar propi de llums iridescents, unes voltes en calma, altres ennuvolat i altres embravit que ens done l’esperit necessari per a contemplar-nos alhora a nosaltres mateixos, amb els nostres defectes, les nostres virtuts, les nostres aspiracions, les nostres aptituds, els nostres desitjos, les nostres grandeses, les nostres misèries i, en definitiva, a nosaltres mateixos tal com som, sense conservants ni edulcorants, ni res d’allò que ens puga adulterar la nostra personalitat. Serà en eixe moment quant, d’una manera decidida podrem aguaitar per la nostra finestra particular per a mirar en la llunyania. Segur que aleshores descobrirem els set tossals que escorten la ciutat de Roma.