Moros i cristians

Enguany, per motius que ara mateix no venen al cas, no he pogut gaudir de les desfilades de moros i cristians a les grandioses nits mora i cristiana que, any rere any, es venen celebrant a Paterna, com sí que he pogut fer anys en darrere, en compañía dels amics, al carrer Major. Afortunadament, les xarxes socials i les noves tecnologies ens permeten hui en dia viure pràcticament en temps real, qualsevol esdeveniment a qualsevol lloc del món, per molt recòndit que este siga. I en el meu cas, no he pogut evitar entrar dins de la xarxa social a la qual jo solc publicar, per a gaudir, encara que siga de forma telemática de la festa mora i cristiana. La setmana passada, a les Rambles de Barcelona, així com a Cambrils hi va haver un terrible atemptat que va ocasionar una quinzena de morts i una gran commoció a nivell internacional. I ara que observe les fantàstiques imàtgens de cadascun dels boatos de cadascuna de les diferents comparses mores i cristianes, mirant la pantalla de l'ordinador, només demane una cosa: que els estels de les armes blanques en l'aire dels capitans de cada filà, només siga per a lluïr l'espasa corba mora en l'extraordinària nit mora així com en la cristiana, i mai més per a rebanar el coll de ninguna persona. Que l'us dels vehicles de motor siga per a arrossegar els fabulosos carruatges dels boatos moros i cristians i mai per a atropellar, en nom de ningú, a qui gaudeix d'uns merescuts dies de descans, estiga al lloc on estiga. I que l'us de la pòlvora sempre siga per a fer disparar una extraordinària Cordà, -a partir d'enguany Festa de Interés Turístic Nacional-, o un lluminós castell de focs d'artifici, una bocabadant mascletà o un sorollós trabuc al cel, i mai per a fer volar pels aires a ninguna persona en nom de ninguna religió ni de ninguna ideologia. Perquè, si ja en un primer moment, la reconquesta de Paterna per part del rei Jaume I fou duta a terme de forma pacífica, huit segles després, ja al segle XXI, les desfilades de moros i cristians, dins de la festa de cada poble -en este cas de Paterna,- són un punt d'encontre, des de la festa, entre diferents cultures, diferents religions i diferents formes d'entendre la vida. Tan difícil és aprendre dels errors de la història i viure en germanor? Hem aprés a volar com els pardalets i a nadar com els peixos, però encara no hem aprés el senzill art de viure com a germans, va dir un eloqüent Martin Luther King, a l'explanada del Lincoln Memorial a Washington, ja fa més de cinquanta anys. Enguany, no he pogut gaudir de les fantàstiques desfilades de moros i cristians pels carrers de Paterna, però sí que he pogut gaudir-les de forma telemática a través de les xarxes socials. Les societats evolucionen pràcticament en tots els àmbits de la vida: ciencia, tecnología, literatura, art.... Però en l'àmbit de viure i de conviure, encara hi ha qui està al nivell de l'home de les cavernes.

Cullera

A l'estiu de l'any 1994, la meua germana i el meu cunyat, varen llogar un apartament al mes d'agost a Cullera, concretament a l'inici de la platja de Sant Antoni. Al mes de gener d'aquell any, va nàixer el meu nebot Luis, que amb mig any, ja gatejava per aquell pis de terràs, amb bolquers inclosos. Aquell any, els meus pares i jo varem anar per a passar uns pocs dies amb la seua companyia. A aquell estiu va seguir un altre. I després un altre, també a Cullera. Va nàixer el meu altre nebot, Natxo, qui també es va estrenar a açò de l'estiueig a este fantàstic poble de la Ribera, netament turístic, però que ha sabut continuar mantenint l'essència de poble, i que combina perfectament la platja amb la muntanya. Durant tots estos anys que hi he anat, he recorregut el seu passeig marítim, de matí, de vesprada o de nit,  tot i descibrint els matissos que la llum del sol donava a cada moment del dia, he passejat pels carres del casc urbà de Cullera, he pujat al Castell de santa Bàrbara o a l'Observatori Meteorològic, en eixa época de la vida en la que la única preocupació que un té al cap és si possar-se el banyador blau o el verd. Vint i tres anys més tard, hem tornat, un any més, a Cullera, de nou, a passar el dia per a dinar amb la familia. Sempre que arribe amb el cotxe a la rotonda que ens dirigeix cap al Faro de Cullera i comence a pujar fins a entropessar-me directament amb el Faro i les meravelloses vistes que des d'allí es contemplen, sempre hi ha un record o altre que, sense adonar-me'n, m'assalta a la ment. La il.lusió dels vint anys d'estar tres dies a la platja, aquell any que em vaig emportar els llibres per a estudiar, el bany al mar, amb els meus nebots, encara xiquets, amb la meua germana i el meu cunyat, la imatge de la taula parada, a punt de dinar una suculenta paella  encarregada al restaurant del cantó, tot això mesclat amb imatgens bucòliques, com la de la lluna plena relant per damunt de la mar o el sol rogenc despuntant de bon matí per darrere del Sicània   Un any més hem tornat a Cullera per a gaudir d'un meravellós dia en família. Són eixos moments de la vida que un guarda com a tresor o com a record, que no es paguen ni en tots els diners del món.

Marqués de Dosaigües

Al carrer del poeta Querol de València, es troba el palau del Marqués de Dosaigües. Es tracta d'una construcció manada a fer per part de la família Rabassa de Perellós al segle XV, la qual ser la seua residència habitual. A l'any 1740, es va dur a terme una ampla reforma d'aquella casa que, d'un estil gòtic un tant auster, es va transformar en un estil purament barroc, amb una ampla abundància decorativa. Així, s'encarregà l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, el qual la va dur a terme amb una delicadesa exquisita. Una volta extinguida la línia de successió directa del Rabassa de Perellós, el 1853, va heretar el marquesat de Dosaigües, en Vicent Dasí Lluesma, qui decidí dur a terme una àmplia reforma de l'edifici, iniciada el 1854, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme que combina rococó, neoimperi i motius xinesos. En l'actualitat, alberga el Museu de Ceràmica de València o Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries "González Martí", compost per una important col·lecció de ceràmica donada a l'estat el 1947 per Manuel González Martí i la seua dona Amèlia Cunyat. Des de l'any 1954, després d'una important reforma, este edifici es va convertir en Museu Nacional de Ceràmica. I, tot diga dit de pas, en una espècie de tarta nupcial on es barregen una sèrie d'estils artístics, tot i predominant el barroc, estil rococó. La seua entrada, en travessar un llindar barroc d'alabastre on hi han esculpits, dos titans que representen els rius Túria i Xuquer que sostenen la part superior de la façana, amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, ens transporten a un pati interior, el qual ens condueix de plé a una escala imperial que, una volta recorreguda, ens porta al primer pis, al vestíbul del palau on ens reb, majestuosa, l'estàtua de la deessa Flora. Probablement en el seu moment esperaria a este vestíbul el sr. Marqués de Dosaigües les seues il.lustres visites, a les quals acompanyaria al menjador, al saló de fumoir, o al saló xinés per a gaudir d'una agradable veltada, per a concloure més d'un negoci o per a fer ostentació de tot allò que tenia. Cada sala d'este Palau és com una xicoteta caixa de bombons, ricament decorada amb un estil diferent, d'entre les quals, destaquem l'extraordinària sala de ball, ricament adornada, on els músics estaven amagats rere d'una celosia per a que ningú endevinara què estaba passant a la sala de ball. A més a més, es pot gaudir a la segona planta, d'una importantíssima col·lecció de ceràmica, amb peçes de terrisseria produïdes durant més de tres segles a llocs diversos: Paterna, Manises o l'Alcora entre altres, tot incluint també ceràmica que podriem denominar d'autor, entre les que s'inclouen unes peçes que va regalar Pablo Ruiz "Picasso". En fi, si este mes d'agost vos haveu quedat a València "de Rodríguez", o hi teniu pensat vindre a gaudir d'uns dies de vacances, sempre podeu recorrer este extraordinari palau enclavat al centre de la ciutat. Els dissabtes de vesprada i el diumenge de matí, l'entrada és gratuïta.