Torres de Quart

A la ciutat de València, a l'encreuament entre els carrers Guillem de Castro i el de Quart, hi han unes torres bessones, que tenen forma cònica, semicircular, coronades amb merlets en la seua part superior. Són les comunment anomenades Torres de Quart. Foren construides al segle XV pels nobles mestres en l'art de la pedra Francesc Baldomar i Pere Compte. I sòn el residu de la muralla que envoltava la ciutat de València, fins que un Governador Civil de València anomenat Ciril Amorós, al segle XIX va decidir derrocar les seues muralles i mantindre alguns elements de la mateixa, com les torres de Quart o les de Serrans i derrocar altres, com el Portal Nou, que estaba ubicat exactament on es planta cada any la falla de Na Jordana. Infinitat de voltes he passat per davant de les Torres de Quart a peu, en cotxe, en bicicleta, en autobús, en taxi... L'altre dia vaig passar per allí, passejant tranquil·lament. Era de matí, sobre les huit, i estava fent temps, esperant a que obrira una administració propera, on hi havia d'anar per a fer unes gestions. I, mirant mirant este impressionant monument, em vaig adonar que, a la seua part cil.líndrica, la que dóna de portes cap a fora, sobretot a la seua part superior, per davall dels merlets, hi han, com si foren pigues d'una pallola mal curada, o arruges d'una front d'ancià, o clots d'un camí ral, una sèrie de forats, estesos per tota la superfície vertical externa de les torres. El pas del temps, però sobretot les diferents guerres viscudes i patides per este monument, com la guerra de successió, la guerra de la independència, les guerres cantonals o la guerra civil, han anat canviant i deteriorant la seua imatge. Si les mirem de lluny, no ens donarem a penes compte, però si ens arrimem a contemplar-les d'una manera més detinguda, es poden apreciar ben clarament els orificis. Després de més de cinc segles d'existència, estes torres continuen dempeus, de forma magestàtica tot i mostrant el seu esplendor de temps passats. I ara que ha arribat setembre i hem reiniciat les activitats quotidianes després d'un calorós i relaxat estiu, no puc evitar reflexionar al voltant d'este fet. I a l'igual que les torres de Quart han rebut mil i una canonades al llarg de la seua historia, per a intentar derruir-les i accedir dins de la ciutat,  tots i cadascun de nosaltres també som torres de Quart que, dia a dia, aguantem les envestides diàries de la vida.  "Mil voltes em cauré, mil i una m'alçaré", diu un conegut refrany, tot i fent referència a  la capacitat de superació, que hi ha innata dins de l'ADN de les persones. Però, si mirem cap al futur, el millor de tot és que als forats ocassionats per artilleries diverses al llarg de la nostra història, hi han hagut aus que, de forma innata, han trobat el lloc idòni per a assentar-se i construir el seu niu.

Aitana

La setmana passada vaig anar de bateig: El bateig d'Aitana. Aitana és la filla d'una cosina germana meua, amb la que vaig viure  mil i una aventures quan teniem vint anys: varem anar d'acampada, varem eixir per les nits, varem anar de vigília, varem anar d'excursions, varem anar de dinars, de sopars... en definitiva sempre hem tengut un contacte fluit pel fet d'haver viscut en la mateixa finca, ser familia i haver compartit amics comuns, pràcticament des de la infantessa, sobretot en aquells temps daurats en els que el major dolor de cap d'un era el color de la camisa que anava a posar-se un esta nit, per a eixir de marxa amb els amics.  Després de més de deu anys de feliç matrimoni, ha arribat el moment en el que a l'arbre frondós que varen plantar junts Jorge i Isabel allà pel dos mil tres li ha brotat una branca nova. Es tracta d'un rebrotim menut, tendre, en forma de xiqueta, que li ha donat llum a tota la família. Ja fa molt de temps, vaig llegir a un llibre de Miquel Adlert Noguerol anomenat "De la meua catacumba" la següent reflexió: "Crec haver llegit, pero no recorde on, que cada chiquet que naix es una demostració de que Deu encara confia en l'home" (sic). I, efectivament, ara que Aitana ja està present entre nosaltres, la més menuda d'entre els seus cosinets, i que pertany a eixa generació que ha nascut amb un mòbil, una tablet i un grapat de noves tecnologies davall del braç - ja no amb un pa- no puc més que constatar quànta raó té la cita en qüestió. Que les circumstàncies personals de cadascun venen, com deien els nostres majors, quan nostre Senyor vol, no quan volem nosaltres. Que quan es desitja alguna cosa, només hi ha que lluitar per ella i que, si ha de ser per a nosaltres, ho serà. I si no, pues no ho serà. Que voler és poder. Que la perseverància és el motor que fa moure tots i cadascun dels nostres passos. Que no hi ha cap de camí fàcil que ens porte a cap de lloc que valga la pena. I que cada objectiu que un es marca en la vida és una meta a conseguir i que, quan s'ha conseguit, és objecte d'autorrealització personal que ens ompli de claredat la nostra vida, com si fora la llum del migdia. Una volta més, ens varem reunir al voltant de la taula la meua família materna, per a celebrar tan important esdeveniment. I un comprova una volta més,  cóm els més majors, es van fent cada volta més majors. Cóm els més menuts, també es van fent cada volta més majors. I cóm nosaltres, irremediablement, anem fent-nos també majors. I d'eixa manera, un perceb cóm el pas del temps és un arrap o un bes, tot i depenent de l'edat de qui es tracte. Només puc concloure estes senzilles paraules, tot i dirigint-me a Aitana, per les venes de la qual, corre sang de Paterna. I de Manises. I de Torrent. I d'Alaquàs. I també de Benimàmet. Que sigues benvinguda a esta Terra. A este, el teu poble. Que sigues benvinguda a la teua llar.

Juan Antonio Llopis

Tal volta perquè els records de la infantessa es projecten al llarg de la vida d'un mateix i el fan ser una miqueta més feliç, sempre que arriba el començament del curs escolar escric una entrada amb la temática de l'escola, per a recordar eixos temps en els que el major mal de cap de un, era el fer els deures de matemàtiques, o la redacció al voltant d'un tema qualsevol que ens  havia manat el mestre. Si a l'antiga EGB hi havia un moment de inflexió, eixe era el canvi del primer a segon cicle, és a dir de 5 a 6 d'EGB. És eixa època de la vida d'un mateix, al voltant del onze anys , en que es deixa de ser xiquet, per a començar els primers passos de l'adolescència. Si en eixe primer cicle de la meua formació, un clàssic don Paco Barambio va ser qui ens va portar de la mà a aquells xiquets que formavem aquella classe del col·legi Villar Palasí de Paterna, en el segon cicle varen ser no un, sinó dos mestres el tàndem que ens va portar de la mà en l'Educació General Bàsica que culminava l'educació obligatòria, i que varen ser D. Juan Antonio Llopis i D° Isabel Cañas. Es tractava d'una generació de mestres més moderna, més progressista i amb una visió del món una miqueta diferent  a la que se'ns havia oferit fins a aquell moment. Era a mitant dels huitantes, l'època en la que els pallassos de la tele ja es veien en color i deixaven pas a altres series com David el Gnomo o la volta al món en huitanta dies, duta a terme per un gos amb trets humans com era Willy Fogg. No deixa de ser curiós cóm des del primer dia, D. Juan Antonio Llopis ens va demanar que li parlarem de tu. I més curiós encara fou que pràcticament ningú prenguerem nota de les seues paraules, influenciats sobretot pels savis consells paterns, de tal manera que el que feiem era cridar-lo amb el seu primer nom, això si, amb el don per davant. D'esta manera va passar a ser conegut com don Juan. Aquell mestre nascut a Bocairent i que a principis dels setantes es va estrenar a Massalavés el curs de 1970, en acabant va estar destinat a Requena en 1971 i 1972. L'any següent va exercir la docència a Alginet, per a acabar exercint al Villar Palasí, de Paterna, pràcticament des de la seua inauguració i durant 19 anys. El seu últim destí fou el col·legi Mestalla, a València, fins a la seua jubilació, ja en els norantes del segle passat. Amb ell vaig descobrir la meravellosa experiència d'anar d'acampada i dormir fora de casa, en companyia dels companys de classe en una tenda de campanya. Trenta anys després, encara recorde l'olor de pipa per les escales del Villar Palasí mentre un bon grapat de xiquets anàvem en fila índia, a la classe. O aquells monòlegs sobre temes diversos que aparentment no tenien res a vore amb la matèria docent que tocava explicar, però que en acabant, amb el pas del temps, a un li han servit en la vida més del que pareix. Recorde el sac de taronges que preparava mon pare, un per a ell i l'altre per a donya Isabel en vespres de Nadals com a detall o com a estrenes, mentre mon pare li preguntava: Cóm va el xic? Si es porta mal, castigue'l". O aquell equip de voleibol femení que el compossaven les companyes del nostre curs, tant del grup A, del B com del C, que jugava els dissabtes de matí contra equips dels altres col·legis de Paterna i que animavem, tots a una.  O aquella excursió que varem fer al seu poble, Bocairent, ubicat a la vessant noroest de la Serra de Mariola, on vàrem descobrir les coves d'este meravellós poble de la comarca de la Vall d'Albaida. Probablement un dels últimps records que guarde amb ell, siga aquell viatge final de curs a Andalusia, amb el "The final countdownt" d'uns melenuts Europe, com a banda sonora original del viatge. Era l'estiu de 1987 i aquella excursió de tota una setmana fóra de casa, fou una espècie de viatge iniciàtic que va suposar un canvi d'etapa en la meua vida. Era el mes de juny. Havia conclós l'EGB i a setembre començava l'Institut. Nous estudis,  nous companys i noves responsabilitats anaven a formar part de la meua vida. Nous professors, alguns d'ells eminentíssims, entrarien a formar part de la meua vida i que han influit en la meua forma de ser. Però, de tant en tant, encara recorde, com un ensomni, aquells primers examens de naturals de dos temes, aquells exercicis de matemàtiques, aquell magnetofon enorme on escoltavem la pronuncia en francés, o aquells exercicis de gimnàstica o de plàstica que, en el seu moment eren autèntics problemes que ens llevaven la son i que el pas del temps ha fet que siguen uns bells records que quan em venen a la ment no poden evitar arrancar-me un tendre somriure.

Brocanters

Brocanter és aquell que es dedica a comprar i vendre objectes usats. La seua diferencia amb l'antiquari és que este es dedica a comerciar amb objectes usats antics de més de cent anys, mentre que el brocanter, els objectes que compra i ven, tenen una antiguitat d'entre cinquanta i cent anys. Sobretot estem parlant d'objectes anomenats genericament com a vintage i que tan de moda s'han possat últimament en algunes botigues ubicades estratègicament al centre de les ciutats on es solen vendre objectes d'este tipus, en companyia de souvenirs i records en forma de imans de nevera per a regalar a la familia, amb ocasió de l'últim viatge fet a no sé on. Per a dir adéu a l'estiu hem anat la meua dona i jo a passar el cap de setmana a la localitat de Jesus Pobre, AETIM depenent del municipi de Dènia de la que ja vaig parlar en una entrada anterior que es pot llegir fent doble click en el següent enllaç: (Jesús Pobre). Dóna la casualitat que cada primer diumenge de mes, al Gran Riurau d'esta bonica localitat en la que, tot siga dit de pas, es va fixar la marca Dolce & Gabbana per a gravar un spot de pintallavis, amenitzat amb la cancó When you’r smiling de Louis Armstrong, s'organitza, per part de l'Associació de Col.leccionistes i Brocanters de la Marina Alta, un mercat de brocanters on, una quarentena de brocanters expossen a les parades que circumden el riurau, tot tipus d'objectes decoratius com poden ser espills, rellotges, ceràmica, objectes de cristall, làmpares, monedes, objectes vintage, retro, antiguitats..., tot això, mentre el raïm   recollit es va secant sobre canyissos per a convertir-se en panses. De fet, hem pogut observar fins i tot gramòfons en perfecte estat de conservació i funcionament, trompetetes d'agutzil, llibres antics, crucifixes de tamanys diversos, palmatòries, hisops, alguna casulla, gaiatos, molinets per a moldre el café, corbelles, cedassos, bacins, romanes, pessos de dos braços... objectes tots ells que podem trobar-nos a la cambra dels nostres iaios i que si els venèrem, ens podriem traure una pagueta vitalícia, que ens podria jubilar per a tota la vida. Dins del riurau, s'ha instal·lat una barra de bar on es serveixen tot tipus de beguda, així com pastissos i coques salades i dolces de tota la contornada. A mitant matí, hi sol haver música en directe que amenitza l'estança dels qui per este mercat de brocanters ha fet fira i es passetja amb una figura de ceràmica, o una lupa, o una estilogràfica, o amb  un obricartes a les mans, recien adquirit. En este cas, un violinista era el que s'encarregava d'entretindre al personal amb alegres melodies bien conegudes per tots. Mentrestant, el lament del canon de Pachelbel em recordava tristament, molt tristament, que hi havia de tornar a treballar al día següent, després d'haver gaudit d'uns esperats dies de vacances.

Nebots

Nebot és aquell que és fill d'un germà o d'una germana i que, no sent  per tant, fill, se li vol quasi quasi com a tal, amb l'avantatge de no tindre eixa obligació de la criança dia a dia que sí que tenen els pares, però amb el goig de gaudir amb ell de moments inoblidables, com pot ser una eixida al cine a vore una de Harry Potter o a prendre un refresc. Un 9 de maig de 2004, al Col·legi la Salle de Paterna, el meu nebot Luís va prendre la Primera Comunió. Al decorat improvissat que es va instal·lar al hall del col·legi, ens retraten a un jovenet Alejandro, és a dir, jo mateix, amb tratge jaqueta i corbata. A la meua dreta, hi ha el meu nebot Luís, que era qui eixe dia va prendre la Primera Comunió, vestit de mariner i a la meua esquerra, el meu nebot Nacho, el més menut de la casa, també amb tratge jaqueta i amb pantalonets curtets. Tots tres formem un tàndem entreverat entre la innocència dels menuts i el meu començament a caminar pel món laboral i pels fons abissals del mar del món en general. Es tracta d'una fotografia seria i graciosa alhora, rigorosa i desenfadada, carinyosa, que, en definitiva flaira a tendresa.

Sis d'agost de 2016. Dotze anys després d'aquella foto, una altra celebració familiar fa que ens tornem a juntar al voltant de la taula. I en este cas, la fotografia immortalitza tant una adolescència, una joventut i una maduresa que comença a quallar al rostres dels que hi apareixem en la foto. Emulant aquella foto del dos mil quatre, em trobe jo darrere i els meus nebots davant. En este cas, a diferència de l'altra fotografia, el que apareix a la meua dreta és el meu nebot Nacho, el més xicotet, mentre que el que està a la meua esquerra és el meu nebot Luís, el major. Apareixen en l'ordre invertit a com apareixien a la fotografia de dos mil quatre. Es tracta d'una imatge totalment desenfadada, que mostra l'alegria del moment viscut. Compare les dos fotografies i observe cada rostre, cada tret, cada gest, en definitiva, cada detall que ens mostra el pas del temps. I observe cóm, aquell jove que era jo, ara és un adult que comença a pentinar canes. Que aquell xiquet que prenia la Primera Comunió en la foto, és un jove estudiant a punt d'acabar la carrera. I que aquell menut amb tratge jaqueta, corbata i pantalonets curtets, comença ara a patir el que és l'estudi universitari. I ara que estic ordenant, catalogant  i guardant les diferents fotografies així com els videos que tinc esparços pel movil, així com a l'ordinador, m'apareixen de sobte estes dos fotografies, com si foren dos daguerreotips d'època. De fa dos segles o de fa deu minuts. Dotze anys no són res? O són molt? O tal volta res? O tal volta massa? No ho sé. Tal volta tot depén de amb què acomparem la mesura del temps. Probablement siga el temps just i necessari per a comprobar l'evolució que solem dur a terme les persones i que, en el dia a dia no som capaços de donar-nos compte.