Sentir o escoltar?

Les orelles són aquells pavellons auditius que ens permeten prestar atenció a allò que diu o parla alguna persona, o a algun soroll produït per qualsevol animal u objecte. En valencià, a diferència del castellà, on es distingeix entre oreja i oido,  sent el primer la part externa, és a dir, el pavelló auditiu i el segon la part interna, que es composa del timpà, la caixa timpànica i tots els òrgans minúsculs que allà dins habiten, l'oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana. Més grans o més menuts, amb arracades o sense, els pavellons auditius, anatòmicament es troben ubicats en la part més alta del cos, per a poder així absorbre el màxim posible la informació que per eixa via, ens pot arribar. Deia Socrates que les persones tenim dos orelles i una boca, per a parlar la mitat i per a prestar el doble d'atenció a allò que es diu. El nostre vocabulari és el suficientment ric per a expressar els diversos nivells d'atenció que nosaltres prestem a la informació que ens entra per les nostres orelles. I així, es parla de sentir, quan un perceb per mitjà de l'orella. Es parla d'oir a percebre sons amb el sentit de l'oïda. Pel contrari, es parla d'escoltar, quant es posa atenció a allò que es diu, es a dir, quan es fa cas d'allò que ens diuen. Però resulta curiós que el verb sentir, fa referencia també, polisèmicament, a percebre amb els sentits les impressions dels objectes, normalment, amb exclussió de la vista; també a patir un dany físic i a tenir compassió o doldre's. Per la qual cosa, un por sentir qualsevol soroll i por sentir qualsevol cosa. I es por jugar amb eixa polisèmia per a indicar que un senteix alguna cosa, tant amb les orelles, com amb qualsevol altre sentit. A voltes, el verb sentir el substantivem i emprem expressions ja fetes com "t'acompanye en el sentiment" en moments luctuosos. "Què no m'has sentit?" Sol dir el pare o la mare al fill quan el riny. De la mateixa manera, un diu "ho sent" fent referència a que lamenta una determinada circumstància, normalment no agradable. Però, en un altre contexte podria ser que la persona en qüestió ha escoltat alguna cosa i en preguntar-li "ho has sentit?" el seu interlocutor diga "si, ho sent". O també, que aquell progenitor que diu "què no m'has sentit?", segurament la situació real que està desenvolupant-se, siga que li acaba de fer una carícia al fill i el que realment li pregunta és si perceb la carícia que li està fent. Este últim significat sería una miqueta rebuscat, però podria donar-se el cas. Be, com ara mateix puc sentir cóm sentiu que esta entrada s'acabe, ho deixarem ací per hui.