Fins ací arribà la riuada...

Feia temps que no en teníem notícies d'Alexandre Navarro i Tomás. Ja en feia, ja, que no en sabíem res del poeta de Nàquera. Una dècada, és molt o poc per al conreu de la literatura? Tal volta este guaret literari siga el període just i necessari per a carregar motxilles, emplenar cantimplores, aventar el gra per a separar-lo de la palla, collir taronges primerenques o per a omplir l'andana. El cas és que, després d'un parell de lustres, de nou reapareix, -o tal volta no se n'havia acabat d'anar-se'n mai-, i en plena forma poètica, amb un llibre de poesia a les mans. Encesa fotografia és un passeig per l'amor passional, un recorregut pel cos de la persona estimada, un veritable crit de plaer a mitjanit, una llàntia encesa de matinada. Es tracta d'un poemari molt unitari, poc narratiu i aviat epigramàtic, senzill i complex alhora, entre les línies del qual es destil·la tendresa, gota a gota vessada o besada, no ho sé, no sabria dir-vos. Cinquanta sis perspectives diferents de l'amor, de la passió, que començaren a prendre forma un divendres de gener, fred i plujós i que conclourien, ininterrompudament, un mes després. Com un doll d'aigua fresca que eix per una mànega, els poemes, tot d'una, l'un darrere de l'altre varen anar brollant de la mà del poeta. Al llarg de les seues línies, podem trobar la passió barrejada amb l’estima per la terra, munyida entre els plecs dels versos del gran poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés, com podem llegir al poema XXXI que acompanya esta entrada: vinyes, figuera antiga, parets velles i morter sec, s'escolta una nit d'albades... En ells la sentor de l'alfàbega, pàtria comuna de Nàquera, lloc i llar del nostre poeta, així com de Bétera, d’on tants i tan bons records guarda, s’escampen per entre els versos d'este poema. I el sentiment que envolta l’ànima d’este poemari, que pot arribar a ser, fins i tot còsmic, com la poesia aleixandrina -de Vicente Aleixandre-, torna una alta volta a nàixer a la terra que xafa en el dia a dia el poeta, esta volta en forma de riuada. Als carrers del centre de València així com als pobles que llepa el Túria o el barranc del Carraixet, n'hi han plaques que marquen fins on va arribar la riuada de l'any 1957. I eixa riuada de versos són els que apareixen publicats ara per l’Editorial Germania. No deixa de ser curiós el mètode de treball de l’Alexandre en este recull de versos, tot i emprant les xàrcies socials on hi deixava penjats els primers esborranys per a observar la reacció de l’univers cibernètic al voltant de les seues paraules. Un mètode de treball del qual l’autor es troba satisfet i que no descarta utilitzar-lo en propers poemaris. En definitiva, ens retrobem amb un nou treball poètic d’Alexandre Navarro on la passió és la lletra i també la música al pentagrama literari del nostre amic i poeta.

Quina lletra caldrà escriure't / confós de llengua i tèrbol d'enteniment? Amb estes paraules comença probablement el més primerenc dels seus poemaris, que fou premiat als 1ers. Premis DISE, a l'any 1992, on ja despuntava un jovenet Alexandre al món literari, poètic i cultural. A l'any següent resultà guanyador ex-aequo del 3er. premi Miguel Hernández, organitzat per la Conselleria de Cultura. Tanmateix, quedà segon ex-aequo també, en l'edició d'aquell any dels Premis Solstici, convocats per l'ajuntament de Manises. El març de 1995 publicà a l'editorial Germania el llibre Desgracià la pluja les banderes i al juny va resultar guanyador del IV Certamen de les Nits Màgiques del Django's, amb la plaquet "No em moriré d'amor. Eixe mateix any també publicà Ex-vot. A l'any 1998 publicà  Criatura del demà, poemari que va guanyar el VIII premi Ramón Comas i Maduell de poesia, dins dels Premis Ciutat de Tarragona, a la convocatòria de 1997. Antara i A l'entrada del temps fosc es publicarien l'any 1999. Li seguiria Opus incertum en el 2000. Al 2002 guanyaria el III premi de poesia Antoni Matutano de la vila d'Almassora amb el recull de poemes Genet del vell pais. Eixe mateix any va guanyar, a més a més el premi de poesia Ciutat de Vila-real amb el llibre La part del Centaure, que seria publicat a l'any següent. En el 2005 va publicar Al cab del dia. A banda dels premis que ja hem anomenat adés n’ha obtingut moltíssims més. Hem de fer referència al Vall d'or de Soller, el Vila d'Almussafes, el Ventura Gassol de la Selva del Camp, el Vila de Vallirana, mig Josep Maria Ribelles de Puçol i el Macià Manent de Premià de Dalt, entre d'altres. A més, ha publicat treballs d'investigació sobre l'obra del benvolgut i admirat Vicent Andrés Estellés, la lírica popular del segle XIX, la toponímia rural i la historia de la sanitat local. A banda ha col.laborat en El Temps, Levante-EMV, Saó i Lletres Valencianes.

La meua relació amb Alexandre naix entre els pupitres de la facultat de Dret on vàrem coincidir en alguna que altra assignatura. Fervent participant de tertúlies literàries, un dimarts a la nit vàrem quedar per a anar a la de la Forest d'Arana que es celebrava al café Lisboa, amb la incògnita de si el dimarts sant n'hi hauria tertúlia literària o no. Vàrem descubrir que no n'hi hava. Pero també vaig decubrir la qualitat humana, la bonhomia i el tarannà tan extraordinari del nostre amic, alhora que un tertulià magnífic. Els destins de la vida ens varen separar, cadascun pel solc que s’ha anat traçant ell mateix. Les xàrcies socials i les noves tecnologies ens han tornat a juntar, encara que siga virtualment i ens han permés, per una banda, el anar sabent de la seua vida i la seua obra i, per una altra, que ara mateix puga escriure estes senzilles paraules en este humil blog per a lloar un amic de veritat. Amb el permís de l’autor vos transcribisc un parell de poemes de Encesa fotografia per a anar obrint boca. Espere que vos agraden!!

XXXI

(cançó de Bétera)

Pàtria feliç de les vinyes,

alters al migdia solar!

Camí que es perd en l’ombra,

figuera antiga que torna a peu.

Parets velles i morter sec:

quina pluja, el teu carrer.

(s’escolta una nit d’albades)

A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,

flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler

seguesc l’amor com si fóra un roder.

A la ziga-zaga el que jo vull fer

és doldre’m amb espines de Roser.

A la ziga-zaga el món sencer

que mamprèn i acaba al teu carrer.

XXXVI

M’agradaria poder traçar, ràpid,

una ratlla a considerable altura

a les parets del teu carrer

i escriure FINS ACÍ ARRIBÀ LA RIUADA.

Per a marxar caminant, carrer avall

o barranc avall, que ja no ho sé

ni vull saber-ho, si sóc persona

o aigua amarga. Dir que fins ací,

fins aquest punt i dia exacte,

arribà la riuada del teu amor,

o de l’amor per tu. Deixar

la ratlla i anar-me’n del tot

Encesa fotografia. ©Alexandre navarro i Tomás.  Ed. Germania. 2013.