viernes, 20 de septiembre de 2013

Figues.



Els iaios de ma mare vivien a Campanar, enmig de l'horta, en el camí que uneix Paterna amb la capital. Tenien una alqueria anomenada Alcria de Lleonart, rodejada per unes fanecades de terreny on cultivaven tot tipus de collites. A l'entrada n'hi havia una figuera enorme que feia unes figues negres, napolitanes molt, però que molt dolces. Als anys setanta, mon pare li va arrancar un rebrotim i el va plantar al camp que teniem a la Canal Fonda, a un cantó, a la zona de la boquera, per on passa la sèquia de Tormos. Aquella branca va arrelar, va créixer i es va convertir en una figuera quasi tan gran com aquella de la que va nàixer. Mon pare i jo, quan anàvem a l'horta, en els mesos de l'estiu, dedicàvem un temps a collir les figues que en eixe moment ja estaven madures. Les més baixetes, les que estaven a l'altura del braç, d'un pessic i amb un xicotet colp de mà les colliem. Les més altes, aquelles a les que ni donant un bot, ni doblant la branca arribàvem, les colliem amb ajuda d'una filosa que mon pare tenia amagada entre les branques d'un taronger. Amb molta cura i molta més delicadesa, amb una paciència infinita, s'havia d'atinar a introduir la figa dins del cap de la filosa. I una volta dins, des de la base de la canya, d'un sol colp, s'havia de fer un gir transversal que arrancara la figa pel mugró. En acabant, conforme s'anaven collint, s'anaven depositant, una a una, dins d'un basquet prèviament decorat per a l'ocasió amb fulles de figuera, col·locades de tal forma que cobrien o folraven la part de dins de la canasteta. Al collir la figa, si s'arrancava pel mugró, solia manar una o dos gotetes d'un líquid blanc, lletós. Mon pare, sempre em deia "Aspai, que eixa lleteta és veneno". En arribar a casa li les donava a ma mare, com si li entregara la flor de l'Edelweis, tot dient-li: "Tasta-les, que són de la llavor de Campanar". Recorde el color morat fosc de la seua pell i el roig-vi de la seua polpa, així com els clavills delicadíssims que ens mostraven la seua carn dolcíssima. Amb una pressió donada amb la punteta dels dits, s'obria en dos la figa. I d'un mos, ajudat per la llengua i xuplant alhora per a que no caiguera a terra, un es quedava amb la pell morada als dits i la polpa dins de la boca que, de dos mossos anava a parar directament a l'estómac. Els més sibarites les acompanyaven amb rosquilletes i una copeta de cassalla, especialment per a desdijunar-se. Recorde el gust dolç, extraordinàriament dolç que es quedava estés per tota la boca durant uns minuts, que desapareixia al fer un glop d'aigua. Este ritual de collita començava a finals de juny, -"Per a Sant Joan, bacores, verdes o madures, bacores segures"- i durava el mes de juliol,  -"Les figues de juliol, porten dol."- es prolongava durant el mes d'agost, -"Bona vista vejam i figues en agost"- i concloïa a finals de setembre "a Sant Miquel, la figa ja va de repèl".

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!