L'escola.

Fotografia: Llibre de festes en honor al
Stm. Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. Any 1976.

Principis de setembre. És l’època de l’any en què mampren l’escola per als xiquets. Quan comença a acurtar el dia, de nou tornen a anar amb la motxilla a l’esquena, plena amb llibres nous, llapisseres, retoladors, colorins, gomes d’esborrar… Ara m'entropesse pel carrer amb un grupet de xiquets i de xiquetes que van pacientment camí de l’escola. I pense que jo també vaig ser xiquet algun dia, com ells i també vaig anar a l’escola. Jo aní al col·legi Villar Palasí de Paterna, durant la dècada dels huitantes. Allí vaig fer els dos anys de pàrvuls i els huit de l’EGB. Era època de canvis, els quals un no se n’adona en el moment, sinó quan  ja s’és major i es llança la mirada cap enrere. Recorde que va ser una etapa de la meua vida on vaig ser feliç, immensament feliç, en la qual no havia de preocupar-me de res, només que de jugar i d’estudiar. Ara mateix em ve a la ment l'emoció d’estrenar colorins nous. El retrobament amb els amiguets de la infància, després de l’estiu i amb els mestres que et volen. El ser un any més major i per tant, el fer front a un curs una miqueta més difícil que el de l’any passat. L’agafar el clarió d’una manera furtiva en acabar la classe, per a escriure amb la complicitat de tres o quatre amiguets, un tímid “Hola” a la pissarra de l’aula. L’escriure cent voltes “No hablaré en clase” a la llibreta de dos línies i una ratlla roja al marge. El puntual soroll de la sirena al entrar a classe. La filera de carteres a terra guardant un lloc en la fila de cada classe, a la pista on es jugava a futbito. La bronca de Pepón el conserge, que renyia els xiquets que es portaven malament. L’autobus que duia i replegava els xiquets que venien de la Canyada. La fila índia que formàvem els xiquets de la mateixa classe, uns darrere dels altres, que recorria el pati, pujava les escales i es dirigia a l’aula. La bossa de llepolies que un  duia a classe el dia del seu “cumple” i que, amb el permís del mestre es repartia entre tots els xiquets. L’olor de la goma d’esborrar de nata. La pilota que es feia casolanament amb el paper d’alumini que envoltava els esmorzars, amb la que jugavem a “Uno, equis, dos” i a béisbol. Recorde Dª Carmen López en pàrvuls, D. Paco Barambio, el seu marit de 1er. a 5é. d’EGB. Dª Isabel Cañas i D. Juan Antonio Llopis, de 6é a 8é. Ells varen ser els mestres que ens varen ensenyar tantes i tantes coses, que crec que mai els estarem suficientment agraïts per la seua dedicació, la seua constància, la seua il·lusió, la seua perseverança i la seua paciència amb els xiquets que erem en aquell moment. Molts més varen ser els mestres que varen passar per aquelles aules i que no els vaig tindre. Amb por de deixar-me a més d’un, podria nomenar, entre altres, a D. Manuel, D. José María, Dª Pilar, D. José Tarazona, Dª Rosa, Dª María Teresa, D. Francisco Peinado, D. Vicente, D. Marcial,… Sobretot, el record més entranyable el guarde per als meus companys i, a més a més, amics, amb els quals vaig compartir pupitres, jocs, alegries,alguna que altra pena, però sobretot l’esforç del dia a dia. Com diria Manuel Vicent a Contraparaíso, era una època en que “…el amor era una sonrisa de mi madre, el placer era cualquier dulce de la despensa, el orden, era la mirada severa de mi padre..." Tot açò pense mentrimentres veig passar un grupet de xiquets i de xiquetes que van cap a l’escola. I pense que cada any que passa, veig els xiquets una miqueta més xicotets. Però la veritat és que, any rere any, ells sempre tindran la meteixa edat. I qui realment és un any més major, eixe sóc jo!!.