any nou

Des d'estes sencilles lletres, vos desitgem que el proper 2017 siga millor que este 2016 que ara acaba. Feliç any nou!!

Nadals

Nadals fa gust de nou retrobament, de sopar a la llar antiga, de torró de dolça ametla, de càlida abraçada, de llàntia encesa a mitjanit. Dos mil anys després continua nasquent el Senyor, ara entre cartons, enmig de nosaltres, a l'ombra de les llums iridescents dels grans magatzems. Fem entre tots, que la seua ombra siga  llum. Que la seua llum siga estel. Que el seu estel siga camí. Que el seu camí guie els teus passos. Que els teus passos et porten allà on els teus somnis et conduisquen. I que els teus somnis et conduisquen cap a la felicitat.

 Bon Nadal!!

Nadia Nerea

La solidaritat és aquella relació de fraternitat, de sosteniment recíproc, que lliga els diversos membres d'una col·lectivitat en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns. La caritat, pel contrari, és aquell sentiment de compassió o de solidaritat que impulsa a comprendre o a ajudar els altres. Es pot ser caritatiu, i no ser solidari. I també, pel contrari, es pot ser solidari i no ser caritatiu. En definitiva, tant la caritat com la solidaritat, són  dos sentiments que ennobleixen  a les persones. Recentment ens hem desdijunat als diaris amb la trista notícia de la detenció dels pares d'una xiqueta diagnosticada amb una malaltia rara com és la tricotiodistrofia, per un presumpte delicte d'estafa, a consequència de la recaptació de fons per a, en principi, fer front al tractament mèdic de la xiqueta, notícia que ens ha deixat a tots amb la boca oberta. De nou ens trobem davant la picaresca de presumptes roders i buscavides que tantes pàgines ha omplit la nostra literatura, com poden ser el buscon llamado Pablos, Guzman de Alfarache, el Lazarillo de Tormes als segles XVI i XVII, Luis Candela o Curro Jiménez al segle XIX amb trabuc inclós, i, ja entrats en el segle XX, tenim a eixos mateixos personatges, però actualitzats amb trage xaqueta i corbata, magistralment descrits a sèries de televisió com "Los ladrones van a la oficina". En el cas que ara mateix ens incumbeix, podem vore cóm eixa picaresca s'actualitza al segle XXI amb l'utilització de les noves tecnologies, per a abusar de la confiança del personal, en este cas, amb el plus de lesivitat i de falta d'escrúpols que consisteix a jugar amb els sentiments dels demés, utilitzant una malaltia crònica real i a la seua filla com a reclam publicitari. Estant en l'època de l'any en la que estem, els mitjans de comunicació, que són capaços d'ascendre sense contrastar o d'afonar a qualsevol a pena de telediari amb un simple titular, s'enfronten a una campanya de Nadal, on, dins de la seua programació, hi haurà telemaratons per a recaptar fons per a causes nobles i que, de segur, es voran perjudicades a causa dels fets presumptament delictius que estem comentant. Si llegim la notícia del revés i li llevem tot el sensacionalisme al qual ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, podrem observar que el cas de la cobdícia dels pares de la xiqueta Nadia Nerea, no és, afortunadament, només que una taronja podrida dins del camp. Hi ha molts casos de xiquets i xiquetes que, apareixent o no als mitjans de comunicació, amb malalties molt més greus, amb ajudes o sense, els seus pares afronten econòmica i emocionalment la situació amb una transparència, una dignitat, un somriure i una capacitat de superació digna d'elogi, que es mereixen tota l'admiració de tots nosaltres. Com sol ocórrer en estos casos, la corda sempre es trenca per la part més fràgil, i, lamentablement, en este cas, la persona perjudicada de forma directa, és la pròpia xiqueta, car els seus pares ja li han deixat la pitjor herència: l'ostracisme.

Fotografia: http://www.shurya.com/causas-emocionales-de-las-manos/

Falles

Em resulta una miqueta estrany parlar de falles en ple més de desembre. Però és que, el passat dia trenta de novembre de 2016, el 11º Comitè Intergovernamental de la UNESCO, a la ciutat etíopa d'Addis Abeba, va  confirmar que la candidatura de les Falles era ja oficialment Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una molt bona i grata notícia per a tots els valencians que, des de l'any 2011 en què es va demanar, esperàvem amb expectació que fora una realitat. Es tracta d'un merescut reconeixement a la llavor duta a terme per tanta gent al llarg dels temps, que ha treballat i que treballa dia a dia d'una manera callada per a que la festa fallera tinga la dignitat que realment es mereix. En primer lloc, recordem el gremi de fusters ja que, en arribar la primavera, a cada taller de carpinteria, es feia neteja de totes les deixalles de fusta que s'anaven acumulant durant l'hivern i, a la porta de casa li calaven foc, en una mena de rite de purificació. També recordem al primer que va caricaturitzar a un veí o algun fet ocorregut, i que, donat el tarannà guasó del qual gaudim els valencians, causaria al menys el somriure de qui contemplara aquells primers esbossos de ninots. Recordem al primer que va demanar una estoreta velleta per a la falla de sant Josep i li va calar foc a aquella primerenca i paleolítica falla. Recordem a aquells que varen fer de les falles un instrument per a protegir el valencià, en aquell temps en què estava prohibit parlar-lo i en el que es va restringir el seu us només a l'àmbit domèstic. Recordem els artistes fallers, que fan realitat el monument faller, els poetes festius, que amb els seus versos condimenten la falla amb el punt picant de la crítica, els impressors, que són l'altaveu de la falla i els crítics, que som tots i cadascun dels que llegim eixa crítica. Recordem les diverses comissions falleres: els seus presidents, secretaris, tresorers, vocals, que es desviuen per la festa, així com les seues falleres majors i la resta de falleres i fallers, que li donen el colorit que esta festa necessita. Recordem als qui fan de les falles una part important de la seua vida: els fallers de base que s'encarreguen de forma totalment altruista i desinteressada de preparar els playbacks, d'arreglar les carrosses per a la cavalcada, d'ajudar a l'artista faller a montar la falla, a carregar i descarregar sacs d'arena, moure les tanques per a que no s'acoste ningú al monument faller, a preparar les taules per a dinar o sopar enmig del carrer, i tantes i tantes tarees no recompensades, només que amb la satisfacció de fer més gran la falla pròpia. Recordem els sufrits veïns que aguanten estoicament desperts fins a les tantes de la matinada, entre el suplici d'escoltar la cançó "el fallero", ininterrompudament, una i altra volta,  i la mala llet d'haver d'alçar-se de bon matí per a anar a treballar sense haver descansat prou. Recordem als que se'n van de València durant eixos dies per a tindre una miqueta de pau i també als milers i milers de visitants, que venen adrede per a gaudir insaciablement de la festa fallera. Recordem a tots els patrocinadors, esponsors, falleros d'honor, i en definitiva els qui colaboren econòmicament per a que esta festa siga una realitat.  Recordem als que es giten de bon matí, després d'haver estat mirant falles durant tota la nit i a aquells que s'alcen adrede de matinada per a poder vore-les tranquilament, sense que ningú els moleste. Recordem els que aguanten pacientment vàries hores de plantó per a gaudir d'una bona mascletà i després encara tenen l'ànim de vitorejar al mestre pirotècnic, amb el mocador d'herbes al coll i el barret de palla al cap.   Recordem els floristes, els restauradors, els joiers, els perruquers, els músics, els pirotècnis, els mims de carrer, els venedors ambulants, les bunyoleres, els que tiren trons de bac, els que passegen atropelladament entre la gent, els qui porten al xiquet xicotet sobre els muscles per a que veja millor el passacarrer... Entre tots hem aconseguit que les falles siguen patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Institut

Enguany fa vint-i-cinc anys que vaig acabar el batxillerat a l'institut de Paterna. Era aquell Batxillerat Unificat Polivalent, també anomenat BUP, que es va aprovar per la Ley 14/1970, de 4 d'agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa, que va definir el nostre sistema educatiu, i que va durar fins a l'any 1990, amb l'aprovació de la LOGSE. Una volta acabada l'EGB, després d' un estiu de incertesa respecte al futur més immediat, anar a l'institut significava canviar una serie de rutines i, d'eixa manera, començar-ne unes altres. Ja no era l'escola on, en el recreo es jugava a "Uno, equis, dos" amb una pilota feta amb el paper d'alumini amb el que s'embolicava l'entrepà de tots i cadascun dels xiquets de la classe, sinó que eixe nou centre educatiu passava a ser el lloc on un coincideix amb part dels amiguets amb els qui va fer l'EGB, però també amb el veinet amb qui jugava al futbol al carrer després d'eixir de l'escola i a qui li començava a canviar la veu, o amb aquella amigueta de la infància, filla d'aquells amics dels teus pares amb la que jugaves el dia de Pasqua, o el dia de Nadals, en companyia d'altres xiquets, i a la que també li anava canviant la seua fesonomia. Anar a l'institut significava ser una miqueta més major. Era deixar d'anar tots els xiquets en fila índia per a entrar a classe, i canviar-ho pel fet d'anar a l'aula quan un volia, sense necessitat de donar explicacions, tot i apelant només que a la responsabilitat d'un mateix. És el moment de deixar de interioritzar allò que deien els demés, per a començar a ser un mateix i a pensar per un mateix. És el temps en el que un canvia la música de Parchis i de Regaliz, per les cançons d'U2 i dels Simple Minds per a, almenys,  aparençar que un és una miqueta més major. Tot és un canvi. És l'època de les primeres discoteques, les primeres cigarretes i els primers cubates. Del descobriment de l'amor i també del sexe. És moment de mirar des del passat, cap al futur, a partir dels ciments que, en cada persona, en eixos moments s'estan començant a fraguar. És temps de canvi i de creixement tant en l'aspecte físic com en el intelectual, el qual es du a terme amb el descobriment del món, de la mà de professors de la talla de Teresa Peiró, Isabel Llàcer, Miquel Gómez, Remei Miralles, Carmen Torres, Zoilo Navarro, Lluïsa Vanyó, José Manuel Mayer,  Consuelo Valero, Julià... Sé que en són molts més però ara mateix no me'n recorde de tots. Vint i cinc anys després em retrobe, de colp i volta, amb la meua adolescència i la meua adolescència es retroba novament amb mi.

Vicente Segrelles

Descobrisc a les xarxes socials la feliç notícia de que el València Club de Futbol, li ha concedit la medalla d'or a Vicente Segrelles, en ocasió dels seus més de cinquanta anys com a soci de l'entitat i tota una vida de passió valencianista. I veig unes entranyables imàtgens seues amb els històrics i admirats jugadors del València Club de Futbol Ricardo Arias i Juan Cruz Sol. I no puc evitar recordar bells moments viscuts en la seua companyia. A Vicente Segrelles el conec de tota la vida. Perquè la seua dona, Amparo, és cosina germana de ma mare. I alhora, cosina germana de mon pare, car el meu iaio Julio, el pare de mon pare, era germà del tio Jandro, pare d'Amparo, mentre que sa mare, la tia Teresa, era germana de la meua iaia Sabe, la mare de ma mare. Tant el tio Jandro i la tia Teresa, com  el tio Ramon -germà del tio Jandro i del meu iaio Julio- i la seua esposa Paquita -que era també germana de la tia Teresa i de la meua iaia Sabe- duien un forn al centre històric de València, concretament al carrer pintor Domingo. La tia Amparo en el seu moment va conèixer a un jove gravador, de qui es va enamorar i varen contraure matrimoni, el qual dura fins a l'actualitat, i del que varen nàixer quatre fills: Vicente, Alejandro, Teresa Amparo i Eva Maria. Al llarg de la seua vida, varies han segut les seues passions: La seua família, el València Club de Futbol, el seu treball com a joier o l'amor per l'art, heretat de son tio, el pintor Segrelles. Especialment esta última, el va dur a inaugurar la galeria Benlliure al carrer Ciril Amorós de València i que ara gestionen els seus fills. Des de sempre, especialment motivat per la relació familiar doblement parenteral que hem anomenat abans, ha hagut molt bona relació entre nosaltres i, especialment sempre hem coincidit en bodes, batejos, comunions, soterrars i altres esdeveniments familiars. De la seua mà, he conegut on es troba, al cementeri de Paterna, la primera persona que allí fou soterrada, i la inscripció que li va dedicar l'ajuntament de Paterna, amb ocasió de tan lúgubr i luctuós esdeveniment. Sempre he segut conscient del carinyo i l'apreci que tenia pels meus iaios materns, Vicente i Sabe i per la saborosa malta que feia la meua iaia. De tant en tant, em venen a la ment, els seus records d'infantesa que em contava en una ocasió, a propòsit d'una boda a la que vàrem assistir, en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i, concretament, relacionats amb el "Cristo del Feliz Tránsito a la Gloria", altrament conegut com el Crist de la coveta, imatge que es venera dins de dita Basílica. També recorde com, una volta que varem anar a sa casa, vaig reconèixer un quadre que tenia penjat a sa casa, i que era l'original, de la litografia que estava reproduïda al calendari que aquell any havia editat la Caixa d'Estalvis de València. Persona realment generosa i desinteressada, ara que és el moment de plenitud, de reconeixement i d'homenatge per a Vicente Segrelles, un home que ha sabut fer-se a si mateix des d'ell mateix, des d'estes senzilles paraules, va el meu, per a ell i per a qui ha segut i és la seua ombra, la seua esposa Amparo.

Fotografia: http://www.superdeporte.es/valencia/2016/11/12/vicente-segrelles-he-sido-feliz/316269.html

Leonard Cohen

Em va sorprendre a Andorra la mort de Leonard Cohen, aquell cantant i compositor del qual, de menut, el que més em cridava l'atenció era que duia de nom el meu segon cognom, escrit a la seua manera. O jo l'escrivia a la meua. No ho sé. El cas és que el segon tret seu que em va sorprendre va ser la seua veu greu, fonda i fosca com una nit de vellut, mitjançant la qual ha segut capaç de transmetre'ns innumerables sensacions i sentiments a milions de persones. El tercer, és cóm l'estrofa de la seua famosa cançó "Hallelujah", una de les més conegudes de la seua discografia, era la mateixa que cantàvem en Misa, abans de l'Evangeli. El cuart aspecte que em va sorprendre d'ell, fou la seua passió per la poesia, amb un grapat de poemaris publicats. El temps va fer que es dedicara a la música, al no cumplir les expectatives que tenia previstes en el món de la poètica. Ja es sap que açò de la poesia és per a minories i que viure d'ella és com voler viure de la petanca o de les caniques. La cinquena, la seua passió per l'obra poètica del nostre insigne poeta Federico García Lorca, la qual cosa va influir en ell, no sols per a musicar algun poema lorquià, com "Pequeño vals vienés", del poemari "Poeta en Nueva York", sinò que, a més a més, va influir tant l'obra del nostre poeta en la seua vida personal, que un dels seus fills s'anomena Lorca Cohen, en el seu honor. La Sexta, cóm la cobdícia humana i una mala gestió per part dels seus representants, va fer que el deixaren pràcticament arruïnat, després de viure tota una vida entregat a la música. La sèptima, cóm, des d'eixa ruïna econòmica va saber remuntar i, a l'igual que fan algunes persones que, en huitanta anys encara van a l'horta, tant a la taronja com a l'oliva, encara es va atrevir a pujar als escenaris ja en la seua senectut, en una gira Internacional, com va fer en el seu moment el nostre Luis Aguilé, també per motius econòmics. Com a músic, va desenvolupar una carrera amb una exploració de temes com la religió, la política, l'aïllament, les relacions personals i la sexualitat entre altres. Famoses són les seues cançons "Suzanne",  "The Stranger Song", "Winter Lady", "Dance Me to the End of Love", "Hallelujah", tal volta una de les cançons més versionades, o "The Partisan", entre altres. A l'any 2011 va guanyar el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, per la seua trajectòria, sobretot literària. Premi ben merescut, tot siga dit de pas. Podria haver guanyat el novel de literatura? Merits no li han faltat. O tal volta l'hagueren crucificat, com el cas de Bob Dilan? Mai ho sabrem. Als huitanta dos anys, un entropessó tonto, ens ha deixat sense la seua peculiar veu d'ensomni. Descanse en pau.

Fotografia: http://www.thedailybeast.com/articles/2014/09/24/excuse-me-for-not-dying-leonard-cohen-at-80.html

Premi Grandalla

Diem a Paterna que és de ben parits el ser agraïts. I per això mateix, vulguera donar les gràcies al Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d'Andorra pel constant esforç que, any rere any, du a terme per a organitzar actes literaris tan importants i tan valuosos com és la Nit Literària Andorrana -entre altres-, que es celebra a principis del mes de Novembre, on s'entreguen els més prestigiosos premis de les lletres al nostre Estat veí. Agraïsc al Banc de Crèdit Andorrà, patrocinador, entre altres, del Premi Grandalla de Poesia, la seua llavor de meçenatge al llarg dels temps, en favor de la cultura d'Andorra. També agraïsc al jurat de l'edició d'enguany d'este premi Grandalla de poesia, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. És per a mi un gran honor haver rebut este premi i el seu record em produeix una satisfacció tal, que el guardaré per a sempre per entre els plecs de la meua memòria. "En mi la nit, en tu la llum", és un poemari bàsicament amorós, que beu de la font literària de la nostra tradició literària jocfloralesca, especialment d'autors clàssics com Ausiàs March, d'autors de la renaixença valenciana del segle XIX, com Teodor Llorente, Wenceslao Querol o Constantí Llombart entre altres, així com d'autors actuals del segle XX, com Vicent Andrés Estellés. Es tracta d'un poemari on el fil conductor del mateix, és la dialèctica entre el tu i el jo, dins de la relació de parella. "En mi la nit", representa la foscor, la incertesa, la imperfecció, mentre que "en tu la llum", fa ressò de la claror, el dia, la perfecció. Un jo, imperfecte, que interactua en un tu perfecte, que fa esclatar en l'aire la xispa adequada des d'on brolla incessantment el sentiment més universal d'entre tots els sentiments per excel·lencia, l'amor, que ens fa continuar creient encara en la noblesa de la persona i en els seus sentiments més íntims. Este poemari, dedicat en la seua integritat a la meua dona, Carmen, per tot i per a sempre, per a tot i per sempre, vorà la llum en paper de la mà de l'editorial Pagès editors, en breu. Ja vos aniré donant més detalls.

Hits

L'humor més genuí és el que es fa per a provocar la hilaritat de l'espectador, sense haver de recòrrer a l'acudit o xiste fàcil i groser que parla de genitals o de sexe, o a l'exabrupte esperpèntic d'una paraulota o d'un taco, que provoca el rellam efímer d'una rialla. D'eixa manera, l'explosió del riure es produeix, no tant per la situació còmica que s'està contant, sinò per l'expressió macarra i grollera que s'ha amollat de sobte, entre la sorpresa, l'expectació i l'escepticisme del personal. És molt mes fàcil fer plorar que fer riure. Per a això, només cal emetre unes imàtgens d'uns xiquets pobres que s'han quedat sense mare o contar una història en un sentit paregut, per a emocionar a tot un pati de butaques i omplir-lo en un mar de llàgrimes. A l'any 1979, concretament l'un de Novembre, es crea Tricicle, companyia de gest que, composta per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, aleshores alumnes del Institut del Teatre de Barcelona a les seccions de Pantomina i Art Dramàtic, representaven xicotets skets a carrers i espais alternatius. Després de varies temporades actuant a sales alternatives, a l'any 1982, donen el bot al circuit professional, en estrenar a la Sala Villaroel de Barcelona un espectacle compost de skets de gèneres molt distints que havien segut creats al llarg de la seua etapa a cafes teatre. L'espectacle, anomenat Manicòmic, va ser un èxit de crítica i de pùblic. Però el seu èxit més absolut fou una interpretació a l'any 1983 al famós programa de televisió "Un, dos, tres", de la coneguda cançó de Julio Iglesias "Soy un truhan, soy un señor", que els va catapultar cap a la fama a nivell nacional. Èxit, Slàstic, Terrífic, Entretres, Tricicle 20, Sit, Garrick i Bits són els expectácles teatrals que han interpretat al llarg de la seua vida artística, sense contar sèries de televisió, així com espectacles especials que han representat per a esdeveniments memorables, com a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, o a la Expo 92 de Sevilla. Es tracta, en definitiva, d'un teatre còmic basat en el llenguatge gestual que possibilita la seua exportació a tot tipus de països, on gaudeixen d'un notable reconeixement. Vora quaranta anys després, Tricicle ens anuncia la seua despedida, en un espectacle anomenat Hits, on fan un breu recorregut per tota la seua trajectòria artística al llarg de cent insaciables minuts que saben a poc. Sense treva, un darrere de l'altre, es van succeïnt els  diversos gags que els han fet famosos. Ara mateix, i fins al 27 de novembre podem gaudir del seu espectacle a València, al teatre Olímpia. Aprofiteu esta oportunitat, abans que s'esgoten les entrades!

Cementeris

El dia de Totsants, és aquell en el que litúrgicament es recorda a totes aquelles persones que, no apareixent en el santoral oficial de l'Esglèsia catòlica com santes, la seua trajectòria de vida ens fa considerar-los com a tals. Eixe dia és costum anar a visitar els nostres familiars difunts al cementeri i recordar-los. I no deixa de ser curiós cóm, un lloc lúgubr i trist com és un cementeri, la nostra forma de ser, unida a eixa xispa irònica que ens acompaña, així com eixe tarannà mediterrani que fa bona qualsevol circumstància que podem viure en la nostra vida, fa que, en la parla quotidiana, al parlar del cementeri d'una forma desenfadada, se l'anomene eufemísticament d'una manera graciosa i, fins i tot socarrona, per a llevar-li ferro a tema tan seriós com és la mort i tota la pena que l'acompanya. Per aixó mateix, a Paterna, quan es parla del seu cementeri se'l sol anomenar "el xalé de Bailén". Vicent Bailén fou durant molts anys el soterrador del poble. I per això, no era difícil escoltar converses del següent estil " T'has enterat que X s'ha mort?" "Xe, si el vaig vore l'altre dia pel carrer!" "Pues ja porta quinze dies en el xalé de Bailén". Doncs bé, començant pel poble veí de Manises, on es diu que " tots acabarem a l'altra banda del barranc" fent referència a que un barranc separa el poble del cementeri, als nostres pobles i debut a eixe tarannà nostre tan propi, hi ha expressions eufemístiques per a anomenar el cementeri. He recorregut a les xarxes socials per a indagar al voltant d'este fenòmen i el seu resultat no deixa de ser sorprenent.
Bàsicament, les expressions tenen a vore, o bé amb el lloc on es troba ubicat el cementeri, o bé amb el propietari del camp que hi havia abans de ser cementeri, o bé amb algun element, especialment de la naturalessa, que el distingeix dels demés. Referent al lloc on es troba, sempre fa referència a la partida o el paratge natural on està enclavat. Així, a Ribarroja del Túria es sol dir "anar a la vinya de Ronda", per la partida on es troba. A Llíria es sol anomenar " anar a Beniali". A Santa Pola, "anar a les Viguetes". A Nàquera, " anar al Sequer". A Quatretonda, "anar a les Planes". A la Vall d'Uixó, "anar a la Vernitxa". A la Pobla Llarga "anar al camí de sant Joanet". A Almoines, diuen " a l'antiguor anirem tots".
Altres expressions es refereixen a l'anterior propietari del terreny on es troba el cementeri, immortalitzant a dita persona per a la posteritat. D'esta manera, a Vila-real es diu comunment "anar a la vinya de Ferreres, perquè este terreny era una vinya d'un senyor anomenat Ferreres. A Sueca, "anar a la pinada d'Arturo". A Silla es sol dir " Tots acabarem anant a parar a les pereretes de Ximo". A Gandia es sol dir "anar a ca Jaume", encara que també es sol emprar l'expressió "Anar a parar a la carretera d'Almoines". A la Font d'en Carrós, " al xalé de Lluardo pararem tots". En este cas, es tracta de l'enterrador. A Castelló de la Plana es sol dir "Anar al garroferal de Mut", que era el malnom de l'antic propietari del terreny. El pas del temps, així com l'assimilació de mut com a sinònim de qui està soterrat, fa que es diga col·loquialment " Anar al garroferal dels muts".

Altres elements que es solen identificar per a nomenar eufemísticament el cementeri solen ser aquells que l'identifiquen d'una manera especial. A Benimaurell, el carrer de l'Àguila és conegut com "el carrer dels morts", perquè per allí és per on passen tots camí del cementeri.

Llegir

Recentment, les marquesines de les parades dels autobusos de la ciutat de València, han amanit amb la publicitat que apareix en la foto que adjunte a este post. Com cada dia, m'he acostat a la parada del bus per a anar al treball. I presidint aquell espai d'espera, m'he sorprés amb la imatge de dita publicitat. Amb la fotografia de la portada del catàleg d'una multinacional del moble que té el seu establiment a una nau enorm a Alfafar, a la part superior-central del cartell, amb lletres grogues, entre fulles de llorer i coronades per una corona de tres puntes, hi han escrites les següents paraules: "Uno de los libros más leidos del mundo", tot i fent referència a que esta publicitat, per la qualitat de la seua impressió i per l'atractiu del seu contingut, ens dóna la possibilitat de fullejar-lo a qualsevol lloc: a casa, a l'autobús, a la cafeteria, a la sala d'espera de qualsevol hospital, al metro en tornar a casa de treballar, a la freda habitació d'un hotel, mentre esperem el nostre torn a la cua de la carnisseria,... tot i aconseguint, d'una manera no sé si premeditada o no, que el seu catàleg en qüestió siga una de les publicacions que, tal volta si, o tal volta no, si no és la més llegida, al menys és la més fullejada. La finalitat de la publicitat, sempre és impactar, causar sensació, fer que parlem d'allò que altres volen que parlem. I encara que es tracta d'una campanya publicitària que ha passat prou desapercebuda -una entre tantes-, ens mostra directament una de les nostres misèries que tenim com a poble. Efectivament, som el país que menys llig. D'acord amb dades donades recentment pel CIS, el setanta per cent de la població espanyola, no llig habitualment. Per tant, no arriba al trenta per cent el percentatge de la població la que sol llegir habitualment. I no sols això: D'eixe setanta per cent que dèiem abans, el cinquanta per cent no ho fa perquè no li interesa i considera que no és una prioritat a la seua vida. L'altre cinquanta per cent, no ho fa, entre altres motius, perquè no te temps. En este cas, la publicitat, d'una manera implícita, ens trasllada una realitat, ben trista, per cert: Que un catàleg qualsevol supera en lectura a les obres més importants de la nostra literatura de tots els temps. Tal volta siga este un dels clars motius de la nostra mediocritat. Perquè qui llig, estimula la seua imaginació i la seua creativitat, viatja en el temps i en l'espai sense alçar-se de la cadira, descobreix nous universos, noves perspectives, nous horitzons, amplia el seu nivell de saviesa. I, tristament,  jo em pregunte: Qualsevol dia premiaran, amb el premi Planeta, el Nadal, l'Alfaguara o el Gabriel Miró el catàleg d'esta multinacional del moble? El temps ens ho dirà...

Jocs Florals de Nules

He tengut l'honor d'estar premiat amb el premi de poesia de Tema Patriòtic a la LXIII Edició dels Jocs Florals Vila de Nules.El passat dia set d'octubre vaig replegar dit premi de la mà de la Regina de la Vila de 2016, la senyoreta Desireé Almela, al teatre Alcázar, extraordinari auditori que ja coneixia per haver estat guanyador en altres premis literaris d'altres edicions i que enguany ha brillat amb l'elocuent oratòria d'En Jacinto Heredia. És un motiu d'orgull i satisfacció personal el fet d'haver guanyat tan preciat premi i sobretot, haver compartit escenari amb persones de la talla de Jose Luis Garcia, flamant guanyador de la Flor Natural; d'Alexandre Flich, guanyador del Premi de Poesia Religiosa; de Lola González, guanyadora del Premi Anna Rebeca; de Clara Gil, Guanyadora del Poemari Infantil; d' Albert Garcia, guanyador del Premi Poesia Visual; de Ximo Amiguet, guanyador del Premi de citricultura i agricultura local i de Ramon Ahulló, Premi de la música en les terres valencianes. Des d'estes paraules volguera agraïr al Molt Il.lustre Ajuntament de Nules, així com al Jurat deliberador, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. El meu poemari, anomenat "Cantata de la Pàtria", és un càntic a varies veus de les comarques que abasten les nostres estimades terres de Castelló, València i Alacant. És un privilegi el fet de compartir amb tots vosaltres el poemari guanyador, que espere vos agrade:

Cantata de la Pàtria

“...com el sentiment de la pàtria...”
Vicent Andrés Estellés.

Una veu:  Tercer mil•lenni i parle de la Pàtria

                                                                 De Vinaròs a Oriola i parle de la Pàtria
                                                                 Des de Requena a Dènia i parle de la Pàtria
                                                                 Pàtria, Pàtria, Pàtria.

***
  

La veu de les Comarques: Parle de les Comarques que ens envolten,
                                             Parle d’aquells racons presents ací,
                                             Parle dels nostres llocs, que són ben nostres,
                                             Parle de la nostra Pàtria sens fi.

                                             De nord a sud, tenim la nostra terra,
                                             De sud a nord, ací els nostres racons,
                                             De l’est a l’oest, mireu la llum més bella,
                                             De l‘oest a l’est, que espill com nou amor.

                                             Als Ports de terra abrupta hi creix l’enyor.
                                             El Maestrat, el cel ací acimat.
                                             L’Alcalaten, a l’alba sempre creix.
                                             La Plana observa el mar des de l’Andana.
                                             És l’Alt Millars, el sol que brilla espars.
                                             A l’Alt Palància, la millor fragància.
                                             Camp de Morvedre, creix l’ombra del cedre.
                                             Camp de Túria, on mor hui la penúria.
                                             Els Serrans, amb vinyes ara i abans.
                                             El Racó d’Ademús, hui trenca el nus.
                                             Plana d’Utiel, embotit com la mel.
                                             La Foia de Bunyol, del cel al sol.
                                             L’Horta, de terres fèrtils a la porta.
                                             Ribera, d’arrossers a l’Albufera.
                                             Canal de Navarrés, ho és tot o res
                                             Vall de Cofrents, remor de tots els vents.
                                             Costera, o bressol de romaguera.
                                             Vall d’Albaida, cant de nova albada.
                                             A la Safor, germina hui la flor.
                                             A la Marina, espill la tarongina.
                                             Des del Comptat, udola un vent destrat.
                                             Vinalopó, raïm com a penó.
                                             A l’Alcoià, això és el que hi ha.
                                             A l’Alacantí, la vall des del camí.
                                             Baix Segura, la llàntia més pura.

***

La veu de les persones: La Pàtria és la veu del nostre poble
                                        que parla clar sens que la veu s’acoble,

                                        aquella que s’escolta pels racons
                                        i que no imposa mai més condicions

                                        que el fet de ser un poble sempre viu
                                        que és per a tots la porta oberta, el niu,

                                        que ens portarà per sempre, al futur
                                        i és somni clar d’un fruit madur,

                                        que fou llavor, la flor ja germinada
                                        que a terra mor i naix en nova albada

                                        La pàtria és la paraula del amic
                                        que ens ofereix per sempre, el seu abric.

                                        El bes filial de la mare al seu fill
                                        que és bressol d’un tarannà senzill.

                                        La torxa que il•lumina el camí,
                                        que no coneix l’inici i no té fi.

                                        És l’arbre vell que du nova collita
                                        voltada al vent, llavor cosmopolita.

                                        És el descans dels meus avantpassats
                                        que, en el present recorden temps daurats

                                        La pàtria és l’infant que descobreix
                                        els colors de la terra, amb escreix.

                                        Que regira el bagul de l’enyorança
                                        i troba el càntic bell de l’esperança.

                                        Que busca el seu futur amb il•lusió
                                        que habita al zenit ple de la raó.

                                        Que es farà gran i, amb fe, engendrarà
                                        uns fills volguts que el dia de demà,

                                        continuaran plantant eixa llavor
                                        que a terra espellirà amb betes d’or.

***

La veu de la paraula: Una llengua tenim, que ens agermana
                                      Una llengua, llavor, pel temps llaurada
                                      Una llengua, la nostra porcellana,
                                      Una llengua de tots, a tots donada.

                                      Valencians de cambra recolzada,
                                      de goig suprem, de porta sobirana
                                      que mostra al món una nova rosada,
                                      una llengua tenim, que ens agermana.

                                      Tenim el mar, el cel en clariana
                                      la llum del sol, al zenit ben brodada,
                                      tenim també, guardada a l’andana,
                                      una llengua, llavor pel temps llaurada.

                                      Obrim de bat a bat, de nova albada,
                                      l’arcó sens forrellat i sens duana
                                      que guarda un bell tresor, pel temps tancada,
                                      una llengua, la nostra porcellana.

                                      Que sone hui, ben forta, com campana,
                                      que udola al vent la llar escudellada,
                                      que al nostre poble viu, la nostra grana,
                                      una llengua de tots, a tots donada.

***

                                                 Cantata final

Tots a una veu: Germans, amics,     vinguts de tots els llocs
                            unim-nos tots,     que naix de nou el dia,
                            perquè la llum,     que creix en alegria,
                            espurna és,     que encén hui tots els focs.
                            Clamen al cel     les antigues trompetes
                            per a exaltar     la nostra pàtria bella
                            que ens mostrarà     tota la meravella
                            que resta hui     entre ombres xicotetes.

                            Òbric les mans     i naixen oronetes
                            que volen hui     entre els nostres racons,
                            ja s’ha acabat     d’anar a genollons
                            i caminar,     amb els peus, de puntetes.
                            Alcem-nos tots     fills d’una sola mare:
                            Un poble som     que aixeca hui les ales
                            per a volar     ben alt, entre bengales,
                            car no hi haurà     jamai qui ens separe.

                            Del mateix lloc     d’on tothom és confrare,
                            renaixerà     a l’aire un sol somriure
                            que impulsarà     la saba per a viure
                            per als qui som     germans del mateix pare.
                            Pàtria és     la veu que reverbera,
                            Pàtria és     l’infant que plora, absent,
                            Pàtria és     foscor des del ponent,
                            Pàtria és     la llum que naix primera.

                            Tots a una veu     hissarem la bandera
                            al pal més alt     del nostre territori,
                            totes les mans     amb gest aclamatori,
                            faran brandir     al cel nostra Senyera.

Bridget Jones's Baby

Als anys noranta, una escriptora britànica anomenada Helen Fielding, escrivia a la premsa una columna diària al voltant d’una jove d’uns trenta anys anomenada Bridget Jones, que vivia asoles a Londres, i treballava a una editorial. Més tard va publicar la novela El diario de Bridget Jones, que ens contava un any en la vida d’este peculiar personatge. Va ser un fenòmen literari dels anys noranta, tant per l’èxit de vendes de la novel.la en si, com per la película homònima interpretada per uns jovens Renée Zellweger que interpretava a una atolondrada Bridget Jones, Colin Firth, que feia d’un elitista Mark Dancy i Hugh Grant, que donava vida a un descarat Daniel Cleaver. Este fenòmen literari i cinèfil va fer que un gran nombre de xicones d’al voltant dels trenta anys s’identificaren amb ella, amb la seua manera de viure, amb la seua manera de pensar i la seua manera d’actuar. No en va, a este primer llibre li varen seguir dos més El diario de Bridget Jones: Sobreviviré i El diario de Bridget Jones: Loca por él, tots de la mateixa autora. Paralelament, les històries d’esta somniadora jove, han segut produides per a la gran pantalla. A El diario de Bridget Jones, va seguir El diario de Bridget Jones: Sobreviviré. Curiosament, la versió espanyola es va anomenar igual que el títol del llibre, mentre que la versió iberoamericana s’anomenava Bridget Jones: Al borde de la razón. Després d’una llarga espera –a juliol de 2009 es va anunciar ja la tercera entrega de Bridget Jones- deguda a diferències creatives entre el guió i els diferents actors, ara apareix a la gran pantalla Bridget Jones’s Baby, traduida al castellà com a El bebé de Bridget Jones. Una producció britànica-estadounidense de comedia i romanç, en la línea dels altres dos films. Una precipitada Bridget Jones, és ara una jove productora de televisió déu anys major que aquella innocent Bridget que vàrem conèixer a les produccions anteriors, però que continua sent igual de ingenua. Amb la complicitat de Miranda (Sarah Solemani),que és la presentadora del programa de televisió que produeix, se’n van a un festival on coneix a un atractiu Jack Qwant, personatge interpretat per un no menys interesant Patrick Dempsey. Paralelament, després d’un grapat de temps sense saber res d’ell, apareix en escena un estimat per ella Marc Darcy, del qual descobrim que es va casar i que està recien divorciat. De nou, el dubte brota a la peculiar ment de Bridget, ara incrementat per la feliç circumstància que serà el fil conductor de la pel.lícula: que està embarassada. Si en els altres films la finalitat del nostre personatge era la búsqueda de l’amor perfecte, en este cas, la maternitat serà allò que mourà l’argument. Escenes divertides, quasi hilarants, amb una extraordinària Emma Thompson que fa el paper de matrona i també coguionista de la història, es succeeixen al llarg de la película on es manifesta un calvi substancial en la forma de pensar de la societat que, fa només vint, o fins i tot deu anys, veia com una irresponsabilitat eixe tipus de maternitat sobrevinguda i inesperada. Podem apreciar este canvi de mentalitat en la mare de Bridget Jones la qual, en un primer moment, una miqueta reàcia a l’estat de la seua filla especialment pel fet de presentar-se com a candidata a unes eleccions locals de la conservadora Anglaterra, acaba possant-la com a exemple en una societat modernitzada, amb la imatge de hipsters i homosexuals dins del seu programa electoral. En definitiva, es tracta d’una película divertida, entretinguda i que deixa, en la seua escena final, oberta la possibilitat d’una quarta entrega de Bridget Jones en un futur més o menys llunyà.

Juan Antonio Cabanes

No és fàcil ser el rector de la parròquia de sant Pere apóstol de Paterna. Amb el trasllat de D. José Luis Llopis a les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi, començem uns nous temps i un nou repte a dur a terme. Paterna necesita un rector que afronte está nova etapa amb ilusió, esperança i alegria. Per a estar al front d'esta digna institució, -no oblidem que el pàrroc de sant Pere apòstol és l'arxiprest de Paterna i també de Benimàmet- s'ha de tindre una sèrie de qualitats que no tot el món posseeix. S'ha de ser una persona sàvia, compromesa,  no massa major per a tirar amb força del carro pastoral, però tampoc massa jove com per a que qualsevol, amb no bones intencions, puga influir en la seua persona i en les seues decisions. Amb la misericòrdia necessaria com per a acompanyar els nostres majors, amb el carisma necessari per a orientar els nostres jovens i amb la saviesa òptima per a instruir els nostres xiquets.  Que continúe la llavor duta a terme pels seus predecessors, -don Francisco Javier Peris, don Bernardo Aparisi o don José Luís Llópis- que dia a dia varen fer front a eixe càrrec, amb ilusió i valentia. Que es desfaça d'allo que siga superflu, que sàpiga podar l'arbre de la religiositat de Paterna, tallant els secalls que realment li sobren, tot i deixant-lo amb la seua frondositat natural. Que sàpiga enriquir la fe d'este sencill poble, amb el seu bagatge i la seua aportació personal, que no serà xicoteta. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. Que els carrers del nostre poble siguen la seua escola per a conèixer l'autèntic tarannà de les gents de Paterna. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Un ilusionat Juan Antonio Cabanes ha segut la persona designada pel sr. Arquebisbe per a dur a terme esta titànica tarea. Llisc la trajectòria del nou rector, publicada a una pàgina de internet: Nascut a Otos, a la zona de la Vall d'Albaida, va estudiar BUP i COU al seminari de Montcada, i la llicenciatura en filosofia i teologia a la Facultat de Teologia s. Vicent Ferrer de València. Ordenat sacerdot l'any 1999, el seu primer destí varen ser les parròquies d'Ontinyent en l'estiu del mateix any. Ja en setembre d'eixe any és anomenat pàrroc de Santa Maria a Planes (Alacant). Allí va compaginar la seua activitat pastoral amb l'activitat docent. Ja en 2004 pren possessió com a pàrroc de la Sagrada Família a Alzira fins a l'actualitat, on també durà a terme activitat docent. Des del 2005 fins al seu tancament, ha colaborat a tertúlies, entrevistes i informació a Ràdio Nou. Va formar part de l'equip que va retransmetre en directe la visita del papa Benet XVI a València amb ocasió del V Encontre Mundial de les Famílies a Juliol de 2006. Durante estos anys ha estat locutor en la retransmissió radiofònica de la Missa d’Infants en honor de la Mare de Déu dels Desemparats en Valencia. Amb tota esta dilatada trajectòria pastoral per als seus poc més de quaranta anys, pensem que no li serà difícil guanyar-se a les gents de Paterna. No podem més que desitjar a D. Juan Antonio Cabanes, que siga benvingut a este poble de Paterna i que el Crist de la Fe -que, per  cert, també és Patró d'Otos- l'acompanye en el camí.

 

 

Fotografia: http://www.levante-emv.com/ribera/2015/09/12/moros-cristianos-presentan-cargos/1313208.html

Cafe Society

Als anys trenta, a Hollywood, davall d'una atmòsfera de swing i de jazz, un ingenu Bobby Dorfman, paper protagonitzat per Jesse Eisenberg, un jove amb moltíssimes ganes de menjar-se el món i dedicar-se al món de la interpretació, aterra, de la mà de son tio Phil Stern (Steve Carell), que és un important magnat de la industria del cine, a l'univers del 7 art, on li encarrega tarees de recader, així com de missatger, per a la seua agència. Allí coneix a una jove Vonnie, paper interpretat per Kristen Stewart, de la qual s'enamorarà perdudament Bobby, el qual no sap que ella és, l'amant de son tio Phil. D'esta manera comença una sèrie de situacions un tant compromeses per part de cadascun dels tres. Per part de Bobby, un jove i afable xicon que, bojament enamorat de Vonny, no descobreix, fins a ben avançada la película, que la jove secretària és l'amant de son tio. Per part de Vonny, que es veu davant la diatriba de triar sentimentalment entre un ingenu jove  -"un cérvol a punt de ser atropellat"- que li proposa canviar de vida, començant-ne una nova des de zero a Nova York, d'on ell és originari, o tindre una vida acomodada i glamurosa de la mà de Phil, com a parella d'un famós magnat del cine, a la que no li faltarà de res. I també per part de Phil Stern, el qual es troba front al dolorós dilema de, o bé continuar amb la seua esposa de tota la vida i mare dels seus fills en una falsa vida d'aparença o bé trencar amb eixa farsa en una nova vida plena de glamour, amb la seua amant, també de tota la vida. Esta és bàsicament la trama en la que es desenvolupa este film, amenitzat amb l'ambient dels daurats anys trenta a Hollywood, amb el teló de fons de carismàtiques sales de jazz obertes fins a l'alba, per gàngsters, com el cunyat de Bobby, que li proporcionarà el treball de relacions públiques i després gerent de la sala de ball Cafe Society, que dóna nom a la película, així com per una certa dicotomia entre la vida a Hollywood, més  glamurosa i la vida a Nova York, més bé nocturna. Esta película, comèdia en aparença romanticona, ens manifesta el dubte continu que en determinats àmbits de la seua vida, ha anat patint el seu director, Woody Allen, al llarg de la seua dilatada carrera i que involucra a tots els qui veuen està película, provocant una sèrie de reflexions al voltant de si la decisió que en el seu moment un va triar en cadascun dels àmbits de la seua vida (estudis, treball, sentiments...) han segut els correctes, o no. Es tracta, en definitiva de la lluita continua entre la realitat que és i la ficció d'allò que podia haver segut i no ho és, que es reflexa al final de la película amb la frase "els somnis, somnis són" i una mirada cap a l'infinit per part dels actors, a l'escena final.

Conserge

A Paterna, a la plaça del poble, al raconet que fa on estava l'hostal, al costat de l'antic ajuntament, on hi ha en l'actualitat una cafeteria, hi havia fa molts anys una barberia, la barberia anomenada de la plaça, on tots els hòmens de la contornada hi anaven a que els afaitaren, a que els tallaren el monyo o, en definitiva, a que els deixaren guapos i templats. I en aquell lloc, entre navaixes d'afaitar, tissores, pintes i colonia baron dandi fou on va passar la seua infancia José Fabado, més conegut pels xiquets de la meua generació com el conserge del Villar Palasí. A finals dels anys setanta es va inaugurar un col·legi públic a Paterna, al costat de l'estació del trenet, entre la sèquia d'Uncia i la de Montcada, anomenat Villar Palasí. Allí vaig fer pàrvuls i els huit anys de la EGB. I allí vaig passar, tal volta els deu anys més feliços de la meua vida. Pepe va canviar les tisores de tallar monyo, per l'agut sonit de la sirena que avisava  de la finalització de la classe i el començament de la següent. I va passar així, a ser el conserge d'aquell col·legi recien inaugurat. Entre les seues parets, va transcòrrer la seua vida. Es tractava d'un conserge toterreny que obria les portes de l'escola un quart d'hora abans de començar les classes, que feia sonar la sirena puntualment per a indicar que s'ha acabat la classe o que començava el recreo, que igual renyia un xiquet que s'havia portat malament o el curava d'una ferida que s'havia fet jugant al pati o el portava amb el seu vehicle propi a la mutua, per a fer-li una cura d'urgència després d'haver caigut un bac extraordinari. També s'encarregava del manteniment d'aquell edifici, de forma que igual s'encarregava de desembossar un water, reparar una finestra, purgar els radiadors de la calefacció  o agranar les fulles caduques caigudes al pati dels arbres que el circunden. En dies de pluja, obria la porta de l'escola abans d'hora, per a que els xiquets no estiguérem mullant-nos inútilment i ens feia entrar, bé al gimnàs, bé al saló d'actes, fins que era l'hora d'entrar a classe. Aleshores, anava cridant, amb veu atronadora per cursos "A ver, los de primero!". "Ahora los de segundo!".  I així successivament, per a que l'entrada fóra el més àgil posible a les aules. Tenia vivenda pròpia dins del col·legi de forma que, pràcticament, era conserge les vint-i-quatre hores del dia. De fet, una volta vaig concloure els estudis, la meua vinculació amb aquell centre educatiu era només per a anar a votar. I per allí estava Pepe, bé raonant amb algun interventor, amb els policies nacionals que custodiaven l'entrada, o consultant els llistats del cens per a dir-li a alguna persona major en quina taula electoral li tocava votar. Els dos som de Paterna i ha conegut de sempre els meus pares, però mai vaig aconseguir que em cridara pel meu nom. Sempre em deia Julio, que era el nom de mon pare, en lloc d'Alejandro. I jo, ja amb nou o deu anys, ja el rectificava, dient-li: "Jo no sóc Julio. Que sóc Alejandro. Julio és mon pare". Això va ser així durant els deu anys que vaig estar a aquella escola. Ja fa anys que es va jubilar i es va traslladar a viure a una casa pel centre de Paterna.  Alguna volta l'he vist pel carrer i l'he saludat. Retrobar-me amb ell, és retrobar-me amb un tros de la meua infantesa. I després de saludar-lo, encara em diu "Xe Julio, cóm estàs? ".

Granadella

Curiosament, per esta época fa dos anys, un cruel incendi va cremar sense pietat la serra del Montgó, tot i deixant un paisatge desolador de cendra i destrucció allí on abans hi havia vida i natura, cel blau i pardalets volant per tot arreu, paisatges bucòlics que tardaran vàries dècades en tornar a brillar amb la mateixa llum com ho han fet fins al moment de la seua destrucció. Ja aleshores vaig escriure unes paraules de tristesa i de malestar a este blog, a una entrada anomenada Montgó on, a partir de la fantàstica novela de Manuel Vicent "Del café Gijón a Ítaca", feia vàries reflexions al voltant d'aquell incendi (si feu un clic ACI, podreu tornar a llegir-lo). Curiosament, dos anys després, per la mateixa data, -insistisc en allò del curiosament- les flames tornen a incendiar la Marina, però esta volta una miqueta més cap al sud, al Poble Nou de Benitatxell y Xàbia i ha causat destrosses espectaculars a l'idilic enclau de la cala de la Granadella. Es tracta d'un foc iniciat en dia d'una forta ponentada, però, curiosament, -insistisc- per quatre llocs alhora. Mil quatre-centes persones desallotjades, huit-centes hectàrees arrasades, no sé quantes vivendes calcinades és el balanç que, fins a ara mateix s'ha comptabilitzat d'esta barbàrie. I tot això, sense tindre en compte el valor sentimental que este idílic paratge té per als valencians. Les xarxes socials a partir de tan desagradable fet, han començat a encendre's amb comentaris de tot tipus, fins i tot amb iniciatives per a combatre una posible finalitat d'este incendi, i que podria ser una posible recalificació del terreny per a, tal volta, adquirir la fusta cremada, o per a construir alguna urbanització. Reforestació o recalificació del terreny? Eixe és el dubte, que qualsevol persona amb una miqueta de trellat, ho té claríssim. Quina herència anem a deixar als nostres fills sinò? Amb quina dignitat podrem mirar als nostres avantpassats als ulls per a rendir comptes d'allò que  ens han deixat com a herència? Si no preservem allò que és nostre i ben nostre, ens hem plantejat alguna volta que estem cavant la tomba dels nostres nets? Probablement ara mateix, rere la bruta taula d'algun fosc despatx, algúna persona sense escrúpols, estiga fregant-se les mans i fent números per a adquirir a preu de saldo, vàries tonellades de fusta cremada per a fer palès, conglomerats, mobles d'escassa qualitat... o Déu sap què. O tal volta algú estiga calculant sobre plànol, la superfície cremada, per a saber quants bungalows es podrien construir, a tant el metre cuadrat. O tal volta siga l'obra d'art d'un perturbat solitari. Curiosament, clar.

Tots a la caragolà de Ximo!!

Un caragol, és aquell molusc gastròpode que es cria especialment per l'horta, la peculiaritat del qual consisteix a tindre els peus a la panxa, de forma que va avançant a poc a poc, com si d'un tanque es tractara i que trau els ulls com si foren dos antenes, fins  a extrems insospitats. Porta darrere seu la seua llar on, de menut m'imaginava que hi havia dins un televisor, una nevera, un rentaplats i no sé quantes coses més, per a la seua comoditat personal. Els qui ens hem criat en una cultura agrícola d'horta, coneixem ben bé este animalet, sobretot per haver jugat amb ells de menuts, com si fóra una mascota, el qual el guardàvem en un pot de cristall, segurament de tomaca fregida, amb tap de rosca metàlic, amb varios forats fets amb la punta d'un ganivet per a que puga respirar l'animalet, dins del qual se li introduïa varies fulles de lletuga per a que poguera alimentar-se. Però, a l'igual que hi hava una amnistia amb eixe caragol en concret, pel contrari, per a la resta, no hi havia cap de compassió, car eren carn de caragolà propera. Per a fer una bona caragolà, és precís disposar de la matèria prima, que consisteix  en una bona sacada de caragols, replegats a la muntanya després de la pluja d'estiu. Baquetes, xonetes, avellanencs,... O bé caragols moros, replegats a la zona més humida de l'horta, com sol ser la boquera del camp, amagats al clot que sol fer el corrent d'aigua en entrar al camp, o entre un braçat de canyes estratègicament situades a la soca del taronger, per a apuntalar les branques de l'arbre i evitar que les taronges toquen terra o entre varies posts de fusta utilitzades per a parar l'aigua al roll i poder així regar el camp a manta. Una volta la sacada de caragols arribava a casa, és solia abocar a una safa de plàstic, on amb paciència i molta cura, es rentava tota la brutícia que els acompanyava, fent-los xocar els uns amb els altres amb les mans, davall un xorro d'aigua abundant. Una volta rentats es procedia a enganyar-los davall el fastigós sol del migdia d'estiu, per a que, d'eixa manera, pogueren traure tota la molla amagada dins de la corfa. En una cassola de fang,  sofregirem una tomaca, ceba i pebrera, tot tallat a de manera molt fina. Se li afegirà després herba sana, sal, els caragols i un got de vi. S'ha de remenejar-ho tot molt bé. Es deixarà coure a poquet foguet, tot el temps que  necessite per a coure's, per a que es trabe el seu suc i que estiguen ben bons. Es traurà la cassola a la taula, i... a menjar! El seu secret consisteix en que s'ha de menjar en grup, directament de la cassola, -tal volta reminiscència musulmana, com la paella- mullant els dits en el suc, amb l'única companyia d'un furgadents. Ha de ser suficientment picant com per a rentar el seu gust amb un bon got de vi, però no massa, com per a que s'ens escalde la llengua. És un menjar que requereix molt de pa, per a sucar, i molta paciència, per a xuplar tots els caragols de la cassola.

Cordà

Mil quilos de pólvora bastarien per a fer volar el Burj Khalifa de Dubai, la Torre de Shangai, l'Empire State Building, la Torre Eiffel, el Big Ben, el Empire State Building, l'Edifici Torre Picasso, o tots ells, tots junts alhora. Només depen de la  intencionalitat que tinga aquell que te a les seues mans tot eixe impressionant arsenal de foc i de por. El poble valencià és l'únic que utilitza determinats elements ornamentals com poden ser les flors, per a lluitar, en una lluita pacífica com és la incruenta batalla de les flors, o l'aigua per a atacar la calor en una divertida batalla a poalades. I pel contrari, empra elements de per si bel·lics, con és el cas de la pólvora, per dur a terme esdeveniments purament ornamentals, com disparar una mascletà, o un castell de focs d'artifici. El poble paterner, valencià de per se, no podia ser menys. Amb mil quilos de pólvora, fa música. Perquè això és el que és, en definitiva, la Cordà: simfonia de coets, ritme, foc espectacle, soroll, llum, diversió, colorit, passió,... Mil quilos de pólvora llumenen durante vint minuts el carrer major, des dels quatre cantons fins a la plaça major, amb una llum viva, intensament immensa, immensament intensa, en una relació directament proporcional al sentiment de qui es troba com a espectador, pels voltants de la zona del foc: a la plaça major, al carrer del metge Ballester, al carrer sant Antoni o a l'encreuament amb la carretera de Manises. Mil quilos de pólvora mai produiran tanta calor com la que dóna tot el poble de Paterna en estes festes majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. No deixa de ser curiós que la nit de l'últim diumenge d'agost, tots els canals de televisió, solen fer una connexió en directe als seus telediaris per a  retransmetre els preparatius de la nostra benvolguda Cordà. Mil quilos de pólvora, donen la llibertat suficient per a volar per damunt de les teulades de Paterna. Des del moment que s'encén una femelleta, esta vola lliure per entre els tiradors, en un vol que deixa darrere seu un estel fractal característic, que llumena per uns segons la nit del carrer major. El coet que deixa un estel blanc, és un coetó, que quan esclata, mor. Pel contrari, aquell coet que, una volta encés deixa un estel de color groc, és una femelleta mare, que quan esclate, escamparà les femelles filles per tot arreu, delitant a tots els que contemplen l'espectacle i fent patir a tots els que estan a prop. Mil quilos de pólvora,  l'últim diumenge d'agost, agermanen tot un poble, que encén el foc des de la fe per a fer festa, que viu la fe en la festa a través del foc i que fa de la festa del foc la seua fe. A Paterna, mil quilos de pólvora ens basten i ens sobren per a fer la millor Cordà del món.

Catxaps

El catxap és aquell dolç típic paterner de pasta fullada farcit d'una crema especial patentada. Es tracta d'un dolç, de marca registrada, la fòrmula secreta del qual només la conèixen, com la fòrmula de la Coca-Cola, dos o tres persones en tot el món i, que en el cas dels catxaps, són de Paterna. Conten que este dolç que pareix ser té un origen morú, es va crear ja fa dos-cents anys, per Celestino Monrabal, i que fou el seu fill Mariano Monrabal qui va replegar  per escrit les primeres anotacions del catxap i la seua elaboració. El seu nom es deu al següent fet:  Hi havia un home anomenat José Fabado Lòpez, més conegut pel seu malnom Catxapot, per la seua parsimònia a l'hora de fer les coses. En contraure matrimoni, -per segona volta amb una dona trenta  tres anys més jove que ell-  va sorprendre als convidats a la seua boda, obsequiant-los amb este dolç espectacular. Era l'any 1923, i era l'època del cine Benlloch al carrer tort, del sindicat obrer "la protectora" al casino de la plaça i del teatre Nou al carrer Batà. Al llibre de festes del Crist de l'any 1961, D. Ernesto Ferrando, Ernest del Molí, ens conta un succeït -sosoit li deia ell- relacionat amb el forn del Rosari, o també anomenat antigament el forn de la Blanca pel malnom de la seua antiga propietària, que li va passar a Pepet, l'aprenent del forn, que va anar a portar una dotzena de pastissets a l'estació, per a fer-li'ls arribar a una senyora de la Pobla de Vallbona. Però es va ennuvolar i va caure una, que el pobre xic es va xopar tot. El paper que envoltava la dotzena de pastissets, es va banyar, es va desfer tot el paquet, els dolços se li caigueren per terra, no va poder entregar la comanda a temps i va tornar al forn tot disgustat. L'ama, Teresa la Blanca, el va obsequiar amb una copeta de mistela -pel disgust-. Curiosament, la dotzena de pastissets que duia Pepet, segons conta D. Ernesto, no era de catxaps, sinò de barquetes. Catxap gran o menut, es tracta d'un pastisset de mos cruixent i suau que, només entrar a la boca, ens delita el dolç gust de la crema que du al seu interior, barrejat amb el sabor tostat de la masa fullada, que es va trencant en infinits troços i que, en empassar-nos-el, ens deixa un regust dolç característic, que agraeix ser acompanyat amb un bon glop de mistela, o fins i tot, de cassalla, a poder ser, en companyia d'una bona colla d'amics. L'autèntic secret del catxap, no està en la seua publicitat. Ni en la seua composició. Ni en la seua distribució. Ni tan sols en la seua fórmula secreta. El verdader secret del catxap, consisteix a  haver sabut fer d'este dolç, un símbol que l'identifica amb el poble que l'ha vist nàixer, Paterna, a l'igual que hi han altres simbols que identifiquen a este poble, com ho és la Torre, el Palau, les Coves, la Cordà, o el Crist de la Fe. Com a consecuència, s'ha produït una transubstanciació laica de este dolç, que ha fet que haja passat de ser un aliment a ser un sentiment genuinament paterner. De fet, si a Paterna no hi ha cap d'esdeveniment que no concloga amb un bon dinar o un bon sopar, no es pot concebre una celebració com puga ser un aniversari, un sant, una celebració fallera o un dinar del dia del Crist de la Fe, que no concloga amb un bon catxap. Encara que no és precís esperar-se per a celebrar un event per a menjar-se'n un. Ara mateix jo me'n menjaria tres o quatre.