viernes, 16 de septiembre de 2016

Conserge

A Paterna, a la plaça del poble, al raconet que fa on estava l'hostal, al costat de l'antic ajuntament, on hi ha en l'actualitat una cafeteria, hi havia fa molts anys una barberia, la barberia anomenada de la plaça, on tots els hòmens de la contornada hi anaven a que els afaitaren, a que els tallaren el monyo o, en definitiva, a que els deixaren guapos i templats. I en aquell lloc, entre navaixes d'afaitar, tissores, pintes i colonia baron dandi fou on va passar la seua infancia José Fabado, més conegut pels xiquets de la meua generació com el conserge del Villar Palasí. A finals dels anys setanta es va inaugurar un col·legi públic a Paterna, al costat de l'estació del trenet, entre la sèquia d'Uncia i la de Montcada, anomenat Villar Palasí. Allí vaig fer pàrvuls i els huit anys de la EGB. I allí vaig passar, tal volta els deu anys més feliços de la meua vida. Pepe va canviar les tisores de tallar monyo, per l'agut sonit de la sirena que avisava  de la finalització de la classe i el començament de la següent. I va passar així, a ser el conserge d'aquell col·legi recien inaugurat. Entre les seues parets, va transcòrrer la seua vida. Es tractava d'un conserge toterreny que obria les portes de l'escola un quart d'hora abans de començar les classes, que feia sonar la sirena puntualment per a indicar que s'ha acabat la classe o que començava el recreo, que igual renyia un xiquet que s'havia portat malament o el curava d'una ferida que s'havia fet jugant al pati o el portava amb el seu vehicle propi a la mutua, per a fer-li una cura d'urgència després d'haver caigut un bac extraordinari. També s'encarregava del manteniment d'aquell edifici, de forma que igual s'encarregava de desembossar un water, reparar una finestra, purgar els radiadors de la calefacció  o agranar les fulles caduques caigudes al pati dels arbres que el circunden. En dies de pluja, obria la porta de l'escola abans d'hora, per a que els xiquets no estiguérem mullant-nos inútilment i ens feia entrar, bé al gimnàs, bé al saló d'actes, fins que era l'hora d'entrar a classe. Aleshores, anava cridant, amb veu atronadora per cursos "A ver, los de primero!". "Ahora los de segundo!".  I així successivament, per a que l'entrada fóra el més àgil posible a les aules. Tenia vivenda pròpia dins del col·legi de forma que, pràcticament, era conserge les vint-i-quatre hores del dia. De fet, una volta vaig concloure els estudis, la meua vinculació amb aquell centre educatiu era només per a anar a votar. I per allí estava Pepe, bé raonant amb algun interventor, amb els policies nacionals que custodiaven l'entrada, o consultant els llistats del cens per a dir-li a alguna persona major en quina taula electoral li tocava votar. Els dos som de Paterna i ha conegut de sempre els meus pares, però mai vaig aconseguir que em cridara pel meu nom. Sempre em deia Julio, que era el nom de mon pare, en lloc d'Alejandro. I jo, ja amb nou o deu anys, ja el rectificava, dient-li: "Jo no sóc Julio. Que sóc Alejandro. Julio és mon pare". Això va ser així durant els deu anys que vaig estar a aquella escola. Ja fa anys que es va jubilar i es va traslladar a viure a una casa pel centre de Paterna.  Alguna volta l'he vist pel carrer i l'he saludat. Retrobar-me amb ell, és retrobar-me amb un tros de la meua infantesa. I després de saludar-lo, encara em diu "Xe Julio, cóm estàs? ".

4 comentarios:

  1. asi era alejandro...y yo añado que cuando iba al cole mi madre me dejaba a las 8 de la mañana en la puerta del cole(era pequeña) porque ella tenia que trabajar....
    pepe me vio...y le dijo a mi madre que como dejaba a una niña pequeña alli en la puerta...y a partirde ese dia me entraba en su casa hasta la hora del cole...
    fueron varios años hasta que pusieron el autobus de los de la cañada...
    era y es una gran persona.

    ResponderEliminar
  2. asi era alejandro...y yo añado que cuando iba al cole mi madre me dejaba a las 8 de la mañana en la puerta del cole(era pequeña) porque ella tenia que trabajar....
    pepe me vio...y le dijo a mi madre que como dejaba a una niña pequeña alli en la puerta...y a partirde ese dia me entraba en su casa hasta la hora del cole...
    fueron varios años hasta que pusieron el autobus de los de la cañada...
    era y es una gran persona.

    ResponderEliminar
  3. Antonio Cortés García18 de septiembre de 2016, 16:40

    Uno de sus hijos fue compañero de instituto. Hasta hace algunos años, nos abría la puerta del colegio los fines de semana para jugar al futbito en las pistas.

    ResponderEliminar
  4. En primer lloc, gràcies Alejandro per obrir-nos amb el teu blog el calaix dels records. I en segon lloc diré que em ve a la ment moltes coses del conserge . Serà una de les poques persones que tots de l’escola hem conegut alhora. Si tots els xiquets anomenàrem a qui coneixíem, segur que ell és el que guanya.
    El primer record que em ve anava a primer curs. No havia vingut encara la mestra que m’acompanyaria els següents 7 anys, Dª Pepita i ell que feia de vegades de “cuidador” de la classe es posà al davant de la pissarra i començà a preguntar a uns quants si sabíem contar fins a 30 o sí parlàvem valencià. De fet recorde com es posava la mà a la cara per què un company que li deien Victorio li anara dient “nas, llengua, cap, monyo...”
    Recorde també com es posava al mig de l’eixida per què a l’hora de l’esmorzar cada xiquet deixara l’embolcall ben dins de la paperera. No s’escapava ningú. I si no encertaves el teu cognom retronava com un tro i immediatament el hi ficaves.
    Feia respecte a tots els xiquets , encara que tot era disfressa. Tenia un tarannà fort als moments que es necessitava i tranquil en uns altres. Quan li tocava la tasca de curar alguna ferida, puc parlar amb primera persona, ho feia en molta delicadesa.
    Una vegada, la mestra ens posà de tasca buscar el vertader nom de “Agustina de Aragón”, per què indagarem un poc. Llavors ens haguera vingut molt bé el internet de hui. Bé, doncs no ho vaig poder esbrinar i el que aleshores era el meu millor amic Pedro i jo li preguntàrem a ell en la mateixa porta de l’escola i no ho va dubtar ni un segon. Entrà a la seua casa i en un armari que en tenia al rebedor, agafà una enciclopèdia i ens ho va buscar.
    Una altra cosa recorde era quan li tocava fer de manteniment. Arreglar una porta o una persiana trencada. Es ficava en mode concentració, es mossegava el llavi en la llengua i es sentia la seua respiració forta. Tal vegada era pel silenci que hi havia quan entrava. També era l’encarregat de fer les còpies dels exàmens i fitxes que ens posàvem. Hi havia una màquina que copiava els fulls que li donaven els mestres. Eixien amb color rosat i si tanque els ulls m’hi sembla sentir la olor a alcohol que desprenien.
    Una tasca més que recorde que duia era la de entrenador de “futbito”. I una frase que hui en dia utilitze i que la primera vegada que ho vaig sentir va ser del seus llavis... - ”Teniu la sang d’orxata”.
    La veritat és que conforme vaig escrivint s’obrin molts i bons records d’ell i de l’escola i de tota la gent que he compartit la meua infantesa... una vegada més gràcies Alejandro per fer-nos recordar..

    Javier Calatrava

    ResponderEliminar

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!