No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol. Contemple el instant en què romp l'alba a Benidorm, des de la finestra d'un fred hotel, on estic allotjat per motius de treball. És el primer pleniluni de la primavera, per la qual cosa, allà dalt, la lluna plena llumena tènuement una nit que no acaba de ser nit tancada. Els gratacels retallen el sky line d'una ciutat que ara mateix badalla. No, no conec l'aurora de Nova York. Però podria haver-la conegut. La de Benidorm, té les mateixes "cuatro columnas de cieno", que esperen pacientment la teua arribada, entre un got de suc de taronja enllaunada i una llesca de pa torrat, ennegrit, tot refregat amb una trista tomata de no sé on, importada. "Buscando entre las aristas / nardos de angustia dibujada", i recorde a aquella profesora de literatura, explicant esta extraordinària metàfora d'angoixa i desassossec, de qui ha d'estar fora del seu hàbitat natural, per a dur a terme qualsevol tipus d'activitat, així com l'anònima desesperació ("La aurora llega y nadie la recibe en su boca") que l'altura dels gratacels produeix en qui els mira, com si es tractara d'un eixam de paraules perdudes. "Lady Data got diamond eyes. She sees the truth behind the lies" Cantava un admirat Bono, líder dels més admirats encara U2, acabant els huitanta del segle passat, a la seua famosa cançó "Engel of Harlem" dedicada a una malograda Billie Holiday, perduda dins d'una botella de whisky a altes hores de la matinada a qualsevol pafeto perdut de Harlem. "Por los barrios hay gentes que vacilan insomnes, como recién salidas de un naufragio de sangre". Conclou així Federico García Lorca el seu magistral poema "La aurora", tristament dedicat a la ciutat de Nova York. No es Nova York, no, encara que podria ser-ho. Però si que és el moment de l'aurora. Són les set del matí d'un dia qualsevol i em dispose a caminar per les voreres angoixades i angoixadores de la gran ciutat. En este cas, de Benidorm.
La aurora de Nova York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean las aguas podridas
La aurora de Nova York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.
La aurora llega y nadie la recibe en su boca
porque allí no hay mañana ni esperanza posible.
A veces las monedas en enjambres furiosos
taladran y devoran abandonados niños.
Los primeros que salen comprueban con sus huesos
que no habrá paraíso ni amores deshojados;
saben que van al cieno de números y leyes,
a los juegos sin arte, a sudores sin fruto.
La luz es sepultada por cadenas y ruidos
en impúdico reto de ciencia sin raíces.
por los barrios hay gentes que vacilan insomnes
como recién salidas de un naufragio de sangre*.
*Poema "La aurora". Federico García Lorca. Poeta en Nueva York. 1990. Ed. Espasa Calpe S.A.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!