domingo, 8 de abril de 2018

Dia de Pasqua



Als pobles de València és costum que el diumenge de Pasqua, el personal quede amb els amics, per a anar a dinar a una caseta, a un xalet, o directament a algun terreny en mig de la muntanya, on se sol fer o bé una torrà de xulles, o una bona paella acompanyada per tot tipus d'aperitius i tot regat per una bona cervesa i un bon vi. Després de dinar, hi sol haver un passeig per la muntanya, per a rebaixar el dinar, mentre els més menuts empinen el catxirulo, boten a la corda o juguen a jocs diversos, propis de l'aire lliure. Ja a mitat vesprada, quan el sol se'n va cap a la posta, hi ha el berenar a base de mones, panquemaos, coques d'anous i panses i llonganisses de Pasqua. La mona, en forma de llaç, o de cocodril, porta un ou dur que sempre acaba estavellat en el front d'aquell que més distret estiga en eixe moment. A diferència de la resta de pobles de l'Estat, on la Setmana Santa comença el divendres de Dolors i acaba el diumenge o el dilluns de Pasqua, ací a València la part festiva de la Setmana Santa comença el Dijous Sant i dura fins al dilluns posterior al dilluns de Pasqua, dia en què se celebra la festivitat de Sant Vicent Ferrer, de tal manera que els xiquets tenen vora quinze dies de vacances, propicis per a anar a dinar i menjar-se la mona, encara que, per motius laborals dels seus pares els dies tradicionals per a anar a menjar-se la mona a la muntanya són el diumenge de Pasqua, el dilluns de Pasqua, el diumenge posterior, així com el dilluns següent, dia de Sant Vicent Ferrer en què ja conclouen oficialment les festes pasqüeres. És a partir d'este moment quan ja es va pensant en les festes d'estiu. Enguany, el diumenge de Pasqua vàrem anar la meua dona i jo a dinar i a menjar-nos la mona, amb amics a Higueruelas, poble enclavat a la Serrania de València i quasi confrontant amb Terol, on el cel i la terra s'agafen de la mà. I, mentre el caldo de la paella anava coent-se a poc a poc, mentre raonava, amb un got de vi a la mà, no vaig poder evitar recordar eixe mateix dia de Pasqua de fa trenta o quaranta anys, a la caseta dels Caçadors, a la Vallessa, on anava amb els meus pares i els seus amics i on jugava amb altres xiquets entre els pins, o botàvem a la corda, o empinàvem el catxirulo, mentre els majors feien el dinar, paraven taula o xarraven de les seues coses. Molts són els records que guarde d'eixa caseta dels caçadors on anava de menut a menjar-me la mona. I, una volta ja adult, quan estic en mig de la muntanya el dia de Pasqua, recorde aquelles converses de majors que hi escoltava. I comprove que, trenta o quaranta anys més tard, no són molt diferents de les que enguany vaig mantenir: els pares, que cada volta es van fent majors, els fills, que cada volta es van fent grans, el treball... El dia de Pasqua és el dia idoni per a anar a la muntanya a menjar-se la mona i per a empinar el catxirulo, però també dia de records infantils que bullen a la ment, com el caldo de la paella que en eixe moment està coent-se.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!