Facultat de Dret

Per circumstàncies familiars, el passat diumenge hi vaig estar al Campus dels Tarongers, ací a la ciutat de València. Es tracta d'una mole d'edificis que es va construir farà uns vint anys enfront de la Universitat Politècnica de València, ubicades a l'altra banda de les vies del tramvia que va cap a la Malva-rosa, i on es varen traslladar una sèrie de facultats de la Universitat Literària de València, entre les quals es trobava la facultat de Dret, a la qual vaig estar anant durant cinc anys, fins que vaig arribar a ser Llicenciat en Dret. Els quatre primers cursos de la carrera, els vaig cursar encara al campus de Blasco Ibáñez. I ja l'últim, alhora que el nou Pla d'Estudis ens anava xafant els talons com si fos una espasa de Damocles, al mateix temps, es produïa una mudança d'edifici, premonitòria d'uns nous temps que s'anaven acostant, com si fos un capvespre que, a poc a poc es va fent de nit. La promoció a la qual pertany i que aquell curs del 94-95, curiosament estàvem a punt d'abandonar aquella facultat, car estava a l'últim curs de la carrera. Vàrem ser qui vàrem estrenar aquells nous edificis. Encara vàrem conviure amb unes obres que estaven a punt de concloure, però que pareixia que no anaven a acabar mai, amb un sòl encara ple de grava, en el camí que duia des de la parada del tramvia fins a l'aulari, o el soroll del martell hidràulic o de l'equip electrogen que l'alimentava, que alegrement entrava per la finestra, mentre féiem algun examen de Dret Civil o de Dret Internacional Privat. Al mateix temps, mentre l'aulari es trobava al Campus dels Tarongers, la secretaria i els departaments estaven encara a l'antic edifici de Blasco Ibáñez, per la qual cosa, mentre les classes se seguien al nou aulari, tota la paperassa, així com les tutories o qualsevol revisió d'examen s'hi havien de dur a terme a l'antic edifici, amb la consegüent molèstia que ens suposava per als estudiants haver-nos de desplaçar del campus a l'aulari, i viceversa. La informàtica no era més que un pentium amb una fosca pantalla de MS2 i una sorollosa impressora matricial d'agulles, alimentada per una fulla ininterrompuda de paper continu, que anava escopint aquells fulls impresos, que anaven esgarrant-se per la línia de punts perforats. Aquell campus el vàrem inaugurar amb unes paelles universitàries, que es varen celebrar al pàrquing on el diumenge passat vaig tornar a aparcar el cotxe. Hi havia complit ja els vint-i-un anys, i tenia tota la vida al davant. I una temuda incertesa al voltant de què faria quan acabara. Una volta vaig acabar la Universitat, encara hi vaig anar, al cab d'uns anys, per a replegar el títol universitari. Recentment, també hi vaig assistir a la lectura de la Tesi Doctoral d'una companya de treball. I ara, vint anys després, torne al mateix lloc on vaig concloure la carrera de Dret. Recorde el que hi havia. Veig el que hi ha. I me n'adone de com passa el temps, sense ser a penes conscient.