sábado, 2 de junio de 2018

Mecanografia

A ca ma mare, a un racó de l'habitació on jo dormía quan era fadrí, amagat davall de la tauleta on jo estudiaba, hi ha un maletí verd on dins hi ha una màquina d'escriure. Amb ella va aprendre a escriure la meua germana i, més tard, també vaig aprendre a escriure jo. Es tracta d'una Olivetti studio 45, portàtil, de color verd, feta en ABS, que varen comprar els meus pares allà pels anys setanta del segle passat, quan la meua germana estudiava a l'Acadèmia Cumbre, més comuntment coneguda com a "Don Pedro". Es tractava de les noves tecnologies dels anys setanta i que, en l'actualitat s'ha convertit en una autèntica peça vintagge de museu. L'altre día, la vaig traure del seu maletí. Li vaig llevar la funda que la cobreix i li vaig enrotllar un full dins del carro. Feia temps, molt de temps que no l'utilitzava. Anys, molts anys. I, amb el full dins del carro, vaig començar a teclejar. El seu soroll característic, em va traslladar a l'acadèmia on, ja fa més de trenta anys vaig aprendre mecanografia. Primer a la Casa de la Cultura de Paterna on, la meua germana donava classes de taquigrafia i mecanografia, on hi vaig assistir durant tres anys seguits i, on vaig aprendre a escriure a màquina. Més tard, a l'acadèmia que dirigia un fervorós D. José Morales a sa casa, al barri d'Alborgi de Paterna, on vaig assolir aquells coneixements mecanogràfics. I no puc evitar tornar a escoltar el soroll característic de vint o trenta màquines d'escriure alhora,  mentre quaranta o seixanta mans polsaven d'una manera dessaforada i convulsiva les tecles del teclat, el mecanisme de les quals espentava la tecla cap avant, que colpejava en el full insertat en el carro, deixant marcada la lletra polsada, al premer la tecla sobre la cinta entintada i esta sobre el paper en blanc. O la campaneta csracterística del timbre marginal, que avisava quan s'arribava al final del rengló. Aleshores es premia la palanca del carro lliure, que feia canviar de línia, alhora que es tornava al marge de la esquerra, per a continuar escrivint en una nova línia. O la tecla de reculada, que permetia retrocedir un espai, per a corregir una lletra equivocada. Amb el paper tipp-ex s'havia de tornar a polsar la lletra equivocada, per a dissimular-la en color blanc. Aleshores es polsava la tecla correcta, que es marcava en el paper, tot i notant-se una miqueta l'esmena feta en el paper. O la tecla de canvis de majúscules, que en polsarla, s'elevava la tecla de la lletra, i es marcava en majúcula en el paper. O la tecla fixadora de majúscules, la finalitat de la qual, consistía a fixar el tipus de lletra majúscula. A partir d'eixe moment, tot el que s'escriquera amb la máquina d'escriure apareixeria escrit en majúscules. Amb esta máquina d'escriure vaig aprender a escriure a máquina. I amb ella vaig pasar a net aquells primers versos que, en aquell moment escrivia. Quan em vaig comprar l'ordinador, la màquina d'escriure la vaig guardar al seu maletí per a dormir el somni del temps. I ara, un dia qualsevol, he tornat a recordar aquells temps en què la màquina d'escriure era la nova tecnologia del moment.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!