Somriure infantil

Huit del matí a una cafeteria del centre de València. Al voltant d'una taula i acompanyats d'un café, comentem tres companys de treball qüestions pròpies de la feina que anem a desenvolupar uns minuts després, acompanyat d'algun innocent xafardeig. A la taula contigua, una parella es desdejuna un café en llet i uns entrepans. No tindran a penes trenta anys. Sense ser molt fisonomista, un se n'adona immediatament que són estrangers pel seu aspecte físic: pèl-rojos amb pigues, moltes pigues rogenques a la cara. I també perquè, en estar en la taula immediata, se'ls escolta alguna paraula solta i parlen en anglés. La meua oïda no està, ni de bon tros, suficientment desenrotllada com per a distingir si, per l'accent, són de Brighton o d'Edimburg o de Dublín, però sí per a saber que parlen en anglés. Arrimat a la seua taula hi ha un carret de xiquet. I, una xiqueta, també pèl-roja, amb el monyet llis i un graciós llacet dalt del cap, deambula i juga pels voltants de la taula veïna nostra. Pels seus trets, no és necessari ser un endeví per a endevinar que és filla de la parella presumptament britànica. Mentre els seus pares es desdejunen, la xiqueta juga, assoles. Va, torna, torna a anar cap a la porta, torna a vindre cap a la taula on estan els seus pares que, entre mos i mos, controlen de gaidó a la xiqueta. De sobte mira on estem nosaltres i ens somriu. És un somriure generós, esplèndid. No entén de barreres ni de fronteres, ni de política ni d'idiomes. Dins d'aquella boqueta hi ha unes dentetes de llet irregulars que estan creixent, que fan lluir a eixa xiqueta un somriure més tendre i més innocent encara si cap. De sobte ens mira, dóna uns botets amb les seues cametes, de forma alternativa, i ens assenyala amb el seu ditet índex de la mà dreta. I, els qui estem asseguts al voltant de la taula, no podem evitar mirar-la i somriure les seues ocurrències. Fins i tot, una companya li diu cosetes boniques que, no sé si entén, però li fan gràcia, i continua somrient i fent sorolls amb la boca que ningú arriba a entendre. Mire a les taules del voltant de la nostra i descobrisc que els seus ocupants, també estan pendents de la xiqueta i les seues piruetes, no tan sols nosaltres. Se'ns fa l'hora, ens alcem de la taula i ens dirigim a la barra per a pagar el desdejuni respectiu. Quan anem a eixir de la cafeteria, diem adéu a la parella presumptament britànica. Mussiten un good bye de boca plena d'un mos d'entrepà. La xiqueta continua fent les seues gràcies. I en eixir de la cafeteria, mentre caminem uns passos fins a arribar al lloc de treball, reflexione sobre l'escena viscuda fa un quart d'hora. I arribe a la conclusió de com pot la força d'un somriure, en este cas un somriure infantil, trencar barreres idiomàtiques de tal manera que, sense entendre un idioma, eixe simple somriure pot fer entendre's a persones que viuen a la torre de Babel d'idiomes diferents, a l'idioma comú de totes les persones com és un somriure franc i sincer, com ho és el d'una xiqueta d'un parell d'anyets. Eixe somriure és, al segle XXI, una nova Pentecosta.