Carnestoltes.

Diuen que carnestoltes és aquella festa previa al dimecres de cendra on les persones es disfressen i es desinhibeixen abans de començar un període de sobrietat i de reflexió com és la cuaresma. Res més lluny de la realitat. Perquè per a interactuar els uns amb els altres sempre utilitzem una carasseta amb la qual mostrem als demés la millor i la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Per això, els carnestoltes no són una data concreta de l’any, sinó que més bé els celebrem tots i cadascun dels dies de l’any. Tots els dies són, per a nosaltres, carnestoltes. Ja ho venia a dir Mariano José de Larra al seu article anomenat “El mundo todo es máscara. Todo el año es carnaval”, on davall l’excusa de la festa de carnestoltes, dona una visió de la seua societat, caracteritzada per la hipocresia.

A mena d’anàlisi freudià, en totes i cadascuna de les relacions que tenim amb la resta de les persones, mostrem una determinada imatge de nosaltres mateixos. A voltes se’ns veu vindre de lluny i donem una imatge de furguet o de punxa on, davall una aparença de botarga, proferim sons guturals, tot dient “Guruguruguruguru, ¿Qué no me conoses? ¿Qué no me conoses?”

Altres voltes mostrem el rostre d’un plàcid i innocent tio de la higuica que ensenya una figa seca que penja d’un fil nugat a una canya que oferim als xiquets com si estigueren pescant. Quan alguna menut intenta mossegar la figa seca –higa albardá- estirem de la canya cap amunt. El nostre interlocutor tanca la boca i dóna el mos en l’aire, tot i deixant-lo amb les ganes de tastar tan dolç fruit.

Altres voltes donem una aparença de “chinchoso”, amb la qual mostrem la nostra cara més roïna i, per tant, tot el pitjor de nosaltres mateixos: les nostres més baixes passions i els postres pitjors sentiments.

Altres ocasions, la nostra imatge és una miqueta burleta i ensenyem als demés en forma de murga, el nostre rostre més satíric, més burleta i inclús més cruel en referir-nos a alguna persona.

Afortunadament, la majoria de les voltes la imatge que mostrem al món és la d’una plàcida morca que, recolzada a un còmode triclini, descansa a la espera de que se li bote foc. I és en eixe moment quan donem el millor de nosaltres mateixos en un joc de llums i de focs d’artifici que esclata al cel fosc, tot il·luminant la nit del Villar del Arzobispo.

http://lasalcublas.blogspot.com.es/
2013/02/las-botargas-de-alcublas.html