Fartons i llèpols.

No n'hi ha  element que unisca tant a les persones com puga ser la satisfacció de les necessitats primàries bàsiques. No en va, el nostre refranyer ja ho diu: "A la taula i al llit, al primer crit". I de taules parlarem en esta entrada, perquè... Hi ha plaer millor que un bon menjar, al voltant d'una bona taula parada, amb la millor companyia? Perquè no n'hi ha cap acte social, del tipus que siga, que no acabe al voltant d'una taula. Si no és aixina, pareix que l'esdeveniment en qüestió quede una miqueta coixo.

Com en tot, contra més necessitat es tinga d'alguna cosa, més ric serà el vocabulari que utilitzem per a parlar d'eixa matèria en qüestió. Així, a una societat que viu a vora platja, tindrà un vocabulari mariner impressionant, en detriment d'un vocabulari urbà o llaurador, per exemple.

Però, respecte al vocabulari gastronòmic, a totes les societats és molt ric, alhora que extens. I d'eixa manera, la imaginació no té límits en quant a inventar-se paraules que parlen de menjars i especialment, que ens parlen d'aquells que els agrada molt menjar.

La paraula més comuna per a cridar a aquell que menja molt sol ser la de fartò. Es a dir, el qui farta. El qui disfruta menjant. El qui mai en te prou de menjar. El qui mai s'assacia. Glotó, golut o embuder, en són altres paraules per a definir a aquell que li agrada molt remullar-se de menjar la gola. I enseguida ens ve a la ment una persona que té, entre les mans una cuixa de corder que, mentre amb la ma dreta agarra la garreta de la cuixa, amb els dits de la ma esquerra la sosté, alhora que, sense compassió, repetidament, li dona mossos i més mossos, fins a deixar només els ossos.

Si allò que agrada empassar-se és qualsevol tipus de dolç, que sempre està pensant en pastissets, coques fines, coques cristines, napolitanes, lioneses, arnadís, rotllets d'anís,  congrets... aleshores, se li anomenarà llépol. I ens l'imaginarem davant d'una taula parada de tot tipus de rebosteria, ara donant un mos a un tros de coca de xocolate, ara menjant impulsivament, cullerada rere cullerada, unes natilles delicioses, amb una redona galeta Maria inclosa.

Moltes i molt variades són les paraules que gastem per a nomenar als fartons. Hi han unes, més comunes, que s'utilitzen a totes les bandes. Hi ha d'altres que en són més locals, que s'utilitzen d' una manera més restrictiva, a un poble, a un grup d'amics, o a una família, i que normalment, estes formes d'anomenar-los estan entre els perols i les cassoles, les culleres i els ganivets, o els gots i els platerets de café. Només hem d'olorar el menjar per a conèixer-les.