viernes, 30 de junio de 2017

Ausiàs March

A la Catedral de València, conforme s'entra per la porta romànica, que és la que es troba situada a la plaça de l'arquebisbat, només entrar, a ma esquerra, està soterrat probablement un dels millors poetes valencians de tots els temps. De forma discreta i passant pràcticament desapercebut, entre la ignorància dels uns i la indiferència dels altres, enfront d'on està soterrst un dels nostres il·lustrats com és Gregori Mayans, hi ha una llosa de marbre de color fosc que, envoltada per una inscripció que diu "Io soc aquest que en la mort delit prenc, Puix que no tolc la causa per què em ve", davall mateix, es troba soterrat l'autor d'eixos mateixos versos: el nostre gran poeta Ausiàs March. Nascut el 1397, i fill del també poeta Pere March, si per alguna cosa ha passat a la història de les lletres valencianes, ha segut per haver segut qui va abandonar la tradició de la poesia trovadoresca i la seua retòrica artificiosa, la qual cosa li va permetre parlar-nos de tot allò que li obsesionà, com l'amor, les relacions de l'home amb Déu, el dolor i la mort, el pecat i la virtut, tot allò emprant un metre clàssic,  una sèrie de construccions poètiques de l'època i una temàtica pròpia, que li fan ser considerat com un dels més grans poetes valencians de tots els temps, si no el millor, encara que a la seua vida personal, com a noble que era, el seu peculiar concepte de l'honor, li va fer vore's en alguna situació un tant compromesa, o més bé apurada per a la seua integritat física, fins i tot per a la seua vida. Sempre que passe per esta porta de la Catedral, també anomenada de l'almoina, no puc evitar entrar i fer la visita a este colós de les nostres lletres. Una volta estic davant de la seua tomba, davall del clarifosc que envolta aquell lloc amb sentor d'encens i llum de caneletes, sempre li demane les següents coses: Tindre la inspiració necessària per a escriure nous poemes. La creativitat suficient per a desenvolupar-los. La sensibilitat requerida per a escriure amb la delicadesa justa per a no caure, per defecte, en la indiferència, ni per excés, en la sensibleria exagerada. La seguretat de que allò que un escriu es correspon amb allò que un realment senteix i vol blasmar  per escrit sobre el paper en blanc. La serenitat dels versos, que han de brollar i madurar poquet a poquet, com va eixint, a poc a poc, el café a la cafetera. I, sobretot, la satisfacció de vore eixir per la impressora eixe sonet, eixa dècima o eixa huitava reial que tant ha costat fer rimar, i que ja adquireix forma, com un cànter en les mans del terrisser o una viena de pà que eix per la boca del forn. A la Catedral de València, està soterrat Ausiàs March, tal volta un dels poetes valencians més importants de tots els temps que, entre la ignorància i la indiferència dels qui entren i eixen per la porta de l'almoina amb pantaló curt i la werlisa penjada al coll, el seu esperit continua viu en tots aquells que, hui en dia, encara tenen l'atreviment d'agafar un llibre de poesia i d'emocionar-se amb la seua dolça lectura.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!