Paris

París és un cabaret obert fins a altes hores de la matinada. París és una torre de ferro pudelat que llumena des de la ciutat de la llum el món sencer i que apunta la seua agulla cap al cel, tot i oferint les seues meravelles. París és una revolució de dos-cents anys que va obrir les portes a una nova societat, entrant, d'esta manera en allò que els historiadors anomenen comuntment "L'era contemporània" i eixant darrere l'Antic Règimen, des de les portes d'una Bastilla encesa, obertes de par en par, de cara a la posteritat. "Arde París. Arde parís, Y en tu piel se para el tiempo. Arde París. Arde París, ...Conmigo dentro", cantava una sensual Ana Belén ja fa vora trenta anys esta cançó, dedicada a una ciutat que té més de dos mil anys. París és un cel ennubolat, encapotat que, de tant en tant, ofereix un xicotet raig de sol que, de volta en volta, llumena la gespa estessa pels camps de Mart, tot i oferint un espectacle encisador, per als ulls de qui per allí hi passeja. Paris vaut bien une messe, va dir pressumptament Enric IV de França, qui es va convertir al catolicisme per a poder ostentar la corona i el ceptre francés, tot i renegant del seu protestantisme. Açò és París. Perquè l'autèntica capital de França és aquella que un s'emporta oculta dins d'una maleta, després d'una feliç estança de varios dies, on un recorre els seus carrers, les seues places, les seues avingudes, on un descobreix els monuments més emblemàtics  que esguiten la seua fesonomia: Le Sacre Coeur,  l'Arc de Triumf, l'esglèsia de la Madelaine, el Palau de Justícia, el museu del Louvre, el barri llatí, la impressionant catedral de Notre Dame, la place de la Concorde, on un jove Jean Michel Jarre va fer el seu primer concert multitudinari, per a més d'un milio de persones, ja fa vora quaranta anys, per a commemorar la pressa de la Bastilla un catorze de Juliol de l'any mil nou-cents setanta huit. París és glamour, embruix i màgia, oculta entre les teles de l'alta costura dels grans dissenyadors que allí hi habiten i que han exportat el seu nom al món sencer. París és un acordió diatònic que deixa volar les seues notes musicals per entre els vianats que recòrren els Champs Eliseés, mentre a les seues esquenes cau la vesprada entre les fulles dels arbres que cauen a terra tot i formant una catifa  de colors apagats, com la tardor que s'arrossega i que va donant pas a l'hivern. París és uns grans magatzems abillats amb elegants garlandes nadalenques en forma de globus que pugen i abaixen, al ritme d'un joc de llums predeterminat, que creen un ambient nadalenc iridescent, al voltant d'un arbre de nadal elaborat, també, amb globus de tot tipus de colors i de formes, tot i convidant a comprar. París és una finestra oberta que descobreix, al dalt del cel, rere la boira, el tercer nivell de la Torre Eiffel, com un ocell que s'amaga tímidament entre els núvols del trenc de l'alba. París és un bateau que navega solemnement per entre les aigües tranquil·les del Sena i travessa tots i cadascun dels ponts que comuniquen la ciutat, alhora que s'enlaira una copa de champagne al cel, dins de la qual, entre les seues bombolles, es reflecteixen els últims raigs del sol del dia. I és que, París no s'acaba mai. Sempre ens quedarà París, com bé deia un despagat Rick Blaine, interpretat per un clàssic Humphrey Bogart  a una exuberant Ingrid Bergman  en el paper de Insla Lund,  Perquè, tot açò és París... I molt més encara!!