Un café amb... José Luís García Herrera

L’any 1921 es va celebrar a Paterna la primera edició dels Jocs Florals, organitzada pels clavaris del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferer d’eixe any i per la colonia estiuenca. L’acte de clausura es va celebrar al cine Benlloch, que es trobava al carrer tort, més conegut com a carrer Mestre Soler i que era propietat de Salvador Benlloch i la seua esposa, “la tia paqueta”. Va ser l‘un de setembre de 1921, en un acte lluidor i entranyable en el que la senyoreta Filomena Valero López, regina de les festes d’eixe any, va ser a més a més, la Reina dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna. Es varen convocar fins a quinze modalitats de premis, tot destacant la modalitat de la Flor Natural, que la va guanyar D. Juan Sansano, poeta i periodista, natural d’Oriola i propietari i director del periòdic d’Alacant “El Dia”.

Cent anys després d’este esdeveniment, el café de hui ens el prenem amb un llorejat poeta. Virtualment prenem cadira a la terrassa d’una cafeteria de Paterna. És de vesprada i es mou una miqueta d’aire. És aire de Paterna, del que bufa pels voltants del Palau, quan vespreja, cap a poqueta nit. El poeta a qui anem a entrevistar es José Luís García Herrera. Enguany ha estat el flamant guanyador de la Flor Natural dels Premis Literaris Vila de Paterna “LVII Jocs Florals”. amb el poemari “Sota l’ull del cíclop”. Nascut a Esplugues de Llobregat, és tècnic quimicoalimentari de professió i poeta de vocació. Va ser directiu de la Academia Iberoamericana de Poesía a Barcelona i fundador dels Premis Literaris Ciutat de Sant Andreu de la Barca. Ha publicat una trentena de llibres de poesia, entre els quals destaquem: Lágrimas de rojo niebla (Premio Villa de Martorell, 1989), La ciudad del agua, Los caballos de la mar no tienen alas (Premio Villa de Benasque, 1999), El guardián de los espejos, Las huellas del viento (Premio Fundación Mª Villa Berruezo de Tafalla), Mar de Praga (Premio Blas de Otero, 2004), La huella escrita (Premio Mariano Roldán, 2007), Las huellas en el laberinto, Cuaderno de Britania (Premio Juan Alcaide, 2010), Hielo, El lento abandono de la luz en la sombra (Premio Germán Gaudisa de Chiva), La luz del frío, Mares de Hierba (Premio Miguel de Cervantes en Armilla, 2015), Mares de escarcha (Premio Luys Santamarina, 2016) y La semilla del óxido (Premio Internacional de Poesía Miguel Hernández, 2017). En la nostra llengua, destaquem: La solitud (Premi Festa d’Elx 2011), A les portes del mar (Premi Miquel Peris Segarra 2014), Bella Ciutat Vella (Premi Paraules a Icària 2015), Passatge a l’hivern (Premi Miquel Àngel Riera 2015), Crònica de pluges (Premi Guillem Colom Ferrà 2016), El cor del violí (Premi Flor Natural de Nules 2016), Presoner de l’hivern (Premi Francesc Badenes Dalmau 2017), Dolç àngel de la mort (Premi Flor Natural de Nules 2018), La memòria de les petjades (Premi de Poesia Antoni Maturano d’Almassora 2018). Recentment ha guanyat el I Certmanen Internacional de poesia Francisco Brines amb el seu poemari «El somrís trist de Sylvia Plath», que apareixerà publicat a Novembre.

Escriure per a Ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

José Luís García Herrera:

Sí, és així. Amb molts amics poetes he comentat que la infància és la pàtria dels poetes i molts d’ells, la immensa majoria, han estat d’acord. Un record de la meva infància, i que forma part del meu llibre Spelugges que recull records de la meva infantesa a Esplugues de Llobregat, va ser el dia que vaig veure plorar a ma mare per primer cop. Jo tindria vora dels quatre anys, encara no anava a escola, quan el carter va trucar a la porta de casa per lliurar una carta adreçada a ma mare. Ella va començar a llegir-la i, al poc, va començar a plorar de manera desconsolada. Aquella carta, arribada del sud, de Granada, portava la trista notícia de la mort del meu avi. Va ser una experiència que em va copsar. Era la primera volta que veia a ma mare plorar i el primer cop que sentia, molt a prop, la presència de la mort.

Escriure per a Ningú: Escrius des de ben menut. D’on et ve la vocació d’escriure?

José Luís García Herrera: Doncs no ho sé pas. Als 6 anys, tot just començava a aprendre a llegir, va caure a les meves mans un llibre de Literatura del meu germà, amb fragments de poemes de poetes clàssics, i de poetes del 98 i del 27. Eren curts i entenedors. Jo els llegia i la seva música, el ritme, les emocions... m’anaven guanyant. Un dia, després de la lectura d’alguns fragments, al obrir la porta de la meva habitació, em vaig trobar a ma mare i a unes veïnes escoltant-me i amb els ulls plorosos. Aquesta és la màgia de la poesia. Pot ser que, des de llavors, la vocació va anar creixent i, sobre els 11 anys, vaig començar a plasmar els meus sentiments en forma de versos.

Escriure per a Ningú: On sols escriure habitualment? Tens algun lloc favorit per a escriure? O alguna mania per a escriure?

José Luís García Herrera: Normalment escric a les golfes de casa, on tinc l’estudi. És en aquest racó on escric els meus poemes i relats. He escrit en molts llocs diferents: habitacions d’hotels, cafeteries, biblioteques, vagons de trens, avions... però el meu lloc és el meu estudi. De mania diria que no en tinc cap, o no en soc conscient. Quan surt el primer vers m’aïllo de tal manera que perdo una mica la noció del temps i, com a qualsevol escriptor, quan aquesta bombolla es trenca de manera sobtada sento que he perdut un tren que no sé si el tornaré a agafar.

Escriure per a ningú: Què és per a tu la poesia?

José Luís García Herrera: Aquesta és una pregunta complicada. És una necessitat bàsica, com respirar, o estimar... Per a mi ha estat, i és, una manera de autoconeixement i d’expressar les meves emocions, de tota mena. La poesia treu tot aquell món que dorm en la calaix de la memòria, de les experiències (pròpies i compartides). I també, és una manera de deixar una empremta del meu pas per la vida i, si malgrat tot, es pot salvar un vers de tot allò que he escrit, confio que serveixi per a fer d’aquest món un lloc una mica millor, seguint la idea o el consell que Walt Whitman va deixar en el seu poema Oh jo! Oh vida!

Escriure per a Ningú: Com sols escriure poesia: amb bolígraf o amb ordinador?

José Luís García Herrera: Vaig començar a escriure amb bolígraf i després ho passava a net amb la màquina d’escriure. Més tard vaig continuar amb bolígraf i ho passava a net amb l’ordinador. Fins que va arribar el dia que, ja directament, vaig començar a escriure en la pantalla de l’ordinador. Quan estic a casa no escric d’una altra manera. Si escric el poema quan viatjo (per plaer, per feina...), llavors sí, amb bolígraf i en el primer paper que arreplego.

Escriure per a Ningú: Quina importància tenen hui en dia les xarxes socials en la difusió de la cultura i en especial de la poesia? I en la difusió de la teua obra poètica? Cóm han influït les noves tecnologies en la teua tasca literària?

José Luís García Herrera: Jo crec que, a nivell de difusió, en té moltíssima. Amb les xarxes socials l’accés a la cultura, a la poesia, no té limitacions. Publiques un poema en les xarxes i qualsevol persona, en qualsevol racó del planeta, pot llegir-lo. Una altra qüestió és la qualitat de tot el que es publica. I aquí, sí, s’ha de saber com destriar el gra de la palla. En la difusió de la meva poesia, diria que no gaire. Més que res perquè jo tampoc no he explotat massa aquesta sortida. Hi ha temporades on vaig penjant poemes antics (no m’agrada penjar poemes en els que encara estic treballant o formaran part d’un llibre) i temporades en les que em centro més en la part creativa i no tant en difondre la meva obra. En la meva tasca literària diria que no ha influït gaire. Si és veritat que, a vegades, cerco poemes d’autors que no tinc a l’abast però, com a substrat per a crear la meva obra, diria que no gaire.

Escriure per a Ningú: Recordes quin va ser el primer poema que vares escriure? Quin va ser el primer premi literari que vares guanyar? On? Quin record guardes d’aquell premi?

José Luís García Herrera: Sí, si que el recordo. Era un poema que vaig escriure als 11 anys, a sisé d’EGB. Parlava sobre l’amistat. No el conservo perquè la professora em va demanar si li hi donava i no en vaig guardar cap copia. El primer premi va ser a tercer de BUP. Vaig quedar finalista. Era un poema en una línia èpica, semblant a “La canción del pirata”d’Espronceda. Aquest tampoc el conservo, me’l van demanar per a una revista de l’institut que, finalment, no es va publicar, ni jo el vaig reclamar més tard. El premi va ser un exemplar del llibre “Veinte poemas de amor y una canción desesperada”de Pablo Neruda. Llibre que vaig perdre durant unes vacances d’estiu. Bé, la vida ja és una mica això: troballes, trobades, retrobaments, records, somnis... i pèrdues.

Escriure per a Ningú: Has guanyat un bon grapat de premis literaris. Què et mou a presentar-te?

José Luís García Herrera: Doncs són diferents factors. Per una part, la confirmació de que allò que escrius agrada, que té un valor, que emociona... i la satisfacció personal de la feina ben feta. I, després de les trucades i les felicitacions, està la part de la publicació (ja sigui un llibre o un poema editat en revista o en un treball conjunt) l’organització del viatge per a recollir el premi, conèixer la gent que hi ha darrere, viure la festa literària, gaudir d’una estona inoblidable... i, també, fer amics. Els diners sempre vénen bé, i són també un al·licient per a presentar-s’hi, però no és el més important. Amb la pandèmia m’han lliurat alguns premis per via telemàtica i no és el mateix, no ho vius amb la mateixa intensitat. El que queda i recordes són les vivències viscudes.

Escriure per a ningú: Cada autor té algun element poètic, alguna imatge o algun símbol, que es repeteix de forma constant al llarg de la seua obra poètica. En el teu cas, quin és?

José Luís García Herrera: En el meu cas, hi ha diferents imatges o símbols que es repeteixen i venen a cercar, per diferents vies, una mateixa idea. Jo crec que, en el meu cas, i tinc una trilogia que reafirma aquesta idea, és la petjada. La petjada vindria a simbolitzar el pas per la vida i, com a éssers vius, aquestes petjades signifiquen el pas del temps. Sempre que em demanen que parli sobre els meus llibres una de les primeres frases que dic per a explicar que hi trobaran els lectors, és aquesta: les petjades de la memòria. És una mena d’obsessió, la meva, sobre el fet de plasmar diferents maneres d’abordar el tema del pas del temps.

Escriure per a Ningú: Quins autors són el teu referent? Quines influències tens a l’hora d’escriure? De quins poetes beu la teua essència poètica?

José Luís García Herrera: En els anys que, podria dir, van ser de formació, la generació del 27 va ser la meva gran influència. I, en especial, Vicente Aleixandre. El dia que, amb 18 anys, vaig agafar de la biblioteca del meu poble el llibre “Historia del corazón”, tot va canviar. Aleixandre va ser la meva gran influència. Després he anat trobant poetes que han deixat una empremta, però cap com aquella. Actualment, en castellà, els meus referents són Antonio Gamoneda i Francisco Brines. Són els que, més o menys, sempre estan en un raconet de la meva taula. En català, Joan Margarit i Salvador Espriu. En llengua estrangera, en aquests últims anys, Sylvia Plath, Llegeixo a molts poetes. A casa meva tinc més de dos mil llibres de poesia. I en vaig fent tastets d’uns i d’altres. Però si haig de dir, en els últims anys, quins m’han deixat una empremta que soc capaç d’esbrinar, de veure, diria que són aquests.

Escriure per a Ningú: Ets tècnic químic-alimentari, poeta, locutor de radio y crític literari. Cóm pots compaginar la teua professió, que no té res a vore amb les arts, amb la literatura?

José Luís García Herrera: Tinc companys, professors de Literatura, que em diuen que és més fàcil canviar el xip si no ets professor. Per a mi és molt senzill, quan penjo la bata, quan surto del laboratori, donar per acabada una feina i, quan arribo a casa, especialment després de dinar, començar una altra. En aquests moments la faceta de locutor de ràdio i de crític literari la tinc una mica arraconada. De tant en tant faig alguna ressenya o pròleg per a un llibre, però molt menys que abans. Ara estic molt més enfocat en la part poètica, de creació. Pot ser que sigui senzill, com són mons tan diferents la química i la literatura, trobar el límit entre tots dos sense que es barregin.

Escriure per a Ningú: Has publicat més de trenta poemaris. Cóm t’agradaria que se’t recordara?

José Luís García Herrera: Els que m’estimen, que em recordin com a una bona persona que, a més d’estimar als seus i d’intentar ser una bona persona, també va viure la passió de la poesia amb tota la intensitat. En broma, una regidora de cultura del meu poble em va dir que, amb tants llibres i premis, acabarien posant-li el meu nom a un carrer. Doncs, això, com a una persona que, gràcies a la poesia, va deixar un record, i un llegat, de la seva estada al món.

Escriure per a Ningú: Amb el poemari «Sota l’ull del cíclop», has guanyat la Flor Natural a la LVII edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. Parla’ns del teu poemari.

José Luís García Herrera: “Sota l’ull del ciclop” vol ser un homenatge als fars (pels que sempre n’he tingut un especial interés), a les illes visitades, a les hores assegut (sol i acompanyat) a la vora dels fars. Sempre m’han atret els fars, aquestes torres sobre els penya-segats o en les entrades a un port, amb la seva llum, el seu ull de ciclop, donant voltes, indicant el camí i alertant dels perills. Per a mi, el fars són com una metàfora de la vida. Quan estic al costat d’un far em dóna per enraonar sobre la vida, sobre la existència… Vivim estones de felicitat, de claredat, de llum... i també vivim hores de foscor, de tristesa, de penombres... però el far, com la família, com la amant, com l’amic... sempre hi és, fidel i per damunt de qualsevol entrebanc o adversitat. Sempre hi ha una llum, un punt d’esperança.

Escriure per a Ningú: No sé si havies estat abans a Paterna. Quina impressió t’ha causat el nostre poble?

José Luís García Herrera: No, no havia estat abans a Paterna. Havia passat per anar a Manises però això no es pot considerar conèixer Paterna, passejar amb calma pels seus carrers i viure el seu encant. Em porto una molt bona impressió, de la ciutat i de la seva gent. M’ha agradat molt la visita a la Torre Moruna, una autèntica joia, un símbol ben emblemàtic de la història i del patrimoni cultural de Paterna. I el palau dels comtes, l’ajuntament, també ha estat un edifici que m’ha sorprès per la seva façana i estructura. I, com no, la vetllada dels Jocs Florals al teatre Antonio Ferrandis, un gran actor i un referent per a tots els que vam créixer amb la banda sonora de “Verano azul”. Ja, per sempre, Paterna té un raconet d’estima dins del meu cor. I confio en poder tornar a fer-vos una visita.