Benvingut, 2018!!

Cada any nou que arriba, és una nova oportunitat que Déu ens dóna per a demostrar-nos a nosaltres mateixos, així com a tots els demés, que podem ser una miqueta millors i, d'eixa manera, poder arribar a ser millors persones cada dia que passa. Sempre que comencem any nou, encete agenda nova. I, en eixos primers dies, aprofite per a fullejar-la i olorar la seua flaire a cola de imprenta, arrimant-me-la suaument a la pituitària, amb la mateixa delicadesa amb què un olora un llibre nou, recien adquirit a la llibreria. En este cas, el llibre nou és aquell que un va escribint, del seu propi puny i letra, en primera persona  i on quedarà reflectit per a sempre tot allò que anem fent al llarg de l'any, com si d'una fotografia en blanc i negre es tractara. Com si d'un ritual ancestral es tractara, escric en la primera plana el meu nom i cognoms, així com les meues dades personals, faig un parell d'apunts, duc a terme unes quantes anotacions que vaig arrastrant d'any a any des de temps immemorials d'agenda a agenda i copie a una plana destacada del dietari, un o varios poemes, bé propis o bé d'algun escriptor dels que m'agraden, que habitualment llisc i que devotament admire, que inspiraràn cadascun dels minuts viscuts a l'any nou que acaba de nàixer. I ara que estic fullejant la nova agenda, m'asome al precipici dels tres-cents seixanta-cinc dies veniders i aguaite, full a full, dia a dia, mes a mes, tot allò que se'm vindrà damunt de les meues esquenes. Faig una xicoteta prospecció dels dies de treball que m'esperen irremeiablement, dels dies de vacances que gaudirem de joia plena, de les festes que  venerarem amb el fervor que realment es mereixen i pronostique alguna dada incerta que m'esperarà de forma traidora, com un lladre astut darrere d'un cantó,  I veig que, darrere de tots i cadascun dels fulls de l'agenda que acabe d'escomençar, s'amaguen tres-centes seixanta-cinc oportunitats, per a donar les gràcies, per a demanar perdó, per a perdonar, per a gaudir de les coses quotidianes, per a oblidar, per a emocionar-nos, per a ruboritzar-nos, per a guanyar, per a perdre, per a remuntar, per a somriure, per a descobrir coses noves, per a plorar, per a escriure, per a viatjar... en definitiva, per a viure. Perquè cada any nou que mamprenem cada un de gener, és un regal que  ens fa la vida a cadascun de nosaltres. És un ticket nou que adquirim en la nostra fira personal, per a continuar al dalt del carroussel de la vida. És un generós doll d'aigua que brolla des de les nostres entranyes, per a beure sense mesura. És una enorm casa nova que se'ns ha regalat, on totes les habitacions són nostres i on podem fer tot allò que ens vinga en gana. És un vehicle que està esperant-nos a la porta de casa, amb el dipòsit plé de gasolina i el motor encés, esperant que pugem, dispossat a portar-nos a la fi del món. Només hem de tindre voluntat. Aprofitem-lo!!

Conte de Nadal

Principia erat verbum. "Al principi era la paraula. I la paraula era Déu. I la Paraula habitava en Déu". Amb estes paraules, comença l'Evangeli de sant Joan. A la catedral de Notre Dame de París, entre arcs ogivals, voltes de creueria, arcsbotants, florons, vitralls i rosetons,  hi ha exposat un Betlem tradicional, amb tots els elements que solen ornamentar esta manifestació de cultura popular. Hi han els pastors, els reis mags, i tot un poble, Betlem, amb les seues casetes i els seus habitants. Hi ha el ferrer,  el fuster, el llenyater, el terrisser, la dona que renta la roba vora riu, el riu que travessa la ciutat elaborat amb paper d'alumini, les casetes fetes de fusta, el portal, l'estrella que ocupa tot el sostre del portal, l'àngel que, dalt del sostre, sosté un cartell que ens recorda la pau a la terra per als homens de bona voluntat. I, entre la Maedéu i sant Josep, el ruc i la mula, se'ns mostra el Jesuset, no ja en forma de xiquet, sinò en forma de Llibre. El Jesuset és un Llibre viu, obert per una pàgina qualsevol. Perquè el naixement  de Crist, no és,  ni més ni menys que la presència de Déu, enmig de l'home. La Paraula viva, que naix en un senzill portal, a la ciutat de Betlem.

A uns pocs quilòmetres d'allí, a les Galéries

Lafayette, al seu interior, hi ha una plaça gran, tota plena de stands on les més importants marques comercials de cosmètica del món sencer,  les millors cases de l' alta costura mundial, ofereixen tots els seus millors productes a tota una legió de potencials compradors que visiten aquell establiment. Davall de la impressionant cúpula que corona aquell gran magatzem, hi ha un arbre de Nadal, confeccionat amb globus de distints colors i formes: gaiatos de caramel, símbols de la pau, flotadors, llepolies de tot tipus, arpes, estrelles, ... Cada cert temps, es posa en funcionament un espectacle de llums i de colors on, alhora, un núvol de globus de tot tipus de forma i colors van pujant i abaixant al voltant de l'arbre de Nadal, tot i mostrant un escectacle dinàmic i bocabadant, tel.luric i bucòlic. Al mateix temps, una llumenació iridescent assombra a una tota una multitut de gent que entra i eix, para i camina, passa i torna, amb les mans carregades de bosses de plàstic, contempla bocabadat l'espectacle, i el immortalitza amb els seus telèfons mòbils, des dels quals, amb la missatgeria instantània i les xarxes socials, es va transmetent, de forma anónima, a tots els racóns del món sencer. 


Per a celebrar l'autèntic Nadal, en Majùscules, hem de desfer-nos de les diferents corfes que ens oprimeixen com a persones i que no ens deixen ser veritablement lliures: la corfa de l'odi, la del rencor, la de la intolerància, la de la incomprensió, la de la ignorància, la del consumisme, i tantes altres que ens impedeixen ser feliços. D'esta manera, si anem desbrossant de la nostra vida tot allò que ens estorba, si obrim els cristalls de la cúpula de la nostra vida i deixem escapar, un a un, els globus que ens nuguen a un arbre de nadal totalment artificial, al final, tindrem un troc sec als peus del qual hi haurà una llum en forma de Bressol o en forma de Llibre, que ens llumenarà el camí de la nostra vida. Aleshores, será quan gaudirem de l'autèntic Nadal.


QUE SEMPRE SIGA NADAL DINS DELS VOSTRES CORS!!

Paris

París és un cabaret obert fins a altes hores de la matinada. París és una torre de ferro pudelat que llumena des de la ciutat de la llum el món sencer i que apunta la seua agulla cap al cel, tot i oferint les seues meravelles. París és una revolució de dos-cents anys que va obrir les portes a una nova societat, entrant, d'esta manera en allò que els historiadors anomenen comuntment "L'era contemporània" i eixant darrere l'Antic Règimen, des de les portes d'una Bastilla encesa, obertes de par en par, de cara a la posteritat. "Arde París. Arde parís, Y en tu piel se para el tiempo. Arde París. Arde París, ...Conmigo dentro", cantava una sensual Ana Belén ja fa vora trenta anys esta cançó, dedicada a una ciutat que té més de dos mil anys. París és un cel ennubolat, encapotat que, de tant en tant, ofereix un xicotet raig de sol que, de volta en volta, llumena la gespa estessa pels camps de Mart, tot i oferint un espectacle encisador, per als ulls de qui per allí hi passeja. Paris vaut bien une messe, va dir pressumptament Enric IV de França, qui es va convertir al catolicisme per a poder ostentar la corona i el ceptre francés, tot i renegant del seu protestantisme. Açò és París. Perquè l'autèntica capital de França és aquella que un s'emporta oculta dins d'una maleta, després d'una feliç estança de varios dies, on un recorre els seus carrers, les seues places, les seues avingudes, on un descobreix els monuments més emblemàtics  que esguiten la seua fesonomia: Le Sacre Coeur,  l'Arc de Triumf, l'esglèsia de la Madelaine, el Palau de Justícia, el museu del Louvre, el barri llatí, la impressionant catedral de Notre Dame, la place de la Concorde, on un jove Jean Michel Jarre va fer el seu primer concert multitudinari, per a més d'un milio de persones, ja fa vora quaranta anys, per a commemorar la pressa de la Bastilla un catorze de Juliol de l'any mil nou-cents setanta huit. París és glamour, embruix i màgia, oculta entre les teles de l'alta costura dels grans dissenyadors que allí hi habiten i que han exportat el seu nom al món sencer. París és un acordió diatònic que deixa volar les seues notes musicals per entre els vianats que recòrren els Champs Eliseés, mentre a les seues esquenes cau la vesprada entre les fulles dels arbres que cauen a terra tot i formant una catifa  de colors apagats, com la tardor que s'arrossega i que va donant pas a l'hivern. París és uns grans magatzems abillats amb elegants garlandes nadalenques en forma de globus que pugen i abaixen, al ritme d'un joc de llums predeterminat, que creen un ambient nadalenc iridescent, al voltant d'un arbre de nadal elaborat, també, amb globus de tot tipus de colors i de formes, tot i convidant a comprar. París és una finestra oberta que descobreix, al dalt del cel, rere la boira, el tercer nivell de la Torre Eiffel, com un ocell que s'amaga tímidament entre els núvols del trenc de l'alba. París és un bateau que navega solemnement per entre les aigües tranquil·les del Sena i travessa tots i cadascun dels ponts que comuniquen la ciutat, alhora que s'enlaira una copa de champagne al cel, dins de la qual, entre les seues bombolles, es reflecteixen els últims raigs del sol del dia. I és que, París no s'acaba mai. Sempre ens quedarà París, com bé deia un despagat Rick Blaine, interpretat per un clàssic Humphrey Bogart  a una exuberant Ingrid Bergman  en el paper de Insla Lund,  Perquè, tot açò és París... I molt més encara!!

Amado Rubio

Esta volta, les xarxes socals, que hui en dia fan el paper que en el seu moment feia el ban als pobles, pregonat pel seu agutzil en ple carrer, em fan sabedor de la trista desaparició d'Amado Rubio. Nascut a un poble de Teruel anomenat Bañon en l'any 1944, desde la seua més tendrá infantesa va viure a Paterna. Vinculat a la festes majors de Paterna en honor al Santísim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, va ser comparser de la comparsa Beduins, a la qual va exercir tots els carrecs directius de la mateixa. Va ser també president d'Intercomparses, càrrec des del qual va mostrar un caràcter integrador i dialogant, alhora que una amplitud de mires extraordinària en quan a la adhesió de la festa de moros i cristians de Paterna dins de la UNDEF, entitat que aglutina totes les entitats festeres de moros i cristians. Durant la seua presidència, es varen dur a terme una sèrie de millores en la festa, com la creació de les capitanies mora i cristiana, o la celebració de l'anomenat "mig any". Era l'època en què un rudimentari internet ens oferia una tímida finestra que ens permitia mostrar al món tot allò que des d'un ordinador s'havia programat en forma d'una sencilla pàgina web amb imatgens i textos. I esta finestra telemàtica, que es va obrir durant la seua presidència, va començar a mostrar al món sencer la forma de viure la festa paternera, així com els nostres costums i les nostres tradicions.  Eren anys de transició en els que una agònica clavaria donava pas a una organització de la festa en forma de comissió de festes on tots els agents de la festa paternera estan sempre presents. Hui la festa mora i cristiana del nostre poble està de dol per qui fou el seu primer Capità en la història dels moros i cristians de Paterna. O també el moro Caid, en la representació de l'entrega pacífica de la Paterna mora al rei Jaume I, a l'ombra del qual sempre ha estat la seua dona, Carmen Pla, bé en la presentació d'eixe mateix acte d'entrega de les claus al rei Jaume I, o bé preparant els assatjos de dit acte festiu, llavor laboriosa, oculta i no sempre reconeguda. De les paraules del poemari de Carmen Pla, anomenat Amanecer dormido, transcribim els següents versos, d'un poema que es titula " Moro", dedicats a Amado i que, sense cap dubte ens el descriu tal y com era: "Hombre, de mirada serena, .../ Hombre, gentil, y arrogante, de piel duramente curtida / de manos fuertes y / firme cabeza erguida". Tot i concluint el poema amb tota una declaració d'amor incondicional: "No me dejes ¡nunca!, moro / pues sin ti, yo ¡moriria!" Des d'estes humils paraules, no podem més que agraïr-li la seua dedicació i la seua entrega, a una de tantes persones que va dedicar bona part del seu temps a fer de Paterna un poble millor, des de la vessant festera i més concretament, des de l'òptica de les festes de moros i cristians.  Amado Rubio Pérez. Home de bé, home de pau. Dialogant, integrador. En definitiva, un home bo. Descanse en pau.

Números

Estiu de 1979. O de 1980. No importa l'any. Sí importa el dia: dimarts, dia de mercat a Paterna. Baixant pel carrer tort, oficialment anomenat carrer del mestre Soler, assegut als escalons de ca la tia Visantica la batanera, Emilio el coixo, crida repetidament: Igualees para hooy. Hooy saaalee. Iguales para hooy. Qui estes paraules escriu, no és més que un xiquet de sis o set anys que, de la ma de sa mare va al mercat. Entra en la casa contigua, que es la de la funeraria: Funeraria Moreno. Són família. I han entrat per a donar un avís, o per a saludar. Qui escriu, escolta la xilladissa quotidiana del mercat. I per damunt, sobreeix la veu grossa d'Emilio el coixo. Iguales para hooy. Hooy saale.

 Tardor de 2017. A la porta dels Jutjats d'una localitat de la Comunitat Valenciana hi ha un home que ven el cupó de l'ONCE. Amb el cabell platejat, unes ulleres grosses, abillat amb un xandall de color gris, unes espardenyes de imitació de marca i amb una tirada de cupons de l'ONCE enganxades amb unes pinzes d'estendre la roba a una espècie de faristol casolà fet amb unes fustes fines, que du nugat amb una corda i que li penja pel pit, de tant en tant, pregona, amb una veu una miqueta gangosa, a mode de cançoneta "Tengo la espada. Que me queda la espada", una i una altra volta i així, tres o quatre vegades seguides. Al cab d'una estona, el venedor de iguales continua amb la seua musiqueta característica: Tengo la bomba. Señores, que tengo la bomba. Al tractar-se d'uns jutjats d'una capital de província mitjana, té prou afluència de gent, la qual cosa fa que vaja venent el cupó sense necessitat d'haver d'esforçar molt la gola. Tengo el tambor. Me queda el tambor. Repeteix ara, una volta darrere de l'altra. Moguts per la curiositat, li preguntem a l'home que què és això de la bomba, la espada i el tambor. Molt afablement ens diu que les terminacions, del zero al noranta-nou, totes i cadascuna d'elles, tenen un nom. Me queda Alicante. Me queda Alicante, repeteix ara, de forma seguida. Ja de vesprada, a casa tranquil.lament, busque a internet això de les denominacions dels números. Efectivament, cada número del zero fins al noranta-nou, cadascun té una denominació. I és la següent:

1: EL GALAN
2: SOL
3: EL NIÑO
4: LA CAMA
5: LA ESPINA
6: EL CORAZON
7: LA PIPA
8: LA DAMA
9: EL ZAPATO
10: LA ROSA
11: EL CLAVEL
12: LOS HUEVOS
13: LA MALA PATA
14: LA CERVEZA
15: LA NIÑA BONITA
16: LA GUITARRA
17: EL BARCO
18: LOS OJOS
19: SAN JOSE
20: EL TIO DEL QUESO
21: LA PRIMAVERA
22: LOS PATITOS
23: EL MELON
24: NOCHEBUENA
25: NAVIDAD
26: LOS POLLOS
27: LA PAJARERA
28: ALICANTE
29: EL VIAJE
30: EL LEON
31: LOS CABALLOS
32: LA BOMBA
33: LA EDAD DE CRISTO
34: EL GARROTE
35: EL FUEGO
36: LA SANGRE
37: LA PUÑALÁ
38: EL PERRO
39: EL TORO
40: LA CAMPANA
41: EL CARBON
42: LA ESTRELLA
43: LA CORONA
44: LOS TACONES
45: SANCHEZ PRADOS – EL TAMBOR
46: EL SOMBRERO
47: EL MUNDO
48: LA NEGRA
49: LA BREVA
50: EL CARTUCHO
51: LA CABRA
52: EL TOMATE
53: EL PIMIENTO
54: EL COLERA
55: LOS CIVILES
56: LA LECHUGA
57: LA ZANAHORIA
58: LOS LIMONES
59: EL CANARIO
60: LA ABUELA
61: LA PIPA
62: EL PIOJO
63: LA CEBOLLA
64: LA CASA
65: LA PELEA
66: LAS MONJAS
67: EL CURA-FRAILE
68: EL ROSARIO
69: LA POSTURA- LA MUDANZA
70: EL ALBARICOQUE
71: EL MAESTRO
72: EL HIGO
73: EL CONEJO
74: LA ESCALERA
75: EL GATO
76: EL AGUA
77: LAS BANDERAS
78: LA CUCHARA
79: EL CERDO
80: LA LAVANDERA
81: EL MATRIMONIO
82: LA ESCUPIDERA
83: LA DAMA Y EL NIÑO
84: EL CASAMIENTO
85: LA PALMERA
86: LA MIERDA
87: EL PESCADO
88: LAS TETAS-LAS PREÑADAS
89: LA GAMBA
90: EL ABUELO
91: EL BORRACHO
92: LOS PALOMOS
93: LA REVOLUCION
94: LA RATA
95: EL PAVO
96: EL PARQUE- EL PASEO
97: LA GALLINA
98: EL BORREGO
99: LA AGONIA
00: LOS MUERTOS

I qui estes paraules escriu, no pot evitar, entre número i número, recordar aquella cançoneta que, de menut cantava en pàrvuls amb els xiquets de la seua classe, per a recordar els números, en aquells temps en els que anava de la mà de sa mare camí del mercat dels dimarts, mentre Emilio el coixo pregonava els cupons de l'ONCE, -aleshores Iguales- amb aquella veu grossa que destacava per damunt de la xilladissa del mercat: "Uno, el bastón, dos, la serpiente, tres, las gafas, cuatro, la sillita..."

*Fotografia: http://www.diarioinformacion.com/alcoy/2010/01/05/once-vende-10000-cupones-cabalgata/966702.html

Centre Musical Paternense

El vint i nou de juny de mil nou cents cuaranta-set, coincidint amb la festivitat de sant Pere, patró de Paterna, es va inaugurar la seu del Centre Musical Paternense. Es constituía d'eixa manera, en forma de Societat, un sentiment musical que, des de feia ja anys, había arrelat en Paterna i que prenia forma jurídica de forma legalment establida. Eixe mateix sentiment musical és el que compartim tots els pobles valencians que, independentment de la seua grandaria, fa que, al costat de l'Esglèsia i de l'Ajuntament hi haja un Centre Musical anomenat amb el gentilici del poble en qüestió, on tots els xiquets del poble, en eixir de l'escola acudeixen a aprendre solfeig o a assajar algun intrument musical, que els acompanyarà al llarg de la seua vida. Setanta anys després d'aquella efemèrides, amb ocasió de les festes de Santa Cecília, el Centre Musical Paternense ha organitzat una exposició retrospectiva, anomenada Una ullada en el temps, que trau a la llum els records que es guarden rere d'un pentagrama, d'un instrument musical, d'una fotografia o d'una clau de Sol. Els meus coneixements musicals no van més enllà de la música que escolte per la ràdio. Però sí que guarde bells records relacionats amb el Centre Musical, car els meus pares vivien molt aestap de l'antiga seu de la societat, també anomenada de forms carinyosa i col·loquial, el Musical. El carrer mestre Canós i la porta del musical  l'he transitat molt -varies voltes cada dia- i el primer record que em ve a la ment, és el de unes notes musicals d'un clarinet, o d'un saxofó, o d'una tuba d'algun aprenent, que alegrement se n'eixien per una finestra del local. O el d'eixes tòrrides nits del mes de juliol en les que un dorm amb la finestra oberta, i per on, esta volta entraven eixes mateixes notes musicals, ja cultivades, de tota la banda ensemble, que assajava els últims moviments per a participar al concurs internacional de bandes a la plaça de bous de València, on tants i tan bons premis s'han aconseguit. Perquè què seria d'un poble sense la seua banda de música?  El mateix que una paella sense sal o una torrà sense allioli. I ara mateix em ve a la ment la banda de música en formació, encapçalada pel seu estendart plé de banderins i pel seu director, mentre la caixa repica el pas de processó el dia del Crist de la Fe, o interpreta Xisco, o Paquito el Chocolatero en la nit mora i cristiana, o Amparito Roca, o Pepita Creus, en qualsevol passacarrer de qualsevol celebració que es du a terme al llarg de l'any. Des d'estes senzilles paraules volem tindre un record per a tots els qui varen fer posible amb el seu esforç personal i fins i tot patrimonial, fins a l'extrem d'arribar a avalar dita Societat fins i tot amb la seua casa per a que la societat musical fora  una realitat, tal i com ens conta Vicent Cotolí al seu llibre al voltant de la història de la música en Paterna. També per a tots els directors que han s'han esforçat per que la nostra banda siga cada volta millor. També per a tots els músics que començaren de xiquets mentre esperaven a la porta del musical, al carrer Mestre Canós, jugant amb altres xiquets a que es fera l'hora d'entrar a la classe de solfeig i que hui en dia són músics professionals. O també als socis, en l'actualitat uns cinc cents, que, amb la seua aportació fan que la música a Paterna siga una realitat. Huí la música de Paterna esta d'enhorabona per eixos setanta anys de llavor callada, continuada i fecunda, el fruit de la qual és fer-nos als demes una miqueta més feliços, encara que només siga durant uns minuts.

Chiquito de la Calzada

Diuen que cadascun de nosaltres té un somni a cumplir, una vocació a desenrotllar,  un objectiu en la vida a alcançar, i tota una vida per davant per a viure-la i on dur a terme tot allò que un s'ha proposat aconseguir. De totes i cadascuna de les persones que vivim en el món, sempre podrem traure una lliçó de vida increible, que ens pot il·luminar increïblement la nostra vida i de la qual podem extraure conclusions extraordinàries. El cas de Gregorio Esteban Sánchez Fernández, més conegut com a Chiquito de la Calzada, probablement siga un dels més paradigmàtics d'allò que estem dient. Si analitzem la seua vida, podrem observar com cadascun dels seus passos sempre han estat nafrats pel verí de les bambalines. Sempre ha estat un llop de la faràndula, un animal d'escenari, un monstre de l'espectacle. Sobretot, al món del flamenc, estil del qual ell era cantaor prou afamat. La fama en majúscules -pareix ser que fama sempre ve relacionada a eixir a la televisió- li va vindre ja madur, amb seixanta dos anys, quan un avispat i conegut productor, Tomas Summers, el va contractar com a humorista per al programa de televisió "Genio y figura". Era l'estiu de 1994, ja fa més de vint anys. Eren els feliços anys noranta en els quals jo era un simple universitari que em dedicava, quasi en exclusiva, a empapussar-me les lleis del nostre Estat per a, en acabant, vomitar-les en un fastigós exame oral. Va saber molt bé aprofitar el seu talent innat així com les taules acumulades després d'anys i anys d'experiencia dalt de l'escenari. la fama. Va saber guanyar-se l'estima i el carinyo de la gent amb un humor net i pur, que fugia de l'acudit groller i fàcil relacionat amb genitals i paraulotes. I va saber crear un humor propi, fruit d'un vocabulari propi, plé d'onomatopeies gracioses així com expressions inventades per ell que no tenien ningun significat concret i que, tot  en conjunt ocasionaven la hilaritat de tots els espectadors. Mai és tard per a aconseguir els somnis que un persegueix. Tal volta siga cantar. O tal volta escriure un llibre. O ser el rei de la pista de ball. O estudiar i traure's una carrera.  Només cal desitjar-ho. I estar en el lloc precis, i que en eixe moment passe la persona precisa i que, precisament descobrisca el talent que un té ocult dintre d'un mateix. Perquè, què hauria passat en el remot cas en què per a eixe programa de televisió no s'haguera contat amb ell? O que ell haguera declinat la invitació a participar en el mateix? Segurament hauria continuat amb les seues gales flamenques. I no hauriem tengut l'oportunitat de riure amb el seu humor tan especial. Quan Chiquito de la Calzada ya és un bell record en el nostre imaginari comú, com ho és don Pio, el Titi, Eugenio o Gila, només tinc paraules d'agraïment per a tan important humorista que ha sabut traure'ns una sonora rialla, fins i tot una llàgrima enmig del riure, o almenys, encara que siga furtivament, un ample somriure.

Xavier Casp

El dia 11 de Novembre, va fer 13 anys que ens va deixar Xavier Casp. Amb ocasió de tan trista efemèrides, dedicarem unes senzilles paraules, a tan important poeta valencià del segle XX. M'agrada el Xavier Casp literari. El que va obtindre la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà a l'any 1950, amb el seu poemari Tríptic del somni. O l'englantina d'or dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Nova York, pel seu poemari anomenat Gran Sonata de la Pàtria, tal volta un dels braçats de poemes més sublims que he llegit al voltant de la temàtica de la Pàtria i del qual sempre agafe algún vers per a enriquir algun poema meu, que he escrit amb el mateix fil literari. El que es capaç d'emocionar-me amb un poema escrit i dedicat a la seua filla el dia que pren la Primera Comunió, "...Per a combregar-lo els dos junts". O el Casp que cada set d'octubre escrivia un poema amorós a la seua dona, coincidint amb el seu aniversari de boda i que va replegar en un llibre anomenat "50 anys dels 7 d'octubre" i on podem disseccionar l'amor en totes les seues etapes, des de l'època més passional "Sentir els ulls com unes mans que te desfullen tota", a la més tendra " Amor, dona'm la ma...", poema este últim escrit després d'una operació quirúrgica patida per la seua esposa, totes elles, viscudes pel matrimoni Casp-Montero. O el Casp que  manté la flama de la nostra llengua en temps incerts, a través de l'editorial Torre, fundada en companyia del paterner Miquel Adlert Noguerol. En eixa editorial varen publicar autors valencians tan importants al segle XX com Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés i d'altres. Probablement, no hi hauran prou paraules per a agrair la llavor callada, discreta i clandestina duta a terme per aquells que varen saber ocultar la flama de la llengua en temps tèrbols O el Casp que, commocionat entre les seues primeres lectures amb la mística del Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz, emociona amb els seus versos dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, o la dels Desemparats. El Xavier Casp que em va signar el seu extraordinari llibre "D'amar-te, amor" ja fa vint anys, als jardins de Monforte a la ciutat de València, un assolejat matí d'un calorós diumenge de juny de l'any 1998. "A Alejandro Llabata, ben afectuosament", em va dedicar en un exemplar que, de tant en tant, fullege. O el Casp que guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Paterna a l'any 1987, amb uns versos anomenats "Naturalment, amor". O el Casp que escriu un poema com a exaltació de la reina de les festes de Paterna de l'any 1991, l'amiga Gloria Segura Salvador. "Escolta, escolta Gloria...". D'esta manera començava. Ara, quan fa 13 anys de la seua desaparició, quan se li condemna a l'ostracisme, tant a ell com a la seua obra, per una banda, per ser un dels impulsors de la teoria seccessionista de la nostra llengua ací a València, i per una altra, perquè a última hora, ja en la seua senectud, va acceptar el carrec d'Acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va supossar una sèrie de malsdecaps. Fins i tot, en certa ocasió li va ocasionar l'haver de ser escortat per la policia nacional, en eixir de la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua enmig d'espentes i d'insults. A eixe Xavier Casp, negat per uns i menysvalorat per altres, però amb una qualitat literària immillorable i extraordinària, el meu homenatge i el meu record per a un dels millors poetes valencians del segle XX.

Presentació

Tal i com ja vàrem anunciar a les xarxes socials, així com a través de les pàgines d'este blog, el dimecres passat, dia de Totsants, es va dur a terme la presentació del poemari En mi la nit en tu la llum, a la Plaça de l'Ajuntament de València, dins del cicle d'activitats convocades a la Plaça del llibre, on està previst que des de l'un fins al cinc de novembre es porte a terme la presentació d'un bon grapat de llibres d'autors valencians de la talla de Teresa Broseta, Toni Cabo, Francesc Mompó, Jaume Ros, Gemma Pascual,  Begonya Pozo, Gemma Miralles, Pepa Guardiola, Vicent Artur Moreno, Manel Joan i Arinyo, Joan Tur, Fani Grande i molts més, els noms dels quals no cabrien en esta entrada. I entre els llibres que es presenten, humilment, es trova també el meu. Com ja he dit en alguna altra ocasió, el meu poemari va guanyar el Premi Grandalla de Poesia, dins de la XXXIX Nit Literària Andorrana, en la seua edició de 2016. Un any després de la concessió de tan important guardó, veu la llum en format paper, en una impressió duta a terme de la mà de Pagès Editors i que mostra al món  un univers literari que, en forma de poesia, ens parla d'eixe amor quotidià, del dia a dia que, quan arriba a poqueta nit, es possa la paella al foc i es veu com es fregixen les creïlles, mentre es para taula i un li pregunta a la seua parella en entrar per la porta de casa, que cóm li ha anat el dia després d'un dur dia de treball. Mai havia dut a terme la presentació d'un llibre propi, car els premis que he anat guanyant fins a ara, o bé, no s'han publicat, o bé, s'han publicat de forma col·lectiva, per la qual cosa es tractava d'un territori inhòspit per a mi. Per a l'event, vaig poder contar amb la inestimable col·laboració del meu company i amic, Alejandro Bernal, la dicciô del qual és la remor del vent sobre les espigues dels arrossars de l'Albufera a la tardor, en el vell mig de la Ribera, i més concretament de la localitat de Sueca, on resideix. Des d'estes senzilles paraules, només tinc paraules d'agraïment per a tots els que vareu estar presents en tan important esdeveniment per a mi. Per a tots els que vareu agafar el cotxe, o el transport públic per a acostar-vos a la plaça de l'ajuntament per a acompanyar-me, que vareu adquirir el llibre i vareu fer cua per a qe vos el signara, només tinc una paraula per a vosaltres, que m'haveu acompanyat en este camí tan fascinant com ho és el de la literatura: Gràcies.

En mi la nit, en tu la llum

Fa un any, vaig guanyar el premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà, a la XXXIX Nit Literària Andorrana, concurs literari organitzat i convocat pel Cercle de les Arts i les Lletres, amb un poemari anomenat "En mi la nit, en tu la llum". Un any després, este poemari veu la llum en format paper, de la mà de l'editorial Pagès editors. Es tracta bàsicament d' un poemari d'amor, que brolla de l'experiència personal de l'autor i que s'alimenta de la tradició literària dels poetes valencians, des d'Ausiàs March fins a Vicent Andrés Estellés, entre altres, els quals hem llegit i dels quals ens nodrim de forma habitual. L'amor és un univers que es construeix dia a dia entre dos persones. I en este cas, este poemari amorós parteix de la dialèctica d'un jo i un tu: Un jo que és la nit, la foscor, la imperfecció. Un tu que és la llum, la claredat, el dia, la perfecció. Entre els versos d'este poemari, en definitiva, se'ns mostra l'amor en totes les seues dimensions: L'amor de cada dia, l'amor més falaguer, l'amor amant, l'amor passional pels carrers de la gran ciutat a altes hores de la matinada, l'amor dels bells records, l'amor des d'una fotografia de temps passats, l'amor en forma de cançó infantil o l'AMOR com a exaltació, en majúscules. Tots ells són diferents vessants d'un dels sentiments més nobles que habiten dins del cor dels humans i que ens ajuden, dia a dia, a ser millors persones. El pròxim dimecres dia un de Novembre, a les sis i mitja de la vesprada, a la plaça de l'Ajuntament de València i, dins del marc del actes de la Plaça del Llibre, farem la presentació el meu poemari En mi la nit, en tu la llum. Vos espere, si les vostres obligacions no vos ho impedeixen. De moment, i per anar obrint boca, ací vos deixe un mosset del llibre, que és pura llepolia.

Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s'amaga el cel

fosc i tendre del mar d'una cançó

serena i brava i és conjunció

del teu desig de mi i el meu anhel.

Darrere dels teus ulls amb gust de mel,

dormiten els teus besos de cotó

que encenen al meu cor com un coetó

i es perd a l'univers viu i rebel.

Perquè els teus ulls de món i de secà,

de tendra arrel i aspecte mig morú

hui dorm el sentiment del meu demà.

I és que amb aquest silenci tendre i nu

tan sols diré amb el sentiment serrà:

Darrere dels teus ulls hi habites tu.

També vos adjunte el programa d'activitats de la plaça del llibre, per si voleu anar i gaudir dels actes que es van a dur a terme:

http://placadelllibre.com/programa/

Les petjades de l'home invisible

L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la novedosa tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc "Després vingué la música", del què ja varem parlar en el seu moment, on coneguts músics valencians varen musicalitzar extraordinaris poemes seus, (si punxeu ací, podreu llegir l'entrada que varem escriure llavors, al voltant del disc en qüestió), l'escriptor de Puçol publica en paper allò que durant un parell d'anys ha anat publicant en format de columna al diari digital Morvedre.info, amb el títol Arruixa que plou. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins a la seua publicació en paper. Els articles van estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls va donar el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i  en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant a llibreries, tant generalistes com especialitzades, el seu llibre. I, curiosament, no el vaig trobat. Al final, per mitjà d'una transferencia duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga, al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com deiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable, utilitzant la tecnica del dietarisme, ens condensa eixos dos anys de la seua vida, al llarg de 231 pàgines a les quals, Manel ens conta, setmana a setmana, les vivencies viscudes al llarg d'estos dos anys i que, els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta trasera de la seua vida personal on, "durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària", com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible, em serveix -ens serveix- per a conèixer al Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la perla, al Manel pare, al Manel espós, al Manel fill, al Manel ciutadà, al Manel cívic, al Manel crític, al Manel polític, a l'escriptor, al poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.

Sentir o escoltar?

Les orelles són aquells pavellons auditius que ens permeten prestar atenció a allò que diu o parla alguna persona, o a algun soroll produït per qualsevol animal u objecte. En valencià, a diferència del castellà, on es distingeix entre oreja i oido,  sent el primer la part externa, és a dir, el pavelló auditiu i el segon la part interna, que es composa del timpà, la caixa timpànica i tots els òrgans minúsculs que allà dins habiten, l'oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana. Més grans o més menuts, amb arracades o sense, els pavellons auditius, anatòmicament es troben ubicats en la part més alta del cos, per a poder així absorbre el màxim posible la informació que per eixa via, ens pot arribar. Deia Socrates que les persones tenim dos orelles i una boca, per a parlar la mitat i per a prestar el doble d'atenció a allò que es diu. El nostre vocabulari és el suficientment ric per a expressar els diversos nivells d'atenció que nosaltres prestem a la informació que ens entra per les nostres orelles. I així, es parla de sentir, quan un perceb per mitjà de l'orella. Es parla d'oir a percebre sons amb el sentit de l'oïda. Pel contrari, es parla d'escoltar, quant es posa atenció a allò que es diu, es a dir, quan es fa cas d'allò que ens diuen. Però resulta curiós que el verb sentir, fa referencia també, polisèmicament, a percebre amb els sentits les impressions dels objectes, normalment, amb exclussió de la vista; també a patir un dany físic i a tenir compassió o doldre's. Per la qual cosa, un por sentir qualsevol soroll i por sentir qualsevol cosa. I es por jugar amb eixa polisèmia per a indicar que un senteix alguna cosa, tant amb les orelles, com amb qualsevol altre sentit. A voltes, el verb sentir el substantivem i emprem expressions ja fetes com "t'acompanye en el sentiment" en moments luctuosos. "Què no m'has sentit?" Sol dir el pare o la mare al fill quan el riny. De la mateixa manera, un diu "ho sent" fent referència a que lamenta una determinada circumstància, normalment no agradable. Però, en un altre contexte podria ser que la persona en qüestió ha escoltat alguna cosa i en preguntar-li "ho has sentit?" el seu interlocutor diga "si, ho sent". O també, que aquell progenitor que diu "què no m'has sentit?", segurament la situació real que està desenvolupant-se, siga que li acaba de fer una carícia al fill i el que realment li pregunta és si perceb la carícia que li està fent. Este últim significat sería una miqueta rebuscat, però podria donar-se el cas. Be, com ara mateix puc sentir cóm sentiu que esta entrada s'acabe, ho deixarem ací per hui.

Gats

De matí, quan vaig a agafar el cotxe per a anar a treballar, davall de ma casa, solc coincidir amb una dona de mitjana edat que va espentant un carro de la compra. Quan arriba a un lloc predeterminat del carrer, es deté, trau del carro de la compra una safata rebutjable, que ompli de menjar per a gats i una altra  que l'ompli d'aigua que porta dins d'una botelleta de plàstic. Qualsevol objecte reciclat li val per a dipositar el menjar i la beguda: la base d'una botella de plàstic retallada amb unes tissores, una safata de cartó, de plàstic, o bé de suro on abans hi havia qualsevol tipus de menjar i que, després de menjar-nos el seu contingut, acaba els seus dies a un contenidor del fem. Els dos recipients els diposita a terra a llocs estratègics predeterminats, que solen ser bé entre dos cotxes, bé a un solar o bé davant de la porta d'alguna vivenda abandonada. Esta dona pareix ser que té un recorregut ja establit, i que tots els dies sol fer el mateix camí a la mateixa hora. Varios gatets, pareix que la oloren en la distància i solen eixir-li a l'encontre, tot i esperant la saborosa recompensa. Fins i tot, en agraïment, pareix que l'acompanyen una miqueta quan se'n va. No la conec a esta dona. Ni sé l'ofici que té, ni a què es dedica. Només sé que allà les set i mitja del matí, solc coincidir amb ella al carrer, davall de ma casa. Sempre que la veig passar, parar-se als llocs establits i omplir els recipients de menjar i beguda per als gats, a banda de preguntar-me de què viurà esta persona, em solc fer la mateixa pregunta. És aconsellable donar de menjar als animals del carrer? Vivim en una societat en la qual els valors ecològics van en augment. A quasi totes les llars hi ha un gatet, o un goset al qual se'l cuida, moltes voltes com si fora un més de la família. Probablement, des de la bona fe, hi hagen persones que, des de la bonhomia, consideren que la millor forma de vetllar pels animalets del carrer, siga deixant-los lliures, com si no tingueren amo, igual. Però, realment ens hem parat a pensar en la quantitat de malalties que tots estos animalets salvatges poden arrossegar darrere seu i que ens poden transmetre a les persones? Algú s'ha plantejat els problemes que poden ocasionar una colònia canina o felina en plena  llibertat en allò referent a la seua reproducció? On ara hi ha una parella d'animalets, a la volta d'un curt termini de temps hi ha tres o quatre animalets més. I així, successivament, es van reproduint de forma exponencial. Des de la meua humil opinió, pense que hauria d'estar més controlat tot allò dels animals en llibertat, sobretot per part de les administracions públiques, especialment per part dels ajuntaments. Probablement si este tipus de samaritanisme el practicàrem més en les persones que en els animalets, un altre gall ens cantaria, sobretot en allò referent a les relacions humanes en general.

Torres de Quart

A la ciutat de València, a l'encreuament entre els carrers Guillem de Castro i el de Quart, hi han unes torres bessones, que tenen forma cònica, semicircular, coronades amb merlets en la seua part superior. Són les comunment anomenades Torres de Quart. Foren construides al segle XV pels nobles mestres en l'art de la pedra Francesc Baldomar i Pere Compte. I sòn el residu de la muralla que envoltava la ciutat de València, fins que un Governador Civil de València anomenat Ciril Amorós, al segle XIX va decidir derrocar les seues muralles i mantindre alguns elements de la mateixa, com les torres de Quart o les de Serrans i derrocar altres, com el Portal Nou, que estaba ubicat exactament on es planta cada any la falla de Na Jordana. Infinitat de voltes he passat per davant de les Torres de Quart a peu, en cotxe, en bicicleta, en autobús, en taxi... L'altre dia vaig passar per allí, passejant tranquil·lament. Era de matí, sobre les huit, i estava fent temps, esperant a que obrira una administració propera, on hi havia d'anar per a fer unes gestions. I, mirant mirant este impressionant monument, em vaig adonar que, a la seua part cil.líndrica, la que dóna de portes cap a fora, sobretot a la seua part superior, per davall dels merlets, hi han, com si foren pigues d'una pallola mal curada, o arruges d'una front d'ancià, o clots d'un camí ral, una sèrie de forats, estesos per tota la superfície vertical externa de les torres. El pas del temps, però sobretot les diferents guerres viscudes i patides per este monument, com la guerra de successió, la guerra de la independència, les guerres cantonals o la guerra civil, han anat canviant i deteriorant la seua imatge. Si les mirem de lluny, no ens donarem a penes compte, però si ens arrimem a contemplar-les d'una manera més detinguda, es poden apreciar ben clarament els orificis. Després de més de cinc segles d'existència, estes torres continuen dempeus, de forma magestàtica tot i mostrant el seu esplendor de temps passats. I ara que ha arribat setembre i hem reiniciat les activitats quotidianes després d'un calorós i relaxat estiu, no puc evitar reflexionar al voltant d'este fet. I a l'igual que les torres de Quart han rebut mil i una canonades al llarg de la seua historia, per a intentar derruir-les i accedir dins de la ciutat,  tots i cadascun de nosaltres també som torres de Quart que, dia a dia, aguantem les envestides diàries de la vida.  "Mil voltes em cauré, mil i una m'alçaré", diu un conegut refrany, tot i fent referència a  la capacitat de superació, que hi ha innata dins de l'ADN de les persones. Però, si mirem cap al futur, el millor de tot és que als forats ocassionats per artilleries diverses al llarg de la nostra història, hi han hagut aus que, de forma innata, han trobat el lloc idòni per a assentar-se i construir el seu niu.

Aitana

La setmana passada vaig anar de bateig: El bateig d'Aitana. Aitana és la filla d'una cosina germana meua, amb la que vaig viure  mil i una aventures quan teniem vint anys: varem anar d'acampada, varem eixir per les nits, varem anar de vigília, varem anar d'excursions, varem anar de dinars, de sopars... en definitiva sempre hem tengut un contacte fluit pel fet d'haver viscut en la mateixa finca, ser familia i haver compartit amics comuns, pràcticament des de la infantessa, sobretot en aquells temps daurats en els que el major dolor de cap d'un era el color de la camisa que anava a posar-se un esta nit, per a eixir de marxa amb els amics.  Després de més de deu anys de feliç matrimoni, ha arribat el moment en el que a l'arbre frondós que varen plantar junts Jorge i Isabel allà pel dos mil tres li ha brotat una branca nova. Es tracta d'un rebrotim menut, tendre, en forma de xiqueta, que li ha donat llum a tota la família. Ja fa molt de temps, vaig llegir a un llibre de Miquel Adlert Noguerol anomenat "De la meua catacumba" la següent reflexió: "Crec haver llegit, pero no recorde on, que cada chiquet que naix es una demostració de que Deu encara confia en l'home" (sic). I, efectivament, ara que Aitana ja està present entre nosaltres, la més menuda d'entre els seus cosinets, i que pertany a eixa generació que ha nascut amb un mòbil, una tablet i un grapat de noves tecnologies davall del braç - ja no amb un pa- no puc més que constatar quànta raó té la cita en qüestió. Que les circumstàncies personals de cadascun venen, com deien els nostres majors, quan nostre Senyor vol, no quan volem nosaltres. Que quan es desitja alguna cosa, només hi ha que lluitar per ella i que, si ha de ser per a nosaltres, ho serà. I si no, pues no ho serà. Que voler és poder. Que la perseverància és el motor que fa moure tots i cadascun dels nostres passos. Que no hi ha cap de camí fàcil que ens porte a cap de lloc que valga la pena. I que cada objectiu que un es marca en la vida és una meta a conseguir i que, quan s'ha conseguit, és objecte d'autorrealització personal que ens ompli de claredat la nostra vida, com si fora la llum del migdia. Una volta més, ens varem reunir al voltant de la taula la meua família materna, per a celebrar tan important esdeveniment. I un comprova una volta més,  cóm els més majors, es van fent cada volta més majors. Cóm els més menuts, també es van fent cada volta més majors. I cóm nosaltres, irremediablement, anem fent-nos també majors. I d'eixa manera, un perceb cóm el pas del temps és un arrap o un bes, tot i depenent de l'edat de qui es tracte. Només puc concloure estes senzilles paraules, tot i dirigint-me a Aitana, per les venes de la qual, corre sang de Paterna. I de Manises. I de Torrent. I d'Alaquàs. I també de Benimàmet. Que sigues benvinguda a esta Terra. A este, el teu poble. Que sigues benvinguda a la teua llar.

Juan Antonio Llopis

Tal volta perquè els records de la infantessa es projecten al llarg de la vida d'un mateix i el fan ser una miqueta més feliç, sempre que arriba el començament del curs escolar escric una entrada amb la temática de l'escola, per a recordar eixos temps en els que el major mal de cap de un, era el fer els deures de matemàtiques, o la redacció al voltant d'un tema qualsevol que ens  havia manat el mestre. Si a l'antiga EGB hi havia un moment de inflexió, eixe era el canvi del primer a segon cicle, és a dir de 5 a 6 d'EGB. És eixa època de la vida d'un mateix, al voltant del onze anys , en que es deixa de ser xiquet, per a començar els primers passos de l'adolescència. Si en eixe primer cicle de la meua formació, un clàssic don Paco Barambio va ser qui ens va portar de la mà a aquells xiquets que formavem aquella classe del col·legi Villar Palasí de Paterna, en el segon cicle varen ser no un, sinó dos mestres el tàndem que ens va portar de la mà en l'Educació General Bàsica que culminava l'educació obligatòria, i que varen ser D. Juan Antonio Llopis i D° Isabel Cañas. Es tractava d'una generació de mestres més moderna, més progressista i amb una visió del món una miqueta diferent  a la que se'ns havia oferit fins a aquell moment. Era a mitant dels huitantes, l'època en la que els pallassos de la tele ja es veien en color i deixaven pas a altres series com David el Gnomo o la volta al món en huitanta dies, duta a terme per un gos amb trets humans com era Willy Fogg. No deixa de ser curiós cóm des del primer dia, D. Juan Antonio Llopis ens va demanar que li parlarem de tu. I més curiós encara fou que pràcticament ningú prenguerem nota de les seues paraules, influenciats sobretot pels savis consells paterns, de tal manera que el que feiem era cridar-lo amb el seu primer nom, això si, amb el don per davant. D'esta manera va passar a ser conegut com don Juan. Aquell mestre nascut a Bocairent i que a principis dels setantes es va estrenar a Massalavés el curs de 1970, en acabant va estar destinat a Requena en 1971 i 1972. L'any següent va exercir la docència a Alginet, per a acabar exercint al Villar Palasí, de Paterna, pràcticament des de la seua inauguració i durant 19 anys. El seu últim destí fou el col·legi Mestalla, a València, fins a la seua jubilació, ja en els norantes del segle passat. Amb ell vaig descobrir la meravellosa experiència d'anar d'acampada i dormir fora de casa, en companyia dels companys de classe en una tenda de campanya. Trenta anys després, encara recorde l'olor de pipa per les escales del Villar Palasí mentre un bon grapat de xiquets anàvem en fila índia, a la classe. O aquells monòlegs sobre temes diversos que aparentment no tenien res a vore amb la matèria docent que tocava explicar, però que en acabant, amb el pas del temps, a un li han servit en la vida més del que pareix. Recorde el sac de taronges que preparava mon pare, un per a ell i l'altre per a donya Isabel en vespres de Nadals com a detall o com a estrenes, mentre mon pare li preguntava: Cóm va el xic? Si es porta mal, castigue'l". O aquell equip de voleibol femení que el compossaven les companyes del nostre curs, tant del grup A, del B com del C, que jugava els dissabtes de matí contra equips dels altres col·legis de Paterna i que animavem, tots a una.  O aquella excursió que varem fer al seu poble, Bocairent, ubicat a la vessant noroest de la Serra de Mariola, on vàrem descobrir les coves d'este meravellós poble de la comarca de la Vall d'Albaida. Probablement un dels últimps records que guarde amb ell, siga aquell viatge final de curs a Andalusia, amb el "The final countdownt" d'uns melenuts Europe, com a banda sonora original del viatge. Era l'estiu de 1987 i aquella excursió de tota una setmana fóra de casa, fou una espècie de viatge iniciàtic que va suposar un canvi d'etapa en la meua vida. Era el mes de juny. Havia conclós l'EGB i a setembre començava l'Institut. Nous estudis,  nous companys i noves responsabilitats anaven a formar part de la meua vida. Nous professors, alguns d'ells eminentíssims, entrarien a formar part de la meua vida i que han influit en la meua forma de ser. Però, de tant en tant, encara recorde, com un ensomni, aquells primers examens de naturals de dos temes, aquells exercicis de matemàtiques, aquell magnetofon enorme on escoltavem la pronuncia en francés, o aquells exercicis de gimnàstica o de plàstica que, en el seu moment eren autèntics problemes que ens llevaven la son i que el pas del temps ha fet que siguen uns bells records que quan em venen a la ment no poden evitar arrancar-me un tendre somriure.

Brocanters

Brocanter és aquell que es dedica a comprar i vendre objectes usats. La seua diferencia amb l'antiquari és que este es dedica a comerciar amb objectes usats antics de més de cent anys, mentre que el brocanter, els objectes que compra i ven, tenen una antiguitat d'entre cinquanta i cent anys. Sobretot estem parlant d'objectes anomenats genericament com a vintage i que tan de moda s'han possat últimament en algunes botigues ubicades estratègicament al centre de les ciutats on es solen vendre objectes d'este tipus, en companyia de souvenirs i records en forma de imans de nevera per a regalar a la familia, amb ocasió de l'últim viatge fet a no sé on. Per a dir adéu a l'estiu hem anat la meua dona i jo a passar el cap de setmana a la localitat de Jesus Pobre, AETIM depenent del municipi de Dènia de la que ja vaig parlar en una entrada anterior que es pot llegir fent doble click en el següent enllaç: (Jesús Pobre). Dóna la casualitat que cada primer diumenge de mes, al Gran Riurau d'esta bonica localitat en la que, tot siga dit de pas, es va fixar la marca Dolce & Gabbana per a gravar un spot de pintallavis, amenitzat amb la cancó When you’r smiling de Louis Armstrong, s'organitza, per part de l'Associació de Col.leccionistes i Brocanters de la Marina Alta, un mercat de brocanters on, una quarentena de brocanters expossen a les parades que circumden el riurau, tot tipus d'objectes decoratius com poden ser espills, rellotges, ceràmica, objectes de cristall, làmpares, monedes, objectes vintage, retro, antiguitats..., tot això, mentre el raïm   recollit es va secant sobre canyissos per a convertir-se en panses. De fet, hem pogut observar fins i tot gramòfons en perfecte estat de conservació i funcionament, trompetetes d'agutzil, llibres antics, crucifixes de tamanys diversos, palmatòries, hisops, alguna casulla, gaiatos, molinets per a moldre el café, corbelles, cedassos, bacins, romanes, pessos de dos braços... objectes tots ells que podem trobar-nos a la cambra dels nostres iaios i que si els venèrem, ens podriem traure una pagueta vitalícia, que ens podria jubilar per a tota la vida. Dins del riurau, s'ha instal·lat una barra de bar on es serveixen tot tipus de beguda, així com pastissos i coques salades i dolces de tota la contornada. A mitant matí, hi sol haver música en directe que amenitza l'estança dels qui per este mercat de brocanters ha fet fira i es passetja amb una figura de ceràmica, o una lupa, o una estilogràfica, o amb  un obricartes a les mans, recien adquirit. En este cas, un violinista era el que s'encarregava d'entretindre al personal amb alegres melodies bien conegudes per tots. Mentrestant, el lament del canon de Pachelbel em recordava tristament, molt tristament, que hi havia de tornar a treballar al día següent, després d'haver gaudit d'uns esperats dies de vacances.

Nebots

Nebot és aquell que és fill d'un germà o d'una germana i que, no sent  per tant, fill, se li vol quasi quasi com a tal, amb l'avantatge de no tindre eixa obligació de la criança dia a dia que sí que tenen els pares, però amb el goig de gaudir amb ell de moments inoblidables, com pot ser una eixida al cine a vore una de Harry Potter o a prendre un refresc. Un 9 de maig de 2004, al Col·legi la Salle de Paterna, el meu nebot Luís va prendre la Primera Comunió. Al decorat improvissat que es va instal·lar al hall del col·legi, ens retraten a un jovenet Alejandro, és a dir, jo mateix, amb tratge jaqueta i corbata. A la meua dreta, hi ha el meu nebot Luís, que era qui eixe dia va prendre la Primera Comunió, vestit de mariner i a la meua esquerra, el meu nebot Nacho, el més menut de la casa, també amb tratge jaqueta i amb pantalonets curtets. Tots tres formem un tàndem entreverat entre la innocència dels menuts i el meu començament a caminar pel món laboral i pels fons abissals del mar del món en general. Es tracta d'una fotografia seria i graciosa alhora, rigorosa i desenfadada, carinyosa, que, en definitiva flaira a tendresa.

Sis d'agost de 2016. Dotze anys després d'aquella foto, una altra celebració familiar fa que ens tornem a juntar al voltant de la taula. I en este cas, la fotografia immortalitza tant una adolescència, una joventut i una maduresa que comença a quallar al rostres dels que hi apareixem en la foto. Emulant aquella foto del dos mil quatre, em trobe jo darrere i els meus nebots davant. En este cas, a diferència de l'altra fotografia, el que apareix a la meua dreta és el meu nebot Nacho, el més xicotet, mentre que el que està a la meua esquerra és el meu nebot Luís, el major. Apareixen en l'ordre invertit a com apareixien a la fotografia de dos mil quatre. Es tracta d'una imatge totalment desenfadada, que mostra l'alegria del moment viscut. Compare les dos fotografies i observe cada rostre, cada tret, cada gest, en definitiva, cada detall que ens mostra el pas del temps. I observe cóm, aquell jove que era jo, ara és un adult que comença a pentinar canes. Que aquell xiquet que prenia la Primera Comunió en la foto, és un jove estudiant a punt d'acabar la carrera. I que aquell menut amb tratge jaqueta, corbata i pantalonets curtets, comença ara a patir el que és l'estudi universitari. I ara que estic ordenant, catalogant  i guardant les diferents fotografies així com els videos que tinc esparços pel movil, així com a l'ordinador, m'apareixen de sobte estes dos fotografies, com si foren dos daguerreotips d'època. De fa dos segles o de fa deu minuts. Dotze anys no són res? O són molt? O tal volta res? O tal volta massa? No ho sé. Tal volta tot depén de amb què acomparem la mesura del temps. Probablement siga el temps just i necessari per a comprobar l'evolució que solem dur a terme les persones i que, en el dia a dia no som capaços de donar-nos compte.

Moros i cristians

Enguany, per motius que ara mateix no venen al cas, no he pogut gaudir de les desfilades de moros i cristians a les grandioses nits mora i cristiana que, any rere any, es venen celebrant a Paterna, com sí que he pogut fer anys en darrere, en compañía dels amics, al carrer Major. Afortunadament, les xarxes socials i les noves tecnologies ens permeten hui en dia viure pràcticament en temps real, qualsevol esdeveniment a qualsevol lloc del món, per molt recòndit que este siga. I en el meu cas, no he pogut evitar entrar dins de la xarxa social a la qual jo solc publicar, per a gaudir, encara que siga de forma telemática de la festa mora i cristiana. La setmana passada, a les Rambles de Barcelona, així com a Cambrils hi va haver un terrible atemptat que va ocasionar una quinzena de morts i una gran commoció a nivell internacional. I ara que observe les fantàstiques imàtgens de cadascun dels boatos de cadascuna de les diferents comparses mores i cristianes, mirant la pantalla de l'ordinador, només demane una cosa: que els estels de les armes blanques en l'aire dels capitans de cada filà, només siga per a lluïr l'espasa corba mora en l'extraordinària nit mora així com en la cristiana, i mai més per a rebanar el coll de ninguna persona. Que l'us dels vehicles de motor siga per a arrossegar els fabulosos carruatges dels boatos moros i cristians i mai per a atropellar, en nom de ningú, a qui gaudeix d'uns merescuts dies de descans, estiga al lloc on estiga. I que l'us de la pòlvora sempre siga per a fer disparar una extraordinària Cordà, -a partir d'enguany Festa de Interés Turístic Nacional-, o un lluminós castell de focs d'artifici, una bocabadant mascletà o un sorollós trabuc al cel, i mai per a fer volar pels aires a ninguna persona en nom de ninguna religió ni de ninguna ideologia. Perquè, si ja en un primer moment, la reconquesta de Paterna per part del rei Jaume I fou duta a terme de forma pacífica, huit segles després, ja al segle XXI, les desfilades de moros i cristians, dins de la festa de cada poble -en este cas de Paterna,- són un punt d'encontre, des de la festa, entre diferents cultures, diferents religions i diferents formes d'entendre la vida. Tan difícil és aprendre dels errors de la història i viure en germanor? Hem aprés a volar com els pardalets i a nadar com els peixos, però encara no hem aprés el senzill art de viure com a germans, va dir un eloqüent Martin Luther King, a l'explanada del Lincoln Memorial a Washington, ja fa més de cinquanta anys. Enguany, no he pogut gaudir de les fantàstiques desfilades de moros i cristians pels carrers de Paterna, però sí que he pogut gaudir-les de forma telemática a través de les xarxes socials. Les societats evolucionen pràcticament en tots els àmbits de la vida: ciencia, tecnología, literatura, art.... Però en l'àmbit de viure i de conviure, encara hi ha qui està al nivell de l'home de les cavernes.

Cullera

A l'estiu de l'any 1994, la meua germana i el meu cunyat, varen llogar un apartament al mes d'agost a Cullera, concretament a l'inici de la platja de Sant Antoni. Al mes de gener d'aquell any, va nàixer el meu nebot Luis, que amb mig any, ja gatejava per aquell pis de terràs, amb bolquers inclosos. Aquell any, els meus pares i jo varem anar per a passar uns pocs dies amb la seua companyia. A aquell estiu va seguir un altre. I després un altre, també a Cullera. Va nàixer el meu altre nebot, Natxo, qui també es va estrenar a açò de l'estiueig a este fantàstic poble de la Ribera, netament turístic, però que ha sabut continuar mantenint l'essència de poble, i que combina perfectament la platja amb la muntanya. Durant tots estos anys que hi he anat, he recorregut el seu passeig marítim, de matí, de vesprada o de nit,  tot i descibrint els matissos que la llum del sol donava a cada moment del dia, he passejat pels carres del casc urbà de Cullera, he pujat al Castell de santa Bàrbara o a l'Observatori Meteorològic, en eixa época de la vida en la que la única preocupació que un té al cap és si possar-se el banyador blau o el verd. Vint i tres anys més tard, hem tornat, un any més, a Cullera, de nou, a passar el dia per a dinar amb la familia. Sempre que arribe amb el cotxe a la rotonda que ens dirigeix cap al Faro de Cullera i comence a pujar fins a entropessar-me directament amb el Faro i les meravelloses vistes que des d'allí es contemplen, sempre hi ha un record o altre que, sense adonar-me'n, m'assalta a la ment. La il.lusió dels vint anys d'estar tres dies a la platja, aquell any que em vaig emportar els llibres per a estudiar, el bany al mar, amb els meus nebots, encara xiquets, amb la meua germana i el meu cunyat, la imatge de la taula parada, a punt de dinar una suculenta paella  encarregada al restaurant del cantó, tot això mesclat amb imatgens bucòliques, com la de la lluna plena relant per damunt de la mar o el sol rogenc despuntant de bon matí per darrere del Sicània   Un any més hem tornat a Cullera per a gaudir d'un meravellós dia en família. Són eixos moments de la vida que un guarda com a tresor o com a record, que no es paguen ni en tots els diners del món.

Marqués de Dosaigües

Al carrer del poeta Querol de València, es troba el palau del Marqués de Dosaigües. Es tracta d'una construcció manada a fer per part de la família Rabassa de Perellós al segle XV, la qual ser la seua residència habitual. A l'any 1740, es va dur a terme una ampla reforma d'aquella casa que, d'un estil gòtic un tant auster, es va transformar en un estil purament barroc, amb una ampla abundància decorativa. Així, s'encarregà l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, el qual la va dur a terme amb una delicadesa exquisita. Una volta extinguida la línia de successió directa del Rabassa de Perellós, el 1853, va heretar el marquesat de Dosaigües, en Vicent Dasí Lluesma, qui decidí dur a terme una àmplia reforma de l'edifici, iniciada el 1854, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme que combina rococó, neoimperi i motius xinesos. En l'actualitat, alberga el Museu de Ceràmica de València o Museu Nacional de Ceràmica i de les Arts Sumptuàries "González Martí", compost per una important col·lecció de ceràmica donada a l'estat el 1947 per Manuel González Martí i la seua dona Amèlia Cunyat. Des de l'any 1954, després d'una important reforma, este edifici es va convertir en Museu Nacional de Ceràmica. I, tot diga dit de pas, en una espècie de tarta nupcial on es barregen una sèrie d'estils artístics, tot i predominant el barroc, estil rococó. La seua entrada, en travessar un llindar barroc d'alabastre on hi han esculpits, dos titans que representen els rius Túria i Xuquer que sostenen la part superior de la façana, amb la imatge de la Mare de Déu del Roser, ens transporten a un pati interior, el qual ens condueix de plé a una escala imperial que, una volta recorreguda, ens porta al primer pis, al vestíbul del palau on ens reb, majestuosa, l'estàtua de la deessa Flora. Probablement en el seu moment esperaria a este vestíbul el sr. Marqués de Dosaigües les seues il.lustres visites, a les quals acompanyaria al menjador, al saló de fumoir, o al saló xinés per a gaudir d'una agradable veltada, per a concloure més d'un negoci o per a fer ostentació de tot allò que tenia. Cada sala d'este Palau és com una xicoteta caixa de bombons, ricament decorada amb un estil diferent, d'entre les quals, destaquem l'extraordinària sala de ball, ricament adornada, on els músics estaven amagats rere d'una celosia per a que ningú endevinara què estaba passant a la sala de ball. A més a més, es pot gaudir a la segona planta, d'una importantíssima col·lecció de ceràmica, amb peçes de terrisseria produïdes durant més de tres segles a llocs diversos: Paterna, Manises o l'Alcora entre altres, tot incluint també ceràmica que podriem denominar d'autor, entre les que s'inclouen unes peçes que va regalar Pablo Ruiz "Picasso". En fi, si este mes d'agost vos haveu quedat a València "de Rodríguez", o hi teniu pensat vindre a gaudir d'uns dies de vacances, sempre podeu recorrer este extraordinari palau enclavat al centre de la ciutat. Els dissabtes de vesprada i el diumenge de matí, l'entrada és gratuïta.

La cigüeña los trae y Coto los viste

A Vicente Ballester Vivó, in memoriam.

A Carmen Sanz Sanmartín, en el record.

"- ¿No veus lo ben vestides que van? Habiten en lo carrer Major, en la paquetería de Carmen, filles d’esta i de Peregrí de "Coto".

- ¡Ah…! Sí… Carmeta i Consolín.

- Ajuden molt a sos pares. Son, ademés de boniques, paterneres de casta i no temen a la calor ni al fred."

Ernest del Molí.*

　

Era a finales de los años treinta o principios de los cuarenta del siglo pasado. Recién terminada la Guerra Civil, una maltrecha Paterna se intentaba reponer de tan triste acontecimiento. Unos emprendedores Pelegrín el de Coto, natural de Paterna y Carmen Sanmartín, de Benetúser, decidieron abrir una paquetería, destinando para ello una habitación de su casa. Se hallaba ubicada en la calle Antonio Machado, que entonces se denominaba calle del general Moscardó, y se abrió con la visión de futuro de dar un próspero oficio a sus hijas Carmen y Consuelo, entonces niñas.

Poco tiempo después, el afán de superación de aquel matrimonio les animó a adquirir una casa en la calle Mayor, más céntrica para el negocio, donde trasladaron la paquetería y la vivienda. Era el año 1941, durante los duros años de la postguerra, en los que una adolescente Carmen y una Consuelo niña, que entonces tenía que subirse a un taburete para llegar al mostrador, despachaban a la clientela femenina de Paterna. Se trataba de un comercio que había comenzado siendo una pequeña paquetería, y que poco a poco iba expansionándose en la variedad de los productos que ofrecía. Era la época del estanco de la tia Peregrina en els quatre cantons, la barbería de Faba, la tienda de ultramarinos de la tia Consuelo la de Julio o la sociedad de los cazadores la Perdiz. En las cuatro esquinas, en su parte inferior, ya en la calle de san Antonio, había un abrevadero donde saciaban la sed las caballerizas que existían entonces en nuestro municipio.

En aquella casa de la calle mayor, que era a la vez tienda y vivienda, fue donde se desarrolló la vida de aquella sencilla familia. La tienda ocupaba una habitación de aquella casa, con entrada independiente del domicilio familiar. Era regentada por Carmen Sanmartín y ayudada por sus hijas Carmen y Consuelo. Su marido, Peregrín Sanz el de Coto, aunque tenía su profesión propia como hormero de zapatos, también colaboraba puntualmente, sobretodo en tareas de carga y descarga de género, así como en la llevanza de la contabilidad del establecimiento.

La prosperidad de aquella familia, permitió que a mediados de los años sesenta, tuvieran la posibilidad de demoler aquella casa de la calle Mayor, junto con la colindante, que era propiedad de Domingo el de Isidoro. Para entonces, ya había entrado a formar parte de la familia Vicente Ballester Vivó, al haber contraído matrimonio con Consuelo en el año 1960. Y a partir de dicho momento, como profesor mercantil que era, colaboraría con Modas Coto en la gestión de su contabilidad. Se construyó una finca y, en los bajos de la misma fue donde se volvió a reaperturar la tienda. Provisionalmente, mientras se llevaba a cabo la construcción de la finca, se ubicó dicho negocio en la calle Eduardo Dato, enfrente del colegio Luís Vives. Era ya a finales de los años sesenta. Unas ya adultas Carmen y Consuelo emprendían de nuevo el viaje empresarial en un comercio moderno, que había dejado de ser una sencilla paquetería, y pasó a ser un establecimiento que abarcaba todo el sector de moda infantil y de bebé, que marcó tendencia en nuestro municipio.

La creación de esta nueva tienda, la devoción que por Paterna, sus tradiciones, sus costumbres, sus fiestas y por el Cristo de la Fe sentían en aquella familia, todo ello unido a la creatividad que Carmen y Consuelo tenían, hizo que ideasen determinadas maneras de publicitar el establecimiento, asistidos de amigos y colaboradores que les ayudaban desinteresadamente cual equipo de creativos. Una de ellas consistió en la participación en la cabalgata del Cristo con una comparsa, la cual iba encabezada con una pancarta que decía "La cigüeña los trae y Coto los viste". Así surgió el eslogan con el que se publicitarían en los sucesivos libros de fiestas. Otra fue la organización de una serie de desfiles de moda infantil. En concreto, se organizaron tres eventos: dos en la discoteca Flowers, y uno en el Salón Capri, donde participaron como modelos los niños del vecindario, incluyéndose los hijos de Consuelo: Joaquín, Paco y Manolo. En dichos desfiles de moda, se cobraba una entrada simbólica, la recaudación de la cual se donaba íntegramente al Patronato Intermunicipal Francisco Esteve.

Pero si hubo una actividad que causaba la expectación de todos los paterneros y que tuvo gran repercusión a nivel local e incluso a nivel comarcal, ésta fue la delicada confección del escaparate con motivos paterneros, cuando se acercaban las fiestas en honor al santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Detrás del cristal de aquel escaparate, se creaba todo un universo paternero que surgia de la mente de Carmen Sanz, en el que fotografías de Bordas, de Reyes o de Julio Derrey entre otros, retrataban a las diferentes reinas de las fiestas así como a su corte de honor. Imágenes de mantenedores de los Juegos Florales, esculturas de elementos paterneros como la torre, el palacio o las cuevas, compartían protagonismo con cuadros de afamados artistas consagrados locales como Poblador, Milagros Ferrer o Alex Alemany. Socarrats originales, vasijas de barro de nuestra alfarería tradicional en verde y manganeso se exponían majestuosamente sobre cualquier repisa que se había habilitado al efecto. La sabia pluma de paterneros insignes como Vicente Cotolí, Vicente Fabado el Retoret o Vicente Cardona, explicaban detalladamente en letra manuscrita sobre pergamino, cada uno de los elementos que decoraban aquel rico escaparate. Daguerrotipos de épocas pasadas, vistosos carteles impresos de época, bandas de fallera, cascos de cordà, recortes de prensa alusivos a acontecimientos acaecidos en nuestro municipio, muñecas Barriguitas, acertadamente vestidas con trajes de fallera… Todo aquello que surgía de la imaginación de Carmen Sanz relacionado con las fiestas, que cabía en aquellos tres o cuatro metros cúbicos de escaparate y que resultaba atractivo para los paterneros, fueron llevados a la práctica por parte de su hermana Consuelo, su cuñado Vicente y una serie de colaboradores.

Aquel primer año de exposición fue tan grande el éxito que causó, que animó a Carmen y a Consuelo a que se siguiera repitiendo año tras año la decoración festiva del escaparate que, si bien en un primer momento giraba en torno a las fiestas en honor al santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, luego se fue extendiendo a otras festividades locales. Así, para la fiesta de las dolorosas o de les xiques fadrines, era costumbre celebrar el bautizo de un niño sin recursos que hubiera nacido en dicho año. Las dolorosas consultaban a Dª Silvia la comadrona, a qué criatura aconsejaban bautizar. Luego acudían a Modas Coto para encargar la dote con la que se le obsequiaba a los padres de la criatura. Toda aquella dote era expuesta en el escaparate, haciendo alusión a dicho bautizo festivo de las clavariesas de la Virgen de los Dolores.

Era tal la curiosidad y el interés que causaba la confección de aquellos escaparates festivos, y tales las felicitaciones y los ánimos a continuar con aquella dinámica, que ya no solamente se engalanaba el mismo para las fiestas locales, sino que, cualquier efemérides local era motivo suficiente para diseñar un nuevo atrezzo festivo. Así, cuando cuando el Paterna Club de Fútbol ascendió de categoría, cuando se celebró el 25 aniversario de los Juegos Florales de la Villa de Paterna, en el aniversario de la Penya el Biberó, en el aniversario del Centro Musical Paternense, cuando se celebró el aniversario de la segregación de Manises de la Parroquia de Paterna o con ocasión de la visita de Su Santidad el papa Juan Pablo II a Valencia. Asimismo, este mismo escaparate reconoció la trayectoria vital de paterneros ilustres muy queridos en Paterna como fue el caso de D. Ernesto Ferrando, o de D. Julio Herrero el farmacéutico entre otros.

Ha pasado ya el tiempo. Mucho tiempo y Modas Coto ya no existe. Pero si nos remontamos unos años atrás, sobre un fondo vintage setentañero, decorado exquisitamente por D. Juan Salvador Navarro, todavía podríamos observar a unas hacendosas Carmen y Consuelo detrás del mostrador, bien atendiendo a una clienta o hablando entre ellas sobre algún pedido o comentando alguna noticia de actualidad. Probablemente sonase en el ambiente la melodía del famoso programa de radio que fue en su día, "La hora de Elena Francis", o alguna canción "yé-yé" dedicada, de moda en aquella época, en el programa "Cada canción un recuerdo". Aún podemos recordar el pomo metálico lacado en blanco en forma de cigüeña, que daba entrada al establecimiento, así como el sonido en forma de campanillas que avisaba que acababa de entrar alguien. La luz que entraba por entre los cristales recubiertos de papel celofán amarillo que iluminaba aquella tienda en tonos tornasolados, especialmente cuando el sol caía por encima de la casa de Bufa y traspasaba aquellos cristales. La escultura de la torre aún sin restaurar de Paterna que presidía aquel establecimiento, nada más entrar. El olor a polvos de talco, la ropa de bebé correctamente alineada en los estantes, la indumentaria de niño perfectamente colgada en las perchas y alineada su vez en los percheros…

En definitiva, Modas Coto es el vivo ejemplo de la mujer emprendedora de los años sesenta – setenta, como fue el caso de Carmen y Consuelo, y también el de tantas y tantas mujeres que han vivido y se han desvivido por los suyos y que están en la mente de todos. Para todas ellas, nuestro recuerdo y nuestro homenaje.**








______________





* “Tres temes sense lligassa”. Ernest Ferrando. 1976. Libro de las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, de Paterna.

** Desde estas líneas queremos agradecer la desinteresada colaboración de Dª Consuelo Sanz, así como la de su marido D. Vicente Ballester, quienes  me han facilitado las fotografías que ilustran este artículo, para deleite de todos. Muchas gracias.