Romper el círculo

Este setembre passat, la meua dona i jo, vàrem anar al cine. Començat feia poc de temps el període laboral i plorant encara les vacances que ja començaven a ser història, la idea era anar a vore una pel·lícula divertida, entretinguda, d'estes que no el facen a un calfar-se molt el cap, hilarant a poder ser. D'entre el catàleg de pel·lícules que hi havia a disposició del públic hi havia una anomenada "Romper el círculo", l'argument de la qual, és el següent: "Lily Bloom (Blake Lively) és una dona que se sobreposa a una infància traumàtica per a embarcar-se en una nova vida a Boston i perseguir el seu somni d'obrir el seu propi negoci. Una trobada casual amb l'encantador neurocirurgià Ryle Kincaid (Justin Baldoni) deslliga una intensa connexió entre ells, però al mateix temps que tots dos s'enamoren profundament, Lily comença a veure en Ryle aspectes que li recorden la relació que tenien els seus pares. Quan el primer amor de Lily, Atles Corrigan (Brandon Sklenar), sobtadament reapareix en la seua vida, la seua relació amb Ryle fa un tomb, i Lily s'adona que ha d'aprendre a confiar en la seua pròpia força per a prendre una difícil elecció per al seu futur." Amb eixe argument, un pensa en una pel·lícula d'amor pastissera de sofà i de manta, per a passar una anodina vesprada de diumenge de tardor cara a la tele. En acabar de visionar la pel·lícula, un descobreix que, darrer d'aquell innocent film romàntic que un anava a vore -així el catalogava la crítica- s'amaga un argument d'autèntica violència de gènere. Indaguem al voltant de la pel·lícula a través de les xarxes socials i descobrim que el seu argument està tret del llibre It Ends with Us, escrit per Colleen Hoover, escriptora nord-americana de gran èxit comercial, que ha venut més de vint milions de llibres, centrats en els gèneres de la novel·la romàntica i la literatura juvenil. Va caure a les meues mans dit llibre traduït al castellà i me'l vaig llegir. Una volta més, la novel·la supera la pel·lícula, seient l'argument del paper molt més dur que l'argument del metratge. I un, després de vore el film i de llegir-se el llibre no pot evitar fer-se una sèrie de reflexions al voltant de la violència de gènere: Com és possible que tant la novel·la com la pel·lícula siguen catalogades per la crítica com a literatura romàntica, quan realment estem davant d'un argument d'autèntica violència de gènere, de manual? Que la societat nord-americana no és conscient d'això? No són capaços de distingir una relació amorosa tortuosa d'una relació en la qual està present d'una manera viva la violència de gènere? El problema està en el fet següent: Si  no s'és capaç de transmetre un problema a la societat, serà difícil donar-li una solució eficaç que erradique eixe problema. Si la indústria més forta de la cultura a escala mundial, en este cas la literatura i el cinema nord-americà, que és un referent per a tot el món, no és capaç de mostrar els problemes tal com són i de donar-los el nom que realment tenen, continuarem tota la vida justificant situacions inadmissibles i continuarem perpetuant situacions i moments viscuts totalment injustos que, amb l'etiqueta d'una relació romàntica i, per tant, dins de l'àmbit privat de la parella, mai acabaran d'esgotar-se sinó que en la generació successiva es continuaran reproduint els mateixos tipus de conductes que s'han vist dins de la llar i així successivament, sense solució de continuïtat. La violència de gènere deixarà de ser tal, el dia que este tipus de literatura siga catalogada per la crítica com a Thriller o com a Gore i no, com a literatura romàntica, tal com se'ns està intentant vendre ara mateix.

Sants en la DANA

 

Imatge treta de LEVANTE EMV

Hui un de novembre, és el dia de Totsants. Per a l'Església catòlica, cada dia de l’any es recorda a alguna persona que, pels seus mèrits o virtuts va ser canonitzada i es va elevar a la categoria de santa, posant-la com a exemple de virtuts per a la resta dels mortals. Però hi ha una gran quantitat de persones que, no havent sigut canonitzades d’una manera formal d’acord amb el que dictamina el Dret Canònic, varen viure una vida de coherència personal amb les seues creences que va fer que, en l'àmbit familiar, d’amics, de barri o de poble, se li recorde passat el temps per la seua bonhomia i les seues virtuts. Eixos són els sants que recordem hui dia un de novembre, en la seua festivitat. En la nostra memòria sempre hi tenim una sèrie de persones que ens han seduït per la seua bonhomia i que, en l'àmbit personal seran considerats per a sempre com a persones santes. Enguany, este un de novembre el vivim d’una manera agredolça, després que una DANA salvatge, ferotge i agressiva haja assotat les nostres terres i haja deixat un trist balanç de morts i de greus destrosses materials en una de les pitjors catàstrofes que hem viscut ací a la Comunitat Valenciana. I un observa que hi ha una administració que actua de forma lenta i indecisa. Però al mateix temps s'observa, en una situació d'este tipus, com brota de les pròpies persones tot el millor d'un mateix. I, davant del crit desesperat d'uns conciutadans nostres que estan passant-ho francament mal i, sense que ho hagen de repetir un parell de voltes, la resta de la ciutadania de pobles propers, ha respost de forma massiva i totalment desinteressada, han deixat els seus quefers, les seues distraccions i, fins i tot, les seues obligacions, per anar a ajudar a aquells que, en este moment estan, mai millor dit, amb l'aigua al coll. Es podrien contar centenars, milers d'històries, tantes com persones que, amb la millor voluntat del món, han anat a ajudar a les persones ara mateix més desafavorides per la DANA. Hui és el dia un de novembre, dia de Totsants. I totes estes persones que de forma desinteressada, amb il·lusió i esperança han anat a ajudar als seus compatriotes, són ela qui podem considerar els sants en vida del segle XXI.

Cent anys d'Estelles

Hui fa cent anys que va nàixer el nostre estimat i més admirat encara poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Des d'este minúscul blog, amb gran alegria ens unim a la celebració del natalici d'uns dels més grans poetes que ha donat València al món, no solament en la nostra llengua, sinó en la nostra manera peculiar de vore i d’entendre el món com tenim els valencians. Cent anys després del seu naixement, després dels rius i més rius de tinta que han escrit els entesos sobre la seua obra i la seua vida, no puc evitar fer-me la següent pregunta: Què puc afegir de nou a la seua obra? No soc filòleg i, sé que hi ha altres persones més doctes que jo que perfectament escriuran al voltant de la seua vida i de la seua obra amb la solvència que dona l'estudi i el coneixement. Només soc un simple lector de la seua obra i un humil ciutadà que no va arribar a conéixer-lo personalment, encara que alguna oportunitat sí que vaig tindre per a fer-ho. I, amb el pas del temps, ho he lamentat profundament. Per a celebrar el seu aniversari, hui rellegiré els seus poemes. I vos convide a tots a què també ho feu. Perquè no hi ha millor manera de mantindre viu a un poeta, que llegint la seua obra i revivint els sentiments viscuts la primera volta que el vàrem llegir. Tornarem a enamorar-nos d'aquelles cames de les quals no hi havia a tota València unes com elles i que jo les associava a una persona concreta, mentre venien autobusos de Gandia i de Paterna. Tornarem a enramar-nos d'oli cru el pimentó torrat, de la mateixa manera que ho feia mon pare al plat de bullit, a poqueta nit, per a sopar. Tornarem a passar de ma en ma, aquella rosa de paper, d'un paper vell de diari, d'un diari groc del temps. Tornarem a buscar, al cementeri de Paterna, amb la mirada, la tomba del doctor Peset Aleixandre, soterrat al mateix cementeri on estan soterrats els meus iaios, els meus pares, en definitiva, tota la meua família, tots ells pràcticament al mateix pany de paret i, on segurament em soterraran a mi algun dia. Tornarem a tripular el forn, a pujar a l'alcavor o a creuar la massa de pa amb un ràpid senyal de ganiveta, com ho feia mon pare al forn de la Corretgeria, mentre em preguntava si volia una mona de Pasqua en forma de llacet o de cocodril. Tornarem a explicar la mort o qualsevol altra cosa a un xiquet del veïnat, tal com feia jo als meus nebots quan eren menuts, mentre es menjaven el berenar. Tornarem a vetlar en la llarga nit del nostre poble, per un poeta que està tenint més reconeixements fora de casa que dins de la mateixa llar. Per acabar, com ja no vull seguir, tornarem a enviar a mamar tots els versos, com va fer el nostre benvolgut poeta en algun poema seu. 

La Cordà de Paterna, o quan la pólvora és espectacle

El millor homenatge que se li pot fer a la Pau sempre serà quan la pólvora s'utilitze per a fer un espectable extraordinari amb un esclat de foc, de llum i de color que deixe les boques obertes del personal i no per a destrossar miserablement la vida dels altres, creant destrucció, terror, sang i mort per tot arreu. Conten que Alfred Nobel va crear els premis que porten el seu nom, en l'any 1895 per a reconéixer a persones o institucions que han dut a terme investigacions, descobriments o contribucions notables a la humanitat en l'any anterior al seu atorgament o en el transcurs de les seues activitats. Eixa va ser la seua última voluntat, que va deixar per escrit al seu testament. I tot va ser degut al fet que en 1888, es va publicar als diaris l'esquela de la seua mort per equivocació, ja que va morir el seu germà, anomenat Ludvig Immanuel Nobel i, als mitjans de comunicació de l'època, varen confondre a un germà amb l'altre. En l'obituari deia el següent: "El mercader de la mort, ha mort", fent referència a Alfred Nobel, químic, enginyer i inventor, fabricant d'armament que va amassar una fortuna gràcies als seus invents, entre els quals es troba la dinamita. Este fet va produir en el químic un sentiment de culpabilitat pel mal que les seues invencions varen ocasionar a la humanitat, portant-lo a crear tan prestigiosos premis. Enguany, l'últim diumenge d'agost, dins del marc de les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, de nou tornarà a esclatar la Cordà de Paterna al carrer Major, en el tram que va des dels quatre cantons fins a la plaça Major i mil quilos de pólvora seran disparats per 354 tiradors. Des de l'estanc de ca la tia Peregrina fins al lloc on està ubicat el monument al tirador de la Cordà, 70.000 coets encendran el cel de Paterna i ballaran pels teulats del nostre poble, en una dansa més que centenària, ancestral, heretada dels nostres avantpassats i que continua viva, més que mai, en els nostres descendents. Eixa mateixa pólvora, podria haver esclatat a un humil hospital de Gaza, a un anònim districte residencial de Jàrkov, a un nodrit mercat de Burkina Fasso, a una poblada escola del Yemen, a una trista estació de tren de Síria.... Totes estes explosions no ocasionen més que destrucció i mort, fam i misèria. Odi i set de venjança. I més odi encara. Però, al contrari, esclatarà a Paterna, en un ambient de festa i d'alegria. La música de la pólvora, al nostre poble, sempre serà una cançó, un poema, un homenatge, un himne. Perquè quan la pólvora es fa servir per a fer espectacle, eixe és el millor cant que a la Pau se li pot atorgar, convertint-se, en definitiva, en un acte d'amor. Ja que, des dels temps dels temps i fins al final dels temps, la pólvora a Paterna serveix, com diu el nostre himne, per engrandir-la per donar-li esplendor, que és la millor manera de demostrar-li amor.

La vida a l'escola

 Diuen que el verdader paradís és aquell en el que alguna volta hem estat i al que ja mai podrem accedir al mateix. Anant cap a l’estació del tren de Paterna, en la part més baixa del carrer Castell i que coincidix en la zona més meridional de Paterna, ja en el límit entre el casc urbà i l'horta que separa la via del tren, en un descampat que hi havia entre la séquia Uncia i la séquia de Montcada, que transcorren en l’actualitat tapades per davall de les cases del poble fins a arribar a aquell lloc, on ben a prop estava el molí de Cardona, a finals dels anys seixanta del segle passat es va edificar el col·legi Villar Palasí, construït en diversos edificis: un, destinat a la docència, un altre a Direcció, l'altre a gimnàs, l'altre, a ser la vivenda del conserge i, en últim lloc, el parvulari, que es va construir en una segona fase i que vaig tindre ocasió d'estrenar, en companyia d'aquells xiquets que vàrem compartir pupitre durant déu anys. Tots ells construïts amb rajola blanca cara-vista amb l'estètica pròpia dels setantes i, sobretot, amb un pati immens, que va ser la delícia dels xiquets.

Cinquanta anys després de la inauguració del col·legi Villar Palasí, al que fa uns anys se li va canviar el nom pel de col·legi Clara Campoamor i, quan un servidor ja comença a pentinar canes, no puc més que mirar cap enrere pel retrovisor de la meua vida i contemplar a aquell xiquet ros de monyo rull amb ulleretes que vaig ser algun dia. En algun lloc remot de la memòria queda la imatge de Pepe Fabado, el conserge que, un quart d'hora abans de les nou, obria les portes del col·legi on es congregava ja un grup de pares, mares i de xiquets amb motxilla a l'esquena. Estos últims entràvem, de forma desorganitzada al pati immens, on deixàvem la motxilla de forma organitzada al lloc on es formava la fila del seu curs. Encara donava temps a jugar, encara que foren déu minuts, amb els amiguets de classe. A les nou, el soroll de la sirena avisava que era l'hora d'entrar a classe. En fila índia, un darrere de l'altre i encapçalats pel mestre, anàvem entrant cadascun a la seua aula respectiva on, després de prendre cadira cadascun al seu lloc respectiu, el mestre donava la seua lliçó, fins a l'hora del recreo. Novament sonava la sirena i una algaravia de xiquets eixia al pati. Era el moment de menjar-se l'entrepà i de jugar. Disseminats per tot el pati, grups de xiquets i de xiquetes de totes les classes jugàvem a jocs diversos. Era curiós cóm hi havia una temporada en la que es posava de moda un determinat joc i cóm tots jugàvem al mateix. Hi havia un temps de jugar a pillar, un altre de jugar a les caniques, un altre de ballar la trompa, un altre de jugar a uno-equis-dos, al futbol o al beisbol. Curiosament per a jugar al beisbol, així com a uno-equis-dos es necessitava una pilota d’una grandària un poc més gran que el puny. I la féiem de forma artesanal amb el paper de plata amb el que dúiem enrotllat l'entrepà de l'esmorzar. D'esta manera, no tan sols es construïa de forma compacta la pilota per a jugar, sinó que també era un símbol amb el que es construïa la unió entre els xiquets de la classe. Quan tornava a escoltar-se de nou el soroll de la sirena, era el moment de tornar a entrar a l'aula on es donava la segona classe del dia, fins a les dotze del migdia que tornava a sonar la sirena. Havien acabat les classes del matí. Com fins a la una estaven obertes les portes del col·legi, aprofitàvem les instal·lacions esportives per a jugar, sobretot al futbol. A eixa hora era el moment de tornar a casa a dinar. Com el col·legi replegava els xiquets que vivien a la Canyada en un autobús, que arribava abans de les nou del matí i els tornava a les cinc de la vesprada, hi havia servici de menjador del que gaudien. Les portes de l'escola es tancaven des de la una fins a les tres menys quart, que tornaven a ser obertes novament pel conserge amb la mateixa algaravia del matí i també amb el mateix ritual de la sirena i de la fila índia per a anar a l'aula, encapçalada pel mestre tutor. Una volta acomodats de nou cadascun al seu pupitre, començava la classe de la vesprada fins a les cinc. A eixa hora sonava per última volta la sirena. Era l'hora de tornar a casa. Les portes de l'escola s'obrien per última volta i un núvol de xiquets i xiquetes eixien en estampida. A la porta, mares i pares esperaven l'eixida dels fills. L'autobús que tornava els xiquets que venien de la Canyada, romania a la confluència entre el carrer Castell i el carrer Crist de la Fe que movia cap al seu destí, una volta hi havien pujat tots. Encara hi havien xiquets que ens quedàvem al pati jugant al futbol, fins a les sis de la vesprada, en que un incombustible Pepe Fabado, el conserge, tancava les portes de l'escola fins al dia següent.

Un dia rere altre, eixa era la rutina diària de l’escola que vaig conèixer. Estem parlant dels finals de la dècada dels setanta i pràcticament tota la dels huitanta del segle passat. Eren temps de canvis importants, d’una societat a la qual pertanyíem i que començava a despertar d’un llarg ensopiment social, polític i econòmic. Al mateix temps, també era temps de canvis personals, tant en l’aspecte físic, car un començava el primer curs de pàrvuls seient un xiquet de a penes uns quatre o cinc anyets i concloïa 8é d’EGB, amb catorze anys, fet un preadolescent amb una veu de renoc i una cara quallada d’acne, de canvis al pla intel·lectual, car un finalitzava el cicle educatiu de l’Educació General Bàsica, amb els coneixements que, amb molta paciència havien transmet els volguts professors de l’escola i també, de canvis al pla emocional, car un acabava amb un bon pomell d’amiguets i amiguetes amb els que havia compartit moltes hores de vivències per mitjà de jocs, estudis, acampades... La verdadera pàtria de les persones sempre serà la nostra infantessa, el temps en el que més feliços hem sigut, on el problema més greu de tots als que un hi havia de fer front en la vida era a un suspens en llengua o matemàtiques i el corresponent castic del pare.

Anant cap a l’estació del tren de Paterna, en la part més baixa del carrer Castell i que coincidix en la zona més meridional de Paterna, ja en el límit entre el casc urbà i l'horta que separa la via del tren, en un descampat que hi havia entre la séquia Uncia i la séquia de Montcada, al col·legi Villar Palasí, actual Clara Campoamor, vaig viure els temps més feliços de la meua vida. Ho tornem a dir. No ens cansarem de repetir-ho. Diuen que el Paradís, aquell lloc del quan vàrem ser expulsats i al qual ja mai podrem tornar a entrar, va existit algun dia entre dos rius, el Tigris i l'Eufrates. El paradís de la meua infantessa on es guarden els records més dolços de la meua vida, també es troba entre dos rius, en este cas, entre dos séquies, la séquia Uncia i la séquia de Montcada. I és el col·legi Clara Campoamor.

Amic Pol

Em costa parlar, igual que em costa callar, després de rebre la luctuosa notícia del nostre amic Pol. Em costa creure-m’ho. Em costa fer-me a la idea. Em costa assimilar-ho. Diuen que el que és millor que pot donar una persona de si mateix, és la seua vida. Després, una llàgrima. I, en tercer lloc, la paraula. En este cas, donaré la cosa millor que puc donar de mi, que són unes senzilles paraules en record de l’amic al qual, les circumstàncies de la vida, no permeten a un vore’l cada dia, però que quan ens hem vist, hem estat xarrant una bona estona, com si l'última volta que ens vàrem vore, haguera estat ahir. Ningú mor del tot. Perquè no és la mort la que posa fi a la vida. És al contrari: La mort és una etapa més de la vida. I la vida, igual que l’energia, ni es crea ni es destrueix. Es transforma. Ningú mor del tot. Cadascun de nosaltres deixem sempre una empremta en este món, que ens permet transcendir més enllà de la nostra vida: un somriure generós, una llàgrima fugaç, un amor viscut, un arbre plantat, un fill concebut, un llibre publicat, un castic merescut que ens va fer madurar, una paraula encertada que ens va fer reflexionar, tot són empremtes que heretem dels nostres pares i que transmetem als nostres fills sense solució de continuïtat. Ningú mor del tot. Sempre hi haurà un record, un pensament, una paraula, una oració per a qui ja no està present entre nosaltres, però que continua vivint per a sempre entre nosaltres en mig de la realitat quotidiana de cada dia. No hi ha paraula càlida que console la pena per la pèrdua inevitable, però sí un milió de mans esteses que ara vos acompanyen, vos conhorten i vos reconforten de forma incondicional. En este moment, no puc més que recordar els fantàstics moments viscuts al costat del nostre amic Pol: Aquell xiquet que corria en aquella casa del carrer mestre Soler, on Carmen, sa mare, donava classes de solfeig, aquell adolescent que anava a l'institut de Paterna on vàrem coincidir, aquell jove amb qui vàrem gaudir de la generosa nit dels Moros i Cristians de Paterna al carrer Major, d’aquelles vesprades i acaballes al bar san Pedro i a la plaça del Poble de Paterna i d’aquelles nits inacabables davall la lluna d’agost al pafeto Escuela de Calor, a Canet. La grandesa del grup d’amics que hem sigut tota la vida, resideix en el fet que cadascun de nosaltres som totalment diferents l’un de l’altre, però complementaris. Som un puzle en el qual cada peça és insubstituïble. A partir d’ara ens falta la peça de l’alegria, de la interpretació, del teatre. Ningú mor del tot mentre se’l recorda. Aprendrem a viure sense tu, amic, no tenim més remei. Però el que sí que tenim molt clar és que mai t’oblidarem. Sempre tindràs un lloc, un racó en la nostra memòria. Enguany, el Papa Noel que podrem vore pels carrers de Paterna, de València o de qualsevol racó del món, tindrà les teues galtes.

Un café con... Esther Martínez Carne

El café que hoy compartiremos, será con la poeta de Paterna Esther Martínez Carne. Esta vez, la cita es en el Mesón Restaurante el Perita, en pleno barrio de Santa Rita de Paterna. Probablemente la cita fue ayer. O fue hace veinte años. O tal vez treinta. O no lo fue nunca. Lo que sí que sabemos es que fruto de este café ha surgido esta fantástica entrevista.

Esther Martínez Carne, (1974), nace en Paterna, localidad en la que reside en la actualidad, es más conocida artísticamente como Esther&Su, unión de su nombre y la primera sílaba del nombre de su hija, Susana. Actualmente trabaja como Oficial Habilitada de Procurador en el despacho de D. Juan Francisco Navarro Tomás. Tras veinticinco años escribiendo presentaciones y actos protocolarios a la vez que ejerciendo de maestra de ceremonias y mantenedora, en el año 2011, por circunstancias personales, abandona esa faceta de su vida y comienza a escribir poesía. De su puño y letra con su nombre dejará fluir sentimientos y pensamientos escribiendo lo que su corazón le dicta. Ha sido finalista del II concurso de Poesía Tragedias Poéticas, de Diversidad Literaria (2016), de la Antología de los talleres literarios adscritos a Libro, vuela libre, cada mirada es única (2016), así como en el Concurso Antológico de Fantasía y Ciencia Ficción con su relato Inmortalidad (2017). Asimismo ha publicado en diversas obras colectivas y antologías: V Antología Poética Poesía libre (2017). Antología de microrrelatos (2017),Versos sin distancias, Microrrelatos II y VI Premio de Relatos de la Editorial Libros Mablaz, quedando semifinalista con el relato Más allá de mi vida (2018). También ha participado en el poemario hispanochileno Puente de Poesía de la Asociación Cultural Sembrar Poesía (2019), en la VIII Antología Poética Unidos por la poesía (2020), en la IX Antología Poética Poemas en tiempo de Pandemia, en la X Antología Poética Diez años de Poesía (2022), así como en la XI Antología Poética Uniendo Culturas (2023), todas ellas publicadas por la Editorial Libros Mablaz.

En 2017 publicó su obra Avatares y Versos ante el Espejo, y en la actualidad, publica su poemario De piedra y Arena, del cual hablaremos en esta entrevista.

Es coordinadora de la Asociación Corazones Solidarios de Paterna y forma parte de un proyecto, la Casa Aspanion Paterna, para niños con cáncer y sus familias, proyecto en el cual está especialmente involucrada.

Mientras Esther da un sorbo corto a la taza de café, procedemos a hacerle las pertinentes preguntas en esta amena entrevista, a las que nos da las siguientes respuestas:

Escriure per a ningú: Decía el poeta Rainer Maria Rilke que la infancia es la patria de los poetas. Cuéntanos un recuerdo de tu infancia.

Esther Martínez Carne: Recuerdo esos días de reuniones familiares cuando vivía mi abuela y su casa era el punto de encuentro de hijos, nietos y primos de todas las edades con los que compartía inocencia y travesuras.

Ese patio interior con su piscina, que pese a sus dimensiones, parecía engrandecerse para acoger a quien quisiera refrescarse en ella. Los días de campo, cuando nos uníamos en clanes y los más mayores, de los primos, nos encargábamos de los más pequeños. Excursiones en busca de tesoros en los que éramos responsables de nuestro cuidado. Diversión asegurada. Éramos exploradores de mundos desconocidos.

Escriure per a ningú: Por lo que nos cuentas, has vivido una infancia feliz. 

Esther Martínez Carne: Sin lugar a dudas. Mis padres me rodearon de cariño y fueron faros y guía en mi infancia. Nací teniendo la suerte de compartir ese momento con mi hermana gemela Yolanda, siempre juntas, desde nuestro nacimiento al día de hoy. No hay recuerdo de mi infancia en el que no esté ella. Soy muy afortunada.

Escriure per a ningú: Háblanos de tí, Esther. ¿Quién eres? ¿Cómo eres?

Esther Martínez Carne: Soy una mujer orgullosa de serlo, sin complejos, con algún miedo, los miedos ayudan a entender que no somos inmortales y en cierta medida creo que sirven para superarnos. Soy una persona en constante evolución, con muchísimas inquietudes.

Con los años he aprendido a calmar el volcán de teorías que habitaba dentro de mí, en mi juventud. Sueños incumplidos. ¡La vida enseña! La vida daña y proporciona la curación de modo sorprendente. Transitamos senderos que juramos no transitar, y de todos ellos aprendemos lecciones asimilando cambios. Ser madre fue y sigue siendo el punto más hermoso de mi existencia.

Soy una persona empática, en ocasiones demasiado, sufro con el dolor ajeno. Quizás ese sea mi talón de Aquiles, el que me proporciona inquietudes pero me convierte en un ser humano.

Escriure per a ningú: ¿Qué es para ti la poesía?

Esther Martínez Carne: La poesía es el más bello dialogo de un poeta con su ser interior. Una ventana al infinito de esa parte conciente que se revela y llora en cada verso. Sable de injusticias, sanadora e inquietante. Luz y sombra. El poeta consagra sentimientos para el deleite de sus lectores.

Escriure per a ningú: ¿Desde cuándo escribes poesía? ¿Recuerdas cuál fue el primer poema que escribiste?

Esther Martínez Carne: Fue con dieciocho años comencé a escribir poesía. Pertenecía a la Asociación Cultural Falla Vicente Mortes y comencé a escribir exaltaciones para sus falleras mayores. No recuerdo el primer poema que escribí, sin duda en algún llibret de Falla quedará constancia de mis primeros intentos por exaltar la figura de la fallera valenciana.

Escriure per a ningú:¿Tienes algún lugar preferido para escribir? ¿Algún rincón entrañable? ¿Algún ritual? ¿Algún momento del día? ¿Con qué herramienta sueles escribir? Con bolígrafo? Con máquina de escribir? Con ordenador?

Esther Martínez Carne: Mi lugar favorito para escribir es mi habitación. La poesía es la dueña de mis desvelos. Nace en mis vigilias cuando las horas de descanso no llegan y las inquietudes desbordan. Escribo en mi libreta con bolígrafo. A lo largo del día en ocasiones acuden a mis pensamientos frases que suelo anotar en una agenda que siempre se encuentra en el interior de mi bolso. Esas frases recobrarán sentido entre las cuatro paredes de mi refugio nocturno en la quietud de la noche.

Escriure per a ningú: ¿Cuán importante son las redes sociales en tu vida y en la difusión de tu poesía? ¿Se podría vivir en la actualidad sin tener un muro virtual en el que poder publicar? ¿Qué nos aportan las redes sociales:    más beneficios que perjuicios, o viceversa?

Esther Martínez Carne: Las redes sociales son la mayor plataforma de difusión de la Cultura y a la vez de cualquier acto más o menos digno. Es un puente de comunicación entre el poeta y sus posibles lectores. Cierto que para que las redes sociales sirvan de promoción hay que invertir horas y esfuerzo, en ocasiones resulta un trabajo extra que no podemos desarrollar.

Escriure per a ningú:¿Cuál fue el primer premio literario que ganaste? ¿Qué recuerdos guardas de ello?

Esther Martínez Carne: SE NECESITAN FLORES. Sobre esta pregunta, recuerdo algo que sobre este aspecto se refería el escritor colombiano Héctor Abad Faciolince. En los tiempos de Cervantes, las justas literarias recibían un nombre “juegos florales”. Antes, los trovadores franceses y todavía hoy algunos ateneos de provincia llaman con ese nombre a los premios literarios como el de Los premios Literarios Villa de Paterna; El nombre, sin embargo, tenía su sentido, ya que a los poetas ganadores se les entregaba una pequeña flor. Tal flor era artificial. Ganar los juegos florales significaba ganar prestigio, flores y alabanzas, quizás besos, y por eso siguen y seguirán existiendo. Para ganar escribiendo no bastan los mecenas ni las editoriales, casi nunca. Se necesitan flores.

Escriure per a ningú: “Terminó mi sueño junto a tí / entorné mis ojos en denuedo…” En el año 2017 publicaste el poemario Avatares y Versos ante el espejo, en el que una joven Esther, con el bagaje literario adquirido en el mundo de las fallas, se introducía de lleno, utilizando la fórmula de la auto publicación, en el mundo de la poesía. Se trata de un poemario, en el que el hilo conductor del mismo es tu experiencia vital, desde la óptica de tu propia mirada y de tus propios sentimientos. ¿Qué tal la experiencia de tu primera publicación? ¿Y de la fórmula de la autopublicación?

Esther Martínez Carne: La publicación de “Avatares y Versos ante el Espejo”, supuso cumplir un sueño. Por primera vez, las personas que adquirieran mi poemario leerían mi nombre en él. Pasé a un primer plano, mis poemas tenían un autor y era yo. Edité el poemario con la editorial Hispano Chilena. Una experiencia inolvidable, gracias a ella conocí a personas maravillosas que me enriquecieron y continúan formando parte de mi vida.

Escriure per a ningú: Acabas de publicar tu último poemario, que se llama De Piedra y arena. Háblanos de él.

Esther Martínez Carne: “De Piedra y Arena”, es un poemario publicado por Libros Mablaz. Una editorial que conozco desde hace muños años. Ricardo Muñoz su director organiza todos los años antologías y concursos de relatos y microrelatos en los que participo siempre que el tiemppo lo permite. La antologías son en beneficio del hospital de Parapléjicos de Toledo.

En el mes de septiembre presenté en la Biblioteca La Cova Gran mi poemario “De Piedra y Arena”. Fue una tarde maravillosa. Conté con unos anfitriones de lujo, presentador del acto José Antonio Olmedo López-Amor, y me arroparon con sus palabras Alejandro Llabata Lleonart e Isabel San José Mellado. Intervinieron recitando mis poemas Miguel García Casas y José Romero. Contamos con la presencia del Concejal de Bibliotecas Roberto Usina y miembros de la corporativa municipal. Estoy muy ilusionada con su publicación. Quisiera que quien adquiera mi poemario, perciba la poesía como vehículo que invita a sentir y a vivir desde la intimidad, muchas veces olvidada por el afán del día a día. El ser humano necesita también nutrirse en algún momento de su vida, porque siente el deseo de alcanzar esa llama que nunca se apaga.

Escriure per a ningú: En el mismo, su hilo conductor es el mismo que en Avatares y versos ante el espejo: tu experiencia vital, también desde la óptica de tu propia mirada y de tus propios sentimientos. Pero podemos reconocer una Esther con una voz poética más madura. Además, en este poemario revisas y publicas poemas de Avatares y Versos ante el espejo, que se entremezclan con maravillosos poemas inéditos. ¿Qué te inspira a escribir los poemas que publicas?

Esther Martínez Carne: La poesía, el poeta y su canto son una misma pieza. La inspiración no se planea, no se prevé, la poesía nace de su propia alma, el silencio de la poesía es el que nos gobierna, es un ser impredecible, ya que no se puede pronosticar lo que va a salir de él; solo sabe que algo lo impulsa a cantar o a narrar, porque nació con él; algo que lo empuja, que lo excita, y ese algo debe buscar salida en forma de obra, aunque desconozca sus efectos. El día a día proporciona una fuente inagotable de inspiración. La poesía proporciona un desahogo curativo.

Escriure per a ningú: Perteneces a la asociación Corazones Solidarios. ¿Qué es Corazones Solidarios? ¿Qué fines tiene dicha asociación? ¿Qué actividades y qué proyectos tenéis entre manos?

Esther Martínez Carne: Corazones Solidarios en la culminación a un sueño que surgió hace años en la sede de La Asociación Amigos del camino que presidía y preside actualmente Jesús Fernández Sánchez construir un hospital para niños con cáncer. Asociación Amigos del camino colaboraba en proyectos benéficos en solitario o conjuntamente con la Junta Local de Aspanión Paterna presidida por Tere Caballero Ten. El arquitecto Javier Barbeta Sánchez se uniría también a una idea recurrente que hoy cuenta con su nombre propio “Corazones Solidarios” Una Asociación entregada a una causa que con la ayuda inestimable del Ayuntamiento de Paterna, su equipo de gobierno y de todos sus partidos políticos y los ciudadanos de Paterna. Cuenta con un solar para la próxima construcción de La Casa Aspanión Paterna.

Corazones solidarios y Aspanión trabajan a diario para la divulgación del proyecto. Hemos formado parte en acontecimientos en Paterna, mercadillos, conciertos. Hay un convenio firmado con la Ciudad de empresas con acuerdo de colaboración con las gerencias de los 6 polígonos de Paterna. Por destacar conciertos como el que en el Gran Teatro Antonio Ferrandis el 15 de octubre a las 19:00 horas con el concierto de Revolver. Un concierto con un lleno total en que Carlos Goyi i y su banda nos hicieron vibrar durante más de dos horas y todo el beneficio íntegro fue para el proyecto. Necesitamos mucha ayuda y la difusión.

Escriure per a ningú: Parte del beneficio de De Piedra y Arena, va destinado a la asociación Corazones Solidarios, para un proyecto de edificación de un hogar para niños con cáncer, que se ubicará en Paterna. ¿En qué consiste este proyecto?

Esther Martínez Carne: Casa Aspanión Paterna será un edificio que contará con 16 apartamentos adaptados para niños con cáncer y sus familias. Facilitará los cuidados del menor y aunará alojamiento atención psicológica y social a la vez que ayuda económica para amortiguar el impacto en familias desfavorecidas. Se estima que alrededor de 10.000 personas anualmente serán favorecidas con sus servicios. Casa hospitalaria con todos sus servicios para largas estancias y hospital de día para toda la comarca y alrededores. Única en toda España. Quisiera destacar que Casa Aspanión Paterna estará ubicada en Paterna pero necesitamos la colaboración de todos los pueblos colindantes para que nos unamos en un esfuerzo común por hacer realidad un sueño que cambiará la vida de tantos niños.

Escriure per a ningú: ¿Qué proyectos literarios tienes de cara al futuro?

Esther Martínez Carne: En octubre participé en el IX Encuentro Internacional de Poetas en Quart de Poblet que se celebró los días 6,7y 8 de octubre. Mi siguiente proyecto es la edición y publicación de una Antología Poética en beneficio de la Casa del niño Aspanión. Un proyecto que contará con la participación de 50 poetas españoles. Poetas que altruistamente participarán y darán difusión al proyecto.

Escriure per a ningú:¿Cómo te gustaría que te recordasen?

Esther Martínez Carne: Como una buena persona, ser alguien que no se rindió nunca y que luchó por alcanzar los objetivos que se propuso en vida, gracias a su tesón y esfuerzo. Que me recordaran como alguien que sabía qué hacer y cuándo hacerlo, pero sobre todo, alguien que al llegar el fin de su vida miró hacia atrás y dijo: “No me arrepiento de nada”.

Escriure per a ningú: Vamos a hacer un pequeño juego de palabras, para conocerte mejor. Dinos:

Escriure per a ningú: Una comida:

Esther Martínez Carne: Cocido.

Escriure per a ningú:Una bebida:

Esther Martínez Carne: Horchata granizada.

Escriure per a ningú:Una canción:

Esther Martínez Carne: Crying in the Chapel. Elvis Presley.

Escriure per a ningú: Un cantante:

Esther Martínez Carne: Dimash Kudaibergen.

Escriure per a ningú: Una película:

Esther Martínez Carne: La vida es bella.

Escriure per a ningú: Un actor:

Esther Martínez Carne: Brad Pitt.

Escriure per a ningú: Una palabra:

Esther Martínez Carne: Resilencia.

Escriure per a ningú: Un libro:

Esther Martínez Carne: “El imposible olvido”, de Antonio Gala.

Escriure per a ningú: Un escritor:

Esther Martínez Carne: Arturo Pérez Reverte.

Escriure per a ningú: Un poema:

Esther Martínez Carne: No te rindas (Mario Benedetti)

Escriure per a ningú: Un poeta:

Esther Martínez Carne: Jose Luis Borjes.

Escriure per a ningú: Un nombre de persona:

Esther Martínez Carne: Susana

Escriure per a ningú: Un recuerdo:

Esther Martínez Carne: El nacimiento de mi hija.

Escriure per a ningú: Un sentimiento:

Esther Martínez Carne: Amor.

Escriure per a ningú: Una ausencia:

Esther Martínez Carne: Mi madre. Se fue sin irse.

Escriure per a ningú: Una esperanza:

Esther Martínez Carne: Un mundo sin odio y con respeto.

Escriure per a ningú: Un consuelo:

Esther Martínez Carne: El abrazo de quién quiero.

Escriure per a ningú: Un deseo:

Esther Martínez Carne: Paz interior.

Escriure per a ningú: Compartirías una película en el cine, una bolsa de palomitas de maíz y un refresco con...

Esther Martínez Carne: Con mi madre sin lugar a dudas. Se trata de soñar despierta.

El sexto de Gea

No deixa de ser curiós com un sorteig d'un exemplar de la novel·la negra El sexto de Gea a les xarxes socials dut a terme pel seu autor, l'escriptor Santi Santival i que casualment li va tocar a un servidor, ha fet que, per una banda, haja tingut la possibilitat de conèixer personalment al seu inspirat autor que, encara que és de Paterna com jo, no tenia el gust de conéixer encara i d'intercanviar unes paraules en ell, mentre que per una altra, ha fet que dita interessant novel·la, haja arribat a les meues mans i l'haja llegit en uns pocs dies, pràcticament d'una assentada. L'argument, ambientat a Paterna, és el següent: Ciberdelictes, ritus satànics, assassinats i violacions de persones desvalgudes, moribundes i desemparades... Una sèrie d'atrocitats que porten a Jacobo, el millor policia d'investigació de Paterna, a descobrir un entramat sanguinari i desficaciat al voltant de les noves tecnologies. Jacobo posseeix un sisé sentit amb el qual convivia des que tenia ús de raó, implicant-li una infinitat de problemes. Però quan creia que havia aconseguit saber com i per a què utilitzar-ho, va descobrir que només era el principi. El que semblava ser un altre cas per a Jacobo, va desemmascarar l'intent del control de la humanitat. Es va trobar amb el virus més criminal sobre la faç de la terra: l'ésser humà. L'autor, Santi Santival, va nàixer en 1974 a Quart de Poblet, València. És Tècnic en Microinformàtica i Xarxes, i la seua professió actual és Guàrdia Civil, especialista en delictes informàtics i fonts obertes (xarxes socials). La seua trajectòria professional l'ha portat a escriure articles en el periòdic digital Informa València i crear el seu propi blog personal www.navegasonadas.com amb consells per a navegar per la web amb seguretat. Ha col·laborat amb centres d'ensenyament formant a docents, pares i alumnes sobre les noves tecnologies, sent ponent actualment en el projecte COMPETIC de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana com a formador de Seguretat en la Xarxa. Tota esta activitat l'ha portat a escriure la seua primera obra literària. Esta novel·la negra de ficció, s'ambienta en la Teoria de Gea, on es debat sobre si la terra té vida pròpia i capacitat per a controlar a tots els éssers que habiten en ella. Publicada pel grup editorial Cuadranta, l'argument es desenvolupa a Paterna, on resideix l'autor i on participa de la seua vida social festiva en les seues festes majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, especialment en la seua activitat pirotècnica, destacant per damunt de tot, la Cordà. De fet, al llarg de les pàgines d'este llibre ens descriu magistralment l'esperat Correfocs o la tradicional Cordà, així com ens retrata llocs entranyables paterners com el forn del Rosari, on s'elaboren els famosos Catxaps i on es viu a la novel·la, una trepidant escena d'acció, que no deixa a ningú indiferent. D'esta manera, l'autor fusiona encertadament la novel·la negra amb elements costumistes prou interessants (en llegir les descripcions de la Cordà i del Correfocs, l'autor ho fa de forma pareguda a com ho fa Vicente Blasco Ibáñez quan descriu el Tribunal de les Aigües a la Barraca o el sorteig dels llocs de pesca de redolins, a Cañas y Barro). Esta novel·la és el primer títol d'una trilogia en la qual està treballant l'autor, i que esperem poder vore prompte a la llum. En paraules de l'autor a la introducció del llibre, El sexto de Gea va nàixer perquè els lectors coneguen a través d'esta novel·la negra de ficció els perills als quals la societat s'enfronta, per la utilització descontrolada de les noves tecnologies. Amb esta novel·la s'obri la caixa dels perills reals als quals ens sotmeten diàriament les noves tecnologies mal utilitzades. Per tant, per damunt d'una història fantàstica de novel·la negra enginyosament ben construïda i ben contada, l'ensenyament particular que la narració ens deixa a nosaltres per a la vida diària, és la utilització de les ferramentes cibernètiques que tenim al nostre abast, com poden ser les xarxes socials, correus electrònics, pàgines web, apps..., d'una manera sensata, amb trellat i amb sentit comú: construir una contrasenya prou sòlida i segura per a evitar intrusos telemàtics, bloqueig de l'equip laboral quan un du a terme una absència llarga i prolongada en el temps per a evitar una mà negra que s'esmunyisca pel nostre teclat, desconfiar de correus brossa i missatges que no esperem i no ens inspiren confiança, tancar sessió de l'App del banc una volta hem fet la consulta pertinent del saldo,... En definitiva, ens trobem davant d'una novel·la negra inquietant, que manté el suspense fins el final de la mateixa i que, des d'estes humils pàgines recomanem la seua lectura si volem passar una bona estona.

Un café amb... Jovi Lozano Seser

Este passat dia 18 d’agost es va celebrar, dins del marc de les Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer de Paterna, la clausura dels LIX Jocs Florals Premis Literaris Vila de Paterna. En dit acte, es va fer entrega de la Flor Natural a l’escriptor Jovi Lozano Seser. No sabem si imaginàriament o en realitat, hem quedat amb Jovi per a fer-li una interessant entrevista al voltant de la seua obra i d’ell mateix. El lloc triat és una cafeteria qualsevol d’ací de Paterna on, darrere d’unes cerveses, conversem amigablement.

Nascut en 1979 a Ondara, Jovi Lozano Seser és un periodista, escriptor i comunicador valencià. Llicenciat en Comunicació audiovisual per la Universitat de València, debutà en el món literari amb els llibres de relats Sis Contes i una novel·la incerta (Edicions 96) i Efectes Secundaris (Bullent, 2011), guardonat aquest darrer amb el Premi Soler i Estruch 2010. L'autor ha conreat també la novel·la (Una història de ficció, Tabarca, 2014), així com ha explorat la mescla de gèneres en obres híbrides com Últimes existències (Bromera, 2012), obra distingida amb el Premi Ciutat de València de 2011. L'interès per altres àmbits creatius l'ha apropat igualment al llenguatge dramàtic (Habitatge, estrenada el 2013 per la companyia L'Oracle de l'Est), a l'assaig i la recerca (D'Ondara a Broadway: L'excepcionalitat de Trini Reyes, Edicions 96) i també al món del cinema (Chanel nº 5, adaptació del seu conte Rossa, dirigit per Aarón García Sampedro). En 2019 va guanyar el Premi Alfons el Magnànim de narrativa en valencià per la novela Pedres que han de ser remogudes. A més, des de 2012, l'autor signa el bloc Calcetins Desparellats, on publica i comparteix entrades, reflexions, textos inèdits i diaris de viatge. El 18 de desembre de 2022 va renunciar públicament a recollir el guardó del Premi Enric Valor de novel·la en valencià pel menyspreu mostrat per la Diputació d'Alacant amb el premi i va reafirmar la seua postura «per la dignitat de la nostra llengua, per la dignitat d'Enric Valor, per la dignitat de la literatura en valenci໹.

És un gran honor per a Escriure per a Ningú, compartir un café amb l’entranyable escriptor Jovi Lozano Seser.

Escriure per a Ningú: Diuen que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

Jovi Lozano Seser: M’encanta eixa frase de Rilke perquè és totalment certa. La meua pàtria és la meua habitació de cals pares a l’estiu, quan tots feien la becada de després de dinar i jo jugava en silenci a la meua habitació amb els meus ninots imaginant històries i contarelles. Si haguera de dir quina és la meua pàtria, aquells estius invencibles de la infància serien la millor explicació d’aquest concepte, sovint tan complex.

Escriure per a Ningú: Escrius des de ben menut. D’on et ve la vocació d’escriure?

Jovi Lozano Seser: Precisament de la necessitat de crear altres mons per tal de fugir del meu entorn. La llibertat de la ficció és una oportunitat espiritual per transcendir allò que som o el moment que ens pertoca viure. En determinats moments de la vida és una eina molt potent per desplaçar-nos fora de nosaltres i accedir a altres realitats. 

Escriure per a Ningú: On sols escriure habitualment? Tens algun lloc favorit per a escriure? O alguna mania per a escriure?

Jovi Lozano Seser: No tinc un lloc fixe per escriure encara que he intentat crear una parcel·la creativa a ma casa en un despatx que a priori no anava a ser-ho. Soc un poc maniós amb aquestes coses i és cert que no sempre és possible escriure on un voldria. Manies, o a saber… Per exemple, em costa molt escriure durant el dia. Soc un animal nocturn.

Escriure per a ningú: Què és per a tu la poesia? I la narrativa?

Jovi Lozano Seser: Em considere narrador, fins i tot fent poesia. Tinc pocs poemes en la meua obra, per la qual cosa em considere prosista bàsicament i la part de poeta que hi ha en mi està com integrada en allò que escric. Per a mi la poesia i la narrativa no tenen res a veure i pertanyen a dos hemisferis creatius distints que, de vegades, es toquen. Per a mi la narrativa és expressió personal mentre que la poesia seria més espiritual.

Escriure per a Ningú: Com sols escriure amb bolígraf o amb ordinador?

Jovi Lozano Seser: Escric només a l’ordinador. Ja no sé concebre la creació literària si no és a través de les noves tecnologies. Reescric molt. Rellig molt. Ja seria impensable que cada projecte fora manuscrit.

Escriure per a Ningú: Quina importància tenen hui en dia les xarxes socials en la difusió de la cultura? I en la difusió de la teua obra? Cóm han influït les noves tecnologies en la teua tasca literària?

Jovi Lozano Seser: Les xarxes socials han acabat regnant en el món de la comunicació perquè simplifiquen tota una sèrie de processos promocionals encara que el seu abast, com tot en realitat, és més limitat del que sembla. Jo he fet servir els nous mitjans per difondre el meu treball però cal subratllar que el valencià no té tants mitjans de comunicació com el castellà, per la qual cosa tenim més dificultats per divulgar allò que fem i acabem transformant-nos en un showman mediàtic per tal d’assolir la finalitat reproductiva del nostre talent: seduir i crear seguidors.

Escriure per a Ningú: Tens un blog anomenat Calcetins desparellats (http://calcetinsdesparellats.blogspot.com/), on podem conéixer una miqueta de tu mateix. En l’actualitat està una miqueta en off-side. Algun dia podrem continuar sabent de tu a traves d’este blog?

Jovi Lozano Seser: Com bé dius, el blog el vaig deixar erm fa uns anys coincidint amb la pandèmia i va ser un acte d’honestedat perquè no podia dur endavant tot allò que volia. A més, em vaig adonar que no era el format més immediat que jo cercava. Estic estudiant com reviscolar el blog en un nou espai personal, però encara no sé quin serà el format final. Tot apunta que hi haurà un espai blogaire dins la meua web personal.

Escriure per a Ningú: Recordes quin va ser el primer poema que vares escriure? Quin va ser el primer premi literari que vares guanyar? On? Quin record guardes d’aquell premi?

Jovi Lozano Seser: No recorde el primer poema, sinó el primer conte que considere adult, escrit allà pels volts de 1994 i guanyador del Premi de l’Alcúdia de narrativa, que actualment no existeix. Va ser el primer conte amb consciència de conte i el primer premi de la meua trajectòria. Recorde l’engrescament del moment i la sensació d’haver aconseguit alguna cosa important. Els premis són estímuls necessaris en un entorn complex com el cultural.

Escriure per a Ningú: Has guanyat un bon grapat de premis literaris. Què et mou a presentar-te?

Jovi Lozano Seser: Bàsicament, l’incentiu econòmic acompanyat de l’esperó vanitós consegüent. La literatura és el que m’ha permés per exemple alguns plaers com el de viatjar. Els periodistes en aquest país estem molt mal pagats i mai tenim rendes mitjanes, per la qual cosa tot esdevé complicat si no tens ingressos addicionals. Per mitjà de la literatura he pogut finançar aventures que, roda i volta, acaben inspirant noves històries que permeten guanyar algun premi i així seguir filant destinacions, contes…

Escriure per a ningú: Cada autor té algun element poètic, alguna imatge o algun símbol, que es repeteix de forma constant al llarg de la seua obra. En el teu cas, quin és?

Jovi Lozano Seser: És curiós, però en tots els meus llibres apareix el meló d’Alger. D’una manera o una altra. Crec que és la mediterraneïtat el que marca un poc els meus escrits. Un cert sentit de pertinença.

Escriure per a Ningú:Quins autors són el teu referent? Quines influències tens a l’hora d’escriure? De quins poetes beu la teua essència poètica?

Jovi Lozano Seser: Tinc una nòmina d’autores, autors, molt heterogènia, eclèctica. No tinc un model únic com a influència. Per exemple, em fascinen autors com Poe o Bécquer i després escriptores de gènere negre com Patricia Highsmith o inclassificables com la belga Amélie Nothomb. De casa nostra, per exemple, van ser decisius per a mi els contes de Quim Monzó o, posteriorment, Empar Moliner. En la poesia, per exemple, encara soc més divers tot i que em semblen brutals genis com Rimbaud o Estellés, que és inabastable.

Escriure per a Ningú: Recentment has renunciat a un premi molt important, com és el Premi Enric Valor, patrocinat per la Diputació d’Alacant, pels motius que hem anomenat adés. Com diria Luís Eduardo Aute, La bellesa no s’ha de rendir davant del poder? O si? 

Jovi Lozano Seser:

L’episodi de l’Enric Valor va ser molt desagradable, però estic molt orgullós de tot el que vaig dir i fer fa un any per defendre la figura de Valor així com el meu premi. La meua llengua, el valencià, per descomptat. La bellesa i la cultura no poden rendir-se davant la mediocritat d’una classe política que ja fa massa temps que juga amb temes que no li pertoquen. Amb tot, és esgotador haver d’estar sempre combatent coses tan bàsiques.

Escriure per a Ningú: Has publicat un bon grapat de noveles. Cóm t’agradaria que se’t recordara?

Jovi Lozano Seser: Això de la glòria literària és una cosa molt inabastable en un àmbit tan complex com el nostre. No sé si se’m recordarà d’una manera o altra, però realment el que m’importa és haver viscut el present de les meues obres i el compromís amb el meu poble i lectors en clau present. El cànon literari és molt injust i inexacte sempre, tant en el cas dels morts com amb els vius. No hi crec.

Escriure per a Ningú: Amb el poemari «Garlandes», has guanyat la Flor Natural a la LIX edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. Parla’ns del teu poemari.

Jovi Lozano Seser: Està escrit fa molts anys i pertany a una sèrie de poemes que vaig escriure també per a un acte festiu del meu poble. Després el vaig completar per al premi de Paterna i em va fer molta il·lusió guanyar-lo. Pertany a un tipus de poesia popular que crec que està perdent-se i que vaig reivindicar per mitjà d’aquestos versos. És un treball sobre la solemnitat de les festes locals i com aquestes s’impregnen de valor gràcies a la fe, al significat que aquestes tenen per a les persones creients o simplement arrelades a un indret.

Escriure per a Ningú: L’any 2010 vares guanyar el premi de narrativa Curta en Valencià, a Paterna a l’edició de 2010 dels Jocs Florals, amb la narració anomenada Balcànic. Ara de nou, tornes a guanyar, esta volta el premi més important del certamen: La flor Natural. Quina impressió t’ha causat el nostre poble?

Jovi Lozano Seser: És un poble que sempre he conegut ja que vaig viure a València sis anys i tenia molts amics de Paterna. L’elegància dels Jocs Florals, a més, guarda similituds amb altres manifestacions festives del meu poble i crec que va ser el que va impulsar la meua participació al certamen. L’estada d’un cap de setmana a La Canyada, a ca una amiga, va ser la inspiració final per acabar Garlandes i enviar-la al premi. Hi havia, per tant, un lligam entre el treball i el vincle amb la ciutat.

Des d’estes humils pàgines, agraïm de cor la gentilesa de Jovi Lozano Seser al haver-nos concedit esta interesant entrevista. Moltes gràcies.

1 Informació treta de la següent pàgina: https://ca.wikipedia.org/wiki/Jovi_Lozano-Seser