Romper el círculo

Este setembre passat, la meua dona i jo, vàrem anar al cine. Començat feia poc de temps el període laboral i plorant encara les vacances que ja començaven a ser història, la idea era anar a vore una pel·lícula divertida, entretinguda, d'estes que no el facen a un calfar-se molt el cap, hilarant a poder ser. D'entre el catàleg de pel·lícules que hi havia a disposició del públic hi havia una anomenada "Romper el círculo", l'argument de la qual, és el següent: "Lily Bloom (Blake Lively) és una dona que se sobreposa a una infància traumàtica per a embarcar-se en una nova vida a Boston i perseguir el seu somni d'obrir el seu propi negoci. Una trobada casual amb l'encantador neurocirurgià Ryle Kincaid (Justin Baldoni) deslliga una intensa connexió entre ells, però al mateix temps que tots dos s'enamoren profundament, Lily comença a veure en Ryle aspectes que li recorden la relació que tenien els seus pares. Quan el primer amor de Lily, Atles Corrigan (Brandon Sklenar), sobtadament reapareix en la seua vida, la seua relació amb Ryle fa un tomb, i Lily s'adona que ha d'aprendre a confiar en la seua pròpia força per a prendre una difícil elecció per al seu futur." Amb eixe argument, un pensa en una pel·lícula d'amor pastissera de sofà i de manta, per a passar una anodina vesprada de diumenge de tardor cara a la tele. En acabar de visionar la pel·lícula, un descobreix que, darrer d'aquell innocent film romàntic que un anava a vore -així el catalogava la crítica- s'amaga un argument d'autèntica violència de gènere. Indaguem al voltant de la pel·lícula a través de les xarxes socials i descobrim que el seu argument està tret del llibre It Ends with Us, escrit per Colleen Hoover, escriptora nord-americana de gran èxit comercial, que ha venut més de vint milions de llibres, centrats en els gèneres de la novel·la romàntica i la literatura juvenil. Va caure a les meues mans dit llibre traduït al castellà i me'l vaig llegir. Una volta més, la novel·la supera la pel·lícula, seient l'argument del paper molt més dur que l'argument del metratge. I un, després de vore el film i de llegir-se el llibre no pot evitar fer-se una sèrie de reflexions al voltant de la violència de gènere: Com és possible que tant la novel·la com la pel·lícula siguen catalogades per la crítica com a literatura romàntica, quan realment estem davant d'un argument d'autèntica violència de gènere, de manual? Que la societat nord-americana no és conscient d'això? No són capaços de distingir una relació amorosa tortuosa d'una relació en la qual està present d'una manera viva la violència de gènere? El problema està en el fet següent: Si  no s'és capaç de transmetre un problema a la societat, serà difícil donar-li una solució eficaç que erradique eixe problema. Si la indústria més forta de la cultura a escala mundial, en este cas la literatura i el cinema nord-americà, que és un referent per a tot el món, no és capaç de mostrar els problemes tal com són i de donar-los el nom que realment tenen, continuarem tota la vida justificant situacions inadmissibles i continuarem perpetuant situacions i moments viscuts totalment injustos que, amb l'etiqueta d'una relació romàntica i, per tant, dins de l'àmbit privat de la parella, mai acabaran d'esgotar-se sinó que en la generació successiva es continuaran reproduint els mateixos tipus de conductes que s'han vist dins de la llar i així successivament, sense solució de continuïtat. La violència de gènere deixarà de ser tal, el dia que este tipus de literatura siga catalogada per la crítica com a Thriller o com a Gore i no, com a literatura romàntica, tal com se'ns està intentant vendre ara mateix.

Sants en la DANA

 

Imatge treta de LEVANTE EMV

Hui un de novembre, és el dia de Totsants. Per a l'Església catòlica, cada dia de l’any es recorda a alguna persona que, pels seus mèrits o virtuts va ser canonitzada i es va elevar a la categoria de santa, posant-la com a exemple de virtuts per a la resta dels mortals. Però hi ha una gran quantitat de persones que, no havent sigut canonitzades d’una manera formal d’acord amb el que dictamina el Dret Canònic, varen viure una vida de coherència personal amb les seues creences que va fer que, en l'àmbit familiar, d’amics, de barri o de poble, se li recorde passat el temps per la seua bonhomia i les seues virtuts. Eixos són els sants que recordem hui dia un de novembre, en la seua festivitat. En la nostra memòria sempre hi tenim una sèrie de persones que ens han seduït per la seua bonhomia i que, en l'àmbit personal seran considerats per a sempre com a persones santes. Enguany, este un de novembre el vivim d’una manera agredolça, després que una DANA salvatge, ferotge i agressiva haja assotat les nostres terres i haja deixat un trist balanç de morts i de greus destrosses materials en una de les pitjors catàstrofes que hem viscut ací a la Comunitat Valenciana. I un observa que hi ha una administració que actua de forma lenta i indecisa. Però al mateix temps s'observa, en una situació d'este tipus, com brota de les pròpies persones tot el millor d'un mateix. I, davant del crit desesperat d'uns conciutadans nostres que estan passant-ho francament mal i, sense que ho hagen de repetir un parell de voltes, la resta de la ciutadania de pobles propers, ha respost de forma massiva i totalment desinteressada, han deixat els seus quefers, les seues distraccions i, fins i tot, les seues obligacions, per anar a ajudar a aquells que, en este moment estan, mai millor dit, amb l'aigua al coll. Es podrien contar centenars, milers d'històries, tantes com persones que, amb la millor voluntat del món, han anat a ajudar a les persones ara mateix més desafavorides per la DANA. Hui és el dia un de novembre, dia de Totsants. I totes estes persones que de forma desinteressada, amb il·lusió i esperança han anat a ajudar als seus compatriotes, són ela qui podem considerar els sants en vida del segle XXI.

Cent anys d'Estelles

Hui fa cent anys que va nàixer el nostre estimat i més admirat encara poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Des d'este minúscul blog, amb gran alegria ens unim a la celebració del natalici d'uns dels més grans poetes que ha donat València al món, no solament en la nostra llengua, sinó en la nostra manera peculiar de vore i d’entendre el món com tenim els valencians. Cent anys després del seu naixement, després dels rius i més rius de tinta que han escrit els entesos sobre la seua obra i la seua vida, no puc evitar fer-me la següent pregunta: Què puc afegir de nou a la seua obra? No soc filòleg i, sé que hi ha altres persones més doctes que jo que perfectament escriuran al voltant de la seua vida i de la seua obra amb la solvència que dona l'estudi i el coneixement. Només soc un simple lector de la seua obra i un humil ciutadà que no va arribar a conéixer-lo personalment, encara que alguna oportunitat sí que vaig tindre per a fer-ho. I, amb el pas del temps, ho he lamentat profundament. Per a celebrar el seu aniversari, hui rellegiré els seus poemes. I vos convide a tots a què també ho feu. Perquè no hi ha millor manera de mantindre viu a un poeta, que llegint la seua obra i revivint els sentiments viscuts la primera volta que el vàrem llegir. Tornarem a enamorar-nos d'aquelles cames de les quals no hi havia a tota València unes com elles i que jo les associava a una persona concreta, mentre venien autobusos de Gandia i de Paterna. Tornarem a enramar-nos d'oli cru el pimentó torrat, de la mateixa manera que ho feia mon pare al plat de bullit, a poqueta nit, per a sopar. Tornarem a passar de ma en ma, aquella rosa de paper, d'un paper vell de diari, d'un diari groc del temps. Tornarem a buscar, al cementeri de Paterna, amb la mirada, la tomba del doctor Peset Aleixandre, soterrat al mateix cementeri on estan soterrats els meus iaios, els meus pares, en definitiva, tota la meua família, tots ells pràcticament al mateix pany de paret i, on segurament em soterraran a mi algun dia. Tornarem a tripular el forn, a pujar a l'alcavor o a creuar la massa de pa amb un ràpid senyal de ganiveta, com ho feia mon pare al forn de la Corretgeria, mentre em preguntava si volia una mona de Pasqua en forma de llacet o de cocodril. Tornarem a explicar la mort o qualsevol altra cosa a un xiquet del veïnat, tal com feia jo als meus nebots quan eren menuts, mentre es menjaven el berenar. Tornarem a vetlar en la llarga nit del nostre poble, per un poeta que està tenint més reconeixements fora de casa que dins de la mateixa llar. Per acabar, com ja no vull seguir, tornarem a enviar a mamar tots els versos, com va fer el nostre benvolgut poeta en algun poema seu. 

La Cordà de Paterna, o quan la pólvora és espectacle

El millor homenatge que se li pot fer a la Pau sempre serà quan la pólvora s'utilitze per a fer un espectable extraordinari amb un esclat de foc, de llum i de color que deixe les boques obertes del personal i no per a destrossar miserablement la vida dels altres, creant destrucció, terror, sang i mort per tot arreu. Conten que Alfred Nobel va crear els premis que porten el seu nom, en l'any 1895 per a reconéixer a persones o institucions que han dut a terme investigacions, descobriments o contribucions notables a la humanitat en l'any anterior al seu atorgament o en el transcurs de les seues activitats. Eixa va ser la seua última voluntat, que va deixar per escrit al seu testament. I tot va ser degut al fet que en 1888, es va publicar als diaris l'esquela de la seua mort per equivocació, ja que va morir el seu germà, anomenat Ludvig Immanuel Nobel i, als mitjans de comunicació de l'època, varen confondre a un germà amb l'altre. En l'obituari deia el següent: "El mercader de la mort, ha mort", fent referència a Alfred Nobel, químic, enginyer i inventor, fabricant d'armament que va amassar una fortuna gràcies als seus invents, entre els quals es troba la dinamita. Este fet va produir en el químic un sentiment de culpabilitat pel mal que les seues invencions varen ocasionar a la humanitat, portant-lo a crear tan prestigiosos premis. Enguany, l'últim diumenge d'agost, dins del marc de les Festes Majors de Paterna en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, de nou tornarà a esclatar la Cordà de Paterna al carrer Major, en el tram que va des dels quatre cantons fins a la plaça Major i mil quilos de pólvora seran disparats per 354 tiradors. Des de l'estanc de ca la tia Peregrina fins al lloc on està ubicat el monument al tirador de la Cordà, 70.000 coets encendran el cel de Paterna i ballaran pels teulats del nostre poble, en una dansa més que centenària, ancestral, heretada dels nostres avantpassats i que continua viva, més que mai, en els nostres descendents. Eixa mateixa pólvora, podria haver esclatat a un humil hospital de Gaza, a un anònim districte residencial de Jàrkov, a un nodrit mercat de Burkina Fasso, a una poblada escola del Yemen, a una trista estació de tren de Síria.... Totes estes explosions no ocasionen més que destrucció i mort, fam i misèria. Odi i set de venjança. I més odi encara. Però, al contrari, esclatarà a Paterna, en un ambient de festa i d'alegria. La música de la pólvora, al nostre poble, sempre serà una cançó, un poema, un homenatge, un himne. Perquè quan la pólvora es fa servir per a fer espectacle, eixe és el millor cant que a la Pau se li pot atorgar, convertint-se, en definitiva, en un acte d'amor. Ja que, des dels temps dels temps i fins al final dels temps, la pólvora a Paterna serveix, com diu el nostre himne, per engrandir-la per donar-li esplendor, que és la millor manera de demostrar-li amor.

La vida a l'escola

 Diuen que el verdader paradís és aquell en el que alguna volta hem estat i al que ja mai podrem accedir al mateix. Anant cap a l’estació del tren de Paterna, en la part més baixa del carrer Castell i que coincidix en la zona més meridional de Paterna, ja en el límit entre el casc urbà i l'horta que separa la via del tren, en un descampat que hi havia entre la séquia Uncia i la séquia de Montcada, que transcorren en l’actualitat tapades per davall de les cases del poble fins a arribar a aquell lloc, on ben a prop estava el molí de Cardona, a finals dels anys seixanta del segle passat es va edificar el col·legi Villar Palasí, construït en diversos edificis: un, destinat a la docència, un altre a Direcció, l'altre a gimnàs, l'altre, a ser la vivenda del conserge i, en últim lloc, el parvulari, que es va construir en una segona fase i que vaig tindre ocasió d'estrenar, en companyia d'aquells xiquets que vàrem compartir pupitre durant déu anys. Tots ells construïts amb rajola blanca cara-vista amb l'estètica pròpia dels setantes i, sobretot, amb un pati immens, que va ser la delícia dels xiquets.

Cinquanta anys després de la inauguració del col·legi Villar Palasí, al que fa uns anys se li va canviar el nom pel de col·legi Clara Campoamor i, quan un servidor ja comença a pentinar canes, no puc més que mirar cap enrere pel retrovisor de la meua vida i contemplar a aquell xiquet ros de monyo rull amb ulleretes que vaig ser algun dia. En algun lloc remot de la memòria queda la imatge de Pepe Fabado, el conserge que, un quart d'hora abans de les nou, obria les portes del col·legi on es congregava ja un grup de pares, mares i de xiquets amb motxilla a l'esquena. Estos últims entràvem, de forma desorganitzada al pati immens, on deixàvem la motxilla de forma organitzada al lloc on es formava la fila del seu curs. Encara donava temps a jugar, encara que foren déu minuts, amb els amiguets de classe. A les nou, el soroll de la sirena avisava que era l'hora d'entrar a classe. En fila índia, un darrere de l'altre i encapçalats pel mestre, anàvem entrant cadascun a la seua aula respectiva on, després de prendre cadira cadascun al seu lloc respectiu, el mestre donava la seua lliçó, fins a l'hora del recreo. Novament sonava la sirena i una algaravia de xiquets eixia al pati. Era el moment de menjar-se l'entrepà i de jugar. Disseminats per tot el pati, grups de xiquets i de xiquetes de totes les classes jugàvem a jocs diversos. Era curiós cóm hi havia una temporada en la que es posava de moda un determinat joc i cóm tots jugàvem al mateix. Hi havia un temps de jugar a pillar, un altre de jugar a les caniques, un altre de ballar la trompa, un altre de jugar a uno-equis-dos, al futbol o al beisbol. Curiosament per a jugar al beisbol, així com a uno-equis-dos es necessitava una pilota d’una grandària un poc més gran que el puny. I la féiem de forma artesanal amb el paper de plata amb el que dúiem enrotllat l'entrepà de l'esmorzar. D'esta manera, no tan sols es construïa de forma compacta la pilota per a jugar, sinó que també era un símbol amb el que es construïa la unió entre els xiquets de la classe. Quan tornava a escoltar-se de nou el soroll de la sirena, era el moment de tornar a entrar a l'aula on es donava la segona classe del dia, fins a les dotze del migdia que tornava a sonar la sirena. Havien acabat les classes del matí. Com fins a la una estaven obertes les portes del col·legi, aprofitàvem les instal·lacions esportives per a jugar, sobretot al futbol. A eixa hora era el moment de tornar a casa a dinar. Com el col·legi replegava els xiquets que vivien a la Canyada en un autobús, que arribava abans de les nou del matí i els tornava a les cinc de la vesprada, hi havia servici de menjador del que gaudien. Les portes de l'escola es tancaven des de la una fins a les tres menys quart, que tornaven a ser obertes novament pel conserge amb la mateixa algaravia del matí i també amb el mateix ritual de la sirena i de la fila índia per a anar a l'aula, encapçalada pel mestre tutor. Una volta acomodats de nou cadascun al seu pupitre, començava la classe de la vesprada fins a les cinc. A eixa hora sonava per última volta la sirena. Era l'hora de tornar a casa. Les portes de l'escola s'obrien per última volta i un núvol de xiquets i xiquetes eixien en estampida. A la porta, mares i pares esperaven l'eixida dels fills. L'autobús que tornava els xiquets que venien de la Canyada, romania a la confluència entre el carrer Castell i el carrer Crist de la Fe que movia cap al seu destí, una volta hi havien pujat tots. Encara hi havien xiquets que ens quedàvem al pati jugant al futbol, fins a les sis de la vesprada, en que un incombustible Pepe Fabado, el conserge, tancava les portes de l'escola fins al dia següent.

Un dia rere altre, eixa era la rutina diària de l’escola que vaig conèixer. Estem parlant dels finals de la dècada dels setanta i pràcticament tota la dels huitanta del segle passat. Eren temps de canvis importants, d’una societat a la qual pertanyíem i que començava a despertar d’un llarg ensopiment social, polític i econòmic. Al mateix temps, també era temps de canvis personals, tant en l’aspecte físic, car un començava el primer curs de pàrvuls seient un xiquet de a penes uns quatre o cinc anyets i concloïa 8é d’EGB, amb catorze anys, fet un preadolescent amb una veu de renoc i una cara quallada d’acne, de canvis al pla intel·lectual, car un finalitzava el cicle educatiu de l’Educació General Bàsica, amb els coneixements que, amb molta paciència havien transmet els volguts professors de l’escola i també, de canvis al pla emocional, car un acabava amb un bon pomell d’amiguets i amiguetes amb els que havia compartit moltes hores de vivències per mitjà de jocs, estudis, acampades... La verdadera pàtria de les persones sempre serà la nostra infantessa, el temps en el que més feliços hem sigut, on el problema més greu de tots als que un hi havia de fer front en la vida era a un suspens en llengua o matemàtiques i el corresponent castic del pare.

Anant cap a l’estació del tren de Paterna, en la part més baixa del carrer Castell i que coincidix en la zona més meridional de Paterna, ja en el límit entre el casc urbà i l'horta que separa la via del tren, en un descampat que hi havia entre la séquia Uncia i la séquia de Montcada, al col·legi Villar Palasí, actual Clara Campoamor, vaig viure els temps més feliços de la meua vida. Ho tornem a dir. No ens cansarem de repetir-ho. Diuen que el Paradís, aquell lloc del quan vàrem ser expulsats i al qual ja mai podrem tornar a entrar, va existit algun dia entre dos rius, el Tigris i l'Eufrates. El paradís de la meua infantessa on es guarden els records més dolços de la meua vida, també es troba entre dos rius, en este cas, entre dos séquies, la séquia Uncia i la séquia de Montcada. I és el col·legi Clara Campoamor.