Hui
fa cent anys que va nàixer el nostre estimat i més admirat encara
poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés. Des d'este minúscul
blog, amb gran alegria ens unim a la
celebració del natalici d'uns dels més grans poetes que ha donat
València al món, no solament en la nostra llengua, sinó en la
nostra manera peculiar de vore
i
d’entendre el món com tenim els valencians. Cent anys després del
seu naixement, després dels rius i més rius de tinta que han escrit
els entesos sobre la seua obra i la seua vida, no puc evitar fer-me
la següent pregunta: Què puc afegir de nou a la seua obra? No soc
filòleg i, sé que hi ha altres persones més doctes que jo que
perfectament escriuran al voltant de la seua vida i de la seua obra
amb la solvència que dona l'estudi i el coneixement. Només soc un
simple lector de la seua obra i un humil ciutadà que no va arribar a
conéixer-lo personalment, encara que alguna oportunitat sí que vaig
tindre per a fer-ho. I, amb el pas del temps, ho he lamentat
profundament. Per a celebrar el seu aniversari, hui rellegiré els
seus poemes. I vos convide a tots a què també ho feu. Perquè no hi
ha millor manera de mantindre viu a un poeta, que llegint la seua
obra i revivint els sentiments viscuts la primera volta que el vàrem
llegir. Tornarem a enamorar-nos d'aquelles cames de les quals no hi
havia a tota València unes com elles i que jo les associava a una
persona concreta, mentre venien autobusos de Gandia i de Paterna.
Tornarem a enramar-nos d'oli cru el pimentó torrat, de la mateixa
manera que ho feia mon pare al plat de bullit, a poqueta nit, per a
sopar. Tornarem a passar de ma en ma, aquella rosa de paper, d'un
paper vell de diari, d'un diari groc del temps. Tornarem a buscar, al
cementeri de Paterna, amb la mirada, la tomba del doctor Peset
Aleixandre, soterrat al mateix cementeri on estan soterrats els meus
iaios, els meus pares, en definitiva, tota la meua família, tots
ells pràcticament al mateix pany de paret i, on segurament em
soterraran a mi algun dia. Tornarem a tripular el forn, a pujar a
l'alcavor o a creuar la massa de pa amb un ràpid senyal de ganiveta,
com ho feia mon pare al forn de la Corretgeria, mentre em preguntava
si volia una mona de Pasqua en forma de llacet o de cocodril.
Tornarem a explicar la mort o qualsevol altra cosa a un xiquet del
veïnat, tal com feia jo als meus nebots quan eren menuts, mentre es
menjaven el berenar. Tornarem a vetlar en la llarga nit del nostre
poble, per un poeta que està tenint més reconeixements fora de casa
que dins de la mateixa llar. Per acabar, com ja no vull seguir,
tornarem a enviar a mamar tots els versos, com va fer el nostre
benvolgut poeta en algun poema seu.
