Allioli

Escriure un article és com fer un allioli. Cuàntes voltes ens n'hem anat de torrà de xulles a la muntanya amb els amics? Sempre hi ha un que té la precisió justa de moviment a la monyica que li fa lligar un allioli exquisit. Per a fer-ne'n un tradicional, cal fer servir tres o quatre alls, un pessiguet de sal, un rovell d'ou, oli a discreció i paciència i tranquil·litat per a lligar-lo. Per a escriure un article cal tindre unes quantes idees que tinguen substància, saber lligar-les i donar-li el punt just de crítica que ha de tindre l'article. L'all de les idees que un té al cap, s'ha de triturar dins del morter, amb la maça. No en va, un conjunt d'alls units, s'anomena un cap d'alls. Per a parlar de qualsevol tema, s'ha de saber de què es parla. Un ha de informar-se previament i desfer minuciosament les idees per a no caure en el ridícul més espantós. A continuació, s'ha de deixar caure el rovell de l'ou, que porta la substància d'allò que es vol dir. Amb un moviment ferm de la mà s'ha de començar a pegar-li voltes amb la maça. Ja des del primer moment, ha d'agafar consistència, com ho ha de fer l'article que tenim entre mans.   L'oli és la tinta amb la qual s'esmuny l'article que s'està  escrivint  amb l'estilogràfica  de la maça. Una i una altra volta. Una i altra volta. Així, sense parar,  tot i subjectant amb el replanell d'una mà, fermament, la maça, mentre que, entre les cames es falca ben falcat el morter. I tot això, sense parar de donar-li voltes a l'allioli, per a que es lligue bé. Una i altra volta. Una i altra pasada. I una altra.  Estic més marejat que un allioli, diu la saviesa popular. Segurament, qui va inventar dit refrany, estaria fart de fer alliolis. O d'escriure versos. En el procés de redacció que, a poc a poc es va elaborant, volta a volta, paraula a paraula, frase a frase, es van intercalant i combinant les diferents idees que, d'una forma inteligent, es van desenrotllant, fins a arribar al punt exacte en el qual, l'article podem considerar-lo com a redó. Eixe és el moment en el qual, si el morter és envernissat de color groc amb betes verdes, al donar una i altra passada amb la maça, l'allioli s'apega a les parets del morter, tot i fent un soroll específic, particular i apegalós d'una pasta que s'apega i es desapega mecànicament a una superfície llisa. Aleshores és el moment de parar de moure la maça i clavar-la en el bell mig del morter, amb un colp sec, asertiu. Duraràs més que un cul de morter, deien els antics. Si la maça es queda clavada en mig de l'argamasa d'allioli i es manté de peu, haurem fet un allioli perfecte. Quan un arriba al punt final de l'article, este es sol emfatitzar amb el mateix tipus de colp que el que es dóna amb la maça. Però amb el bolígraf sobre el paper. Per a que l'allioli siga exquisit, ha de tindre una grogor pàl·lida, ha d'estar cremoset, amb un primer gustet d'oli cru d'oliva d'inici, però amb un regust final a all lleugerament picantet, que ómpliga tota la boca, de forma que demane a crits un bon glop de vi. Com les bones col·lumnes que s'escriuen als diaris, igual.

Carmen Roca

No hi ha amor més gran que el que una mare pot tindre pel seu fill. Per eixe motiu, Carmen Roca, ja fa un bon grapat d'anys va fundar l'Asociación familiar de Drogodependientes, la finalitat de la qual era la rehabilitació d'aquells que havien caigut dins del cep de la droga. La seua activitat s'ha dut a terme des del centre d'acollida ubicat a Paterna, al carrer de la Penya, i que és una vivenda tutelada, carinyosament anomenada "la casita", per on desenes de xics i de xiques han anat passant per a superar un trist passat de dependència i de desengany. Moltes són les vivències a les que ha hagut de fer front esta dona forta: D'amargura, però també de superació. De pena, però també d'alegria. Moltes experiències han segut les viscudes, tal volta massa, tant de positives com de negatives, que l'han fet  curtir-se feroçment en la vida, entre un món de llops i de feres que en un primer moment era el de l'arrap de la droga, però que, amb el pas del temps, es va convertir en el de la  ganivetada de la crisi. I així, el rostre de qui a aquell lloc hi asistia va ser en un primer lloc el demacrat del drogadicte que, en un últim esforç, i espentat per les llàgrimes d'una mare esgotada o d'una novia cansada d'aguantar situacions incòmodes, accedia voluntariament a dur a terme una teràpia de desintoxicació. Este rostre va ser substituït pel del famèlic d'aquell que ha perdut el treball i que du a expenses seues dos o tres boques infantils i que ha d'alimentar a cada dia. La llavor callada i discreta d'este àngel de l'esperança, ha segut la de cuinar i donar de menjar a més de cent i pico de persones, tots i cadascun dels dies de l'any, amb el suport econòmic d'associacions locals així com de l'Ajuntament de Paterna. Amb tristesa llisc als diaris que Carmen Roca apaga el foguer que ha donat de menjar als més desafavorits del nostre poble.  Des d'este blog no podem dir només que paraules de lloança i d'agraïment cap a una mare coratge, com ha segut el cas de Carmen Roca. Perquè amb huitanta quatre anys d'edat, i amb més de la mitat del seu temps, de treball constant i de perseverància en favor dels demés, ja s'ha guanyat el cel amb excreix. Però per una altra banda, ens plantegem la següent qüestió: la meravellosa llavor  duta a terme per Carmen, no té continuitat? No hi ha cap de persona ni d'institució que continúe la seua tasca començada ja fa varies dècades, per a garantir alimentar amb un plat de calent als més desafavorits? Des d'estes humils paraules instem a les institucions públiques locals, provincials i autonòmiques per a crear algún tipus d'entitat que, en forma d'associació o de  fundació, continúe l'extraordinària tasca començada per Carmen Roca. Sería una autèntica llàstima que, només pel fet d'apagar el foguer de "la casita", s'acabara l'ajuda que un bon grapat de persones desfavorides de la nostra societat necesiten i reben en el dia a dia.
Una volta publicada esta entrada al meu blog, llisc el següent titular: "El Ayuntamiento asumirá, a través de los Servicios Sociales, la atención y alimentación de los vecinos que acuden a la casita". L'Ajuntament de Paterna ha previst una partida presupuestària als seus presupostos de 2016 de més de 120.000 Euros, per a atendre, entre altres als usuaris de "la casita". Extraordinària notícia que ens alegra a tots els paterners.

*Fotografia: http://www.levante-emv.com/

Filosofia quotidiana

Tots els dies solc aparcar a cinc minuts del treball, a un lloc on, de no ser per la crisi, tal volta hui en dia seria una zona molt concorreguda. Però, per culpa de la crisi, hui en dia allí hi ha un descampat urbà asfaltat on aparquem tots aquells que per allí treballem. Al voltant de les set i mitja del matí, hi sol haver, rodant per entre els cotxes, un gorreta que intenta organitzar l'aparcament en bateria, convidant als que alli aparquem, a no deixar molt de lloc lliure entre cotxe i cotxe. Hi ha qui li fa cas i corregeix la maniobra que estava fent, per a que,  d'eixa manera hi puguen aparcar més cotxes. Hi ha qui, directament l'ignora i el deixa parlant com qui predica en el desert. I hi ha qui, encara damunt, li replica dient-li que no és ningú per a donar ordres a cap de persona. L'altre dia, un company de treball i jo vàrem presenciar cóm una dóna el renyia, perquè ell li deia que arrimara el seu cotxe al que hi havia al costat, per a que pogueren aparcar més cotxes i ella li cridava que no li donava la gana, i no sé quantes coses més. El meu company i jo, mentre ens dirigiem cap al lloc de treball, comentàvem l'escena que haviem acabat de presenciar, fent referència a que ese tipus de vida i este tipus de situacions fan a un ser roïn, volent ser bó. I aleshores va eixir a relluir el contracte social i les diferents teories que hi existeixen al respecte, de Hobbes, Rousseau, Locke i Kant entre altres, segons les quals, per a justificar l'anomenat contracte social, la relació que existeix entre les persones, per a Hobbes parteix de que l'home és un llop per al propi home, que de per se és egoista, i per això, pel seu propi egoïsme, per a garantir la seua integritat física, arriba a un acord amb els demés de, digam-ne, no agressió mútua, dessenrotllat, amb el pas del temps, amb una sèrie de lleis, mentre que per a Rousseau, l'home és bó per naturalesa, però és la propia societat el qui el perverteix i el fa ser roïn. I també, per eixa autoprotecció pròpia, li fa arribar a un pacte amb els demés i que és el contracte social. Filosofant una estona, varem entrar al lloc de treball i la conversa es va diluir i es va transformar en bases de dades, gigues, uerreeles, servidors, sais... I observe cóm, aquella àrida filosofia que varem estudiar a l'institut, no està tan llunyana de la vida quotidiana, com puga parèixer, sinó que, pel contrari, està present en cadascun dels passos que donem en nostra societat, per insignificant que siga, com puga ser un fet tan vanal com aparcar el vehicle propi, per exemple, o agafar l'autobús, comprar el pa o fer cua al supermercat per a pagar la compra setmanal. La filosofia està fins i tot entre la mescla de l'entrepà que un es menja cada dia per esmorzar. Només hem d'estar receptius per a descubrir-la.

Aniversaris

És tradició que, per l'aniversari d'un, les persones que l'envolten, el feliciten pel seu aniversari i li desitgen tota clase de bons sentiments per a tot l'any que se li presenta per davant. Tradicionalment, han existit diverses formes per a dur a terme dita felicitació i, d'eixa manera, agassajar a l'homenatgat d'una forma més solemne, o més discreta, segons la familiarietat, la confiança i sobretot la llunyania física que es té amb qui cumpleix anys. De la felicitació personal, amb un calorós apretó de mans o una forta abraçada, o l'afectuosa carta manuscrita, passant per la telefonada inesperada, els carinyosos missatges de text SMS, els de missatgeria instantània, o els que s'escriuen a les xarxes socials diverses, tot i afegint-hi alguna fotografia, algun emoji o alguna icona alusiva a l'aniversari, hi ha tot un univers de felicitacions al qual recorrem per a mostrar l'afecte que sentim per la persona en qüestió. La felicitació per l'aniversari comença en el moment en què un se'n recorda que tal dia com hui fa anys que va nàixer una determinada persona. Tal volta per això, als mitjans de comunicació sol haver una secció o un espai concret d'efemèrides, on se'ns recorda que hui fa ics anys va nàixer tal o qual escriptor, tal o qual actor, tal o qual polític o tal o qual personatge de talla local, regional, nacional o internacional. La finalitat del recordatori dels natalicis als mitjans de comunicació té com a finalitat el fet de que cadascun de nosaltres, a propòsit de l'efemèrides de tal poeta o de tal pintor, recordem que eixe mateix dia, també va nàixer un amic, un parent o un company de treball i ens dóna peu per a que el sorprengam amb una felicitació inesperada. Jo mateix, a la meua agenda personal m'escrivia -i encara m'escric- a un cantó de la fulla, el nom de la persona aniversariada per a que, quan arribara dita data, poder felicitar-la d'una manera digna, a poder ser personalment i si no, de la forma més oportuna posible. Els avanços de les noves tecnologies fan que, especialment a les xarxes socials no ens hem de calfar el cap en recordar que hui és l'aniversari d'una persona estimada, perquè és la pròpia aplicació la que ens ho recorda. I això, perquè previament, quan ens varem enregistrar a la xarxa social, una de les dades que obligatòriament ens demanava era la data de naixement que, en acabant, aprofita per a ser utilitzada, entre altres funcionalitats, com a recordatori per als demés, de dit aniversari. És el mateix que faig jo amb l'anotació manual a la meua agenda personal. Però amb una clara diferència: A la meua agenda, sóc jo qui perd uns segons per a anotar l'aniversari de l'amic per a sorprendre'l el dia del seu aniversari. A la xarxa social és el propi aniversariat qui va programar en el seu moment el recordatori automatitzat per als demés. Esta automatització, tal volta siga el principi de la deshumanització de les persones?

Mondúber

Per motius laborals he estat anant durant varios dies seguits a Gandia. I he estat anant, amb el vehicle propi, per les carreteres que em porten, de València fins a la ciutat ducal per excel·lència. No és la primera volta que hi vaig, però esta vegada, bé siga per la llum tornasolada de la tardor a punta matí, be siga per estar en ple novembre, que, tot siga dit de pas, és un mes que, conforme van passant els anys em sembla una miqueta més trist, a cada any que passa, o potser, per les dos circumtàncies juntes alhora, tot això ha fet que haja estat pendent, més que en altres ocasions, mentre conduïa, de l'orografia del terreny. Mil i una voltes he circulat per eixa carretera, per motius laborals i, sobretot d'esbargiment. Però no havia prestat tanta atenció a eixa orografia que es descobreix a una i l'altra banda de la carretera: la serra del Mondúber, que actua com a nuc montanyós on conflueixen els sistemes ibèric i bètic. I tot això, amb l'acompanyament de la música de Loreena Mckeenit, així con de la de Natalie Merchant, que solen vindre amb mi en este tipus de viatges. I ja des de Gandia, per la zona de Beniopa, he pogut gaudir de l'espectacle que és este conjunt de pics que no arriben als mil metres, però que poseeixen una bellessa espectacular: entre altres, el Molló de la Creu, la Safor, la Falconera... i, majestuós com ell asoles, el Mondúber, que, amb els seus 843 metres d'altitud, se'ns mostra davant dels nostres ulls com un espectacle únic i magnífic. El cim, encara que pertany al terme municipal de Xeresa, bona part de la muntanya correspon als de Barx, Xeresa i Xeraco. Diuen que des de dalt s'estenen les magnífiques platges de Xeraco i Gandia i és possible gaudir d'unes vistes extraordinàries de tot el golf de València, que inclouen el cap de sant Antoni, la ciutat de València i si el día es presenta amb una bona visibilitat, l'illa d'Eivissa. I mentre em delite amb el paisatge panoràmic que davant dels meus ulls s'estén, m'entren unes ganes terribles de pujar-hi, tot i que internament em faig propòsit d'ascendre el Mondúber alguna vegada en la meua vida, alhora que em faig la següent reflexió: Ens agrada viatjar, conèixer llocs nous i, fins i tot empapar-nos de la seua cultura i de les seues tradicions. Contra més lluny, millor. I pel contrari, moltes voltes desconeixem allò que podem trobar al costat de casa -huitanta quilòmetres ens separa Gandia de València-. I quasi sempre han de ser persones de fora els qui ens han de il·lustrar al voltant d'allò que és nostre i ben nostre, deixant-nos com autèntics incultes de la cultura pròpia. I mentre continue fent-me esta sencilla reflexió, torne a mirar una altra volta el massís del Mondúber i a delitar-me amb la seua magnífica visió.

"Telebasura"

Encenc el televisor després de dinar per a distraure'm una estona. Després de les notícies, abans feien alguna telenovel·la que tenia un efecte balsàmic alhora que soporífer per a pegar una becadeta en el sofà, mentre anaven desfilant per la tele els diversos personatges de la teleserie. "Menuda ralea", pensava jo, mentre se'm barrejava la fantasia de la sèrie de televisió, amb la fantasia dels meus somnis de la becadeta. Hui en dia als programes de telebasura que es fan després de dinar no és tan fàcil de distingir el que és real del que és fantasia, i moltes voltes se'ns intenta colar com a veritat, allò que no deixa de ser més que una burda patranya. Tots ens hem preguntat alguna volta: La televisió entreté? La televisió educa? Ja ho distingia aquell pingüí culte i entranyable de la nostra infància anomenat Petete, quan deia: "el libro gordo te enseña, el libro gordo entretiene y yo te digo contento hasta el programa que viene". Amb estes innocents paraules, s'amaga tota una filosofia segons la qual, partint de la dicotomia entreteniment-educació, la televisió pot entretindre i no educar, o pot educar i no entretindre. També pot ni educar ni tampoc entretindre. O tot el contrari: Educar, ahora que entretindre. Darrere de cada emissora de televisió hi ha una mercantil, la quimera de la qual consisteix, com la de qualsevol empresa, a guanyar diners a costa de tindre un elevat nivel d'audiència. Contra més alt, millor. És totalment irrelevant que la televisió eduque o no. El més important és tindre un gran nivell d'audiència independentment de que s'entretinga o de que s'eduque. Qualsevol contingut val per a mantindre a l'audiència enganxada a un determinat programa. Esta amoralitat a l'hora de programar el contingut dels programes de televisió per part dels directius de les grans cadenes de televisió, du com a conseqüència que el contingut d'allò que es programa i es visualitza, moltes voltes acaba sent una immoralitat, de forma que els valors que s'inculquen no són els més adeqüats, sobretot per a aquelles persones més vulnerables ideològicament al no tindre les idees formades. Així, pareix que es vol induir als més jovens a pensar que allò que poden arribar a conseguir en la vida, és allò que s'han guanyat per tindre un rostre bonic o un cos escultural, però no pel seu esforç en els seus estudis o en el seu treball diari, siga el que siga. Tal volta siga per a reflexionar una frase que, sarcàsticament es por llegir a les xarxes sociales. "Cóm li explique jo el meu fill que el model a seguir no és la xoni que eix a la televisió, sinò l'enginyer que ven hamburgueses al McDonald's". Tot açò fa que encara estiga vigent la reflexió de Groucho Marx que deia que "la televisió és molt instructiva. Per aixó, quan algú encén la tele, jo me'n vaig a l'habitació del costat a llegir".

De la Bosseria al Mercat

El carrer de la Bosseria es una via de la Valencia mes castissa, car està enclavat al bell mig del barri del Carme. És un carrer que naix de la plaça del Tossal i que va a parar a l'esglèssia de sant Joan del mercat per a, immediatament, tropessar amb el mercat central, que se'ns apareix majestuosament, a la plaça de Bruixes, amb tot el seu esplendor modernista de principis del segle vint. El seu nom el deu a l'antic repartiment d'oficis i gremis a la ciutat a l'època medieval. Aleshores el carrer albergava el gremi dels artessans de la bossa, que eren els qui s'encarregaven de fabricar i vendre bosses de seda, fil o estam i butjaques de pell o cuir. És un carrer estret, antic, amb cases i finques quasi seculars, restaurades unes, en procés de restauració les altres, amb balcons de ferro forjat i massetes plantades de geranis. Els seus baixos alberguen botigues que podriem anomenar d'autor, que combinen elements antics amb d'altres més moderns. Tot junt li dona al carrer un aire vintage, que ens fa retornar, des del segle vint-i-un, a un segle anterior: El vint, el deneu o, fins i tot el dihuit. I que xoca amb la anacronia que produeix el que hi han col·locats a les seues dos bandes, tot i delimitant les seues voreres, una filera de bol·lards per a evitar que els cotxes estacionen damunt de la vorera i impedisquen així el trànsit lliure de vehicles per carrer tan estret. Eixa estretura unida al fet de ser un carrer cèntric pel qual pasen totes les processons i també al fervor i la devoció de la que gaudeix el veinat, fa que en determinats actes religiosos com és la processó del Corpus o la de la Mare de Déu dels Desemparats, de tots els balcons i de totes les finestres ploguen centenars i centenars de pètals de roses que arriben a tapar la vista de la imatge de la Mare de Déu o de la Custòdia, al seu pas per tan impressionant carrer. I el més curiós és que este carrer l'he conegut, no tant pel seu espai físic en concret, sinò pel refraner popular que a cals meus pares, sempre ha segut molt generós. I així, quan es tractava de parlar d'alguna cosa, d'algun fet o d'alguna circumstància que durara molt poc sempre es deia: "Això durarà de la bosseria al mercat". I jo, que no coneixia ni el que era una bosseria, i que l'únic mercat que coneixia era el de Paterna, no entenia res del que deien. En este cas, per a mi, el concepte va ser anterior al seu referent. Hui en dia, quan de volta en volta, recòrrec este carrer, quan a mitant seu distingisc el perfil modernista del mercat central, no puc evitar recordar a mon pare o a ma mare dient "Això durarà de la bosseria al mercat".

Què distingeix un paterner?

A tots els llocs hi ha un tret o un altre, que més que físic, sol ser cultural, que distingeix els  habitants d'un poble, dels del poble del costat. Què ens distingeix als paterners dels pobles del nostre voltant? Què ens diferencia d'un maniser, d'un godellenc, o d'un burjassotí? Compartim clima, cultura, llengua i tradicions. Quan a la televisió diuen alguna notícia del poble del costat, prestem una certa atenció per a saber què és el que diuen. Eixa relació de veïnat fa que hi hagen moltíssimes coses que compartim i que ens acosten. Però hi han xicotets elements que són propis de nosaltres, que ens fan ser diferents i que no els canviem per res del món. Entre altres, albirem els següents:

• Qui està inscrit a una comparsa, a una penya de coets o a una falla, o tot alhora...
• Qui té penjada a una paret del menjador una imatge de la Torre de Paterna o al mòbil descarregada la seua foto com a fons de pantalla...
• Qui, la nit de la cordà du una camisa militar, un mocador d'herbes al coll i un barret de palla al cap, per a anar a vore els coets de luxe...
• Qui, quan el conviden a dinar o a sopar a una casa i no és a Paterna, du una sacà de Catxaps per a gallejar de que es tracta d'una llepolia típica de Paterna i de la que, com de la Coca-cola, només hi ha una o dos persones al món que conèixen el secret de la seua recepta...
• Qui et veu pel carrer Major o per la plaça del Poble i li ve justetet per a saludar-te, però quan et veu més enllà del barranc d'Endolça, et fa una salutació com si fores un capità general...
• Qui, davant d'una situació de incomoditat on tem per la seua integritat físic, la seua defensa és dir: "Ves aspai, que jo sóc de Paterna"...
• Qui es possa el xandal per a anar a còrrer -ara es diu fer running- i se'n va, emulant a a Rocky Balboa, per la Corrucossa, pel camí dels fondos, pel camí de Campanar o pel camí de Quart...
• Qui el día de la Cordà dóna lliçons debades als convidats d'altres pobles sobre la diferència entre una femelleta i un coetó...
• Qui diu que el Crist de la Fe és lo més gran del món i li parla de Tu, amb el seu carinyós malnom de Morenet", o de "Negret"...
• Qui, a l'extranger, quan li pregunten que d'on eres, directament contesta: Jo sóc de Paterna, i tu?...

...Eixa persona que així es comporta i així pensa, és, doncs, de Paterna

Torres de Serrans

El passat cap de setmana, amb ocasió de la festivitat del nou d'octubre, es va celebrar als voltants de les Torres dels Serrans una fira medieval en la qual, al llarg del pont que creua l'antic llit del Túria, així com per la banda trasera de les seues majestuoses portes, on está ubicada la plaça dels Furs, es va omplir de paradetes amb una recreació típicament medieval: Venedors amb xilabes i barrets d'època, ambientadors, herbes per a infusions, llànties de tot tipus, escudelles, llepolies, joguets, peces de sabó casolà biodegradable, bossos de pell, encurtits, varetes d'encens, parades de menjar de tot tipus... Tots estos elements varen omplir este entranyable racó de València en una explosió d'olors, de colors i de sabors, pròpia d'estos tipus d'esdeveniments que, de tant en tant, es celebren als nostres pobles. Probablement, Pere Balaguer quan va dissenyar i construir esta porta al segle XIV, ni s'imaginaria que set segles després, els seus descendents, intentarien recrear la seua època, entre el trànsit urbà quotidià, la missatgeria instantània, pantalons jeans i globus plens d'hèlio, amb el disseny estampat de Miky Mousse o de Bob Esponja, mentre una multitud enfervorida de persones entren i eixen per la que era la porta principal de les dotze que tancaven la ciutat de València a l'edat mitjana, amb una curiositat digna de tindre en compte. Diuen que quan el sol s'amagava i arribava la nit, a una hora determinada, les portes de les muralles es tancaven, per a protegir la ciutat de València. I els qui no hi havien entrat, es quedaven a la lluna de València. Hui en dia, una volta derribades les muralles per ordre del Gobernador civil en Ciril Amorós a partir de l'any 1865, en llargues matinades, continua lluint la lluna, a voltes plena, a voltes minvant, a voltes creixent, mentre l'esperit majestàtic de sant Joan de Rivera recorre el pont dels Serrans perseguint infidels, per entre el raval, a l'altra banda del pont de Serrans, més enllà del riu Túria, pels voltants del convent de santa Mònica. Ara, el llit del riu Túria ja no porta aigua, car va ser desviat per l'anomenat "Plan Sur", per a evitar riuades salvatges, com la que es va produir l'any 57 del segle passat i que tant de patiment va causar. Ara, el seu interior porta rius de persones que, dia a dia, el recorren per entre les diverses pistes que, com a artèries artificials, s'hi han creat per a circular a peu o en bicicleta. Diuen els més antics que tot riu que s'ha desviat artificialment, sempre torna al seu llit alguna volta en la seua història, com si d'un viatge iniciàtic es tractara. Tal volta podria considerar-se un acte de llibertat. Però la veritat és que, quan algun dels elements de la natura brama i es desboca, és quan parla a veu en crit per a donar a entendre la seua disconformitat amb l'èsser humà i la seua forma de comportar-se amb la natura.

Nou d'octubre

Hui és el nou d'octubre, el dia de tots els valencians. En el record de la nostra història comuna, tenim el rei Jaume Primer, qui va conquerir les nostres terres, les va dotar amb unes institucions d'autogovern prou avançades per a l'època així com amb uns Furs que varen estar vigents durant varios segles. Quasi huit-cents anys després, em trobe al palau de la Generalitat, la seu principal de les nostres institucions d'autogovern en una visita guiada, organitzada per la pròpia institució, en una jornada de portes obertes. Els palaus que depenen de la mateixa, estan oberts al públic en general per a la seua exposició pública i coneixement general de tots els valencians. A l'escala d'honor, que puja al Saló de Corts i al Saló de Reis, nomes pujar uns quants escalons i quan es gira l'escala en un angle de 90 graus cap a l'esquerra, a ma dreta hi ha una porta per on s'accedeix a l'anomenada Sala Vella o també del Consell, que és on es reuneix el Ple del Consell tots els divendres en sessió ordinària. I observe cóm, en esta exquisita sala, on s'han pres les decisions més importants de la nostra Comunitat d'uns anys cap a ací, a la paret que enfronta a la porta que s'accedeix per l'escala d'honor, hi presideix un quadre del molt admirat Joaquim Sorolla, anomenat "El pare Jofré protegint un boig" on es representa la inquietant escena en la que un jove pare Jofré, el primer diumenge de Quaresma de 1409, en anar a predicar a la Catedral de València des del seu convent situat a la plaça de la Mercé, observa com, pel camí, un grapat de persones agredeixen a una altra al crit de "al foll, al foll". Immediatament va espantar a aquella gentada, tot i emparant a aquell pobre enajenat. La fervorositat i la contundència d'aquell primer sermó de Quaresma, va fer que a València es creara el primer hospital per a bojos de tot el món, així com la ja més que secular devoció per la Maedéu dels Desemparats. I no em deixa de sorprendre'm cóm, sis-cent anys després, el pare Jofré encara continua adoctrinant els nostres governants, el qual, mentre amb el braç de l'esquerra intenta protegir el boig, amb el braç de la dreta adoctrina i riny als qui, d'una manera despietada, apedreguen a aquell pobre desheretat de la terra, amb el dit en alt, a l'estil de sant Vicent Ferrer. En este cas, el seu sermó, ja secularitzat, s'escolta tots els divendres de matí, en forma d'article de la Constitució, concretament el 9.2, quan diu que "Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguen reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedesquen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".