Nadals

Nadals fa gust de nou retrobament, de sopar a la llar antiga, de torró de dolça ametla, de càlida abraçada, de llàntia encesa a mitjanit. Dos mil anys després continua nasquent el Senyor, ara entre cartons, enmig de nosaltres, a l'ombra de les llums iridescents dels grans magatzems. Fem entre tots, que la seua ombra siga  llum. Que la seua llum siga estel. Que el seu estel siga camí. Que el seu camí guie els teus passos. Que els teus passos et porten allà on els teus somnis et conduisquen. I que els teus somnis et conduisquen cap a la felicitat.

 Bon Nadal!!

Nadia Nerea

La solidaritat és aquella relació de fraternitat, de sosteniment recíproc, que lliga els diversos membres d'una col·lectivitat en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns. La caritat, pel contrari, és aquell sentiment de compassió o de solidaritat que impulsa a comprendre o a ajudar els altres. Es pot ser caritatiu, i no ser solidari. I també, pel contrari, es pot ser solidari i no ser caritatiu. En definitiva, tant la caritat com la solidaritat, són  dos sentiments que ennobleixen  a les persones. Recentment ens hem desdijunat als diaris amb la trista notícia de la detenció dels pares d'una xiqueta diagnosticada amb una malaltia rara com és la tricotiodistrofia, per un presumpte delicte d'estafa, a consequència de la recaptació de fons per a, en principi, fer front al tractament mèdic de la xiqueta, notícia que ens ha deixat a tots amb la boca oberta. De nou ens trobem davant la picaresca de presumptes roders i buscavides que tantes pàgines ha omplit la nostra literatura, com poden ser el buscon llamado Pablos, Guzman de Alfarache, el Lazarillo de Tormes als segles XVI i XVII, Luis Candela o Curro Jiménez al segle XIX amb trabuc inclós, i, ja entrats en el segle XX, tenim a eixos mateixos personatges, però actualitzats amb trage xaqueta i corbata, magistralment descrits a sèries de televisió com "Los ladrones van a la oficina". En el cas que ara mateix ens incumbeix, podem vore cóm eixa picaresca s'actualitza al segle XXI amb l'utilització de les noves tecnologies, per a abusar de la confiança del personal, en este cas, amb el plus de lesivitat i de falta d'escrúpols que consisteix a jugar amb els sentiments dels demés, utilitzant una malaltia crònica real i a la seua filla com a reclam publicitari. Estant en l'època de l'any en la que estem, els mitjans de comunicació, que són capaços d'ascendre sense contrastar o d'afonar a qualsevol a pena de telediari amb un simple titular, s'enfronten a una campanya de Nadal, on, dins de la seua programació, hi haurà telemaratons per a recaptar fons per a causes nobles i que, de segur, es voran perjudicades a causa dels fets presumptament delictius que estem comentant. Si llegim la notícia del revés i li llevem tot el sensacionalisme al qual ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, podrem observar que el cas de la cobdícia dels pares de la xiqueta Nadia Nerea, no és, afortunadament, només que una taronja podrida dins del camp. Hi ha molts casos de xiquets i xiquetes que, apareixent o no als mitjans de comunicació, amb malalties molt més greus, amb ajudes o sense, els seus pares afronten econòmica i emocionalment la situació amb una transparència, una dignitat, un somriure i una capacitat de superació digna d'elogi, que es mereixen tota l'admiració de tots nosaltres. Com sol ocórrer en estos casos, la corda sempre es trenca per la part més fràgil, i, lamentablement, en este cas, la persona perjudicada de forma directa, és la pròpia xiqueta, car els seus pares ja li han deixat la pitjor herència: l'ostracisme.

Fotografia: http://www.shurya.com/causas-emocionales-de-las-manos/

Falles

Em resulta una miqueta estrany parlar de falles en ple més de desembre. Però és que, el passat dia trenta de novembre de 2016, el 11º Comitè Intergovernamental de la UNESCO, a la ciutat etíopa d'Addis Abeba, va  confirmar que la candidatura de les Falles era ja oficialment Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una molt bona i grata notícia per a tots els valencians que, des de l'any 2011 en què es va demanar, esperàvem amb expectació que fora una realitat. Es tracta d'un merescut reconeixement a la llavor duta a terme per tanta gent al llarg dels temps, que ha treballat i que treballa dia a dia d'una manera callada per a que la festa fallera tinga la dignitat que realment es mereix. En primer lloc, recordem el gremi de fusters ja que, en arribar la primavera, a cada taller de carpinteria, es feia neteja de totes les deixalles de fusta que s'anaven acumulant durant l'hivern i, a la porta de casa li calaven foc, en una mena de rite de purificació. També recordem al primer que va caricaturitzar a un veí o algun fet ocorregut, i que, donat el tarannà guasó del qual gaudim els valencians, causaria al menys el somriure de qui contemplara aquells primers esbossos de ninots. Recordem al primer que va demanar una estoreta velleta per a la falla de sant Josep i li va calar foc a aquella primerenca i paleolítica falla. Recordem a aquells que varen fer de les falles un instrument per a protegir el valencià, en aquell temps en què estava prohibit parlar-lo i en el que es va restringir el seu us només a l'àmbit domèstic. Recordem els artistes fallers, que fan realitat el monument faller, els poetes festius, que amb els seus versos condimenten la falla amb el punt picant de la crítica, els impressors, que són l'altaveu de la falla i els crítics, que som tots i cadascun dels que llegim eixa crítica. Recordem les diverses comissions falleres: els seus presidents, secretaris, tresorers, vocals, que es desviuen per la festa, així com les seues falleres majors i la resta de falleres i fallers, que li donen el colorit que esta festa necessita. Recordem als qui fan de les falles una part important de la seua vida: els fallers de base que s'encarreguen de forma totalment altruista i desinteressada de preparar els playbacks, d'arreglar les carrosses per a la cavalcada, d'ajudar a l'artista faller a montar la falla, a carregar i descarregar sacs d'arena, moure les tanques per a que no s'acoste ningú al monument faller, a preparar les taules per a dinar o sopar enmig del carrer, i tantes i tantes tarees no recompensades, només que amb la satisfacció de fer més gran la falla pròpia. Recordem els sufrits veïns que aguanten estoicament desperts fins a les tantes de la matinada, entre el suplici d'escoltar la cançó "el fallero", ininterrompudament, una i altra volta,  i la mala llet d'haver d'alçar-se de bon matí per a anar a treballar sense haver descansat prou. Recordem als que se'n van de València durant eixos dies per a tindre una miqueta de pau i també als milers i milers de visitants, que venen adrede per a gaudir insaciablement de la festa fallera. Recordem a tots els patrocinadors, esponsors, falleros d'honor, i en definitiva els qui colaboren econòmicament per a que esta festa siga una realitat.  Recordem als que es giten de bon matí, després d'haver estat mirant falles durant tota la nit i a aquells que s'alcen adrede de matinada per a poder vore-les tranquilament, sense que ningú els moleste. Recordem els que aguanten pacientment vàries hores de plantó per a gaudir d'una bona mascletà i després encara tenen l'ànim de vitorejar al mestre pirotècnic, amb el mocador d'herbes al coll i el barret de palla al cap.   Recordem els floristes, els restauradors, els joiers, els perruquers, els músics, els pirotècnis, els mims de carrer, els venedors ambulants, les bunyoleres, els que tiren trons de bac, els que passegen atropelladament entre la gent, els qui porten al xiquet xicotet sobre els muscles per a que veja millor el passacarrer... Entre tots hem aconseguit que les falles siguen patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Institut

Enguany fa vint-i-cinc anys que vaig acabar el batxillerat a l'institut de Paterna. Era aquell Batxillerat Unificat Polivalent, també anomenat BUP, que es va aprovar per la Ley 14/1970, de 4 d'agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa, que va definir el nostre sistema educatiu, i que va durar fins a l'any 1990, amb l'aprovació de la LOGSE. Una volta acabada l'EGB, després d' un estiu de incertesa respecte al futur més immediat, anar a l'institut significava canviar una serie de rutines i, d'eixa manera, començar-ne unes altres. Ja no era l'escola on, en el recreo es jugava a "Uno, equis, dos" amb una pilota feta amb el paper d'alumini amb el que s'embolicava l'entrepà de tots i cadascun dels xiquets de la classe, sinó que eixe nou centre educatiu passava a ser el lloc on un coincideix amb part dels amiguets amb els qui va fer l'EGB, però també amb el veinet amb qui jugava al futbol al carrer després d'eixir de l'escola i a qui li començava a canviar la veu, o amb aquella amigueta de la infància, filla d'aquells amics dels teus pares amb la que jugaves el dia de Pasqua, o el dia de Nadals, en companyia d'altres xiquets, i a la que també li anava canviant la seua fesonomia. Anar a l'institut significava ser una miqueta més major. Era deixar d'anar tots els xiquets en fila índia per a entrar a classe, i canviar-ho pel fet d'anar a l'aula quan un volia, sense necessitat de donar explicacions, tot i apelant només que a la responsabilitat d'un mateix. És el moment de deixar de interioritzar allò que deien els demés, per a començar a ser un mateix i a pensar per un mateix. És el temps en el que un canvia la música de Parchis i de Regaliz, per les cançons d'U2 i dels Simple Minds per a, almenys,  aparençar que un és una miqueta més major. Tot és un canvi. És l'època de les primeres discoteques, les primeres cigarretes i els primers cubates. Del descobriment de l'amor i també del sexe. És moment de mirar des del passat, cap al futur, a partir dels ciments que, en cada persona, en eixos moments s'estan començant a fraguar. És temps de canvi i de creixement tant en l'aspecte físic com en el intelectual, el qual es du a terme amb el descobriment del món, de la mà de professors de la talla de Teresa Peiró, Isabel Llàcer, Miquel Gómez, Remei Miralles, Carmen Torres, Zoilo Navarro, Lluïsa Vanyó, José Manuel Mayer,  Consuelo Valero, Julià... Sé que en són molts més però ara mateix no me'n recorde de tots. Vint i cinc anys després em retrobe, de colp i volta, amb la meua adolescència i la meua adolescència es retroba novament amb mi.

Vicente Segrelles

Descobrisc a les xarxes socials la feliç notícia de que el València Club de Futbol, li ha concedit la medalla d'or a Vicente Segrelles, en ocasió dels seus més de cinquanta anys com a soci de l'entitat i tota una vida de passió valencianista. I veig unes entranyables imàtgens seues amb els històrics i admirats jugadors del València Club de Futbol Ricardo Arias i Juan Cruz Sol. I no puc evitar recordar bells moments viscuts en la seua companyia. A Vicente Segrelles el conec de tota la vida. Perquè la seua dona, Amparo, és cosina germana de ma mare. I alhora, cosina germana de mon pare, car el meu iaio Julio, el pare de mon pare, era germà del tio Jandro, pare d'Amparo, mentre que sa mare, la tia Teresa, era germana de la meua iaia Sabe, la mare de ma mare. Tant el tio Jandro i la tia Teresa, com  el tio Ramon -germà del tio Jandro i del meu iaio Julio- i la seua esposa Paquita -que era també germana de la tia Teresa i de la meua iaia Sabe- duien un forn al centre històric de València, concretament al carrer pintor Domingo. La tia Amparo en el seu moment va conèixer a un jove gravador, de qui es va enamorar i varen contraure matrimoni, el qual dura fins a l'actualitat, i del que varen nàixer quatre fills: Vicente, Alejandro, Teresa Amparo i Eva Maria. Al llarg de la seua vida, varies han segut les seues passions: La seua família, el València Club de Futbol, el seu treball com a joier o l'amor per l'art, heretat de son tio, el pintor Segrelles. Especialment esta última, el va dur a inaugurar la galeria Benlliure al carrer Ciril Amorós de València i que ara gestionen els seus fills. Des de sempre, especialment motivat per la relació familiar doblement parenteral que hem anomenat abans, ha hagut molt bona relació entre nosaltres i, especialment sempre hem coincidit en bodes, batejos, comunions, soterrars i altres esdeveniments familiars. De la seua mà, he conegut on es troba, al cementeri de Paterna, la primera persona que allí fou soterrada, i la inscripció que li va dedicar l'ajuntament de Paterna, amb ocasió de tan lúgubr i luctuós esdeveniment. Sempre he segut conscient del carinyo i l'apreci que tenia pels meus iaios materns, Vicente i Sabe i per la saborosa malta que feia la meua iaia. De tant en tant, em venen a la ment, els seus records d'infantesa que em contava en una ocasió, a propòsit d'una boda a la que vàrem assistir, en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i, concretament, relacionats amb el "Cristo del Feliz Tránsito a la Gloria", altrament conegut com el Crist de la coveta, imatge que es venera dins de dita Basílica. També recorde com, una volta que varem anar a sa casa, vaig reconèixer un quadre que tenia penjat a sa casa, i que era l'original, de la litografia que estava reproduïda al calendari que aquell any havia editat la Caixa d'Estalvis de València. Persona realment generosa i desinteressada, ara que és el moment de plenitud, de reconeixement i d'homenatge per a Vicente Segrelles, un home que ha sabut fer-se a si mateix des d'ell mateix, des d'estes senzilles paraules, va el meu, per a ell i per a qui ha segut i és la seua ombra, la seua esposa Amparo.

Fotografia: http://www.superdeporte.es/valencia/2016/11/12/vicente-segrelles-he-sido-feliz/316269.html

Leonard Cohen

Em va sorprendre a Andorra la mort de Leonard Cohen, aquell cantant i compositor del qual, de menut, el que més em cridava l'atenció era que duia de nom el meu segon cognom, escrit a la seua manera. O jo l'escrivia a la meua. No ho sé. El cas és que el segon tret seu que em va sorprendre va ser la seua veu greu, fonda i fosca com una nit de vellut, mitjançant la qual ha segut capaç de transmetre'ns innumerables sensacions i sentiments a milions de persones. El tercer, és cóm l'estrofa de la seua famosa cançó "Hallelujah", una de les més conegudes de la seua discografia, era la mateixa que cantàvem en Misa, abans de l'Evangeli. El cuart aspecte que em va sorprendre d'ell, fou la seua passió per la poesia, amb un grapat de poemaris publicats. El temps va fer que es dedicara a la música, al no cumplir les expectatives que tenia previstes en el món de la poètica. Ja es sap que açò de la poesia és per a minories i que viure d'ella és com voler viure de la petanca o de les caniques. La cinquena, la seua passió per l'obra poètica del nostre insigne poeta Federico García Lorca, la qual cosa va influir en ell, no sols per a musicar algun poema lorquià, com "Pequeño vals vienés", del poemari "Poeta en Nueva York", sinò que, a més a més, va influir tant l'obra del nostre poeta en la seua vida personal, que un dels seus fills s'anomena Lorca Cohen, en el seu honor. La Sexta, cóm la cobdícia humana i una mala gestió per part dels seus representants, va fer que el deixaren pràcticament arruïnat, després de viure tota una vida entregat a la música. La sèptima, cóm, des d'eixa ruïna econòmica va saber remuntar i, a l'igual que fan algunes persones que, en huitanta anys encara van a l'horta, tant a la taronja com a l'oliva, encara es va atrevir a pujar als escenaris ja en la seua senectut, en una gira Internacional, com va fer en el seu moment el nostre Luis Aguilé, també per motius econòmics. Com a músic, va desenvolupar una carrera amb una exploració de temes com la religió, la política, l'aïllament, les relacions personals i la sexualitat entre altres. Famoses són les seues cançons "Suzanne",  "The Stranger Song", "Winter Lady", "Dance Me to the End of Love", "Hallelujah", tal volta una de les cançons més versionades, o "The Partisan", entre altres. A l'any 2011 va guanyar el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, per la seua trajectòria, sobretot literària. Premi ben merescut, tot siga dit de pas. Podria haver guanyat el novel de literatura? Merits no li han faltat. O tal volta l'hagueren crucificat, com el cas de Bob Dilan? Mai ho sabrem. Als huitanta dos anys, un entropessó tonto, ens ha deixat sense la seua peculiar veu d'ensomni. Descanse en pau.

Fotografia: http://www.thedailybeast.com/articles/2014/09/24/excuse-me-for-not-dying-leonard-cohen-at-80.html

Premi Grandalla

Diem a Paterna que és de ben parits el ser agraïts. I per això mateix, vulguera donar les gràcies al Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d'Andorra pel constant esforç que, any rere any, du a terme per a organitzar actes literaris tan importants i tan valuosos com és la Nit Literària Andorrana -entre altres-, que es celebra a principis del mes de Novembre, on s'entreguen els més prestigiosos premis de les lletres al nostre Estat veí. Agraïsc al Banc de Crèdit Andorrà, patrocinador, entre altres, del Premi Grandalla de Poesia, la seua llavor de meçenatge al llarg dels temps, en favor de la cultura d'Andorra. També agraïsc al jurat de l'edició d'enguany d'este premi Grandalla de poesia, el fet d'haver-me concedit tan important guardó. És per a mi un gran honor haver rebut este premi i el seu record em produeix una satisfacció tal, que el guardaré per a sempre per entre els plecs de la meua memòria. "En mi la nit, en tu la llum", és un poemari bàsicament amorós, que beu de la font literària de la nostra tradició literària jocfloralesca, especialment d'autors clàssics com Ausiàs March, d'autors de la renaixença valenciana del segle XIX, com Teodor Llorente, Wenceslao Querol o Constantí Llombart entre altres, així com d'autors actuals del segle XX, com Vicent Andrés Estellés. Es tracta d'un poemari on el fil conductor del mateix, és la dialèctica entre el tu i el jo, dins de la relació de parella. "En mi la nit", representa la foscor, la incertesa, la imperfecció, mentre que "en tu la llum", fa ressò de la claror, el dia, la perfecció. Un jo, imperfecte, que interactua en un tu perfecte, que fa esclatar en l'aire la xispa adequada des d'on brolla incessantment el sentiment més universal d'entre tots els sentiments per excel·lencia, l'amor, que ens fa continuar creient encara en la noblesa de la persona i en els seus sentiments més íntims. Este poemari, dedicat en la seua integritat a la meua dona, Carmen, per tot i per a sempre, per a tot i per sempre, vorà la llum en paper de la mà de l'editorial Pagès editors, en breu. Ja vos aniré donant més detalls.

Hits

L'humor més genuí és el que es fa per a provocar la hilaritat de l'espectador, sense haver de recòrrer a l'acudit o xiste fàcil i groser que parla de genitals o de sexe, o a l'exabrupte esperpèntic d'una paraulota o d'un taco, que provoca el rellam efímer d'una rialla. D'eixa manera, l'explosió del riure es produeix, no tant per la situació còmica que s'està contant, sinò per l'expressió macarra i grollera que s'ha amollat de sobte, entre la sorpresa, l'expectació i l'escepticisme del personal. És molt mes fàcil fer plorar que fer riure. Per a això, només cal emetre unes imàtgens d'uns xiquets pobres que s'han quedat sense mare o contar una història en un sentit paregut, per a emocionar a tot un pati de butaques i omplir-lo en un mar de llàgrimes. A l'any 1979, concretament l'un de Novembre, es crea Tricicle, companyia de gest que, composta per Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, aleshores alumnes del Institut del Teatre de Barcelona a les seccions de Pantomina i Art Dramàtic, representaven xicotets skets a carrers i espais alternatius. Després de varies temporades actuant a sales alternatives, a l'any 1982, donen el bot al circuit professional, en estrenar a la Sala Villaroel de Barcelona un espectacle compost de skets de gèneres molt distints que havien segut creats al llarg de la seua etapa a cafes teatre. L'espectacle, anomenat Manicòmic, va ser un èxit de crítica i de pùblic. Però el seu èxit més absolut fou una interpretació a l'any 1983 al famós programa de televisió "Un, dos, tres", de la coneguda cançó de Julio Iglesias "Soy un truhan, soy un señor", que els va catapultar cap a la fama a nivell nacional. Èxit, Slàstic, Terrífic, Entretres, Tricicle 20, Sit, Garrick i Bits són els expectácles teatrals que han interpretat al llarg de la seua vida artística, sense contar sèries de televisió, així com espectacles especials que han representat per a esdeveniments memorables, com a la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, o a la Expo 92 de Sevilla. Es tracta, en definitiva, d'un teatre còmic basat en el llenguatge gestual que possibilita la seua exportació a tot tipus de països, on gaudeixen d'un notable reconeixement. Vora quaranta anys després, Tricicle ens anuncia la seua despedida, en un espectacle anomenat Hits, on fan un breu recorregut per tota la seua trajectòria artística al llarg de cent insaciables minuts que saben a poc. Sense treva, un darrere de l'altre, es van succeïnt els  diversos gags que els han fet famosos. Ara mateix, i fins al 27 de novembre podem gaudir del seu espectacle a València, al teatre Olímpia. Aprofiteu esta oportunitat, abans que s'esgoten les entrades!

Cementeris

El dia de Totsants, és aquell en el que litúrgicament es recorda a totes aquelles persones que, no apareixent en el santoral oficial de l'Esglèsia catòlica com santes, la seua trajectòria de vida ens fa considerar-los com a tals. Eixe dia és costum anar a visitar els nostres familiars difunts al cementeri i recordar-los. I no deixa de ser curiós cóm, un lloc lúgubr i trist com és un cementeri, la nostra forma de ser, unida a eixa xispa irònica que ens acompaña, així com eixe tarannà mediterrani que fa bona qualsevol circumstància que podem viure en la nostra vida, fa que, en la parla quotidiana, al parlar del cementeri d'una forma desenfadada, se l'anomene eufemísticament d'una manera graciosa i, fins i tot socarrona, per a llevar-li ferro a tema tan seriós com és la mort i tota la pena que l'acompanya. Per aixó mateix, a Paterna, quan es parla del seu cementeri se'l sol anomenar "el xalé de Bailén". Vicent Bailén fou durant molts anys el soterrador del poble. I per això, no era difícil escoltar converses del següent estil " T'has enterat que X s'ha mort?" "Xe, si el vaig vore l'altre dia pel carrer!" "Pues ja porta quinze dies en el xalé de Bailén". Doncs bé, començant pel poble veí de Manises, on es diu que " tots acabarem a l'altra banda del barranc" fent referència a que un barranc separa el poble del cementeri, als nostres pobles i debut a eixe tarannà nostre tan propi, hi ha expressions eufemístiques per a anomenar el cementeri. He recorregut a les xarxes socials per a indagar al voltant d'este fenòmen i el seu resultat no deixa de ser sorprenent.
Bàsicament, les expressions tenen a vore, o bé amb el lloc on es troba ubicat el cementeri, o bé amb el propietari del camp que hi havia abans de ser cementeri, o bé amb algun element, especialment de la naturalessa, que el distingeix dels demés. Referent al lloc on es troba, sempre fa referència a la partida o el paratge natural on està enclavat. Així, a Ribarroja del Túria es sol dir "anar a la vinya de Ronda", per la partida on es troba. A Llíria es sol anomenar " anar a Beniali". A Santa Pola, "anar a les Viguetes". A Nàquera, " anar al Sequer". A Quatretonda, "anar a les Planes". A la Vall d'Uixó, "anar a la Vernitxa". A la Pobla Llarga "anar al camí de sant Joanet". A Almoines, diuen " a l'antiguor anirem tots".
Altres expressions es refereixen a l'anterior propietari del terreny on es troba el cementeri, immortalitzant a dita persona per a la posteritat. D'esta manera, a Vila-real es diu comunment "anar a la vinya de Ferreres, perquè este terreny era una vinya d'un senyor anomenat Ferreres. A Sueca, "anar a la pinada d'Arturo". A Silla es sol dir " Tots acabarem anant a parar a les pereretes de Ximo". A Gandia es sol dir "anar a ca Jaume", encara que també es sol emprar l'expressió "Anar a parar a la carretera d'Almoines". A la Font d'en Carrós, " al xalé de Lluardo pararem tots". En este cas, es tracta de l'enterrador. A Castelló de la Plana es sol dir "Anar al garroferal de Mut", que era el malnom de l'antic propietari del terreny. El pas del temps, així com l'assimilació de mut com a sinònim de qui està soterrat, fa que es diga col·loquialment " Anar al garroferal dels muts".

Altres elements que es solen identificar per a nomenar eufemísticament el cementeri solen ser aquells que l'identifiquen d'una manera especial. A Benimaurell, el carrer de l'Àguila és conegut com "el carrer dels morts", perquè per allí és per on passen tots camí del cementeri.

Llegir

Recentment, les marquesines de les parades dels autobusos de la ciutat de València, han amanit amb la publicitat que apareix en la foto que adjunte a este post. Com cada dia, m'he acostat a la parada del bus per a anar al treball. I presidint aquell espai d'espera, m'he sorprés amb la imatge de dita publicitat. Amb la fotografia de la portada del catàleg d'una multinacional del moble que té el seu establiment a una nau enorm a Alfafar, a la part superior-central del cartell, amb lletres grogues, entre fulles de llorer i coronades per una corona de tres puntes, hi han escrites les següents paraules: "Uno de los libros más leidos del mundo", tot i fent referència a que esta publicitat, per la qualitat de la seua impressió i per l'atractiu del seu contingut, ens dóna la possibilitat de fullejar-lo a qualsevol lloc: a casa, a l'autobús, a la cafeteria, a la sala d'espera de qualsevol hospital, al metro en tornar a casa de treballar, a la freda habitació d'un hotel, mentre esperem el nostre torn a la cua de la carnisseria,... tot i aconseguint, d'una manera no sé si premeditada o no, que el seu catàleg en qüestió siga una de les publicacions que, tal volta si, o tal volta no, si no és la més llegida, al menys és la més fullejada. La finalitat de la publicitat, sempre és impactar, causar sensació, fer que parlem d'allò que altres volen que parlem. I encara que es tracta d'una campanya publicitària que ha passat prou desapercebuda -una entre tantes-, ens mostra directament una de les nostres misèries que tenim com a poble. Efectivament, som el país que menys llig. D'acord amb dades donades recentment pel CIS, el setanta per cent de la població espanyola, no llig habitualment. Per tant, no arriba al trenta per cent el percentatge de la població la que sol llegir habitualment. I no sols això: D'eixe setanta per cent que dèiem abans, el cinquanta per cent no ho fa perquè no li interesa i considera que no és una prioritat a la seua vida. L'altre cinquanta per cent, no ho fa, entre altres motius, perquè no te temps. En este cas, la publicitat, d'una manera implícita, ens trasllada una realitat, ben trista, per cert: Que un catàleg qualsevol supera en lectura a les obres més importants de la nostra literatura de tots els temps. Tal volta siga este un dels clars motius de la nostra mediocritat. Perquè qui llig, estimula la seua imaginació i la seua creativitat, viatja en el temps i en l'espai sense alçar-se de la cadira, descobreix nous universos, noves perspectives, nous horitzons, amplia el seu nivell de saviesa. I, tristament,  jo em pregunte: Qualsevol dia premiaran, amb el premi Planeta, el Nadal, l'Alfaguara o el Gabriel Miró el catàleg d'esta multinacional del moble? El temps ens ho dirà...