Olors de Falles

Així com en castellà el verb "oler" fa referència tant al fet d'olorar en si mateix, com al fet de desprendre olor, siga del tipus que siga, pel contrari, en valencià, el verb "olorar" només té el significat d'olorar com a eixa acció activa d'aspirar l'aire pel nas per a sentir la flaire d'una cosa, però no el d'eixa acció pasiva d'emanar qualsevol tipus de sentor. Per a utilitzar este últim significat, hem de recòrrer a fer una perífrasi verbal, del tipus "Fer olor de", o  "fer olor a". I aprofitant esta reflexió filològica, em pregunte en estos dies de festes falleres: A què fan olor les falles? Quina és la seua flaire? Un any més, les falles fan olor de il·lusió desitjada. De comboi guai. De festa esperada. De mocador d'herbes nugat al coll. De blusó faller amb les puntes nugades al melic. De "no vingues tard". De "on vas? A vore falles! D'on vens? De vore falles...". De primavera primerenca o d'últimes cuades de l'hivern  De vesprada que allarga. De blanca tarongina. De matinada fresca. De rosada humida. De gremi de fusters. De pregó que convida a la festa. De cavalcada del ninot que critica. De tró de bac que esclata. De mascletà que retrona. De "Senyor pirotècnic: pot escomençar la mascletà". De castell que llumena la nit al cel. De colorida nit del foc. De xiquets que alegrement encenen bengales. De saborós bunyol, -escolte, senyora bunyolera, els bunyols són de carabassa?-. De dolça xocolata a les tantes de la matinada. De carn torrada. De dolç glop de vi. De suculenta paella. De refrescant glop de cervessa. De sucós entrepà de llonganisses i faves. D'emocionant albà versada amb el cor. De "n'hi ha una estoreta velleta per a la falla de sant Josep, el tio Pep?". De "encara que siga la tapadora del comú, número u". De desenfadat passacarrer pels carrers del barri. D'estendart que voleja al vent. D'elegant banda de música. De divertida xaranga. De "borinot el que no bote!". D'acompassat "El fallero". De solemne "València". De rítmic tabal. D'estrident dolçaina. De verbena sorollosa. De colorida flor. De impressionant cadafal. De Maedéu dels Desemparats. D'emocionada llàgrima. De multitudinària ofrena. De sentiment innat. D'alegria suprema. De Senyera escortada. De monyos enrotllats. De luxós espolí. De delicada mantellina. De lluent adreç. De iridescents arracades. De banda elegant -banda o caramba?-. De curt jupetí. D'elegant barret -cossiol o rodina?-. D'apretada faixa. De calenta manta. D'espardenyes de careta - amb el dit menut del peu dins o fora?-. De ninot de falla. De ninot indultat. De "Falla del barri i voltants". De monument faller. D'enginy i gràcia. De crítica festiva en vers. De divertit llibret de falla. D'acollidor casal. De nombrosa gentada. De xilladissa incerta. De tramvia plé de gom a gom. De " Ai, que no ploga". D'emotiva nit de la cremà. De llàgrima furtiva que s'engul en la nit. De castell darrer que encén la falla. De flames que dancen a l'arribada de la primavera. De roig caliu que tot ho devora. De cendra de falla que udola al vent. I entre les cendres de la falla, una delicada flaire de nou començament .

Dia de la Dona

Fotografía: Francisco Mortes Ventura.

Huit de març de nou. El dia de la dona treballadora. Sempre que arriba esta efemèrides tan assenyalada, solc buscar algun poema d'alguna poetessa coneguda, relacionat amb l'esdeveniment que es commemora i solc donar-li difusió per mitjà d'una entrada a este blog i a través de les xarxes socials. Per estes pàgines han passat versos de Rosalía de Castro, de Dulce María Loynaz, de Gabriela Mistral o de Gioconda Belli entre altres. Este Nadal passat, vaig adquirir un llibre anomenat "Avatares y versos ante el espejo", opera prima d'una paternera anomenada Esther Martínez Carne, a qui no conec personalment i que ha ocupat les meues hores de lectura de tot el periode nadalenc passat. Es tracta d'un poemari escrit amb el cor i amb els bons sentiments que l'amor deixa darrere seu com a experiència vital. Entre els seus versos hi han vivències, records i sentiments viscuts. I entre estes xicotetes llepolies que s'amaguen entre les tendres pàgines d'este delicat poemari, descobrisc una, anomenada "Mujer de las mil batallas", o homenatge a la dóna, dut a terme per la propia dona, en este cas de la mà de l'envernissada veu d'Esther. I és que, passen els anys i passen les persones. I passen els temps i passen les generacions. I no cal anar-se'n a països llunyans per a escandalitzar-se davant de injustícies tan sangrants com lapidacions per adulteri i coses paregudes. Perquè hui en dia, en plé segle XXI, al que anomenem "Primer Món", hi continúa existint la dona que ha de deixar el seu lloc de treball per a criar els fills. O la que decideix treballar, i ha de compatibilitzar-ho forçosament amb la casa i els fills fent autentiques filigranes per a arribar a tot. O la que ha de fer-se càrrec d'un pare amb alzheimer, o d'una mare amb paràlisi cerebral. O la que és acomiadada del seu treball, sense pietat, perquè s'ha quedat en estado. O la que ha d'aguantar una entrevista de treball on li pregunten intencionadament si está casada, si té fills o té intenció de tindre'n, i que la seua resposta afirmativa siga la que determine la seua no incorporació en eixe lloc de treball, sobre ser la més preparada per a desenvolupar eixa ocupació.  O la que pateix en silenci el maltracte sicolòlogic o fins i tot físic, d'una parella que no la vol i que no la mereix. O la que és qüestionada per dur una minifalda o un escot o un cabell llarg. En són tantes les manifestacions masclistes larvades al rovell de la nostra societat i que, desafortunadament, ni tan sols ens en adonem... " Te quiero libre, pero no mía", va escriure un inspirat Agustín García Calvo, allá pels anys setanta del segle passat, tot i manifestant que el verdader amor cap a una persona és aquell tan desinteressat que ens fa ser lliures, des de la llibertat de la pesona estimada.  I un, que és home, però per damunt de tot, persona, des d'un punt de vista objectiu se n'adona que queda tant per fer....

"Mujer de las mil batallas"*

Hoy desnudaré el alma entera

en sencillos y humildes versos

deseo honrar con palabras,

comulgar amor y verbo

elevando a la mujer... ¡Al cielo!

Difícil escribir metáforas

que engrandezcan la belleza de una Diosa,

punto álgido de la Creación divina

que con arrojo esculpe su historia.

Mujer que emerge de la nada,

mariposa de sueños creados

sobrevuela miserias vividas

cubriendo con sutil velo de esperanza,

el frágil y débil corazón humano.

La historia en guerrera la convirtió

elevándola en algunos lares a leyenda,

pues es virtud y formaleza extrema

y por amor, su vida entera ofrenda.

Nueve meses transforman su cuerpo

encaminándola a un segundo plano

resurgiendo ante el dolor,

recobrando el aliento perdido en la fatiga del parto,

ante el maravilloso sonido de un llanto.

Eterna confidente, amiga del alma,

amante, esposa, madre, hermana,

una sola mujer, con mil nombres.

Mujer valerosa y consciente

logra que el mundo despierte recuerdos

de vivencias llenas de victorias y derrotas

que hacen eco en su mente una y otra vez,

ya no teme a la muerte, la observa de frente.

Un dia despertará de todas las pruebas

que le fue imponiendo el tiempo

descubriendo con ingente beatitud,

que la heroína de su sueño fue siempre ella...

La Mujer de las mil batallas.

* "Avatares y versos ante el espejo". Esther Martínez Carne "Esther&Su". 2017. Ed.PyTP S. L.

Autopista

He parat a dinar a un àrea de servei que hi ha a l'autopista del Mediterrani. Torne de treballar i, després d'estar tot el matí a la feina, com calcule que a l'hora que arribe a casa ja serà massa tard per a dinar, opte per desviar-me del camí, pegar un mosset i omplir el dipòsit del vehicle de gasolina. D'esta manera, òmplic dos dipòsits alhora. El restaurant d'este àrea de servei és troba ubicat a un pas elevat que està damunt mateix de l'autopista, de tal manera que, un dina damunt mateix de l'asfalt a uns deu o vint metres d'alçada, mentre observa cóm passen per davall dels seus peus els vehicles diversos a velocitats elevades, tant com la carretera puga demanar o el conductor estiga dispost a donar-li. El restaurant, que funciona en règim d'autoservici, té una distribució allargada, que ocupa transversalment d'una banda a l'altra de l'autopista, de tal manera que comunica, a peu, a mena de pas elevat, una part i l'altra de la carretera, sense perill de ser embestit per cap de vehicle. Dintre mateix, hi ha unes finestres que donen cap al nord, cap a Barcelona, mentre que enfront hi han unes finestres que donen cap al sud, cap a València. Aguaite per la finestra que dóna cap al nord i veig passar els cotxes. Allà en la llunyania es divisa un cartell elevat enorm que anuncia una companyia de carburants. Estem enmig del no-res i es veu un horitzó de matolls i baladres, retallat al seu bell mig, pel negre asfalt esguitat per les línies vials blanques que delimiten els carrils per on circulen els vehicles. Com ja hem dit abans, és l'hora de dinar i per una autopista de pagament com esta en la que estic, no hi ha molt de trànsit que diguem, en este moment. Quan arriba l'hora de prendre el café i, mentre aguaite per la finestra que mira cap al sud, acluque una miqueta els ulls, car el sol molesta una miqueta  a la vista. Es veu el mateix horitzó que retalla una incipient vesprada d'hivern asolejada i, en eixa mateixa llunyania, s'endevina una propera primavera que, a poc a poc, s'acosta. "La vida son los rios, que van a dar a la mar...", va escriure un dessolat Jorge Manrique ja fa més de cinc-cents anys, amb ocasió del trist transpàs de son pare, el maestre don Rodrigo. I mire de nou la carretera. En dóna la sensació que la seua corbatura té forma de riu. Des del lloc on em trobe, mire cap al nord i estic veient el meu passat. Mire cap al sud i endevine el futur. Perquè la.vida no és més que això: una incerta autopista per la qual circulem amb un vehicle prestat. Sabem on vàrem començar el recorregut amb un dipòsit plé de combustible, però no on conclourà. Quí ho sap? Al final, un arriba a la conclusió següent: que allò que és important, és que eixe recorregut el fem amb el major comfort posible. Després de prendre'm el café amb el sucre d'estes meditacions, torne al cotxe i segueixc el camí.

Festes de Castelló

Este dissabte passat dia vint-i-quatre de febrer, vaig rebre de mans de l'alcaldessa de Castelló, na Amparo Marco, el premi Flor Natural de Poesía Ciutat de Castelló. No saben vostés quin orgull, quina satisfacció, quina emoció i quina alegria és per a mí rebre aquest tan important guardó ací, a la ciutat de Castelló, a aquest Saló de Plens del seu Ajuntament, en el pórtic de les festes fundacionals de la ciutat de Castelló.

Ha estat un acte senzill, entrañable i emotiu on, a més a més, s'ha guardonat,  amb el premi Aparadors Magdalena 2018, a l'establiment La Papallona, situat al carrer Sogorb nº 69. A més a més, s'ha dut a terme l'acte d'homenatge i ofrena a les Reines de les Festes, de les empreses, associacions i institucions col.laboradores de la Magdalena 2018.

Des d'estes senzilles paraules, vullguera agraïr a l’Ajuntament de Castelló el foment de la nostra festa, la nostra cultura i la nostra llengua per mitjà de la convocatoria de premis com aquest. També m’agradaria agraïr al jurat d’aquest certamen literari, el que s’haja fixat en este humil braçat de versos de rotllo i canya, escrits per este senzill poeta que ara els parla.

Festes de Castelló és un poemari d’exaltació de les festes fundacionals de Castelló en general i de la figura de la Reina de les festes en particular, representada per la senyoreta Carla Bernat. Enguany he tingut el gran honor d’oferir-li eixa Flor que quedarà per a sempre guardada al calaix de la seua memòria. Les flors es marceixen, però el record d’aquesta Flor Natural i el d’estos versos que l’acompanyen, l'acaronaran tots els dies de la seua vida.

      Festes de Castelló

És Castelló,     una ciutat que s’alça

des de l’ahir,         envers un nou demà

que caminà,     de la muntanya al pla

i, al rerefons,    hi naix la mar descalça.

Entre les mans     ara gaudim l’herència

del rei barbut,     que un dia ens va donar

un horitzó,     nascut en dia clar

i un sentiment     lluït amb vehemència.

Ara un any més      beurem de nou l’essència

de les que són     festes fundacionals.

Els cants i els balls,     sempre tradicionals,

ressonaran,       pertot, amb gran presència.

Per a exaltar,     a la nostra memòria,

el naixement,     la fe de tot un poble

que, caminant,     va fer seu el recoble,

d’un nou racó     i d’una nova història.

Que quede escrit,     per a perpètua glòria,

un sentiment,     que ara ens agermana.

Castelloners,     que som, els de la Plana,

gaudim tots junts,     amb càntics de victòria.

Perquè als carrers     ignots de Castelló

hi ha una allau,     de sentiment invicte.

La vespra és,     de la festa, o relicte,

festivitat    que inicia amb el pregó.

De bon matí,     quan clareja el lledó,

crida Vicent,     mirant cap al llevant.

Convoca a tot     un poble caminant,

d’acord a com     mana la tradició.

Caminem junts,     nugades les sabates,

romiatge ferm,     del pla a la muntanya,

tot recordant,     els nostres, rotllo i canya,

tradicions,     cap a nosaltres dates.

Llumejaran     als carrers les gaiates,

bàcul de llum     que guia el nostre poble,

des de la nit,     de nostra història noble,

fins al present,     de tradicions innates.

Cresol al vent,     la llum que ara il·lumina

el nostre pas,     a cada trepitjada.

Lluenta font,     d’espurnes esguitada,

espill de fe,     la flor de l’englantina.

Troballa fou,     de talla alabastrina,

Vós sou la llum,     la gaiata suprema.

Baix un lledó,     l’aladre, que verema,

per als mortals,     la vostra imatge pura.

Per sempre sou     la Maedéu del Lledó,

flor rere flor     d’ofrena verdadera.

I entre les flors,     la nostra Lledonera,

Mare de Déu,     Mare de Castelló.

Plaça Major     i allà dalt del balcó

sempre volgut,      del nostre Ajuntament,

s’escolta clar,     i a favor del vent,

el crit que clou     la nostra passió.

El vítol és     la veu de nostra reina

el vítol no és      crit d’acomiadament

el vítol és     crit de començament

d’un cicle nou,     fester de nova feina.

El rostre teu     que ara es desembeina,

ens mostra al món     la teua miscel·lània:

Dus la dolçor     de la Mediterrània

i la foscor,     als ulls, de nova eina.

Ets i seràs     el vol de la boscarla

que als llavis teus     mostren la mar en calma.

Aquesta allau     de versos, que t’ensalma,

transformaran     en cant la meua garla.

Espill la flor     del teu esguard, que parla,

a un sol novell     que ets tota tu, present,

en aquest vers,     que naix i mor al vent,

sols per a tu,     sempre volguda Carla.

Fotografia: http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/magdalena/alejandro-llabata-gana-premio-flor-natural-poesia-2018_1131267.html (La fotografía ha estat presa per Gabriel Boia)

Campanar

El pare de ma mare, és a dir, el meu iaio Vicente, va nàixer a Campanar, un tres de gener de l'any 1901, quan a penes en feia quatre que eixa localitat havia deixat de ser un poble apegat a la capital, per a acabar sent el barri absorbit i encaixonat entre quatre gratacels, dins del districte quatre de la ciutat de València, que és en l'actualitat. I va nàixer a una alqueria anomenada popularment, alcria de Lleonart, que es troba en l'antic camí que uneix Paterna amb esta localitat. Recorde haver anat de menut a dita alqueria on hi havia, només entrar a mà esquerra un forn morú i una figuera enorm, que feia unes figues napolitanes molt bones.  En aquell racó de l'horta de València va transcòrrer la seua infantessa i la seua juventut: l'alcria, els carrers diversos de Campanar, la llotja de Valencia on solia anar cada dijous per a saber els preus de les mercaderies, la plaça de l'Esglèssia de Campanar, dins del temple de la qual es venera la Mare de Déu de la Misericordia, més comuntment coneguda com la Maedéu de Campanar. Conta la tradició que dita Mare de Déu fou una troballa que es va produir un 19 de febrer de l'any 1596, per part d'un obrer, quan es varen dur a terme unes obres de millora del temple, amb la construccio d'un nitxol per a soterrar als rectors encarregats de dita parroquia. Conta la tradició també una serie de miracles que es varen succeïr, un amb un xiquet que va caure a un pou que hi havia al costat de l'esglèssia i que es va lliurar d'ofegar-se gràcies a la intervenció de la Mare de Déu, o el d'una xiqueta d'uns nou o deu anys que  anava amb un xiquet de bolquers, que varen caure els dos dins de la sèquia de Rascanya i que es varen lliurar de ser engolits per la roda del molí de la Torreta, gràcies, de nou, a la divina intervenció. O la polseta que es rascava del bust de la imatge i que es distribuïa als malats de Campanar, per a la seua sanació, O la seua incercessió en els parts, especialment en els més difícils. Totes estes històries les he escoltades de ben menut en cals meus iaios, els quals varen viure en primera persona aquells temps convulsos de la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra, a la casa del carrer Major de Paterna, on vivía la meua iaia Sabe on, quan hi anava a festejar el meu iaio muntat en un cavall, el nugava a la portalada. Conten que quan el pare de la meua iaia va saber que a una filla seua la rondava un xicon de Campanar, va preguntar per ell entre els llauradors de la zona i li varen dir "Fica'l en casa", donant a entendre la seua gran valia. A aquella casa del carrer major on vivien els meus iaios va transcòrrer la seua vida des que es casaren. Allí nasqueren ma mare i les meues ties. I d'allí guarde, probablement els records més feliços de la meua vida, especialment a aquell corralet on jugava amb els meus cosinets, amb les plantetes que cultivava la meua iaia i amb els meus joguets. El meu iaio Vicente, ens va deixar, curiosament, un diuit de febrero de l'any 1979, dia de la vespra de la Maedéu de Campanar. Trenta-nou anys després, el recorde. I recorde també aquells temps en els que jo només tenia sis anys: el anar del braç de ma mare a vore la processó de la Mare de Déu de Campanar cada dia 19 de febrer de vesprada, el paquet de caramels que ens regalava a tots els nets la meua iaia el dia de sant Vicent Ferrer, per la onomástica del meu iaio, ... I ara que estem en els dies de la festa grossa de Campanar, són records que broten a la soca d'una figuera, al costat d'un forn morú que ja no existeix, però que que va existir durant molts anys, a l'alcria de Lleonart, a Campanar.

Fotografia: https://valenciasecreta.com/campanar-pueblo-secreto-valencia/

"Chinchoso"

Als carnestoltes del Villar del Arzobispo, que són de ben segur els més importants de tota la província de València, hi ha un personatge molt peculiar. És el chinchoso. No és una persona de carn i ossos. Ni un animal. Ni un objecte inanimat. Ni tan sols un personatge de ficció. Si una xinxa es un insecte de cos aplanat i ovalat, que du antenes curtes sense ocals i amb els ulls compostos, desenrotllats, nocturn i lucífug, de color roig fosc que xupla la sang de les persones i produïx irritacions, quan parlem de chinchoso, per analogia, i referint-nos a una persona, estem parlant d'aquella que és molesta y pesada. El chinchoso, sol tractar-se d'algun personatge popular, conegut per tots, famós, que representa els valors més negatius mostrats a les seues accions. Es tracta, per tant, d'un personatge fosc, caspós, malcarat i ombrívol. Se'l representa en forma de  monigot fet de cartó i de fusta, a l'estil d'un ninot de falla, per part del Centro Ocupacional "los Serranos", -els materials amb els quals es construeix són els mateixos-. Empresonat dins d'una gàbia de fusta, representa tots els sentiments roïns que acompañen innexorablement a les persones. És una manera festiva i lúdica de declarar simbólicament a una persona i els valors negatius que representa, com a non grata i es manifesta, d'esta manera, que la volem vore ben lluny de tots nosaltres. Cada any, la Comisión del Carnaval sol triar un chinchoso que, des de la seua seu social, fins a la foguera encesa a la calle de las Cruces des de la nit anterior, és portat en un anda engabiada, sangonejat, vilipendiat, espentat i sacsejat per tots aquells que el porten al muscle. Una volta arribats al seu trist destí, és llançat al foc de l'enorm foguera on es consumirà, en companyia de tots els mals roïns que el chinchoso representa, entre els crits descomunals de la gent i la música, que sona sense parar, amb el desig de que les flames purifiquen les males accions del personatge en qüestió. Entre les persones declarades com a chinchoso, destaquen, entre altres: Georges Bush, Iñaki Urdangarin, Belen Esteban... La llista és més bé ampla. Des de l'any 1985 en què es va implantar esta nova activitat festiva dintre dels Carnestoltes, més de trenta persones,  normalment personatges de la vida pública nacional i fins i tot internacional, encara que, tal volta es tira de menys nomenar com a chinchoso algún personatge local, han ostentat tan important càrrec. Tots porten un chinchoso dintre de nosaltres que ens acompaña tots els dies, allá on anem. És el que mostra a tots els demés la vessant, el nostre aspecte mes insuportable, mes ridícul, més neci i mes extrafolari. I ara que estem a punt d'entrar en la Quaresma, tal volta siga el moment més idoni per a reflexionar al voltant d'eixa banda fosca de la lluna que tots arrastrem darrere nostre, per a botar-li foc i consumir així, tots els sentiments roïns, totes les males accions i totes les omisions dutes a consciència per tots i cadascun de nosaltres, que ens impedeixen dessenrrotllar-nos plenament i ser millors persones.

Aniversari

Des de sempre, he tingut la necessitat d'escriure. De deixar per escrit allò que tenia necessitat de manifestar: totes les meues idees a tots els vents, com si d'un altaveu rovellat ubicat en alt es tractara. Dóna igual la forma d'expressar eixes idees, bé siga en prosa o bé siga en vers. Eixa necessitat d'escriure sempre ha estat present en mi, com si es tractara d'una necessitat fisiològica, a l'igual que ho ha estat  la necessitat de menjar o la necessitat de beure. Per eixe mateix motiu, i amb l'obligació, podriem dir-ne moral, també, d'estar actualitzat a eixes noves tecnologies que ara mateix dominen el món, allà pel dos-mil onze o dos-mil dotze vaig comenzar a crear i a desenrotllar tècnicament este blog que ara mateix teniu entre les mans. Per fi, el deu de febrer de dos mil tretze, vaig fer la primera publicació en este blog. Es tractava d'un post o una entrada, podriem dir-li fundacional o programàtica, anomenada "El plaer d'escriure per a ningú", on vaig establir les bases del que seria el llibre d'estil d'este blog que a les vostres mans teniu. Si feu un click ací (X), podreu tindre accés a esta entrada. Amb la bucòlica imatge de la màquina d'escriure de Carles Salvador presidint el post, vaig deixar patent que "la finalitat d'este blog és disfrutar amb l'íntim plaer i la fonda satisfacció d'escriure. Encara que siga  escriure per a ningú". D'ahí va nàixer el nom d'este blog i d'ahí també la constància, així com la paciència per a publicar, amb una periodicitat setmanal, una entrada al blog. Des d'aleshores i fins a l'actualitat, d'una forma més o menys continuada he anat publicant, amb la regularitat establida, un post, referit a tot allò que m'ha anat cridant l'atenció, que m'ha produït qualsevol tipus de curiositat o que he tingut interés en escriure. De forma ordinària, amb format de columna d'opinió amb al voltant de cin-centes paraules, o de forma extraordinaria, amb un altre format, més divulgatiu, he anat publicant al voltant de temes diversos: sobre el meu poble, Paterna, les seues tradicions i els seus records, sobre el meu treball, sobre literatura, sobre escriptors volguts i admirats, coneguts i amics, presents o que ja no estan entre nosaltres, sobre esdeveniments familiars: naixements, primeres comunions, bodes i soterrars, i, en definitiva, sobre tot allò que m'envolta i que m'ha cridat l'atenció, ha segut objecte d'escriptura al meu blog. El seu secret no ha segut un altre que el fet d'estar especialment receptiu al món que a un l'envolta per a, de forma immediata, deixar escrit un sentiment, una sensació o un impuls. La necessitat d'escriure ha fet la resta. Hui estem d'enhorabona perquè al llarg de cinc anys he anat quallant, amb la paciència d'un sabi orfebre de la lletra i de la paraula, més de dos-cents cinquanta posts sobre temes diversos. Eixes publicacions, han segut la meua veu oficial dins d'un univers de recent creació com és l'univers cibernètic, que ens permet a tots parlar i sobretot, ser escoltats per qualsevol persona que tinga una connexió a internet i ganes de llegir. Per això mateix, només tinc una paraula per a tots vosaltres que, d'una manera més o menys periòdica, em llegiu, em seguiu i fins i tot em feu algun que altre comentari al voltant d'allò que vaig publicant: Moltes gràcies!!

Dolores O'Riordan

Una volta mes, els mitjans de comunicació ens fan ressó d'una luctuosa notícia, que ha incendiat, quasi immediatament, les xarxes socials: Es tracta de la trista desaparició de la famosa cantant irlandesa, Dolores O'Riordan, la més que coneguda vocalista dels Cranberries. Era pels anys noranta quan un jove grup irlandés de música rock apareixia al panorama musical mundial amb una veu molt particular de cabells curts flamejants i mirada fosca, quasi agresiva, ressaltada per eixe fons d'ulls que la caracteritzava. Des de la cançó que els va donar a conèixer, Zombie, on es denunciava la situació a Irlanda del Nord i els enfrontaments armats entre catòlics i protestants durant dècades, a la tendresa de Ode to my family,  en homenatge a les víctimes de la guerra de l'antiga Iugoslàvia que en aquells anys es desagnava en una cruel guerra civil a la zona dels Balcans, o el bucolisme de Dreams, de When you're gone, Free to decide, Promises, Animal instict o Just my imagination, les seues cançons, que beuen directament del folk tradicional irlandés, a l'igual que la majoria dels músics d'esta nacionalitat i que s'han donat a conèixer a tot el món, en este cas els Cranberries han sabut transmetre eixa essència folk en un rock alternatiu, post grunge o rock celta, que ens ha marcat a tota una generació, en la qual m'incloc. Als anys noranta, jo era un jove estudiant de Dret que, en les nits dels caps de setmana eixia amb els amics, bé de la facultat o bé de Paterna. I rar era el pub on, en un moment determinat de la nit, no s'escoltava una cançò dels Cranberries, en el moment en què un sostenia amb la ma un cubata i seguia amb la mirada a una companya de la facultat, o feia l'imposible per a parlar amb aquella xicona de la que un havia estat tota la vida enamorat i mal había tengut el valor de demostrar-li els seus sentiments. Eren aquells temps en els que el major mal de cap d'un era preparar un examen de Dret Processal o de Dret Penal, convocat per a un setze de juny o quedar amb els amics en el bar de la plaça del Poble de Paterna, aleshores anomenat San Pedro, regentat per aquell barman anomenat Samuel Henares, amic de Manolo el del Bombo, i que va saber elevar a espectacle la truïta gegant de creïlla fregida, que el va fer famós en molts municipis del nostre territori. La vida de Dolores O'Riordan, ha segut la d'aquella persona que, nascuda dins d'una cultura agrícola irlandesa, des de ben menuda va descobrir que la seua passió era la música. Conscient del seu potencial vocal, i amb una tesitura vocal mezzosoprano amb la qual sabia jugar molt bé, com queda ben palés a les seues cançons, ja d'adolescent ja cantava al cor de la esglèssia a la qual assistia de forma regular. I fou amb els Cranberries on va dessenrotllar la seua passió per la música. Ens va deixar el passat 15 de gener, de sobte, quan estava a Londres preparant una gravació, tot i deixant òrfena una part de la banda sonora de la meua juventut.

Fotografia: https://es.m.wikipedia.org/wiki/Dolores_O%27Riordan#/media/Archivo%3AThe_Cranberries_en_Barcelona_13.jpg

Escrits

He entrat a un water públic per a fer certes necessitats fisiològiques que, dita siga la veritat, tots fem. I, en tancar la porta d'eixe habitacle, descubrisc, una volta més, cóm, a la fulla interior de la porta conforme es tanca hi apareix al llarg de tota d'extensió de la porta una sèrie de garabatos escrits per diferents mans, que la emborronen i li donen un aire de brutícia i sucietat que fan que per obrir eixa porta, un haja de tocar el pom amb la punteta dels dits, amb molta cura i que en acabant un acabe rentant-se-les amb abundant aigua i sabó, per a no contagiar-se amb els més que probables microbis i paràsits que de segur presupossem que niuaran en eixe racó. El servici en si, està net, però la impressió que dóna la porta tota ratllada per mans diverses, fa que un tinga un cert prejudici al entrar per a utilitzar-lo. Tenim el mal costum d'embrutar les parets o les portes d'aquells llocs on hem d'estar una estona més o menys llarga, sense fer ninguna cosa en particular, com pot ser un wc, un ascensor, un pupitre o qualsevol altre lloc que, no sent molt gran, necessàriament ha de ser públic. Perquè, quí gossaria ratllar les parets de sa casa o de l'ascensor de la finca on un viu? Realment, és vergonyós, una falta de respecte i d'educació de cara cap als demés, que vulnera un principi tan elemental com el que diu que allò que no vulgues per a tu, no ho vulgues per als demés. De fet hi ha refranys que critiquen esta mala conducta, com el que diu que "La pared y la muralla es el papel del canalla". Però, una volta un es troba entre quatre parets i cara a una porta tota plena de escrits, no pot evitar un, llegir allò que allí hi ha escrit. S'ha de reconèixer el tarannà creatiu que més d'un tenen ocult i que el deixen desenvolupar lliurement, en els moments en els que no hi ha ningú mirant. Hi ha diferents tipus d'escrits. Hi ha el cràssic graffiti que es dibuixa, hi ha la bandera subversiva o anticonstitucional, o l'esvàstica clàsica, que la única cosa que pretenen és provocar a aquell que llig allò.  O la frase escatològica de torn, que no reproduïm ací per no molestar al personal. O la frase en contra del govern, del poder o de l'statu quo establit. O la frase filosòfica que ens fa reflexionar durant uns instants sobre el que estem llegint. O algun que altre improperi o alguna paraula malsonant que preten escandalitzar a qui la llisca. O alguna declaració d'amor dolçament escrita. O alguna frase de desamor i de despit, plena d'agror i de dolor. Tot l'univers cap en un pam quadrat de porta, o de paret i que algú ha decidit blasmar a la paret. I que, encara que diga una conducta totalment rebutjable, no ens impedix, en un moment concret i determinat, passar una bona estona.

Vint-i-cinc aniversari

Carlos Gardel, fa ya cent anys, cantava aquell tango tan famós que deia "Volver, con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien. Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada, que febril la mirada..." Quan jo era menut, alguna volta, sonava esta cançó i, quan escoltava allò dels vint anys, no acabava d'entendre allò que volia dir exactament la seua lletra. Ara, quan la meua edat duplica els anys als que fa referència esta cançò, és quan comence a entendre el que vol dir allò de que passen els anys sense adonar-se'n un del temps que realment ha passat. I és quan un veu que han transcorregut vint anys com si haguera transcorregut un dia. I a voltes transcorren dies que parèixen vint anys. Vint anys no són res. Però vint-i cinc anys en són molts. Vint anys són cinc olimpiades, quatre lustres o dos decades. Però vint-i-cinc anys és el transcòrrer de tota una generació. Esta setmana passada, vaig asistir a unes noces d'argent molt entranyables, en este cas, de la banda de la meua família cognatícia: concretament els meus cunyats cumplien vint-i-cinc anys de casats. Vint-i-cinc projectes, vint-i-vinc somriures, vint-i-cinc paraules, vint-i-cinc cartes, vint-i-cinc roses, vint-i-cinc sentiments, vint-i-cinc... I mentre estava al dinar familiar que després de la cerimònia es va celebrar per a commemorar tan important efemèrides, entre plat i plat, recordava els bons i els no tan bons, moments viscuts en la seua companyia. Des d'aquell dia ja llunyà que els vaig conèixer, fins a l'últim dia que els vaig vore i varem estar junts. Molt són eixos moments viscuts. Però sobretot, els que ens queden per viure junts. I quan escric estes paraules, no puc menys que alçar una copa telemàtica plena de cava, també telemàtic,  per a brindar i recordar a tots aquells que aquell tres de maig varen estar presents en aquella cerimònia i que hui en dia, continuen estant presents. A aquells que estigueren presents i que en l'actualitat no ho estan, però continuen guiant-nos en la nostra vida. A aquells que no vàrem estar presents perquè erem una mera suposició, un projecte o una utopia, però que sí que ho estem en l'actualitat i pensem estar-hi un bon grapat d'anys, per no dir per a sempre. Però sobretot el meu brindis és per a Javi i Elena, qui en el seu dia foren novençans i que hui són un matrimoni en la seua plenitud. Hui, el dia du el vostre nom escrit entre els núbols. Perquè no hi ha amor verdader que no aguante el sol i la pluja, ni paraula tendra que no sàpiga entendre una mirada esgotada o un rostre cansat, després d'un dia intens de treball. Hui és el vostre dia, que celebrem tots amb l'alegria i la satisfacció de vore crèixer el vostre sentiment, com ho fa una olivera o un ametler que vareu plantar ja fa vint-i-cinc anys i que ara mateix és un arbre frondós que dóna ombra a tots aquells que davall les seues branques tenim la dita de ser acollits.

Fotografia: https://regalosdebodaonline.com/figuritas-novios-tarta-bodas-de-plata-25-aniversario-figuras