Dret Processal

Una llei d'enjudiciament, és similar a un llibre de gastronomia. O a un llibre de receptes de cuina de la iaia. O a un grapat de papers manotejats, una miqueta pastosos de tant de palpar-los, que hi ha a la cuina de qualsevol restaurant amb unes quantes estrelles Michelín després de sotmetre'ls a la tortura diària de la seua lectura i l'assenyalament constant amb el dit, del paràgraf en qüestió. En este cas, el Karlos Arguiñano de torn, s'erigeix en un docte Magistrat, amb toga, punyetes i ulleretes menudes d'intel·lectual. O bé un Jutge o un Magistrat s'eleva a la categoria de cuiner d'unes quantes estrelles Michelín, segons l'escalafó, que s'arromanga les punyetes per a cuinar la culpabilitat o la innocència d'una determinada persona, o determinar si una determinada situació de fet produïda en el seu moment, s'ajusta a dret, o no. La incoació és l'oli que s'aboca a la paella i que comença a bullir, encara que la paraula incoar té una etimologia, no gastronòmica, sinó més bé agrícola, que fa referència a l'acció de clavar el forcat per a mamprendre a llaurar la terra. El garrofó, la bajoqueta i la tomaca ratllada són la demanda presentada, mentre que la carn a sofregir és l'escrit de contestació a la demanda que les parts passives presenten per a defendre's. La prova és l'aigua que es deixa caure dins de la paella fins a arribar a l'altura de l'ansa de la paella i que bullirà durant un bon grapat de temps, per a fer eixe sucós caldo en el qual ballaran els trossos de carn, el garrofó i la bajoqueta entre altres. Després s'abocarà l'arròs, bé directament del paquet, o bé del paquet al replanell de la mà, fent sempre, a la paella, forma de cavalló, en sentit longitudinal, acabant per fer dos muntonets a les dos bandes del cavalló, en forma de creu. L'ordre de preparació de la paella, és el que és, i no pot ser un altre. No podem abocar l'aigua dins de la paella abans de sofregir la carn, o l'arròs abans de la verdura, amb el perill temerari, de fer un empastre de dinar. De la mateixa manera i per seguretat jurídica, l'ordre del procediment és el que estableix la llei processal corresponent, i no hi pot haver un altre, amb perill d'una declaració de nul·litat d'actuacions. Eixa nul·litat d'actuacions seria, per tant, l'equivalent a una paella socarrada, empastrada o cremada. Tant en el món del dret, com en el de la gastronomia, tot té les seues normes i el seu procediment. Tant en el món de la justícia, com en el món de la gastronomia, està tot mesurat prèviament i cada pas que es dóna -l'anomenat impuls processal- ha de ser conseqüència d'un altre anterior que s'ha donat i causa del pas següent que es donarà. Tot això i, al contrari que a les matemàtiques, no regeix la propietat commutativa, perquè l'ordre dels factors sí que altera el producte. Només demanem que, de la mateixa manera que esperem que el cuiner tinga una bona mà per a guisar les paelles i que no li isquen socarrades, igualment, desitgem que qui dicte sentències les dicte justes. Perquè una sentència injusta produeix el mateix malestar general a la societat que, quan en un grup d'amics, qui guisa la paella es distrau i li eix amb l'arròs esclafat.

Els altres paterners

El passat diumenge, la meua dona i jo vàrem anar a caminar pel llit del Túria, com solem fer de tant en tant. Entre el pont de l'Exposició i el pont de les Flors, hi ha instal·lada la fira d'abril de València, des del dissabte dia 28 d'abril fins al diumenge 6 de maig, organitzada per la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en la Comunidad Valenciana. Durant tots estos dies, casetes de fira, vestits de flamenca, flors enganxades als cabells, vestits d'home curts o de faena, conviuen alegrement amb sevillanes, cavalls elegantment pentinats, "rebujitos", "pescaito frito",... Als anys seixanta del segle passat es va construir el Polígon Industrial "La Font del Gerro", a una extensió de terreny ubicada entre Paterna i la Canyada, on estava el naixement de l'aigua, d'on els nostres avantpassats bevien i on anaven a menjar-se la mona el diumenge de Pasqua, a empinar el catxirulo i a ballar la tarara, i on un segle abans varen construir una canalització per a portar l'aigua al nucli urbà. Amb la construcció del Polígon Industrial, un bon grapat de fanecades de secà es varen convertir en sól industrial. Les garroferes varen ser arrancades i, allà on abans hi havia secà, es varen edificar fàbriques, que hui en dia encara hi estan i que han fet guanyar-se el qualificatiu d'un dels polígons Industrials més grans d'Europa. Esta construcció va fer que hi haguera un flux migracional de terres d'Andalusia principalment i de Castella la Manxa, que fa produir, com a conseqüència, que als pobles de l'àrea metropolitana de la ciutat de València, entre ells, sobretot Paterna, hi haguera una forta immigració de totes aquelles terres. No en va, es va passar d'un nombre de cinc mil habitants a principis del segle vint, a uns vint-i-cinc mil als ants setanta. Per a ser uns seixanta-set mil en l'actualitat. Una cinquantena d'anys després, mentre al llit del Túria, es celebra un espectacle on una dona abillada amb vestit de flamenca interpreta unes sevillanes, davant d'un auditori tot ple de gent expectant, no puc evitar recordar a totes i cadascuna de les persones que, allà als anys seixanta del segle passat, varen abandonar els seus pobles d'origen -Jódar, Dos Hermanas, Jaen, ....- i es varen instal·lar als pobles apegats a la ciutat de València, com és, entre altres, el cas de Paterna i on varen assentar noves arrels: ací varen construir el seu niu, ací varen nàixer els seus fills i ací varen desenvolupar-se professionalment en un treball que va ser el que, en definitiva, els va fer moure de les seues terres d'origen. Fins i tot, els primers que varen vindre ací han sigut soterrats. Són els altres paterners, que varen arribar a una terra que no els va vore nàixer, i que els va acollir com a autèntics fills. El seu esforç i les seues ganes de treballar va engrandir el seu poble d'acollença, especialment als barris de santa Rita i d'Alborgi. Estan plenament integrats en un poble que els estima, de la mateixa forma que ells l'estimen. Pertanyen a tot tipus d'associacions festeres: Falles, comparses, penyes,... Dia a dia fan, -fem- que les paraules del nostre himne "fem tots per engrandir-la i per donar-li esplendor" tinguen plena vigència i siguen una realitat.

A propòsit de "la manada"

Diuen que una societat es pot considerar madura, quan és plenament conscient que tan important és conrear la terra com escriure un poema. La publicació de la sentència del vomitiu assumpte de "la manada" ens ha de fer reflexionar al voltat d'uns certs aspectes a tindre en consideració. No farem ací una exhaustiva anàlisi sobre el que diu al Codi Penal al respecte, ni explicarem la intimidació, ni altres conceptes tècnic jurídics que, encara que tenim la qualificació per a fer-ho, pensem que han de ser els professionals de la docència jurídica els que han de dur a terme totes estes apreciacions. Més enllà dels fets que tots ja coneixem, i de la -dit amb tots els nostres respectes cap a la Justícia- desafortunada sentència dictada per l'Audiència Provincial de Navarra, pense que, com a societat, hauríem de plantejar-nos, com a mínim, una sèrie de consideracions que ens haurien de fer-nos, almenys, reflexionar.

Els delictes anomenats al Codi Penal com a "delictes contra la llibertat sexual", són conductes que, si bé a priori podríem pensar que són duts a terme per desequilibrats mentals, en este cas que ens ocupa, i en altres més que apareixen als mitjans de comunicació, no s'han dut a terme per persones apartades de la societat, o pertorbats mentals, sinó per un grup de persones plenament integrades en la nostra societat, que perfectament podrien ser el nostre veí o el nostre company de treball. Que veuen a una part de la societat com objectes, no com a persones. I que aprofiten un argument inoculat a la societat, que ja ve d'antic, prou mesquí per cert, de convertir a la víctima en victimari, per a justificar els seus actes, amb arguments tan peregrins com l'escot o la minifalda que duia. La víctima, sempre serà la víctima, a la que s'ha de protegir, emparar, acollir i defendre.

És molt fàcil caure en la temptació de "legislar en calent" i, davant de casos com els que ens ocupa, demanar penes de presó desorbitades, penes de mort o castracions salvatges que, a l'únic carreró que ens porta és a crear més odi, més confrontació i més ràbia. En el cas que ens ocupa, probablement no caldria fer una modificació legislativa, sinó dur a terme una aplicació de la llei penal d'acord amb el sentit comú, ja que es podría apreciar una certa discordancia entre la Fonamentació de Fets amb el Fallo que es dicta.

El Codi Penal és la conseqüència d'un fracàs de les normes i per això, sempre és l'última ràtio del Dret. Davant d'una situació punitiva, l'Estat castiga a aquells que no s'han portat bé, tal com toca. Per això mateix, les sentències penals, a banda d'ajustar-se a dret, han de ser justes. Davant d'una sentència motivada i ajustada a dret, però injusta, poden produir-se conseqüències tremendament injustes mai desitjades.

Però al rerefons de tot açò, ens estem oblidant d'un concepte que, si bé té un origen judeocristià, hui en dia és un Principi General del Dret plenament arrelat a la legislació de pràcticament tots els Estats, és objecte de protecció per les Lleis Internacionals i pels principis de l'ètica. Es tracta del concepte de "Dignitat de la persona". "Les coses tenen valor, les persones, dignitat", va dir Emmanuel Kant. Parlar de dignitat és parlar d'un dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconéixer la seua vàlua en tant que humans. En definitiva, és parlar d'igualtat. Entre tots hem de contribuir a crear una societat en la qual un dels seus principals valors siga aconseguir que les persones siguen valorades pel fet de ser persones, sense distinció de raça o de sexe. Estes paraules que queden molt boniques a la Constitució, en acabant, a l'hora d'aplicar-les en la pràctica, deixen molt que desitjar. I en el cas que ens ocupa, hi sol haver una doble moral sagnant.

Al final del camí, un arriba a la conclusió que entre tots hem de construir una societat millor on es respecten els drets i la dignitat de la persona. Es tracta d'una llavor a dur a terme entre tots. Però han de ser els poders públics els que han de posar les ferramentes necessàries per a què açò que estem dient, siga una realitat. Han de vetlar i desvetlar-se per a aconseguir que les noves generacions siguen millors, a base d'educació i cultura. Davant d'una societat formada en valors, educada, culta, que tinga la dignitat de les persones com a eix de sí mateix, no ens caldran Codis Penals. D'eixa manera podrem arribar a ser una societat adulta i madura, que considerarà que tan important és el conreu de la terra com l'escriptura d'un poema.

Després de la Presentació

Foto: Carmen Porter.

Una volta conclosa la presentació del meu llibre "En mi la nit, en tu la llum" el divendres passat a la Biblioteca Municipal "La Cova Gran", on tant de temps vaig passar de menut quan estava ubicada a la Casa de la Cultura i, també quan es va traslladar al seu enclavament actual, arriba el moment de fer balanç de tan esperat esdeveniment. La veritat és que va ser un acte senzill i carregat d'emoció, en un entorn immillorable, on vaig tindre ocasió de vore i de saludar a tants i tants amics que feia tant de temps que no veia, alhora que em vaig sentir acompanyat per tots aquells que, dia a dia, m'acompanyeu en el camí. Podríem dir que vaig palpar la calidesa de tots aquells que vàreu vindre i vaig notar perfectíssimament, l'afecte que em teniu. Diuen al meu poble, que és el mateix on vaig fer la presentació del llibre, que és de ben parits ser agraïts. I en este cas, m'agradaria agrair públicament les sàvies i càlides paraules dels dos ponents que varen participar: Paquita Periche, Regidora de Cultura, Tradicions i Foc de l'Ajuntament de Paterna, i Camilo Segura, Cronista Oficial de la Vila de Paterna. Tots dos ens varen transportar a eixa Paterna dels anys huitanta del segle passat en la que tots érem una miqueta més jovens. També a Ivan Ortiz i a Marta Alcalà els quals, amb la seua gratíssima intervenció en eixa lectura poètica tan ben preparada, va causar la delícia de tots els assistents. A l'Ajuntament de Paterna, a la Regidoria de Tradicions, Cultura i Foc i a la Biblioteca Municipal "La Cova Gran" que, per a commemorar el Dia Internacional del Llibre, va decidir incloure, entre els seus actes, la presentació del meu poemari. A Lourdes Rubio, la bibliotecària, per totes les facilitats oferides per a dur a terme la presentació. I a Vicenta Roig, de la Llibreria Sambori. Allí teniu a la vostra disposició exemplars del poemari, per als qui tingueu gust d'adquirir-lo. I, cóm no, a tots els qui vàreu vindre a l'acte des de diversos llocs de la nostra geografia, a tots els qui vos vàreu acostar després de l'acte per a que vos signara un exemplar del llibre, o em vàreu donar una paraula càlida d'alé. Perquè vosaltres sou els qui, en definitiva, m'animeu a continuar escrivint. Moltes gràcies.

Foto: Carmen Porter

Foto: Carmen Porter

Foto: Carmen Porter

Presentació a Paterna

El pròxim divendres dia vint d'abril, a les sis de la vesprada es durà a terme la presentació del meu llibre de Poesia "En mi la nit, en tu la llum", amb què vaig guanyar la XXXIX Edició del premi Grandalla de poesia, atorgat pel Cercle de les Arts i de les Lletres, del Principat d'Andorra. Es tracta d'un poemari d'amor en el qual, en un vers ben travat, ben rimat i ben mesurat, que brolla de l'experiència personal i que s'alimenta de la tradició literària dels nostres autors valencians. En ell, se'ns mostra l'experiència de l'amor, com un univers que va construint-se dia a dia entre dos persones, que té un inici en un moment determinat, i que es prolonga en el temps sense solució de continuïtat. Esta volta és en el marc dels actes commemoratius del Dia Internacional del Llibre 2018, organitzats per la Regidoria de Tradicions, Cultura i Foc, de l'Ajuntament de Paterna. L'esdeveniment es durà a terme a la Biblioteca Municipal de Paterna, on tantes i tantes vesprades he anat de menut després d'eixir de l'escola, quan estava ubicada a la quarta planta de la casa de la Cultura, al carrer sant Francesc de Borja per a llegir tebeos de Tintín, d'Astèrix i Obèlix, llibres de "Los Cinco" d'Enid Blyton, i tantes i tantes novel·les que treia per a llegir a casa en el termini de quinze dies renovables, d'acord a com estableix el seu Reglament de Règim Intern. Més tard, ja es va ubicar a l'impressionant entorn de les coves de la Torre, a l'anomenada "La Cova Gran". I encara vaig tindre ocasió d'anar per a fer algun treball de classe, per a buscar bibliografia o per a estudiar. Ara, de nou, torne a la biblioteca del meu poble, per a presentar este poemari, acompanyat de dos vells amics, que faran les seues respectives ponències: Camilo Segura, Arxiver municipal i Cronista oficial de la vila de Paterna i Paquita Periche, Regidora de Tradicions, Cultura i Focs de l'Ajuntament de Paterna. La veu jovenívola dels meus amics Ivan Ortiz i Marta Alcalá, envernissaran l'acte amb una agradable lectura poètica que, estic ben segur vos encantarà. Vos espere. Esteu tots convidats!

Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s’amaga el cel
fosc i tendre del mar d’una cançó
serena i brava i és conjunció
del teu desig de mi i el meu anhel.
Darrere dels teus ulls amb gust de mel,
dormiten els teus besos de cotó
que encenen al meu cor com un coetó
I es perd a l’univers viu i rebel.
Perquè als teus ulls de món i de secà,
de tendra arrel i aspecte mig morú
hui dorm el sentiment del meu demà.
I és que amb aquest silenci tendre i nu
tan sols diré amb el pensament serrà:
Darrere dels teus ulls hi habites tu.

Dia de Pasqua

Als pobles de València és costum que el diumenge de Pasqua, el personal quede amb els amics, per a anar a dinar a una caseta, a un xalet, o directament a algun terreny en mig de la muntanya, on se sol fer o bé una torrà de xulles, o una bona paella acompanyada per tot tipus d'aperitius i tot regat per una bona cervesa i un bon vi. Després de dinar, hi sol haver un passeig per la muntanya, per a rebaixar el dinar, mentre els més menuts empinen el catxirulo, boten a la corda o juguen a jocs diversos, propis de l'aire lliure. Ja a mitat vesprada, quan el sol se'n va cap a la posta, hi ha el berenar a base de mones, panquemaos, coques d'anous i panses i llonganisses de Pasqua. La mona, en forma de llaç, o de cocodril, porta un ou dur que sempre acaba estavellat en el front d'aquell que més distret estiga en eixe moment. A diferència de la resta de pobles de l'Estat, on la Setmana Santa comença el divendres de Dolors i acaba el diumenge o el dilluns de Pasqua, ací a València la part festiva de la Setmana Santa comença el Dijous Sant i dura fins al dilluns posterior al dilluns de Pasqua, dia en què se celebra la festivitat de Sant Vicent Ferrer, de tal manera que els xiquets tenen vora quinze dies de vacances, propicis per a anar a dinar i menjar-se la mona, encara que, per motius laborals dels seus pares els dies tradicionals per a anar a menjar-se la mona a la muntanya són el diumenge de Pasqua, el dilluns de Pasqua, el diumenge posterior, així com el dilluns següent, dia de Sant Vicent Ferrer en què ja conclouen oficialment les festes pasqüeres. És a partir d'este moment quan ja es va pensant en les festes d'estiu. Enguany, el diumenge de Pasqua vàrem anar la meua dona i jo a dinar i a menjar-nos la mona, amb amics a Higueruelas, poble enclavat a la Serrania de València i quasi confrontant amb Terol, on el cel i la terra s'agafen de la mà. I, mentre el caldo de la paella anava coent-se a poc a poc, mentre raonava, amb un got de vi a la mà, no vaig poder evitar recordar eixe mateix dia de Pasqua de fa trenta o quaranta anys, a la caseta dels Caçadors, a la Vallessa, on anava amb els meus pares i els seus amics i on jugava amb altres xiquets entre els pins, o botàvem a la corda, o empinàvem el catxirulo, mentre els majors feien el dinar, paraven taula o xarraven de les seues coses. Molts són els records que guarde d'eixa caseta dels caçadors on anava de menut a menjar-me la mona. I, una volta ja adult, quan estic en mig de la muntanya el dia de Pasqua, recorde aquelles converses de majors que hi escoltava. I comprove que, trenta o quaranta anys més tard, no són molt diferents de les que enguany vaig mantenir: els pares, que cada volta es van fent majors, els fills, que cada volta es van fent grans, el treball... El dia de Pasqua és el dia idoni per a anar a la muntanya a menjar-se la mona i per a empinar el catxirulo, però també dia de records infantils que bullen a la ment, com el caldo de la paella que en eixe moment està coent-se.

Vint-i-cinc anys sense Estellés

De tant en tant, solc rellegir algun poema de Vicent Andrés Estellés. Especialment quan s'acosta l'aniversari de la seua mort. Solc agafar algun llibre del nostre autor, de la meua prestatgeria. Li done un bufit a la banda superior del llibre, tot esperant que un núvol de pols òmpliga l'estança en què estic, de la saviesa del llibre que tinc entre les mans. Manies pròpies. A continuació l'òbric, a l'atzar, i llisc algun poema. I resulta curiós, que sempre hi ha alguna paraula, algun gir semàntic, alguna expressió en què no m'havia fixat l'última volta que el vaig llegir. O algun joc de paraules, alguna comparació o alguna metàfora que havia passat desapercebuda per a mi. Esta volta, he obert el volum primer de les seues obres completes, anomenat "Recomane tenebres", y m'he tropessat en el poema tretze del poemari "El gran foc dels garbons". Es tracta de la primera edició d'este volum, imprés al principi dels anys setanta, amb la portada en blanc i negre, encapçalada per un dibuix de Anzo, Fullege les seues pàgines, ja engroguides pel pas del temps. Veig a la primera plana, anomenada de respecte, a la seua part superior dreta, que hi ha un número, 200, anotat a llapissera: es tracta del preu que li va costar al seu anterior propietari: dos-centes pessetes. i davall del preu, hi ha una anotació quasi intel·ligible, també a llapissera, segurament feta pel llibreter. I no m'atrevisc a esborrar-les, ja que formen part de la història personal d'este llibre, ja que li dóna personalitat i un aire antic. I recorde la forma en que va arribar a les meues mans. Propietat de mon tio Paco, quan va faltar em va arribar en forma de llegat. I ara, cint-i-cinc anys després de la mort del nostre benvolgut poeta, el fullege, tor i recordant els dos: a Vicent Andrés Estellés, el nostre il·lustre poeta, que fa vint-i-cinc anys que ens va deixar, i al tio Paco a qui, quan jo començava en açò de la escriptura i la investigació era una de les primeres fonts a qui preguntava al voltant de succeïts, curiositats i contarelles. Per a tots dos, el meu record i la meua admiració,

13

Tot t'ho esperaves del teu fill. Te'l veies

créixer, parlar en castellà. Et pensaves

un dolç futur de confortant poltrones

de vímet, al carrer de Mendizábal.

Si ara et pregunten pel teu fill, no saps

res d'ell. "Pel món". T'inventes uns retalls

de cartes que no reps. I donça, el penses

en algun lloc, parlant en castellà.

amb els senyors, fumant amb els senyors.

Si abans te'l veies, te l'inventes ara.

Sola en la casa de brancudes bigues,

del corral ample i oblidat, amb una 

conca entre els peus, te'l penses, te l'inventes,

amarga dona del meu poble, mare.

Olors de Falles

Així com en castellà el verb "oler" fa referència tant al fet d'olorar en si mateix, com al fet de desprendre olor, siga del tipus que siga, pel contrari, en valencià, el verb "olorar" només té el significat d'olorar com a eixa acció activa d'aspirar l'aire pel nas per a sentir la flaire d'una cosa, però no el d'eixa acció pasiva d'emanar qualsevol tipus de sentor. Per a utilitzar este últim significat, hem de recòrrer a fer una perífrasi verbal, del tipus "Fer olor de", o  "fer olor a". I aprofitant esta reflexió filològica, em pregunte en estos dies de festes falleres: A què fan olor les falles? Quina és la seua flaire? Un any més, les falles fan olor de il·lusió desitjada. De comboi guai. De festa esperada. De mocador d'herbes nugat al coll. De blusó faller amb les puntes nugades al melic. De "no vingues tard". De "on vas? A vore falles! D'on vens? De vore falles...". De primavera primerenca o d'últimes cuades de l'hivern  De vesprada que allarga. De blanca tarongina. De matinada fresca. De rosada humida. De gremi de fusters. De pregó que convida a la festa. De cavalcada del ninot que critica. De tró de bac que esclata. De mascletà que retrona. De "Senyor pirotècnic: pot escomençar la mascletà". De castell que llumena la nit al cel. De colorida nit del foc. De xiquets que alegrement encenen bengales. De saborós bunyol, -escolte, senyora bunyolera, els bunyols són de carabassa?-. De dolça xocolata a les tantes de la matinada. De carn torrada. De dolç glop de vi. De suculenta paella. De refrescant glop de cervessa. De sucós entrepà de llonganisses i faves. D'emocionant albà versada amb el cor. De "n'hi ha una estoreta velleta per a la falla de sant Josep, el tio Pep?". De "encara que siga la tapadora del comú, número u". De desenfadat passacarrer pels carrers del barri. D'estendart que voleja al vent. D'elegant banda de música. De divertida xaranga. De "borinot el que no bote!". D'acompassat "El fallero". De solemne "València". De rítmic tabal. D'estrident dolçaina. De verbena sorollosa. De colorida flor. De impressionant cadafal. De Maedéu dels Desemparats. D'emocionada llàgrima. De multitudinària ofrena. De sentiment innat. D'alegria suprema. De Senyera escortada. De monyos enrotllats. De luxós espolí. De delicada mantellina. De lluent adreç. De iridescents arracades. De banda elegant -banda o caramba?-. De curt jupetí. D'elegant barret -cossiol o rodina?-. D'apretada faixa. De calenta manta. D'espardenyes de careta - amb el dit menut del peu dins o fora?-. De ninot de falla. De ninot indultat. De "Falla del barri i voltants". De monument faller. D'enginy i gràcia. De crítica festiva en vers. De divertit llibret de falla. D'acollidor casal. De nombrosa gentada. De xilladissa incerta. De tramvia plé de gom a gom. De " Ai, que no ploga". D'emotiva nit de la cremà. De llàgrima furtiva que s'engul en la nit. De castell darrer que encén la falla. De flames que dancen a l'arribada de la primavera. De roig caliu que tot ho devora. De cendra de falla que udola al vent. I entre les cendres de la falla, una delicada flaire de nou començament .

Dia de la Dona

Fotografía: Francisco Mortes Ventura.

Huit de març de nou. El dia de la dona treballadora. Sempre que arriba esta efemèrides tan assenyalada, solc buscar algun poema d'alguna poetessa coneguda, relacionat amb l'esdeveniment que es commemora i solc donar-li difusió per mitjà d'una entrada a este blog i a través de les xarxes socials. Per estes pàgines han passat versos de Rosalía de Castro, de Dulce María Loynaz, de Gabriela Mistral o de Gioconda Belli entre altres. Este Nadal passat, vaig adquirir un llibre anomenat "Avatares y versos ante el espejo", opera prima d'una paternera anomenada Esther Martínez Carne, a qui no conec personalment i que ha ocupat les meues hores de lectura de tot el periode nadalenc passat. Es tracta d'un poemari escrit amb el cor i amb els bons sentiments que l'amor deixa darrere seu com a experiència vital. Entre els seus versos hi han vivències, records i sentiments viscuts. I entre estes xicotetes llepolies que s'amaguen entre les tendres pàgines d'este delicat poemari, descobrisc una, anomenada "Mujer de las mil batallas", o homenatge a la dóna, dut a terme per la propia dona, en este cas de la mà de l'envernissada veu d'Esther. I és que, passen els anys i passen les persones. I passen els temps i passen les generacions. I no cal anar-se'n a països llunyans per a escandalitzar-se davant de injustícies tan sangrants com lapidacions per adulteri i coses paregudes. Perquè hui en dia, en plé segle XXI, al que anomenem "Primer Món", hi continúa existint la dona que ha de deixar el seu lloc de treball per a criar els fills. O la que decideix treballar, i ha de compatibilitzar-ho forçosament amb la casa i els fills fent autentiques filigranes per a arribar a tot. O la que ha de fer-se càrrec d'un pare amb alzheimer, o d'una mare amb paràlisi cerebral. O la que és acomiadada del seu treball, sense pietat, perquè s'ha quedat en estado. O la que ha d'aguantar una entrevista de treball on li pregunten intencionadament si está casada, si té fills o té intenció de tindre'n, i que la seua resposta afirmativa siga la que determine la seua no incorporació en eixe lloc de treball, sobre ser la més preparada per a desenvolupar eixa ocupació.  O la que pateix en silenci el maltracte sicolòlogic o fins i tot físic, d'una parella que no la vol i que no la mereix. O la que és qüestionada per dur una minifalda o un escot o un cabell llarg. En són tantes les manifestacions masclistes larvades al rovell de la nostra societat i que, desafortunadament, ni tan sols ens en adonem... " Te quiero libre, pero no mía", va escriure un inspirat Agustín García Calvo, allá pels anys setanta del segle passat, tot i manifestant que el verdader amor cap a una persona és aquell tan desinteressat que ens fa ser lliures, des de la llibertat de la pesona estimada.  I un, que és home, però per damunt de tot, persona, des d'un punt de vista objectiu se n'adona que queda tant per fer....

"Mujer de las mil batallas"*

Hoy desnudaré el alma entera

en sencillos y humildes versos

deseo honrar con palabras,

comulgar amor y verbo

elevando a la mujer... ¡Al cielo!

Difícil escribir metáforas

que engrandezcan la belleza de una Diosa,

punto álgido de la Creación divina

que con arrojo esculpe su historia.

Mujer que emerge de la nada,

mariposa de sueños creados

sobrevuela miserias vividas

cubriendo con sutil velo de esperanza,

el frágil y débil corazón humano.

La historia en guerrera la convirtió

elevándola en algunos lares a leyenda,

pues es virtud y formaleza extrema

y por amor, su vida entera ofrenda.

Nueve meses transforman su cuerpo

encaminándola a un segundo plano

resurgiendo ante el dolor,

recobrando el aliento perdido en la fatiga del parto,

ante el maravilloso sonido de un llanto.

Eterna confidente, amiga del alma,

amante, esposa, madre, hermana,

una sola mujer, con mil nombres.

Mujer valerosa y consciente

logra que el mundo despierte recuerdos

de vivencias llenas de victorias y derrotas

que hacen eco en su mente una y otra vez,

ya no teme a la muerte, la observa de frente.

Un dia despertará de todas las pruebas

que le fue imponiendo el tiempo

descubriendo con ingente beatitud,

que la heroína de su sueño fue siempre ella...

La Mujer de las mil batallas.

* "Avatares y versos ante el espejo". Esther Martínez Carne "Esther&Su". 2017. Ed.PyTP S. L.

Autopista

He parat a dinar a un àrea de servei que hi ha a l'autopista del Mediterrani. Torne de treballar i, després d'estar tot el matí a la feina, com calcule que a l'hora que arribe a casa ja serà massa tard per a dinar, opte per desviar-me del camí, pegar un mosset i omplir el dipòsit del vehicle de gasolina. D'esta manera, òmplic dos dipòsits alhora. El restaurant d'este àrea de servei és troba ubicat a un pas elevat que està damunt mateix de l'autopista, de tal manera que, un dina damunt mateix de l'asfalt a uns deu o vint metres d'alçada, mentre observa cóm passen per davall dels seus peus els vehicles diversos a velocitats elevades, tant com la carretera puga demanar o el conductor estiga dispost a donar-li. El restaurant, que funciona en règim d'autoservici, té una distribució allargada, que ocupa transversalment d'una banda a l'altra de l'autopista, de tal manera que comunica, a peu, a mena de pas elevat, una part i l'altra de la carretera, sense perill de ser embestit per cap de vehicle. Dintre mateix, hi ha unes finestres que donen cap al nord, cap a Barcelona, mentre que enfront hi han unes finestres que donen cap al sud, cap a València. Aguaite per la finestra que dóna cap al nord i veig passar els cotxes. Allà en la llunyania es divisa un cartell elevat enorm que anuncia una companyia de carburants. Estem enmig del no-res i es veu un horitzó de matolls i baladres, retallat al seu bell mig, pel negre asfalt esguitat per les línies vials blanques que delimiten els carrils per on circulen els vehicles. Com ja hem dit abans, és l'hora de dinar i per una autopista de pagament com esta en la que estic, no hi ha molt de trànsit que diguem, en este moment. Quan arriba l'hora de prendre el café i, mentre aguaite per la finestra que mira cap al sud, acluque una miqueta els ulls, car el sol molesta una miqueta  a la vista. Es veu el mateix horitzó que retalla una incipient vesprada d'hivern asolejada i, en eixa mateixa llunyania, s'endevina una propera primavera que, a poc a poc, s'acosta. "La vida son los rios, que van a dar a la mar...", va escriure un dessolat Jorge Manrique ja fa més de cinc-cents anys, amb ocasió del trist transpàs de son pare, el maestre don Rodrigo. I mire de nou la carretera. En dóna la sensació que la seua corbatura té forma de riu. Des del lloc on em trobe, mire cap al nord i estic veient el meu passat. Mire cap al sud i endevine el futur. Perquè la.vida no és més que això: una incerta autopista per la qual circulem amb un vehicle prestat. Sabem on vàrem començar el recorregut amb un dipòsit plé de combustible, però no on conclourà. Quí ho sap? Al final, un arriba a la conclusió següent: que allò que és important, és que eixe recorregut el fem amb el major comfort posible. Després de prendre'm el café amb el sucre d'estes meditacions, torne al cotxe i segueixc el camí.