Moros i cristians

 El 10 d'abril de l'any 1238, el rei Jaume I, va conquerir el poble de Paterna. Es va tractar d'una conquesta pacífica, a conseqüència d'un pacte entre els representants reials i els de la localitat, per la qual cosa, no va haver-hi cap lluita al nostre poble a conseqüència de la reconquesta. No va caldre, per tant, repoblar el nostre poble amb una "Carta-Puebla" com sí que va ocórrer a altres localitats, sinó que els habitants paterners musulmans, no varen ser expulsats, perquè varen continuar vivint a Paterna. Més de set segles després d'aquells fets històrics, uns jóvens festers, en plena explosió de les festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer, es varen vestir de moros i, emulant les desfilades mores de poblacions amb tradició festera com Alcoi, Cocentaina, Albaida i tants altres, sobretot de terres alacantines, varen fer un desfile moro pels principals carrers de Paterna. Esta desfilada que va nàixer a principis dels anys setanta, entre la improvisació i la diversió, la festa informal i l'amor pel seu poble, va clavar a terra la rella de la festa mora i cristiana a Paterna, fins a arribar a tot el desenvolupament fester que ha tingut fins al dia de hui i del qual podem gaudir el penúltim cap de setmana d'agost. Quina significació té que hui en dia, set-cents anys després d'aquella reconquesta, que es continue celebrant esta efemèrides? Diuen que la paraula Comparsa és una expressió que prové de l'italià i que fa referència a aquell conjunt de persones que en les representacions teatrals, figuren i no parlen. Segons pareix, al segle XVI, al nord d'Itàlia, les companyies de teatre varen crear eixe tipus de personatge que actuava més bé com a figurant. I d'ací, va evolucionar com a grup de persones que desfilen pels carrers de qualsevol ciutat. Si a esta paraula li afegim el qualificatiu mora, estem parlant de solemnitat, pompa, exotisme i diversió. Si li afegim el qualificatiu cristiana, ens referim a tradició, alegria, ostentació i festa. Si parlem de comparsa mora i cristiana, parlem de fraternitat i de germanor. En les comparses mores es reviu l'esperit d'aquells moros que vivien a Paterna abans de la reconquesta, dels quals hem heretat, entre altres coses, la ceràmica i el regadiu de Paterna, mentre que en les comparses cristianes es reviu l'esperit d'aquells cavallers que varen vindre en companyia del Rei Jaume I. Com no podria ser d'una altra manera, d'entre tots ells, hem de destacar la figura d'Artal de Luna, a qui se li va concedir l'Alqueria de Paterna i Manises, tal com distribuïx el llibre de repartiment. En el cas del nostre poble, a Paterna, esta reconquesta fou duta a terme d'una manera pacífica. Que estes festes que ara comencen, siguen la manifestació plena de la fraternitat, l'amistat i la germanor entre tots els paterners, i que, sobretot, predomine l'esperit pacífic que sempre ha existit al nostre poble al llarg de la nostra història.

Armes

Este passat dilluns ens vàrem desdejunar amb la trista notícia de què almenys 31 persones varen morir víctimes de dos tiroteigs ocorreguts este cap de setmana passat als Estats Units. Un es va dur a terme a la localitat de Dayton, a l'estat d'Ohio, on un xicon de vint-i-quatre anys va obrir foc matant a almenys nou persones i provocant vint-i-set ferits. L'altre, va ocórrer a la localitat d'El Paso, a l'estat de Texas, en la frontera amb Mèxic, on un jove supremacista blanc de vint-i-un anys va entrar amb un rifle d'assaltament a una tenda i va començar a disparar de forma indiscriminada contra la gent que allí hi havia, amb la intenció de matar mexicans, matant-ne a vint-i-dos persones i deixant ferides a vint-i-quatre. No deixa de ser curiosa la doble moral de la societat nord-americana que, si bé es commociona davant d'esdeveniments tan luctuosos com els viscuts, després les seues autoritats no són capaços de prendre cap de decissió seriosa amb la intenció d'acabar amb l'acopi indiscriminat d'armes per part de determinats sectors de la societat nord-americana que, sense cap de mirament és capaç de tindre a sa casa vàries pistoles, uns quants rifles d'assaltament, unes granades de mà i, si els deixaren algun míssil Tommahawk amagat al jardí de sa casa. Probablement tot el muntó de diners que mou la indústria armamentística a aquell estat, acaronat per lobbys propis com pot ser l'Associació Nacional del Rifle, fan que es mantinga a perpetuïtat esta situació que, de tant en tant causa commoció i alarma a tots els mitjans de comunicació. L'excusa perfecta i ideal per la seua part, sol ser l'article 4 de la segona esmena de la constitució dels Estats Units, que diu el següent: "A well regulated militia being necessary to the security of a free State, the right of the people to keep ams bear arms shall not be infinged", és a dir que "Seient necessària una milícia ben organitzada per a la seguretat d'un Estat lliure, el dret del Poble a posseir i portar armes no serà infringit". Si fem una miqueta d'història, esta esmena va ser aprovada el quinze de desembre de 1791. És a dir en l'època del llunyà oest, on es matava a un només pel gust de vore'l fer carasses. Al segle XXI, és a dir, dos-cents vint-i-huit anys després d'ser aprovada dita norma, esta hauria d'estar vigent? En una època en la qual la societat ja està organitzada de tal manera que la defensa interior la duen a terme les diverses policies existents i la defensa exterior l'exerceix tal volta un dels exèrcits millor preparats com és el dels Estats Units, cal fomentar l'ús de les armes en la societat civil? La violència no engendra només que violència. En definitiva, com deia Martin Luther King, que també va ser víctima de la violència a la qual hem fet referència en esta entrada, "Hem aprés a volar com els pardals, a nadar com els peixos; però no hem aprés el senzill art de viure com a germans".

Brot

Fa uns anys, un Nadal passat, la meua dona i jo, vàrem comprar una planta ornamental per a col·locar-la en un lloc concret del menjador, exactament en el racó on conflueixen els dos sofàs que estan davant del televisor en forma d'angle de noranta graus, immediatament davant mateix de la làmpara de peu que fa de vèrtex. Amb el temps esta planta de fulla allargada, va començar a marcir tristament, de forma inesperada. Aleshores, vàrem optar per traure-la al balcó perquè li donara el sol i l'aire i vore si d'eixa manera aconseguíem reviscolar-la una miqueta. Li vàrem tirar guano líquid, la vàrem regar, li vàrem afegir terra fertilitzada, tot perquè la planta sobrevisquera. Vàrem aconseguir que almenys el seu deteriorament no anara a més. Però encara així, les puntes de les fulles es varen continuar secant, tot donant una imatge de planta mig moribunda de tal manera que, ens estàvem plantejant que si no reviscolava d'ací a la tardor, l'arrancaria per a plantar a la maceta un altre tipus de planta que ens durara més temps. De fa uns dies cap ací, com si la planta ens haguera escoltat i ens haguera comprés, a la seua soca va espellir un xicotet rebrotim que, a poc a poc, va començar a créixer i créixer, com si es tractara d'una espardenya de color verd. La veritat és que no vaig donar crèdit a allò que estava veient davant de mi. Immediatament, la vaig començar a regar, a adobar, en definitiva a estar pendent d'ella, per a què eixe nou rebrotim no es morira. I, la veritat és que, de moment va sobrevivint. Este fet natural que ha permés que a la soca d'una planta ornamental brote una nova vida a partir d'una planta ja vella i a punt de ser arrancada, m'ha fet plantejar la següent reflexió: Cada dia prenem una sèrie de decisions que ens van guiant al llarg de la nostra vida: Des d'aquelles que són més aviat banals, com podria ser si comprar el pa en el forn del cantó o al supermercat, fins a decisions més serioses que ens comprometen a nosaltres mateixos, bé de tipus laboral, professional o més bé de tipus personal. A partir d'eixes decisions preses, hi solen haver una sèrie de conseqüències que ens afecten directament a cadascun de nosaltres. Sempre es prenen dites decisions pel bé de nosaltres mateixos. Però hi ha vegades que no, que més bé ens perjudiquen. I en este cas no hem de fer més que assumir les conseqüències d'estes. Però encara així, siga la situació en la qual ens podem trobar, sempre hi haurà un motiu per a l'esperança. Sempre hi haurà un deus ex machina que pot variar la situació en la qual ens podem vore, i que farà que allà on no hi havia solució, aparega, quasi com per art de màgia una solució màgica per a la situació en què ens trobem. Com que a la soca d'una planta moribunda aparega un rebrotim que faça que la vida continue allà on s'esperava mort i tristesa.

"El viaje de John"

Una volta més, les xarxes socials són les que ens descobreixen la publicació d'un nou treball dins del nostre panorama musical. En este cas, es tracta del grup acústic paterner Perros Verdes, que acaba de publicar en format CD un nou LP anomenat El viaje de John. En ell, els seus integrants, Toño Bravo a la guitarra espanyola, Pepa Bravo, la veu i Pedro Bachiller, percussió, ens tornen a delitar amb esta nova publicació musical digna d'encomi. Si ja la seua primera publicació anomenada La memoria de los árboles, enregistrada i publicada a juny de 2011, ens va deixar amb la boca oberta al llarg de les seues impressionants onze cançons que la componen, huit anys després, el nostre benvolgut grup paterner ens torna a sorprendre amb 12 temes, a quin de tots millor. Dotze cançons com dotze campanades de mitjanit, cada una d'elles amb una història interna pròpia. Dotze estels de llum, amb lletres riques, plenes de contingut, de qualitat i de substància, que duen en si mateixa l'essència d'una interpretació extraordinària. Amb un aire pur i càlid, a les seues composicions de producció pròpia, hi ha una barreja d'estils que passa per la bossa nova i el jazz i unes gotetes de flamenc i pop, mescla que fan que la música d'este grup siga el còctel ideal per a escoltar-lo a poqueta nit, en un ambient envoltant, acollidor, il·luminat amb llums de neó ultravioleta, a la terrassa d'un pub mentre un sosté a la mà una copa alhora que xarra animadament amb els amics. Als seus concerts càlids i sincers, a més a més de les seues cançons de producció pròpia, solen acompanyar al seu repertori versions de clàssics adaptats per ells mateixos a les quals els donen el seu tret personal. En este disc és magnífica l'adaptacio musical del famós poema d'Antonio Machado He andado por muchos caminos del seu més conegut encara poemari Soledades. Galerías. Otros poemas. Majestuosa la versió de l'I say a little prayer d'Aretha Franklin, on una gran Pepa li fa puntetes amb la seua veu a la deessa del Soul. També s'inclou l'entranyable cançó 186 escalones. Viaje al infierno, que forma part de la banda sonora del més entranyable encara, documental El pas per l'infern. Els paterners oblidats, en el qual, modestament, vaig escriure el guió original.  Les cançons d'este nou disc, interpretades amb la sàvia destresa de la mà de Toño a la guitarra, l'extraordinària veu d'ensomni de Pepa i el ritme increïble de Pedro, van acompanyades de la saviesa i l'estima d'amics músics que li donen a este LP, un toc molt elegant, Així es manifesta als títols de crèdit del CD, on es diu que "aparecen el flamenco de Juanito, el jazz de Manolo y Peter, el blues, rock, soul y pop de Salva, Moncho, Carlos Ruiz, Gerar, Rafa y Guille, la bossanova de Carlos Fernández, la electrónica y visión musical de Jorge, la frescura de Álvaro y Adriana, las letras de Iulia y Zoila, el diseño de Moncho, las fotos de Paco, todos artistas enormes." El viaje de John és en definitiva, una aposta musical pel treball ben fet, ben travat, ben elaborat, ben acabat i ben construït, que val la pena escoltar-lo i escabussar-se en ell, cap a poqueta nit, a última hora de la vesprada.

Videoplip promocional

Copa del rei

Sempre he pensat que açò del futbol és un negoci molt ben muntat que mou moltíssims diners, del que viuen una gran quantitat de persones, que el verdader opi del poble, no és la religió, com deia Carlos Marx, sinó el futbol: Pa i circ, deien els romans. Futbol i bous, es diu en l'actualitat. Però també és veritat que des de sempre, el futbol, a part de ser un esport de masses, ha sigut i és un sentiment que mou cors i ànimes. I, ara que ha guanyat el València la Copa del Rei, perquè el futbol és un sentiment transversal que uneix a tots els valencians, independentment de la seua ideologia política, religiosa o cívica, em venen a la ment una sèrie de records, relacionats amb el futbol i també amb el València Club de Futbol. Quan vaig fer la Primera Comunió, em varen regalar una equipació sencera del València. De menut jo era el xiquet que duia ulleretes, la qual cosa em limitava moltíssim per a jugar a futbol. Quan vaig començar a créixer i em va començar a vindre xicoteta aquella equipació, em va començar a vindre xicotet eixe sentiment futboler que altres sí que han desenvolupat. Després d'una gesta tan important com esta, no puc evitar recordar en estes breus paraules, a tots aquells que, d'una manera o altra, han vibrat amb els colors del València Club de Futbol. Sobretot a tots aquells que han viscut les hores incertes del València, quan ningú apostava per este equip i que l'han recolzat amb més fe que Abraham i més paciència que el sant Job. Hi hagué un xiquet de Manises que, en la missa de dissabte de vesprada, va llegir una petició demanant perquè el València Club de Futbol no baixara a segona divisió. Molts d'ells, ja no estan entre nosaltres, però des del Cel, estan gojant d'esta merescuda copa. També han fet gran este equip de futbol, les mares, les dones, les filles de tots aquells aficionats anònims que, quan arribava l'hora d'anar a vore el partit de lliga, preparaven un generós entrepà, per a menjar-se'l a l'estadi, i feien el sacrifici de quedar-se en casa, mentre l'home, el fill, el pare vibrava amb els colors del seu equip favorit. Afortunadament, el futbol, hui en dia ha deixat de ser un esport "per a hòmens", per a ser un esport en el qual el sentiment esportiu està per damunt de gèneres i de sexes. L'any 1999, el València Club de Futbol, va guanyar la copa del Rei de la mà de Rainieri, i vaig tindre la possibilitat d'anar a celebrar-ho a la plaça de l'Ajuntament i d'allí al Mestalla, amb els meus amics. Quina explosió d'alegria i de satisfacció es vivia pels carrers de València. La mateixa que han viscut tots els mil·lennials, que encara no havien conegut guanyar una copa per part del nostre equip i que són els qui, en l'actualitat tenen la força, la il·lusió i l'esperança de continuar mantenint encesa la flama del sentiment valencianista. Parafrasejant al nostre poeta, no hi havia a València un sentiment que unira a tots els valencians com ho és el futbol. Per nosaltres, per tots, només podem dir hui AMUNT VALÈNCIA!!

Un vaso de agua virtual con... Lola Mascarell

Fotografía: Lola Mascarell.

Con ocasión del día del libro, publicamos en este blog una entrevista con Lola Mascarell. Para nosotros es un gran honor contar con las palabras de esta genial escritora con nombre de título de novela romántica y apellido de ave. Profesora de Lengua y Literatura en un centro de enseñanza secundaria de su ciudad natal, ha estado vinculada con la creación literaria desde muy joven. En 2008 comenzó a dirigir el taller de narrativa de la Universidad Politécnica de Valencia, donde permaneció hasta 2012. Su primera obra fue un poemario, Mecánica del prodigio, al que siguió un ensayo, Palabras en el yunque: memorias de un taller de escritura (2012). Con su segundo poemario, Mientras la luz, ganó en 2012 el XIII Premio Internacional de Poesía Emilio Prados, obra que ha sido publicada con Pre-Textos (2013). Su último poemario publicado,  Un vaso de agua (2018), retrata de una forma sencilla situaciones y momentos cotidianos de la vida.


1.- "Qué quieta permanece en el recuerdo / la niña de las trenzas,". Dicen que la infancia es la patria de los poetas. Cuéntame un recuerdo de tu infancia.

La mayoría de los recuerdos de mi infancia están asociados a la luz. Son recuerdos abstractos de un rayo de sol o de una lámpara cayendo sobre un muro de una determinada manera. La luz de los domingos, por ejemplo, sobre la valla del chalet mientras espero a que mis padres saquen el coche para cerrar la puerta. Aquella dentellada de amargura y de tedio asociada al regreso a la rutina, al piso y al colegio, y al olor de la plancha en el cuarto de al lado y al fútbol sonando a todo volumen en la televisión. El recuerdo de mis domingos infantiles es una luz cayendo de una determinada manera encima de las cosas. La luz es el hilo que me ayuda a tirar de la memoria.

2.- "La niña que yo fui / camina por la estancia...". Tus versos están salpicados de recuerdos de la infancia: De tu infancia. De éllos se desprende que has sido una niña feliz. ¿Qué importancia tiene y cómo influye la infancia -tu infancia- en tu poesía?

Influye de una manera rotunda, tal y como irrumpió aquella tarde de verano de 1985. Yo estaba haciendo los deberes en mi cuaderno de Vacaciones Santillana. Ese día, el libro nos pedía que escribiéramos un poema. Tenía un pie forzado al principio de cada verso: ayer, hoy, mañana. Recuerdo que la pauta del libro me resultó insuficiente para todo lo que quería decir y tuve que continuar en un folio. Cuando lo leyó, mi abuela me dijo que podía dedicarme a la poesía, que lo hacía muy bien. Después me compró una libreta para que siguiera escribiendo. Y no he dejado de hacerlo desde entonces.

3.- Tu poesía es una poesía de la sencillez, de lo cotidiano, del recuerdo más o menos lejano de los momentos felices vividos. ¿Qué es para ti la poesía? ¿Cómo nace en ti la poesía? ¿Qué te inspira a escribir poesía?

La poesía supongo que es el intento desesperado de contar algo como nadie lo ha contado antes. O, como decía Rimbaud, de fijar vértigos. Para mí escribir poesía es una forma de dialogar con el mundo, una forma de celebrar que estoy viva, un intento de prolongar su maravilla. Es formar parte de una familia a la que siempre he deseado pertenecer. Es señalar las cosas por si alguien se anima a mirarlas. Es andar en los brazos del asombro cotidiano todo el tiempo. No es poesía, es un estado de ánimo, una manera de vivir. A mí, escribir poesía, me ayuda a pensar.

4.- ¿Recuerdas cuál fue el primer poema que escribiste?

Fotografia: Lola Mascarell

Sí, claro. Recuerdo perfectamente los primeros poemas que escribí en aquella libreta de la que hablaba antes y que aún conservo. El poema fundacional que hablaba de ayer, hoy y mañana (quizás por eso siempre estoy hablando del paso del tiempo). Y también otro que hablaba de las nubes en el cielo. También me acuerdo de los poemas que, ya en el instituto, escribía por encargo para mis amigas. Si miro cualquier momento de mi vida, siempre hay poesía.

5.- ¿Dónde sueles escribir poesía y cómo? ¿Tienes algún lugar preferido para escribir?

Una buena mesa, luz, silencio, una ventana y un ordenador. Con eso soy feliz. Si además es verano y puedo escribir en la terraza, mirando el jardín, entonces se puede decir que soy la reina del mundo.

6- "En medio del cuaderno, entre sus hojas, / brillaba el verbo amar, que era el primero...". Estudiaste periodismo pero eres profesora de lengua castellana y Literatura. ¿Qué te sientes más, periodista con vocación de docente o docente con vocación de periodista?

Escritora con vocación docente. Al periodismo llegué justamente porque me gustaba escribir. Mi amor por la literatura me llevó a la docencia. Como dice Luis Landero en Entre Líneas, soy una trinidad en crisis, porque la lectora, la escritora y la profesora conviven en mí de una manera no siempre armónica. A primera vista parecen llevarse bastante bien, pero luego acaban discutiendo a la primera de cambio.

7.- "Por la senda secreta nos alcanza / la que no tiene nombre". En el año 2010 publicas "Mecánica del prodigio", tu ópera prima en el mundo de la poesía. ¿Qué significa para tí esta primera publicación?

Mecánica del prodigio fue la realización de un sueño que había tenido desde siempre: tener entre las manos, en papel, un libro escrito por mí. Además fue un libro que quedó finalista en varios concursos y que obtuvo muy buenas críticas. Cuando una de las mejores editoriales de poesía de España (Pre-textos) me dijo que quería publicarlo no me lo podía creer.

8.- Desde el año 2008 y hasta 2012 dirigiste el taller de Narrativa de la Universidad Politécnica de Valencia. En el año 2012 publicas "Palabras en el yunque. Memorias de un taller de escritura". ¿Qué recuerdos guardas de aquella época?

Fue una época intensa, porque el taller tuvo mucho éxito y cada año se me multiplicaban los alumnos. En aquella época estuve escribiendo, leyendo y corrigiendo sobre todo relatos. Hice muy buenos amigos en aquella época. Y muchos de ellos también hicieron pandilla entre sí. Lo que más me gusta de ese taller de narrativa es que las relaciones que allí se fraguaron todavía sigan vivas.

9.- "Un recuadro de luz mientras la luz / cabalga en las cenizas de la tarde". Del 22 de noviembre de 2018 hasta el 31 de enero de este año, el artista José Saborit expuso en la sala O_lumen de Madrid "Mientras la luz", una colección de 23 óleos que aborda el misterio de la luz. Esta exposición comisariada por Antonio Praena y por José Luís Palacios, lleva dicho título en honor a un poema tuyo homónimo y que encabeza tu segundo poemario ¿Qué se siente al ver inspirada una exposición de arte en un poema tuyo?

José Saborit y yo hacemos muy buen equipo en muchos aspectos, así que más que inspiración, podemos hablar de colaboración. Quiero decir que en el caso de Mientras la luz, no se sabe quién inspira a quién, si sus cuadros inspiraron el poema, si el poema sus cuadros o si todo a la vez. Eso sí, todo lo que supuso la exposición en Madrid, me produjo una gran alegría

10.- Este mismo poemario, Mientras la luz, resultó ganador del XII Premio Emilio Prados de poesía, otorgado por la Diputación Provincial de Málaga. ¿Cómo recuerdas aquel momento en el que la organización del certamen se pone en contacto contigo para comunicarte que eras la ganadora de semejante premio?

Lo recuerdo con mucha alegría, a pesar de lo intempestivo de las horas. Me gusta acostarme pronto y la llamada digamos que llegó a una hora relativamente tardía. Mi primera reacción fue reñir al interlocutor por las horas, después, en cuanto me dijo el motivo de su llamada, todo se tornó en sonrisa y alboroto.

11.- "Imagino una tarde de verano / y un vaso de agua fresca en la ventana". En 2018 publicas el que es hasta ahora tu último poemario. Háblame de "Un vaso de agua".

Un vaso de agua es un conjunto de poemas escritos en un periodo determinado. Lo mejor que he podido dar de esa cosecha. En él se mezclan poemas de dos libros, pero que coinciden en una sola visión, en una sola intención: la necesidad de cantar la maravilla de lo cotidiano, de lo doméstico.

12.- Eres asidua a las redes sociales. Tienes un blog denominado "registrodeayeres.blogspot.com". (Si clicamos aquí (X), podremos acceder al mismo). Qué opinas de la combinación entre las nuevas tecnologías y la literatura, y más concretamente, la poesía?

Opino que, como todas las cosas, puede tener ventajas y desventajas. Entre las ventajas está la posibilidad de leer o darte a leer sin mediación editorial, de forma gratuita y sencilla. En las desventajas encontramos que, debido a la falta de filtro, se acaba llamando poesía a cosas que no lo son.

13.- ¿Tienes ahora mismo algún proyecto literario entre manos?

Sí, tengo varios. Estoy escribiendo unas memorias de mi infancia, recopilando y corrigiendo unos textos sobre la montaña, alimentando y podando un futuro libro de poemas, escribiendo mis diarios y repasando los anteriores y ahora mismo, contestando a una entrevista.

14.- ¿Para cuándo tu próximo poemario?

Habrá que ver lo que dice el tiempo, lo que dice la poesía y lo que dicen los editores. Por falta de ganas y de material te aseguro que no será.

Records

Tal volta era pel principi dels anys huitanta. Hi havia un xiquet de monyo clar i una miqueta rull, amb la ratlla al costat. Un home de monyo blanc, el rostre rogenc i el nas una miqueta pronunciat, li deia a manera de cançó entre afectuosa i burleta: "Eres blanco, reblanco i recontrareblanco". I el xiquet, mirava a son pare, que estava el seu costat. I son pare li deia, perquè li ho contestara a son tio: "Tu si que eres blanco, tio Pepe, que tens el monyo tot blanc". I, amb el respecte que li havien inculcat des de menut, contestava "Vosté sí que és blanco, tio Pepe, que té el monyo blanc". Eixe mateix xiquet, que era jo, de menut jugava amb el seu cosinet, que tenia tres anys més que ell. I quan la mare del seu cosinet, la tia Reme, veia vindre els dos junts jugant, sempre cridava amb orgull "Els dos xics més guapos d'Espanya!". Vora quaranta anys després, un torna a comprovar de nou que la vida és una bobina de fil que arriba dia en què s'acaba. En una mateixa setmana ens han deixat dos persones molt volgudes per mi, com són mon tio Pepe i ma tia Reme. I eixe mateix xiquet, que ja comença a pentinar canes, no pot evitar de nou mirar cap enrere a través del retrovisor de la seua vida. I no pot evitar tampoc recordar allò que ha sigut la seua vida familiar paterna, sobretot en la seua més tendra infantesa. En el cas del tio Pepe, persona de mentalitat progressista, la seua bonhomia i el seu caràcter desenfadat feien d'ell una persona excel·lent, amb la que més d'una volta he contrastat amb ell alguna informació al voltant d'alguna investigació sobre Paterna, que he tingut entre mans. Les celebracions familiars a la seua llar han girat al voltant de dos festivitats clau: El dia de Sant Josep, la seua onomàstica i el dia de la Mare de Déu del Pilar, el sant de la seua esposa i, alhora, germana de mon pare. En tractar-se d'un matrimoni sense fills i era una obligació moral anar a felicitar-los, efemèrides que ja s'encarregaven els pares de recordar-ho. Una volta allí, ens esperava una taula parada amb xocolate i bunyols i tota classe de frivolitats, que hi havia a qui li servia ja de sopar. En el cas de la tia Reme, tradicionalment, sempre s'ha dit que darrere d'un gran home, sempre hi ha una gran dona. I en el seu cas, no ha sigut una excepció: Esposa de Juan Moreno, des del dia que ell la va traure a ballar una cançó a la desapareguda sala de ball Astoria a Paterna, varen estar, des d'aquell moment, junts tota la vida, fins al final dels seus dies. Sempre ha sigut la seua ombra, la seua parella, la seua companya i la mare dels seus quatre fills. Sempre junts, en moments de glòria i en els moments de tristesa, sobretot quan el seu marit va estar un grapat d'anys convalescent d'una greu malaltia. I ara, quan ja són part de la meua història personal i familiar, quan no hi ha paraules per a descriure el buit que deixen en les nostres vides, els recorde en els moments familiars viscuts, quan aquell xiquet d'ulleretes, monyo clar i una miqueta rull, escoltava com el tio Pepe en el seu dia a dia, es despedia amb un graciós "Que estigueu ben rebons", o la tia Reme li donava besos en estèreo en cada galta transmetent en cada bes eixe amor que només les ties saben transmetre als seus nebots.

Palau de Justícia

Per circumstàncies laborals que no vénen al cas, he hagut d'anar durant uns dies seguits a l'edifici que en l'actualitat alberga el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, i que a València se'l coneix popularment com a Palau de Justícia. Es tracta d'un edifici antic, solemne, ampul·lós, que es troba en ple centre de la ciutat de València, davant del monument anomenat la Porta de la Mar, on hi havia al seu dia l'anomenada porta del Real, i que era una de tantes portes que hi havia a la muralla que envoltava la ciutat de València. Este edifici fou edificat al segle XVIII, a l'època del rei Carlos III. Era l'època de l'anomenat despotisme il·lustrat el lema del qual, era eixa espècie de cançoneta que encara podem recordar de l'EGB: "Todo para el pueblo, pero sin el pueblo". Construït amb mur de rajola vista, el seu estil neoclàssic s'endevina als seus balcons amb frontons rectes i corbs, que s'obri al pis principal, si bé la seua cornisa té algunes reminiscències barroques. A la façana central s'hi destaca l'escut reial del monarca. El sostre es remata amb un conjunt escultòric anomenat "Al·legoria de Carlos III acompanyat de la Justícia i la prudència" on, com el seu propi nom ens indica, és presidit per l'escultura del rei, acompanyat de dos virtuts: la Justícia, amb bàscula i espasa a les mans, i la Prudència, amb espill i serp incloses. Este conjunt escultòric va ser obra de l'escultor Ignacio Vergara, autor també d'altres escultures, com la que cobrix tota la barroca façana del Palau del Marqués de Dosaigües. L'edifici del qual estem parlant, va ser edificat per a ser la Casa de la Aduana Real. No oblidem que es va construir al costat de la muralla que envoltava la ciutat de València, i que més enllà ja no hi havia res edificat, fins a arribar al mar. Després va ser fàbrica de tabac. I ja a principis del segle vint, va passar a ser edifici destinat a activitats jurisdiccionals. En traspassar la porta principal, hem de destacar l'impresionant escala d'estil imperial que divideix en dos el pati interior. I, mentre puge per estes majestuoses escales, xafant els seus graons un a un i, mentre mire l'estàtua de la deessa Justícia que m'espera en arribar al replanell de l'escala que la divideix en dos, no puc evitar pensar que per este edifici han passat les més grans eminències de la Jurisdicció Valenciana. En este edifici s'han signat tota mena de sentències, fins i tot amb penes de mort, s'han deliberat els assumptes més delicats, els més grossos, els que han tingut més morbositat a la ciutat de València des de fa un segle fins a l'actualitat. Este edifici ha conegut la riuada de l'any 1957, que va omplir de tarquim expedients i més expedients judicials, llibres de registre i tota la paperassa jurisdiccional dels anys cinquanta. Ha conegut la dictadura de Primo de Ribera, la segona república, la dictadura, la transició, la democràcia... En definitiva, tota la vida jurisdiccional del segle vint a la ciutat de València ha transcorregut pels quatre murs d'este impressionant edifici. I ara que estic al seu hall i veig el reflex de la llum a les multicolors vidrieres on hi han representats diferents escuts i que reflecteixen eixa llum en colors diversos pel sòl polit de marbre blanc, donant a esta estança un aire de plena solemnitat, no puc més que enorgullir-me del ric patrimoni que tenim a la ciutat de València.

Quadern per a Joan

Feia temps que no rebia cap carta per correu postal. Per correu electrònic, solc rebre una desena llarga cada dia. Però cap per correu postal. Bé, per no dir mentida, alguna del banc, de propaganda i sobretot, paperassa immensa en forma de publicitat. Però com a correu postal, he de reconéixer que feia, sense exagerar, mesos, per no dir anys, que no en rebia cap. L'altre dia, en obrir la bústia de casa, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa d'un paquet format DIN-A 5. En obrir-lo, al seu interior hi havia l'últim poemari de Manel Alonso, el poeta de Puçol, anomenat "Quadern per a Joan". 

Sempre que un poemari s'anomena "versos/poemes/quadern per a..." el mateix títol ens mostra ja un gran afecte per part de l'autor, cap a la persona homenatjada. I en el cas del llibre que ara mateix tinc a les mans, n'és el paradigma. Darrere d'una sentida dedicatòria, "A l'home, a l'amic, al poeta", s'amaga la gran amistat i la gran estima que Manel tenia per Joan Baptista Campos, tal com ens detalla el poeta de Puçol a la introducció del poemari, que encapçala amb el títol de "Justificació". 

Joan Baptista Campos, nascut al Grau de Castelló, metge d'emergències i poeta, va començar a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on va publicar els seus primer poemes. Són obres seues "Encenalls de la memòria", que va obtenir el premi Miquel Peris i Segarra, "Illes", "La Sang", amb el que va guanyar el Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, "Istanbul", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real, "Quadern de l'Índia", amb el que va guanyar el Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d'Uixó, "Pavelló d'Orient", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres de Tarragona, "Ciutat remor", amb el que va guanyar el premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva, "Aquesta estranya quietud", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora i "Jardí Clos", amb el que va guanyar el premi de poesia Manuel Garcia i Grau de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Com a obra pòstuma, hi ha "Matèria d'aigua" i "Temps de Clepsidra". També té publicada narrativa, entre la qual s'ha de destacar "Contes d'estiu", "El món en dotze postals" i "El regal en la mirada". Obra extensa i de qualitat, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de guardons obtinguts. 

Este poemari és la collita personal de l'amistat franca i sincera entre Manel i Joan. Es tracta d'un braçat de versos, que porta dintre seu dolor. Molt de dolor. Per una banda, un dolor objectiu, davant la realitat: l'any 2009 o 2010, a Joan Baptista Campos se li va diagnosticar una greu malaltia, que el va dur, irremeiablement, cap a un trist final. Campos alimentava un bloc anomenat La Garfa dels dies (Si cliqueu ací (X), podreu accedir al mateix) amb poemes, reflexions i articles diversos. Per a acompanyar-lo en la soledat de la malaltia, el poeta puçolenc, li contestava amb una resposta al bloc en forma de poema. Per una altra banda, hi ha palés també un dolor subjectiu, en este cas, de l'autor dels poemes, Manel Alonso, que es trobava immers en una greu crisi personal provocada per la trista i dolorosa fallida de Brosquil edicions, de la que va ser soci fundador i director literari. 

Fruit per tant, d'estes circumstàncies naix Quadern per a Joan. Amb un llenguatge pla, amb uns versos senzills, amb una paraula poètica nua, que prescindeix de la rima i de la mètrica imposada, abillat només amb el lirisme propi de qui escriu amb l'ànima i a conseqüència d'unes circumstàncies personals concretes, Manel ens deixa uns versos sentits i plens de tendresa, que són llàntia i camí en temps térbols, alhora que horitzó i esperança, escrits des de l'evidència amagada darrere d'una metàfora oportuna escrita en el moment oportú del vers. 

En eixa primera persona poètica de qui agafa de la mà a la persona a qui van dirigits els versos, que, en número de trenta-cinc, conformen el poemari, hi ha paraules de dolor i de conhort, d'acompanyament i d'esperança. En cada una de les seues pàgines, descobrim a eixe Manel Alonso solidari, incapaç de quedar impassible davant del patiment de l'amic davant l'adversitat: "La grata companyia de la gent que ens estima / ens fa forts, les seues paraules ens alimenten, / les seues abraçades són puntal i alhora refugi / contra la fonda pena que ens afligix". Però que es sent impotent davant una lluita aliena en la qual no pot fer res "Què puc fer per allistar-me i combatre / al teu costat en eixa guerra sorda que mantens? / Només tinc un grapat de paraules / per a oferir-te i em pareixen tan poca cosa". 

Entre les pàgines d'este poemari hi podem descobrir el poema V, "Caminem i al mateix temps anem madurant...", que va ser musicat per Tomàs de los Santos. Una joieta que va ser publicada en forma de cançó al CD anomenat "Després vingué la música", Antologia de poemes musicats de Manel Alonso Català. Si cliqueu al següent enllaç (X), podreu descobrir a bellesa de dita cançó.

Es tracta, en definitiva, d'uns versos plens de lirisme, dirigits cap a la persona a la qual, d'una manera impotent, no es pot fer res més que acompanyar-la de la mà, en temps de mal oratge. Una lectura que, d'estes humils paraules vos recomanem a tots. Paga la pena llegir-lo.

Somriure infantil

Huit del matí a una cafeteria del centre de València. Al voltant d'una taula i acompanyats d'un café, comentem tres companys de treball qüestions pròpies de la feina que anem a desenvolupar uns minuts després, acompanyat d'algun innocent xafardeig. A la taula contigua, una parella es desdejuna un café en llet i uns entrepans. No tindran a penes trenta anys. Sense ser molt fisonomista, un se n'adona immediatament que són estrangers pel seu aspecte físic: pèl-rojos amb pigues, moltes pigues rogenques a la cara. I també perquè, en estar en la taula immediata, se'ls escolta alguna paraula solta i parlen en anglés. La meua oïda no està, ni de bon tros, suficientment desenrotllada com per a distingir si, per l'accent, són de Brighton o d'Edimburg o de Dublín, però sí per a saber que parlen en anglés. Arrimat a la seua taula hi ha un carret de xiquet. I, una xiqueta, també pèl-roja, amb el monyet llis i un graciós llacet dalt del cap, deambula i juga pels voltants de la taula veïna nostra. Pels seus trets, no és necessari ser un endeví per a endevinar que és filla de la parella presumptament britànica. Mentre els seus pares es desdejunen, la xiqueta juga, assoles. Va, torna, torna a anar cap a la porta, torna a vindre cap a la taula on estan els seus pares que, entre mos i mos, controlen de gaidó a la xiqueta. De sobte mira on estem nosaltres i ens somriu. És un somriure generós, esplèndid. No entén de barreres ni de fronteres, ni de política ni d'idiomes. Dins d'aquella boqueta hi ha unes dentetes de llet irregulars que estan creixent, que fan lluir a eixa xiqueta un somriure més tendre i més innocent encara si cap. De sobte ens mira, dóna uns botets amb les seues cametes, de forma alternativa, i ens assenyala amb el seu ditet índex de la mà dreta. I, els qui estem asseguts al voltant de la taula, no podem evitar mirar-la i somriure les seues ocurrències. Fins i tot, una companya li diu cosetes boniques que, no sé si entén, però li fan gràcia, i continua somrient i fent sorolls amb la boca que ningú arriba a entendre. Mire a les taules del voltant de la nostra i descobrisc que els seus ocupants, també estan pendents de la xiqueta i les seues piruetes, no tan sols nosaltres. Se'ns fa l'hora, ens alcem de la taula i ens dirigim a la barra per a pagar el desdejuni respectiu. Quan anem a eixir de la cafeteria, diem adéu a la parella presumptament britànica. Mussiten un good bye de boca plena d'un mos d'entrepà. La xiqueta continua fent les seues gràcies. I en eixir de la cafeteria, mentre caminem uns passos fins a arribar al lloc de treball, reflexione sobre l'escena viscuda fa un quart d'hora. I arribe a la conclusió de com pot la força d'un somriure, en este cas un somriure infantil, trencar barreres idiomàtiques de tal manera que, sense entendre un idioma, eixe simple somriure pot fer entendre's a persones que viuen a la torre de Babel d'idiomes diferents, a l'idioma comú de totes les persones com és un somriure franc i sincer, com ho és el d'una xiqueta d'un parell d'anyets. Eixe somriure és, al segle XXI, una nova Pentecosta.