Aixades i lligons

 Sempre he sentit a mon pare dir que hi havia fa molts anys, probablement per allà pels anys cinquanta del segle passat, instal·lada a la fira de juliol de València una caseta de fira, on hi havia a la seua entrada, un cartell que, com a reclam publicitari, deia "Sólo para hombres". I segons pareix, esta atracció de la fira tenia molt d'èxit, car la seua publicitat donava lloc a múltiples interpretacions i sobretot a donar solta a la imaginació masculina d'aquella època, perquè tots els hòmens que per allí hi havia, que havien anat a la fira a passar la vesprada amb la colla d'amics, s'hi acostaven fent-se els distrets, i hi entraven esperant vore qualsevol cosa relacionada amb xicones. I en entrar hi havia una xicoteta exposició de ferramentes de treball, considerades en aquella època com a pròpiament d'hòmens: aixades, lligons, corbelles, martells, serrutxos, pics, rastells, pales, i altres instruments de treball que feien que aquells isqueren d'aquella caseta una miqueta despagats per la discrepància entre el que allí esperaven i el que realment es trobaven. Al mateix temps, els que havien caigut, aprofitaven per a fer caure, malèvolament, a altres que per allí hi passaven i llegien el cartell publicitari de la caseta. Jo de menut em vaig criar en un ambient agrícola en el qual les ferramentes anomenades abans eren utilitzades amb certa assiduïtat, especialment el lligó i l'aixada. I, tal volta per això, estes dos eines de treball agrícola sempre m'han cridat l'atenció, d'entre totes les altres, tant per la seua fisonomia com per la seua utilitat. El lligó és aquella ferramenta que es compon d'una peça de ferro acerat que a una banda té una fulla afilada, mentre que a la part oposada hi ha una anella per on s'encaixa de forma perpendicular un mànec de fusta d'un metre de llargària. Es sol utilitzar per a cavar la terra, remoure-la o per a arrancar la brossa. El lligó és un instrument paregut a l'aixada, també una peça de ferro acerat, amb la fulla més gran, més ampla, que té forma quadrada, afilada per una banda, mentre que per la part oposada naix un canó de ferro en forma corbada i en forma de con que està buit per dins, i on s'encaixa un mànec de fusta. És una ferramenta més versàtil, per la qual cosa s'utilitza, no només en les llavors de l'horta, sinó també en altres treballs on és necessari remenejar terra, com ho és, sobretot, en l'obra i en la construcció. Serveix, per tant, per a rascar la terra, sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar, rascar, recalçar cavallons, anivellar la terra cavada, netejar les séquies, llevar el tarquim... I no deixa de ser curiós que, per a cada modalitat de faena hi ha un lligó o una aixada de la mida més adequada, cadascun amb una denominació diferent. Lligons, lligones, llegons, lligonets, aixades, aixadetes,... Ara, en l'època de les noves tecnologies, en què hi ha llaurador que, des de sa casa, polsa un botó de la pantalla de la seua tauleta tàctil i obri i el reg a degoteig del seu camp, al mateix temps que s'utilitzen estes ferramentes tecnològiques, les mateixes conviuen amb les ferramentes manuals tradicionals com ho són els lligons i les aixades.

Minetes

Ha arribat la festivitat de Tots Sants. I d'un temps cap ací, podem observar com una tradició, que és la de Halloween, que no és pròpia de les nostres terres, ens ha envaït, ocupant tots els àmbits de la nostra vida des de fa algunes setmanes cap ací: comerços, botigues, grans magatzems, mitjans de comunicació en general... Per totes les bandes, l'esperit de la carabassa buida on hi ha retallats uns ulls i un nas, amb un ciri encés dins que projecta ombres macabres ens segueix, com a conseqüència de la invasió de la cultura ianqui arreu del món. I no podem oblidar que des de sempre, a les nostres terres sempre hem tingut costums propis referits a eixa cultura del més enllà, que reviscola per a Tots Sants. En este cas, ens farem ressò d'una tradició casolana pròpia de les nostres terres com és la de les minetes. També anomenades animetes, estes són un fil de cotó que, punxat dins d'una lamineta redona de suro de dos o tres centímetres de diàmetre i d'una grossor no més enllà de la d'una moneda de cinc cèntims, flota dins d'una tassa, normalment de cristall, la qual està plena d'oli cru i un ditet d'aigua, la diferent densitat dels dos líquids fa que l'oli estiga a la part de dalt, mentre que l'aigua cau a la part de baix de la tassa. En encendre el cab del fil de cotó de la mineta amb una mistera, hi apareix una flama que estarà encesa mentre hi haja oli a la tassa, que serà el seu combustible. Cada mineta encesa representa a un familiar que ja ha faltat, per la qual cosa sempre hi havien unes quantes minetes enceses, per l'ànima d'un familiar difunt: una pel iaio, una altra per la iaia, l'altra pel tio, i així successivament. Normalment, solia col·locar-se a la cuina de casa, prop de la finestra, la qual cosa feia que en determinats moments del dia, sobretot de nit, quan li donava una miqueta d'aire a les animetes i la flama de les mateixes es menejava, es produïen ombres una miqueta dantesques. Encara puc recordar com, damunt de la piqueta de la cuina de ca la meua iaia Sabe hi havia una tassa de les de Duralex, que tenia l'ansa trencada d'algun colp que hauria rebut al llarg de la seua existència. I com, dins d'esta, suraven algunes minetes: Una pel seu marit, que era el meu iaio Vicent, i alguna altra més per algun familiar recentment decés. Damunt mateixa de la pica de la cuina, hi havia una finestra coberta amb una espècie d'engabiat espés que feia que, en eixir al corralet de la casa a poqueta nit, les ombres de les plantes que allí hi havia es menejaren, creant ombres dantesques que em produïen la por suficient per a no eixir a jugar al corralet. Ara, quan han passat ja vora quaranta anys d'estos records, encara em va a la ment, de tant en tant, el record ombrívol del corralet de ca la meua iaia, amb eixes ombres de les minetes que es projectaven sobre les plantes creant foscos fantasmes, alhora que el vent del mes de novembre, a poc ha començat, feia moure les seues fulles creant una remor tenebrosa que era la banda sonora apropiada per al dia de Tots Sants.

Diumenge

Un diumenge redó és aquell en el que un es desperta sense la borumballa del soroll d'un despertador cansí que sona llargament a les sis de la matinada per a anar a treballar d'una manera monòtona, sinó aquell en què un obri els ulls amb el despertar natural dels bioritmes personals propis. Tranquil·lament. Sense presses. Sense sobresalts. Sense una veu propera que li diga a un: "Vinga, amunt", ni amb molestes espentetes al muscle per a despertar-lo. Després, sense presses, un s'estira tots els músculs del cos i badalla. Sense presses, un aparta el cobertor de damunt seu i s'alça del llit. Es torna a desperesar tot estirant els braços i les cames, com si fos una X, al mateix temps que emet un sorollós badall. Sense presses, un se n'entra a la dutxa, tot deixant caure l'aigua calenta sobre un mateix. Entre setmana, eixa mateixa dutxa és una trompada de pensaments d'alló que s'ha de fer al llarg del dia, mentre que el diumenge, és un fil d'aigua calenta relaxant que s'esmuny, entre el perfum del gel de bany i els pensaments ennuvolats i distrets del cap de setmana. Sense presses, amb la tovalla enrotllada i enganxada a la cintura, un obri l'armari i busca la millor camisa i el millor pantaló que hi troba. Sense presses, un es vesteix. Sense presses, un obri la finestra del balcó per a comprovar quina temperatura fa al carrer, per a agafar o no jaqueta. Sense presses, un eix de casa. I, com un viu en un sext pis amb ascensor, opta per baixar a peu, en lloc d'agafar l'ascensor, per a fer aixina una miqueta de moviment. Sense presses, un eix al carrer, saluda a un parell de veïns que es troba pel camí i els pregunta per la família. Sense presses, un camina sense cap de rumb ni ritme fixe que aquell que la voluntat pròpia li demana, Sense presses, en qualsevol lloc, un es deté, inspira lentament i, més lentament encara, expulsa l'aire a poc a poc, Cal delitar-se amb la tranquil·litat que ens inspira el diumenge. Probablement, el millor desdejuni és el que un es pren, sense presses, a poder ser, a la terrassa d'una cafeteria, on poder gaudir d'un paisatge relaxat, com pot ser el d'uns xiquets jugant en mig del carrer, el d'una parella que passeja agafada de la mà, o el d'una senyora major que passeja dos gossos que porta nugats amb una corretja i, a poder ser, en un parc ple d'arbres ben a prop. Quan a un li serveixen el café amb llet, aboca el sobret de sucre dins de la tassa i, amb la cullereta, un procedeix a remoure el seu contingut, crec que ja ha quedat prou clar que, sense presses. I mentre va donant-li voltes a la cullereta, va pensant de forma absorta en els seus pensaments, mentre la vista projecta cap a l'infinit. I és en eixe moment, quan a un li ve, de forma imaginària, la veu d'un inspirat Joan Manel Serrat cantant "Hoy puede ser un gran dia, planteatelo así..."

Despatxar

 Si hi ha una paraula que sempre m'ha cridat l'atenció és la de despatxar. D'acord amb el diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es tracta d'una paraula polisèmica. Té per tant, un grapat de significats: com a expulsar, desfer-se d'algú, com quan diem d'algú que l'han despatxat de sa casa. També com a rescissió d'una relació laboral, però quan esta, és per decisió unilateral de l'empresari, com quan diem que l'han despatxat del treball. També com a tractar un assumpte amb algú, com quan diem que el president està despatxant amb el cap de servei. O com a expedir un document oficial, com quan parlem de despatxar un certificat. O com a donar curs i resolució a un assumpte o a una faena, com quan diem que s'ha de despatxar el correu. O com a enviar alguna cosa com una comunicació, un correu o un missatger, com quan diem que el rei va despatxar un emissari. És, per tant, una paraula amb un bon grapat de significats. Però tal volta, d'entre tots estos significats, el que més he associat a esta paraula fa referència a vendre directament al públic, o a atendre als clients, com quan diem que es despatxa begudes i licors. Associat a esta paraula amb este últim significat hi ha altres que, no sé per què, sempre he associat, com són taulell, bàscula, pes, botiga, salaons, vins i licors a granel, paper d'estrassa, dependent amb guardapols i llapissera darrere de l'orella. "Pis mullat, calaix eixut", se sol dir al propietari d'una botiga que es troba darrere del taulell en dies de pluja, esperant que vinguen les clientes i els clients a comprar. "En la botiga, no hi ha amic ni amiga" sol dir-se per a indicar que en els negocis, no sol haver-n'hi, d'amics. Despatxar, fa olor de temps passat, no sé si millor o pitjor, de conter fet a mà amb llapissera, de "emporta-t'ho i ja m'ho pagaràs demà" o de comprar a la ratlla. De colp successiu de ganivet sobre la taula per a tallar un tros de carn, per a filetejar un pit de pollastre o per a trossejar una pata de gallina. De "qui va ara?", "El següent!", o a "Què vol que li pose?". De "Com està ta mare?", "Que bonica està la teua filla" o "M'ha dit una dona en el mercat, que...". Despatxar va associat a la imatge d'un sac de fesols, un altre de cigrons, un altre de llentilles, un altre de pésols i un altre de garrofó, un al costat de l'altre, amb un cullerot de plàstic cadascun, i una mesureta de paper d'estrassa on el botiguer deixa caure el producte amb la delicadesa que el caracteritza. A cistella de boga que, quan va buida se sol dur penjada de l'avantbraç i que, quan va plena es du portada de l'ansa amb la mà. Despatxar és tot açò, i molt més encara. I en este moment, no podem més que despatxar este post. No podem concloure este post més que despatxant-lo, amb tota la dignitat amb què es mereix esta entrada, que és la del record de temps passats, quan despatxar anava associat a un taulell, una botiga de barri i un somriure darrere del taulell que et deia bon dia.

Fotografia: http://www.adaa.cat/arcat/turisme-cultural/

La tia Pilar

Hui dotze d'octubre és el dia de la Maedéu del Pilar. I no puc evitar recordar, que tal dia com hui, era tradició a la meua família paterna, anar a felicitar a ma tia Pilar. El meu iaio Julio, es va casar amb la meua iaia Remedios i va tindre tres fills: Mon pare, ma tia Reme i ma tia Pilar. La meua iaia va faltar als anys quaranta del segle passat, quan només tenia trenta-huit anys. I després, el meu iaio es va casar en la iaia Mariángeles i va tindre dos filles bessones: ma tia Ana i ma tia Ángeles. Per tant, la tia Pilar fou la menuda d'aquell primer enllaç del meu iaio. Ella, va contraure matrimoni amb mon tio Pepe, amb qui va compartir feliçment la seua vida durant més de cinquanta anys. En tractar-se d'un matrimoni que no va tindre fills, els quatre germans de la tia Pilar varen inculcar als seus fills, és a dir, a mi i a la meua germana, aixina com als meus cosins, el fet d'anar a felicitar-los el dia del seu sant. Per això mateix, era norma familiar d'obligat compliment, anar el 19 de març, dia de sant Josep i el 12 d'octubre, dia de la Mare de Déu del Pilar, a felicitar-los, amb pena de sermó, bronca i castic, en cas de no anar a felicitar-los. D'eixa manera, en eixes dades assenyalades, al llarg de tot el dia, que era, o bé de matí cap al migdia, o bé de vesprada quan ja començava a acurtar el dia i mamprenia a fer una miqueta de fred, anava de cals meus pares a cals meus tios, que distava no més de cent metres, i tocava el timbre. La casa on vivien era planta baixa, amb una porta de fusta de dos fulles. En la fulla de la dreta, hi havia una porta d'entrada, amb cristall i ferratges per fora i finestra de fusta per dins que, segons si estava oberta, volia dir que hi havia algú dins de la casa i si estava tancada, o bé que no hi havia ningú dins, o bé que encara estaven dormint. Per aquella finestra de cristall, fent visera amb les mans, es veia al fons el menjador, on es retallava la silueta de la taula i el perfil del tio Pepe assegut a la dreta, de cara al televisor. Aleshores, per la banda de l'esquerra, de la cuina, eixia la tia Pilar torcant-se les mans amb un davaltal i obria la porta. Una volta dins, allí hi havia una taula parada amb tota classe de frivolitats, tant de salades com de dolces. I bunyols recien fets. I xocolate fet, tot cassolà. No debades, la tia Pilar s'havia alçat a les cinc o les sis del matí per a preparar la massa dels bunyols i bullir la llet per a fer el xocolate. Cada any la conversa solia anar d'un tema diferent. De menut era més de com anava l'escola. A mesura que un s'anava fent més major, ja es parlava de l'institut. O de la carrera. O del treball. O del cotxe nou que un s'havia comprat. O de la xicona amb la qual feia poc de temps un s'havia posat a festejar. O de la boda imminent. O del fill que un esperava. Cada època tenia la seua conversa. Hui dotze d'octubre és el dia de la Maedéu del Pilar. Enguany ja no podré anar a felicitar a ma tia Pilar, perquè ens va deixar fa varios messos. Però sempre quedarà el record d'aquell cristalet per on es veia la silueta del tio Pepe i l'ombra de la tia Pilar, que eixia de la cuina a obrir la porta del carrer.

Agraïment

Amb ocasió de la concessió de la distinció al Mèrit Lingüístic que se m'ha atorgat per part de l'Ajuntament de Paterna, no poc més que manifestar el meu agraïment, la meua alegria i la meua estima al poble que em va vore nàixer i em va vore créixer. Que em va vore progressar i que també m'ha vist caure en alguna ocasió. Des d'estes humils lletres, vull agrair a l'Ajuntament de Paterna, la concessió de tan flamant distinció, de la que espere estar, al llarg de la meua vida, a la seua altura i lluir-la amb la dignitat que realment es mereix. Deia un adagi llatí que "Patria dat vita raro largitur honores / ille multo melius terra aliena dabit" que traduït al valencià, vol dir: Rares vegades la pàtria atorga honors, és més fàcil que te'ls concedisquen en terra estranya. Dit en roman paladí, que ningú és profeta a la seua terra. En este cas, la satisfacció per la concessió d'este guardó és doble: Per la concessió de tan important distinció en si i, sobretot, per haver-me-la concedit el meu poble. 

Per este mateix motiu, voldria dedicar tan important guardó, a totes aquelles persones que han significat tant en la meua vida y que han estat presents i que continuen estant: la meua esposa Carmen, que està sempre i que m'anima a continuar escrivint. A ma mare, que està. A mon pare, que no està, però està present sempre en el record i en la memòria. A la meua família: Als que estan. Als que no estan, però continuen estant en el record i en la memòria. A tots els que han cregut en mi i m'animen a continuar escrivint. Amb tots ells compartisc este premi, perquè si hi ha un nexe d'unió entre tots, tant entre els dedicats com els agraïts, sempre és i ha estat Paterna, el nostre poble que, des del Mas de Febo a Camarena, del Barranc Fondo al camí de Campanar, és el lloc on vaig nàixer, on vaig créixer, on vaig aprendre les primeres lletres i on vaig viure tota la meua joventut. 

M'agradaria fer una menció encomiàstica de tots els premiats en esta edició amb la lnsígnia d'or de la Vila: A Puertas metálicas Andreu, empresa familiar creada el 1972 que s'ha convertit en una marca de reconegut prestigi internacional en el seu àmbit, de la qual també se li ha de reconéixer la seua faceta de mecenatge. De fet, el meu primer premi de poesia que vaig guanyar fou un accèssit a la torre de Plata als Jocs Florals de l'any 1998, patrocinat per Puertas Metálicas Andreu. A Nassio Bayarri, escultor i poeta, fundador del grup Parpalló, del Moviment Artístic del Mediterrani i també del Manifest Cosmoista, sobre el que ha desenrotllat la seua llavor creativa. També és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, acadèmic numerari de la Real Academia de Cultura Valenciana, President del Cercle de Belles Arts de València i Director Adjunt del Museu d'Art Contemporani de Vilafamés. La seua obra, de fama internacional s'ha exposat a museus i centres d'art del món sencer i, a carrers diversos de València podem gaudir del seu art. I, al nostre València Club de futbol, en l'any en què celebra el seu centenari i que ha sabut fer d'un esport un sentiment. Especial vinculació té amb Paterna, des que l'any 1974, va adquirir uns terrenys a la partida de la Revolta del Pixador i hi va instal·lar els seus camps d'entrenament. Per a tots ells, el meu reconeixement, la meua admiració i el meu afecte.

Només em resta dir: Moltes gràcies, Ajuntament de Paterna, per la concessió de tan alta distinció! Moltes gràcies, Paterna, per estimar-me tant o més com jo t'he estimat!

Paternes

 Quan la Biblioteca Pública Municipal de Paterna estava a la tercera planta de la Casa de la Cultura, al carrer sant Francesc de Borja, jo era un xiquet que solia anar per allí a les vesprades a fer els deures, a copiar el que deia una enciclopèdia per a un treball de classe, o simplement a llegir tebeos d'Astèrix i Obèlix, o de Tintín. Un jove Camilo Segura, des de darrere de la seua taula, governava aquell lloc d'estudi i de tranquil·litat, demanant de tant en tant silenci, amb un shhhisssss exhortatiu, a tots els que estàvem en la sala, especialment dirigit als més menuts. Només entrar, a la dreta, en la primera prestatgeria hi havia tot un moble ocupat per la enciclopedia ilustrada Espasa Calpe, amb un bon grapat de volums que il·lustraven, sobretot a aquells xiquets que havíem de fer algun treball d'escola i també a algun adult que tenia curiositat per aprendre coses noves. Una volta de tantes, hi hagué un senyor ja major, que em va preguntar si era de Paterna. Li vaig dir que sí. I em va dir que no només existia un poble anomenat Paterna, sinó que a Espanya hi havia uns quants pobles que s'anomenaven de la mateixa manera. Aquell home va anar a la prestatgeria, va agafar el volum de l'enciclopèdia que contenia els vocables corresponents a la lletra P, i va buscar la paraula Paterna. Allí venia la definició que parlava del meu poble. I en un punt i a part, hi apareixien, efectivament, altres pobles amb el mateix nom, però acompanyats d'un qualificatiu. Allí apareixien definits una sèrie de localitats que eren i són pobles que tenien el mateix nom que el meu, però eren diferents. Fins i tot pertanyien a províncies diferents. A Comunitats Autònomes diferents. Hi havia Paterna del Campo, d'intensa romanització, a la província de Huelva, Andalusia, amb 3484 habitants, També Paterna del Madera, a la província d'Albacete, Castella la Manxa, amb 360 habitants, el nom li ve per estar ubicat a la vall del riu Madera. El tercer poble homònim era Paterna del Río, a la província d'Almería, Andalusia, amb 364 habitants, poble del qual el qualificatiu "del Río" es va acordar per Reial Decret de 1916, per no confondre'l amb el nostre poble de la Comunitat Valenciana. L'últim poble definit a l'enciclopèdia era Paterna de Rivera, localitat eminentment agrícola i ramadera de 5570 habitants, popular per ser un dels llocs on es cria el bou de lídia. Per a mi va ser un gran descobriment comprovar que hi havia altres pobles que s'anomenaven igual que el meu, però amb un apel·latiu afegit al nom, per a distingir-lo dels altres. Més de trenta anys després encara ho recorde. I no puc més que fer-me alguna reflexió, que m'ha anat acompanyant en el camí. I és que cada poble té la seua idiosincràsia pròpia que fa que es distingisca dels altres pobles. Però este fet no el fa ser ni millor ni pitjor que els altres, sinó simplement diferent. I, en este cas, en tractar-se de pobles que tenen el mateix nom, però amb algun qualificatiu que el diferencia dels altres pobles, este fet curiós ens parla, en definitiva, de pluralitat, diversitat i fraternitat.

Barral

 Un barral és eixe recipient de forma bulbosa o cònica que s'allarga per la part superior en un broc gran, per on s'ompli, i per la part inferior en un altre broc llarg que arranca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de líquid quan el recipient es decanta convenientment, Si som una miqueta puristes, podem observar que hi ha diferents tipus de recipients, segons el seu cos tinga forma bulbosa o més arrodonida o més bé rectilínia i cònica. El primer suposat s'anomena porró, mentre que el segon és el que s'anomena barral. El primer té el forat del broc de la part inferior per on xorra el líquid més prim, mentre que el segon té un forat més gros, por on cau de forma més generosa el líquid que hi ha dins. Es tracta d'un recipient que va ser creat amb vocació d'hospitalitat, amb la intenció de compartir amb els altres aquell líquid que allí dins reposa, normalment vi negre, vi blanc, cervesa, cassalla, anís..... És, a més a més, un artefacte ecològic que, una volta rentat amb un xorro d'aigua abocada al seu interior pel broc gran, només cal donar-li unes quantes sacsejades i deixar caure dita aigua pel mateix broc per on ha entrat, per a considerar que ja està prou net per a tornar a omplir-lo de nou. Igual que l'Estellés parlava a un poema seu del pimentó torrat tallat a tires que l'enlairava entre els dits, amb un pessic de pa, com fan els pobres, el glop deixat caure des del barral també té la seua litúrgia que consisteix a agafar amb una mà, normalment la dreta el barral, sostenint amb el dit gros el broc de la part inferior per on xorra el líquid, mentre que el dit índex sosté el broc gros per on s'ompli de beguda, fent una espècie de pinça perquè no caiga a terra, mentre els altres dits i també el replanell de la mà mantenen l'equilibri perquè el barral no caiga a terra. Està totalment prohibit tocar amb els llavis la punta del broc per on es decanta el líquid. El xorret comença a caure a una distància, a penes d'un dit des dels llavis fins al broc del barral. I la gràcia consisteix a anar allargant el braç, fent que eixe fil líquid que va caient, cada volta vaja caient a una alçada més alta, dibuixant en l'aire una paràbola de líquid element que durarà més o menys temps, d'acord amb la set que tinga qui en eixe moment està bevent i l'agilitat que tinga en beure. El secret consisteix en el fet que, al mateix temps que va caient el líquid directament a la boca, s'ha d'anar tragant el glop de forma coordinada, per a no entravessar-se, alhora que s'ha d'anar espai en no tacar-se la camisa que un porta en eixe moment posada. Ara mateix, no recorde quan fou l'última volta que vaig beure d'un barral, deixant caure el seu contingut de forma generosa. Tan sols recorde el plaer i el delit d'anar bevent el seu contingut, de forma plàcida, mentre el sostenia amb la mà dreta, durant una certa estona.

Capvespre

 El capvespre és aquell moment del dia en el qual el sol s'amaga per darrere del ponent, normalment, per darrere de les muntanyes. O per darrere de l'skyline de la gran ciutat. O per darrere dels taronjars de la Corrucossa. Alguns, fins i tot, tenen el privilegi de poder gaudir del seu capvespre a la vora de la platja, mentre el disc solar s'amaga per darrere de la mar. No sempre s'oculta a la mateixa hora. En hivern sol ser abans, al voltant de les cinc o les sis de la vesprada, mentre que en estiu la posta de sol és més tard, al voltant de les deu. Fins i tot, segons el paral·lel en el qual ens trobem, el dia és més llarg o més curt, segons on estiguem en eixe moment. Així, qui residisca a l'equador de la terra, podrà vore que el sol sempre es pondrà a la mateixa hora, en qualsevol de les estacions de l'any, mentre que qui visca a qualsevol dels polos, viurà mig any de dia ininterromput, mentre que els altres sis mesos restants els viurà en una nit permanent. El moment del capvespre, és aquell en el que conclou una dura jornada viscuda entre la ziga-zaga de la vida quotidiana i els atzucacs que porta darrere seu. Hi ha dies més durs. Hi ha dies més dolços. Hi ha dies més bonics. Hi ha dies més lletjos. Hi ha dies assolellats. Hi ha dies de pluja. És el moment suprem de preparar el sopar, el qual pot ser més frugal o pot ser més contundent, segons el dia viscut, encara que hi ha qui se'n va al llit sense sopar. Després de sopar, arriba el moment d'anar-se'n al llit. És el moment més delitós de tot el dia. És temps de fer un xicotet balanç del dia viscut, de tot allò que un ha anat fent al llarg del dia, de les coses bones i de les coses roïnes. D'allò que s'ha fet i d'allò que s'ha deixat de fer. D'allò que s'esperava fer i d'allò que s'ha fet sense voler. En el capvespre de les nostres vides, serem examinats en l'amor, va deixar escrit un místic san Juan de la Cruz, ja fa un bon grapat d'anys. No recorde on, hi ha un rellotge de sol dins del qual hi ha escrita una frase una miqueta inquietant a mode de sentència, que diu Una de éstas es para tí. Cadascú té reservada una posta de sol, que arribarà quan corresponga. Abans o després. Tan sols demane que la meua posta de sol, siga en estiu, a poder ser el dia més llarg de l'any, i que la meua mà la sostinga la persona que més estime. Quan arriba la nit, tot es farà fosc. És inevitable. Més les estrelles tentinejaran penjades a la volta del cel per a il·luminar-nos el camí. A més a més, sempre tindrem la grata esperança, afortunadament inevitable també, de què en unes hores tornarà a ser de dia.

Huit-cents cincuanta

 Crec que ja he escrit alguna altra volta ací al blog, que mon pare va ser forner, a un forn que hi havia a València, al carrer de la Corretgeria, on ara hi ha una Pizzeria. Dormia de vesprada i a poqueta nit, s'alçava, s'arreglava, agafava el trenet i anava al forn. Allí s'estava tota la nit treballant: amassava el pa, el deixava unflar, el ficava dins del forn, el treia, el deixava gelar i l'arreglava a la panera, perquè tinguera bona vista al taulell. De matí coïa les cassoles d'arròs al forn que les parroquianes portaven, fins que es feia pràcticament l'hora de dinar. Tornava a casa, dinava i es tornava a gitar. I així successivament cada dia. Per a anar de Paterna a València, agafava el trenet a l'estació de Paterna, i el deixava en la parada del Pont de fusta. Era l'últim tren del dia que passava per Paterna, fins a l'endemà. Una volta arribat a València, passava el pont que aleshores anava per damunt del riu Túria, travessava el carrer Navellos, la plaça de la Mare de Déu i, en eixir del carrer Micalet, girava a la dreta pel carrer de la Corretgeria, fins a arribar al forn que duia el nom del carrer. Este recorregut el va fer durant anys i anys fins que, en arribar els anys setanta, aquell trenet tan amanosset que agafava el varen suprimir. Aleshores es va plantejar traure's el carnet de conduir. Se'l va traure i es va comprar un cotxe. D'esta manera es podia permetre tindre una certa autonomia a l'hora d'anar als llocs, no només per a anar a treballar. Es tractava d'un huit-cents cinquanta, de segona mà, que li va comprar a un home de Paterna, de color gris, de tres portes, amb els seients abatibles, amb la tapisseria d'escay color granat, que feia que un acabara amb les cames suades en estiu. A diferència dels cotxes de hui en dia, duia el maleter en la banda de davant, mentre que el motor el duia a la banda de darrere. En eixe cotxe, vaig viure la meua infantesa, la meua adolescència i part de la meua més tendra joventut: Amb ell em portaren al metge especialista del carrer Alboraia quan m'operaren de les angines amb sis anys, amb ell anàvem a la caseta dels caçadors el diumenge de Pasqua, amb ell anàvem a l'horta, amb ell fèiem tots els viatges que vàrem tindre necessitat de fer i amb ell vaig deprendre a conduir, pel polsós camí dels Fondos. Hi va haver un moment que ja va superar la seua vida útil. Era ja a finals del huitanta i un senzill Citroën Visa Super E, el va substituir. I, ara que, a poc ha, al poble de la meua dona han estat de festes, s'hi va organitzar una concentració d'automòbils antics on es varen ajuntar tota classe de vehicles de més de trenta anys, en vore un huit-cents cinquanta de color blau, semblant al que teníem fa més de quaranta anys, no puc evitar recordar aquells dolços temps en els quals els meus somnis infantils viatjaven a lloms d'un huit-cents cinquanta.