viernes, 15 de noviembre de 2013

Galetes de "Girasol".

He obert el rebost per a buscar alguna cosa per a berenar, amb la mirada absent, per una banda per l'atarantament d'una sesta furtiva de mitja hora, d'eixes de les que et despertes amb un cert remordiment d'haver-te endormiscat, i per una altra per un cert mal de cap a conseqüència de dita sesta. En definitiva que, buscant buscant, entre llaunes de tonyina, pots de cervesa, bosses de paper enrotllades, tetra briks de llet i alguna bossa de papes que altra, m'he trobat amb un paquet de galetes que feia un bon grapat d'anys que no en veia a les tendes. En forma cilíndrica, enrotllades amb paper plastificat blau i amb el dibuix de la galeta en  qüestió impresa, tota majestàtica i ampul·losa, alli presidint el rebost, n'hi havia un paquet de galetes "Girasol" de la marca Rio. Es coneix que l'altre dia, la meua dona el va vore a la botiga, el va comprar i el va guardar al rebost. En vore'l, no he pogut evitar recordar l'agradable olor a galeta recent enfornada que omplia el cel de Paterna certs dies del mes, com si fora una atmosfera de canella i sucre que envoltava tot el poble, com si d'un núvol de cotó es tractara. He obert el paquet, estirant del filet roig que, en sentit transversal enrotlla el paper que fa d'envoltori, tot cercenant-lo i he deixat a la vista la primera galeta del paquet i l'he treta ajudant-me del ditet menut. Aquella galeta redona amb un forat enmig, de sabor a canella en rama i granets de sucre blanc apegats al llarg de tota la seua superfície era el berenar favorit dels xiquets. Bé a soles, a mos redó. O tota d'un mos, que omplia la boca d'una argamassa que s'apegava entre els queixals i que per a engolir-la hi havia de pegar un glop d'aigua. O remullada en un got de llet calenta en hivern, on es desfeia en sopes que, en acabant anava menjant en cullereta. De qualsevol de les maneres estava bona, amb eixe gust final de canella que envernissava la vesprada infantil, tot continuant amb els deures de l'escola. He rememorat la meua infància amb dos mossos certers de records i d'enyorances, mentre a la ràdio, amb veu de dona, aconsellava Elena Francis, i ma mare, la meua iaia Sabe i ma tia Rosa feien punt de ganxo al voltant d'una taula de braser coberta per un tapet de vellut roig i coronada amb un altre de ganxet. He provat a introduir el dit índex pel forat de la galeta per a menjar-me-la tal i com l'anunciaven a la televisió, ja fa trenta anys. I a penes m'ha cabut l'ungla. He provat amb el dit més xicotet, el menut, i amb un cert esforç he arribat a introduir mitja falange. Després de menjar-me'n unes quantes, a l'hora d'enrotllar l'envoltori i subjectar-lo amb una pinça, he observat que, al paquet, en lletra negra i menuda, ja no hi posa "Paterna - Carretera de Manises, s/n", sinò "Polígono de Portelada - Logroño". I em fa recordar les llargues vesprades d'estiu al poliesportiu municipal, quan jugàvem al futbol. Per a tornar passàvem per davant de la fàbrica de galetes "Vda. de Salvador Calatrava, S. A.", altrament anomenada "Galletas Rio". Al sostre, sobre l'entrada principal,  hi havia una escultura d'Andreu Alfaro que no tenia ni principi ni fi. I que simbolitzava la laboriositat, l'esforç i el treball d'aquella empresa. Amb tots estos records a la ment, he guardat el que queda del paquet de galetes al rebost. I en companyia d'ell, tots els meus records de la infància.

1 comentario:

Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!