Monja

Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i mira per la finestra que hi ha al final del corredor. Abillada tota de negre, musita un educat bon dia, en creuar-se amb un grupet de dos o tres persones, amb eixa sàvia educació escolàstica, segurament iniciada al si de la seua llar i especialment  rebuda als seus anys de formació con a novícia. La gran ciutat es projecta per la finestra per la qual aguaita i que retalla un sky line de formigó, alumini i cristall on abans hi havia taronger. Es descobreix allà lluny el reflexe del sol tibi d'hivern, que colpeja tímidament els gratacels i que  reflecteix la seua llum  per tot aquell indret de xeringues i degotadors, de llits i de malalties, de metges i de cadires de rodes. Amb el cap rere la finestra, d'esquenes i, a una distància d'uns vint metres, no es distingeix si medita o parla per un mòbil, si resa o simplement observa la selva d'asfalt i rajoles que hi ha més enllà de la finestra. Està cuidant a sa mare, que està malalta em comenten. Pels seus hàbits, me n'adone que es tracta d'una monja de la congregació de las Hermanitas de los Ancianos desamparados, que tanta i tan bona llavor venen duent a terme a la ciutat de València. Es tracta d'una monja del segle XXI, amb els hàbits de la seua ordre, fundada al segle XIX. I no puc deixar d'imaginar-me la quantitat de persones a les quals, d'una manera extremadament generosa, haurà atés al llarg de la seua vida: Ancians desemparats als que haurà acompanyat en l'ocàs de les seues vides, bolquers que haurà canviat, persones impedides a les que haurà donat de menjar, malalts que haurà atés, ulls que haurà tancat, familiars que haurà conhortat. ¡Oh noche que guiaste! / ¡Oh noche amable más que la alborada! / ¡Oh noche que juntaste / Amado con amada, / amada en el Amado transformada!" va escriure fa més de quatre segles san Juan de la Cruz, el nostre místic més universal, a la seua cela, al convent d'Àvila on hi residia. En este cas, el místic reformador de l'ordre carmelitana ens parlava de l'amor del homens en Déu a qui veia entre totes les coses, mentre que la nostra monja, fidel deixeble del noble  esperit de santa Teresa de Jornet, ens parla de l'amor de Déu a l'home, enmig de tots els hòmens, especialment, entre els ancians més desafavorits de la nostra societat. Una llavor duta a terme de forma callada i mai pagada, discreta i no sempre recompensada. Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i s'asoma per la finestra que hi ha al final del corredor. Mira per la finestra. Més enllà de la finestra es veu la llum del sol.