Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i mira per la finestra que hi ha al final del corredor. Abillada tota de negre, musita un educat bon dia, en creuar-se amb un grupet de dos o tres persones, amb eixa sàvia educació escolàstica, segurament iniciada al si de la seua llar i especialment rebuda als seus anys de formació con a novícia. La gran ciutat es projecta per la finestra per la qual aguaita i que retalla un sky line de formigó, alumini i cristall on abans hi havia taronger. Es descobreix allà lluny el reflexe del sol tibi d'hivern, que colpeja tímidament els gratacels i que reflecteix la seua llum per tot aquell indret de xeringues i degotadors, de llits i de malalties, de metges i de cadires de rodes. Amb el cap rere la finestra, d'esquenes i, a una distància d'uns vint metres, no es distingeix si medita o parla per un mòbil, si resa o simplement observa la selva d'asfalt i rajoles que hi ha més enllà de la finestra. Està cuidant a sa mare, que està malalta em comenten. Pels seus hàbits, me n'adone que es tracta d'una monja de la congregació de las Hermanitas de los Ancianos desamparados, que tanta i tan bona llavor venen duent a terme a la ciutat de València. Es tracta d'una monja del segle XXI, amb els hàbits de la seua ordre, fundada al segle XIX. I no puc deixar d'imaginar-me la quantitat de persones a les quals, d'una manera extremadament generosa, haurà atés al llarg de la seua vida: Ancians desemparats als que haurà acompanyat en l'ocàs de les seues vides, bolquers que haurà canviat, persones impedides a les que haurà donat de menjar, malalts que haurà atés, ulls que haurà tancat, familiars que haurà conhortat. ¡Oh noche que guiaste! / ¡Oh noche amable más que la alborada! / ¡Oh noche que juntaste / Amado con amada, / amada en el Amado transformada!" va escriure fa més de quatre segles san Juan de la Cruz, el nostre místic més universal, a la seua cela, al convent d'Àvila on hi residia. En este cas, el místic reformador de l'ordre carmelitana ens parlava de l'amor del homens en Déu a qui veia entre totes les coses, mentre que la nostra monja, fidel deixeble del noble esperit de santa Teresa de Jornet, ens parla de l'amor de Déu a l'home, enmig de tots els hòmens, especialment, entre els ancians més desafavorits de la nostra societat. Una llavor duta a terme de forma callada i mai pagada, discreta i no sempre recompensada. Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i s'asoma per la finestra que hi ha al final del corredor. Mira per la finestra. Més enllà de la finestra es veu la llum del sol.viernes, 13 de enero de 2017
Monja
Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i mira per la finestra que hi ha al final del corredor. Abillada tota de negre, musita un educat bon dia, en creuar-se amb un grupet de dos o tres persones, amb eixa sàvia educació escolàstica, segurament iniciada al si de la seua llar i especialment rebuda als seus anys de formació con a novícia. La gran ciutat es projecta per la finestra per la qual aguaita i que retalla un sky line de formigó, alumini i cristall on abans hi havia taronger. Es descobreix allà lluny el reflexe del sol tibi d'hivern, que colpeja tímidament els gratacels i que reflecteix la seua llum per tot aquell indret de xeringues i degotadors, de llits i de malalties, de metges i de cadires de rodes. Amb el cap rere la finestra, d'esquenes i, a una distància d'uns vint metres, no es distingeix si medita o parla per un mòbil, si resa o simplement observa la selva d'asfalt i rajoles que hi ha més enllà de la finestra. Està cuidant a sa mare, que està malalta em comenten. Pels seus hàbits, me n'adone que es tracta d'una monja de la congregació de las Hermanitas de los Ancianos desamparados, que tanta i tan bona llavor venen duent a terme a la ciutat de València. Es tracta d'una monja del segle XXI, amb els hàbits de la seua ordre, fundada al segle XIX. I no puc deixar d'imaginar-me la quantitat de persones a les quals, d'una manera extremadament generosa, haurà atés al llarg de la seua vida: Ancians desemparats als que haurà acompanyat en l'ocàs de les seues vides, bolquers que haurà canviat, persones impedides a les que haurà donat de menjar, malalts que haurà atés, ulls que haurà tancat, familiars que haurà conhortat. ¡Oh noche que guiaste! / ¡Oh noche amable más que la alborada! / ¡Oh noche que juntaste / Amado con amada, / amada en el Amado transformada!" va escriure fa més de quatre segles san Juan de la Cruz, el nostre místic més universal, a la seua cela, al convent d'Àvila on hi residia. En este cas, el místic reformador de l'ordre carmelitana ens parlava de l'amor del homens en Déu a qui veia entre totes les coses, mentre que la nostra monja, fidel deixeble del noble esperit de santa Teresa de Jornet, ens parla de l'amor de Déu a l'home, enmig de tots els hòmens, especialment, entre els ancians més desafavorits de la nostra societat. Una llavor duta a terme de forma callada i mai pagada, discreta i no sempre recompensada. Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i s'asoma per la finestra que hi ha al final del corredor. Mira per la finestra. Més enllà de la finestra es veu la llum del sol.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Et convide a que escrigues un comentari. Vinga, anima't!