domingo, 24 de diciembre de 2017

Conte de Nadal



Principia erat verbum. "Al principi era la paraula. I la paraula era Déu. I la Paraula habitava en Déu". Amb estes paraules, comença l'Evangeli de sant Joan. A la catedral de Notre Dame de París, entre arcs ogivals, voltes de creueria, arcsbotants, florons, vitralls i rosetons,  hi ha exposat un Betlem tradicional, amb tots els elements que solen ornamentar esta manifestació de cultura popular. Hi han els pastors, els reis mags, i tot un poble, Betlem, amb les seues casetes i els seus habitants. Hi ha el ferrer,  el fuster, el llenyater, el terrisser, la dona que renta la roba vora riu, el riu que travessa la ciutat elaborat amb paper d'alumini, les casetes fetes de fusta, el portal, l'estrella que ocupa tot el sostre del portal, l'àngel que, dalt del sostre, sosté un cartell que ens recorda la pau a la terra per als homens de bona voluntat. I, entre la Maedéu i sant Josep, el ruc i la mula, se'ns mostra el Jesuset, no ja en forma de xiquet, sinò en forma de Llibre. El Jesuset és un Llibre viu, obert per una pàgina qualsevol. Perquè el naixement  de Crist, no és,  ni més ni menys que la presència de Déu, enmig de l'home. La Paraula viva, que naix en un senzill portal, a la ciutat de Betlem.



A uns pocs quilòmetres d'allí, a les Galéries
Lafayette, al seu interior, hi ha una plaça gran, tota plena de stands on les més importants marques comercials de cosmètica del món sencer,  les millors cases de l' alta costura mundial, ofereixen tots els seus millors productes a tota una legió de potencials compradors que visiten aquell establiment. Davall de la impressionant cúpula que corona aquell gran magatzem, hi ha un arbre de Nadal, confeccionat amb globus de distints colors i formes: gaiatos de caramel, símbols de la pau, flotadors, llepolies de tot tipus, arpes, estrelles, ... Cada cert temps, es posa en funcionament un espectacle de llums i de colors on, alhora, un núvol de globus de tot tipus de forma i colors van pujant i abaixant al voltant de l'arbre de Nadal, tot i mostrant un escectacle dinàmic i bocabadant, tel.luric i bucòlic. Al mateix temps, una llumenació iridescent assombra a una tota una multitut de gent que entra i eix, para i camina, passa i torna, amb les mans carregades de bosses de plàstic, contempla bocabadat l'espectacle, i el immortalitza amb els seus telèfons mòbils, des dels quals, amb la missatgeria instantània i les xarxes socials, es va transmetent, de forma anónima, a tots els racóns del món sencer. 


Per a celebrar l'autèntic Nadal, en Majùscules, hem de desfer-nos de les diferents corfes que ens oprimeixen com a persones i que no ens deixen ser veritablement lliures: la corfa de l'odi, la del rencor, la de la intolerància, la de la incomprensió, la de la ignorància, la del consumisme, i tantes altres que ens impedeixen ser feliços. D'esta manera, si anem desbrossant de la nostra vida tot allò que ens estorba, si obrim els cristalls de la cúpula de la nostra vida i deixem escapar, un a un, els globus que ens nuguen a un arbre de nadal totalment artificial, al final, tindrem un troc sec als peus del qual hi haurà una llum en forma de Bressol o en forma de Llibre, que ens llumenarà el camí de la nostra vida. Aleshores, será quan gaudirem de l'autèntic Nadal.


QUE SEMPRE SIGA NADAL DINS DELS VOSTRES CORS!!




viernes, 15 de diciembre de 2017

Paris

París és un cabaret obert fins a altes hores de la matinada. París és una torre de ferro pudelat que llumena des de la ciutat de la llum el món sencer i que apunta la seua agulla cap al cel, tot i oferint les seues meravelles. París és una revolució de dos-cents anys que va obrir les portes a una nova societat, entrant, d'esta manera en allò que els historiadors anomenen comuntment "L'era contemporània" i eixant darrere l'Antic Règimen, des de les portes d'una Bastilla encesa, obertes de par en par, de cara a la posteritat. "Arde París. Arde parís, Y en tu piel se para el tiempo. Arde París. Arde París, ...Conmigo dentro", cantava una sensual Ana Belén ja fa vora trenta anys esta cançó, dedicada a una ciutat que té més de dos mil anys. París és un cel ennubolat, encapotat que, de tant en tant, ofereix un xicotet raig de sol que, de volta en volta, llumena la gespa estessa pels camps de Mart, tot i oferint un espectacle encisador, per als ulls de qui per allí hi passeja. Paris vaut bien une messe, va dir pressumptament Enric IV de França, qui es va convertir al catolicisme per a poder ostentar la corona i el ceptre francés, tot i renegant del seu protestantismeAçò és París. Perquè l'autèntica capital de França és aquella que un s'emporta oculta dins d'una maleta, després d'una feliç estança de varios dies, on un recorre els seus carrers, les seues places, les seues avingudes, on un descobreix els monuments més emblemàtics  que esguiten la seua fesonomia: Le Sacre Coeur,  l'Arc de Triumf, l'esglèsia de la Madelaine, el Palau de Justícia, el museu del Louvre, el barri llatí, la impressionant catedral de Notre Dame, la place de la Concorde, on un jove Jean Michel Jarre va fer el seu primer concert multitudinari, per a més d'un milio de persones, ja fa vora quaranta anys, per a commemorar la pressa de la Bastilla un catorze de Juliol de l'any mil nou-cents setanta huit. París és glamour, embruix i màgia, oculta entre les teles de l'alta costura dels grans dissenyadors que allí hi habiten i que han exportat el seu nom al món sencer. París és un acordió diatònic que deixa volar les seues notes musicals per entre els vianats que recòrren els Champs Eliseés, mentre a les seues esquenes cau la vesprada entre les fulles dels arbres que cauen a terra tot i formant una catifa  de colors apagats, com la tardor que s'arrossega i que va donant pas a l'hivern. París és uns grans magatzems abillats amb elegants garlandes nadalenques en forma de globus que pugen i abaixen, al ritme d'un joc de llums predeterminat, que creen un ambient nadalenc iridescent, al voltant d'un arbre de nadal elaborat, també, amb globus de tot tipus de colors i de formes, tot i convidant a comprar. París és una finestra oberta que descobreix, al dalt del cel, rere la boira, el tercer nivell de la Torre Eiffel, com un ocell que s'amaga tímidament entre els núvols del trenc de l'alba. París és un bateau que navega solemnement per entre les aigües tranquil·les del Sena i travessa tots i cadascun dels ponts que comuniquen la ciutat, alhora que s'enlaira una copa de champagne al cel, dins de la qual, entre les seues bombolles, es reflecteixen els últims raigs del sol del dia. I és que, París no s'acaba mai. Sempre ens quedarà París, com bé deia un despagat Rick Blaine, interpretat per un clàssic Humphrey Bogart  a una exuberant Ingrid Bergman  en el paper de Insla Lund,  Perquè, tot açò és París... I molt més encara!!

sábado, 9 de diciembre de 2017

Amado Rubio

Esta volta, les xarxes socals, que hui en dia fan el paper que en el seu moment feia el ban als pobles, pregonat pel seu agutzil en ple carrer, em fan sabedor de la trista desaparició d'Amado Rubio. Nascut a un poble de Teruel anomenat Bañon en l'any 1944, desde la seua més tendrá infantesa va viure a Paterna. Vinculat a la festes majors de Paterna en honor al Santísim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, va ser comparser de la comparsa Beduins, a la qual va exercir tots els carrecs directius de la mateixa. Va ser també president d'Intercomparses, càrrec des del qual va mostrar un caràcter integrador i dialogant, alhora que una amplitud de mires extraordinària en quan a la adhesió de la festa de moros i cristians de Paterna dins de la UNDEF, entitat que aglutina totes les entitats festeres de moros i cristians. Durant la seua presidència, es varen dur a terme una sèrie de millores en la festa, com la creació de les capitanies mora i cristiana, o la celebració de l'anomenat "mig any". Era l'època en què un rudimentari internet ens oferia una tímida finestra que ens permitia mostrar al món tot allò que des d'un ordinador s'havia programat en forma d'una sencilla pàgina web amb imatgens i textos. I esta finestra telemàtica, que es va obrir durant la seua presidència, va començar a mostrar al món sencer la forma de viure la festa paternera, així com els nostres costums i les nostres tradicions.  Eren anys de transició en els que una agònica clavaria donava pas a una organització de la festa en forma de comissió de festes on tots els agents de la festa paternera estan sempre presents. Hui la festa mora i cristiana del nostre poble està de dol per qui fou el seu primer Capità en la història dels moros i cristians de Paterna. O també el moro Caid, en la representació de l'entrega pacífica de la Paterna mora al rei Jaume I, a l'ombra del qual sempre ha estat la seua dona, Carmen Pla, bé en la presentació d'eixe mateix acte d'entrega de les claus al rei Jaume I, o bé preparant els assatjos de dit acte festiu, llavor laboriosa, oculta i no sempre reconeguda. De les paraules del poemari de Carmen Pla, anomenat Amanecer dormido, transcribim els següents versos, d'un poema que es titula " Moro", dedicats a Amado i que, sense cap dubte ens el descriu tal y com era: "Hombre, de mirada serena, .../ Hombre, gentil, y arrogante, de piel duramente curtida / de manos fuertes y / firme cabeza erguida". Tot i concluint el poema amb tota una declaració d'amor incondicional: "No me dejes ¡nunca!, moro / pues sin ti, yo ¡moriria!" Des d'estes humils paraules, no podem més que agraïr-li la seua dedicació i la seua entrega, a una de tantes persones que va dedicar bona part del seu temps a fer de Paterna un poble millor, des de la vessant festera i més concretament, des de l'òptica de les festes de moros i cristians.  Amado Rubio Pérez. Home de bé, home de pau. Dialogant, integrador. En definitiva, un home bo. Descanse en pau.

viernes, 1 de diciembre de 2017

Números

Estiu de 1979. O de 1980. No importa l'any. Sí importa el dia: dimarts, dia de mercat a Paterna. Baixant pel carrer tort, oficialment anomenat carrer del mestre Soler, assegut als escalons de ca la tia Visantica la batanera, Emilio el coixo, crida repetidament: Igualees para hooy. Hooy saaalee. Iguales para hooy. Qui estes paraules escriu, no és més que un xiquet de sis o set anys que, de la ma de sa mare va al mercat. Entra en la casa contigua, que es la de la funeraria: Funeraria Moreno. Són família. I han entrat per a donar un avís, o per a saludar. Qui escriu, escolta la xilladissa quotidiana del mercat. I per damunt, sobreeix la veu grossa d'Emilio el coixo. Iguales para hooy. Hooy saale.

 Tardor de 2017. A la porta dels Jutjats d'una localitat de la Comunitat Valenciana hi ha un home que ven el cupó de l'ONCE. Amb el cabell platejat, unes ulleres grosses, abillat amb un xandall de color gris, unes espardenyes de imitació de marca i amb una tirada de cupons de l'ONCE enganxades amb unes pinzes d'estendre la roba a una espècie de faristol casolà fet amb unes fustes fines, que du nugat amb una corda i que li penja pel pit, de tant en tant, pregona, amb una veu una miqueta gangosa, a mode de cançoneta "Tengo la espada. Que me queda la espada", una i una altra volta i així, tres o quatre vegades seguides. Al cab d'una estona, el venedor de iguales continua amb la seua musiqueta característica: Tengo la bomba. Señores, que tengo la bomba. Al tractar-se d'uns jutjats d'una capital de província mitjana, té prou afluència de gent, la qual cosa fa que vaja venent el cupó sense necessitat d'haver d'esforçar molt la gola. Tengo el tambor. Me queda el tambor. Repeteix ara, una volta darrere de l'altra. Moguts per la curiositat, li preguntem a l'home que què és això de la bomba, la espada i el tambor. Molt afablement ens diu que les terminacions, del zero al noranta-nou, totes i cadascuna d'elles, tenen un nom. Me queda Alicante. Me queda Alicante, repeteix ara, de forma seguida. Ja de vesprada, a casa tranquil.lament, busque a internet això de les denominacions dels números. Efectivament, cada número del zero fins al noranta-nou, cadascun té una denominació. I és la següent:

1: EL GALAN
2: SOL
3: EL NIÑO
4: LA CAMA
5: LA ESPINA
6: EL CORAZON
7: LA PIPA
8: LA DAMA
9: EL ZAPATO
10: LA ROSA
11: EL CLAVEL
12: LOS HUEVOS
13: LA MALA PATA
14: LA CERVEZA
15: LA NIÑA BONITA
16: LA GUITARRA
17: EL BARCO
18: LOS OJOS
19: SAN JOSE
20: EL TIO DEL QUESO
21: LA PRIMAVERA
22: LOS PATITOS
23: EL MELON
24: NOCHEBUENA
25: NAVIDAD
26: LOS POLLOS
27: LA PAJARERA
28: ALICANTE
29: EL VIAJE
30: EL LEON
31: LOS CABALLOS
32: LA BOMBA
33: LA EDAD DE CRISTO
34: EL GARROTE
35: EL FUEGO
36: LA SANGRE
37: LA PUÑALÁ
38: EL PERRO
39: EL TORO
40: LA CAMPANA
41: EL CARBON
42: LA ESTRELLA
43: LA CORONA
44: LOS TACONES
45: SANCHEZ PRADOS – EL TAMBOR
46: EL SOMBRERO
47: EL MUNDO
48: LA NEGRA
49: LA BREVA
50: EL CARTUCHO
51: LA CABRA
52: EL TOMATE
53: EL PIMIENTO
54: EL COLERA
55: LOS CIVILES
56: LA LECHUGA
57: LA ZANAHORIA
58: LOS LIMONES
59: EL CANARIO
60: LA ABUELA
61: LA PIPA
62: EL PIOJO
63: LA CEBOLLA
64: LA CASA
65: LA PELEA
66: LAS MONJAS
67: EL CURA-FRAILE
68: EL ROSARIO
69: LA POSTURA- LA MUDANZA
70: EL ALBARICOQUE
71: EL MAESTRO
72: EL HIGO
73: EL CONEJO
74: LA ESCALERA
75: EL GATO
76: EL AGUA
77: LAS BANDERAS
78: LA CUCHARA
79: EL CERDO
80: LA LAVANDERA
81: EL MATRIMONIO
82: LA ESCUPIDERA
83: LA DAMA Y EL NIÑO
84: EL CASAMIENTO
85: LA PALMERA
86: LA MIERDA
87: EL PESCADO
88: LAS TETAS-LAS PREÑADAS
89: LA GAMBA
90: EL ABUELO
91: EL BORRACHO
92: LOS PALOMOS
93: LA REVOLUCION
94: LA RATA
95: EL PAVO
96: EL PARQUE- EL PASEO
97: LA GALLINA
98: EL BORREGO
99: LA AGONIA
00: LOS MUERTOS

I qui estes paraules escriu, no pot evitar, entre número i número, recordar aquella cançoneta que, de menut cantava en pàrvuls amb els xiquets de la seua classe, per a recordar els números, en aquells temps en els que anava de la mà de sa mare camí del mercat dels dimarts, mentre Emilio el coixo pregonava els cupons de l'ONCE, -aleshores Iguales- amb aquella veu grossa que destacava per damunt de la xilladissa del mercat: "Uno, el bastón, dos, la serpiente, tres, las gafas, cuatro, la sillita..."


miércoles, 22 de noviembre de 2017

Centre Musical Paternense



El vint i nou de juny de mil nou cents cuaranta-set, coincidint amb la festivitat de sant Pere, patró de Paterna, es va inaugurar la seu del Centre Musical Paternense. Es constituía d'eixa manera, en forma de Societat, un sentiment musical que, des de feia ja anys, había arrelat en Paterna i que prenia forma jurídica de forma legalment establida. Eixe mateix sentiment musical és el que compartim tots els pobles valencians que, independentment de la seua grandaria, fa que, al costat de l'Esglèsia i de l'Ajuntament hi haja un Centre Musical anomenat amb el gentilici del poble en qüestió, on tots els xiquets del poble, en eixir de l'escola acudeixen a aprendre solfeig o a assajar algun intrument musical, que els acompanyarà al llarg de la seua vida. Setanta anys després d'aquella efemèrides, amb ocasió de les festes de Santa Cecília, el Centre Musical Paternense ha organitzat una exposició retrospectiva, anomenada Una ullada en el temps, que trau a la llum els records que es guarden rere d'un pentagrama, d'un instrument musical, d'una fotografia o d'una clau de Sol. Els meus coneixements musicals no van més enllà de la música que escolte per la ràdio. Però sí que guarde bells records relacionats amb el Centre Musical, car els meus pares vivien molt aestap de l'antiga seu de la societat, també anomenada de forms carinyosa i col·loquial, el Musical. El carrer mestre Canós i la porta del musical  l'he transitat molt -varies voltes cada dia- i el primer record que em ve a la ment, és el de unes notes musicals d'un clarinet, o d'un saxofó, o d'una tuba d'algun aprenent, que alegrement se n'eixien per una finestra del local. O el d'eixes tòrrides nits del mes de juliol en les que un dorm amb la finestra oberta, i per on, esta volta entraven eixes mateixes notes musicals, ja cultivades, de tota la banda ensemble, que assajava els últims moviments per a participar al concurs internacional de bandes a la plaça de bous de València, on tants i tan bons premis s'han aconseguit. Perquè què seria d'un poble sense la seua banda de música?  El mateix que una paella sense sal o una torrà sense allioli. I ara mateix em ve a la ment la banda de música en formació, encapçalada pel seu estendart plé de banderins i pel seu director, mentre la caixa repica el pas de processó el dia del Crist de la Fe, o interpreta Xisco, o Paquito el Chocolatero en la nit mora i cristiana, o Amparito Roca, o Pepita Creus, en qualsevol passacarrer de qualsevol celebració que es du a terme al llarg de l'any. Des d'estes senzilles paraules volem tindre un record per a tots els qui varen fer posible amb el seu esforç personal i fins i tot patrimonial, fins a l'extrem d'arribar a avalar dita Societat fins i tot amb la seua casa per a que la societat musical fora  una realitat, tal i com ens conta Vicent Cotolí al seu llibre al voltant de la història de la música en Paterna. També per a tots els directors que han s'han esforçat per que la nostra banda siga cada volta millor. També per a tots els músics que començaren de xiquets mentre esperaven a la porta del musical, al carrer Mestre Canós, jugant amb altres xiquets a que es fera l'hora d'entrar a la classe de solfeig i que hui en dia són músics professionals. O també als socis, en l'actualitat uns cinc cents, que, amb la seua aportació fan que la música a Paterna siga una realitat. Huí la música de Paterna esta d'enhorabona per eixos setanta anys de llavor callada, continuada i fecunda, el fruit de la qual és fer-nos als demes una miqueta més feliços, encara que només siga durant uns minuts.

jueves, 16 de noviembre de 2017

Chiquito de la Calzada


Diuen que cadascun de nosaltres té un somni a cumplir, una vocació a desenrotllar,  un objectiu en la vida a alcançar, i tota una vida per davant per a viure-la i on dur a terme tot allò que un s'ha proposat aconseguir. De totes i cadascuna de les persones que vivim en el món, sempre podrem traure una lliçó de vida increible, que ens pot il·luminar increïblement la nostra vida i de la qual podem extraure conclusions extraordinàries. El cas de Gregorio Esteban Sánchez Fernández, més conegut com a Chiquito de la Calzada, probablement siga un dels més paradigmàtics d'allò que estem dient. Si analitzem la seua vida, podrem observar com cadascun dels seus passos sempre han estat nafrats pel verí de les bambalines. Sempre ha estat un llop de la faràndula, un animal d'escenari, un monstre de l'espectacle. Sobretot, al món del flamenc, estil del qual ell era cantaor prou afamat. La fama en majúscules -pareix ser que fama sempre ve relacionada a eixir a la televisió- li va vindre ja madur, amb seixanta dos anys, quan un avispat i conegut productor, Tomas Summers, el va contractar com a humorista per al programa de televisió "Genio y figura". Era l'estiu de 1994, ja fa més de vint anys. Eren els feliços anys noranta en els quals jo era un simple universitari que em dedicava, quasi en exclusiva, a empapussar-me les lleis del nostre Estat per a, en acabant, vomitar-les en un fastigós exame oral. Va saber molt bé aprofitar el seu talent innat així com les taules acumulades després d'anys i anys d'experiencia dalt de l'escenari. la fama. Va saber guanyar-se l'estima i el carinyo de la gent amb un humor net i pur, que fugia de l'acudit groller i fàcil relacionat amb genitals i paraulotes. I va saber crear un humor propi, fruit d'un vocabulari propi, plé d'onomatopeies gracioses així com expressions inventades per ell que no tenien ningun significat concret i que, tot  en conjunt ocasionaven la hilaritat de tots els espectadors. Mai és tard per a aconseguir els somnis que un persegueix. Tal volta siga cantar. O tal volta escriure un llibre. O ser el rei de la pista de ball. O estudiar i traure's una carrera.  Només cal desitjar-ho. I estar en el lloc precis, i que en eixe moment passe la persona precisa i que, precisament descobrisca el talent que un té ocult dintre d'un mateix. Perquè, què hauria passat en el remot cas en què per a eixe programa de televisió no s'haguera contat amb ell? O que ell haguera declinat la invitació a participar en el mateix? Segurament hauria continuat amb les seues gales flamenques. I no hauriem tengut l'oportunitat de riure amb el seu humor tan especial. Quan Chiquito de la Calzada ya és un bell record en el nostre imaginari comú, com ho és don Pio, el Titi, Eugenio o Gila, només tinc paraules d'agraïment per a tan important humorista que ha sabut traure'ns una sonora rialla, fins i tot una llàgrima enmig del riure, o almenys, encara que siga furtivament, un ample somriure.

viernes, 10 de noviembre de 2017

Xavier Casp

El dia 11 de Novembre, va fer 13 anys que ens va deixar Xavier Casp. Amb ocasió de tan trista efemèrides, dedicarem unes senzilles paraules, a tan important poeta valencià del segle XX. M'agrada el Xavier Casp literari. El que va obtindre la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà a l'any 1950, amb el seu poemari Tríptic del somni. O l'englantina d'or dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Nova York, pel seu poemari anomenat Gran Sonata de la Pàtria, tal volta un dels braçats de poemes més sublims que he llegit al voltant de la temàtica de la Pàtria i del qual sempre agafe algún vers per a enriquir algun poema meu, que he escrit amb el mateix fil literari. El que es capaç d'emocionar-me amb un poema escrit i dedicat a la seua filla el dia que pren la Primera Comunió, "...Per a combregar-lo els dos junts". O el Casp que cada set d'octubre escrivia un poema amorós a la seua dona, coincidint amb el seu aniversari de boda i que va replegar en un llibre anomenat "50 anys dels 7 d'octubre" i on podem disseccionar l'amor en totes les seues etapes, des de l'època més passional "Sentir els ulls com unes mans que te desfullen tota", a la més tendra " Amor, dona'm la ma...", poema este últim escrit després d'una operació quirúrgica patida per la seua esposa, totes elles, viscudes pel matrimoni Casp-Montero. O el Casp que  manté la flama de la nostra llengua en temps incerts, a través de l'editorial Torre, fundada en companyia del paterner Miquel Adlert Noguerol. En eixa editorial varen publicar autors valencians tan importants al segle XX com Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés i d'altres. Probablement, no hi hauran prou paraules per a agrair la llavor callada, discreta i clandestina duta a terme per aquells que varen saber ocultar la flama de la llengua en temps tèrbols O el Casp que, commocionat entre les seues primeres lectures amb la mística del Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz, emociona amb els seus versos dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, o la dels Desemparats. El Xavier Casp que em va signar el seu extraordinari llibre "D'amar-te, amor" ja fa vint anys, als jardins de Monforte a la ciutat de València, un assolejat matí d'un calorós diumenge de juny de l'any 1998. "A Alejandro Llabata, ben afectuosament", em va dedicar en un exemplar que, de tant en tant, fullege. O el Casp que guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Paterna a l'any 1987, amb uns versos anomenats "Naturalment, amor". O el Casp que escriu un poema com a exaltació de la reina de les festes de Paterna de l'any 1991, l'amiga Gloria Segura Salvador. "Escolta, escolta Gloria...". D'esta manera començavaAra, quan fa 13 anys de la seua desaparició, quan se li condemna a l'ostracisme, tant a ell com a la seua obra, per una banda, per ser un dels impulsors de la teoria seccessionista de la nostra llengua ací a València, i per una altra, perquè a última hora, ja en la seua senectud, va acceptar el carrec d'Acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va supossar una sèrie de malsdecaps. Fins i tot, en certa ocasió li va ocasionar l'haver de ser escortat per la policia nacional, en eixir de la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua enmig d'espentes i d'insults. A eixe Xavier Casp, negat per uns i menysvalorat per altres, però amb una qualitat literària immillorable i extraordinària, el meu homenatge i el meu record per a un dels millors poetes valencians del segle XX.

domingo, 5 de noviembre de 2017

Presentació

Tal i com ja vàrem anunciar a les xarxes socials, així com a través de les pàgines d'este blog, el dimecres passat, dia de Totsants, es va dur a terme la presentació del poemari En mi la nit en tu la llum, a la Plaça de l'Ajuntament de València, dins del cicle d'activitats convocades a la Plaça del llibre, on està previst que des de l'un fins al cinc de novembre es porte a terme la presentació d'un bon grapat de llibres d'autors valencians de la talla de Teresa Broseta, Toni Cabo, Francesc Mompó, Jaume Ros, Gemma Pascual,  Begonya Pozo, Gemma Miralles, Pepa Guardiola, Vicent Artur Moreno, Manel Joan i Arinyo, Joan Tur, Fani Grande i molts més, els noms dels quals no cabrien en esta entrada. I entre els llibres que es presenten, humilment, es trova també el meu. Com ja he dit en alguna altra ocasió, el meu poemari va guanyar el Premi Grandalla de Poesia, dins de la XXXIX Nit Literària Andorrana, en la seua edició de 2016. Un any després de la concessió de tan important guardó, veu la llum en format paper, en una impressió duta a terme de la mà de Pagès Editors i que mostra al món  un univers literari que, en forma de poesia, ens parla d'eixe amor quotidià, del dia a dia que, quan arriba a poqueta nit, es possa la paella al foc i es veu com es fregixen les creïlles, mentre es para taula i un li pregunta a la seua parella en entrar per la porta de casa, que cóm li ha anat el dia després d'un dur dia de treball. Mai havia dut a terme la presentació d'un llibre propi, car els premis que he anat guanyant fins a ara, o bé, no s'han publicat, o bé, s'han publicat de forma col·lectiva, per la qual cosa es tractava d'un territori inhòspit per a mi. Per a l'event, vaig poder contar amb la inestimable col·laboració del meu company i amic, Alejandro Bernal, la dicciô del qual és la remor del vent sobre les espigues dels arrossars de l'Albufera a la tardor, en el vell mig de la Ribera, i més concretament de la localitat de Sueca, on resideix. Des d'estes senzilles paraules, només tinc paraules d'agraïment per a tots els que vareu estar presents en tan important esdeveniment per a mi. Per a tots els que vareu agafar el cotxe, o el transport públic per a acostar-vos a la plaça de l'ajuntament per a acompanyar-me, que vareu adquirir el llibre i vareu fer cua per a qe vos el signara, només tinc una paraula per a vosaltres, que m'haveu acompanyat en este camí tan fascinant com ho és el de la literatura: Gràcies.

viernes, 27 de octubre de 2017

En mi la nit, en tu la llum

Fa un any, vaig guanyar el premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà, a la XXXIX Nit Literària Andorrana, concurs literari organitzat i convocat pel Cercle de les Arts i les Lletres, amb un poemari anomenat "En mi la nit, en tu la llum". Un any després, este poemari veu la llum en format paper, de la mà de l'editorial Pagès editors. Es tracta bàsicament d' un poemari d'amor, que brolla de l'experiència personal de l'autor i que s'alimenta de la tradició literària dels poetes valencians, des d'Ausiàs March fins a Vicent Andrés Estellés, entre altres, els quals hem llegit i dels quals ens nodrim de forma habitual. L'amor és un univers que es construeix dia a dia entre dos persones. I en este cas, este poemari amorós parteix de la dialèctica d'un jo i un tu: Un jo que és la nit, la foscor, la imperfecció. Un tu que és la llum, la claredat, el dia, la perfecció. Entre els versos d'este poemari, en definitiva, se'ns mostra l'amor en totes les seues dimensions: L'amor de cada dia, l'amor més falaguer, l'amor amant, l'amor passional pels carrers de la gran ciutat a altes hores de la matinada, l'amor dels bells records, l'amor des d'una fotografia de temps passats, l'amor en forma de cançó infantil o l'AMOR com a exaltació, en majúscules. Tots ells són diferents vessants d'un dels sentiments més nobles que habiten dins del cor dels humans i que ens ajuden, dia a dia, a ser millors persones. El pròxim dimecres dia un de Novembre, a les sis i mitja de la vesprada, a la plaça de l'Ajuntament de València i, dins del marc del actes de la Plaça del Llibre, farem la presentació el meu poemari En mi la nit, en tu la llum. Vos espere, si les vostres obligacions no vos ho impedeixen. De moment, i per anar obrint boca, ací vos deixe un mosset del llibre, que és pura llepolia.



Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s'amaga el cel
fosc i tendre del mar d'una cançó
serena i brava i és conjunció
del teu desig de mi i el meu anhel.

Darrere dels teus ulls amb gust de mel,
dormiten els teus besos de cotó
que encenen al meu cor com un coetó
i es perd a l'univers viu i rebel.

Perquè els teus ulls de món i de secà,
de tendra arrel i aspecte mig morú
hui dorm el sentiment del meu demà.

I és que amb aquest silenci tendre i nu
tan sols diré amb el sentiment serrà:
Darrere dels teus ulls hi habites tu.



També vos adjunte el programa d'activitats de la plaça del llibre, per si voleu anar i gaudir dels actes que es van a dur a terme:




lunes, 16 de octubre de 2017

Les petjades de l'home invisible

L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la novedosa tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc "Després vingué la música", del què ja varem parlar en el seu moment, on coneguts músics valencians varen musicalitzar extraordinaris poemes seus, (si punxeu ací, podreu llegir l'entrada que varem escriure llavors, al voltant del disc en qüestió), l'escriptor de Puçol publica en paper allò que durant un parell d'anys ha anat publicant en format de columna al diari digital Morvedre.info, amb el títol Arruixa que plou. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins a la seua publicació en paper. Els articles van estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls va donar el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i  en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant a llibreries, tant generalistes com especialitzades, el seu llibre. I, curiosament, no el vaig trobat. Al final, per mitjà d'una transferencia duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga, al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com deiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable, utilitzant la tecnica del dietarisme, ens condensa eixos dos anys de la seua vida, al llarg de 231 pàgines a les quals, Manel ens conta, setmana a setmana, les vivencies viscudes al llarg d'estos dos anys i que, els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta trasera de la seua vida personal on, "durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària", com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible, em serveix -ens serveix- per a conèixer al Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la perla, al Manel pare, al Manel espós, al Manel fill, al Manel ciutadà, al Manel cívic, al Manel crític, al Manel polític, a l'escriptor, al poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.