Dolores O'Riordan

Una volta mes, els mitjans de comunicació ens fan ressó d'una luctuosa notícia, que ha incendiat, quasi immediatament, les xarxes socials: Es tracta de la trista desaparició de la famosa cantant irlandesa, Dolores O'Riordan, la més que coneguda vocalista dels Cranberries. Era pels anys noranta quan un jove grup irlandés de música rock apareixia al panorama musical mundial amb una veu molt particular de cabells curts flamejants i mirada fosca, quasi agresiva, ressaltada per eixe fons d'ulls que la caracteritzava. Des de la cançó que els va donar a conèixer, Zombie, on es denunciava la situació a Irlanda del Nord i els enfrontaments armats entre catòlics i protestants durant dècades, a la tendresa de Ode to my family,  en homenatge a les víctimes de la guerra de l'antiga Iugoslàvia que en aquells anys es desagnava en una cruel guerra civil a la zona dels Balcans, o el bucolisme de Dreams, de When you're gone, Free to decide, Promises, Animal instict o Just my imagination, les seues cançons, que beuen directament del folk tradicional irlandés, a l'igual que la majoria dels músics d'esta nacionalitat i que s'han donat a conèixer a tot el món, en este cas els Cranberries han sabut transmetre eixa essència folk en un rock alternatiu, post grunge o rock celta, que ens ha marcat a tota una generació, en la qual m'incloc. Als anys noranta, jo era un jove estudiant de Dret que, en les nits dels caps de setmana eixia amb els amics, bé de la facultat o bé de Paterna. I rar era el pub on, en un moment determinat de la nit, no s'escoltava una cançò dels Cranberries, en el moment en què un sostenia amb la ma un cubata i seguia amb la mirada a una companya de la facultat, o feia l'imposible per a parlar amb aquella xicona de la que un havia estat tota la vida enamorat i mal había tengut el valor de demostrar-li els seus sentiments. Eren aquells temps en els que el major mal de cap d'un era preparar un examen de Dret Processal o de Dret Penal, convocat per a un setze de juny o quedar amb els amics en el bar de la plaça del Poble de Paterna, aleshores anomenat San Pedro, regentat per aquell barman anomenat Samuel Henares, amic de Manolo el del Bombo, i que va saber elevar a espectacle la truïta gegant de creïlla fregida, que el va fer famós en molts municipis del nostre territori. La vida de Dolores O'Riordan, ha segut la d'aquella persona que, nascuda dins d'una cultura agrícola irlandesa, des de ben menuda va descobrir que la seua passió era la música. Conscient del seu potencial vocal, i amb una tesitura vocal mezzosoprano amb la qual sabia jugar molt bé, com queda ben palés a les seues cançons, ja d'adolescent ja cantava al cor de la esglèssia a la qual assistia de forma regular. I fou amb els Cranberries on va dessenrotllar la seua passió per la música. Ens va deixar el passat 15 de gener, de sobte, quan estava a Londres preparant una gravació, tot i deixant òrfena una part de la banda sonora de la meua juventut.

Fotografia: https://es.m.wikipedia.org/wiki/Dolores_O%27Riordan#/media/Archivo%3AThe_Cranberries_en_Barcelona_13.jpg

Escrits

He entrat a un water públic per a fer certes necessitats fisiològiques que, dita siga la veritat, tots fem. I, en tancar la porta d'eixe habitacle, descubrisc, una volta més, cóm, a la fulla interior de la porta conforme es tanca hi apareix al llarg de tota d'extensió de la porta una sèrie de garabatos escrits per diferents mans, que la emborronen i li donen un aire de brutícia i sucietat que fan que per obrir eixa porta, un haja de tocar el pom amb la punteta dels dits, amb molta cura i que en acabant un acabe rentant-se-les amb abundant aigua i sabó, per a no contagiar-se amb els més que probables microbis i paràsits que de segur presupossem que niuaran en eixe racó. El servici en si, està net, però la impressió que dóna la porta tota ratllada per mans diverses, fa que un tinga un cert prejudici al entrar per a utilitzar-lo. Tenim el mal costum d'embrutar les parets o les portes d'aquells llocs on hem d'estar una estona més o menys llarga, sense fer ninguna cosa en particular, com pot ser un wc, un ascensor, un pupitre o qualsevol altre lloc que, no sent molt gran, necessàriament ha de ser públic. Perquè, quí gossaria ratllar les parets de sa casa o de l'ascensor de la finca on un viu? Realment, és vergonyós, una falta de respecte i d'educació de cara cap als demés, que vulnera un principi tan elemental com el que diu que allò que no vulgues per a tu, no ho vulgues per als demés. De fet hi ha refranys que critiquen esta mala conducta, com el que diu que "La pared y la muralla es el papel del canalla". Però, una volta un es troba entre quatre parets i cara a una porta tota plena de escrits, no pot evitar un, llegir allò que allí hi ha escrit. S'ha de reconèixer el tarannà creatiu que més d'un tenen ocult i que el deixen desenvolupar lliurement, en els moments en els que no hi ha ningú mirant. Hi ha diferents tipus d'escrits. Hi ha el cràssic graffiti que es dibuixa, hi ha la bandera subversiva o anticonstitucional, o l'esvàstica clàsica, que la única cosa que pretenen és provocar a aquell que llig allò.  O la frase escatològica de torn, que no reproduïm ací per no molestar al personal. O la frase en contra del govern, del poder o de l'statu quo establit. O la frase filosòfica que ens fa reflexionar durant uns instants sobre el que estem llegint. O algun que altre improperi o alguna paraula malsonant que preten escandalitzar a qui la llisca. O alguna declaració d'amor dolçament escrita. O alguna frase de desamor i de despit, plena d'agror i de dolor. Tot l'univers cap en un pam quadrat de porta, o de paret i que algú ha decidit blasmar a la paret. I que, encara que diga una conducta totalment rebutjable, no ens impedix, en un moment concret i determinat, passar una bona estona.

Vint-i-cinc aniversari

Carlos Gardel, fa ya cent anys, cantava aquell tango tan famós que deia "Volver, con la frente marchita, las nieves del tiempo platearon mi sien. Sentir que es un soplo la vida, que veinte años no es nada, que febril la mirada..." Quan jo era menut, alguna volta, sonava esta cançó i, quan escoltava allò dels vint anys, no acabava d'entendre allò que volia dir exactament la seua lletra. Ara, quan la meua edat duplica els anys als que fa referència esta cançò, és quan comence a entendre el que vol dir allò de que passen els anys sense adonar-se'n un del temps que realment ha passat. I és quan un veu que han transcorregut vint anys com si haguera transcorregut un dia. I a voltes transcorren dies que parèixen vint anys. Vint anys no són res. Però vint-i cinc anys en són molts. Vint anys són cinc olimpiades, quatre lustres o dos decades. Però vint-i-cinc anys és el transcòrrer de tota una generació. Esta setmana passada, vaig asistir a unes noces d'argent molt entranyables, en este cas, de la banda de la meua família cognatícia: concretament els meus cunyats cumplien vint-i-cinc anys de casats. Vint-i-cinc projectes, vint-i-vinc somriures, vint-i-cinc paraules, vint-i-cinc cartes, vint-i-cinc roses, vint-i-cinc sentiments, vint-i-cinc... I mentre estava al dinar familiar que després de la cerimònia es va celebrar per a commemorar tan important efemèrides, entre plat i plat, recordava els bons i els no tan bons, moments viscuts en la seua companyia. Des d'aquell dia ja llunyà que els vaig conèixer, fins a l'últim dia que els vaig vore i varem estar junts. Molt són eixos moments viscuts. Però sobretot, els que ens queden per viure junts. I quan escric estes paraules, no puc menys que alçar una copa telemàtica plena de cava, també telemàtic,  per a brindar i recordar a tots aquells que aquell tres de maig varen estar presents en aquella cerimònia i que hui en dia, continuen estant presents. A aquells que estigueren presents i que en l'actualitat no ho estan, però continuen guiant-nos en la nostra vida. A aquells que no vàrem estar presents perquè erem una mera suposició, un projecte o una utopia, però que sí que ho estem en l'actualitat i pensem estar-hi un bon grapat d'anys, per no dir per a sempre. Però sobretot el meu brindis és per a Javi i Elena, qui en el seu dia foren novençans i que hui són un matrimoni en la seua plenitud. Hui, el dia du el vostre nom escrit entre els núbols. Perquè no hi ha amor verdader que no aguante el sol i la pluja, ni paraula tendra que no sàpiga entendre una mirada esgotada o un rostre cansat, després d'un dia intens de treball. Hui és el vostre dia, que celebrem tots amb l'alegria i la satisfacció de vore crèixer el vostre sentiment, com ho fa una olivera o un ametler que vareu plantar ja fa vint-i-cinc anys i que ara mateix és un arbre frondós que dóna ombra a tots aquells que davall les seues branques tenim la dita de ser acollits.

Fotografia: https://regalosdebodaonline.com/figuritas-novios-tarta-bodas-de-plata-25-aniversario-figuras

Benvingut, 2018!!

Cada any nou que arriba, és una nova oportunitat que Déu ens dóna per a demostrar-nos a nosaltres mateixos, així com a tots els demés, que podem ser una miqueta millors i, d'eixa manera, poder arribar a ser millors persones cada dia que passa. Sempre que comencem any nou, encete agenda nova. I, en eixos primers dies, aprofite per a fullejar-la i olorar la seua flaire a cola de imprenta, arrimant-me-la suaument a la pituitària, amb la mateixa delicadesa amb què un olora un llibre nou, recien adquirit a la llibreria. En este cas, el llibre nou és aquell que un va escribint, del seu propi puny i letra, en primera persona  i on quedarà reflectit per a sempre tot allò que anem fent al llarg de l'any, com si d'una fotografia en blanc i negre es tractara. Com si d'un ritual ancestral es tractara, escric en la primera plana el meu nom i cognoms, així com les meues dades personals, faig un parell d'apunts, duc a terme unes quantes anotacions que vaig arrastrant d'any a any des de temps immemorials d'agenda a agenda i copie a una plana destacada del dietari, un o varios poemes, bé propis o bé d'algun escriptor dels que m'agraden, que habitualment llisc i que devotament admire, que inspiraràn cadascun dels minuts viscuts a l'any nou que acaba de nàixer. I ara que estic fullejant la nova agenda, m'asome al precipici dels tres-cents seixanta-cinc dies veniders i aguaite, full a full, dia a dia, mes a mes, tot allò que se'm vindrà damunt de les meues esquenes. Faig una xicoteta prospecció dels dies de treball que m'esperen irremeiablement, dels dies de vacances que gaudirem de joia plena, de les festes que  venerarem amb el fervor que realment es mereixen i pronostique alguna dada incerta que m'esperarà de forma traidora, com un lladre astut darrere d'un cantó,  I veig que, darrere de tots i cadascun dels fulls de l'agenda que acabe d'escomençar, s'amaguen tres-centes seixanta-cinc oportunitats, per a donar les gràcies, per a demanar perdó, per a perdonar, per a gaudir de les coses quotidianes, per a oblidar, per a emocionar-nos, per a ruboritzar-nos, per a guanyar, per a perdre, per a remuntar, per a somriure, per a descobrir coses noves, per a plorar, per a escriure, per a viatjar... en definitiva, per a viure. Perquè cada any nou que mamprenem cada un de gener, és un regal que  ens fa la vida a cadascun de nosaltres. És un ticket nou que adquirim en la nostra fira personal, per a continuar al dalt del carroussel de la vida. És un generós doll d'aigua que brolla des de les nostres entranyes, per a beure sense mesura. És una enorm casa nova que se'ns ha regalat, on totes les habitacions són nostres i on podem fer tot allò que ens vinga en gana. És un vehicle que està esperant-nos a la porta de casa, amb el dipòsit plé de gasolina i el motor encés, esperant que pugem, dispossat a portar-nos a la fi del món. Només hem de tindre voluntat. Aprofitem-lo!!

Conte de Nadal

Principia erat verbum. "Al principi era la paraula. I la paraula era Déu. I la Paraula habitava en Déu". Amb estes paraules, comença l'Evangeli de sant Joan. A la catedral de Notre Dame de París, entre arcs ogivals, voltes de creueria, arcsbotants, florons, vitralls i rosetons,  hi ha exposat un Betlem tradicional, amb tots els elements que solen ornamentar esta manifestació de cultura popular. Hi han els pastors, els reis mags, i tot un poble, Betlem, amb les seues casetes i els seus habitants. Hi ha el ferrer,  el fuster, el llenyater, el terrisser, la dona que renta la roba vora riu, el riu que travessa la ciutat elaborat amb paper d'alumini, les casetes fetes de fusta, el portal, l'estrella que ocupa tot el sostre del portal, l'àngel que, dalt del sostre, sosté un cartell que ens recorda la pau a la terra per als homens de bona voluntat. I, entre la Maedéu i sant Josep, el ruc i la mula, se'ns mostra el Jesuset, no ja en forma de xiquet, sinò en forma de Llibre. El Jesuset és un Llibre viu, obert per una pàgina qualsevol. Perquè el naixement  de Crist, no és,  ni més ni menys que la presència de Déu, enmig de l'home. La Paraula viva, que naix en un senzill portal, a la ciutat de Betlem.

A uns pocs quilòmetres d'allí, a les Galéries

Lafayette, al seu interior, hi ha una plaça gran, tota plena de stands on les més importants marques comercials de cosmètica del món sencer,  les millors cases de l' alta costura mundial, ofereixen tots els seus millors productes a tota una legió de potencials compradors que visiten aquell establiment. Davall de la impressionant cúpula que corona aquell gran magatzem, hi ha un arbre de Nadal, confeccionat amb globus de distints colors i formes: gaiatos de caramel, símbols de la pau, flotadors, llepolies de tot tipus, arpes, estrelles, ... Cada cert temps, es posa en funcionament un espectacle de llums i de colors on, alhora, un núvol de globus de tot tipus de forma i colors van pujant i abaixant al voltant de l'arbre de Nadal, tot i mostrant un escectacle dinàmic i bocabadant, tel.luric i bucòlic. Al mateix temps, una llumenació iridescent assombra a una tota una multitut de gent que entra i eix, para i camina, passa i torna, amb les mans carregades de bosses de plàstic, contempla bocabadat l'espectacle, i el immortalitza amb els seus telèfons mòbils, des dels quals, amb la missatgeria instantània i les xarxes socials, es va transmetent, de forma anónima, a tots els racóns del món sencer. 


Per a celebrar l'autèntic Nadal, en Majùscules, hem de desfer-nos de les diferents corfes que ens oprimeixen com a persones i que no ens deixen ser veritablement lliures: la corfa de l'odi, la del rencor, la de la intolerància, la de la incomprensió, la de la ignorància, la del consumisme, i tantes altres que ens impedeixen ser feliços. D'esta manera, si anem desbrossant de la nostra vida tot allò que ens estorba, si obrim els cristalls de la cúpula de la nostra vida i deixem escapar, un a un, els globus que ens nuguen a un arbre de nadal totalment artificial, al final, tindrem un troc sec als peus del qual hi haurà una llum en forma de Bressol o en forma de Llibre, que ens llumenarà el camí de la nostra vida. Aleshores, será quan gaudirem de l'autèntic Nadal.


QUE SEMPRE SIGA NADAL DINS DELS VOSTRES CORS!!

Paris

París és un cabaret obert fins a altes hores de la matinada. París és una torre de ferro pudelat que llumena des de la ciutat de la llum el món sencer i que apunta la seua agulla cap al cel, tot i oferint les seues meravelles. París és una revolució de dos-cents anys que va obrir les portes a una nova societat, entrant, d'esta manera en allò que els historiadors anomenen comuntment "L'era contemporània" i eixant darrere l'Antic Règimen, des de les portes d'una Bastilla encesa, obertes de par en par, de cara a la posteritat. "Arde París. Arde parís, Y en tu piel se para el tiempo. Arde París. Arde París, ...Conmigo dentro", cantava una sensual Ana Belén ja fa vora trenta anys esta cançó, dedicada a una ciutat que té més de dos mil anys. París és un cel ennubolat, encapotat que, de tant en tant, ofereix un xicotet raig de sol que, de volta en volta, llumena la gespa estessa pels camps de Mart, tot i oferint un espectacle encisador, per als ulls de qui per allí hi passeja. Paris vaut bien une messe, va dir pressumptament Enric IV de França, qui es va convertir al catolicisme per a poder ostentar la corona i el ceptre francés, tot i renegant del seu protestantisme. Açò és París. Perquè l'autèntica capital de França és aquella que un s'emporta oculta dins d'una maleta, després d'una feliç estança de varios dies, on un recorre els seus carrers, les seues places, les seues avingudes, on un descobreix els monuments més emblemàtics  que esguiten la seua fesonomia: Le Sacre Coeur,  l'Arc de Triumf, l'esglèsia de la Madelaine, el Palau de Justícia, el museu del Louvre, el barri llatí, la impressionant catedral de Notre Dame, la place de la Concorde, on un jove Jean Michel Jarre va fer el seu primer concert multitudinari, per a més d'un milio de persones, ja fa vora quaranta anys, per a commemorar la pressa de la Bastilla un catorze de Juliol de l'any mil nou-cents setanta huit. París és glamour, embruix i màgia, oculta entre les teles de l'alta costura dels grans dissenyadors que allí hi habiten i que han exportat el seu nom al món sencer. París és un acordió diatònic que deixa volar les seues notes musicals per entre els vianats que recòrren els Champs Eliseés, mentre a les seues esquenes cau la vesprada entre les fulles dels arbres que cauen a terra tot i formant una catifa  de colors apagats, com la tardor que s'arrossega i que va donant pas a l'hivern. París és uns grans magatzems abillats amb elegants garlandes nadalenques en forma de globus que pugen i abaixen, al ritme d'un joc de llums predeterminat, que creen un ambient nadalenc iridescent, al voltant d'un arbre de nadal elaborat, també, amb globus de tot tipus de colors i de formes, tot i convidant a comprar. París és una finestra oberta que descobreix, al dalt del cel, rere la boira, el tercer nivell de la Torre Eiffel, com un ocell que s'amaga tímidament entre els núvols del trenc de l'alba. París és un bateau que navega solemnement per entre les aigües tranquil·les del Sena i travessa tots i cadascun dels ponts que comuniquen la ciutat, alhora que s'enlaira una copa de champagne al cel, dins de la qual, entre les seues bombolles, es reflecteixen els últims raigs del sol del dia. I és que, París no s'acaba mai. Sempre ens quedarà París, com bé deia un despagat Rick Blaine, interpretat per un clàssic Humphrey Bogart  a una exuberant Ingrid Bergman  en el paper de Insla Lund,  Perquè, tot açò és París... I molt més encara!!

Amado Rubio

Esta volta, les xarxes socals, que hui en dia fan el paper que en el seu moment feia el ban als pobles, pregonat pel seu agutzil en ple carrer, em fan sabedor de la trista desaparició d'Amado Rubio. Nascut a un poble de Teruel anomenat Bañon en l'any 1944, desde la seua més tendrá infantesa va viure a Paterna. Vinculat a la festes majors de Paterna en honor al Santísim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, va ser comparser de la comparsa Beduins, a la qual va exercir tots els carrecs directius de la mateixa. Va ser també president d'Intercomparses, càrrec des del qual va mostrar un caràcter integrador i dialogant, alhora que una amplitud de mires extraordinària en quan a la adhesió de la festa de moros i cristians de Paterna dins de la UNDEF, entitat que aglutina totes les entitats festeres de moros i cristians. Durant la seua presidència, es varen dur a terme una sèrie de millores en la festa, com la creació de les capitanies mora i cristiana, o la celebració de l'anomenat "mig any". Era l'època en què un rudimentari internet ens oferia una tímida finestra que ens permitia mostrar al món tot allò que des d'un ordinador s'havia programat en forma d'una sencilla pàgina web amb imatgens i textos. I esta finestra telemàtica, que es va obrir durant la seua presidència, va començar a mostrar al món sencer la forma de viure la festa paternera, així com els nostres costums i les nostres tradicions.  Eren anys de transició en els que una agònica clavaria donava pas a una organització de la festa en forma de comissió de festes on tots els agents de la festa paternera estan sempre presents. Hui la festa mora i cristiana del nostre poble està de dol per qui fou el seu primer Capità en la història dels moros i cristians de Paterna. O també el moro Caid, en la representació de l'entrega pacífica de la Paterna mora al rei Jaume I, a l'ombra del qual sempre ha estat la seua dona, Carmen Pla, bé en la presentació d'eixe mateix acte d'entrega de les claus al rei Jaume I, o bé preparant els assatjos de dit acte festiu, llavor laboriosa, oculta i no sempre reconeguda. De les paraules del poemari de Carmen Pla, anomenat Amanecer dormido, transcribim els següents versos, d'un poema que es titula " Moro", dedicats a Amado i que, sense cap dubte ens el descriu tal y com era: "Hombre, de mirada serena, .../ Hombre, gentil, y arrogante, de piel duramente curtida / de manos fuertes y / firme cabeza erguida". Tot i concluint el poema amb tota una declaració d'amor incondicional: "No me dejes ¡nunca!, moro / pues sin ti, yo ¡moriria!" Des d'estes humils paraules, no podem més que agraïr-li la seua dedicació i la seua entrega, a una de tantes persones que va dedicar bona part del seu temps a fer de Paterna un poble millor, des de la vessant festera i més concretament, des de l'òptica de les festes de moros i cristians.  Amado Rubio Pérez. Home de bé, home de pau. Dialogant, integrador. En definitiva, un home bo. Descanse en pau.

Números

Estiu de 1979. O de 1980. No importa l'any. Sí importa el dia: dimarts, dia de mercat a Paterna. Baixant pel carrer tort, oficialment anomenat carrer del mestre Soler, assegut als escalons de ca la tia Visantica la batanera, Emilio el coixo, crida repetidament: Igualees para hooy. Hooy saaalee. Iguales para hooy. Qui estes paraules escriu, no és més que un xiquet de sis o set anys que, de la ma de sa mare va al mercat. Entra en la casa contigua, que es la de la funeraria: Funeraria Moreno. Són família. I han entrat per a donar un avís, o per a saludar. Qui escriu, escolta la xilladissa quotidiana del mercat. I per damunt, sobreeix la veu grossa d'Emilio el coixo. Iguales para hooy. Hooy saale.

 Tardor de 2017. A la porta dels Jutjats d'una localitat de la Comunitat Valenciana hi ha un home que ven el cupó de l'ONCE. Amb el cabell platejat, unes ulleres grosses, abillat amb un xandall de color gris, unes espardenyes de imitació de marca i amb una tirada de cupons de l'ONCE enganxades amb unes pinzes d'estendre la roba a una espècie de faristol casolà fet amb unes fustes fines, que du nugat amb una corda i que li penja pel pit, de tant en tant, pregona, amb una veu una miqueta gangosa, a mode de cançoneta "Tengo la espada. Que me queda la espada", una i una altra volta i així, tres o quatre vegades seguides. Al cab d'una estona, el venedor de iguales continua amb la seua musiqueta característica: Tengo la bomba. Señores, que tengo la bomba. Al tractar-se d'uns jutjats d'una capital de província mitjana, té prou afluència de gent, la qual cosa fa que vaja venent el cupó sense necessitat d'haver d'esforçar molt la gola. Tengo el tambor. Me queda el tambor. Repeteix ara, una volta darrere de l'altra. Moguts per la curiositat, li preguntem a l'home que què és això de la bomba, la espada i el tambor. Molt afablement ens diu que les terminacions, del zero al noranta-nou, totes i cadascuna d'elles, tenen un nom. Me queda Alicante. Me queda Alicante, repeteix ara, de forma seguida. Ja de vesprada, a casa tranquil.lament, busque a internet això de les denominacions dels números. Efectivament, cada número del zero fins al noranta-nou, cadascun té una denominació. I és la següent:

1: EL GALAN
2: SOL
3: EL NIÑO
4: LA CAMA
5: LA ESPINA
6: EL CORAZON
7: LA PIPA
8: LA DAMA
9: EL ZAPATO
10: LA ROSA
11: EL CLAVEL
12: LOS HUEVOS
13: LA MALA PATA
14: LA CERVEZA
15: LA NIÑA BONITA
16: LA GUITARRA
17: EL BARCO
18: LOS OJOS
19: SAN JOSE
20: EL TIO DEL QUESO
21: LA PRIMAVERA
22: LOS PATITOS
23: EL MELON
24: NOCHEBUENA
25: NAVIDAD
26: LOS POLLOS
27: LA PAJARERA
28: ALICANTE
29: EL VIAJE
30: EL LEON
31: LOS CABALLOS
32: LA BOMBA
33: LA EDAD DE CRISTO
34: EL GARROTE
35: EL FUEGO
36: LA SANGRE
37: LA PUÑALÁ
38: EL PERRO
39: EL TORO
40: LA CAMPANA
41: EL CARBON
42: LA ESTRELLA
43: LA CORONA
44: LOS TACONES
45: SANCHEZ PRADOS – EL TAMBOR
46: EL SOMBRERO
47: EL MUNDO
48: LA NEGRA
49: LA BREVA
50: EL CARTUCHO
51: LA CABRA
52: EL TOMATE
53: EL PIMIENTO
54: EL COLERA
55: LOS CIVILES
56: LA LECHUGA
57: LA ZANAHORIA
58: LOS LIMONES
59: EL CANARIO
60: LA ABUELA
61: LA PIPA
62: EL PIOJO
63: LA CEBOLLA
64: LA CASA
65: LA PELEA
66: LAS MONJAS
67: EL CURA-FRAILE
68: EL ROSARIO
69: LA POSTURA- LA MUDANZA
70: EL ALBARICOQUE
71: EL MAESTRO
72: EL HIGO
73: EL CONEJO
74: LA ESCALERA
75: EL GATO
76: EL AGUA
77: LAS BANDERAS
78: LA CUCHARA
79: EL CERDO
80: LA LAVANDERA
81: EL MATRIMONIO
82: LA ESCUPIDERA
83: LA DAMA Y EL NIÑO
84: EL CASAMIENTO
85: LA PALMERA
86: LA MIERDA
87: EL PESCADO
88: LAS TETAS-LAS PREÑADAS
89: LA GAMBA
90: EL ABUELO
91: EL BORRACHO
92: LOS PALOMOS
93: LA REVOLUCION
94: LA RATA
95: EL PAVO
96: EL PARQUE- EL PASEO
97: LA GALLINA
98: EL BORREGO
99: LA AGONIA
00: LOS MUERTOS

I qui estes paraules escriu, no pot evitar, entre número i número, recordar aquella cançoneta que, de menut cantava en pàrvuls amb els xiquets de la seua classe, per a recordar els números, en aquells temps en els que anava de la mà de sa mare camí del mercat dels dimarts, mentre Emilio el coixo pregonava els cupons de l'ONCE, -aleshores Iguales- amb aquella veu grossa que destacava per damunt de la xilladissa del mercat: "Uno, el bastón, dos, la serpiente, tres, las gafas, cuatro, la sillita..."

*Fotografia: http://www.diarioinformacion.com/alcoy/2010/01/05/once-vende-10000-cupones-cabalgata/966702.html

Centre Musical Paternense

El vint i nou de juny de mil nou cents cuaranta-set, coincidint amb la festivitat de sant Pere, patró de Paterna, es va inaugurar la seu del Centre Musical Paternense. Es constituía d'eixa manera, en forma de Societat, un sentiment musical que, des de feia ja anys, había arrelat en Paterna i que prenia forma jurídica de forma legalment establida. Eixe mateix sentiment musical és el que compartim tots els pobles valencians que, independentment de la seua grandaria, fa que, al costat de l'Esglèsia i de l'Ajuntament hi haja un Centre Musical anomenat amb el gentilici del poble en qüestió, on tots els xiquets del poble, en eixir de l'escola acudeixen a aprendre solfeig o a assajar algun intrument musical, que els acompanyarà al llarg de la seua vida. Setanta anys després d'aquella efemèrides, amb ocasió de les festes de Santa Cecília, el Centre Musical Paternense ha organitzat una exposició retrospectiva, anomenada Una ullada en el temps, que trau a la llum els records que es guarden rere d'un pentagrama, d'un instrument musical, d'una fotografia o d'una clau de Sol. Els meus coneixements musicals no van més enllà de la música que escolte per la ràdio. Però sí que guarde bells records relacionats amb el Centre Musical, car els meus pares vivien molt aestap de l'antiga seu de la societat, també anomenada de forms carinyosa i col·loquial, el Musical. El carrer mestre Canós i la porta del musical  l'he transitat molt -varies voltes cada dia- i el primer record que em ve a la ment, és el de unes notes musicals d'un clarinet, o d'un saxofó, o d'una tuba d'algun aprenent, que alegrement se n'eixien per una finestra del local. O el d'eixes tòrrides nits del mes de juliol en les que un dorm amb la finestra oberta, i per on, esta volta entraven eixes mateixes notes musicals, ja cultivades, de tota la banda ensemble, que assajava els últims moviments per a participar al concurs internacional de bandes a la plaça de bous de València, on tants i tan bons premis s'han aconseguit. Perquè què seria d'un poble sense la seua banda de música?  El mateix que una paella sense sal o una torrà sense allioli. I ara mateix em ve a la ment la banda de música en formació, encapçalada pel seu estendart plé de banderins i pel seu director, mentre la caixa repica el pas de processó el dia del Crist de la Fe, o interpreta Xisco, o Paquito el Chocolatero en la nit mora i cristiana, o Amparito Roca, o Pepita Creus, en qualsevol passacarrer de qualsevol celebració que es du a terme al llarg de l'any. Des d'estes senzilles paraules volem tindre un record per a tots els qui varen fer posible amb el seu esforç personal i fins i tot patrimonial, fins a l'extrem d'arribar a avalar dita Societat fins i tot amb la seua casa per a que la societat musical fora  una realitat, tal i com ens conta Vicent Cotolí al seu llibre al voltant de la història de la música en Paterna. També per a tots els directors que han s'han esforçat per que la nostra banda siga cada volta millor. També per a tots els músics que començaren de xiquets mentre esperaven a la porta del musical, al carrer Mestre Canós, jugant amb altres xiquets a que es fera l'hora d'entrar a la classe de solfeig i que hui en dia són músics professionals. O també als socis, en l'actualitat uns cinc cents, que, amb la seua aportació fan que la música a Paterna siga una realitat. Huí la música de Paterna esta d'enhorabona per eixos setanta anys de llavor callada, continuada i fecunda, el fruit de la qual és fer-nos als demes una miqueta més feliços, encara que només siga durant uns minuts.

Chiquito de la Calzada

Diuen que cadascun de nosaltres té un somni a cumplir, una vocació a desenrotllar,  un objectiu en la vida a alcançar, i tota una vida per davant per a viure-la i on dur a terme tot allò que un s'ha proposat aconseguir. De totes i cadascuna de les persones que vivim en el món, sempre podrem traure una lliçó de vida increible, que ens pot il·luminar increïblement la nostra vida i de la qual podem extraure conclusions extraordinàries. El cas de Gregorio Esteban Sánchez Fernández, més conegut com a Chiquito de la Calzada, probablement siga un dels més paradigmàtics d'allò que estem dient. Si analitzem la seua vida, podrem observar com cadascun dels seus passos sempre han estat nafrats pel verí de les bambalines. Sempre ha estat un llop de la faràndula, un animal d'escenari, un monstre de l'espectacle. Sobretot, al món del flamenc, estil del qual ell era cantaor prou afamat. La fama en majúscules -pareix ser que fama sempre ve relacionada a eixir a la televisió- li va vindre ja madur, amb seixanta dos anys, quan un avispat i conegut productor, Tomas Summers, el va contractar com a humorista per al programa de televisió "Genio y figura". Era l'estiu de 1994, ja fa més de vint anys. Eren els feliços anys noranta en els quals jo era un simple universitari que em dedicava, quasi en exclusiva, a empapussar-me les lleis del nostre Estat per a, en acabant, vomitar-les en un fastigós exame oral. Va saber molt bé aprofitar el seu talent innat així com les taules acumulades després d'anys i anys d'experiencia dalt de l'escenari. la fama. Va saber guanyar-se l'estima i el carinyo de la gent amb un humor net i pur, que fugia de l'acudit groller i fàcil relacionat amb genitals i paraulotes. I va saber crear un humor propi, fruit d'un vocabulari propi, plé d'onomatopeies gracioses així com expressions inventades per ell que no tenien ningun significat concret i que, tot  en conjunt ocasionaven la hilaritat de tots els espectadors. Mai és tard per a aconseguir els somnis que un persegueix. Tal volta siga cantar. O tal volta escriure un llibre. O ser el rei de la pista de ball. O estudiar i traure's una carrera.  Només cal desitjar-ho. I estar en el lloc precis, i que en eixe moment passe la persona precisa i que, precisament descobrisca el talent que un té ocult dintre d'un mateix. Perquè, què hauria passat en el remot cas en què per a eixe programa de televisió no s'haguera contat amb ell? O que ell haguera declinat la invitació a participar en el mateix? Segurament hauria continuat amb les seues gales flamenques. I no hauriem tengut l'oportunitat de riure amb el seu humor tan especial. Quan Chiquito de la Calzada ya és un bell record en el nostre imaginari comú, com ho és don Pio, el Titi, Eugenio o Gila, només tinc paraules d'agraïment per a tan important humorista que ha sabut traure'ns una sonora rialla, fins i tot una llàgrima enmig del riure, o almenys, encara que siga furtivament, un ample somriure.