De la Bosseria al Mercat

El carrer de la Bosseria es una via de la Valencia mes castissa, car està enclavat al bell mig del barri del Carme. És un carrer que naix de la plaça del Tossal i que va a parar a l'esglèssia de sant Joan del mercat per a, immediatament, tropessar amb el mercat central, que se'ns apareix majestuosament, a la plaça de Bruixes, amb tot el seu esplendor modernista de principis del segle vint. El seu nom el deu a l'antic repartiment d'oficis i gremis a la ciutat a l'època medieval. Aleshores el carrer albergava el gremi dels artessans de la bossa, que eren els qui s'encarregaven de fabricar i vendre bosses de seda, fil o estam i butjaques de pell o cuir. És un carrer estret, antic, amb cases i finques quasi seculars, restaurades unes, en procés de restauració les altres, amb balcons de ferro forjat i massetes plantades de geranis. Els seus baixos alberguen botigues que podriem anomenar d'autor, que combinen elements antics amb d'altres més moderns. Tot junt li dona al carrer un aire vintage, que ens fa retornar, des del segle vint-i-un, a un segle anterior: El vint, el deneu o, fins i tot el dihuit. I que xoca amb la anacronia que produeix el que hi han col·locats a les seues dos bandes, tot i delimitant les seues voreres, una filera de bol·lards per a evitar que els cotxes estacionen damunt de la vorera i impedisquen així el trànsit lliure de vehicles per carrer tan estret. Eixa estretura unida al fet de ser un carrer cèntric pel qual pasen totes les processons i també al fervor i la devoció de la que gaudeix el veinat, fa que en determinats actes religiosos com és la processó del Corpus o la de la Mare de Déu dels Desemparats, de tots els balcons i de totes les finestres ploguen centenars i centenars de pètals de roses que arriben a tapar la vista de la imatge de la Mare de Déu o de la Custòdia, al seu pas per tan impressionant carrer. I el més curiós és que este carrer l'he conegut, no tant pel seu espai físic en concret, sinò pel refraner popular que a cals meus pares, sempre ha segut molt generós. I així, quan es tractava de parlar d'alguna cosa, d'algun fet o d'alguna circumstància que durara molt poc sempre es deia: "Això durarà de la bosseria al mercat". I jo, que no coneixia ni el que era una bosseria, i que l'únic mercat que coneixia era el de Paterna, no entenia res del que deien. En este cas, per a mi, el concepte va ser anterior al seu referent. Hui en dia, quan de volta en volta, recòrrec este carrer, quan a mitant seu distingisc el perfil modernista del mercat central, no puc evitar recordar a mon pare o a ma mare dient "Això durarà de la bosseria al mercat".

Què distingeix un paterner?

A tots els llocs hi ha un tret o un altre, que més que físic, sol ser cultural, que distingeix els  habitants d'un poble, dels del poble del costat. Què ens distingeix als paterners dels pobles del nostre voltant? Què ens diferencia d'un maniser, d'un godellenc, o d'un burjassotí? Compartim clima, cultura, llengua i tradicions. Quan a la televisió diuen alguna notícia del poble del costat, prestem una certa atenció per a saber què és el que diuen. Eixa relació de veïnat fa que hi hagen moltíssimes coses que compartim i que ens acosten. Però hi han xicotets elements que són propis de nosaltres, que ens fan ser diferents i que no els canviem per res del món. Entre altres, albirem els següents:

• Qui està inscrit a una comparsa, a una penya de coets o a una falla, o tot alhora...
• Qui té penjada a una paret del menjador una imatge de la Torre de Paterna o al mòbil descarregada la seua foto com a fons de pantalla...
• Qui, la nit de la cordà du una camisa militar, un mocador d'herbes al coll i un barret de palla al cap, per a anar a vore els coets de luxe...
• Qui, quan el conviden a dinar o a sopar a una casa i no és a Paterna, du una sacà de Catxaps per a gallejar de que es tracta d'una llepolia típica de Paterna i de la que, com de la Coca-cola, només hi ha una o dos persones al món que conèixen el secret de la seua recepta...
• Qui et veu pel carrer Major o per la plaça del Poble i li ve justetet per a saludar-te, però quan et veu més enllà del barranc d'Endolça, et fa una salutació com si fores un capità general...
• Qui, davant d'una situació de incomoditat on tem per la seua integritat físic, la seua defensa és dir: "Ves aspai, que jo sóc de Paterna"...
• Qui es possa el xandal per a anar a còrrer -ara es diu fer running- i se'n va, emulant a a Rocky Balboa, per la Corrucossa, pel camí dels fondos, pel camí de Campanar o pel camí de Quart...
• Qui el día de la Cordà dóna lliçons debades als convidats d'altres pobles sobre la diferència entre una femelleta i un coetó...
• Qui diu que el Crist de la Fe és lo més gran del món i li parla de Tu, amb el seu carinyós malnom de Morenet", o de "Negret"...
• Qui, a l'extranger, quan li pregunten que d'on eres, directament contesta: Jo sóc de Paterna, i tu?...

...Eixa persona que així es comporta i així pensa, és, doncs, de Paterna

Torres de Serrans

El passat cap de setmana, amb ocasió de la festivitat del nou d'octubre, es va celebrar als voltants de les Torres dels Serrans una fira medieval en la qual, al llarg del pont que creua l'antic llit del Túria, així com per la banda trasera de les seues majestuoses portes, on está ubicada la plaça dels Furs, es va omplir de paradetes amb una recreació típicament medieval: Venedors amb xilabes i barrets d'època, ambientadors, herbes per a infusions, llànties de tot tipus, escudelles, llepolies, joguets, peces de sabó casolà biodegradable, bossos de pell, encurtits, varetes d'encens, parades de menjar de tot tipus... Tots estos elements varen omplir este entranyable racó de València en una explosió d'olors, de colors i de sabors, pròpia d'estos tipus d'esdeveniments que, de tant en tant, es celebren als nostres pobles. Probablement, Pere Balaguer quan va dissenyar i construir esta porta al segle XIV, ni s'imaginaria que set segles després, els seus descendents, intentarien recrear la seua època, entre el trànsit urbà quotidià, la missatgeria instantània, pantalons jeans i globus plens d'hèlio, amb el disseny estampat de Miky Mousse o de Bob Esponja, mentre una multitud enfervorida de persones entren i eixen per la que era la porta principal de les dotze que tancaven la ciutat de València a l'edat mitjana, amb una curiositat digna de tindre en compte. Diuen que quan el sol s'amagava i arribava la nit, a una hora determinada, les portes de les muralles es tancaven, per a protegir la ciutat de València. I els qui no hi havien entrat, es quedaven a la lluna de València. Hui en dia, una volta derribades les muralles per ordre del Gobernador civil en Ciril Amorós a partir de l'any 1865, en llargues matinades, continua lluint la lluna, a voltes plena, a voltes minvant, a voltes creixent, mentre l'esperit majestàtic de sant Joan de Rivera recorre el pont dels Serrans perseguint infidels, per entre el raval, a l'altra banda del pont de Serrans, més enllà del riu Túria, pels voltants del convent de santa Mònica. Ara, el llit del riu Túria ja no porta aigua, car va ser desviat per l'anomenat "Plan Sur", per a evitar riuades salvatges, com la que es va produir l'any 57 del segle passat i que tant de patiment va causar. Ara, el seu interior porta rius de persones que, dia a dia, el recorren per entre les diverses pistes que, com a artèries artificials, s'hi han creat per a circular a peu o en bicicleta. Diuen els més antics que tot riu que s'ha desviat artificialment, sempre torna al seu llit alguna volta en la seua història, com si d'un viatge iniciàtic es tractara. Tal volta podria considerar-se un acte de llibertat. Però la veritat és que, quan algun dels elements de la natura brama i es desboca, és quan parla a veu en crit per a donar a entendre la seua disconformitat amb l'èsser humà i la seua forma de comportar-se amb la natura.

Nou d'octubre

Hui és el nou d'octubre, el dia de tots els valencians. En el record de la nostra història comuna, tenim el rei Jaume Primer, qui va conquerir les nostres terres, les va dotar amb unes institucions d'autogovern prou avançades per a l'època així com amb uns Furs que varen estar vigents durant varios segles. Quasi huit-cents anys després, em trobe al palau de la Generalitat, la seu principal de les nostres institucions d'autogovern en una visita guiada, organitzada per la pròpia institució, en una jornada de portes obertes. Els palaus que depenen de la mateixa, estan oberts al públic en general per a la seua exposició pública i coneixement general de tots els valencians. A l'escala d'honor, que puja al Saló de Corts i al Saló de Reis, nomes pujar uns quants escalons i quan es gira l'escala en un angle de 90 graus cap a l'esquerra, a ma dreta hi ha una porta per on s'accedeix a l'anomenada Sala Vella o també del Consell, que és on es reuneix el Ple del Consell tots els divendres en sessió ordinària. I observe cóm, en esta exquisita sala, on s'han pres les decisions més importants de la nostra Comunitat d'uns anys cap a ací, a la paret que enfronta a la porta que s'accedeix per l'escala d'honor, hi presideix un quadre del molt admirat Joaquim Sorolla, anomenat "El pare Jofré protegint un boig" on es representa la inquietant escena en la que un jove pare Jofré, el primer diumenge de Quaresma de 1409, en anar a predicar a la Catedral de València des del seu convent situat a la plaça de la Mercé, observa com, pel camí, un grapat de persones agredeixen a una altra al crit de "al foll, al foll". Immediatament va espantar a aquella gentada, tot i emparant a aquell pobre enajenat. La fervorositat i la contundència d'aquell primer sermó de Quaresma, va fer que a València es creara el primer hospital per a bojos de tot el món, així com la ja més que secular devoció per la Maedéu dels Desemparats. I no em deixa de sorprendre'm cóm, sis-cent anys després, el pare Jofré encara continua adoctrinant els nostres governants, el qual, mentre amb el braç de l'esquerra intenta protegir el boig, amb el braç de la dreta adoctrina i riny als qui, d'una manera despietada, apedreguen a aquell pobre desheretat de la terra, amb el dit en alt, a l'estil de sant Vicent Ferrer. En este cas, el seu sermó, ja secularitzat, s'escolta tots els divendres de matí, en forma d'article de la Constitució, concretament el 9.2, quan diu que "Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguen reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedesquen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".

Carles Salvador

Enguany, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat el dos-mil quinze com a "Any Carles Salvador". I encara que siempre que es declara "el día de...", "el mes de..." o "l'any de...", sol dur darrere seu algún tipus de despesa econòmica, veig que este no és el cas. I a més a més, pense que és una ocasió idònia per a que tot el món conega la llavor duta a terme pel nostre insigne mestre, poeta, escriptor, investigador, gramàtic... Carles Salvador va nàixer a València a l'any 1893, al castís carrer de Dalt, en ple barri del Carme de València. Va cursar estudis de Magisteri. El 1911 començà a treballar de mestre i, després d’exercir provisionalment a Almàssera, Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on residí prop de 18 anys, fins al 1934 que tornà a València, a Benimaclet, per a continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida. Jo me'l l'imagine a un aula dels anys vint o trenta del segle passat, ensenyant als xiquets benassalencs les primeres lletres. Probablement, sent una persona de la capital, tal volta en més d'una ocasió es sentiría con el doctor Mateo al poble fictici de Sant Martí del Sella. O com D. Vicente Llatas Burgos al Villar. O com el mestre Canos a la Paterna dels anys vint del segle passat.  I a Benassal fou on va conèixer a qui fou la seua companya de tota la vida, la seua dona, Sofia Monferrer i on varen nàixer els seus fills, Carles i Sofia. Impulsor de la introducció del valencià a l’escola, fou membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Col·laborador en la premsa valenciana amb articles literaris i gramaticals, sobretot en revistes com Taula de les Lletres Valencianes, La República de les Lletres o El Camí. Com a poeta fou un dels introductors de l'avantguardisme  a València, amb obres com Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Després de la guerra civil, la seua poesia va emprendre uns camins més tradicionals, d’aproximació al llorentinisme, amb la publicació de Nadal flor cordial (1943) o El fang i l'esperit (1951). Arran de l’aprovació de les Normes de Castello, el 1932, es convertí en el seu màxim difusor amb la publicació de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques. A partir de 1949 va impulsar els cursos de llengua a  Lo Rat Penat, i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana que s’utilitzava com a llibre de text. Ens va deixar a l'any 1955, a la ciutat de València. Ja fa temps, em va arribar per herència un llibre amb una antologia de les seues obres, editat per la institució "Alfons el Magnànim", depenent de la Diputació Provincial de València, que em va servir per a conèixer i aprofondir una miqueta en la seua vida i en la seua obra. I la veritat és que paga la pena llegir-lo. Ací vos deixe un mosset:

Van rovellant-se els arbres dins l'aire tardoral. Han soterrat la vella que feia mitja                   al raig de sol i el jove que collia roses vermelles al tany dels llavis pàl·lids. Oh, els mocadors de fil estampats! Comencen a refilar els flautins de les joves caderneres i les figues blanques torcen el coll entre el codony olorós, el préssec de molla d'or i el raïm que s'acosta al cup. *Poema de tardor(Rosa dels vents, 1930)

El cotó-en-pèl de les núvoles emmotlla les roques lluents de la muntanya calba. L'herba de les olives s'acurruca en feixos. L'espígol afila les llances en l'aire fresc. La perdiu que resta canta i riu com l'infant matiner que va a l'escola.*

Jugger

Hem anat passejant la meua dona i jo, des de casa cap al centre de València. I hem creuat el pont de les flors, des d'on es divisa un extraordinari paisatge tardoral del llit del Túria, digne d'estar dins d'un llenç. A mitja vesprada, este espai d'esbargiment, és un formiguer de persones que es dedica a passejar, fer running, anar en bicicleta, recolçar-se en la gespa, llegir asseguts en un banc, o fins i tot hi ha qui es dedica a pintar un quadre. En definitiva, tots i cadascun dels qui acudeixen a este fantàstic lloc, ho fan per a gaudir d'una vesprada fantástica i meravellosa al mateix temps que duen a terme allò que a un mes li agrada. I hem observat com, a dins del llit del Túria una vintena de xicons, d'uns vint anys, sobre la gespa, jugaven a un joc una miqueta curiós, amb una pilota, amb pals i escuts. El joc, que pareix tret d'un videojoc dels anys noranta, consisteix a marcar un tant i, per a aconseguir-ho, es coloca la pilota a la zona rival dins d'una marca situada a un extrem del terreny de joc, i on un dels jugadors correrà per a arribar a l'extrem opost del camp de joc. La resta de jugadors porten una sèrie d'armes, tant de defensives com d'ofensives, això si, reforçades amb materials molls per a no fer-se mal, i les utilitzen per a enfrontar-se als jugadors de l'equip contrari i protegir el seu corredor. Al final, guanya l'equip que haja marcat més tants. Mogut per la curiositat, vaig enviar unes fotos a través de la missatgeria instantània a varies persones, entre elles, als meus nebots, que són més jovens i segurament més coneixedors d'estos esdeveniments esportius més recents, per a vore si algú savia en què consistia este esport. I tots em varen contestar amb una resposta negativa. Però a tots els va començar a moure la curiositat per saber en què consistix este nou esport, els personatges dels quals duien una indumentària informal, però els elements de joc del qual pareixien trets d'algun capítol d'alguna sèrie medieval. Una volta picat per la curiositat, tant jo com aquells als qui els vaig enviar la foto per missatgeria instantània, i passat el temps sense assaciar dita curiositat, ésta va anar disminuint en el temps, fins que va arribar un moment en què pràcticament se'm va oblidar. Però vetges tu que, de sobte un dia un nebot meu en va enviar, també per missatgeria instantània, un missatge acompanyat per una fotografía d'un retall de diari con parlava del "Jugger", o nou esport que combina força, destressa i estratègia. Es tracta d'un joc nascut a Alemanya als anys huitanta i que conjuga elements de joc de pilota, amb elements de jocs de lluita. Al final, l'enigma va quedar resolt. Per una volta en la història, al parlar d'esports, no ens estem referint al futbol.

Aigua

La setmana passada va rebentar la canonada principal que dóna entrada a l'aigua a la finca on jo visc. I ens va deixar sense servici d'aigua durant un parell de dies, que fou el temps que va durar l'averia. I durant tot este temps va estar tallada l'aigua i no varem poder fer us del líquid element per a l'us habitual que se li sol donar. Ja el dia d'abans de començar la reparació, el llanterner ja va deixar una nota a la porta de l'ascensor on s'indicava que a partir de les huit hores del dia següent s'anava a tallar l'aigua per a efectuar la reparació corresponent. Però pareix ser que l'averia era més complicada del que en un primer moment pareixia i es va allargar un dia més del que estava previst. Una volta va concloure la reunió sumaríssima de veins que, de forma improvisada es va fer a la porta del pati, mentre els llanterners treballaven quasi a destall per a intentar deixar apanyada l'averia abans d'anar-nos a dormir, on cada veí va donar la seua opinió al voltant d'allò que estava succeint, amb queixes cap a tot el món, fins i tot cap al gobernador civil, vaig entrar dins de ma casa amb un parell de marraixes d'aigua recien adquirides de la botiga del cantó per si de cas, vaig tancar la porta de casa i vaig seure davant del televisor, mentre pensava que, per circumstàncies de la vida, havia d'estar un parell de dies sense aigua potable. L'aigua és vida. I vaig saber el que era, durant eixe temps, el viure sense ella. I, a l'igual que el pres, que enyora la seua llibertat, en eixe moment vaig enyorar l'aigua potable per a beure, per a dutxar-me, per a fregar, per a rentar els cuberts al rentaplats, la bugada a la llavadora,... No fa tant de temps, la gent vivia sense aigua potable a les cases. I rentaven la roba al llavaner, es dutxaven quan es podia, normalment una volta a la setmana, preferiblement els dissabtes, amb una ferrada i sabó fet a casa amb oli i sosa, es rentava l'escudella amb l'aigua d'una safa portada d'una font pública, normalment ubicada a la plaça del poble, d'on s'omplia també i eren tan feliços o, fins i tot més que ho som ara. I pensant pensant en tot açò, em dirigisc al servici on obric l'aixeta per a comprobar si ja n'hi ha aigua. Un xicotet esclafit d'aire, acompanyat d'un xorro d'aigua de color marró, una miqueta pudenta ompli la pica del water, que a poc a poc va anar aclarint-se fins a ser incolora insabora i insípida, que ens ensenyaven de menuts en escola. De nou hem tornat a tindre aigua potable. De nou hem tornat a la modernitat.

Records escolars

Tal volta perquè ja fa un bon grapat d'anys que vaig concloure l'escola al col·legi Villar Palasí de Paterna, y perque diuen que l'amistat que es fa de menuts és la més pura i és la més duradera en el temps, passen els anys que passen, ara que comença de nou l'escola a la que nous xiquets hi aniran per a aprendre nous coneixements, m'agradaria recordar en esta entrada, a aquells amiguets de la infància amb els qui vaig compartir pupitre. Han passat anys, molts anys que vaig acabar aquells estudis de l'EGB, al col·legi Villar Palasí.  Eren els temps del mundial España'82, del festival de la OTI, on la cançó "Latino", arrassava a tots els paisos de parla hispana i de l'un, dos, tres, el divendres a la nit on, una jove Mayra Gómez Kemp regalava apartaments a Torrevieja. Recorde Marcial Moreno, José Miguel Cebrian, Juanjo Lanzas, Javi Checa, Juan Simón, Víctor Garcia, Angel Martínez, Paco Bort, Maria José Navarro, Pili Lopez, África González, Eva Espinosa, José Maria Cuevas, Toni Sánchez, Encarna Jarque, Montse Duce, Sonia Castellano, Susana Macías, Dunia Martínez, Cristina Blasco, Merche Agustí, Isabel Flores, Paqui Navarro, Juan Pedro Blanco, Amparo Pla, Rafa Lara, Paco Almazán, Carlos Ferrándis, Manolo Navarro, Antonio Ruiz, Imna Cubel, Mariángeles Cervera, Pili Pérez, Begoña Rubio, Cari Molina, Pili García, María Calderón, Sergio Campos,  Rubén Zuriaga, Magda Cano, Javi Calatrava, Eduardo Orts, Marga Lujan, Roberto Díaz Santiago Montero, Vicente Clemente, Merche García, Maria José Lara, Carlos Fermín Mohedano, Maria José Fernández...  "Quien te ha visto amigo y quien te ve? Como te va la vida?". Cantava un animat Rafa Sánchez, de la Unión, a totes les radiofòrmules de l'època. I ara mateix, la lletra d'aquella cançó tan entranyable cobra, en esta entrada del blog, tot el seu significat. Perquè, una volta acabada l'EGB, he anat trobant-me en el camí, en el lloc menys pensat, a molts d'aquells amb els qui vaig compartir estudis i jocs. Amb qui m'he anat trobant, ens hem interessat mutuament de cóm ens ha anat en la vida. A uns els ha anat millor i a altres pitjor. M'he alegrat moltíssim amb qui li ha anat bé, i n'he entristit amb qui no li ha anat tan bé. Ens hem interessat també pels amics comuns dels qui no hem sabut res. I sempre ha predominat un sentiment de sana amistat, de tendresa i de carinyo per part de tots, nascut entre les parets d'aquella escola. Recorde que a l'hora del pati, amb el paper d'alumini que envoltava els entrepans de tots, feiem una pilota del tamany d'una de tennis, amb la que jugavem a "Uno, equis, dos", o a beisbol. I eixa pilota, representava eixe equip que erem tots. Perquè si tots col.laboràvem, amb el paper d'alumini de l'entrepà respectiu, hi havia pilota i hi havia joc. Si no, pues no. Eixe esperit d'equip encara continua vigent en cadascun de nosaltres i es manifesta en el somriure ample, gran, sincer que posem cada volta que ens trobem amb algun amiguet del col.legi en el lloc més inesperat: Una parada de metro, uns grans magatzems, en creuar un cantó i que fa que estigam més de mitja hora contant-nos batalletes. Una volta vaig deixar la E. G. B. només vaig anar al col.legi cada quatre anys, per a votar. I cada volta que hi anava, m'agradava perdre'm encara que fóra per uns minuts, pel pati del col·legi, on tan bons moments vaig passar en la meua infància, per a recordar aquells temps que vaig viure en companyia de tants i tants amics, amb els quals tants i tants dies i tantes aventures vàrem viure junts, el record dels quals sempre el tindré a la memòria.

Mantenidor

 Segons la història, a l'edat mitjana, el mantenidor era el cavaller que en les justes o tornejos sostenia la lluita contra els que volien combatre. Hui en dia és la persona encarregada de presentar un acte, un certamen, o de mantindre'l amb unes paraules que giren al voltant d'un tema qualsevol, previament determinat. Si es tracta d'uns Jocs Florals, el discurs girarà al voltant de la clàsica trilogia DÉU - PÀTRIA - AMOR. Enguany, la Comissió de festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer de Paterna, ha acordat que siga jo el mantenidor de la LI edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. I mentre em prepare unes paraules a pronunciar d'una manera digna al Gran Teatre Antoni Ferrandis de Paterna la nit del vint-i-un d'agost, repase mentalment, una a una, les persones que al llarg de la història, han desenvolupat dit càrrec. Des d'aquell un de setembre de mil nou cents vint-i-un en què es va celebrar la clausura dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna, fins a l'actualitat, unes cinquanta persones de gran talla intelectual i humana, han segut les que s'han encarregat de dirigir unes paraules als paterners. No sé si merescudament o no, jo també pasaré a formar part d'eixe olimp de les lletres paterneres que, des de fa quasi cent anys, de forma més o menys successiva en el temps, s'ha anat celebrant, en forma de certamen literari, fins a arribar enguany a la seua LI edició. I en estes paraules d'agraïment no volguera oblidar-me de tots aquells que al llarg dels temps han contribuit a fer que este concurs literari fóra una realitat i, sobretot, que han fet tot el posible per a que continue celebrant-se amb la dignitat que un acte d'estes característiques es mereix. Començant per les Clavaries, que han estat l'autèntic motor d'esta festa de les lletres, continuant amb la penya Biberó que va rescatar-les de l'oblit allà als anys seixanta del segle passat, seguint amb l'Ateneu Cultural, que va continuar en la llavor de col·laborar en l'organització dels Jocs Florals, així com l'Ajuntament de Paterna, que és qui en l'actualitat s'encarrega de la seua organització, no podem oblidar-nos d'aquelles persones que s'han desviscut per a que este concurs literari brillara dins de l'univers literari amb llum propia. No cabrien en este blog el nom de totes i cadascuna d'elles, però si que m'gradaria nomenar a Vicent Cardona Llabata, Vicent Fabado "el Retoret" y a Enrique Guillem Torrella. Ells han segut els qui han dut encesa la flama, any rere any, de la cultura literària dels Jocs Florals al nostre poble. Tampoc podem oblidar els patrocinadors que han sufragat els diversos premis literaris que s'han anat convocant al llarg de tots els temps, sense els quals no hagueren pogut ser realitat els nostres Jocs Florals. Una llavor de mecenatge i d'esforç en quant a la parcela econòmica es tracta, digna de destacar. Després de recordar a tantes i tan importants persones i entitats, he de reconèixer que el pes de la història em constrenyeix. Només li demane al Crist de la Fe que puga estar a l'altura de tantes i tan importants persones que han desenvolupat este càrrec.

La vuelta a la procesión

A mon pare, Julio Llabata Sancho, ja en la veritat.

 

Una procesión es aquel desfile religioso, mediante el cual se manifiesta externamente la devoción por un determinado santo y que recorre un determinado itinerario, previamente establecido. Yo mismo me recuerdo, de pequeño, el día de la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de no sé qué año, cogido con una mano, de la mano de mi padre, mientras que con la otra sostenía un cirio. Y al verme distraído, mirando cómo la llama iba consumiendo poco a poco la cera del cirio y cómo iba goteando y pegándose al suelo, mi padre me decía “Ves aspai, no li pegues foc al trage de l’home d’endavant”. Probablemente, la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de este año la veré con otros ojos, al ya no estar entre nosotros la persona de mi padre, uno de los primeros que me inculcó la devoción a nuestro Cristo de la Fe, así como transmisor de una serie de costumbres y tradiciones propias de nuestro pueblo, en forma de rondallas y de refranes autóctonos valencianos.

Se trata de un acto de culto que, a la vez que tiene un componente litúrgico, también tiene otro de carácter eminentemente social. Así, el sentimiento que se vive en una procesión suele estar entremezclado con costumbre y tradición, de forma que esa religiosidad popular que se vive en dicho acto, va aparejada al recuerdo de los que nos precedieron, especialmente hacia los que ya no están entre nosotros, así como con un sentimiento de hermandad con todos aquellos paterneros que procesionan con nosotros, o que participan del mismo desde la acera contemplando, e incluso con aquellos que en ese momento no se encuentran en Paterna por motivos diversos, pero desde el lugar en el que se hallan, en ese momento tienen un recuerdo para los suyos. Pensando en estas cosas, llega a mi mano un acta de la Comisión Municipal Permanente del Ayuntamiento de Paterna de 6 de Julio de 1965. Justo hace ahora cincuenta años. Y me da pie a escribir un artículo para el libro de las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. En dicho acta  se acuerda que “Se dió lectura al escrito que presenta la Cofradía de la Virgen del Perpetuo Socorro, y cinco más, en la que comunican que previa reunión con el Sr. Cura Párroco de San Pedro Apóstol, habían acordado refundir en una sola ambas procesiones que tendría lugar el próximo día 15 de agosto a la vez que solicitan de esta Alcaldía autorización para seguir el siguiente itinerario: Calle Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor a enlazar con la vuelta de las procesiones ordinarias. La Comisión Municipal Permanente, por unanimidad acuerda acceder a lo solicitado“.

 

Para entender este acuerdo de Pleno, debemos tener en cuenta las siguientes circunstancias:

En Paterna siempre ha existido gran tradición procesionera, especialmente incrementada a partir de la postguerra. Así, una vez llegaba el buen tiempo, cada domingo se celebraba una festividad u otra que hacía que hubiera misa mayor, seguida de procesión por las calles de nuestro pueblo. Y ello era así, de una manera casi casi ininterrumpida, desde semana Santa, hasta llegado el mes de septiembre. Siguiendo el calendario litúrgico, la primera procesión que se celebraba era la Procesión de Ramos del Domingo de Ramos. El Vía Crucis el Viernes Santo a primera hora, Procesión del Entierro el Viernes Santo por la tarde. Encuentro del Resucitado con la Dolorosa, la mañana del domingo de Pascua. El día de San Vicente Ferrer, se celebraba el Comulgar de Impedidos.

A continuación, ya con el buen tiempo, venía un rosario de festividades religiosas: El segundo o tercer domingo de mayo se llevaba a cabo la procesión en honor a la Virgen de Fátima. El segundo domingo de mayo la procesión en honor a la Virgen de los Desamparados, el cuarto domingo después de Pascua, la procesión en honor a San José. En junio, la procesión en honor del Sagrado Corazón de Jesús. El 29 de junio, la procesión en honor a San Pedro, patrón de Paterna. La procesión en honor del Perpetuo Socorro, que se celebraba la primera quincena de julio. La procesión de la Virgen del Carmen, el último domingo de julio. Y la procesión en honor de la Virgen de la Asunción el quince de agosto. Todas éstas se celebraban en dichas fechas, a las que habría que añadir aquéllas que no tenían una fecha concreta, al tratarse de festividades móviles. Estamos hablando de la festividad y la procesión de la Ascensión, que se celebraba cuarenta días después del domingo de resurrección. Al caer dicha fiesta en jueves, no coincidía con ninguna otra procesión. Y también de la solemnidad del Corpus Christi, que se celebraba el jueves siguiente a la festividad de la Santísima Trinidad, si bien en Paterna se conmemoraba no dicho jueves, sino el domingo posterior.

La reciente construcción del polígono Industrial “La fuente del Jarro”, hizo que la población de nuestro municipio se incrementase considerablemente. En 1955, nuestro municipio contaba con 12.242 habitantes. En 1960 con 16.314. En 1970, con 21.965 habitantes. Vemos que en apenas quince o veinte años, llegó incluso a duplicarse la población. En aquellos años sesenta fue cuando se empezó a cambiar el medio de transporte habitual, que hasta aquel momento fue el carro y las caballerías, por el automóvil, más cómodo, y que permitía hacer viajes más a menudo, más largos y confortables.

La calle Mayor –entonces calle del general Asensio- era, en aquel momento uno de los ejes del tráfico rodado de nuestro municipio. No en vano, era la carretera que unía Paterna con Valencia en un extremo, mientras que por el otro extremo se comunicaba en una dirección con Manises, mientras que en otra, primer lugar con la Cañada, y a continuación con el resto de municipios que se encuentran ubicados hacia el interior: La Eliana, La Pobla de Vallbona, Llíria… Ya en el año 1962, debido a los problemas que empezaban a surgir y que acabamos de exponer, en Sesión Plenaria del Ayuntamiento de Paterna se acordó que a partir del 1 de julio de dicho año, la despedida del duelo se realizaría frente al edificio de la iglesia Parroquial donde se hubiera de celebrarse la misa exequial, en lugar de en la calle mayor, a la altura de la casa de la tía Pepa la Sardinera (donde está actualmente ubicada la parada del autobús).

En virtud de todo ello, dado el incremento del tráfico rodado que atravesaba a diario la calle Mayor, y el perjuicio que se ocasionaba, se estudió la posibilidad de refundir todas las procesiones de las distintas cofradías, que se celebraban en las mismas fechas, en una sola, para que el impacto sobre el tráfico de vehículos fuese menor. Y así, según me informa D. Vicente Cotolí Ibáñez, el día quince de agosto de 1965, en solemne procesión, desfilaron, por el siguiente orden de aparición, que fue el de antigüedad, las siguientes imágenes: en primer lugar, la imagen de la Virgen de Fátima. En segundo lugar la imagen del Perpetuo Socorro. En tercer lugar, la imagen de la Virgen del Carmen. En cuarto lugar, la imagen de la Virgen de los Desamparados. En quinto lugar, la imagen del Sagrado Corazón de Jesús Y en último lugar, la imagen de la Virgen de la Asunción, cada una de ellas acompañadas de sus respectivas Juntas Directivas, así como de feligreses de las distintas parroquias de nuestro municipio. El resto de procesiones, dada la fuerza litúrgica que tenían, como era la del Corpus Christi o la de San Pedro, patrón de la Villa de Paterna, siguieron celebrándose en la fecha que les correspondía.

El recorrido de dicha procesión, de acuerdo con lo solicitado y que trazamos en el plano adjunto, fue el siguiente: Salida de la Iglesia a la calle del Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor, por la plaza de Santa Teresa y calle de San Salvador, a enlazar con la vuelta de la procesión ordinaria. Es decir, continuaba por la Plaza de San Roque, calle de Eduardo Dato, Plaza del Pozo, Calle San Vicente, Calle San Pedro, hasta llegar a la actual plaza del Pueblo para entrar a la Iglesia de San Pedro Apóstol. Con este recorrido se pretendía evitar en la medida de lo posible pisar lo menos posible la calle Mayor, eje de la comunicación rodada de nuestro municipio.

Este tipo de procesión de carácter comunitario, fue una idea bonita, pero que no terminó de cuajar por diferentes motivos. Por un lado, por problemas logísticos, ya que no existían andas suficientes para transportar todas las imágenes. De hecho, hubo alguna que se prestó por parte de la parroquia hermana de Benimámet, para que pudieran participar todas las imágenes en dicha procesión con la dignidad que se requería. Por otro lado, por problemas de organización, ya que las personas que pertenecían a la directiva de una cofradía, también lo eran de dos o tres más, de forma que no podían procesionar todas las cofradías con todos los miembros de sus directivas. Todas estas circunstancias hicieron pues, que se continuara celebrando de forma ininterrumpida durante dos o tres años, no más, en que dejaron de desfilar las diversas imágenes y pasó a hacerlo solamente la imagen de la Virgen de la Asunción, por parte de las clavariesas de agosto, continuando con la tradición de su fiesta. El resto de procesiones, excepto las de carácter parroquial, dejaron de llevarse a cabo de la forma en que se habían conocido hasta entonces, pasando a celebrarse solamente la solemnidad de su fiesta mediante misa mayor.