Números

Estiu de 1979. O de 1980. No importa l'any. Sí importa el dia: dimarts, dia de mercat a Paterna. Baixant pel carrer tort, oficialment anomenat carrer del mestre Soler, assegut als escalons de ca la tia Visantica la batanera, Emilio el coixo, crida repetidament: Igualees para hooy. Hooy saaalee. Iguales para hooy. Qui estes paraules escriu, no és més que un xiquet de sis o set anys que, de la ma de sa mare va al mercat. Entra en la casa contigua, que es la de la funeraria: Funeraria Moreno. Són família. I han entrat per a donar un avís, o per a saludar. Qui escriu, escolta la xilladissa quotidiana del mercat. I per damunt, sobreeix la veu grossa d'Emilio el coixo. Iguales para hooy. Hooy saale.

 Tardor de 2017. A la porta dels Jutjats d'una localitat de la Comunitat Valenciana hi ha un home que ven el cupó de l'ONCE. Amb el cabell platejat, unes ulleres grosses, abillat amb un xandall de color gris, unes espardenyes de imitació de marca i amb una tirada de cupons de l'ONCE enganxades amb unes pinzes d'estendre la roba a una espècie de faristol casolà fet amb unes fustes fines, que du nugat amb una corda i que li penja pel pit, de tant en tant, pregona, amb una veu una miqueta gangosa, a mode de cançoneta "Tengo la espada. Que me queda la espada", una i una altra volta i així, tres o quatre vegades seguides. Al cab d'una estona, el venedor de iguales continua amb la seua musiqueta característica: Tengo la bomba. Señores, que tengo la bomba. Al tractar-se d'uns jutjats d'una capital de província mitjana, té prou afluència de gent, la qual cosa fa que vaja venent el cupó sense necessitat d'haver d'esforçar molt la gola. Tengo el tambor. Me queda el tambor. Repeteix ara, una volta darrere de l'altra. Moguts per la curiositat, li preguntem a l'home que què és això de la bomba, la espada i el tambor. Molt afablement ens diu que les terminacions, del zero al noranta-nou, totes i cadascuna d'elles, tenen un nom. Me queda Alicante. Me queda Alicante, repeteix ara, de forma seguida. Ja de vesprada, a casa tranquil.lament, busque a internet això de les denominacions dels números. Efectivament, cada número del zero fins al noranta-nou, cadascun té una denominació. I és la següent:

1: EL GALAN
2: SOL
3: EL NIÑO
4: LA CAMA
5: LA ESPINA
6: EL CORAZON
7: LA PIPA
8: LA DAMA
9: EL ZAPATO
10: LA ROSA
11: EL CLAVEL
12: LOS HUEVOS
13: LA MALA PATA
14: LA CERVEZA
15: LA NIÑA BONITA
16: LA GUITARRA
17: EL BARCO
18: LOS OJOS
19: SAN JOSE
20: EL TIO DEL QUESO
21: LA PRIMAVERA
22: LOS PATITOS
23: EL MELON
24: NOCHEBUENA
25: NAVIDAD
26: LOS POLLOS
27: LA PAJARERA
28: ALICANTE
29: EL VIAJE
30: EL LEON
31: LOS CABALLOS
32: LA BOMBA
33: LA EDAD DE CRISTO
34: EL GARROTE
35: EL FUEGO
36: LA SANGRE
37: LA PUÑALÁ
38: EL PERRO
39: EL TORO
40: LA CAMPANA
41: EL CARBON
42: LA ESTRELLA
43: LA CORONA
44: LOS TACONES
45: SANCHEZ PRADOS – EL TAMBOR
46: EL SOMBRERO
47: EL MUNDO
48: LA NEGRA
49: LA BREVA
50: EL CARTUCHO
51: LA CABRA
52: EL TOMATE
53: EL PIMIENTO
54: EL COLERA
55: LOS CIVILES
56: LA LECHUGA
57: LA ZANAHORIA
58: LOS LIMONES
59: EL CANARIO
60: LA ABUELA
61: LA PIPA
62: EL PIOJO
63: LA CEBOLLA
64: LA CASA
65: LA PELEA
66: LAS MONJAS
67: EL CURA-FRAILE
68: EL ROSARIO
69: LA POSTURA- LA MUDANZA
70: EL ALBARICOQUE
71: EL MAESTRO
72: EL HIGO
73: EL CONEJO
74: LA ESCALERA
75: EL GATO
76: EL AGUA
77: LAS BANDERAS
78: LA CUCHARA
79: EL CERDO
80: LA LAVANDERA
81: EL MATRIMONIO
82: LA ESCUPIDERA
83: LA DAMA Y EL NIÑO
84: EL CASAMIENTO
85: LA PALMERA
86: LA MIERDA
87: EL PESCADO
88: LAS TETAS-LAS PREÑADAS
89: LA GAMBA
90: EL ABUELO
91: EL BORRACHO
92: LOS PALOMOS
93: LA REVOLUCION
94: LA RATA
95: EL PAVO
96: EL PARQUE- EL PASEO
97: LA GALLINA
98: EL BORREGO
99: LA AGONIA
00: LOS MUERTOS

I qui estes paraules escriu, no pot evitar, entre número i número, recordar aquella cançoneta que, de menut cantava en pàrvuls amb els xiquets de la seua classe, per a recordar els números, en aquells temps en els que anava de la mà de sa mare camí del mercat dels dimarts, mentre Emilio el coixo pregonava els cupons de l'ONCE, -aleshores Iguales- amb aquella veu grossa que destacava per damunt de la xilladissa del mercat: "Uno, el bastón, dos, la serpiente, tres, las gafas, cuatro, la sillita..."

*Fotografia: http://www.diarioinformacion.com/alcoy/2010/01/05/once-vende-10000-cupones-cabalgata/966702.html

Centre Musical Paternense

El vint i nou de juny de mil nou cents cuaranta-set, coincidint amb la festivitat de sant Pere, patró de Paterna, es va inaugurar la seu del Centre Musical Paternense. Es constituía d'eixa manera, en forma de Societat, un sentiment musical que, des de feia ja anys, había arrelat en Paterna i que prenia forma jurídica de forma legalment establida. Eixe mateix sentiment musical és el que compartim tots els pobles valencians que, independentment de la seua grandaria, fa que, al costat de l'Esglèsia i de l'Ajuntament hi haja un Centre Musical anomenat amb el gentilici del poble en qüestió, on tots els xiquets del poble, en eixir de l'escola acudeixen a aprendre solfeig o a assajar algun intrument musical, que els acompanyarà al llarg de la seua vida. Setanta anys després d'aquella efemèrides, amb ocasió de les festes de Santa Cecília, el Centre Musical Paternense ha organitzat una exposició retrospectiva, anomenada Una ullada en el temps, que trau a la llum els records que es guarden rere d'un pentagrama, d'un instrument musical, d'una fotografia o d'una clau de Sol. Els meus coneixements musicals no van més enllà de la música que escolte per la ràdio. Però sí que guarde bells records relacionats amb el Centre Musical, car els meus pares vivien molt aestap de l'antiga seu de la societat, també anomenada de forms carinyosa i col·loquial, el Musical. El carrer mestre Canós i la porta del musical  l'he transitat molt -varies voltes cada dia- i el primer record que em ve a la ment, és el de unes notes musicals d'un clarinet, o d'un saxofó, o d'una tuba d'algun aprenent, que alegrement se n'eixien per una finestra del local. O el d'eixes tòrrides nits del mes de juliol en les que un dorm amb la finestra oberta, i per on, esta volta entraven eixes mateixes notes musicals, ja cultivades, de tota la banda ensemble, que assajava els últims moviments per a participar al concurs internacional de bandes a la plaça de bous de València, on tants i tan bons premis s'han aconseguit. Perquè què seria d'un poble sense la seua banda de música?  El mateix que una paella sense sal o una torrà sense allioli. I ara mateix em ve a la ment la banda de música en formació, encapçalada pel seu estendart plé de banderins i pel seu director, mentre la caixa repica el pas de processó el dia del Crist de la Fe, o interpreta Xisco, o Paquito el Chocolatero en la nit mora i cristiana, o Amparito Roca, o Pepita Creus, en qualsevol passacarrer de qualsevol celebració que es du a terme al llarg de l'any. Des d'estes senzilles paraules volem tindre un record per a tots els qui varen fer posible amb el seu esforç personal i fins i tot patrimonial, fins a l'extrem d'arribar a avalar dita Societat fins i tot amb la seua casa per a que la societat musical fora  una realitat, tal i com ens conta Vicent Cotolí al seu llibre al voltant de la història de la música en Paterna. També per a tots els directors que han s'han esforçat per que la nostra banda siga cada volta millor. També per a tots els músics que començaren de xiquets mentre esperaven a la porta del musical, al carrer Mestre Canós, jugant amb altres xiquets a que es fera l'hora d'entrar a la classe de solfeig i que hui en dia són músics professionals. O també als socis, en l'actualitat uns cinc cents, que, amb la seua aportació fan que la música a Paterna siga una realitat. Huí la música de Paterna esta d'enhorabona per eixos setanta anys de llavor callada, continuada i fecunda, el fruit de la qual és fer-nos als demes una miqueta més feliços, encara que només siga durant uns minuts.

Chiquito de la Calzada

Diuen que cadascun de nosaltres té un somni a cumplir, una vocació a desenrotllar,  un objectiu en la vida a alcançar, i tota una vida per davant per a viure-la i on dur a terme tot allò que un s'ha proposat aconseguir. De totes i cadascuna de les persones que vivim en el món, sempre podrem traure una lliçó de vida increible, que ens pot il·luminar increïblement la nostra vida i de la qual podem extraure conclusions extraordinàries. El cas de Gregorio Esteban Sánchez Fernández, més conegut com a Chiquito de la Calzada, probablement siga un dels més paradigmàtics d'allò que estem dient. Si analitzem la seua vida, podrem observar com cadascun dels seus passos sempre han estat nafrats pel verí de les bambalines. Sempre ha estat un llop de la faràndula, un animal d'escenari, un monstre de l'espectacle. Sobretot, al món del flamenc, estil del qual ell era cantaor prou afamat. La fama en majúscules -pareix ser que fama sempre ve relacionada a eixir a la televisió- li va vindre ja madur, amb seixanta dos anys, quan un avispat i conegut productor, Tomas Summers, el va contractar com a humorista per al programa de televisió "Genio y figura". Era l'estiu de 1994, ja fa més de vint anys. Eren els feliços anys noranta en els quals jo era un simple universitari que em dedicava, quasi en exclusiva, a empapussar-me les lleis del nostre Estat per a, en acabant, vomitar-les en un fastigós exame oral. Va saber molt bé aprofitar el seu talent innat així com les taules acumulades després d'anys i anys d'experiencia dalt de l'escenari. la fama. Va saber guanyar-se l'estima i el carinyo de la gent amb un humor net i pur, que fugia de l'acudit groller i fàcil relacionat amb genitals i paraulotes. I va saber crear un humor propi, fruit d'un vocabulari propi, plé d'onomatopeies gracioses així com expressions inventades per ell que no tenien ningun significat concret i que, tot  en conjunt ocasionaven la hilaritat de tots els espectadors. Mai és tard per a aconseguir els somnis que un persegueix. Tal volta siga cantar. O tal volta escriure un llibre. O ser el rei de la pista de ball. O estudiar i traure's una carrera.  Només cal desitjar-ho. I estar en el lloc precis, i que en eixe moment passe la persona precisa i que, precisament descobrisca el talent que un té ocult dintre d'un mateix. Perquè, què hauria passat en el remot cas en què per a eixe programa de televisió no s'haguera contat amb ell? O que ell haguera declinat la invitació a participar en el mateix? Segurament hauria continuat amb les seues gales flamenques. I no hauriem tengut l'oportunitat de riure amb el seu humor tan especial. Quan Chiquito de la Calzada ya és un bell record en el nostre imaginari comú, com ho és don Pio, el Titi, Eugenio o Gila, només tinc paraules d'agraïment per a tan important humorista que ha sabut traure'ns una sonora rialla, fins i tot una llàgrima enmig del riure, o almenys, encara que siga furtivament, un ample somriure.

Xavier Casp

El dia 11 de Novembre, va fer 13 anys que ens va deixar Xavier Casp. Amb ocasió de tan trista efemèrides, dedicarem unes senzilles paraules, a tan important poeta valencià del segle XX. M'agrada el Xavier Casp literari. El que va obtindre la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà a l'any 1950, amb el seu poemari Tríptic del somni. O l'englantina d'or dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Nova York, pel seu poemari anomenat Gran Sonata de la Pàtria, tal volta un dels braçats de poemes més sublims que he llegit al voltant de la temàtica de la Pàtria i del qual sempre agafe algún vers per a enriquir algun poema meu, que he escrit amb el mateix fil literari. El que es capaç d'emocionar-me amb un poema escrit i dedicat a la seua filla el dia que pren la Primera Comunió, "...Per a combregar-lo els dos junts". O el Casp que cada set d'octubre escrivia un poema amorós a la seua dona, coincidint amb el seu aniversari de boda i que va replegar en un llibre anomenat "50 anys dels 7 d'octubre" i on podem disseccionar l'amor en totes les seues etapes, des de l'època més passional "Sentir els ulls com unes mans que te desfullen tota", a la més tendra " Amor, dona'm la ma...", poema este últim escrit després d'una operació quirúrgica patida per la seua esposa, totes elles, viscudes pel matrimoni Casp-Montero. O el Casp que  manté la flama de la nostra llengua en temps incerts, a través de l'editorial Torre, fundada en companyia del paterner Miquel Adlert Noguerol. En eixa editorial varen publicar autors valencians tan importants al segle XX com Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés i d'altres. Probablement, no hi hauran prou paraules per a agrair la llavor callada, discreta i clandestina duta a terme per aquells que varen saber ocultar la flama de la llengua en temps tèrbols O el Casp que, commocionat entre les seues primeres lectures amb la mística del Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz, emociona amb els seus versos dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, o la dels Desemparats. El Xavier Casp que em va signar el seu extraordinari llibre "D'amar-te, amor" ja fa vint anys, als jardins de Monforte a la ciutat de València, un assolejat matí d'un calorós diumenge de juny de l'any 1998. "A Alejandro Llabata, ben afectuosament", em va dedicar en un exemplar que, de tant en tant, fullege. O el Casp que guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Paterna a l'any 1987, amb uns versos anomenats "Naturalment, amor". O el Casp que escriu un poema com a exaltació de la reina de les festes de Paterna de l'any 1991, l'amiga Gloria Segura Salvador. "Escolta, escolta Gloria...". D'esta manera començava. Ara, quan fa 13 anys de la seua desaparició, quan se li condemna a l'ostracisme, tant a ell com a la seua obra, per una banda, per ser un dels impulsors de la teoria seccessionista de la nostra llengua ací a València, i per una altra, perquè a última hora, ja en la seua senectud, va acceptar el carrec d'Acadèmic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li va supossar una sèrie de malsdecaps. Fins i tot, en certa ocasió li va ocasionar l'haver de ser escortat per la policia nacional, en eixir de la seu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua enmig d'espentes i d'insults. A eixe Xavier Casp, negat per uns i menysvalorat per altres, però amb una qualitat literària immillorable i extraordinària, el meu homenatge i el meu record per a un dels millors poetes valencians del segle XX.

Presentació

Tal i com ja vàrem anunciar a les xarxes socials, així com a través de les pàgines d'este blog, el dimecres passat, dia de Totsants, es va dur a terme la presentació del poemari En mi la nit en tu la llum, a la Plaça de l'Ajuntament de València, dins del cicle d'activitats convocades a la Plaça del llibre, on està previst que des de l'un fins al cinc de novembre es porte a terme la presentació d'un bon grapat de llibres d'autors valencians de la talla de Teresa Broseta, Toni Cabo, Francesc Mompó, Jaume Ros, Gemma Pascual,  Begonya Pozo, Gemma Miralles, Pepa Guardiola, Vicent Artur Moreno, Manel Joan i Arinyo, Joan Tur, Fani Grande i molts més, els noms dels quals no cabrien en esta entrada. I entre els llibres que es presenten, humilment, es trova també el meu. Com ja he dit en alguna altra ocasió, el meu poemari va guanyar el Premi Grandalla de Poesia, dins de la XXXIX Nit Literària Andorrana, en la seua edició de 2016. Un any després de la concessió de tan important guardó, veu la llum en format paper, en una impressió duta a terme de la mà de Pagès Editors i que mostra al món  un univers literari que, en forma de poesia, ens parla d'eixe amor quotidià, del dia a dia que, quan arriba a poqueta nit, es possa la paella al foc i es veu com es fregixen les creïlles, mentre es para taula i un li pregunta a la seua parella en entrar per la porta de casa, que cóm li ha anat el dia després d'un dur dia de treball. Mai havia dut a terme la presentació d'un llibre propi, car els premis que he anat guanyant fins a ara, o bé, no s'han publicat, o bé, s'han publicat de forma col·lectiva, per la qual cosa es tractava d'un territori inhòspit per a mi. Per a l'event, vaig poder contar amb la inestimable col·laboració del meu company i amic, Alejandro Bernal, la dicciô del qual és la remor del vent sobre les espigues dels arrossars de l'Albufera a la tardor, en el vell mig de la Ribera, i més concretament de la localitat de Sueca, on resideix. Des d'estes senzilles paraules, només tinc paraules d'agraïment per a tots els que vareu estar presents en tan important esdeveniment per a mi. Per a tots els que vareu agafar el cotxe, o el transport públic per a acostar-vos a la plaça de l'ajuntament per a acompanyar-me, que vareu adquirir el llibre i vareu fer cua per a qe vos el signara, només tinc una paraula per a vosaltres, que m'haveu acompanyat en este camí tan fascinant com ho és el de la literatura: Gràcies.

En mi la nit, en tu la llum

Fa un any, vaig guanyar el premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà, a la XXXIX Nit Literària Andorrana, concurs literari organitzat i convocat pel Cercle de les Arts i les Lletres, amb un poemari anomenat "En mi la nit, en tu la llum". Un any després, este poemari veu la llum en format paper, de la mà de l'editorial Pagès editors. Es tracta bàsicament d' un poemari d'amor, que brolla de l'experiència personal de l'autor i que s'alimenta de la tradició literària dels poetes valencians, des d'Ausiàs March fins a Vicent Andrés Estellés, entre altres, els quals hem llegit i dels quals ens nodrim de forma habitual. L'amor és un univers que es construeix dia a dia entre dos persones. I en este cas, este poemari amorós parteix de la dialèctica d'un jo i un tu: Un jo que és la nit, la foscor, la imperfecció. Un tu que és la llum, la claredat, el dia, la perfecció. Entre els versos d'este poemari, en definitiva, se'ns mostra l'amor en totes les seues dimensions: L'amor de cada dia, l'amor més falaguer, l'amor amant, l'amor passional pels carrers de la gran ciutat a altes hores de la matinada, l'amor dels bells records, l'amor des d'una fotografia de temps passats, l'amor en forma de cançó infantil o l'AMOR com a exaltació, en majúscules. Tots ells són diferents vessants d'un dels sentiments més nobles que habiten dins del cor dels humans i que ens ajuden, dia a dia, a ser millors persones. El pròxim dimecres dia un de Novembre, a les sis i mitja de la vesprada, a la plaça de l'Ajuntament de València i, dins del marc del actes de la Plaça del Llibre, farem la presentació el meu poemari En mi la nit, en tu la llum. Vos espere, si les vostres obligacions no vos ho impedeixen. De moment, i per anar obrint boca, ací vos deixe un mosset del llibre, que és pura llepolia.

Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s'amaga el cel

fosc i tendre del mar d'una cançó

serena i brava i és conjunció

del teu desig de mi i el meu anhel.

Darrere dels teus ulls amb gust de mel,

dormiten els teus besos de cotó

que encenen al meu cor com un coetó

i es perd a l'univers viu i rebel.

Perquè els teus ulls de món i de secà,

de tendra arrel i aspecte mig morú

hui dorm el sentiment del meu demà.

I és que amb aquest silenci tendre i nu

tan sols diré amb el sentiment serrà:

Darrere dels teus ulls hi habites tu.

També vos adjunte el programa d'activitats de la plaça del llibre, per si voleu anar i gaudir dels actes que es van a dur a terme:

http://placadelllibre.com/programa/

Les petjades de l'home invisible

L'altre dia vaig rebre per correu ordinari, la nova publicació de Manel Alonso i Català. De nou, utilitzant la novedosa tècnica del crowdfunding, a l'igual que va fer amb la publicació del disc "Després vingué la música", del què ja varem parlar en el seu moment, on coneguts músics valencians varen musicalitzar extraordinaris poemes seus, (si punxeu ací, podreu llegir l'entrada que varem escriure llavors, al voltant del disc en qüestió), l'escriptor de Puçol publica en paper allò que durant un parell d'anys ha anat publicant en format de columna al diari digital Morvedre.info, amb el títol Arruixa que plou. En ella, ens ha anat narrant puntualment tot allò que ha anat fent des del 1 de setembre de 2014, fins al 31 d'agost de 2016. El periòdic digital Morvedre.info va tancar abans de l'estiu del 2016 i per tant les darreres entrades del dietari no es varen publicar en suport digital i varen romandre inèdites fins a la seua publicació en paper. Els articles van estar tots revisats de nou abans de publicar-se en format de llibre, i se'ls va donar el format que podem gaudir ara mateix. El crowdfunding va començar el mes de febrer de dos mil setze i va concloure quaranta dies després, tot i donant-li una gran difusió per mitjà de les xarxes socials. Esta subscripció telemàtica em va sorprendre amb el peu canviat i  en aquell moment no vaig poder pujar-me'n al màgic tren del crowdfunding. Després, vaig estar buscant a llibreries, tant generalistes com especialitzades, el seu llibre. I, curiosament, no el vaig trobat. Al final, per mitjà d'una transferencia duta a terme directament a l'editorial, he aconseguit tindre'l a les meues mans. Esta situació m'ha fet reflexionar d'una manera un tant amarga, al voltant de la situació de les publicacions en valencià, al voltant de les editorials, dels escriptors i de les llibreries. Bé, com deiem, amb una lectura amena, senzilla i agradable, utilitzant la tecnica del dietarisme, ens condensa eixos dos anys de la seua vida, al llarg de 231 pàgines a les quals, Manel ens conta, setmana a setmana, les vivencies viscudes al llarg d'estos dos anys i que, els qui el seguim a través de les xarxes socials, hem empatitzat amb ell i hem viscut, bé hem patit o bé hem gaudit, en la seua companyia. D'esta manera, ens hem introduït entre les seues lletres, per la porta trasera de la seua vida personal on, "durant vint-i-quatre mesos ha anat anotant setmana rere setmana les seues vivències, observacions, crítiques, reflexions, així com els seus sentiments i les seues emocions, tot conformant un artefacte literari on ens trobarem les petjades d'un home senzill i honest que, contra vent i marea, continua fent i refent la seua obra literària", com ben encertadament ens indica la sinopsi de la contraportada del seu llibre. Si en lloc de tractar-se d'un dietari, fora un programa de televisió, segurament tindria un format semblant a un Vint-i-quatre hores amb..., on un Manel Alonso despentinat i amb espardenyes d'estar per casa, ens aniria contant eixes experiències, davant d'un univers de llibres i aniria donant-li l'entonació que correspondria a cada moment. Les petjades de l'home invisible, em serveix -ens serveix- per a conèixer al Manel que menja i desmenja, beu i desbeu, dorm i va a comprar el pa al forn del cantó. Entre les línies d'esta publicació, per tant, descobrim a Nelo, a Nelet, el fill de la perla, al Manel pare, al Manel espós, al Manel fill, al Manel ciutadà, al Manel cívic, al Manel crític, al Manel polític, a l'escriptor, al poeta. En definitiva, a la persona. A Manel Alonso i Català.

Sentir o escoltar?

Les orelles són aquells pavellons auditius que ens permeten prestar atenció a allò que diu o parla alguna persona, o a algun soroll produït per qualsevol animal u objecte. En valencià, a diferència del castellà, on es distingeix entre oreja i oido,  sent el primer la part externa, és a dir, el pavelló auditiu i el segon la part interna, que es composa del timpà, la caixa timpànica i tots els òrgans minúsculs que allà dins habiten, l'oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana. Més grans o més menuts, amb arracades o sense, els pavellons auditius, anatòmicament es troben ubicats en la part més alta del cos, per a poder així absorbre el màxim posible la informació que per eixa via, ens pot arribar. Deia Socrates que les persones tenim dos orelles i una boca, per a parlar la mitat i per a prestar el doble d'atenció a allò que es diu. El nostre vocabulari és el suficientment ric per a expressar els diversos nivells d'atenció que nosaltres prestem a la informació que ens entra per les nostres orelles. I així, es parla de sentir, quan un perceb per mitjà de l'orella. Es parla d'oir a percebre sons amb el sentit de l'oïda. Pel contrari, es parla d'escoltar, quant es posa atenció a allò que es diu, es a dir, quan es fa cas d'allò que ens diuen. Però resulta curiós que el verb sentir, fa referencia també, polisèmicament, a percebre amb els sentits les impressions dels objectes, normalment, amb exclussió de la vista; també a patir un dany físic i a tenir compassió o doldre's. Per la qual cosa, un por sentir qualsevol soroll i por sentir qualsevol cosa. I es por jugar amb eixa polisèmia per a indicar que un senteix alguna cosa, tant amb les orelles, com amb qualsevol altre sentit. A voltes, el verb sentir el substantivem i emprem expressions ja fetes com "t'acompanye en el sentiment" en moments luctuosos. "Què no m'has sentit?" Sol dir el pare o la mare al fill quan el riny. De la mateixa manera, un diu "ho sent" fent referència a que lamenta una determinada circumstància, normalment no agradable. Però, en un altre contexte podria ser que la persona en qüestió ha escoltat alguna cosa i en preguntar-li "ho has sentit?" el seu interlocutor diga "si, ho sent". O també, que aquell progenitor que diu "què no m'has sentit?", segurament la situació real que està desenvolupant-se, siga que li acaba de fer una carícia al fill i el que realment li pregunta és si perceb la carícia que li està fent. Este últim significat sería una miqueta rebuscat, però podria donar-se el cas. Be, com ara mateix puc sentir cóm sentiu que esta entrada s'acabe, ho deixarem ací per hui.

Gats

De matí, quan vaig a agafar el cotxe per a anar a treballar, davall de ma casa, solc coincidir amb una dona de mitjana edat que va espentant un carro de la compra. Quan arriba a un lloc predeterminat del carrer, es deté, trau del carro de la compra una safata rebutjable, que ompli de menjar per a gats i una altra  que l'ompli d'aigua que porta dins d'una botelleta de plàstic. Qualsevol objecte reciclat li val per a dipositar el menjar i la beguda: la base d'una botella de plàstic retallada amb unes tissores, una safata de cartó, de plàstic, o bé de suro on abans hi havia qualsevol tipus de menjar i que, després de menjar-nos el seu contingut, acaba els seus dies a un contenidor del fem. Els dos recipients els diposita a terra a llocs estratègics predeterminats, que solen ser bé entre dos cotxes, bé a un solar o bé davant de la porta d'alguna vivenda abandonada. Esta dona pareix ser que té un recorregut ja establit, i que tots els dies sol fer el mateix camí a la mateixa hora. Varios gatets, pareix que la oloren en la distància i solen eixir-li a l'encontre, tot i esperant la saborosa recompensa. Fins i tot, en agraïment, pareix que l'acompanyen una miqueta quan se'n va. No la conec a esta dona. Ni sé l'ofici que té, ni a què es dedica. Només sé que allà les set i mitja del matí, solc coincidir amb ella al carrer, davall de ma casa. Sempre que la veig passar, parar-se als llocs establits i omplir els recipients de menjar i beguda per als gats, a banda de preguntar-me de què viurà esta persona, em solc fer la mateixa pregunta. És aconsellable donar de menjar als animals del carrer? Vivim en una societat en la qual els valors ecològics van en augment. A quasi totes les llars hi ha un gatet, o un goset al qual se'l cuida, moltes voltes com si fora un més de la família. Probablement, des de la bona fe, hi hagen persones que, des de la bonhomia, consideren que la millor forma de vetllar pels animalets del carrer, siga deixant-los lliures, com si no tingueren amo, igual. Però, realment ens hem parat a pensar en la quantitat de malalties que tots estos animalets salvatges poden arrossegar darrere seu i que ens poden transmetre a les persones? Algú s'ha plantejat els problemes que poden ocasionar una colònia canina o felina en plena  llibertat en allò referent a la seua reproducció? On ara hi ha una parella d'animalets, a la volta d'un curt termini de temps hi ha tres o quatre animalets més. I així, successivament, es van reproduint de forma exponencial. Des de la meua humil opinió, pense que hauria d'estar més controlat tot allò dels animals en llibertat, sobretot per part de les administracions públiques, especialment per part dels ajuntaments. Probablement si este tipus de samaritanisme el practicàrem més en les persones que en els animalets, un altre gall ens cantaria, sobretot en allò referent a les relacions humanes en general.

Torres de Quart

A la ciutat de València, a l'encreuament entre els carrers Guillem de Castro i el de Quart, hi han unes torres bessones, que tenen forma cònica, semicircular, coronades amb merlets en la seua part superior. Són les comunment anomenades Torres de Quart. Foren construides al segle XV pels nobles mestres en l'art de la pedra Francesc Baldomar i Pere Compte. I sòn el residu de la muralla que envoltava la ciutat de València, fins que un Governador Civil de València anomenat Ciril Amorós, al segle XIX va decidir derrocar les seues muralles i mantindre alguns elements de la mateixa, com les torres de Quart o les de Serrans i derrocar altres, com el Portal Nou, que estaba ubicat exactament on es planta cada any la falla de Na Jordana. Infinitat de voltes he passat per davant de les Torres de Quart a peu, en cotxe, en bicicleta, en autobús, en taxi... L'altre dia vaig passar per allí, passejant tranquil·lament. Era de matí, sobre les huit, i estava fent temps, esperant a que obrira una administració propera, on hi havia d'anar per a fer unes gestions. I, mirant mirant este impressionant monument, em vaig adonar que, a la seua part cil.líndrica, la que dóna de portes cap a fora, sobretot a la seua part superior, per davall dels merlets, hi han, com si foren pigues d'una pallola mal curada, o arruges d'una front d'ancià, o clots d'un camí ral, una sèrie de forats, estesos per tota la superfície vertical externa de les torres. El pas del temps, però sobretot les diferents guerres viscudes i patides per este monument, com la guerra de successió, la guerra de la independència, les guerres cantonals o la guerra civil, han anat canviant i deteriorant la seua imatge. Si les mirem de lluny, no ens donarem a penes compte, però si ens arrimem a contemplar-les d'una manera més detinguda, es poden apreciar ben clarament els orificis. Després de més de cinc segles d'existència, estes torres continuen dempeus, de forma magestàtica tot i mostrant el seu esplendor de temps passats. I ara que ha arribat setembre i hem reiniciat les activitats quotidianes després d'un calorós i relaxat estiu, no puc evitar reflexionar al voltant d'este fet. I a l'igual que les torres de Quart han rebut mil i una canonades al llarg de la seua historia, per a intentar derruir-les i accedir dins de la ciutat,  tots i cadascun de nosaltres també som torres de Quart que, dia a dia, aguantem les envestides diàries de la vida.  "Mil voltes em cauré, mil i una m'alçaré", diu un conegut refrany, tot i fent referència a  la capacitat de superació, que hi ha innata dins de l'ADN de les persones. Però, si mirem cap al futur, el millor de tot és que als forats ocassionats per artilleries diverses al llarg de la nostra història, hi han hagut aus que, de forma innata, han trobat el lloc idòni per a assentar-se i construir el seu niu.