Formació

Una de les tasques que al treball em varen encomanar fa un temps, va ser formar a dos persones en les martingales pròpies del meu ofici. I, tal com se'm va encomanar, així ho he fet. Són dos persones preparades, llestes i amb moltes ganes de treballar. L. és una persona jove, dinàmica, a la que podríem incloure dins de la generació anomenada dels "mil.lennials". Este és el seu primer treball, al qual s'enfronta amb una preparació personal molt més que suficient per a la faena a desenvolupar. És una pissarra en blanc en la que tinc el privilegi d'escriure amb el clarió de la meua bona voluntat, els meus coneixements i la meua saviesa, les primeres paraules de la seua vida laboral. M., la pissarra professional de la qual tinc també el privilegi de continuar escrivint amb els clarions de colors que hem dit abans, pel contrari, és una persona ja quallada en el món laboral, amb una dilatada experiència profesional anterior, i que transmet molta seguretat en si mateixa a l'hora de fer les coses. Busca sempre la seua satisfacció personal i professional en el treball. Per això, a l'acceptar este nou repte, estic ben segur que en esta nova etapa que se li obri per davant, aconseguirà un triomf personal i professional extraordinari. Després d'un període de formació més o menys extens -mai és prou- ha arribat el moment de demostrar tot allò que han aprés, la qual cosa sé que ho faran sense molt d'esforç. Allò que jo volia amb la formació donada és que qui la rebera, si se'm permet el símil militar, que no acabara sent un sergent xusquer, sinó un oficial d'acadèmia. O, si se'm permet el símil musical, que no fora un músic de carrer que ha aprés a tocar la trompeta d'oïda, sinó músic de conservatori que sap llegir qualsevol partitura al faristol i interpretar-la amb un instrument musical qualsevol. Però, sobretot, des d'un punt de vista personal meu, si he de destacar alguna cosa amb açò de formar a altres persones, no és tant la formació donada, sinó la rebuda. Perquè la verdadera formació, per una banda, és un bumerang d'anada i tornada: encara recorde quan vaig començar en el món laboral a esta empresa en què ja fa més de quinze anys que porte, i jo era eixa pissarra en blanc que dèiem abans. Hi va haver una persona que, amb molta paciència i molta delicadesa em va ensenyar moltes coses, que són les que ara sé, alhora que treballàvem braç a braç en un projecte prou interessant. Després en varen vindre altres amb les que ara mateix treballe, també braç a braç, i de les que també vaig deprendre un bon grapat de coses. A més a més, la formació és, per altra banda, una llàntia encesa que, alhora que dóna llum, es retroalimenta d'allò que les persones que són formades transmeten. I, he pogut comprobar en primera persona que, contra més posa esment un en donar eixa formació, més aprèn un mateix dels demés. A mi m'ha servit per a assolir coneixements apressos, per a recordar coneixements oblidats en la nit de la meua memòria i per a descobrir dins de mi mateix una sèrie de sentiments que s'acosten a la paternitat, que no sabia ni que els tenia dins de mi. Al final del recorregut, un arriba a la conclusió, després d'unes àrides sessions de formació i d'una posada en funcionament d'allò que s'ha explicat en un entorn real, que en açò de l'aprenentatge, no sé qui ha format a qui. Esta tasca de formació, ha sigut, per a mi, una experiència laboral increíble.

Quaranta-sis

Hui és el meu aniversari. D'acord amb l'esperança de vida actual, que per a nosaltres es troba en els 83 anys, em trobe, si no hi ha cap de sobresalt imprevist que ho impedisca, en el mig exacte de la meua existència. Això vol dir que, des que vaig nàixer fins al dia de hui, hi ha tant de camí recorregut, com el que em queda per recórrer fins que arribe el moment en què el guitarró es trenque definitivament. Si acompare la meua vida a un taronjar, em trobaria en aquell dia de tardor en el que un va a la Corrucossa, o als Fondos, o a la Canal Fonda i descobreix eixe paisatge bucòlic esguitat de color taronja entre el verd de les fulles dels arbres, amb el que el llaurador somnia totes les nits. O en un calorós dia d'estiu, quan el sol es troba al migdia al seu zenit. Ara mateix mire pel retrovisor de la meua vida, i no puc evitar vore'm com a aquell xiquet prim amb ulleretes que jugava de menut pels carrers de Paterna. Què és el que queda d'ell? Dels seus jocs? Dels seus projectes? Sempre que felicite a alguna altra persona pel seu aniversari a través de les xarxes socials solc escriure alguna cosa pareguda a la següent: "Diuen que complir anys és complir somnis, Quin és el teu?". I, ara, em faig a mi mateix la mateixa reflexió. Quins són els meus somnis? En són tants i tan variats, que necessitaria uns quants blogs com este per a descriure'ls. I és que, per a seguir complint anys, sempre hem de tindre un somni a complir, una paraula per a dir, un poema per a escriure i una lliçó per a aprendre. Perquè quan arribe el dia en què s'esgoten els somnis, les paraules s'evaporen, els versos es diluïsquen i les lliçons ja estiguen totes apresses, serà quan deixaré de ser persona per a convertir-me en un simple ésser amb cames i braços que va bambant per la superfície de la terra. Hi havia fa temps un anunci de sopes instantànies, que deia "Cueces o enriqueces?" Ara, quan la maduresa comença a niuar-se als meus cabells i els pensaments meus ja comencen a sedimentar-se com si foren un pessic d'argila de Terracànters, és quan un se n'adona que en això consisteix la vida: que un pot coure la seua vida deixant passar tranquil·lament el temps i donant-li anys a la vida, o pot enriquir-la de forma agradable, donant-li vida als anys. Deia el poeta Jaime Gil de Biedma, "Que la vida iba en serio, empecé a darme cuenta tarde". Ara, quan ha arribat el dia el que en complisc quaranta-sis anys, quan un no pot evitar extranyar-se de cóm d'apressa passa el temps, només demane que, durant tot eixe temps que em quede de vida, que no falle a qui en mi ha confiat, que sempre puga tindre una paraula d'alé per al desanimat, un braç estés per a fer una forta abraçada per al desconhortat i un muscle ferm per a recolzar el cap d'aquell que realment ho necessite.

Bon Nadal!!

Amb ocasió de les festes nadalenques que ara comencem, a la Ciutat de la Justícia de València, al seu hall central hi ha instal·lat, a la zona de l'entrada principal un Betlem, la curiositat del qual és que està adornat amb elements arquitectònics de la ciutat de València com és l'estació del Nord, la catedral de València, així com el Micalet de la Seu, entre altres. A la zona oposada, que és on es troba l'entrada de funcionaris i professionals i, també al mateix hall, hi ha un arbre de nadal modern i enorme, construït amb làmines de plàstic de color blanc retallades en forma de cercle, que simulen les boles que pengen de qualsevol arbre nadalenc tradicional. Dins de l'arbre hi ha una sèrie de llums de colors, que li donen eixe toc de colorit i d'ambient festiu nadalenc de la que qualsevol administració, -en este cas la de justícia- està mancada. Estos elements nadalencs han sigut elaborats pels menors dels Centres de Reeducació "Pi i Margall" i "Mariano Ribera", ambdós situats a Burjassot i pertanyents a la Conselleria de Justícia i gestionats per la Fundació Diagrama, d'acord amb allò que descriu el cartell que hi ha al peu de l'arbre de nadal. Des de fa ja uns anys, estos menors, aplicant els coneixements adquirits als diversos tallers que s'han impartit als seus centres de reeducació, alegren les parets grises, d'un centre més gris encara i que és el que jo xafe cada dia. Per davant d'estos elements nadalencs, cada dia passen centenars i centenars de persones, cadascuna d'elles amb una història personal concreta. Hi ha l'advocat que va amb l'enrònia de la seua defensa jurídica i que apenes se n'adona de la decoració nadalenca, el funcionari que passa quaranta voltes per davant i que ni s'ha fixat, el procurador que està fent temps, esperant a dur a terme un acte processal i, passejant passejant, s'acosta tímidament a llegir els cartells que anuncien, com si es tractara del títol de crèdit d'una pel·lícula, l'autor d'este arbre de Nadal, la jove que entra per primera vegada a esta casa amb la il·lusió de dur a terme un nou treball i que mira amb expectació cada racó d'este edifici, el ciutadà anònim que acudeix a replegar un certificat del Registre Civil i que mira bocabadat la decoració nadalenca, i que comenta amb un senyor que ha vingut a declarar com a testimoni a un judici que es retrasa un parell d'hores, que què ben fetes estan les figures del betlem... I és que, estem en Nadal, moment ideal per a tornar a nàixer d'entre nosaltres mateixos i tornar a ser aquell xiquet o xiqueta que vàrem ser ja fa alguns anys. On va quedar aquella innocència nostra? Si busquem dins de la nostra ànima, encara trobarem aquell betlem que vàrem muntar en la nostra infantesa, aquella nadala que per vergonya, no arribàrem a cantar i aquella felicitació que es va quedar amagada a un calaix de la nostra memòria. I ara, quan sóc jo qui s'acosta a contemplar l'arbre de Nadal en la Ciutat de la Justícia de València, puc contemplar cadascuna de les llums que travessen pel seu interior com si foren artèries nadalenques. Cada llum que s'encén i que s'apaga és un Nadal que vaig viure i que ja és història a la meua vida personal, el record d'una persona que ja no està entre nosaltres, o la carícia de qui sempre està al nostre costat de forma incondicional. Perquè, entre totes les llums que ens il·luminen, hi ha una que guia els nostres passos: I és que, més de dos-mil anys després, Crist continua nasquent dins de cadascun de nosaltres, com si fora la primera volta. Només hem d'obrir els ulls i descobrir-lo ben a prop de nosaltres. BON NADAL PER A TOTS!!

Bonhomia

D'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la bonhomia és la bondat natural en el caràcter, que es manifesta en la senzillesa, l'afabilitat, l'honradesa, amb què es comporta algú. Es tracta d'una paraula alegre, que expressa sentiments positius i que transmet bon rotllo, que prové del francés bonhomie (bon homme), i que la defineix com a "Bonté du coeur, unie à la simplicité des manières". Esta paraula també existeix en castellà com a "Afabilidad, sencillez, bondad y honradez en el carácter y en el comportamiento". Recentment he pogut viure eixe sentiment de la bonhomia, transmés per terceres persones a les quals, a unes conec i a les altres no conec, però que han sabut manifestar eixe sentiment de la bonhomia, curiosament, sempre al voltant d'un telèfon mòbil. Fa unes setmanes, vaig deixar el mòbil de la meua dona, damunt del capó del cotxe del meu sogre. Jo no em vaig recordar d'agafar-lo d'allí i el meu sogre no el va vore quan va agafar el cotxe, de tal manera que quan el va traure de la cotxera i, en girar una revolta, el mòbil va caure pel carrer i es va perdre. Ens vàrem adonar quan em varen telefonar al mòbil. Quina va ser la meua sorpresa quan vaig vore l'emissor de la telefonada, que era la meua pròpia dona, tenint a la meua dona davant de mi. Al final va resultar que una cosina de la meua dona, es va trobar el mòbil pel carrer, va adonar-se de qui era la propietària del mateix i va telefonar immediatament al meu mòbil, per a dir que l'havia trobat pel carrer i que el tenia ella, i que podíem replegar-lo quant volguérem. Però la bonhomia més impactant, va ser l'altre dia, quan a les set del matí, al mòbil de la meua dona, li va arribar un missatge instantani per WhatsApp d'un telèfon desconegut. En ell una persona s'identificava amb un nom i cognoms dient que havia trobat el mòbil de la germana de la meua dona pel carrer, a una gran avinguda de la ciutat de València, al costat d'uns baladres. Que li facilitarem a la meua cunyada el seu número de telèfon per a poder facilitar-li el terminal. En la conversa que amb la dita persona vàrem tindre, ens deia "que si li passara a ella, li agradaria també que alguna persona li tornara el seu telèfon, tal com estava fent en eixe moment". Al final, la meua cunyada va tornar a tindre el seu mòbil. Qui l'havia trobat era un veí seu de la finca d'enfront de la seua, a qui no coneixia, qui havia actuat de bon samarità. Sempre tenim la por, en estos casos, de pensar que ens han furtat qualsevol cosa i que ja no tornarem a vore-la. Els sentiments de maldat, acampen per totes bandes, com si no hi haguera amo, igual. Però també hi ha sentiments com la bonhomia, la justícia, la solidaritat entre altres, que també acampen enmig de la nostra societat, que tal volta estiguen més estesos entre les persones, però que fan menys soroll. Tal volta hauríem, entre tots, de donar-los més importància de la que tenen i, d'esta manera, contribuiríem entre tots a crear un món molt millor per a tots.

Don Bartolomé

De menut, vaig ser escolanet a Paterna. M'agradava ajudar a dir missa, tocar les campanes, passar la col·lecta, llegir una lectura, pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que allí s'albiren, anar a bodes, batejos i soterrars, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, polsar les tecles de l'harmònium vell que anava amb pedals, distingir els colors de la casulla amb la qual es revestia el rector: el blanc per a dia de festa, el verd per al temps ordinari, el morat per a difunts. En este context de la meua vida és en el que vaig conéixer a D. Bartolomé, el vicari de la parròquia de sant Pere Apòstol de Paterna. Home físicament menut, amb un parar, a primer colp de vista una miqueta sec, però gran, molt gran de cor que, una volta franquejat el llindar de la seua confiança, un podia apreciar la seua autèntica personalitat: treballador, disciplinat, ordenat, entregat en el seu treball, amb dedicació plena les vint-i-quatre hores del dia a la seua vocació. Va nàixer a la localitat d'Alcalá del Jucar, va ser ordenat sacerdot a la ciutat d'Osca el 1949. Va estar com a missioner carmelita a Llatinoamèrica fins que fou nomenat vicari de sant Pere de Paterna, on va exercir este càrrec, des de l'any 1967, fins fa cinc anys. El seu perfil més aviat clàssic, es veia reflectit als seus sermons, que tenien un caràcter tradicional i, a vegades, vibrants. Metòdic en les seues formes, sempre repetia els mateixos gestos i les mateixes accions a l'hora de dir missa: la forma d'alçar la patena i el calze en el moment de l'Ofertori, la forma d'alçar a Nostre Senyor en el moment de la Consagració, la forma de trencar la Sagrada Forma en el moment de la Comunió, la forma de netejar el corporal amb la patena i d'abocar les micro partícules replegades dins del calze o la manera de rentar-se després els dits índex i polze, mentre amb els dits cor, anular i menovell sostenia la copa del calze i d'eixugar-se'ls després amb el purificador. En acabant, es bevia l'aigua de dins del calze i plegava el corporal amb una precisió mil·limètrica i el col·locava damunt del calze. Mai va ser amic de celebracions, reconeixements i premis, dels que fugia, però encara així, l'any 2000 la clavaria del Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer li va concedir el Coet d'Or. El 2009, va rebre la medalla d'argent de la Reial Confraria del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. Ja el 2012, la policia local de Paterna li va concedir el guardó de Ciutadà Exemplar, en reconeixement a tota una vida de constant dedicació eclesiàstica a Paterna. Tots ells, reconeixements més que merescuts per a la seua persona. Ara que D. Bartolomé ens ha deixat als seus noranta-cinc anys, una part de la meua infantesa se'n va amb ell, car no puc evitar recordar aquella infantessa meua en què m'agradava ajudar a dir missa al senyor rector, tocar les campanes, passar la col·lecta, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, o pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que des d'allà dalt s'albiren.

Sito Sanchis

Andrés Cambronero Sanchis. O, més conegut per tots al món faller com a Sito Sanchis. Una volta més, són les xarxes socials les que ens faciliten la feliç notícia de què al nostre poeta del castís barri valencià de la Saïdia se li ha concedit un important guardó: L'AELLVA, li ha atorgat el premi d'escriptor de l'any. Es tracta d'un premi bianual que concedeix dita Associació, i que enguany ha recaigut en el nostre autor que, a més a més, és amic. Sito és faller, poeta, escriptor, guionista i col·laborador amb falles de la Secció especial i de la Primera Secció, amb nombrosos artistes fallers. L'univers de les falles no té cap de secret per a ell, món en el qual ja de ben jovenet col·laborava, a la Ciutat Artístic Fallera, ajudant a fer ninots de falla, muntant bastidors o transportant palets, però sobretot imaginant la crítica que a cada escena de la falla li correspondria. La ironia, la sàtira i el sarcasme, peces essencials per a fer una bona crítica a qualsevol falla, són les seues armes, que domina a la perfecció i que mostra amb contundència als llibrets de falla als que, any rere any, els escriu els versets corresponents. Els entesos opinen que la seua sàtira fallera és directa, àgil, fresca, molt actual i sobretot, provocadora. Fervent admirador del gran poeta valencià Anfós Ramon, totes estes arts poètiques, apreses de forma autodidàctica i amb els cursets de poesia de lo Rat Penat, li han portat a guanyar tots els premis que en el món de les falles, pot obtenir qualsevol poeta festiu. D'entre tots ells, destaquem que l'any 2014, va guanyar el màxim guardó en el concurs de Llibrets de falla, el premi extraordinari Bernat i Baldoví, sent la persona més jove en obtindre’l fins ara. A més a més, són innumerables els premis literaris obtinguts en diferents certàmens, com varios accèssits a la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat de València. També ha sigut membre jurat de teatre en diverses ocasions en el Concurs de Teatre convocat per la Junta Central Fallera i ha col·laborat escrivint articles diversos per a diaris especialitzats en temàtica fallera. Encara aixina, a Sito Sanchis encara li sobra temps per a treballar: Entre setmana, és Tècnic Superior en Gestió i Servicis i treballa per a l’Administració General de l’Estat. És una persona compromesa amb els altres, especialment amb els més desafavorits de la nostra societat, sobretot a través de determinades entitats sense ànim de lucre amb les que col·labora habitualment, com són AFAV, Adisto, Asindown, Maides, Càritas o Creu Roja entre altres. Este esperit altruista li naix de la seua condició de cristià, que li ha dut a ser, entre altres coses, membre dels Seguidors de la Mare de Déu i dels Eixidors de la Verge, entitat de la qual forma part de la seua Directiva des del principi. No és difícil vore'l en qualsevol trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats a qualsevol poble, on és rebuda amb tots els honors. I, segons diuen les males llengües, la dotació econòmica d'algun premi literari ha anat a parar íntegra a alguna entitat amb la qual col·labora, de les que hem nomenat adés. A Sito vaig tindre ocasió de conéixer-lo al Teatre Principal de Castelló, amb ocasió de l'entrega dels premis dels Jocs Florals de la Mare de Déu del Lledó, l'any 2014. Des d'aleshores, hem mantingut la relació a través de les xarxes socials, la missatgeria instantània i algun café que altre. Li diuen Andrés Cambronero Sanchis, més conegut com a Sito Sanchis. I és el futur de la poesia festiva al món de les falles.

Anna Roig Llabata



Frágil-Difícil, d'Anna Roig Llabata.

A la prestigiosa galeria d'art Galeria Cuatro de València, des del passat dia 19 d'octubre fins al 13 de novembre, l'artista plàstica Anna Roig Llabata, exposa la seua sèrie Fràgil-Difícil, comisariada per José Lapasió, on incorpora obra recent, amb treballs que han sigut premiats darrerament, com ara el seu Gabinet de curiositats. Esta col·lecció d'obres de la sèrie que ara s'exposa a València, va ser exposada la passada primavera al Centre Cultural Caixa Ontinyent, i va participar en la Bienal de les Arts Ciutat Vella Oberta de València, on va tindre dos reconeixements.

En paraules de l'autora, Fràgil-Difícil és l'efecte de la simultaneitat temporal a través dels objectes. Eixe carregament de coses que arrosseguem al llarg de la nostra vida, que ens acompanya allà on anem i que va creixent, a poc a poc. Fràgil-Difícil potser siga eixe fil que ens uneix a través del temps amb allò que una vegada vam ser, i que ens ha convertit en el que ara som.


Qui és Anna Roig Llabata? Si ens atenem al seu currículum, és llicenciada en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. Es va especialitzar en escultura i va emprendre els estudis doctorals sobre la dona dins el món de l'art. Realitzà diversos cursos de postgrau amb Francisco Jarauta, Mayte Beguiristain, Ramon de Soto, José Miguel G. Cortes i J. V. Aliaga entre altres, i també cursos d'il·lustració a l'editorial Barcanova. L'editorial en la que més ha publicat és Edicions del Bullent: Estel i els àngels i Estel estel·lar, de Lourdes Boïgues, La Masereta i La Nit de Nadal, de Paco Muñoz, El secret de l'estora Leonora, de Mercé Viana, Paco Muñoz, l'home de la guitarra, escrit per Enric Lluch. A l'editorial Bromera Els animals agraïts, de Llorenç Giménez, aquest llibre va ser el primer que va il·lustrar, el va publicar per primera vegada l'Institut Municipal de Cultura de Meliana. Es va esgotar aquella primera edició i després Bromera el va reeditar.

ECIR, Edelvives-Terra Nostra i Anaya són altres de les editorials amb les que ha treballat.

Anna ha realitzat nombroses exposicions: a Siena, Rijeka, València, Girona, Madrid, Alacant, Ávila, Salamanca... i la seua obra es troba en múltiples col·leccions públiques i privades.

 Amb José Lapasió (e), comisari
de la exposició, a Galeria Cuatro
i Miguel Castillo (d), galerista.
(Fotografia cedida per l'autora).

Si ens atenem a la seua trajectòria vital, per part paterna, el seu avi Lluís Roig d'Alós va restaurar les roques del Corpus de la ciutat després de la riuada del 57, i sa tia Pilar Roig ha estat l'encarregada de recuperar els frescos de l'esglèsia de Sant Nicolau de València. Per part materna, del seu avi Germán Llabata, ha heretat la seua capacitat de treball al forn de l'Encarnació de València, del qual era el propietari. I de sa mare, Maria Teresa Llabata, bibliotecària, l'amor pels llibres i la literatura.

Què podria eixir d'esta barreja de llinatges, sinò una artista plàstica com Anna? Hem tingut la possibilitat de fer-li unes preguntes, que reproduïm a continuació:

"La infantesa és la pàtria dels artistes. Conta'm un record de la teua infantesa.

De records d'infantesa en tinc molts i variats. Tinc uns pares valents i atrevits, que ens van dur pel món des de ben menudes, a les meues germanes i a mi. Els primers records són del Jardí Botànic de València, on em portaven a jugar de ben menuda; més avant, al 1978, dels EEUU, on vam viure any i mig, tot el nucli familiar, gràcies a una beca d'investigació que li van concedir a mon pare. Una de les primeres que va donar el Ministeri d'Educació després de la mort del dictador. Ja de tornada a València em fascinava anar a la Biblioteca del carrer de l'Hospital, actualment dita "Pilar Faus", a la seua secció d'infantil on reia sense parar llegint els còmics d'Asterix, Tintín, Mortadelo... més d'una vegada em cridaren l'atenció... ma mare m'ha contat que ja em comprava tebeos quan encara em duia en el carret! Avui en dia tinc una nodrida col·lecció. D'ací, de Paterna, tinc el record dels estius, la piscina i del cine, al que ens portaven de tant en tant els meus iaios Fina i Germàn. Ara visc a la casa dels estius de la meua infantesa i he vist als meus fills jugar als mateixos llocs on ho feia jo. Això és bonic.

Com naix en tu la vocació per l'art?

L'art sempre ha sigut present al meu entorn. Els quadres a l'encaústica fets pel meu iaio Luis que teniem a casa em cridaven molt l'atenció... sempre hem tingut obres originals penjant a les parets, bé, excepte un parell de 'Picassos' de l'època rosa, que eren reproduccions, clar. Després la meua iaia Pilar, que també va ser artista, va voler ensenyar-me a dibuixar del natural. Jo era la típica xiqueta que quan s'avorria agafava un llapis i es posava a dibuixar, i ma mare diu que estava sempre igual: mamá me aburrooo i, clar, tenia blocs i llibretes i taules i de tot dibuixat per casa!

Vista de la Galería Cuatro, amb l'exposició
 "Frágil-Difícil al seu interior.
Fotografia de Asun Bonilla.

En quina disciplina de l'art et senteixes més còmoda treballant? Pintura, escultura...

Em sembla que en aquest sentit sóc cul de mal asiento. Depén del moment. Ara mateix, disfrute molt amb aquesta sèrie que tinc en marxa: FRÀGIL-DIFÍCIL, on organitze els objectes reals dins d'urnes i caixes transparents per transmetre alló que vull dir. Crec que els que tenim aquesta necessitat d'expresió no ens parem a pensar en resoldre la nostra inquietut amb diciplines tancades.


Quina és la paraula que millor et defineix: pintora, escultora, artista gàfica, artista urbana, il·lustradora?

Si jo mateixa he de clasificarme, em definisc com artista plàstica.

Desenvolupe la meua feina en diferents àmbits laborals dins del art. El diseny gràfic em permet mantindre una relació directa amb la societat en la que visc, és un art aplicat que et permet canviar el teu entorn. La il·lustració de llibres, un altre art aplicat, em fa aprendre molt, ja que és un món on la documentació sobre el tema que vas a il·lustrar és fonamental, fins i tot en el cas de la poesia i la literatura infantil. I el desevolupament de la meua obra personal i l'organització d'exposicions em fa crèixer i conèixer tants temes i persones diferents, que no em puc decidir encara per cap camí dels tres. El que més m'agrada es poder compaginar-los i que uns contaminen als altres, perque, al cap i a la fi, acabe aplicant els mateixos criteris artístics a tots tres àmbits.

Quins són els teus mestres, les teues influències?

Al llarg de la meua trajectòria m'he fixat en el treball de molts artistes. Des de sempre Basquiat m'encanta, Tàpies, Saura, Millares, Kurt Shwitters, Alberto Burri, Carmen Calvo amb el seu particular treball fotogràfic és molt interesant. Actuals, dins del trash art, Francisco de Pájaro i El Anatsui. En el camp de la il·lustració i el còmic disfrute amb Delisle, Gibert, la Satrapi, Étienne Davondeau... i a nivell de disseny Saul Bass, Paula Scher, Bruno Munari i Paul Rand, són els meus favorits.

Què t'inspira per a crear una obra d'art?

L'artista plàstica Anna Roig Llabata montant l'exposició.
(Fotografia de l'autora).

M'inspira una idea, pot ser una idea gràfica o intelectual. Una idea que necessite transmetre, vóre feta fora del meu cap, davant dels meus ulls, tocar-la. I puc estar donant-li voltes durant mesos, fins que trobe la manera de fer-la real. Llavors es quan m'envaeix una alegria infinita.

Quin seria el teu somni a realitzar en el món de l'art?

Fa anys que em ronda pel cap fer un centre cultural a Paterna. És una idea molt ambiciosa, però com a artista tire a faltar ací una veritable Casa de la Cultura. Tenim un edifici singular dedicat al teatre, tenim biblioteques, la de la Cova Gran és molt bonica –i a més té una obra meua, Triangle Blau, darrere el mostrador...–. Però no tenim un lloc, cap edifici singular, on es puguen fer grans exposicions. La sala del Gran Teatre es queda menuda per a fer exposicions d'artistes de projecció estatal o fins i tot, es podrien fer també de caràcter internacional. Cal recordar que veïna de Paterna és Monika Buch, artista internacional i primera dona espanyola que va estudiar a l'escola de Ulm i que, per desgràcia, es desconeix la seua interesant obra a Paterna. Amb l'escultor Luciano González vaig treballar un projecte exhibitiu on poder convidar a exposar a artistes coneguts de tota Espanya i donar a conèixer l'art contemporani a Paterna en una gran exposició, amb format de biennal. El projecte encara dorm a un calaix, ja que no es va poder fer viable al no trobar un espai suficientment gran i accesible a Paterna per dur-lo a terme. Aquest és un dels meus somnis.

Ets de família de paterners –de la família dels Jandrets–, tens el taller a Paterna. Com influeix Paterna en la teua obra? 

Obres dedicades a la Cordà de Paterna.
(Fotografia de l'autora).

Cada cop influeix més. Tinc el taller a un lloc tranquil envoltat per camps de tarongers i és ací on trobe la veritable concentració per a la creació... He anat coneguent al llarg dels anys el peculiar caràcter d'este poble. Visc ací des de fa uns 20 anys i l'he vist canviar. És un poble que ha vist incrementada la seua població en poc de temps, ara té uns 70.000 habitants, però molta de la gent del barri centre conserva eixe calor humà de poble que a mi m'agrada. És admirable tambè la capacitat d'acollir gent de totes les cultures i orígens, diguem que és un poble on pots trobar molt diversos registres, des de vells llauradors, llauradores africanes, esportistes d'elit, intelectuals, artistes sonors d'avantguarda, fins al nostre sensei coreà amb academia plenament integrada de taekwondo, una gent molt interesant. I mirant d'entendre el meu entorn inmediat és com m'he fixat en la Cordà. Eixe gran espectacle col·lectiu que fan els homes i les dones paterneres, no exempt de risc i ple d'un sentiment de germanor difícil de trobar en altres llocs. Per això, darrerament he encetat una sèrie d'obres, inclosa en aquesta expo de FRÀGIL-DIFÍCIL a la Galería Cuatro de València, al voltant d'aquesta manifestació pirotècnica tan espectacular i potent que es viu la nit del darrer diumenge d'agost al carrer Major de la ciutat. Vos convide des d'ací a visitar-la, i també l'exposició, on trobareu tres obres que he realitzat sobre els mateixos taulers de protecció del carrer de La Cordà 2018. Fins al 13 de novembre al Carrer de la Nau, 25 a València.


Com definiries el teu estil? Et consideres dintre d'alguna tendència artística?

A nivell d'art plàstic treballe l'abstracció, ambdues vessants: la de la taca, on el color i la forma són els protagonistes; i l'altra vesant és la poesia visual o objectual, on els objectes i la seua organització en un espai acotat, plantegen al espectador actiu una sèrie de qüestions. Adentrant-nos en aquest àmbit de la poesia objectual, pel tipus d'objectes que utilitze, podria dir que he fet un camí des del dadaisme fins al trash art. Però no sóc militant d'un trash art estricte, on només es parla d'una inquietut ecològica i de remoure consciències. Busque un discurs un poc més ampli.

Es pot viure de l'art?

És molt complicat, i no es pot viure còmodament. S'ha de treballar contínuament, has de fer del teu treball la teua vida. Sent un treball necessari per la societat al llarg dels segles, és realment trist que encara ens tinguem que fer aquesta pregunta.

Recentment han condecorat Paco Muñoz amb el Premi al Mèrit Cultural, otorgat per la Generalitat Valenciana. Has il·lustrat diverses publicacions que parlen d'ell. Què vares sentir quan vares rebre la notícia de la concessió del seu premi?

Vaig pensar que ja era hora! Paco es tota una institució, el conec personalment des de fa uns anys, i sempre és un plaer coincidir amb ell en les presentacions dels nostres llibres o anar als seus concerts. És memòria viva de la nostra història recent, i un pou d'anècdotes amb les que et fa riure i aprendre coses de Juanito, com ell li diu a Joan Manuel Serrat, o d'Ovidi Montllor o del poeta Estellés, per exemple.

Damunt he tingut la sort i l'oportunitat d'il·lustrar alguns llibres de la seua recerca de cançons populars valencianes, ja et pots imaginar la meua alegria!

Paco Muñoz i Anna Roig Llabata
signant exemplars de  L'home de la guitarra,
a la Fira del Llibre de Valencia.
(Fotografia de l'autora).

A L'home de la guitarra, d'Enric Lluch, editat per Bullent i ideat per la coordinadora pel valencià El Guaix a partir de l'homenatge que li van retre al Teatre Principal i on Enric Lluch li va dedicar unes paraules i jo li vaig fer l'il·lustració del cartell–, Enric fa un recorregut pel camí que va fer Paco al llarg de la seua vida musical.

El cartell del Principal a Paco li va encisar! De fet té un dels cartells originals que eren a la porta del Principal, tamany natural, penjat a sa casa.

Paco ha fet una tasca fonamental de recuperació i difusió del nostre llegat musical popular per xiquets, alhora que aporta amb les seues cançons pròpies un suau i reivindicatiu punt de vista envers el nostre pais, com el Què vos passa valencians, El vell Montgó o l'emblemàtic Serra de Mariola .

Quin consell li donaries a un recien llicenciat en belles arts que vulguera introduïr-se en el món de l'art?

El món de l'art es molt ampli, i els espais laborals on es pot aplicar la creativitat i els coneixements artístics són molt nombrosos. Però s'ha de tindre amplitud de mires, curiositat i oblidar-se dels prejudicis".


Des d'estes humils paraules, agraïm de cor a l'artista plàstica Anna Roig Llabata per la seua gentilesa en la cessió de les fotografies que il.lustren este post, així com per dedicar-nos uns minuts del seu temps  per a contestar les preguntes que li hem fet. A tots, vos animem a que aneu a visitar l'exposició Frágil-Difícil fins al dia 13 de noviembre a la Galeria Cuatro. De veritat que val la pena.

Dies de pluja

Després dels dies de pluja que vàrem tindre la setmana passada en què al llarg de tot el nostre litoral es varen viure autèntiques escenes de pànic patides pràcticament en directe a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, amb pluges de més de tres-cents litres per metre quadrat, no puc evitar recordar els dies de pluja viscuts en el passat, quan era menut. I, mentre veia per la finestra com, a poc a poc, queia la pluja de forma ferma, alhora que compassada, mentre s'escoltava el xip i xap característic dels dies de pluja, mentrimentres un cel encapotat omplia de gris el cel, el primer record que em venia a la ment, era eixa mateixa vista de pluja i mal oratge rere el cristall, però des de la porta envidrada del balcó de cals meus pares, quan encara no havien edificat davant mateix, a l'altra banda del carrer, i encara es veia la Torre de Paterna. Per la trajectòria de l'oneig de les banderes de dalt de la Torre, mon pare sabia si el vent era de dalt, de ponent o de llevant. "Mentre no pare l'aire, no plourà". I, efectivament, quan les banderes deixaven d'onejar i queien sobre el màstil com si foren una rata penada, era quan plovia. "Que vinga neta, pura i en mesura", era el següent comentari, que deia ma mare, tot tenint en compte la collita propera, que esperava a l'arbre. Quan començava a ploure, era el moment de la rogativa a la intercessió Divina. I era quan la meua iaia resava l'oració de san Bartolomé, curiosament dita en castellà, per una persona valencianoparlant: "San Bartolomé iba por un camino, y se encontró a Jesucristo. Dónde vas, Bartolomé?..." A Paterna, quan començaven a caure les primeres gotes d'aigua, normalment d'un tamany de monedes de déu duros, era quan s'escoltava el volteig de la campana de Sant Vicent Ferrer. La tradició paternera diu que fou sant Vicent Ferrer qui va beneir dita campana, amb la promesa de què si es voltejava quan hi haja una tronada, la tronada escamparia, no arribant a caure pedra al terme de Paterna i no fent així malbé ni les collites, ni fent mal a les persones ni els animals. Era dia de botes d'aigua, paraigües i caputxa. D'anar a l'escola xafant els bassals que hi havia en el camí de casa al col·legi, a pesar de l'advertiment de ma mare. De refregar-se la sola de les botes d'aigua amb serradura que el conserge del col·legi havia escampat a l'entrada del Villar Palasí de Paterna. I ara, quan ja han passat els anys, quan davant de cals meus pares han construït una finca que oculta la vista de la Torre des del balcó de cals meus pares, quan mon pare ja no està, per a saber d'on bufa l'aire ni per a dir que mentre no pare l'aire no plourà, ni tampoc està la meua iaia Sabe per a resar l'oració de san Bartolomé, quan encara ma mare pot dir allò de què vinga pura, neta i en mesura, quan la campana de sant Vicent encara s'escolta tímidament, per a demanar per les poques collites que encara pengen a l'arbre, a l'horta de Paterna, ara, des del finestró envidrat d'un monstre d'edifici, tot ple d'expedients i d'ordinadors, de segells i de paperassa, mentre veia caure la pluja, de forma rítmica, però compassada, la sensació de curiositat per vore com cau la pluja, la imatge instantània del rellamp que es veu en la llunyania i la sorpresa pel tro que s'escolta a continuació, eren les mateixes que les viscudes en la meua infantesa.

Lisboa

Tal volta perquè la geografia així ho ha determinat, Portugal és eixe veí que viu a la porta contigua de la nostra casa i amb el que varen renyir els nostres besavis i que, passats els anys, a penes hem arribat a dirigir amb ell tan sols un parell de paraules de cortesia en la nostra vida. Tal volta perquè la història és així de capritxosa, des de la nit dels temps hem sigut amiguets, ens hem barallat, ens hem reconciliat, hem sigut un mateix Estat, fins i tot un mateix imperi i, dos-cents anys després varem tornat a trencar palleta i, a partir d'aquell moment, hem tornat a mirar cadascun cap a mars diferents: nosaltres cap a la Mediterrània i ells cap a l'Atlàntic. Fa temps vaig escoltar,no recorde a qui, que deia que la Península Ibèrica era una cara amb dos rostres que mai arribaven a mirar-se. I, des del pont del nas de l'home de la dreta, fins a arribar a la punteta del nas de l'home de l'esquerra, de punta a punta de la península, hem viatjat la meua dona i jo, de València a Lisboa, per a celebrar el nostre aniversari de boda en un viatge no massa llarg, però si suficientment intens per a conéixer la forma de ser i la manera de viure dels nostres veïns de la nostra casa comuna. Un inspirat Carlos Goñi amb el seu grup Revolver, cantava ja fa temps una tendra cançó dedicada a la capital de Portugal "tú que recorres Lisboa / y sus calles y sus fondas / con hombres de una sola vez / tú serás mi último puerto / para amarrarme a tu alma / y sólo yo vivir en él". Tal com diu la cançó, hem recorregut els seus carrers, tot buscant l'essència dels nostres veïns, amb els qui compartim un territori i part d'una història comuna: L'Avenida Liberdade, presidida per l'estàtua dedicada al Marqués de Pombal, la Praça do Comerçio, centre neuràlgic de la ciutat, des d'on s'albira tot l'estuari del riu Tajo -rio Tejo-, el Castelo s. Jorge i les seues vistes panoràmiques, la rua Garret, on es troba la famosa cafeteria "Café a Brasileira", on es reunia Fernando Pessoa amb altres artistes a fer-se una cassalla, l'elevador de santa Justa, des d'on s'atalaia una vista extraordinària de la ciutat, la torre de Belém, el ponte 25 de abril, cosí germà del Golden Gate, la llibreria Bertrand, la més antiga de tota Europa... cada racó de Lisboa és una nova experiència a viure, una aventura a gaudir i un somni a destriar, sempre davall la castissa banda sonora de Madredeus, o la veu de vellut de Dulce Pontes o de Teresa Salgueiro. Tot això, alhora que assegut a un banc qualsevol de l'Alfama, un llig tranquil·lament a José Saramago. O mentre a qualsevol fonda, es degusta un saborós bacalhau cuinat en qualsevol de les seues riques varietats i un pastéis de Belém. Mentrestant, cap a poqueta nit, el lament d'un trist fado en la veu d'una clàssica i popular Amália Rodrigues, plora profundament, fins a altes hores de la matinada.

En el dia de tots els valencians

Hui és el dia de tots els valencians, en el qual celebrem que el rei Jaume I el Conqueridor va entrar pacíficament a la ciutat de València i, no deixa de ser curiós que, sent un dia de festa, de celebració, d'alegria i, fins i tot d'orgull pel fet de ser valencians, els actes institucionals organitzats a tal efecte, acaben estant terriblement polititzats per mitjà de crits i xiulits, tot aigualint l'autèntic esperit de germanor que hi hauria d'haver en actes solemnes com els que es celebren en ocasió de data tan assenyalada. En varies ocasions i amb governs municipals diferents i, fins i tot de signe contrari, per no dir oposats, he tingut el gust i la possibilitat d'anar a vore la processó cívica de la nostra Senyera, esdeveniment solemne que per si mateix hauria de ser un acte d'exaltació dels nostres símbols més genuïns. I, tot i ser un event que comença de manera molt emotiva, lamentablement, acaba sent un vodevil ple d'insults, de mala educació, de pèssim gust, de mal exemple per als xiquets i de vergonya aliena per a tots on, fins i tot, persones que no tenen res a vore amb la nostra festa, aparèixer amb l'intenció de fer-se de senyalar. Tan difícil és compartir i respectar a aquell que no pensa com nosaltres? Cada volta estic més convençut que ens sobra orgull i ens falta respecte. Ens falta educació i ens sobra intolerància. Independentment del nom que li donem a la nostra llengua, és la que parlem tots els valencians, la que hem heretat dels nostres avantpassats, amb la que ens expressem i amb la que escrivim i amb la que ens entenem. I, no ens enganyem: el bilingüisme del qual ens parlen, no és més que la forma de denominar al certificat de defunció de la nostra llengua. Independentment del nom que li donem a València, Castelló i Alacant, és el territori que dia a dia xafem. Perquè històricament, som Regne i som País, som Nació i Comunitat. Però, per damunt de qualsevol denominació que li donem al nostre territori, per damunt de tot, som germans. Independentment de la bandera que onege en l'aire, amb blau o sense blau, sempre portarà els quatre pals de la corona d'Aragó. Nostre és Vicent Andrés Estelles, com nostre és Xavier Casp Verger. Nostre és Joan Fuster, com nostre és Vicente González Lizondo, o Manuel Sanchis Guarner, o Miquel Adlert Noguerol. Com nostre és Paco Muñoz o Vicent Savall. Nostres són Vicentico Marzal, "xiquet de Mislata" i Josep Aparicio "Apa". Nostra és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com nostre és Lo Rat Penat. Com nostre és el Tribunal de les Aigües. Què queda de l'esperit de Francesc de Vinatea davant del monarca Alfons el Benigne, que volia dividir València, Castelló i Alacant en dos, quan deia "cadascun de nós, som tant con vós, però tots junts som molt més que vós"? No podem anar tots junts, com aquell nou d'octubre de 1977? Perquè és més forta l'arrel que ens uneix, que la fullaraca que ens separa. Hui és el dia de tots els valencians. I en acabant, que cadascú es pose a si mateix l'etiqueta que vulga.