El sentit del ridícul.

 Alguna volta heu tingut la sensació del ridícul? Tots alguna que altra vegada l'havem viscuda al llarg de la nostra vida, per algun que altre motiu. Però… què és tindre sentit del ridícul? Si ens remetem a l'etimologia, al llatí el verb rideo, risi, risum, vol dir riure, somriure, estar alegre. I d’eixe verb es construeix l'adjectiu ridiculus, -a –um, que fa referència a algú o a alguna cosa que causa o motiva risa, graciós, xusc o còmic. Però realment, què és el ridícul? Recorde un any que els amics decidirem anar a celebrar els carnestoltes a un poble concret. I hi hagué un amic que va dir “Jo no em disfresse, perquè aixó és fer el ridícul”. En arribar a aquell poble i vore cóm anava tot el món disfressat excepte el meu amic, aleshores qui va passar a tindre dita sensació va ser ell, en lloc dels demés.

Es tracta d’una sensació subjectiva que depen per una banda, de la percepció que un té de sí mateix, I per una altra, de la percepció que tenen els demés d’un mateix. Si tant una com l’altra coincideixen socialment, no hi haurà sensació de ridícul. Si no, aleshores sí. Un pot anar pel carrer amb un calcetí de cada color, sense adonar-se’n i els demés sí. En este cas, la sensació que tindran els demés serà de vergonya aliena o de ridícul alié. Ara, si sóc jo qui porta els calcetins un de cada color perquè no en tenia uns altres dins del calaix, en este cas seré jo qui tindrà la sensació del ridícul, mentre que els demés, tal volta ni s'hauran fixat.

L’altre dia uns amics ens varen convidar a sa casa a sopar. Allà ens anàvem a ajuntar huit persones. I un altre amic, a espatles de la parella amfitriona va proposar anar a sopar amb pijama i bata d'estar per casa –com si estiguérem a casa, igual, va dir aquell amic-. Jo en un primer moment em vaig oposar. -Això és fer el ridícul- vaig dir. Al final, la consigna va ser anar al sopar amb pijama i bata d'estar per casa. Un quart d'hora abans d'eixir de ma casa per a anar al sopar, em bullia el dubte. “Si ara vaig en pijama i els demés no, faré el ridícul”. ”Però si aparec amb camisa i vaqueros i els demés arriben en pijama, en este cas qui estarà fent el ridícul seré jo, que pecaré de soset”. Al final vaig optar per anar en pijama a sopar a ca l'amic. Després d'esperar en la porta del pati a que arribaren els demés, al final hi aparegueren… tots en pijama i bata d'estar per casa!! Menys mal. La sensació de ridícul va desaparèixer. Però va tornar a aparèixer en obrir la porta els amics amfitrions, per als quals va ser una agradable sorpresa. I al final, un se n'adona que el sentit del ridícul és més que una convenció social tan arrelada en nosaltres mateixos que a penes ens apercebem.

Your smile.

Un company de treball a qui li agrada molt la música, que toca la guitarra i que, a més a més, està molt enamorat de la seua novia, amb motiu de l'aniversari de la seua xica li ha composat una cançó. “Escolta açò i em dius què et pareix”, em va dir l'altre dia. I no és que siga amor de company, però la vaig escoltar uns quantes voltes i he de dir que em pareix francament meravellosa. Es tracta d'una genialitat que només les persones enamorades són capaços de fer, amb un estil de cow boy de mitjanit entre el Kris Isaak més ortodoxe i el David Bowie més canalla. I és que entre la nocturnitat de pafeto dels noranta i atmosfera arrossera de la ribera, el meu company fa realitat aquell certer refrany que diu que si un artista s’enamora de tu viuràs per a sempre.

I mentre escolte una altra volta la seua cançó, em ve a la ment la reflexió aquella al voltant dels regals que es fan, que el més important d'allò que es regala no és el que costa, sinó el que val. I me'n recorde d'una pel·lícula que em va marcar als inicis de la meua joventut i que fou “El club de los poetas muertos”. Hi ha una escena a la qual, a un xiquet que està internat a la prestigiosa Welton Academy, el dia del seu aniversari va rebre un regal molt voluminós. En obrir-lo, va descobrir que es tractava d'un joc d'escriptori, segurament molt car, obsequi dels seus pares pel seu aniversari. Però aquell xiquet estava trist: el que volia era el calor dels seus pares, però no la seua ostentació. Al final, després de conversar amb un amiguet, acaba llançant el regal terrat avall. Es pot, per tant, fer un regal carísim, però no tindre cal de valor per a la persona que el rep.

El verdader regal és doncs, aquell al qual un deixa la seua empremta personal, la qual cosa fa que el seu valor siga molt alt, independentment de quins siguen els seus costos, que no sempre han de ser crematístics, sinò que poden ser de temps, d'espai o de qualsevol altre tipus. Tal volta siga un senzill poema, un SMS entranyable, un missatge per whatsapp carinyós, un simple post-it amb unes paraules tendres,… o una bonica cançó d’amor.

Si voleu escoltar la cançó en qüestió, només heu de punxar al següent enllaç: Your-smile

Paterna.

 La toponímia és aquella branca del coneixement que estudia el nom dels llocs. Per què una muntanya s’anomena d’una determinada manera, o per què una sèquia o un barranc s’anomena d’una altra. Ja fa deu anys em varen encarregar fer un registre i un xicotet estudi al voltant de la toponímia del meu poble, de Paterna, que ara eix a la llum en una publicació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dins de la seua col·lecció d'onomàstica i de la sèrie “Toponímia dels pobles valencians". L’obra, que és un opuscle de 10 pàgines, replega una xicoteta presentació on descric el meu poble: la seua història, la seua geografia, el seu present, el seu futur, les seues festes,… tot això condensat en 2 pàgines. A continuació hi ha una replega topogràfica dels elements físics i partides més importants, així com de la presència humana, tant de poblament, vies de comunicació, com altres llocs d’interés. L’opuscle conclou amb una contraportada doble on hi han dos mapes: l’un, dels elements físics i partides i l’altre, de la presència humana. En ells apareixen marcats al lloc exacte on es troba cadascun dels topònims que s’han arreplegat a les pàgines anteriors.

Ara que estic fullejant esta publicació que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Paterna, no puc evitar mirar pel retrovisor de la meua vida i recordar la il·lusió que em feu el preparar este treball per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua quan, amb uns plànols d’un metre quadrat cadascun, havia d’anar assenyalant i identificant cadascun dels elements geogràfics, hidrogràfics, orogràfics, partides, vies de comunicació… que allí hi apareixien. Açò va anar acompanyat d’un treball de camp on, en companyia de mon pare i el Citroen que teniem aleshores, varem recórrer tots els indrets del terme municipal del meu poble: l’horta, amb les seues diverses partides, tal com la Corrucosa, la Canal Fonda, el Vado o la Closa; la muntanya, amb les seues urbanitzacions, tal com la Canyada o el Plantio i els seus racons entranyables, com la Vallesa, el Mirador, el Llac, Bonavista o la presa de la Canyada, on naix la sèquia de Montcada. O ja a la part més septentrional del terme, la Conarda, la Bassa Blanca, tocant amb el terme de Sant Antoni de Benaixeve, el Siscar, el Pla del Retor i el Barranc d’en Dolça, que en el seu últim tram fa de frontera natural amb Benimàmet. De cadascun d’estos indrets mon pare em contava alguna història. Així, el racó de Patiràs és una partida que deu el seu nom a les dificultats que allí n’hi havien per a regar els camps. El nom que més m'agradava era el Plà de Borla per la seua sonoritat. I el lloc més entranyable, l'antic berenador del tio Pasqual, i la caseta dels caçadors, on tants dies de Pasqua he anat de menut a menjar-me la mona.

No voldria concloure esta entrada sense donar les gràcies a mon pare, per acompanyar-me en la localització dels llocs i paratges del nostre poble. Així mateix, també vullguera agrair a Vicent Gabarda per la seua col·laboració a l’hora de localitzar determinats llocs que la memòria de mon pare no aconseguia recordar. Per a tots ells, el meu agraïment més absolut.

Esta publicació impresa està disponible en els llocs habituals. Però si voleu aconseguir-la en versió digital, només heu de punxar a l'enllaç següent:

http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/PATERNA

La connexió a Internet.

Hem perdut la connexió a l'internet. Al intentar accedir a la pàgina que utilitzem al treball, esta s'ha quedat en blanc i de sobte, ha aparegut sobe el fons blanc un  missatge en lletres negres d'impremta, probablement tipus arial o Times New Roman, que deia que la pàgina en qüestió no està disponible. A continuació, en lletra més menuda explicava l'origen del fallo, com una mena de manual de primers auxilis i les pautes a seguir per a continuar tenint connexió. Primer ha hagut un soroll  generalitzat, mesclat d'incredulitat i de sorpresa, per a acabar en un  comentari general "Que no n'hi ha internet". Ha segut el moment de parlar amb els companys dels costats. He intentat connectar-me una altra volta i... res, ni cas. I de nou, algun altre comentari amb els companys. Que si què haurà passat, que si és problema de la connexió externa i no sé quins altres comentaris més. Aprofite per a anar al servici. Intente connectar-me una altra volta  i...res. Em decidisc a esmorzar-. Diuen que a grans mals, grans remeis. I el remei se m'apareix en forma d'entrepà amb pernil dolç, amb el qual em quede com un capità general. Intente connectar-me una altra volta, refresque la pantalla i...res. I pense en este moment en el gran avanç, per no dir revolució, que ha segut el món de la informàtica per a la societat actual, en tots els àmbits, tant en el laboral com en el personal. Cóm ha canviat nostra forma de ser, començant per la forma de lligar entre els més jovens que ja no pregunten si estudies o treballes, ni es demanen el número de telèfon, sinó que la pregunta és si tenen whatsapp o facebook o twitter. Mentrestant, al món laboral tot funciona a través de la xarxa començant per la forma de treballar i les ferramentes que s'utilitzen, continuant per la manera de comunicar-se d'una forma quasi instantània i acabant per la manera d'acomiadar-se amb un missatge remés telemàticament. Tota esta tecnologia que ens ha acomodat la vida, fa que, el dia que falla és com si estigueren babaus el temps que no tenim connexió a Internet i no sabem fer res si no és amb la xarxa. Mentre reflexione al voltant d'açó, algú, emulant a Rodrigo de Triana, ha donat un crit "Que ja hi ha Internet!!" I he intentat connectar-me una altra volta i... ara sí que he pogut accedir-hi. I hem continuat treballant com si no hi haguera passat res.

Llengües en contacte.

Quan hi ha dos llengües en contacte, moltes voltes solen donar-se situacions curioses, variopintes i inclús còmiques al seu voltant, degut a una mala interpretació respecte al significat que una paraula pot tindre en una altra llengua. Així, a l'any 1971, En Ernest Ferrando va publicar al llibre de festes del Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, un article anomenat "L'escola en 1893". En ell ens conta cóm eren les escoles municipals, concretament a Paterna, en aquell any, baix la mirada d'un xiquet espaviladet anomenat de malnom "Griset". Ací vos reproduesc un fragment molt il·lustratiu del seu article, relacionat amb el tema que estem tractant.

"Han passat unes setmanes. «Griset» te una galta més grossa i vermella que l'altra. ¿Què li passa? Vol dir-li-ho al Sr. mestre per a que el deixe anar a sa casa. No sap com li ho té que dir en castellà, perquè el mestre es estremenyo i no enten el valencià.

- D. Joaquín...

- ¿Qué quiere?.

- Que me hace mal un... un "quijal".

- Te duele una muela?

- Un... "clavo", un diente...

El castellà no li entra a Griset. ¿Per què varen inventar el castellà? Una muela... ell coneix les moles de molí pero ningua d'eixes li fa mal".

Esta conversa que es produïa a finals del segle XIX, s'ha anat reproduint entre persones diferents, en contextes diferents i sobre temes diferents, però la circumstància de fons, sempre ha segut la mateixa: el contacte entre llengües i les confusions que, de bona fe, de volta en volta es duen a terme..

Ma mare sempre ens ha contat que quan era fadrina i vivia a cals seus pares, a una finca que hi ha encara enfront de la portalada on vivien, es va posar a viure un matrimoni que venia de Madrid. Varen fer amistat amb ells, especialment amb la dona. Un dia aquella dona va dir "Me voy a comprar judías verdes que a mi marido le gustan mucho". Tant ma mare com la meua iaia, que savien que l'home d'aquella senyora estava delicat de salut, comentaven entre elles "Fixat, va a comprar fessols". "Però si són molt indigests". "I més de nit". Un dia va coincidir ma mare amb aquella dona pel mercat. I en vore que a la venedora li demanava "judías verdes", es va esperar per a saber què era allò que havia demanat. I el que va comprar va ser... Bajoquetes. D'esta manera, es va resoldre el misteri.

En una altra ocasió, al costat de ca la meua iaia hi havia una altra casa, la cambra de la qual els amos l'havien dividit en diverses habitacions que les llogaven a gent forastera que s'establia a Paterna per a treballar. En esta ocasió es tractava d'una família que venia de Còrdova. La dona, quan parlava del seu marit, el anomenava com a "mi Curro" i quan parlava del fill, este era "mi Currito". I ma mare i la meua iaia es miraven. I després comentaven "Cóm que curro?" "Que li faltarà alguna ma?" "O algun braç? "I al fill?". I quan veien a l'home aquell, el veien amb els dos braços, i les dos mans, a l'igual que el fill. El misteri aquell es va resoldre quan, amb més confiança li varen preguntar a aquella dona que què era allò de "curro". I ella els va dir que "Curro" era el diminutiu carinyòs que als qui tenen el nom de "Francesc", reben a Andalusia.