Primera Comunió

El dissabte passat vàrem anar de primera Comunió. És tracta de la primera Comunió d'una xiqueta, filla d'una cosina germana meua que, curiosament, va nàixer el mateix dia que em vaig casar. Esta coincidència fa que, encara que siga inconscientment,  per a sempre associe les circumstàncies de la vida personal d'esta xiqueta, a les del meu matrimoni. Hui en dia, la primera Comunió alhora que és un Sagrament per mitjà del qual es menja per primera volta el cos de Crist també és un event social amb el que celebrem que aquell menut que va nàixer fa uns poquets anys, va fent-se cada dia una miqueta més major i va tenint més coneixement. És allò que en castellà s'ha anomenat sempre com a  "tener uso de razón". Es tracta d'eixe pas tan bonic de la infantesa més tendra, a eixa tímida adolescència que ens fa mirar els diversos aspectes de la vida d'una forma diferent, i que dóna pas a una sèrie de canvis físics com puça ser que envermellim les galtes quan parlen de nosaltres, o que se'ns omplirà la cara tota quallada de grans en eixa pubertat que està a punt d'arribar. Esta primera Comunió a la qual  vàrem anar l'altre dia, al menys en quant a la meua família materna es refereix, tal volta siga la última, d'eixa generació de xiquets, fills dels meus cosins i que varen nàixer ja en este tercer mil·leni. Des del seu naixement han crescut de la mà de les noves tecnologies, que utilitzen l'iphone amb la mateixa precisió que el pare de mon pare tenia amb l'aixada, o la tablet amb la mateixa destresa amb què qualsevol persona de la meua generació agafa un paper i un bolígraf per a escriure una carta. Sempre que acudisc a un event d'estes característiques, com pot ser una boda, una primera comunió o un bateig, em fa molta il·lusió tornar a retrobar-me amb els membres de la meua família, especialment, aquells que fa ja temps que no veig. Alguns, fins i tot, anys. És moment de recordar v/bells temps, especialment quan els protagonistes de la celebració vàrem ser nosaltres. Passats ja un bon grapat d'anys d'açò,  sempre m'agrada mirar la cara de felicitat del combregador, compartir l'alegria dels pares en vore que tot ha eixit be, disfrutar de la satisfacció dels iaios de tindre els seus pollets al seu voltant, recordar a aquells que ja no estan i que s'ho varen passar d'allò més bé en estos esdeveniments, en sana i sincera fraternitat, viure l'extraordinària harmonia entre els convidats, i gaudir de la quantitat de xiquets que corretegen per entre les taules i les cadires del saló, de forma atropellada, tot i aprofitant un dia inigualable, i recorde que algun dia era jo qui corretejava per entre les taules del Capri, en companyia de tots els meus cosins, en un dia tan especial.

Trobes

El passat dia tres de maig, vaig estar premiat al XXXII certamen literari Flor Natural Santa Maria del Lledó. Fou un acte molt emocionant que va tindre lloc al teatre Principal de Castelló, dins del programa de festes en honor a la patrona de Castelló. Encara impressionat, no tinc només que paraules d’agraïment per a la Real Cofradia de la Mare de Déu del Lleó, per al president de la Junta de Govern, Ferran Barberà, així com per a la presidenta de la Junta de Cambreres, Laura Albiol. Per això mateix, m’agradaria donar-los les gràcies públicament i molt especialment als membres del Jurat que va seleccionar els meus senzills versos com a guanyadors. El meu pemari anomenat “Trobes a la nostra Mare, la Mare de Déu del Lledó”, beu de la tradició jocfloralesca, amb un metre clàssic com és la huitava capcaudada, emprada entre altres, per Ausiàs March. En este cas, enalteix la figura de la Mare de Déu en relació amb l’advocació de Santa María del Lledó. M’agradaria compartir amb tots vosaltres els meus versos. Cada paraula, cada vers, cada estrofa, és una pregària a la nostra Mare, per totes i cadascuna de les persones que degut a la cruel crisi que ens assota, estan vivint o malvivint de la millor manera que poden. Per tots els qui no arriben a final de mes, per tots els desnonats, pels xiquets que, de rebot, sofreixen les seues conseqüències, per tots aquells que no poden construir-se un futur digne, en definitiva, per tots aquells que més ho necessiten, ací vos deixe:

“Trobes a la nostra Mare, la Mare de Déu del Lledó”

Jo, trobador, del vostre rostre sant,
m’aclame a Vós, que sou la nostra Mare
i sense que la llum em desempare,
vos deixaré, per sempre, aquest nou cant.
És un capoll, que un pobre caminant
vos deixa als peus, en adalil penyora
que espellirà en rompre al punt l’aurora
i omplirà la vostra imatge pura
de la claror del dia nou que sura,
car jo de Vós, sóc trobador, Senyora.

TROBES

“Com un infant a la falda de sa Mare”

Salm 131: 2

Mare de Déu,     Senyora i Sobirana,
alba creixent,     regina i mare nostra,
de l’amor ver,     Vós sou ben clara mostra
del que a Vós té     Castelló de la Plana.
Sou l’amanir,     amb la claror del dia
que al cel romp     en despuntar la llum
que a cada jorn,     com olorós perfum
ens du a Vós     en santa lletania.

Espill de Déu     raó de l’alegria
sou nostre empar,     la nostra benaurança,
la nostra fe     i la nostra lloança,
el nostre crit,     la nostra companyia.
Vós reflectiu     l’amor de Déu donat
gratuïtament     a l’home bondadós
que per mitjà     del vostre hort sempre clos
el Fill de Déu     de Vós va ser ben nat.

Descans en Déu     sou el be més apreciat
no sou la llum,     sinó el reflex que brilla
el diamant     de la fidel pubilla
que entre els seus dits     hui refulgeix destrat.
Vós sou l’encens,     Vós sou manilla d’or,
que és sentiment,     maragda d’assutzenes,
porteu d’amor     les mans per sempre plenes,
car sou cresol,     paraula i mocador.

Jo no sóc més     que un simple trobador
que vol cantar     a la seua Mareta
amb senzill vers     d’una paraula dreta
per a mostrar,     així el seu fervor.
Voler de fill     que crema enmig del vent
amb veu d’infant     que prega tremolós
al Pare Déu     que per mitjà de Vós
m’escoltarà,     per Vós, sempre silent.

Porteu als ulls     l’esguard del pa calent
i entre les mans     la fe de tot un poble
que vos segueix     amb sentiment tan noble,
que sou l’alè     de cada pensament,
de cada llum,     de cada matinada,
quan els ocells     alaben amb escreix
al Creador     quan el nou dia creix
i la foscor     vos resa il·luminada.

Vos trobaré     amb l’ànima destrada
car sou l’encís     de tot castellonenc
que als vostres peus     es postra amorosenc
per venerar     la flor més perfumada,
car escolteu     de tots cada pregària
i la oferiu     al nostre Pare Etern
que ens lliurarà     a tots del trist infern
i ens mostrarà     la senda necessària.

En el carrer     Vós sou la lluminària
que al breu camí     ens guia amb pietat
car sou l’amor,     el rostre immaculat,
l’albor del mar,     la nostra pau diària.
I en el camí     mostreu l’evidència
car sou reflex     del vostre Fill volgut
qui, a la Creu,     en gest tan absolut
ens va donar     sa vida amb vehemència.

Qui va a Vós,     tot demanant clemència,
Vós l’escolteu,     car sou Mare de tots
i Vós guieu     al camí ple de clots
a tot aquell     que prega amb innocència.
Hui de la mà     ens porteu per camí rel
car el desig     de nostra Lledonera
és acollir     a tots baix la senyera
que és vostre mant     d’estrelles dalt del cel.

Sou i sereu     nostre millor estel
que al firmament     hui brilla en la foscor.
Baix les arrels     s’amaga hui el tresor
de Vós present     amb sentiment fidel
només mostrat     a persones humils.
Feu de Babel     perenne Pentecosta,
del dubte greu,     sigueu sempre resposta
i nostra fe,     s’estenga entre els gentils.

Dama del be,     adalil d’adalils,
perpetu prec     matines a completes,
sou el nou joc,     xiqueta entre xiquetes,
el bell perfum     que emana entre els gesmils.
Hui vos mostreu     donzella entre donzelles,
en la foscor,     finestra sou, que s’obri,
ric aixovar,     dins de l’armari sobri,
tot el sentit     de les paraules belles.

Amb Vós espill     la rosa entre roselles
enmig del prat,     com arc de sant Martí
doncs sou la flor     més bella del jardí
que oneja al vent     d’un cel de meravelles.
Sou lliri i cant     i ombra i contaralla,
l’amor present     a la fulla i a l’arbre,
bust esculpit    amb bessos, en el marbre,
el rostre etern,     de la santa Troballa.

Sempre sereu     la pau en la batalla,
fum de l’encens,     el crit de nostra audàcia,
l’amor de Déu,     sou la plena de gràcia
que enmig del món     destrossa la muralla,
encen la llum     de la paraula certa,
obri el pany     de la porta tancada,
ensenya al món     la casa il·luminada
i mostra a tots     la vostra descoberta.

Entra el frescor    per la finestra oberta
de bon matí     quan romp el dia nou
i ja la nit     plena d’estrelles clou
a un dia cert     on Vós sou nostra alerta.
Car Vós resteu     pendent dels vostres fills
no caiguen mai     en brases dels malignes
perquè voleu     que d’amor siguen dignes
i mai del mal     i tots els seus perills.

En el jorn clar,     quan creixen els clevills
dels alifacs     que ens fan minvar la vida,
Vós sempre esteu,     alerta i sense mida,
dels innocents     i d’aquells més senzills.
Companya sou     del nostre últim senyal
quan partirem     a la casa del Pare.
Allí estareu     en el moment declare
davant de Déu     al judici final.

Venen a Vós     amb gest transcendental
de tots els llocs     de tots els nostres pobles,
amb el seus balls     cantant-vos noves cobles,
són les millors,     de veu tradicional.
Plouen les flors,     esclat de passió,
per Vós que sou     de Castelló regina,
fervor que als ulls     de tots hui s’endevina
en el carrer,     fins a l’últim cantó.

Alceu l’esguard,     els fills de Castelló
amunt els cors     cap a la nostra Mare
que a cap de fill     jamai el desempare
la Maedéu,     la Verge del Lledó!

Alexandre Navarro, el tren i la torre

En esta nova entrada al blog Escriure per a ningú, tenim esta setmana el plaer d’entrevistar al poeta Alexandre Navarro. Nascut a Nàquera el 1972, en l’actualitat és professor de valencià a l’institut de Xiva (la Foia de Bunyol). Acaba de eixir a la llum el poemari “El tren i la torre”, publicat per Onada Edicions. Amb ocasió d’este fet, Alexandre Navarro respon a les nostres preguntes sobre l’obra i l’autor.

1.- La infantesa és el motor de les persones. Som com som perquè hi ha algun fet a la nostra infantesa que ens ha influït en la nostra manera de ser i que es projecta en la nostra forma present d’actuar. M’agradaria començar demanant-te que ens contares un record de la teua infantesa.  

És difícil triar un record, un sol record. La pàtria dels escriptors és la nostra infantesa. I la meua infantesa té lloc en un poble que ha canviat moltíssim. Era un poble petit i predominantment blanc, blanc de calç. Tot ha canviat molt i no necessàriament com m’hauria agradat. El record que em demanes és la memòria d’uns anys en un lloc que vist des d’ara quasi sembla arqueologia... I tan sols han transcorregut trenta o trenta-cinc anys! No és difícil sentir-se de vegades com a viatger en la pròpia pàtria i per això la memòria té un somriure agredolç. 

2.- Professor i poeta… La teua formació és més aviat jurídica, car ets llicenciat en Dret per l’Universitat de València. Exerceixes, però, de professor de valencià a l’institut de Xiva. Què et consideres més, un operador jurídic amb vocació de poeta o un escriptor amb estudis jurídics? 

Tan sols em considere Alexandre Navarro, que ja és bastant complicat de vegades. Al llarg de la meua vida he tingut la sort de desenvolupar la meua activitat professional en camps molt diversos que m’han ajudat a tindre, crec, una visió més àmplia de tot allò que ens envolta. Aquest fet m’ha enriquit i m’ha permès viure diguem-ne diverses vides en una de sola.

3.- Com et ve la vocació d’escriptor?

No sé si em vingué o jo vaig acudir-hi. En un moment determinat, després de llegir compulsivament des dels nou anys d’edat, sentí l’impuls d’expressar-me, jo també, per escrit. El primer que vaig publicar fou algun article a la revista del meu institut del CEI de Xest, a la Foia de Bunyol, on estava internat. L’origen, doncs, cal cercar-lo en els llibres llegits i el desig d’imitar-los. De fet, el primer llibre que tinc consciència d’haver llegit és una adaptació infantil de la Ilíada, que un company portà a classe a 3r d’EGB, quan teníem 9 anys. Estava il·lustrat amb imitacions de figures negre i vermelles de ceràmica grega. Vaig restar fascinat. Supose que aquella fascinació m’exigiria amb el temps formar part dels creadors d’aquella meravella. Des d’aleshores, des d’aquell descobriment, estic sempre a prop dels llibres i m’acompanyaran sempre, com a escriptor i, sobretot, com a lector. 

4.- I concretament com a poeta?

A 3r de BUP, als 17 anys, la professora de Valencià ens féu llegir per imperatiu acadèmic l’antologia d’Estellés que havien realitzat Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador. Tinc encara aquell volumet a casa, editat per 3i4. A mi la poesia em disgustava, m’espantava el malbaratament de paper que suposava dedicar una pàgina sencera a tres o quatre versos. Una antologia de García Lorca que tenia mon pare entre els seus llibres havia despertat aquesta animadversió pueril en els meus anys d’infantesa. Preferia la narrativa o la biografia. Doncs bé, just el dia en el què complia 17 anys, vaig fullejar aquella obra d’Estellés i, ves per on, l’exemplar s’obrí per la pàgina 87, que conté el sonet 34 d’El gran foc dels garbons. Aquell poema, trepidant, acaba amb l’esment del meu poble, Nàquera. Em vaig dir, ple d’un local orgull patriòtic, que si se’n parlava del meu poble, seria interessant. I em vaig capbussar. Fou una commoció absoluta. Al cap de pocs mesos ja intentava imitar l’Estellés.

5.- Quin és el teu racó favorit per a escriure? Què et mou a escriure?

No tinc temps per a racons favorits, encara. Porte sempre amb mi un quadern i allà escric idees, imatges, indicis... A qualsevol lloc. Sobre la motivació per a escriure, crec que és la necessitat que sent de compartir la meua visió del món i de les circumstàncies que m’han estat donades a viure.

6.- Fins a quin punt la teua experiència personal influeix en tu a l’hora d’escriure?

En una gran proporció, sens dubte. Si escric sobre l’amor és perquè estic enamorat: no es tracta de cap exercici retòric. I així amb la resta de sentiments. En el meu cas, la literatura és la projecció de l’escriptor, més o menys matisada per les lectures i encara aquestes com a instrument, com a estil, com a eina. Ara bé, existeixen molts models de relació entre la vida i l’escriptura i tots ells són vàlids si el resultat és el que cerca l’autor. 

7.- Cóm definiries el teu estil poètic?

Potser resulte una definició utilitària, però m’agrada pensar que els meus lectors sabran reconèixer-s’hi en major o menor mesura en allò que escric.

8.- Quines influències recull la teua obra poètica? 

Moltes, molt diverses i en contínua evolució, com la persona i les seues circumstàncies. El primer autor que vaig conèixer fou Estellés, com ja he dit. Després vindrien els poetes arabigovalencians, en la versió de Josep Piera, que foren el pòrtic a la lírica andalusina i àrab en general. D’aquest autor, en concret, el llibre de Maremar seria molt important per a sentir-me capaç d’escriure, semblantment a Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Hi ha, també, una obra excepcional, que és Pietà, d’Antoni Ferrer que esdevingué una revelació en més d’un sentit. Enric Sòria, que m’impressionà i segueix sent un model molt apreciat. També autors llatins, especialment Marcial, Juvenal i Catul. Molt especialment cal destacar Kavafis, Fernando Quiñones i Borges. També m’ha influït molt a nivell literari el plantejament moral i cívic de Marc Granell.

9.- Des de “Quina lletra caldrà escriure’t / confús de llengua i tèrbol d’enteniment?”, fins a “L’amor de tu / com una campana / dolorosament badada...” han passat ja vint-i-cinc anys. Recordes quin va ser el primer poema que vares escriure?

No el recorde, devia ser bastant llastimós. En qualsevol cas, li dec gratitud perquè sense ell no haurien arribat els altres i no hauria pogut descobrir tot el que la literatura m’ha donat com a autor. Vull destacar molt el fet que escriure m’ha permès conèixer i poder gaudir de l’amistat amb persones realment extraordinàries. Aquest és el premi ocult, i no menys important, de l’escriptura.

10.- Quin fou el primer premi que vares guanyar? Què recordes? 

Fou un accèssit als premis DISE que organitzava el Servei d’Informació a l’Estudiant de la Universitat de València. El guardó consistia en 20.000 pessetes [120 €] i la publicació en una elegant plaquet col·lectiva. Fou emocionant i ho recorde amb molt d’afecte. Allà hi vaig coincidir amb persones amb qui forjaria una amistat que encara perdura, com Lourdes Toledo o Benjamí Súnyer.

11.- A aquell primer premi, li’n varen seguir un bon grapat, com el Ciutat de Tarragona, el Mar Granell de la Vila d’Almussafes, el Josep Maria Ribelles de Puçol o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. De sobte observem una parada en la teua activitat literària, almenys en la seua dimensió pública. Es va tractar d’una parada tècnica, d’una parada biològica o, com fan els llauradors quan plou, que en no poder anar a l’horta per estar el terreny enfangat es dediquen a pelar cacau o dacsa a l’andana?

No hi ha cap raó misteriosa ni mística. Durant aquests anys d’aturada literària com a escriptor, que no com a lector, em vaig dedicar a d’altres coses i no sentia la necessitat d’escriure. De fet, creia que no escriuria mai més i ho havia assumit com una etapa, una més, tancada. Després, canvien les circumstàncies vitals i recuperes el camí del full en blanc. 

12.- Amb “Encesa fotografia” reprens l’activitat poètica després d’uns quants anys sense publicar poesia. Es té la mateixa il·lusió als vint que als quaranta quan hom s’enfronta al paper en blanc? 

La il·lusió és la mateixa, però l’experiència proporciona un resultat diferent. Posem per cas que és la mateixa llum vista a través d’uns altres ulls. Són els ulls amb vint anys a cada pupil·la, vint anys que de vegades pesen com vint segles.

13.- Fins ací arribà la riuada és una frase que, de forma sistemàtica, apareix escrita a una sèrie de plaques que s’han col·locat a determinats edificis del centre de València per a indicar fins a quina altura va arribar l’aigua en la riuada de 1957. Aquesta, fou una frase que, quasi en forma de mantra, et va acompanyar en la composició del teu anterior poemari, Encesa fotografia, per a manifestar que et venien els versos a la ment com si es tractara d’una riuada. En la composicio d’aquest nou poemari que ara veu la llum, El tren i la torre, t’ha acompanyat alguna frase o alguna expressió d’aquest tipus? 

M’agrada creure que ha passat la riuada i ara tan sols perdura la humitat i la sentor profunda de l’aigua, amb el fang fèrtil que deixa l’aigua tèrbola de les passions, humanes o meteorològiques. No he detectat cap mantra dins aquest llibre, tot i que algun lector més atent que no jo potser puga fer-ho. Em diverteixen les bromes del meu subconscient.

14.- Ara parlarem del teu últim llibre. Publicat per Onada Edicions, a El tren i la torre observem dos elements: per una banda el tren, el conegut trenet, i per una altra la torre, la torre Bofilla. Sempre es busca en poesia un títol que enganxe per la seua complexitat i per la seua abstracció. En el teu cas, es tracta d’un títol senzill, quotidià i que enganxa per la seua claredat. Quina relació hi ha entre el tren i la torre? 

Segons Josep Porcar, el tren simbolitza l’amor, el viatge, l’ímpetu. La torre, per contra, la realitat, l’obligació, el deure. Dos símbols: el moviment contra l’estatisme. Em sembla una bona explicació.

15.- El poemari es divideix en dos parts: una primera, anomenada El tren i la torre, que es compon de trenta-cinc poemes, i una segona, anomenada Quadern dispers, de vint-i-set. Són poemes curts, aparentment senzills, però que darrere de la seua senzillesa s’amaga tota la substància d’allò que ens vols transmetre. 

Efectivament, he pretès reduir al màxim el poema, sintetitzar el que volia dir. De vegades, però, encara he cedit davant la força del discurs narratiu. El proper llibre caminarà per ací. 

16.- Amb ocasió de la publicació del teu llibre, hem tingut ocasió de llegir un bon grapat de crítiques cap al teu llibre. Totes favorables i totes escrites amb molta estima. Manel Alonso a www.sonsdexaloc.cat, dedica tota una columna per a fer la crítica del teu poemari. Una crítica excel·lent, on diu que Els poemes són concisos, aparentment senzills i diàfans, breus com l’esclafit d’una idea brillant. Ramon Guillem a la Cartelera Túria manifesta, en parlar d’El tren i la torre, diu que ens parla de l’amor i del paisatge, d’un món interior expressat a traves d’uns versos llampants i acerats. Què et pareix l’acollida que ha tingut el teu poemari?

Estic molt content i agraït per la favorable recepció de l’obra, de veres. No m’ho esperava. Després d’escriure un llibre no espere res. Tanque aquesta etapa i em sent alliberat per a iniciar altres projectes. 

17.- Cóm veus la poesia valenciana i en valencià? 

Estic sorprès i satisfet per l’abundor i la qualitat. Vivim un moment molt especial. Hi ha molta il·lusió i ganes per fer les coses bé, per contribuir a l’eixida del període d’ombres que hem viscut durant tants anys. Crec que volem recuperar l’orgull de ser escriptors valencians i d’exercir l’ofici amb dignitat, reconeixement i arrelats a un poble representat per les seues institucions. Seria exagerat afirmar que veiem la llum a l’eixida de les catacumbes, però és terrible i significatiu que qui durant anys ens ha governat  ara es passege pels jutjats. Al capdavall, el que no ens mata ens fa forts... Per tant, estem més forts que mai. 

18.- Fa un temps vares mostrar públicament a través de les xarxes socials el teu desacord en llegir una entrevista feta a Sam Abrams, on aquest deia que “després de Miquel Martí i Pol, no hi havia cap poeta nacional que en pugui ser el successor, perquè els noms possibles només representarien una de les línies de treball de les moltes que hi ha obertes actualment”. A continuació nomena a una sèrie de poetes entre els quals no n’hi ha cap de valencià. Realment no en tenim cap d’autor que paga la pena –la qual cosa dubte moltíssim veient l’alt nivell d’autors valencians que en l’actualitat hi ha- o és que a Catalunya només es miren el melic sense tindre en complte les perifèries?

D’entrada, el concepte de poeta nacional potser és d’una altra època, em recorda el patró d’un poble o a l’estendard municipal. El “poeta nacional” no pot ser el Penó de Santa Eulàlia o el Penó de la Conquesta de la literatura catalana. Tenia el seu sentit en temps de Jacint Verdaguer o contra Franco, posem per cas, però ara no li veig massa funcionalitat. Des de la cordialitat amb Sam Abrams, que l’aprecie molt i des de fa molts anys, no puc compartir la seua apreciació. Enric Sòria, Antoni Ferrer, Marc Granell, Josep Porcar i molts d’altres –que em perdonen si no els esmente tots, per favor- són d’un altíssim nivell i no és que paguen la pena, sinó l’alegria i el goig de llegir-los, de fer-los nostres. Tampoc podem confondre l’apreciació d’una persona en un moment determinat amb la tendència que puga donar-se a un país, si és que existeix una única tendència de l’Ebre a les Alberes o del Sénia a Guardamar, cosa que dubte.

19.- Com augures el futur de la poesia en la nostra llengua?

El futur de la poesia en català és com el de qualsevol altra llengua: sempre a punt de morir i sempre viva, reviscolada i triomfant per damunt del temps i les circumstàncies. Constantí Llombart ja parlava dels “fills de la morta viva”... Segle i mig després de tan feliç auguri ací estem, amb les veles plenes de força.

20.- Cóm et veus d’ací a vint o trenta anys, des d’un punt de vista literari?

M’agradaria haver escrit novel·la i, permet-me la vanitat, les meues memòries. És un gènere que m’interessa molt, del qual crec que he après bastant, i m’agradaria contribuir-hi en les meues modestes possibilitats. Segur que hi ha algun desficiós o desqueferat a qui li vindrà de gust escoltar algunes de les històries que he viscut o que m’han contat. Constitueix el diàleg perpetu amb els morts, les veus que ressonen sempre en la nostra memòria col·lectiva.

22.- Atès el gran èxit que està tenint el teu poemari, ja estàs pensant en projectes futurs? Què ens podries avançar?

Tinc un llibre d’haikus en procés de revisió. En aquests darrers anys, la sensibilitat de l’haiku m’ha resultat molt útil com a vehicle expressiu. Després crec que seguiré amb els poemes més aviat narratius que durant molts anys m’acompanyaren. 
 

Des d’estes senzilles lletres, no podem tindre més que paraules d’agraïment cap a Alexandre Navarro, per la seua acollença i per haver-nos dedicat una estona del seu apreciat temps.

Facultat

Treballe a una empresa, les oficines de la qual es troben a la avinguda del Cardenal Benlloch de València. L'altre dia, aprofitant l'hora de dinar, després d'engolir-me allò que duia a la tartera i alguna peça de fruita que l'acompanyava, vaig eixir d'entre aquelles quatre parets, per a prendre una miqueta l'aire. A penes a uns cinc minuts d'allí, es troba el camp de futbol del Mestalla. I a un parell de minuts del Mestalla, el campus de l'Universitat de València. Allí vaig estudiar quatre dels cinc anys de la carrera de Dret. L'últim el vaig fer ja al campus dels Tarongers. Amb la intenció de recordar vells temps, m'acoste pel carrer Arts Gràfiques, per a accedir per la part de darrere a l'antiga facultat de Dret, per l'entrada a la qual s'accedia al seu annexe. Allà on fa una vintena d'anys bullia la xilladissa adolescent i juvenil dels qui ocupaven la cafeteria de la facultat, ara mateix, desmantellada, només hi han taules i cadires, totes desgavellades. Ara mateix este edifici l'ocupa una altra facultat i el primer que tire a faltar és la massificació que vaig viure en aquell lloc. Són les tres o les quatre de la vesprada d'un dia laboral qualsevol i, on fa vint anys era tot un anar i tornar de persones, en l'actualitat no és més que un mer lloc de tránsit per on a penes transiten un parell de persones. Travese pel corredor que separa la cafeteria del hall de la facultat, on es trobava la caixa enregistradora on s'abonava la consumició que immediatament anava a ser presa, en companyia dels amics, entre classe i classe. Accedisc al hall que cada dia jo travessava unes quantes voltes. Arribe a les impressionants escales paral·leles per mitjà de les quals s'accedia a les aules principals d'aquella facultat. L'enorm panell que presidia aquell hall, amb la imatge de la deessa Iustitia que, amb els ulls embenats, sostenia un pes per a impartit justícia, mentre a les seues vores, diferents imatges alegatòries de la justícia, com l'expulsió d'Adam i Eva del paradís, les Taules de la Llei donades directament per nostre Senyor a Moisés o el Tribunal de les Aigües reunit un dijous qualsevol a la porta dels apòstols de la catedral de València, entre altres, esguitaven aquell panell. Vaig creuar per primera volta aquelles portes un dia del mes de juliol de 1991, per a presentar la matrícula. A partir d'aquell moment, vaig viure una sèrie d'experiències tant de positives com de negatives. El descobriment de nous companys que varen acabar sent amics, i que de tant en tant em creue pels jutjats, les classes diàries, el coneixement d'autèntiques eminències com a professors, els nervis propis dels exàmens finals, l'eufòria dels aprovats. Per un instant tanque els ulls i escolte la xilladissa dels vint anys, olore el paper vell dels Aranzadis de la biblioteca, sentisc la inseguretat d'una revisió d'examen i torne a viure, com si d'un dejà vu és tractara, els sentiments que en el seu moment vaig experimentar. Per una volta tinc la sensació de tornar la vista vint anys en arrere encara que només siga per uns moments.

Estimada Marta

Fotografia: Iván Ortiz.

Tal i com vaig començar les meues paraules la nit del vint-i-un d'agost en el discurs com a mantenidor dels LI Jocs Florals de la Vila de Paterna, he volgut començar estes paraules personals meues de despedida al meu blog, amb les mateixes:  "Estimada Marta". Estos dos mots, trets del títol del meravellós poemari del genial poeta ja desaparegut, Miquel Martí i Pol*, foren les dos primeres paraules que vaig escriure al meu discurs, tot i manifestant d'esta manera l'apreci personal que tinc cap a tu i també cap a Ivan. Ara que els focus del Gran Teatre Antonio Ferrandis s'apaguen i comences a caminar per la senda de l'anonimat, ara que, a poc a poc, et vas llevant la banda de Regina de les festes de Paterna de dos mil quinze per a guardar-la al calaix dels bells records, ara que la corona de les il.lusions dóna pas  a la corona d'espines de la quotidianeïtat dels dies i dels estudis, m'agradaria dedicar-te unes senzilles paraules a títol personal, per a tu que tan dignament has representat la bonhomia, el saber estar, la laboriositat i la forma d'entendre la vida de tots els paterners. M'acomode sobre el replanell de la lluna minvant, com qui es seu a la talaia de la nostra torre moruna per a aguaitar el pas del temps i contemple tot un any, en el que has segut la viva imatge de Paterna. Sobretot a través de les xarxes socials he anat seguint  quasi tots i cadascun dels actes en els que has participat, en companyia de la teua cort d'honor. De veritat puc dir que has segut -heu segut- una dignísima representació del nostre poble, de la seua història i les seues tradicions. I ara, quan estàs en eixe bell moment de la teua vida en el que encara et queden moltíssimes més experiències  per a viure que les que ja has viscut, et dessitge tota una allau de bells sentiments que espere, algun dia es cumplisquen. Has passat a formar part de la història viva del nostre poble, com altres jovens ho han segut al llarg dels temps. Totes elles guarden dintre de si, com un tresor, eixe record d'eixe any de regnat al nostre poble. De veritat, et dessitge, que el dia de demà transmitisques als teus fills l'amor i l'estima pel nostre poble i els seus costums. Que quan el Crist de la Fe passe per davant vostre, digues als teus fills "Demana-li al Crist de la Fe que sigues bon xiquet". Guarda el record de cadascun dels moments viscuts com si d'una joia és tractara. Perquè allò que sempre ens queda, com un pòsit, com un sediment, són els records, que són el paradís del que jamai ningú podrá expulsar-nos. A la meua ment sempre quedarà el record d'aquella nit del vint-i-un d'agost de dos mil quinze, que vares ser proclamada Regina dels LI Jocs Florals de la Vila de Paterna. Et deixe  tots els meus millors desitjos, com qui diposita un ram de flors dins d'un pitxer amb aigua. I amb tota eixa col.lecció de bons records, em despedisc.

*Estimada Marta. Miquel Martí i Pol. Edicions 62. 1978.

Madame Marguerite

El passat cap de setmana vàrem tindre ocasió d'anar al cine, on vàrem vore la pel·lícula "Madame Marguerite", on una impressionant Catherine Frot fa una interpretació extraordinària de la controvertida vida de la baronesa Marguerite Dumont, personatge inspirat en la vida de la cantant d'òpera, Florence Foster Jeckins que, a l'igual que esta milionària nordamericana, no posseia cap de talent per a la música. Però la seua il·lusió per passar a la història com una diva del bel canto, així com pel seu poder econòmic, acompanyats tots dos pel carisma embadalidor de varios buscavides que l'engatusen fent-li creure allò que no és, aconsegueixen fer d'esta dona una dama de l'opereta bufa en un món de fantasía i il.lusio que ella mateixa es va creant a la seua ment. Davall un univers líric nascut entre les quatre parets de la seua mansió, a base de concerts lírics donats per autèntics professionals de l'òpera, amb motiu d'alguna que altra obra benèfica, en ells sempre es concloïa amb l'actuació com a colofó, de la desafinada veu de Marguerite Dumont, tot i ocasionant una hilaritat amagada entre els presents. A partir d'ací, una innocent Marguerite, a empentes de persones sense escrúpols, participa en una sèrie d'esperpents que la donen a conèixer, sense que ella se'n adone, com a un personatge de risa. En certs moments de la pel·licula em recorda el conte de l'emperador per a qui teixixen un vestit d'aire i acudeix a un acte tot nu, creient ell mateix que duia un vestit extraordinari, davant la sorpresa de tots, que en lloc de advertir-lo que estava en porreta, pel contrari, encara alabaven el bon gust que havia tingut per a triar aquella vestimenta. És extraordinària la escena en la que una de les cantants d'òpera habitual dels concerts benèfics de Marguerite, recrimina al periodista sense escrúpols que promociona la carrera professional de Marguerite, que no li haja escrit ni una sola línia per a fomentar la seua carrera musical, que ha de malviure entre audicions, concerts benèfics i allò que bonament li va eixint. Ambientada en els modernistes anys vint del segle XX i dirigida per Xavier Giannoli, Madame Marguerite és una reflexió alhora que una crítica de la nostra societat, on prima la mediocritat, divulgada per grups de comunicació que només busquen el rèdit econòmic, per damunt del talent, la qual cosa fa que s'espente la carrera professional de determinades persones, mentre que la de altres, amb moltíssim més de talent, és queden aparcades a la vora del camí.

Estellés i jo

Este diumenge passat, va fer vint i tres anys que Vicent Andrés Estellés ens va deixar. I va deixar òrfena la poesia valenciana, amb el seu estil personal d'escriure. No, no vaig a mentir i dir que el vaig conèixer i que varem ser grans amics, perquè no fou així. De fet, no vaig coincidir amb ell crec que mai. Però revise la meua senzilla biblioteca personal, i repase, amb els dits, un llibre anomenat "L'hotel París", un xicotet opuscle d'unes cinquanta pàgines, que vaig adquirir al principi dels anys noranta, quan començava a escabussar-me en el delicat món de la poesia. Es tracta d'un poemari escrit als anys cinquanta. L'autor no deuria tindre més de trenta anys i, entre aquells primers versos seus, s'esmunyien una sèrie de sentiments, dirigits a una tal Françoise, o persona indeterminada en una segona persona intimista, on fa partícep al lector d'aquelles circumstàncies pròpies que li peocupaven a l'autor i, per extensió, a la societat que l'envoltava: la fam, la por, el desig, la passió, l'amor per la terra... Bé, deia que repassant eixos primers versos del nostre benvolgut poeta, veig, a la primera plana del llibre, com un esborrany, una signatura i una dedicatòria. I una data i un lloc. En eixa primera plana, que ja comença a engroguir-se pel pas del temps, llisc: "Per a Aleixandre, amb una abraçada de Vicent Andrés Estellés. 27-1-92. Valéncia ". Escrit amb una cal·ligrafia de qui ha estat anys i anys escrivint a mà i a màquina d'escriure de les antigues. De nit i de dia. Amb estilogràfica o amb llapissera. Tant se val. Aquell famós any de 1992, em trobava en segon de carrera. I entre tema i tema de dret penal, m'iniciava en la lectura d'un madur Estellés, que de tant en tant eixia en algun mitjà de comunicació local. "Las fuentes del Ordenamiento Jurídico són la ley, la costumbre y los principios generales del Derecho". "M'agrada molt el pimentó torrat, tallat a tires. Raone llavors, distret, amb els productes de la terra...". Aquell hivern de 1992, va aparèixer publicada al telenotícies de Canal Nou la notícia següent: que el poeta Vicent Andrés Estellés havia estat ingressat a l'hospital Arnau de Vilanova de València, a conseqüència d'una caiguda que havia patit per culpa d'una galeta. I les casualitats del món varen fer que el metge que l'havia atés en urgències era company meu de facultat, metge de matí, estudiant de dret per la vesprada i exemplar marit i pare de família de nit així com els caps de setmana. Ell va ser qui em va aconseguir l'autògraf del nostre poeta. I ara, vint i quatre anys després, encara recorde aquella timidessa pròpia dels deneu anys que em va impedir ser jo mateix qui aconseguira aquell estimat autògraf i haver tingut la possibilitat de conèixer a un dels poetes més grans del segle vint.

Mascletà

Cent quilos d'explosius ens permeten fer un castell de focs d'artifici espectacular que deixe amb la boca oberta a mig món, o bé fer esclatar un cotxe bomba a la porta d'una administració pública, que deixarà amb la boca oberta a l'altre mig món, però d'horror i d'estupefacció. En un cas, la finalitat serà fer espectacle. En l'altre crear confusió i caos. L'altre dia, la meua dona i jo, varem anar a la plaça de l'ajuntament de València, per a gaudir de la impressionant mascletà amb què ens va delitar el pirotècnic que eixe día disparava a la catedral de les mascletaes. Feia temps  que no vivia eixa experiència. Vaig tornar a reviure situacions ja viscudes, en una espècie de deja vu: La quedada amb els amics a la porta de Correus, l'aglomeració de la gent que en certs moments pot arribar a ser angoixosa, el venedor ambulant que ven, amb el carrer de la compra, llaunes de cervesa a un euro, el mimo que asombra els xiquets i no tan xiquets amb el seu espectacle de carrer, el venedor de globus a l'estil de la pel·lícula Up, el músic ambulant que anima la festa a canvi d'unes simples monedes, el baló enorm de propaganda que va donant bots per damunt del cap dels congregats, el pirotècnic que està davant de la porta de l'ajuntament amb un casc verd a la ma i que dóna avís a la fallera major, quan es possa el casc al cap, de que pot començar a disparar-se la mascletà, l'espera tediosa quan falten només cinc minuts per a que comence tan important espectacle, les emocionants paraules de la Fallera Major que s'escolten per la megafonia: "Senyor pirotècnic: pot començar la mascletà", l'olor intens a pólvora que tant ens emociona als paterners, ...Tinc entés que la mascletà que dispara la pirotècnia Vicent Caballer a la plaça de l'ajuntament de València per a falles, és la mateixa que dispara este extraordinari pirotècnic a l'avinguda d'Europa a Paterna el dia del Crist de la Fe. De fet, algun any vaig assistir a les dos mascletaes, i recorde algun efecte de ritme, que era similar en les dos. La mascletà, és soroll. I ritme.  I comboi. I colla d'amics. I barret de palla. I mocador d'herbes nugat al coll. I València en falles. I ulleres de sol. I la primera mànega curta de l'any. I el got de cervesa a la ma. I un plat de braves en acabar. En definitiva, mentre hi ha qui fa del terror un espectacle execrable amb cent quilos de pólvora, la mascletà és la forma genuina que tenim els valencians de fer, amb els mateixos cent quilos de pólvora, un espectacle de soroll i de festa, de percussió i de màgia, amb l'elegància que l'explosió de tota eixa aparellada pirotècnica ens ofereix a les dos de la vesprada.

La ruta del colesterol

Caminar ha deixat de ser una forma de desplaçar-se d'un lloc cap a un altre, perquè cada volta utilitzem més els mitjans de transport de tracció necànica per a anar fins i tot al cantó del carrer. Este sedentarisme ha fet que apareguen determinades malalties, la millor medecina per a combatre-les és l'exercici físic. D'esta manera, caminar ha deixat de ser un mode de transport personal i ha passat a ser una forma de fer esport, sobretot per als més majors, que ja no tenen la força per a anar a un gimnàs i tancar-se entre quatre màquines per a fer abdominals, esquena, cames... en una entretinguda taula que va marcant la rutina diària a ritme d'una matxacant música tecnomaquineta que ens sorbeix el poc de cervell que ens queda, dalt d'una monòtona bicicleta estàtica o d'una entretinguda el·líptica. Des d'un temps cap a esta banda, a tots els pobles, a tots els barris, quasi sempre recomanat per algún metge que altre, s'ha destinat alguna extensió de terreny més o menys gran, per a anar a caminar, sense escaparates que ens distraguen ni semàfors que ens puguen interrompre el ritme de de la nostra marxa. Sol tractar-se del perímetre d'alguna superfície gran, o algún camí prop del poble, que ens sol portar normalment a alguna ermita, o al cementeri, amb una orografia a poder ser amb pujades i baixades, no molt pronunciades, però si suficientment marcades, com per a notar l'esforç que es fa al caminar. De fet hi ha llocs on, segons faces el camí en un sentit o en el altre, és més costós o menys, segons la intenció i la voluntat que eixe dia tinga un en esforçar-se més o menys. A Paterna, la ruta del colesterol que podriem dir és la oficial, és la que abarca tot el perímetre dels quarters militars que ocupen la zona de campament. Així, rodant per l'Avinguda d'Europa, continuant per el camí paral.lel a la CV 31, que separa Paterna de Benimàmet,  fins a arribar a la rotonda que dóna entrada a Paterna per campament i que inicia la Avinguda de les Corts Valencianes, fins a arribar al carrer mestre Ramon Ramia Querol, que arriba a la rotonda on comença l'Avinguda d'Europa, on varem començar el camí, tot este recorregut és el que s'anomena col.loquialment la ruta del colesterol. Fins i tot hi ha un lloc on s'han instal.lat uns senzills aparells per a fer una miqueta de moviment físic, com pot ser un aparell per a moure els braços en forma circular, o uns pedals per a moure les cames. Al llarg de tot el dia és normal vore a algúna que altra persona que segueix esta ruta. Bé un grup de dones amb blusa, falda i espardenyes de fer esport que duen de forma acompassada el camí amb una viva conversa, alguna parella de edat avançada que camina al seu ritme, algún jove totalment equipat per a fer running que va adelantant els grups que hem anomenat abans. Caminar ha deixat de ser una forma de traslladar-se d'un lloc a l'altre. Ara és la forma de fer exercici per a mantenir-se en forma sense fer molt d'esforç.

Cues

He anat al supermercat, en companyia de la meua dona, per a fer la compra. Una volta amb el cabàs plé de tot tipus de productes i d'aliments, m'he dirigit cap a la caixa per a pagar. Des del generós "Només portes una cosa? Pues pasa", que ens diu generosament el qui va davant de nosaltres quan anem pràcticament buits de compra, fins a la carrera desenfrenada a lo Ben Johnson que alguns es fan quan ix una nova caixera que ocupa una caixa buida i crida "poden pasar per esta caixa per ordre de cua", tot i perdent pel camí algún producte de la compra, es poden viure situacions molt variades i variopintes. Hi ha qui arriba i directament pregunta que quí és l'últim, encara que la resposta estiga ben clara. Hi ha qui arriba i, sense preguntar, es col·loca darrere de l'última persona que veu i comença a fer cua fins que li arriba el torn. Hi ha qui a mitant espera, de sobte se'n recorda que li falta un últim producte que, curiosament, s'encontra exposat a l'últim aparador, el més llunyà de la línia de caixes. I un es planteja el sa repte d'anar i tornar amb dit producte, sense que se li passe el torn, tot i deixant com a penyora, el cabàs amb la compra. Hi ha qui, amb molta delicadesa i aprofitant el desori que hi sol haver els caps de setmana als grans magatzems, especialment un dissabte a la vesprada, on tot són carros i més carros de la compra l'un darrere de l'altre, encara hi ha qui te el noble art així com l'atreviment de colar-se sense que ningú se n'assabente. Hi ha qui, a la cua de la caixa ràpida, on només es poden passar huit o déu productes per persona, intenta passar-ne'n algún més, amb la indiferència fingida de la caixera de torn. Hi ha qui, a la caixa autoservici que estan posant-se ara de moda, un intenta colar algun producte, sense que se n'adone la màquina. I què fem mentre esperen a la cua que ens toque el nostre torn? Mirem amunt i avall, especialment els aparadors ubicats estratègicament al costat de les caixes, que ens ofereixen apetitosos productes que consisteixen en llepolies, molt atractius per a la vista, especialment per a la dels més menuts. A voltes es manté algun tipus de conversa totalment superficial amb qui va davant o darrere de nosaltres, o fins i tot amb la caixera, sobre temes tan peregrins, però alhora tan socorreguts com tòpics, com puga ser el temps, mentre que la caixera ens ofereix comprar algun producte addicional, com puga ser una promoció o una oferta del tres per dos, vigent. En l'actualitat, la distracció més repetida per tots durant l'espera, entre els quals m'incloc, és la d'agafar el mòbil i revisar les nostres xarxes socials, així com les nostres comunicacions de missatgeria instantània. No deixa de ser curiós cóm hi ha qui, s'atreveix fins i tot, temeràriament, a telefonar a algú, o a agafar el telèfon mentrimentres està duent a terme l'onerosa acció de pagar, amb els consecuents erros que es poden produir. "El pagament el farà en metàl·lic, o en targeta?", ens preguntarà una simpàtica caixera, mentre diposita algun producte dins de la bossa de plàstic que acabem d'adquirir. Una volta feta la transacció corresponent, abandonem l'establiment amb una poltracada de bosses a les mans, tot i pensant que quan serà la próxima volta que hi tornarem per a fer novament la cua pertinent.