José Luís Llopis

Era a principis de  tardor de 2002 quan un D Bernardo Aparisi, ja esgotat per problemes de salut, demanava el seu trasllat de la parròquia de Sant Pere de Paterna a una altra més menuda. Monsenyor Agustín García Gasco, acceptava aquella difícil decisió i li concedia l'administració de la parròquia de nostra Senyora de Campolivar. Era l'inici de la primavera de 2003, un vint-i-nou de març, a punt de començar la Setmana Santa,  quan un ilusionat José Luís Sanchis prenia possessió de la Parròquia de Sant Pere Apòstol de Paterna. Ell seria qui s'encarregaria de regir el destí d'esta parròquia des d'aleshores. Nascut a Genovés, va ser ordenat sacerdot l'any 1989. El seu últim destí havia segut la parròquia de nostra senyora dels Desemparats del barri de Natzaret. Arribava, per tant, un nou rector amb una nova forma d'exercir el ministeri sacerdotal per a uns nous temps.  L'administració de la parròquia mare del poble, amb una recent transformació de l'organització de les seues festes majors, la substitució d'una persona, D Bernardo, que, després de més de vint-i-cinc anys entre els paterners, havia aconseguit ser uno més  entre nosaltres o el dur a terme una llavor de pastoral adaptada al tercer mil.leni eren, entre altres, els reptes que se li presentaven per davant, als quals ha sabut fet front i superar-los d'una manera encomiable. Este canvi va suposar, per una banda, un canvi de generació, car venia un rector jove, amb noves inquietuds i moltes ganes de fer coses i,  per una altra banda,  eixa juventut venia acompanyada d'una adaptació als nous temps, de modernització en forma de xarxes socials, pàgina web i altres elements. El passat dia vint-i-nou de juny, dia de Sant Pere, patró de Paterna, don José Luís Llopis feia pública una notícia que es va escampar ràpidament, com la pólvora: El Sr. Arquebisbe de València el nomenava pàrroc de les parròquies de Santa Maria i San Mauro d'Alcoi. Una trista notícia per a tots els paterners, que veiem cóm se'ns en va un home bo. Jugant jugant, han segut tretze anys al front de la parròquia de Sant Pere. Mire cap enrere pel retrovisor de la meua vida tretze anys en arrere i em veig amb trenta anys, en companyia d'altres persones organitzant la benvinguda del nou rector i no puc menys que possar-me una miqueta nostàlgic. Si don Bernardo va ser el rector de la meua infantesa, la meua adolescència i la meua juventut més tendra, don José Luís ha segut el sacerdot de la meua juventut més tardia i la meua maduresa. De fet, entre altres esdeveniments personals, ell va ser qui em va casar. El fet d'anar-me'n a viure fora de Paterna, va fer que, encara que no participara de la quotidianeitat de la parròquia, sí que he anat seguint, des de la llunyania el seu destí. I he de dir que, d'una manera callada, don José Luís ha sabut dur avant la parròquia de sant Pere amb constància i saviesa, amb perseverància i destressa. Qui serà el nou rector que el substituirà? A hores d'ara no ho sabem encara. Haurà de ser una persona no massa jove, amb el suficient carisma i amb caràcter emprenedor per a arrastrar a la gent, especialment els més jovens. Però al mateix temps amb la santa paciència per a dur de la mà a les persones més majors. Que tinga excesiva ma dreta per a tractar amb les persones més vulnerables de la nostra societat i ma esquerra suficient per a tractar amb els diferents col.lectius que hi han al nostre terme municipal. I que tot això sàpiga compaginar-ho amb una devoció sincera al santíssim Crist de la Fe. Tal volta demane massa? Des d'estes senzilles paraules desitgem de tot cor a José Luís, que eixe mateix Crist de la Fe l'ilumine en esta nova etapa de la seua vida que ara comença.

Tecnologia i trastos

Ja fa més de vint anys, em vaig comprar el meu primer ordinador. Es tractava d'un equip clònic, pentium 3, amb 16 megues de RAM, que en aquell moment era el no va més del mercat. Em va costar cent setanta mil pessetes, que vindria a ser uns mil Euros de hui en dia. Amb ell vaig jubilar la màquina d'escriure olivetti lettera 44 verda amb la qual vaig omplir la meua més tendra juventut de versos. Amb l'ordinador, era molt més fàcil i més cómoda la gestió de documents, que no calia traure'ls en paper si no volies, car a la pròpia pantalla un podia vore allò que havia escrit, sense necessitat de treure-ho en paper. Però tenia l'inconvenient que m'ocupava tota la taula que jo utilitzava per a estudiar. D'esta manera, ocupava només uns quaranta o cinquanta centímetres quadrats per a estudiar, mentre que la resta, fins a arribar a un parell de metres quadrats, els ocupava la torre, el teclat, el monitor, els bafles i la impressora. Déu anys més tard, em varen regalar, com a regal de boda, un portàtil, que m'acompanya en l'actualitat i amb el qual escric amb regularitat, amb 80 giges de capacitat i una muntonada de megues de ram. A l'any 2003, em vaig comprar el primer telèfon mòbil. Era un model de la marca Alcatel, més be xicotet, si l'acomparem amb el seu predecessor.  Em va costar dihuit mil pessetes. Després d'aquell primer aparell, li va seguir un altre. I després un altre. I així successivament fins a l'actualitat. De forma que, des d'aquell primer telèfon, uns vuit o deu han anat  passant per les meues mans, amb els seus carregadors, bateries i demés accessoris que els acompanyen. Conforme va avançant el temps i va evolucionant la tecnologia, el mercat tecnològic està dissenyat d'una manera tan volàtil, que el seu hardware pasa a estar obsolet d'una forma prou ràpida, normalment, per mitjà de campanyes magníficament  dissenyades per creatius que allò que realment pretenen és vendre, vendre i vendre. I al final esta circumstància fa que tinguem els calaixos plens de trastos: Bateries sense mòbils, mòbils sense carregadors, teclats sense monitor, monitors sense torre,... En definitiva, aparells òrfens i vidus amb els que no sabem què fer amb ells. Sempre ens quedarà el mercat de segona mà i el d'ocasió, normalment promocionat a traves de pàgines web especialment dissenyades per a cobrir esta necessitat, i poder desfer-nos així de la tecnologia que, en només quatre dies, ha passat a ser un trasto.

Internet

Internet no deixa de ser una gran ciutat dins de la qual es va desenvolupant cada volta més el nostre dia a dia. Hi ha carrers, places, parcs, avingudes, carreteres, autopistes, glorietes, mercats, grans magatzems, esglésies, ambulatoris, cafeteries, escoles, hospitals, llocs d'esbargiment, prostíbuls, universitats, botigues per on transitem, de nit i de dia, sense eixa por que moltes voltes tenim, a que físicament ens peguen una furgà o ens furten la cartera. Tots estos llocs s'han creat per a ser-nos de utilitat alguna volta en la vida. Fins i tot hi han llocs, anomenats black markets, des dels quals, d'una forma totalment anònima pots, des de comprar uns grams de droga, fins a contractar un sicari que li òbriga a algú el cap d'una pedrada, o li quiebre les cames a una persona que ens caiga malament. Des de qualsevol navegador que hi han ara mateix a l'ús, podem recórrer qualsevol indret que existesca arreu del món sense traspasar les quatre parets de la nostra casa i utilitzar-lo d'una manera correcta, sense més esforç que el que nosaltres utilitzem en prémer el teclat amb els dits, o una zona concreta de la pantalla. D'esta manera, convertits en els reis de la creació cibernètica, podrem demanar que ens porten a casa una greixosa hamburguesa d'una coneguda cadena de menjar ràpid, o demanar hora per a anar al nostre metge de capçalera, o fins i tot, signar per a que posen en llibertat una persona a la que no coneixem de res, però que ens han demanat que, per favor, prestem el nostre recolzament per una noble causa. Recentment, he descobert, caminant per està ciutat virtual, a persones que, per la seua edat, -més de setanta- mai en la vida m'imaginava que me les trobaria per estos racons telemàtics. Professors, coneguts i, fins i tot, familiars, que han descobert este món virtual, paral·lel al món físic. Mai és tard, si la dita és bona. Doneu-me un punt de suport i mouré el món, va dir Arquimedes. I este punt de suport, hui en dia, és un simple terminal d'ordinador, o un mòbil, a través del qual podem moure el món. Este és, doncs, el punt de suport des del qual ens projectem cap al segle vint-i-un.

Boda

Si bé fa unes setmanes vaig anar a un event de la meua família materna, ara l'esdeveniment correspon al d'un cosí meu, però de la branca paterna. La boda del meu cosí Dani amb Cyntia, la seua novia de tota la vida, ens va congregar a un bon grapat de Jandrets al voltant de la taula. Podria parlar del ius connubis i avorrir al personal amb allò de que totes les persones tenen dret a contraure matrimoni amb aquella persona que en llibertat han triat per a compartir els dies de la seua vida i raonaments pareguts, i afirmar-ho amb alguns cànons del Dret Canònic o amb alguns articles del Codi Civil. Però no vull cansar a la feligresia pròpia. Esta boda representa, al si de la meua família paterna i també de la materna, la última de tots els cosins meus, deixant a banda la possibilitat d'una boda en segones núpcies que, tal vegada podria ser. Sempre que asistisc a un event d'estes característiques, m'agrada contemplar a la gent que hi asisteix, saludar-la i recordar vells temps. Aleshores, em sorpren la següent pregunta: Quan fou la última volta que ens vàrem vore? A alguns, dies. A altres, mesos. Fins i tot anys a alguns. En eixe moment és quan un es veu reflexat en la imatge dels demés: En la dels més majors, que sempre et veuen com el xiquet que vares ser algun dia i et recorden algun que altre succeït que ja fa temps es va produir. En la dels teus cosins, als que veus igual que sempre i amb els que recordes algun que altre fet ja ocorregut i que sempre solen vindre a la memòria en esdeveniments d'este tipus. I també, i sobretot, en la dels més menuts, als quals has vist nàixer i créixer i que, d'event en event, observes cóm canvien de forma galopant. I veus com aquell xiquet que vares vore la última volta amb pantalonets curts i un polo  Lacoste, és un home fet i dret, que et trau un pam d'estatura i que ve agafat de la mà d'una joveneta com ell d'espigada i que te la presenta com la seua novia. És el moment de recordar a aquells amb els que en el seu moment un va compartir moments pareguts als que ara mateix estem compartint, que ja no estan entre nosaltres i que també disfrutarien en este esdeveniment en companyia dels seus. La vida és una roda que gira i gira, però que mai para, un camí sense retorn o un mar pel qual un navega i al que mai torna. I dins d'eixa roda, d'eixe camí o d'eixe mar, anem avançant. Diuen que de una boda eix una altra boda. De fet, la meua boda va eixir d'una boda anterior, a la qual vaig anar i on vaig conèixer a la meua dona. D'esta, n'eixirà alguna altra? El temps ens donarà la resposta.

Visita

Este cap de setmana tenim a Paterna una visita molt especial. Amb ocasió del cinquanta aniversari de la creació de la Parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats, la celebració del setanta cinc aniversari de la benedicció i entronització de la nova imatge del santíssim Crist de la Fe a la parròquia de Sant Pere, la erecció canònica de l’esglèssia de Santa Rita i el vint i cinc aniversari de la primera visita de la Mare de Déu dels Desemparats, esdeveniments tots ells ocorreguts a Paterna, de nou la seua imatge peregrina visitarà el nostre poble este cap de setmana. De tots estos esdeveniments que han fet història, només en he conegut un: el de la visita de la imatge peregrina de la Mare de Déu dels Desemparats a Paterna per primera volta, l'any 1991. Si sempre s’agraeix la visita d’una persona estimada, quan es tracta d’una d’estes característiques, sempre queda el regust de la posteritat, eixe pòsit que ens du a pensar que s'està fent història. Fa vint-i-cinc anys, jo no era més que un simple estudiant de COU, que no tenia molt clar per on derivar el seu futur: si per les lletres o pel dret. I vaig viure prou de primera mà aquella visita. El primer record que em ve a la ment és l'aparició de la imatge peregrina, a l'esplanada del quarter militar de Paterna, portada als muscles d'aquells que aquell any estaven fent el servici militar, entre els quals es trobaven amics i coneguts. Recorde sentiments, rostres, paraules, persones que ja no estan entre nosaltres. Plujes de pètals, paraules nascudes de dins del cor,  llàgrimes d'emocio, tots ells, moments inoblidables viscuts dins de la nostra història local. En aquell temps, no hi havien mòbils que enregistraren moments tan emotius. Només l'experimentada camera de fotògrafs locals, com Bordàs, Reyes o Vier i la d'algun particular que va fer fotos amb la seua càmera werlisa de carret ens han deixat per a la posteritat tendres imatges publicades a diversos llibres de festes locals. Especialment, recorde la plaça del Poble abarrotada de gent, per a rebre la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats. Mai en la vida l'he vista tan plena de gent, en cap dels actes que allí s'han celebrat al llarg de la seua història, de qualsevol tipus: religiosos, cívics, polítics... És una ocasió idònia per a retrobar-se amb la família, per a quedar amb els amics i per a retrobarse un, amb un mateix. Des d’estes sencilles paraules, vos animem a participar en estos actes que, de segur, faran història al nostre poble. Vos adjunte l'enllaç al programa d'actes dels mateixos:

http://cristodelafe.org/parroquia/node/134

Ceràmica

Segle XIV. L'anomenada sèquia d'Uncia, que naix com un ramal de la sèquia de Montcada a la zona  on es troba el molí del Testar i que és la porta de la Corrucossa,  hui és troba soterrada davall de les finques en entrar al nucli urbà de Paterna i transcorre per davall dels edificis situats al carrer Molins i per la plaça del Pou. En acabant transcorre per darrere del col·legi Villar Palasí, i a partir d'este tram, la seua aigua rega, dividida en diversos rolls, part de l'horta de Paterna. Per tota la zona dels molins i la de les olleries menors, s'estenien els millors tallers d'alfareria del moment. Mestres terrissers cristians i sobretot musulmans, abastien les cases més riques de tota Europa amb llibrells, àmfores, cresols, plats, cànters, i tot tipus d'escurada, que, moldejats per la sàvia mà de Çat Ageg, Ali D'Alamo o de Sancho Salvador entre altres, milloraven la qualitat de vida d'aquells que tenien la possibilitat de disposar de tota aquella terrisseria que tenia com a matèria prima l'argila de terracànters magistralment adestrada pel terrisser, mullada amb aigua de la sèquia d'Uncia, que naixia de la sèquia de Montcada i a la seua volta del riu Tùria, cuita dins d'un forn morú amb llenya de la lloma de Betxí i pintada a mà amb els colors verd i manganés, característics de l'època i del lloc on es fabriquen. Grans eren les encomanes que es feien als tallers de ceràmica que s'estenien a Paterna, encara que hui en dia no en queda cap de vestigi d'eixe passat esplendorós que va brillar en mig món en forma d'escudella, de gerra o de pitxer.

Segle XXI. El turista, abillat amb xancletes brasileres, pantalons vaqueros tipus bermudes amb la tela desgastada, polo color fang i una gorreta amb visera, amb la màquina de retratar penjada al pit, un mòbil d'última generació enganxat a un pal selfie a una mà, i un suat plànol de la ciutat a l'altra, és disposa a recórrer les vistoses sales d'un museu qualsevol, perdut a algun racò soterrat del món. L'altre dia, vàrem estar uns dies a Xàbia. I vàrem tindre ocasió d'entrar al museu d'etnografia que hi ha a aquella localitat. A una vitrina, custodiada per varies peces de ceràmica de Manises de tonalitats daurades, característiques d'un temps i d'una moda concreta, destaca la peça que apareix a la fotografía d'esta entrada. Qui sería el mestre terrisser que elaboraría esta peça de ceràmica? Tal volta Ali Maydut? O Bernat Rodrigo? O no seria Eximeno Alboruch? El pas del temps no ens ha deixat només que un tros de l'escudella que, sis-cents anys darrere en el temps era utilitzada al castell de la Granadella. El seu reflex envernissat, no és més que l'aura de misteri que l'envolta. Només sabem, per l'estil, que és de Paterna. I un, no pot més que enorgullir-se d'eixe passat esplendorós que fa sis segles va omplir les millors cases d'Europa, de tota clase d'escudella de marca paternera .

Converses d'ascensor

Visc al pis número sis d'una finca de València, amb vint-i-huit portes. És tracta, per tant, d'un edifici prou concorregut, amb un únic ascensor que compartim tots els veïns. Esta concurrència fa que sempre que un puja o abaixa, la gran majoria de les voltes, especialment a primera hora del matí així com a última de la vesprada, ho faça en companyia d'un veí o d'altre. A diferència dels pobles, on es coneix la vida de tots i cadascún dels que hi viuen. I no sols la vida del qui viu allí, sinó també la dels pares i fins i tot de la dels pares dels pares que allí viuen, a la capital, és diferent. La gent és més discreta i passa més desapercebuda, de forma que pots estar pujant o baixant en companyia d'un eminent catedràtic de física quàntica, o d'un criminal sense escrúpols, i no adonar-te'n de l'eminència que s'amaga darrere de les ulleres que t'observen indirectament, a través de l'espill, o de la mirada sàdica de qui per les nits es transforma en mr. Hide i va a buscar carn humana fresca per a saciar els seus instints primaris. Fora d'estos casos, extraordinaris, la gent amb la que puge i abaixe, és gent totalment normal, que menja en cullera i ganivet, veu en got i es pentina davant de l'espill. I és curiós com, hi ha qui, després de viure més de huit anys en la mateixa finca, en creuar-me a algú dins de l'ascensor, encara no sé si és un veí, o si és algú que entra de visita. Hi ha qui, una volta dins de l'ascensor, diu "Bon dia" i es mira a l'espill, o al sostre, o a un punt concret i fixa la mirada perduda, fins que es deté l'aparell. I llavors eix d'aquell cubicul, tot i dient "adéu". De fet, hi ha alguna que altra empresa de manteniment d'ascensors, que sol apegar un adhesiu a una de les parets de l'elevador, normalment a la part de dalt de la botonadura per a indicar el pis al qual un vol anat, i a l'altura dels ulls, amb un punt en forma de cercle per a mirar-lo, si no ens abelleix parlar del temps. Hi ha qui mamprén una tímida conversa tot i parlant de l'oratge, que si ja ve la calor, que si este hivern no hi ha hagut a penes hivern, que abans sí que hi havia hivern, no com ara, que enguany, al final no he tret l'abric, que encara estem a febrer i que ja ha brotat la flor als ametllers, que esté estiu serà mortal, que si... És tracta de converses sense més transcendència que compartir uns segons amb eixe veí que en la última reunió d'escala, va votar en contra d'una proposta que vares fer, però que l'educació que t'han donat els teus pares, t'impedeix dir-li a eixe veí, dos i dos quan fan. O amb eixa veïna que notes que t'aprecia de veritat i que et pregunta cóm està ta mare, a qui només ha vist un parell de voltes, en el replanell del teu pis, curiosament, agafant l'ascensor.

Primera Comunió

El dissabte passat vàrem anar de primera Comunió. És tracta de la primera Comunió d'una xiqueta, filla d'una cosina germana meua que, curiosament, va nàixer el mateix dia que em vaig casar. Esta coincidència fa que, encara que siga inconscientment,  per a sempre associe les circumstàncies de la vida personal d'esta xiqueta, a les del meu matrimoni. Hui en dia, la primera Comunió alhora que és un Sagrament per mitjà del qual es menja per primera volta el cos de Crist també és un event social amb el que celebrem que aquell menut que va nàixer fa uns poquets anys, va fent-se cada dia una miqueta més major i va tenint més coneixement. És allò que en castellà s'ha anomenat sempre com a  "tener uso de razón". Es tracta d'eixe pas tan bonic de la infantesa més tendra, a eixa tímida adolescència que ens fa mirar els diversos aspectes de la vida d'una forma diferent, i que dóna pas a una sèrie de canvis físics com puça ser que envermellim les galtes quan parlen de nosaltres, o que se'ns omplirà la cara tota quallada de grans en eixa pubertat que està a punt d'arribar. Esta primera Comunió a la qual  vàrem anar l'altre dia, al menys en quant a la meua família materna es refereix, tal volta siga la última, d'eixa generació de xiquets, fills dels meus cosins i que varen nàixer ja en este tercer mil·leni. Des del seu naixement han crescut de la mà de les noves tecnologies, que utilitzen l'iphone amb la mateixa precisió que el pare de mon pare tenia amb l'aixada, o la tablet amb la mateixa destresa amb què qualsevol persona de la meua generació agafa un paper i un bolígraf per a escriure una carta. Sempre que acudisc a un event d'estes característiques, com pot ser una boda, una primera comunió o un bateig, em fa molta il·lusió tornar a retrobar-me amb els membres de la meua família, especialment, aquells que fa ja temps que no veig. Alguns, fins i tot, anys. És moment de recordar v/bells temps, especialment quan els protagonistes de la celebració vàrem ser nosaltres. Passats ja un bon grapat d'anys d'açò,  sempre m'agrada mirar la cara de felicitat del combregador, compartir l'alegria dels pares en vore que tot ha eixit be, disfrutar de la satisfacció dels iaios de tindre els seus pollets al seu voltant, recordar a aquells que ja no estan i que s'ho varen passar d'allò més bé en estos esdeveniments, en sana i sincera fraternitat, viure l'extraordinària harmonia entre els convidats, i gaudir de la quantitat de xiquets que corretegen per entre les taules i les cadires del saló, de forma atropellada, tot i aprofitant un dia inigualable, i recorde que algun dia era jo qui corretejava per entre les taules del Capri, en companyia de tots els meus cosins, en un dia tan especial.

Trobes

El passat dia tres de maig, vaig estar premiat al XXXII certamen literari Flor Natural Santa Maria del Lledó. Fou un acte molt emocionant que va tindre lloc al teatre Principal de Castelló, dins del programa de festes en honor a la patrona de Castelló. Encara impressionat, no tinc només que paraules d’agraïment per a la Real Cofradia de la Mare de Déu del Lleó, per al president de la Junta de Govern, Ferran Barberà, així com per a la presidenta de la Junta de Cambreres, Laura Albiol. Per això mateix, m’agradaria donar-los les gràcies públicament i molt especialment als membres del Jurat que va seleccionar els meus senzills versos com a guanyadors. El meu pemari anomenat “Trobes a la nostra Mare, la Mare de Déu del Lledó”, beu de la tradició jocfloralesca, amb un metre clàssic com és la huitava capcaudada, emprada entre altres, per Ausiàs March. En este cas, enalteix la figura de la Mare de Déu en relació amb l’advocació de Santa María del Lledó. M’agradaria compartir amb tots vosaltres els meus versos. Cada paraula, cada vers, cada estrofa, és una pregària a la nostra Mare, per totes i cadascuna de les persones que degut a la cruel crisi que ens assota, estan vivint o malvivint de la millor manera que poden. Per tots els qui no arriben a final de mes, per tots els desnonats, pels xiquets que, de rebot, sofreixen les seues conseqüències, per tots aquells que no poden construir-se un futur digne, en definitiva, per tots aquells que més ho necessiten, ací vos deixe:

“Trobes a la nostra Mare, la Mare de Déu del Lledó”

Jo, trobador, del vostre rostre sant,
m’aclame a Vós, que sou la nostra Mare
i sense que la llum em desempare,
vos deixaré, per sempre, aquest nou cant.
És un capoll, que un pobre caminant
vos deixa als peus, en adalil penyora
que espellirà en rompre al punt l’aurora
i omplirà la vostra imatge pura
de la claror del dia nou que sura,
car jo de Vós, sóc trobador, Senyora.

TROBES

“Com un infant a la falda de sa Mare”

Salm 131: 2

Mare de Déu,     Senyora i Sobirana,
alba creixent,     regina i mare nostra,
de l’amor ver,     Vós sou ben clara mostra
del que a Vós té     Castelló de la Plana.
Sou l’amanir,     amb la claror del dia
que al cel romp     en despuntar la llum
que a cada jorn,     com olorós perfum
ens du a Vós     en santa lletania.

Espill de Déu     raó de l’alegria
sou nostre empar,     la nostra benaurança,
la nostra fe     i la nostra lloança,
el nostre crit,     la nostra companyia.
Vós reflectiu     l’amor de Déu donat
gratuïtament     a l’home bondadós
que per mitjà     del vostre hort sempre clos
el Fill de Déu     de Vós va ser ben nat.

Descans en Déu     sou el be més apreciat
no sou la llum,     sinó el reflex que brilla
el diamant     de la fidel pubilla
que entre els seus dits     hui refulgeix destrat.
Vós sou l’encens,     Vós sou manilla d’or,
que és sentiment,     maragda d’assutzenes,
porteu d’amor     les mans per sempre plenes,
car sou cresol,     paraula i mocador.

Jo no sóc més     que un simple trobador
que vol cantar     a la seua Mareta
amb senzill vers     d’una paraula dreta
per a mostrar,     així el seu fervor.
Voler de fill     que crema enmig del vent
amb veu d’infant     que prega tremolós
al Pare Déu     que per mitjà de Vós
m’escoltarà,     per Vós, sempre silent.

Porteu als ulls     l’esguard del pa calent
i entre les mans     la fe de tot un poble
que vos segueix     amb sentiment tan noble,
que sou l’alè     de cada pensament,
de cada llum,     de cada matinada,
quan els ocells     alaben amb escreix
al Creador     quan el nou dia creix
i la foscor     vos resa il·luminada.

Vos trobaré     amb l’ànima destrada
car sou l’encís     de tot castellonenc
que als vostres peus     es postra amorosenc
per venerar     la flor més perfumada,
car escolteu     de tots cada pregària
i la oferiu     al nostre Pare Etern
que ens lliurarà     a tots del trist infern
i ens mostrarà     la senda necessària.

En el carrer     Vós sou la lluminària
que al breu camí     ens guia amb pietat
car sou l’amor,     el rostre immaculat,
l’albor del mar,     la nostra pau diària.
I en el camí     mostreu l’evidència
car sou reflex     del vostre Fill volgut
qui, a la Creu,     en gest tan absolut
ens va donar     sa vida amb vehemència.

Qui va a Vós,     tot demanant clemència,
Vós l’escolteu,     car sou Mare de tots
i Vós guieu     al camí ple de clots
a tot aquell     que prega amb innocència.
Hui de la mà     ens porteu per camí rel
car el desig     de nostra Lledonera
és acollir     a tots baix la senyera
que és vostre mant     d’estrelles dalt del cel.

Sou i sereu     nostre millor estel
que al firmament     hui brilla en la foscor.
Baix les arrels     s’amaga hui el tresor
de Vós present     amb sentiment fidel
només mostrat     a persones humils.
Feu de Babel     perenne Pentecosta,
del dubte greu,     sigueu sempre resposta
i nostra fe,     s’estenga entre els gentils.

Dama del be,     adalil d’adalils,
perpetu prec     matines a completes,
sou el nou joc,     xiqueta entre xiquetes,
el bell perfum     que emana entre els gesmils.
Hui vos mostreu     donzella entre donzelles,
en la foscor,     finestra sou, que s’obri,
ric aixovar,     dins de l’armari sobri,
tot el sentit     de les paraules belles.

Amb Vós espill     la rosa entre roselles
enmig del prat,     com arc de sant Martí
doncs sou la flor     més bella del jardí
que oneja al vent     d’un cel de meravelles.
Sou lliri i cant     i ombra i contaralla,
l’amor present     a la fulla i a l’arbre,
bust esculpit    amb bessos, en el marbre,
el rostre etern,     de la santa Troballa.

Sempre sereu     la pau en la batalla,
fum de l’encens,     el crit de nostra audàcia,
l’amor de Déu,     sou la plena de gràcia
que enmig del món     destrossa la muralla,
encen la llum     de la paraula certa,
obri el pany     de la porta tancada,
ensenya al món     la casa il·luminada
i mostra a tots     la vostra descoberta.

Entra el frescor    per la finestra oberta
de bon matí     quan romp el dia nou
i ja la nit     plena d’estrelles clou
a un dia cert     on Vós sou nostra alerta.
Car Vós resteu     pendent dels vostres fills
no caiguen mai     en brases dels malignes
perquè voleu     que d’amor siguen dignes
i mai del mal     i tots els seus perills.

En el jorn clar,     quan creixen els clevills
dels alifacs     que ens fan minvar la vida,
Vós sempre esteu,     alerta i sense mida,
dels innocents     i d’aquells més senzills.
Companya sou     del nostre últim senyal
quan partirem     a la casa del Pare.
Allí estareu     en el moment declare
davant de Déu     al judici final.

Venen a Vós     amb gest transcendental
de tots els llocs     de tots els nostres pobles,
amb el seus balls     cantant-vos noves cobles,
són les millors,     de veu tradicional.
Plouen les flors,     esclat de passió,
per Vós que sou     de Castelló regina,
fervor que als ulls     de tots hui s’endevina
en el carrer,     fins a l’últim cantó.

Alceu l’esguard,     els fills de Castelló
amunt els cors     cap a la nostra Mare
que a cap de fill     jamai el desempare
la Maedéu,     la Verge del Lledó!

Alexandre Navarro, el tren i la torre

En esta nova entrada al blog Escriure per a ningú, tenim esta setmana el plaer d’entrevistar al poeta Alexandre Navarro. Nascut a Nàquera el 1972, en l’actualitat és professor de valencià a l’institut de Xiva (la Foia de Bunyol). Acaba de eixir a la llum el poemari “El tren i la torre”, publicat per Onada Edicions. Amb ocasió d’este fet, Alexandre Navarro respon a les nostres preguntes sobre l’obra i l’autor.

1.- La infantesa és el motor de les persones. Som com som perquè hi ha algun fet a la nostra infantesa que ens ha influït en la nostra manera de ser i que es projecta en la nostra forma present d’actuar. M’agradaria començar demanant-te que ens contares un record de la teua infantesa.  

És difícil triar un record, un sol record. La pàtria dels escriptors és la nostra infantesa. I la meua infantesa té lloc en un poble que ha canviat moltíssim. Era un poble petit i predominantment blanc, blanc de calç. Tot ha canviat molt i no necessàriament com m’hauria agradat. El record que em demanes és la memòria d’uns anys en un lloc que vist des d’ara quasi sembla arqueologia... I tan sols han transcorregut trenta o trenta-cinc anys! No és difícil sentir-se de vegades com a viatger en la pròpia pàtria i per això la memòria té un somriure agredolç. 

2.- Professor i poeta… La teua formació és més aviat jurídica, car ets llicenciat en Dret per l’Universitat de València. Exerceixes, però, de professor de valencià a l’institut de Xiva. Què et consideres més, un operador jurídic amb vocació de poeta o un escriptor amb estudis jurídics? 

Tan sols em considere Alexandre Navarro, que ja és bastant complicat de vegades. Al llarg de la meua vida he tingut la sort de desenvolupar la meua activitat professional en camps molt diversos que m’han ajudat a tindre, crec, una visió més àmplia de tot allò que ens envolta. Aquest fet m’ha enriquit i m’ha permès viure diguem-ne diverses vides en una de sola.

3.- Com et ve la vocació d’escriptor?

No sé si em vingué o jo vaig acudir-hi. En un moment determinat, després de llegir compulsivament des dels nou anys d’edat, sentí l’impuls d’expressar-me, jo també, per escrit. El primer que vaig publicar fou algun article a la revista del meu institut del CEI de Xest, a la Foia de Bunyol, on estava internat. L’origen, doncs, cal cercar-lo en els llibres llegits i el desig d’imitar-los. De fet, el primer llibre que tinc consciència d’haver llegit és una adaptació infantil de la Ilíada, que un company portà a classe a 3r d’EGB, quan teníem 9 anys. Estava il·lustrat amb imitacions de figures negre i vermelles de ceràmica grega. Vaig restar fascinat. Supose que aquella fascinació m’exigiria amb el temps formar part dels creadors d’aquella meravella. Des d’aleshores, des d’aquell descobriment, estic sempre a prop dels llibres i m’acompanyaran sempre, com a escriptor i, sobretot, com a lector. 

4.- I concretament com a poeta?

A 3r de BUP, als 17 anys, la professora de Valencià ens féu llegir per imperatiu acadèmic l’antologia d’Estellés que havien realitzat Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador. Tinc encara aquell volumet a casa, editat per 3i4. A mi la poesia em disgustava, m’espantava el malbaratament de paper que suposava dedicar una pàgina sencera a tres o quatre versos. Una antologia de García Lorca que tenia mon pare entre els seus llibres havia despertat aquesta animadversió pueril en els meus anys d’infantesa. Preferia la narrativa o la biografia. Doncs bé, just el dia en el què complia 17 anys, vaig fullejar aquella obra d’Estellés i, ves per on, l’exemplar s’obrí per la pàgina 87, que conté el sonet 34 d’El gran foc dels garbons. Aquell poema, trepidant, acaba amb l’esment del meu poble, Nàquera. Em vaig dir, ple d’un local orgull patriòtic, que si se’n parlava del meu poble, seria interessant. I em vaig capbussar. Fou una commoció absoluta. Al cap de pocs mesos ja intentava imitar l’Estellés.

5.- Quin és el teu racó favorit per a escriure? Què et mou a escriure?

No tinc temps per a racons favorits, encara. Porte sempre amb mi un quadern i allà escric idees, imatges, indicis... A qualsevol lloc. Sobre la motivació per a escriure, crec que és la necessitat que sent de compartir la meua visió del món i de les circumstàncies que m’han estat donades a viure.

6.- Fins a quin punt la teua experiència personal influeix en tu a l’hora d’escriure?

En una gran proporció, sens dubte. Si escric sobre l’amor és perquè estic enamorat: no es tracta de cap exercici retòric. I així amb la resta de sentiments. En el meu cas, la literatura és la projecció de l’escriptor, més o menys matisada per les lectures i encara aquestes com a instrument, com a estil, com a eina. Ara bé, existeixen molts models de relació entre la vida i l’escriptura i tots ells són vàlids si el resultat és el que cerca l’autor. 

7.- Cóm definiries el teu estil poètic?

Potser resulte una definició utilitària, però m’agrada pensar que els meus lectors sabran reconèixer-s’hi en major o menor mesura en allò que escric.

8.- Quines influències recull la teua obra poètica? 

Moltes, molt diverses i en contínua evolució, com la persona i les seues circumstàncies. El primer autor que vaig conèixer fou Estellés, com ja he dit. Després vindrien els poetes arabigovalencians, en la versió de Josep Piera, que foren el pòrtic a la lírica andalusina i àrab en general. D’aquest autor, en concret, el llibre de Maremar seria molt important per a sentir-me capaç d’escriure, semblantment a Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Hi ha, també, una obra excepcional, que és Pietà, d’Antoni Ferrer que esdevingué una revelació en més d’un sentit. Enric Sòria, que m’impressionà i segueix sent un model molt apreciat. També autors llatins, especialment Marcial, Juvenal i Catul. Molt especialment cal destacar Kavafis, Fernando Quiñones i Borges. També m’ha influït molt a nivell literari el plantejament moral i cívic de Marc Granell.

9.- Des de “Quina lletra caldrà escriure’t / confús de llengua i tèrbol d’enteniment?”, fins a “L’amor de tu / com una campana / dolorosament badada...” han passat ja vint-i-cinc anys. Recordes quin va ser el primer poema que vares escriure?

No el recorde, devia ser bastant llastimós. En qualsevol cas, li dec gratitud perquè sense ell no haurien arribat els altres i no hauria pogut descobrir tot el que la literatura m’ha donat com a autor. Vull destacar molt el fet que escriure m’ha permès conèixer i poder gaudir de l’amistat amb persones realment extraordinàries. Aquest és el premi ocult, i no menys important, de l’escriptura.

10.- Quin fou el primer premi que vares guanyar? Què recordes? 

Fou un accèssit als premis DISE que organitzava el Servei d’Informació a l’Estudiant de la Universitat de València. El guardó consistia en 20.000 pessetes [120 €] i la publicació en una elegant plaquet col·lectiva. Fou emocionant i ho recorde amb molt d’afecte. Allà hi vaig coincidir amb persones amb qui forjaria una amistat que encara perdura, com Lourdes Toledo o Benjamí Súnyer.

11.- A aquell primer premi, li’n varen seguir un bon grapat, com el Ciutat de Tarragona, el Mar Granell de la Vila d’Almussafes, el Josep Maria Ribelles de Puçol o el Ciutat de Vila-real, entre d’altres. De sobte observem una parada en la teua activitat literària, almenys en la seua dimensió pública. Es va tractar d’una parada tècnica, d’una parada biològica o, com fan els llauradors quan plou, que en no poder anar a l’horta per estar el terreny enfangat es dediquen a pelar cacau o dacsa a l’andana?

No hi ha cap raó misteriosa ni mística. Durant aquests anys d’aturada literària com a escriptor, que no com a lector, em vaig dedicar a d’altres coses i no sentia la necessitat d’escriure. De fet, creia que no escriuria mai més i ho havia assumit com una etapa, una més, tancada. Després, canvien les circumstàncies vitals i recuperes el camí del full en blanc. 

12.- Amb “Encesa fotografia” reprens l’activitat poètica després d’uns quants anys sense publicar poesia. Es té la mateixa il·lusió als vint que als quaranta quan hom s’enfronta al paper en blanc? 

La il·lusió és la mateixa, però l’experiència proporciona un resultat diferent. Posem per cas que és la mateixa llum vista a través d’uns altres ulls. Són els ulls amb vint anys a cada pupil·la, vint anys que de vegades pesen com vint segles.

13.- Fins ací arribà la riuada és una frase que, de forma sistemàtica, apareix escrita a una sèrie de plaques que s’han col·locat a determinats edificis del centre de València per a indicar fins a quina altura va arribar l’aigua en la riuada de 1957. Aquesta, fou una frase que, quasi en forma de mantra, et va acompanyar en la composició del teu anterior poemari, Encesa fotografia, per a manifestar que et venien els versos a la ment com si es tractara d’una riuada. En la composicio d’aquest nou poemari que ara veu la llum, El tren i la torre, t’ha acompanyat alguna frase o alguna expressió d’aquest tipus? 

M’agrada creure que ha passat la riuada i ara tan sols perdura la humitat i la sentor profunda de l’aigua, amb el fang fèrtil que deixa l’aigua tèrbola de les passions, humanes o meteorològiques. No he detectat cap mantra dins aquest llibre, tot i que algun lector més atent que no jo potser puga fer-ho. Em diverteixen les bromes del meu subconscient.

14.- Ara parlarem del teu últim llibre. Publicat per Onada Edicions, a El tren i la torre observem dos elements: per una banda el tren, el conegut trenet, i per una altra la torre, la torre Bofilla. Sempre es busca en poesia un títol que enganxe per la seua complexitat i per la seua abstracció. En el teu cas, es tracta d’un títol senzill, quotidià i que enganxa per la seua claredat. Quina relació hi ha entre el tren i la torre? 

Segons Josep Porcar, el tren simbolitza l’amor, el viatge, l’ímpetu. La torre, per contra, la realitat, l’obligació, el deure. Dos símbols: el moviment contra l’estatisme. Em sembla una bona explicació.

15.- El poemari es divideix en dos parts: una primera, anomenada El tren i la torre, que es compon de trenta-cinc poemes, i una segona, anomenada Quadern dispers, de vint-i-set. Són poemes curts, aparentment senzills, però que darrere de la seua senzillesa s’amaga tota la substància d’allò que ens vols transmetre. 

Efectivament, he pretès reduir al màxim el poema, sintetitzar el que volia dir. De vegades, però, encara he cedit davant la força del discurs narratiu. El proper llibre caminarà per ací. 

16.- Amb ocasió de la publicació del teu llibre, hem tingut ocasió de llegir un bon grapat de crítiques cap al teu llibre. Totes favorables i totes escrites amb molta estima. Manel Alonso a www.sonsdexaloc.cat, dedica tota una columna per a fer la crítica del teu poemari. Una crítica excel·lent, on diu que Els poemes són concisos, aparentment senzills i diàfans, breus com l’esclafit d’una idea brillant. Ramon Guillem a la Cartelera Túria manifesta, en parlar d’El tren i la torre, diu que ens parla de l’amor i del paisatge, d’un món interior expressat a traves d’uns versos llampants i acerats. Què et pareix l’acollida que ha tingut el teu poemari?

Estic molt content i agraït per la favorable recepció de l’obra, de veres. No m’ho esperava. Després d’escriure un llibre no espere res. Tanque aquesta etapa i em sent alliberat per a iniciar altres projectes. 

17.- Cóm veus la poesia valenciana i en valencià? 

Estic sorprès i satisfet per l’abundor i la qualitat. Vivim un moment molt especial. Hi ha molta il·lusió i ganes per fer les coses bé, per contribuir a l’eixida del període d’ombres que hem viscut durant tants anys. Crec que volem recuperar l’orgull de ser escriptors valencians i d’exercir l’ofici amb dignitat, reconeixement i arrelats a un poble representat per les seues institucions. Seria exagerat afirmar que veiem la llum a l’eixida de les catacumbes, però és terrible i significatiu que qui durant anys ens ha governat  ara es passege pels jutjats. Al capdavall, el que no ens mata ens fa forts... Per tant, estem més forts que mai. 

18.- Fa un temps vares mostrar públicament a través de les xarxes socials el teu desacord en llegir una entrevista feta a Sam Abrams, on aquest deia que “després de Miquel Martí i Pol, no hi havia cap poeta nacional que en pugui ser el successor, perquè els noms possibles només representarien una de les línies de treball de les moltes que hi ha obertes actualment”. A continuació nomena a una sèrie de poetes entre els quals no n’hi ha cap de valencià. Realment no en tenim cap d’autor que paga la pena –la qual cosa dubte moltíssim veient l’alt nivell d’autors valencians que en l’actualitat hi ha- o és que a Catalunya només es miren el melic sense tindre en complte les perifèries?

D’entrada, el concepte de poeta nacional potser és d’una altra època, em recorda el patró d’un poble o a l’estendard municipal. El “poeta nacional” no pot ser el Penó de Santa Eulàlia o el Penó de la Conquesta de la literatura catalana. Tenia el seu sentit en temps de Jacint Verdaguer o contra Franco, posem per cas, però ara no li veig massa funcionalitat. Des de la cordialitat amb Sam Abrams, que l’aprecie molt i des de fa molts anys, no puc compartir la seua apreciació. Enric Sòria, Antoni Ferrer, Marc Granell, Josep Porcar i molts d’altres –que em perdonen si no els esmente tots, per favor- són d’un altíssim nivell i no és que paguen la pena, sinó l’alegria i el goig de llegir-los, de fer-los nostres. Tampoc podem confondre l’apreciació d’una persona en un moment determinat amb la tendència que puga donar-se a un país, si és que existeix una única tendència de l’Ebre a les Alberes o del Sénia a Guardamar, cosa que dubte.

19.- Com augures el futur de la poesia en la nostra llengua?

El futur de la poesia en català és com el de qualsevol altra llengua: sempre a punt de morir i sempre viva, reviscolada i triomfant per damunt del temps i les circumstàncies. Constantí Llombart ja parlava dels “fills de la morta viva”... Segle i mig després de tan feliç auguri ací estem, amb les veles plenes de força.

20.- Cóm et veus d’ací a vint o trenta anys, des d’un punt de vista literari?

M’agradaria haver escrit novel·la i, permet-me la vanitat, les meues memòries. És un gènere que m’interessa molt, del qual crec que he après bastant, i m’agradaria contribuir-hi en les meues modestes possibilitats. Segur que hi ha algun desficiós o desqueferat a qui li vindrà de gust escoltar algunes de les històries que he viscut o que m’han contat. Constitueix el diàleg perpetu amb els morts, les veus que ressonen sempre en la nostra memòria col·lectiva.

22.- Atès el gran èxit que està tenint el teu poemari, ja estàs pensant en projectes futurs? Què ens podries avançar?

Tinc un llibre d’haikus en procés de revisió. En aquests darrers anys, la sensibilitat de l’haiku m’ha resultat molt útil com a vehicle expressiu. Després crec que seguiré amb els poemes més aviat narratius que durant molts anys m’acompanyaren. 
 

Des d’estes senzilles lletres, no podem tindre més que paraules d’agraïment cap a Alexandre Navarro, per la seua acollença i per haver-nos dedicat una estona del seu apreciat temps.