La "Violencia" de Bibiana Collado Cabrera

En el día internacional de la Mujer de 2021, tenemos el honor y el lujo de entrevistar a una mujer poeta. Bibiana Collado Cabrera (Burriana, 1985) es licenciada en Filología Hispánica por la Universitat de València, donde también realizó el Máster de Estudios Hispánicos Avanzados y defendió su tesis doctoral, titulada “El imperio nuevo de tu palabra”: Canon, tradición y ruptura en poetas cubanas de la Revolución. En el ámbito de la escritura poética ha obtenido numerosos reconocimientos, entre los que destacan el XXXIV Premio de poesía Arcipreste de Hita (2012) por Como si nunca antes (Pre-Textos); el accésit del Premio Adonáis (2016) por El recelo del agua (Rialp); y el Premio Complutense de Literatura 2017 por Certeza del colapso (Ediciones Complutense). En la actualidad es profesora de lengua y literatura en el Instituto Jordi de sant Jordi y en la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. Recientemente ha publicado con la editorial La bella Varsovia su último poemario, titulado Violencia, en el que la autora entra de lleno en el mecanismo de los malos tratos y nos reprocha desde su aparente intimidad ¿Qué clase de sociedad lo permite? ¿Cómo poner fin a la violencia sin participar de sus leyes? Sin violencia, -en este caso la Violencia de Bibiana Collado no es más que un juego de palabras,- hoy, en el día internacional de la Mujer de 2021, tenemos el gusto de compartir unas palabras con su autora, con Bibiana Collado Cabrera.

P: ¿Qué es para ti escribir?

BC: Un trabajo. A algunas personas les puede sorprender esta respuesta. Sin embargo, probablemente estén de acuerdo conmigo. Escribir es, o debería ser, un trabajo reconocido y remunerado. Y qué hermoso trabajar en lo que se ama.

P: ¿Desde cuándo escribes?

BC: Desde siempre, tengo carpetas y carpetas guardadas desde niña con versos.

P: Descríbenos el lugar en el que escribes habitualmente.

BC: Escribo en cualquier parte, no necesito espacios rituales. Lo que sí agradezco siempre es ver la calle desde el lugar en el que esté (benditas ventanas). 

P: Dinos un lugar en el que te gustaría escribir.

BC: Cualquier biblioteca.

P: ¿Qué es para ti la poesía?

BC: El canto de lo que se ha roto o del miedo a que se rompa.

P: ¿Descubriste tú la poesía o fue la poesía quien te descubrió a ti?

BC: A mí me descubrió mi profe de lengua y su insistencia en que recitáramos poemas de memoria. Le faltaban pocos años para jubilarse, era soltera, de carácter recio, parecía invencible. Y un día nos obligó a aprendernos de memoria “Yo voy soñando caminos” de Machado (sí, digo “obligar”, aunque ahora no parezca correcto). Salíamos uno a uno y decíamos los versos delante de la clase y ella nos escuchaba sentada en su silla con los ojos más hondos que recuerda mi preadolescencia: ¿qué aguda espina dorada echaría de menos la señorita Mari Carmen?

P: Tienes un excelente currículum, intachable y envidiable, como se puede leer en la introducción de esta entrevista. Aún así, ¿Sientes discriminación en tu puesto de trabajo?

BC: No se trata de lo que yo “sienta”, sino de la realidad. A mí, a todas, se nos minoriza, se nos ningunea y se nos utiliza en innumerables ocasiones. Si me pusiera a escribir aquí cada una de las situaciones desagradables que he tenido que vivir, la entrevista se alargaría páginas y páginas y páginas.

P: En el año 2012, ganaste el XXXIV Premio de poesía Arcipreste de Hita, convocado por el Ayuntamiento de Alcalá la Real (Jaén), por el poemario “Como si nunca antes”. Un año después, se publicó en la editorial Pre-Textos ¿Qué recuerdos guardas de aquella efemérides?

BC: Por una parte, guardo recuerdos hermosos porque ese premio hizo posible la publicación de mi primer libro, fue un reconocimiento público importante. Pero, por otra parte, también lo envuelven recuerdos amargos, ya que quien era mi pareja en ese momento empezó a sentirse incómodo con el hecho de que yo destacara e inició un camino de no retorno del que fue muy difícil salir. No es la única vez en que un éxito en mi vida se ha visto empañado porque el hombre que me acompañaba no ha sabido digerirlo. 

P: “El recelo del agua” ve la luz en marzo de 2017, con el que ganaste el año anterior un accésit del prestigioso premio Adonáis de poesía. El jurado valoró “su serena renovación de la poesía de carácter social y familiar desde la emoción y la memoria”. ¿Cuánto hay de personal en tu poesía?

BC: “El poeta es un fingidor. / Finge tan completamente / que hasta finge que es dolor / el dolor que en verdad siente”. Pessoa lo explicó tan bien…

P: Certeza del colapso es tu penúltima publicación poética hasta la fecha, con la que ganaste el Premio Complutense de Literatura 2017. En la misma adoptas un tono grave, dramático. ¿No hay mucho dolor en tu poesía?

BC: Hay mucho dolor en la vida. Y el dolor no suele tener un tono grave, dramático; quizá eso sea lo más perturbador. 

P: Háblanos de Violencia. Se trata de un poemario valiente, que trata de una forma descarnada la violencia de género. Lo primero que observo es que el tiempo verbal en el que está escrito es en primera persona. Esperemos que se trate sólo de un recurso literario.

BC: Un poemario, como cualquier otra obra literaria, es ficción. Independientemente del libro, si lo que me estás preguntado es si yo he sido víctima de violencia machista, la respuesta es sí.

P: El lenguaje es machista por antonomasia. La diferencia de connotación al decir de un hombre que es un zorro, a decir de una mujer que es una zorra, es más que evidente ¿Hasta qué punto el lenguaje puede generar violencia? ¿El lenguaje puede transformar la realidad?

BC: El lenguaje es la herramienta imprescindible, inevitable. Su utilización condiciona nuestra mirada y nuestro estar en el mundo, así que trabajar a partir de él resulta fundamental.

P:En virtud de todo ello, ¿Qué relación guarda la palabra despecho con la palabra víctima?

BC: El poema que abre el libro lo explica mejor que yo.

(Con el permiso de Bibiana, reproducimos dicho poema, que es el que inspira esta pregunta:

        La palabra despecho constituye

        un éxito del lenguaje

        -y el lenguaje siempre es patrimonio del opresor-.

        La palabra despecho desactiva

        todo discurso, anula cualquier

        fisura. Convierte en indecible

        la quemazón que origina la cuerda.

        La palabra despecho produce Casandras,

        dibuja márgenes, construye afueras

        donde replegarse, rincones de pensar

        que nos convenzan de que todo era válido

        durante la guerra pero la guerra ha acabado.

        El lenguaje nos niega la rabia del vencido,

        condenándonos al llanto blando de la pérdida,

        borrando cuidadosamente cada uno

        de los trazos infringidos sobre el cuerpo-alfabeto

        de mi lengua.

        La palabra despecho no me deja decir

        la palabra víctima.

P: “Como si yo no fuera ella / como si yo no fuera / una de ellas” ¿Esta negación significa que la propia mujer puede llegar a ser más cruel con otra mujer, más machista que el propio hombre?

BC: No. Significa que los medios de comunicación han tendido a ofrecernos una única imagen de mujer maltratada (dependiente en el nivel económico, sin estudios superiores o con una especial vulnerabilidad debido a su edad o a otra condición). Esta imagen única resulta excluyente y manipuladora y dificulta el proceso de reconocimiento de las propias mujeres como víctimas (si yo tengo estudios superiores, soy independiente económicamente, tengo un carácter fuerte… ¿puedo ser víctima?).

P: Tratas magistralmente el tema de la violencia de género en tu poemario. Se trata de una lacra social que está por desgracia, demasiado presente en entre nosotros contra la que se han adoptado diferentes medidas legislativas para luchar contra ella. Pero paradójicamente, se trata de un fenómeno que no se extingue, sino que se mantiene. ¿Qué está fallando? ¿Qué medidas crees que deberían adoptarse para derrotar esta lacra social?

BC: No lo sé. Por eso no he escrito un ensayo o un texto legislativo. De hecho, este libro no tiene ni el más mínimo afán didáctico. En cualquier caso, considero necesaria la visibilización del fenómeno. La inmensa mayoría de las mujeres silenciamos los abusos y maltratos a los que somos sometidas porque señalar con el dedo tiene consecuencias gravísimas para nosotras o, peor aún, no tiene ninguna consecuencia.

P: “¿Cómo decirles que no se dejen / hacer aquello / que yo he dejado?” Eres profesora de lengua y literatura en un instituto de Valencia. ¿Probablemente la solución a la violencia de género pasa inevitablemente por la formación y la educación en valores?

BC: Si, pero el profesorado no es más que un microcosmos con las mismas virtudes y defectos que la sociedad en general. Por tanto, las profesoras somos víctimas de violencia de muchos tipos, también en los centros. Y nuestras alumnas también son víctimas. Dar clase evidencia nuestras contradicciones y las de la realidad que nos rodea.

P: ¿Cómo te gustaría que te recordaran?

BC: Es mejor recordar versos.

P: ¿Con qué nuevo libro de poesía nos sorprenderás en el futuro? ¿Tienes algún proyecto entre manos?

BC: Siempre tengo textos entre manos, pero es pronto para hablar.

Desde este blog, en el día internacional de la mujer, agradecemos de corazón las palabras de Bibiana a quien deseamos lo mejor, tanto en su faceta profesional tanto como escritora y profesora, como en su faceta personal.

2021

No serà difícil superar l'any que ara acava. Fa tres-cents seixanta-cinc dies, a este mateix blog vos desitjaven un feliç any nou 2020, amb les més sinceres de les intencions i els nostres millors dels desitjos. Però, tal com va començar, tres mesos després, es va capgirar l'any, de tal manera que el tall de la dalla va començar a dansar en forma de pandèmia mundial per tot arreu, darrere de la mascareta d'un virus maligne, acarnissant-se especialment amb els més majors. Tot açò, acompanyat de la pèrdua de persones molt estimades per mi, farà que, amb el pas del temps, este any que ara acaba se'l recordarà de la mateixa forma i amb la mateixa indiferència, com qui intenta fer memòria d'allò que estava fent fa quatre mesos a les cinc de la vesprada, o el que va menjar el passat catorze d'octubre per a dinar. En este nou any que ara comença, el moviment de rotació de la Terra continuarà fent que esta gire sobre el seu propi eix i seguiran succeint-se els dies i les nits, sense solució de continuïtat. "El carro de Phebo despues de aver dado mil quinientos siete bueltas en rueda", va escriure un picant Fernando de Rojas per a concloure la Celestina. Ara, quan el moviment de translació fa que eixe mateix carro de Phebo done per acabada la seua volta número 2020, el fred d'este hivern serà succeït per una tímida primavera que arrancarà un nou cicle de cultiu. Les aus tornaran a fer el seu niu als llocs més recòndits i la rosella tornarà a quallar de roig el bucòlic paisatge de la muntanya. Vindrà un calorós estiu que granarà la fruita a l'arbre mentre a les platges es dauraran els atlètics cossos de noves generacions de jóvens, tal com féiem nosaltres en el seu moment, fa ja uns quants anys. Una nostàlgica tardor vindrà a collir la fruita penjada a l'arbre de les nostres il·lusions, els nostres desitjos, les nostres expectatives i les nostres esperances, per a concloure l'any en un nou Nadal que tornarà a portar-nos el gust del torró de la nostra més dolça infància i els nostres benvolguts records de xiquet, especialment relacionats amb aquells que ens varen precedir. Amb el compliment d'estes quatre premisses que, segur que es compliran, ja podríem donar per bo eixe nou any que ens espera. Només demane a este nou any que ara comença que, ja que no he pogut concloure este 2020 amb totes les persones que realment m'he estimat, que almenys sí que puga concloure el 2021 amb tots aquells que des de principis d'any m'acompanyen en el dia a dia i que m'estime, entre els quals estàs tu, estimat pacient lector d'este humil blog. Per als que ja no estan, la meua oració. Per als que estan, la meua estima. Per als que vindran, el millor dels meus desitjos. Perquè ara que estem a punt d'escabussar-nos en uns esperats tres-cents seixanta-cinc dies, de cor volguera que foren tres-centes seixanta-cinc oportunitats per a ser tres-centes seixanta-cinc voltes millors persones. Adeu 2020. Hui, més que mai, benvingut, 2021!!

Nadal en Pandèmia

Enguany el Jesuset naix en un hospital qualsevol. És un malalt intubat de Covid-19 que es troba postrat a un llit en hores incertes. És un metge que es renta les mans a punt d'operar, amb l'esperança de sanar el seu pacient. És una infermera equipada amb un EPI, amb la mirada arrasada per les ulleres protectores de seguretat. És una administrativa d'hospital que torca un mòbil, sospitós d'estar infectat de coronavirus, per a donar-li un nou ús. Les peculiars circumstàncies que hem estat vivint en estos últims temps, han fet que per a este 2020, Nadal no siga una celebració a l'ús, com hem viscut tots els anys, sinó que ha passat a ser, més bé, la manifestació d'un sentiment en què les llums de neó dels grans magatzems, els banquets en família, les festes i els focs d'artifici d'anys anteriors, deixen pas a l'austeritat dels temps que ens ha tocat viure. Passem de gaudir de Nadal com a espectacle, a gaudir-lo com a vivència. És temps, no tant de desitjar-nos un bon Nadal -que també-, sinó de desitjar-nos i, sobretot d'agrair, probablement el més important de tot: que estiguem vius. En el record d'aquells que durant este any se'ns n'han anat i ens han deixat un buit impossible de superar, Nadal sempre ha sigut temps de retrobament en família i de reencontre amb amics. Enguany també ho és, sempre amb les limitacions que ens imposa esta pandèmia que estem vivint. Vuelve a casa vuelve por Navidad, cantava un nostàlgic anunci de torrons. Enguany, l'alegria pel naixement del Jesuset vindrà pel fet de retrobar-nos utilitzant les noves tecnologies i sentir que darrere de la pantalla d'un ordinador, d'una tauleta tàctil o d'un mòbil està la persona que estimem. Enguany la carícia, el bes i l'abraçada tindràn el regust telemàtic d'una freda pantalla d'ordinador, des de la qual podrem visualitzar les nostres persones volgudes, que es troben més lluny o més prop. Probablement eixa fredor siga la demostració més gran d'amor, en uns temps en els quals l'abraçada, el bes o la carícia poden arribar a ser, sense voler-ho en absolut, autèntiques armes homicides que ens poden arribar a privar de les persones més volgudes per nosaltres. Però, sobretot, que esta pandèmia no ens lleve la il·lusió de celebrar el pròxim any, un futur Nadal ple d'alegria, felicitat i bons desitjos. Aleshores serà quan tornaran a encendre's de nou les llums de neó dels grans magatzems, tornaran els banquets en família i tornarà a retallar-se el cel de la nit de les nostres ciutats amb uns focs d'artifici, perduts i retrobats, tot per a celebrar, en majúscules, la manifestació d'un sentiment que naix en el bressol d'un humil pessebre, l'ombra del qual es projecta en totes i cadascuna de les nostres llars. Enguany és un any de retrobament en la intimitat de nosaltres mateixos, per a, d'eixa manera, poder celebrar en anys successius la grandiositat, la magnificència, l'elegància i la pompositat de les festes nadalenques, amb la dignitat que realment es mereixen. Des d'estes humils lletres, vos desitgem un molt BON NADAL!!

Francisco Brines

Esta setmana es va fer públic que el Ministeri de Cultura i esports ha acordat concedir el prestigiós Premi Cervantes al poeta d'Oliva Francisco Brines. Es tracta d'una extraordinària notícia, tant per la informació en si que transmet, com és l'entrega d'un premi literari tan important i valuós com és el Premi Cervantes, com pel fet que este premi se li entregue a un poeta -car sempre s'ha considerat la poesia la germana pobre de la literatura-, com pel fet que es concedisca a un poeta valencià de la talla intel·lectual de Brines, el qual està enquadrat dins del grup literari anomenat la Generació dels cinquanta. Entre altres destaquem a Jaime Gil de Biedma, Carmen Marín Gaite, Ana maría Matutes, Ángel González, Gloria Fuertes, Juán Marsé, Antonio Gamoneda, José Agustín Goytisolo, Rafael Sánchez Ferlosio, José Hierro, José Manuel Caballero Bonald... Han sigut aquells xiquets de la guerra, normalment fills de famílies acomodades, que mamprenen a escriure per allà pels anys cinquanta una literatura social, compromesa, en plena dictadura, en una època de restricció de llibertats. Es tracta d'una literatura que si bé continua tenint un fort contingut polític i social, la veritat és que els seus autors es van desvinculant d'este tipus de literatura i, a poc a poc, van elaborant, amb un llenguatge líric, cuidat i pulcre, una literatura més intimista que reflexiona sobre qüestions humanes i filosòfiques. Es van allunyant de la poesia ètica i social per a entrar novament en la profunditat del poeta. En el cas de Francisco Brines, podem destacar que es tracta d'una de les veus més intimistes dins de la poesia del segle vint en general i de la Generació dels cinquanta en particular. La seua veu poètica cultiva un lirisme intimista que reflexiona al voltant del pas del temps, on la infantesa apareix com un temps mític que desconeix la mort. L'adult ha sigut expulsat definitivament del paradís de la infantesa i només en alguns moments, l'home recupera la plenitud vital experimentada en la infantesa. El jurat del Premi Cervantes, ha reconegut "su obra poética, que va de lo carnal y lo puramente humano a lo metafísico, lo espiritual, hacia una aspiración de belleza e inmortalidad. Es el poeta intimista de la generación del 50 que más ha ahondado en la experiencia del ser humano individual frente a la memoria, el paso del tiempo y la exaltación vital". Llicenciat en Dret, Filosofia i LLetres i Història, és Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Va ser lector de literatura espanyola a la Universitat de Cambridge i en acabant, professor de llengua espanyola a la Universitat d'Oxford. La seua obra poètica ha estat reconeguda amb diversos guardons: El premi Adonais per "Las Brasas" (1959), el Premi de la crítica en la modalitat de poesia castellana per "Palabras en la oscuridad" (1967), el Premi de les Lletres Valencianes el 1967, el Premi Nacional de Poesia per "El otoño de las rosas" (1987), el Premi Fastenrath per "La última costa" (1998), el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1999), el Premi de Poesia Federico García Lorca (2007) i el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2010). El 9 d'octubre de l'any passat se li va concedir l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Hui les lletres Valencianes es vesteixen d'alegria i de goig per la concessió de tan important guardó a un colós de les nostres lletres com és Francisco Brines. Per a l'equip de redacció d'este blog es tracta d'una excel·lent notícia de la qual alegrement ens fem ressò. Des de la humiltat d'estes lletres, cridem ben alt i clar: Moltíssimes felicitats, Francisco Brines!

K&Vgaraje wrapping

Un dia qualsevol del mes de gener d'enguany, Kike García, camioner de transport internacional, va aparcar el seu camió a la cuneta d'una carretera qualsevol, ja cansat de rodar amunt i avall. Es va baixar de la mole amb rodes en la que pràcticament tenía la seua llar i es va montar el seu propi negoci amb la il.lusió de qui estrena sabates noves. Al carrer  Carrer Font del Gerro 62, a Paterna, va trobar el lloc ideal per a fer realitat allò que duia temps projectant-se a la seua ment: Un taller de car wrapping. Estem parlant de principis d'any, quan allò del coronavirus i la pandèmia que vindria a continuació no era més que una novel.la de ciencia ficció. Estant en ple muntatge del seu negoci, esta pandèmia va fer que les gestions per a obrir el seu negoci es ralentitzaren. Al final, va poder inaugurar el seu establiment en el mes de maig, al que va anomenar K&Vgaraje wrapping, amb totes les mesures de seguretat que els nous temps obligaven.

Què és això del car wrapping? L'activitat principal d'este negoci és la decoració de cotxes i motos particulars amb vinil. La técnica consisteix, com el seu propi nom indica, en embolicar (wrapping) el vehicle, bé sencer, o bé algun element del mateix (retrovisors capó, sostre, paracolps....) amb vinil fundit d'automoció. Amb calor, s'adhereix a la zona per on s'ha estés i queda com si haguera acabat d'eixir d'un taller de xapa i pintura, recien pintat.

Sol associar-se a sovint amb el tuning o tunejat de vehicles.En els dos supostos, es du a terme la personalització del vehicle. Però, mentre que el tuning és sinònim de personalització d'un vehicle motoritzat a través de diferents modificacions de la mecànica per a un major rendiment i també aplicat popularment a canvis exteriors de la carrosseria i fins i tot interiors de la cabina, Per tant, mentre el wrapping només canvia l'aspecte exterior del vehicle amb l'aplicació de làmines de vinil, el tuning va més enllà i modifica el que podríem dir que és el bricolatge del vehicle.

Per tant, el wrapping permet eixa personalització de l'exterior del vehicle, amb els colors de moda del moment, amb l'avantatge de que eixa pel.licula de vinil que s'ha adherit a la carrosseria del vehicle, la protegeix de les inclemències de l'oratge, com poden ser el sol o la pluja. A més a més, es tracta  d'una tècnica reversible, permetent despegar en qualsevol moment el vinil i tornant el vehicle a lluir la carrosseria original

K&Vgaraje wrapping aplica esta nova tècnica novedosa, utilitzant vinil fundit d'automoció  de primeres marques a nivell mundial com poden ser, entre altres Hexis, Avery Dennison..., tot açò en una ampla gama de colors i una extensa gama d'acabats en brill, mate, cromat, llis i, fins i tot amb retolació previa, especialment recomanable açò últim per a vehicles d'empresa.

En estos temps de pandèmies, confinaments i altres restriccions ocasionades per la covid-19, encara hi ha persones emprendedores com Kike García que, tenen l'espenta necessària com per a començar una nova etapa profesional sense por al canvi, així com la valentia suficient de dur a terme este canvi d'etapa profesional en uns temps difícils com són els que estem vivint en estos moments. Des d'estes paraules no podem més que aplaudir la seua iniciativa i desitjar-li el millor dels èxits profesionals.

Més pluja

En esta nova era covid que ha fet parar el món en sec, pareix que hem oblidat que la natura continua el seu procés ordinari, que es va repetint cíclicament des que el món és món. Però no, la natura no se n'oblida de nosaltres i està sempre present d'una manera efectiva entre les persones, perquè també som natura. El temps va passant i amb ell, es van succeint les estacions. I és que, quan arriba la tardor, a les nostres terres sempre hi ha uns dies en els quals sol produir-se algun tipus de temporal, es diga gota freda, DANA o el nom amb què vulguen qualificar-lo els meteoròlegs, amb nom de persona inclòs, que sol ocasionar crescuda de barrancs, desbordaments de rius, inundacions i riuades que causen mals i desfetes per tot arreu, com hem tingut ocasió de comprovar estos dies. La pluja està present a la nostra cultura, a la nostra literatura, a la nostra música. Ja de ben menuts solíem cantar Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva, a la guarderia, cridant com a colofó final de la cançoneta Que rompan tus cristales y los míos no! Plou poc, però, per a lo poc que plou, plou prou, sol dir el nostre refranyer fent un divertit joc de paraules, especialment dedicat per als més menuts. Plou i plou en finíssimes agulles / plou i prou / en la brossa i el terrat escrivia un inspirat Vicent Andrés Estellés en un poema que encertadament va musicar el nostre Paco Muñoz, ja fa alguns anys. Llueve y las aceras están mojadas cantava una jove María Villalon, allà per l'any 2009. Un poc més abans en el temps, l'any 1993, s'escoltava a les emisores de ràdio Si hay si tembló, la lluvia cae en soledad que cantaven uns melancòlics Celtas cortos. Viaja por el cielo, llega a tu ciudad / Y empieza a diluviar, cantaven en 1987 uns divertits Toreros Muertos, amb un més divertit encara Pablo Carbonell, en cap. En un context diferent, un romàntic Carlos Goñi cantava a finals dels noranta, l'any 1997, Aquel día amenazaba más tormenta, y la tormenta no se hizo de rogar, tot fent un autèntic paralelisme entre la pluja i el terrorisme. Oh no, it's raining again, cantava un magnífic grup anomenat Supertramp allà pels finals dels anys setanta del segle passat. O una exuberant Pepsi DeMacque cantava  en 1998, Think anew right through, you're a man in the rain, davall la direcció i la guitarra d'un admirat Mike Oldfield. O una somniadora Enya, amb veu de vellut, en 2005 interpretava Every time the rain comes down. I, cóm no! Gene Kelly ballava plàcidament davall la pluja a la pel·lícula que porta el mateix nom. Era l'any 1952. Qui ha fet un sabatejat tan esplèndid com ell, a probablement, al que s'ha considerat com el millor musical del cine dels Estats Units? La pluja sempre ha estat i està present entre nosaltres,  com una banda sonora original, per damunt de pandèmies i de confinaments perquè, no ho oblidem: nosaltres també som natura, encara que un virus mesquí i mortífer vulga fer-nos-ho, traure del cap.

Cinc en un llit

Tal volta si no haguera sigut per esta pandèmia cruel que ens està assotant sense pietat des del mes de març, este llibre ja hauria eixit al mercat en primavera, dins de la roda de presentacions de llibres que es duen a terme a la Fira del Llibre que se celebra a València als jardins dels Vivers en el mes d'abril. Però les circumstàncies han fet que s'ajornara fins a la tardor i que es presentara en el marc de la plaça del llibre valencià, que des de fa uns anys se celebra a la ciutat de València a la plaça de l'Ajuntament, coincidint amb la festivitat de Totsants. Cinc en un llit és una versió d'una cançó infantil tradicional americana anomenada Five in the bed. Cançó que, l'autora de la publicació, Anna Roig Llabata*, ja va conéixer en la seua versió original quan va estar vivint de menuda als Estats Units. Es tracta d'una cançó didàctica, emprada per a introduir als xiquets al fantàstic món dels números. En el seu moment, va ser traduïda a la nostra llengua pel cantautor Xesco Boix i també va ser interpretada amb posterioritat pel nostre contacontes Llorenç Giménez, tristament desaparegut fa poc. En la publicació d'esta edició de Cinc en un llit, s'annexa un enllaç a la versió que d'esta cançó infantil ha fet el músic Àlvar Carpi, cançó adaptada als nous temps que vivim i que nosaltres també afegim a este blog el mateix enllaç. (Cliqueu ací per a escoltar la cançó)  Cinc en un llit, és una publicació duta a terme a la col·lecció Cantem i contem, de l'editorial Bullent i és per a Anna Roig Llabata, autora de les fantàstiques il·lustracions que porta dins, especialment emotiva, tant pels temps viscuts en els quals ha dut a terme la seua preparació, que va ser en ple confinament, com sobretot pel record de Llorenç Giménez Tarazona, el nostre contacontes d'Alfafar que, com ja vàrem dir abans, ens va deixar recentment i amb qui l'autora ja va compartir altres publicacions que va il·lustrar, com varen ser Els animals agraïts, utilitzant la tècnica del collage. En el cas que ara ens ocupa, es tracta d'un llibre especialment cuidat -alguna cosa bona hauria d'haver tingut el confinament a conseqüència de la pandèmia, temps en el que es va gestar este llibre-, les magnífiques il·lustracions del qual, les ha dut a terme una Anna ja madura professionalment, utilitzant de nou la tècnica del collage, però esta volta mixta, de paper -paper adquirit a la llibreria Sambori de Paterna abans de tancar- i fotografia. Amb tots estos ingredients, veu la llum Cinc en un llit, llibre ben acabat, millor imprés i magistralment il·lustrat, especialment destinat per als xiquets menuts que estan coneixent els primers números i amb el que s'ho passaran molt bé aprenent-los. "Eren cinc en un llit i el petit ha dit: feu lloc, feu lloc..."

*Anna Roig Llabata, és una artista plàstica valenciana establida a Paterna, lloc d'on són els seus avantpassats materns, on s'ubica el seu taller on treballa. Per a conéixer-la una miqueta més, podeu llegir l'entrevista que li vàrem fer, amb ocasió de l'exposició de la seua sèrie Frágil-Difícil a la prestigiosa galeria d'art Galería Cuatro, de València, el novembre de 2018:  (Entrevista Anna Roig Llabata).

Jerusalema

Una empresa por gastar-se una quantitat enorme de diners per a publicitar un producte determinat, però si amb eixa publicitat no acaba de connectar amb els consumidors, probablement s'ensuminaran pel comú del no res un grapat de diners i un grapat d'hores de dedicació a promocionar el producte estrella que acaba estrellant-se en la tempesta de la inconnexió més absoluta. La publicitat més efectiva és la que es transmet de boca a orella per la satisfacció obtesa amb el producte en qüestió. És la que fa pujar com la bromera un restaurant,  una ferreteria, un forn o una carnisseria al cel de la excel.lència, o pel contrari, la pot fer afonar a l'infern més fosc de les lamentacions. En el món de la música ocorreix exactament el mateix: Una multinacional discogràfica pot gastar-se un bon grapat de diners en promocionar un determinat grup de música. Però si no acaba de connectar amb el public, no deixaran de actuar només que al poble dels cantants i poc més. Les xarxes socials són el boca-orella del segle XXI, un poderós altaveu que permet donar a conèixer un determinat artista i una determinada cançó, des del racó més inverosímil del planeta. Ja ho varem poder experimentar fa ja uns quants anys amb l'artista sudcoreà Gangnam Style amb el seu famós ball del cavall, o amb l'original Harlem Shake i el popular crit "con los terroristas" entre altres, que varen captivar el món sencer. Ara, en esta era pos-covid que estem vivint, estem experimentant un altre fenómen viral paregut als que hem anomenat. Va començar un poc abans de la pandemia que patim, i que ha anat popularitzant-se amb el pas del temps. Es tracta de la cançó Jerusalema, del dj africà Kgaogelo Moagi, Master KG, cantada per l'artista Nomcebo, els dos de Limpopo, que és una de les nou províncies que compossen l'estat de Sudafrica. Jerusalema és una cançó gospel, afro-house, pegadissa, cantada en idioma venda, amb un component espiritual, que gràcies a les xarxes socials es va viralitzar a Àfrica i d'allí, a tot el món. En l'actualitat acumula més de 150 milions de reproduccions a Youtube. La cançó s'acompanya d'una senzilla coreografia que s'ha convertit en un challenge on un grup de gent balla alegrement la cançó. De no haver sigut per estos temps convulsos haurien aparegut com a bolets, col.lectius festers, comissions falleres i entitats de tot tipus que haurien fet ja d'esta cançó la seua profia particular al món sencer a través de les xarxes socials. Si haguèrem viscut en temps normals, esta haguera sigut la cançò de l'estiu, que s'haguera ballat a totes les discoteques de pràcticament tot el món. Que en estos temps tèrbols de pandèmia que esten patint, la força, la espiritualitat i el cant a la vida que transmés la lletra d'esta cançó, siga un himne que ens anime a superar estos temps de paràlisi mundial que estem vivint a causa del coronavirus, per a viure tots junts uns temps millors que estan per vindre. "Jerusalem és la meua llar, salva'm i camina amb mi".

Domund

Hem anat a comprar a la carnisseria. A un racó del taulell, hi ha una vidriola de metacrilat transparent en forma de pot quadrat, on hi han ficades unes quantes monedes. I davant, penja un cartell on hi ha una fotografia en què, en un primer pla hi apareix una monja de mitjana edat. Darrere, en un segon pla hi ha tres dones de raça negra, abillades amb vestimentes pròpies de la seua cultura. El cartell el retola la paraula DOMUND. I el subtitula la següent frase: "Aquí estoy, envíame". El penúltim diumenge del mes d'octubre se celebra a tot el món el Diumenge Mundial de les missions, jornada en la qual l'Església Catòlica promou l'esperit missioner. Enguany, a pesar de la pandèmia, també es celebra esta jornada, amb les restriccions pròpies dels temps que estem vivint. I, mentre contemple la vidriola de metacrilat, el cartell anunciador, així com el seu missatge, el meu pensament es rescola pel clivell de la vidriola i apareix a aquella Paterna dels anys huitanta en la que a la plaça del Poble, a la porta de l'Ajuntament estava aparcada aquella furgoneta Land Rover blava i també el Seat 131 ranxera supermirafiori, els dos de la Policia Municipal. Eixe penúltim diumenge del mes d'octubre, a punta matí, a la porta de l'església s'instal·lava la mesa petitòria on prenia cadira la directiva de Obras Misionales Pontificias, al voltant d'una taula allargada on al mig hi havia una urna on les persones que entraven o eixien de missa, dipositaven el seu donatiu. Als xiquets ens donaven una vidriola, de plàstic per als més xicotets i de fang per als més majors, amb el bust d'un negret, un xinet o un indi, on hi havia escrites les paraules "Ayuda a las Misiones". Dins de la mateixa, s'introduïa un paperet amb el nom dels xiquets que la custodiaven i que tenien la noble missió d'anar pel carrer demanant la voluntat. "Bon dia. La voluntat per al Domund?". Així a una persona i a una altra, i a una altra, fins a la una del migdia, que era el límit horari per a tornar-la. Normalment, solíem anar captant dos o res xiquets per cada vidriola. I mentre un la sostenia, l'altre duia a les mans uns adhesius de la dimensió d'una ungla on estava dibuixat el logotip del Domund. La voluntat per al Domund? I quan una persona hi dipositava la seua voluntat, se li apegava l'adhesiu a la solapa de la jaqueta. Eixe era el senyal que indicava que ja hi havia col·laborat. Aleshores, la moneda oficial era la pesseta. I normalment se solia donar un o dos duros. Si algú dipositava cinc duros, se li donava un adhesiu més gran, de la grandària de la palma de la mà. I si deixava caure un bitllet de cent pessetes, se li donava un banderí de tela en forma de triangle isòsceles allargat, imprés també amb el logotip d'eixe any. Era aquell un fred matí de caminar pels carrers. La voluntat per al Domund? De pujar i baixar escales, de tocar a les portes de les cases. La voluntat per al Domund? Fins al final del matí, en el que s'entregaven les vidrioles, o bé a Carmen Liern, o a Carmen la Flara que ens agraïen sincerament la col·laboració prestada. La il·lusió venia al diumenge següent, en el que en l'Al·leluia de la setmana, a l'última pàgina anava publicada de forma detallada tota la recaptació treta i on apareixia el nom de cadascun dels xiquets que hi havíem participat, així com la quantitat que hi havíem recaptat. I ara, trenta o quaranta anys després, a través del metacrilat d'una vidriola petitòria, es reflecteixen estos records d'infantesa d'un fred diumenge de Domund qualsevol.

José Damián Polo "Pepín"

No és fàcil ser Coeter major a Paterna. S'han de tindre una sèrie de qualitats que no estan a l'abast de tot el món. Encendre la bengala verda per a avisar que comença la millor cordà del món, és un privilegi que està reservat només per a unes poquetes persones. Encendre la bengala roja perquè tots els tiradors deixen de disparar femelletes i que esta ordre siga obeïda per tots, amb respecte, és una facultat només reservada per a qui s'ha guanyat eixa admiració a força de participar de forma activa, any rere any, a la nostra molt més que centenària Cordà de Paterna. Amb la trista desaparició de José Damián Polo Pepín, conclou una etapa a la cultura paternera del foc que ja va començar fa moltíssims anys i que li ha fet guanyar-se la consideració de tots aquells que, d'una manera o d'altra han estat vinculats a la festa paternera. I és que, el gran mèrit de Pepín, ha sigut, per una banda, haver sabut tindre la suficient visió per a mantindre la tradició en la forma de disparar la Cordà, com va ocórrer l'any 1973 en el que una cordà semiautomàtica quasi acaba en catàstrofe i amb la pròpia cordà. Per a evitar succeïts com este, l'alcalde que hi havia aleshores, que era Rafael Alfonso Barberá, li va encarregar que es fera càrrec de la seua organització nomenant-lo, de facte, coeter major. I, per una altra banda, haver sabut adaptar-se als nous temps, a les noves circumstàncies i a la nova legislació sobre el foc, especialment la que venia d'Europa i que va fer malbé més d'una cordà dels nostres pobles. I tot això, amb una noble finalitat, que era evitar que s'apagara el foc de la nostra estimada cordà. Que la metxa no s'apague: Eixe va ser el seu lema, evitar no tan sols que no s'apague, sinó aconseguir que la cordà de Paterna fora la millor cordà del Món. Ens ha deixat José Damián Polo, Pepín. En el seu record, en la seua memòria, perquè no hi ha paraula de consol que conhorte la seua trista partida, no podem més que mostrar el nostre condol a la seua família per tan irreparable pèrdua. La seua passió pel foc, i el seu amor per Paterna, hi han contribuït a fer de la Cordà de Paterna tot un referent en el noble i vistós espectacle del coet solt. Ningú mor del tot mentre se'l recorda, igual que mai hi haurà metxa que s'apague mentre hi haja un paterner de bé que des del Cel, als peus del Santíssim Crist de la Fe, sostinga ben alta una bengala verda per a mostrar a tota la Terra, que el poble de Paterna fa la millor Cordà del món. No és fàcil ser Coeter Major a Paterna. Ni sostindre la bengala verda en alt a les mans. Ni mantindre el foc sense que la metxa no s'apague. Ni concloure la cordà amb la bengala roja i les mans emmascarades. I és que, en definitiva, per molts anys que passen, no n'hi haurà cap de persona que li haja dedicat tantes hores, tant de sacrifici, tant d'esforç ni tanta passió pel foc, com ho ha fet al llarg de la seua vida José Damián Polo, Pepín.