viernes, 26 de abril de 2013

Vicente aleixandre o la poesia del 27.


Tal volta si tinguerem l’elixir de l’eterna juventut o el do de la immortalitat, Vicente Aleixandre haguera cumplit hui cent quinze anys. No és la intenció d’este post escriure un article sesut i aburrit al voltant d’este fantàstic poeta, amb un análisi semàntic de figures estilístiques, recursos literaris i coses paregudes, ni tan sols fer un recorregut per la seua vida contant el seu “nasqué-visqué-muigué” com si fora una biografia treta d‘una enciclopèdia, sinò que més bé em limitaré a recordar en este dia el que va significar per a mi la seua poesia en un moment determinat de la meua vida.

El vaig descubrir en el Curs d’Orientació Universitària, l’antic COU. Tenia tota la vida per davant. Era l’època en què cada pas que es dóna és un descobriment, una troballa. Com troballa era cadascun dels poetes que eixe any vaig descubrir i que em varen acompanyar i que encara m’acompanyen: Estellés, Neruda, Huidobro, Bousoño, Blas de Otero,… He de reconèixer que sempre he tingut bons professors de llengua que m’han sabut inculcar l’estima per les llengües i la literatura. I potser açò ha fet que després haja continuat ampliant la bibliografia d’autors als que quasi podria considerar com de la família i que, amb el pas del temps, he anat llegint pel mer plaer de llegir, sense estar obligat per cap exame ni cap pla d’estudis.

He tornat a reelegir alguns poemas d’aquells libres que utilitzava a l’institut. I he tornat a reviure aquelles experiències i sensacions de flor novella que vaig gaudir en aquell momento. Així, Se querían, sempre em va recordar a un amic que en aquell moment estava vivint un apasionat idil.li amb una joveneta de la seua edad. Unidad en ella, a una famosa top model de l’època. Luna del Paraíso al campamento dels Tarsicios que disfrutaba en aquells estius de jove estudiant i on tants i bons amics vaig fer. Hija de la mar, a alguna xicona que començava a despuntar en la vida. Cuerpo sin amor a algun desaire amorós viscut en primera, segona o tercera persona. I així podria seguir enumerant un grapat més de versos. En definitiva, cadascun dels poemes que vaig llegir d’este autor li donava algun sentit a la meua vida i em feien vore-la d’una forma determinada, omplint-la d’un aire literari, a la volta que bohemi, que em va acompanyar durant la carrera i sobre tot durant la meua època d’opositor. De fet, cada agenda que encetava a principis d’any, anava encapçalada amb un poema de Vicente Aleixandre i un altre de Vicent Andrés Estellés, a banda de múltiples cites d’autors diversos, recopilades d’innumerables llocs, com podia ser un sobret de sucre, un llibre o un periòdic.

Sempre m’ha cridat l’atenció en els escriptors en general, en els poetes en particular i en Vicente Aleixandre en concret, cóm la seua delicada salut ha segut inversamente proporcional a la qualitat dels seus meravellosos versos. No oblidem que es tractava d’una persona que va haver de deixar el seu treball a una companyia de ferrocarrils i de professor auxiliar a l’Escola de Comerç per problemes de salud que li varen acompanyar tota la seua vida, obligant-lo a dur una vida de repós. Persona lletraferida alhora que malaltissa, açò va fer que li dedicara tot el temps a la seua passió: A la poesia.. D’eixa manera varem guanyar un excel.lent poeta que composava els seus versos tombat a un sofà, envoltat amb una manta, alhora que escrivia en un full que subjectava amb una fusta, en forma de carpeta.

Ja en l’ocàs de la seua vida, li va ser concedit el premi Nòbel de literatura a l’any 1977 en reconeiximent de la seua obra, com a membre d’una generació literària tan extraordinària com va ser la generación del vint-i-set. Conten que un periodista li va preguntar que cóm es sentia per la concesió de tan gran i important guardó i ell va respondre que no es sentia en ell mateix, sinò que es sentia en els demés. La veritat és que quan s’escriu un poema, un article, un post… una volta publicat ja deixa de ser de un mateix i passa a ser de domini públic, de tal forma que no tenim en este cas un poema escrit per Vicente Aleixandre, sinò que més bé tenim tants poemes en un, com lectors ha tingut el mateix. Això era el que em passava a mi quan llegia els seus versos quan tenia vint anys.

Hui, en el dia en que recordem el naiximent de Vicente Aleixandre, vos convide a llegir alguna coseta d’ell. Personalmente, i des el meu humil criteri, recomane la lectura del poema anomenat Hija de la mar del seu extraordinari poemari La destrucción o el amor. De tot cor, espere que vos agrade.


*****

Hija de la mar

Muchacha, corazón o sonrisa,
caliente nudo de presencia en el día,
irresponsable belleza que a sí misma se ignora,
ojos de azul radiante que estremece.

Tu inocencia como un mar en que vives-
qué pena a ti alcanzarte, tú sola isla aún intacta;
qué pecho el tuyo, playa o arena amada
que escurre entre los dedos aún sin forma.

Generosa presencia la de una niña que amar,
derribado o tendido cuerpo o playa a una brisa,
a unos ojos templados que te miran,
oreando un desnudo dócil a su tacto.

No mientas nunca, conserva siempre
tu inerte y armoniosa fiebre que no resiste,
playa o cuerpo dorado, muchacha que en la orilla
es siempre alguna concha que unas ondas dejaron.

Vive, vive como el mismo rumor de que has nacido;
escucha el son de tu madre imperiosa;
sé tú espuma que queda después de aquel amor,
después de que, agua o madre, la orilla se retira.











viernes, 19 de abril de 2013

Harlem Shake.

Un video viral és una gravació que ha segut difosa d'una manera massiva a través de internet, per publicitat o per  enviament, per correu electrònic,  per missatgeria instantània, per blogs o mitjantçant altres llocs web, com poden ser les xàrcies socials. Solen ser de caràcter humorístic i  moltes voltes es pugen  a la xàrcia sense intenció de causar impacte.


Degut a la proliferació  de mòbils amb càmera, molts aficionats graven imàgens de la vida quotidiana que són penjades a portals com Youtube. Donada la disponibilitat de programes d'edició de vídeos. és posible millorar i distribuir gravacions a través e Internet. No tenen carácter comercial i la intenció de qui els publica és compartirlos amb familiars i amics. Però moltes voltes, donat el caràcter graciós, curiós i fins i tot morbós que adopta el video, fa que es difondisca d'una manera viral i que en questió de dies, o de hores tot el món parle d'eixa gravació.


 Harlen Shake és un fenòmen de Internet que es basa en videos virals. Va començar a divulgar-se a finals de giner de 2012, després del llançament d’un video a YouTube per part del Blogger còmic Filthy Frank. El video original va ser publicat el 30 de gener de 2013 i es composava d’una recopilació còmica. A partir d’ell, es va elaborar el posterior video amb el gag original ampliat El video definitiu es va originar a Australia despres de que cinc adolescente australians anomenats The Sunny Coast Skate, crearen el video The Harlem Shake v1 (TSCS original). En ell s’escolta el tema Harlem Shake, dels productors Dj Baauer & Jeo Art, i utilitza una modificación no autoritzada de la veu de l’excantant de Reaggeton Hector el Father, amb la frase “con los terroristas”.Els videos van acompanyats d’un peculiar ball. Comença amb una persona, moltes voltes enmascarada, ballant el tema en solitari durant uns quinze segons, envoltat de altres persones que l’ignoren completament. Amb el calvi de ritme n’hi ha un tall i de repent, tota la multitud balla durant uns altres 15 segons, moltes voltes lleugers de roba o amb disfresses absurdes i lluint objectes extranys.

 

Park Jae-Sang, també conegut artísticament com PSY, és un artiste surcoreà conegut pels seus videoclips humorístics i actuacions. Durant la seua estància als Estats Units, va estudiar música a la Universitat de Boston i a la escola de Música Berklee. La seua fama no haguera passat més enllà del seu país natal, si no fora perquè  en 2012 es va fer conegut a nivell internacional per la coreografia delo single de música dance/electrònica Gangnam Style, fins a convertir-se en un fenòmen de Intgernet, amb més de 1.000.000.000 de reproduccions, sent el primer en superar la xifra, a més a més dels 6,000.000  de "Me gusta", des del 15 de juliol de 2012, convertint-se en el vídeo més vist de Youtube. El més vist i a més a més, el més imitat. No ha hagut falla, comparsa o comissió de festes que no haja gravat un video on es balla el ball del caball, mentre a les esquenes dels festers es mostren els signes distintius de la falla, de la comparse o algun lloc emblemàtic del poble.

 

Estos són només dos exemples de videos virals que, per ells mateixos s’han anat divulgant a través de la xàrcia. La veritat és que si rasquem una miqueta, en trovarem un bon grapat d’ells, en forma de video, en forma de correu hoax, en forma de frase enginyosa o en forma de fotografia llastimosa. Les agencies de publicitat ja es calfen el cap per a vore de quina manera introduir ele seus productes emprant esta forma de divulgació masiva. Camp n’hi ha més que de sobra.















viernes, 12 de abril de 2013

Euros i pessetes.

L'altre dia varios companys vàrem anar a fer-se'n un cafenot a la màquina que n'hi ha ubicada a la primera planta del lloc de treball. Allí, rollo Càmera café, solem parlar de questions de treball, d'assumptes personals, de programes informàtics, de sistemes operatius,... Un company va traure una moneda de cinc pessetes, es a dir, un duro dels últims que va acunyar la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i que fàcilment podria passar per déu cèntims, i el va posar al monedero de la màquina, que va rebutjar dita moneda, com era d'esperar. Després de la broma corresponent, un va dir "Per què no vas al Banc d'Espanya i que te'l canvien?". Un altre va fer el següent comentari: " Jo, per tres mil pessetes sí que vaig a canviar-lo. Per dihuit euros, no".

Cóm pot ser que tres mil pessetes costen més que dihuit euros? Encara que el seu valor equivalent siga el mateix, cóm és que pareix que siga més una quantitat que l'altra? La devaluació de les monedes produix un efecte sicològic que fa que al enfrontar una contra l'altra, la quantitat de la una siga molt més alta que l'altra. I que malgrat esta disparitat de números, doncs no es tracta més que d'això: de meres xifres. Perquè el valor és equivalent. En això consistix doncs la devaluació: En que per a comprar el mateix, cal més quantitat de moneda en comparació amb una altra.

Si possem la mirada en el retrovisor de la nostra història personal, la de cadascun de nosaltres, podrem recordar el que podiem fer amb tres mil pessetes. Quàntes coses es podien comprar!! Amb mil cinq-centes tenies un CD de moda. Amb cinq mil pessetes feies la compra de la setmana. Amb mil pessetes  entraves a la discoteca. Un cafe valia noranta pessetes i un jornal d'home eren cent mil pessetes. Hui en dia, no compres un CD nou per 9 euros. Ni fas la compra de la setmana amb trenta euros. Tampoc entres a la discoteca amb sis euros. Ni un café ni de casualitat et costa cinquanta i pico cèntims. I un jornal de sis cents Euros és menys del Salari Mínim Interprofesional.

El dispossar d'una moneda forta també té altres efectes col.laterals relacionats amb el que estem dient. Així, recorde una altra ocasió on també va quedar palés l'efecte sicològic de la moneda forta en relació amb la moneda devaluada. Vàrem anar a una paella que fàrem fer al xalé d'uns amics, on cadascú va pagar "a tanto por uno, San Bruno" per persona s'havia de pagar cinq euros amb cincuanta cèntims. El qui es va encarregar de replegar els diners, com no duia canvi, va dior "total, per cinquanta cèntims, faig compte redó i cobre només cinq Euros". Este piquet que apenes es nota, al final de la jugada arribava -erem unes dotze o quinze persones- a uns sis o set euros. Al final qui arreplegava els diners va perdonar a tot el grup uns sis o set euros. Al final qui areplegava els diners va perdonar a toto el grup dita cantitat que, aparentment, no és res des del punt de vista de l'euro. Si ho convertim en pessetes, ÇEstem parlant de més de mil. Si diguem doncs, "sis o set", pareix que no siga res. Si diguem "més de mil", esta última quantitat més alta, sent el mateix valor en equivalència, pareix que faça més mal que la primera.

Tal volta si anarem amb eixes tres mil pessetes al Banc d'Espanya per a canviar-les pels dihuit euros equivalents, el caixer del banc, tal volta ens mire d'una manera entre socarrona i riallera i ens diga "Jo, per dihuit euros no haguera vingut. Per tres-mil pessetes, tal volta!!"

viernes, 5 de abril de 2013

A mitant camí.

Enguany han segut quaranta els anys que he cumplit. Tal volta siga el moment de fer alguna reflexió al voltant d'esta efemèrides. Tenint present que l'esperança de vida la tenim al voltant dels huitanta anys, ara mateix em trobe al bell mig de la meua vida. Vaig nàixer al principi dels setantes, concretament a l'any setanta tres, quan s'auguraven canvis importants a les nostres terres. Era l'època  del siscents, del huitcents cinquanta, del "vamos a la cama para descansar..." de l'un , dos , tres", dels pallassos de la tele. Del casino de la plaça a Paterna i del cotxe SEAT cent trenta un, blanc, de la policia municipal aparcat a la porta de l'Ajuntament. El mundial de futbol de 1982 va ser un joc més de la nostra infància. Naranjito, Mazinguer Z o l'oset Misha varen ser, entre altres els nostres ídols. En este contexte és en el que vaig nàixer i en el que em vaig criar.

I així han anat passant els anys. A la infància li va seguir l'adolescència. L'Institut de Paterna, les primeres discoteques, els amics, el campament dels Tarsicios i una altra volta a estudiar en acabar l'estiu. D'esta forma va vindre la primera joventut. Els anys de la carrera, les nits cremades a Canet, els colzes pelats a l'oposició, tots ells en una època d'una relativa esplendor. I arribem al voltant de dos mil. Les primeres entrevistes laborals, el primer treball infructuós a una immobiliaria com administrador de finques, el primer salari d'adult, les primeres cites, l'amor, la boda amb Carmen,... Tots estos han segut unes pinzellades de la meua vida. En definitiva, quaranta anys, o quaranta segons. No ho sé. A voltes han passat massa espaiets, a voltes massa apresa. A voltes més alegres, a voltes més àrids. En definitiva, estos són els quaranta anys de la meua vida.

Som la generació probablement més preparada de tota la història. Tot aquell que ha volgut, ha tingut ocasió de treballar o d'estudiar, però també de divertir-se. Tots hem fet el que hem cregut convenient en cada moment de la nostra vida, amb llibertat, però amb responsabilitat.. Tant de bó els nostres fills tinguen les mateixes posibilitats d'estudiar, de treballar i de divertir-se igual que nosaltres hem tingut ocasió. Tant de bó els ómpliga tant o més que a nosaltres les cosetes de la vida: un joguet fet amb un cartó i una corda, un paseig relaxat pel camp en un matí de diumenge o una abraçada sincera, i no un joc per a videoconsola o una tablet nova..

A la nostra generació se la nomenà a un anunci la generació JASP, és a dir Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados. Tal volta amb la millor preparació de la història, la inexperiència va ser una rémora, de tal manera que ens va dur a ser la generació del mileurisme, paraula despectiva per a anomenar-nos les generacions anteriors a la nostra i envejada pels qui ens precedeixen.

Des de la talaia dels quaranta, un veu les circumstàncies de la vida amb més maduresa, amb més serenor, amb més reflexió y amb més moderació. A esta edad és quan un comença ja a preocupar-se de la seua salut. És el moment en que apareixen les primeres tecles: Tal volta una miqueta de colesterol, un poquetet alta la tensió arterial o una certa panxeta que fan que, a més a més, ens prengam un poc més en serio el fet de tornar a practicar algún esport, que es va quedar quasi quasi oblidat en la nit de la memòria.

 A tots els que enguany cumplim els quaranta, vos desitge el millor! Estem en el millor moment de la nostra vida, a mitant camí. Aprofitem tot el temps que ens resta per viure. Perquè el que ens espera és moltíssim millor que allò que ja hem viscut.

domingo, 31 de marzo de 2013

Pasqua marçal, mortaldat o fam...

En els seus orígens, la Pasqua o Pésaj era aquella festivitat jueva a la qual es recorda l'eixida o l'alliberament  del poble jueu de les mans del poble egipci. Al donar-se la circumstància que este fet va ocòrrer en primavera i en dia de lluna plena, al regir-se estos pobles en aquell temps pel calendari llunar, va quedar establit per a sempre que a partir d'aquell moment, el dia del primer pleniluni de la primavera seria quan es conmemorara la pasqua, tot i seguint una serie de ritus establits tal i com ens descriu la Bíblia, de menjar pà sense rent, dempeus, amb el gaiato a la mà...

 Fa al voltant d'uns dos mil anys, un jueu anomenat Jesús de Natzaret va ser castigat  i condemnat a mort a un procedimient sumaríssim per dir que era el Fill de Déu. Fou una situació jurídica on es va aplicar la llei jueva, que el condemnava per blasfem segons la Torà, però el càstig que se li va aplicar va ser essencialment romà: Tortura i crucifixió. Tots estos fets varen ocòrrer tot coincidint en el dia de la festivitat de la Pasqua jueva. Era l'època del rei Herodes Antipas, quan era prefecte de la província romana de Judea Ponç Pilatos. Per eixe mateix motiu, des d'aquells temps es ve celebrant la Pasqua de Resurrecció el diumenge de Pasqua, és a dir, el primer diumenge de lluna plena després de l'equinoxe de primavera a l'hemisferi nord. Així es va establir al Concili de Nicea a l'any 325, i des de llavors així es ve celebrant.

Es tracta d'una festivitat mòvil, és a dir que no es fixa d'acord amb el calendari civil, que era el julià i després el gregorià, que tenen en compte el temps que tarda la terra en donar-li la volta al sol, sinò que allò que predomina és el cicle lunar, on es computa el temps tenint en compte el que tarda la lluna en pegar-li la volta a la terra. Es tracta d'una llunació, és a dir un mes. I dotze llunacions serien l'equivalent a un any.

Esta confrontació de calendaris, per una banda el solar, més modern,  i per una altra el llunisolar, més antic, té com a consequència eixa movil.litat de la Pasqua, tant la jueva com la cristiana. Mai serà, per tant el mateix dia de l'any esta festa al llarg dels anys, sinò que oscil.larà entre els dies 22 de març i el 25 d'abril.

Si a esta efemèrides afegim una miqueta d'esoterisme, de sabiduria popular i de fets que coincideixen en el temps, tenim doncs la saó justa per al refrany que dóna títol a este post. Si donem una ullada al calendari d'anys anteriors, sempre trobarem un fet que li dóna raó de ser a dit refrany. Potser una revolta, una riuada, una epidèmia o una guerra. En l'àmbit personal, un fet particular pot actualitzar-li el sentit: La mort d'un familiar o d'un amic, una malaltia grossa, una operació seria,... qualsevol d'estos fets que hem nomenat abans li dona carta de naturalesa a la Pasqua marçal.

Enguany el diumenge de Pasqua és marçal, perquè cau el dia 31 de març. Què ens espera? Què passarà? Mortaldat? Fam? Plourà? Bufarà el vent? Caurà una pedregada? N'hi haurtà un terratrèmol? De moment, crisi!!

miércoles, 27 de marzo de 2013

Vicent Andrés Estellés in memoriam...


Hui fa vint anys que ens va deixar Vicent Andrés Estellés. Poeta de les coses quotidianes, de l'amor, del sexe, del poble, en definitiva, de la vida. Poeta de meravelles, des del seu poble, Burjassot, on va escriure gran part dels seus poemes, fins a València, ciutat que tant s'estimava, passant per tots els racons de tots els pobles de totes les nostres comarques, va saber cantar a les coses més elementals de la vida. Al pimentó torrat tallat a tires o al xiquet del veïnat.a qui li contava cóm era la mort, en un llenguatge fàcil de comprendre per a ell. També va saber cantar a les més complexes: a l'amor per la seua esposa i a l'amor per la terra. Va ser un poeta compromés amb el seu poble, al que estimava moltíssim, tant, que així ho va deixar escrit al llarg dels seus poemes. A través de les seues págines podem trobar amor, vida, passió, emoció, encís i tantes i tantes més coses més que no cabrien en varios posts.


 He tornat a rellegir alguns poemes seus que els tenia ja en el record, com és el cas del que acompanya a esta entrada. Es tracta del més que conegut No escric èglogues. Conten les males llengues que el poeta va vore passar una turista exuberant pels carrers cèntrics de València, probablement pel carrer on estava la redacció del diari Las Provincias, on aleshores treballava i aprofità esta circunstància per a descriure’ns  una serie d'elements de la nostra ciutat, propis d'aquella època, a propósit de la passejada d’aquella xicona: La dona que esten la roba, els xiquets que juguen al carrer, els homens que carregaven els camions,...

Després de rellegir-lo una altra volta, em plantege el seguent: Estos versos que varen ser escrits al final dels anys cinquanta, quina actualitat tenen ara als inicis del segle vint-i-un? Què li poden dir a un jove que ara mateix puga tindre uns vint anys per a quí el record de la guerra civil o de la dictadura de Franco és el mateix que podem tindre nosaltres de les guerres carlistes o les napoelòniques? El temps transcurrix, però les circumstàncies són les mateixes. Les generacions es succeixen, però repetixen els mateixos fets, les mateixes vivències, les mateixes equivocacions, les mateixes alegries i les mateixes penes.


Tal volta si visquera ara el burjassotí i tornara a escriure estos mateixos versos, on diu Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants..., Hui en dia, potser diria Hi ha els cibercafés, els bunyols, les famílies monoparentals,.... o alguna cosa pareguda. Tal volta, en lloc de parlar de l'albereda i de les baranes del riu ens nomenaria la Ciutat de les Arts i de les Ciències, els telèfons mòbils i els ipads. Els anys de presó per coses de la guerra hui dia seria substituït per la crisi, la prima de risc i els desnonaments. Ja no vindrien els autobusos de Gandia i Paterna, sinò que  hui dia vindrien tranvies del marítim o agafariem el metro a la parada de Colom en eixir de l’atropellament de gents a la porta d’uns grans magatzems el dissabte de vesprada, mentre un grupet de xicons esperen al cantó del carrer Isabel la Católica unes amigues per a anar a sopar i després anar a algún pub de la zona del Carme per a fer-se’n una. Els infants que jugaven en eixir de l’escola, hui en dia ja no jugarien al carrer, pels solars, tal volta al futbol o al sambori, sinò que es passarien hores i més hores cara a l’ordinador o a la play station jugant a qualsevol joc cibernètic sense eixir de la seua habitació. La dona que arreplegava la roba del terrat tal volta seria secretària de direcció a la seu central d’un banc a punt de ser recapitalitzat i l’home que recomponia lentamente un rellotge, tal volta seria un paquistaní que regentaria una fruiteria de barri, o un senzill locutori des d’on telefonar a la família que viu a l’extranger o des d’on remetre’ls uns quants diners per a que puguen viure dignament, allà a l’Equador, a Kènia o a Colòmbia... Per últim, les famoses cames,  probablement de la filla o neta d'aquella que va donar raó de ser a este poema, ja no tindrien la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.  Potser, la solemnitat de la seua carn tendra vindria estilitzada per una liposucció recent duta a terme a una clínica privada ben a prop de la plaça de l'Ajuntament.

Podem vore que els fets canvien, les persones són diferents, però les circunstàncies continuen sent les mateixes, als anys seixanta, huitanta o al dos mil tretze. I la vigència dels versos d'Estellés, podem comprovar que estan plens d'una vitalitat que trascendeix les persones, les modes i els fets que es van esdevenint al llarg dels temps. D'ací a cent anys, o dos cents o fins i tot cinc cents, que es continue estudiant l'obra de Vicent Andrés Estellés, els seus versos continuaran estant de rabiosa actualitat. Seran unes altres persones els qui el llisquen. Les circunstàncies polítiques, económiques i socials seran totalment diferents a les actuals. Però la essència dels seus versos continuarà estant totalment vigent en aquells que  habitaran els nostres pobles en aquells temps futurs.
  
Les persones passen. Les paraules queden. Vicent Andrés Estellés ens va deixar fa vint anys tal dia com hui. Ens varem quedar sense la persona, però ens queden els seus versos, el seu record, i la seua memòria.




NO ESCRIC ÈGLOGUES

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrecl'Albereda. Aquells llocs familiars..
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.




********

Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés és el títol del documental amb què Dossiers va retre homenatge a qui està considerat l´Ausiàs March del segle XX. Espere que vos deleiteu tal i com jo ho he fet veent-lo.




viernes, 15 de marzo de 2013

Que ja estem en falls!!

Tots els dies quan em dirigisc cap al treball sintonize la la ràdio del cotxe una emisora local, on el locutor, amb molta gràcia i molta més habilitat va hilvanant un programa de ràdio improvisat on telefonen al.leatòriament un centemar d'incondicionals on cada un fa el seu programa. "Venga, haz tu pograma", els anima. I cadascún conta una cosa. L'un li demana una cançò, l'altre li demana a Vicente Albentosa -que així es diu el locutor en cuestió- si pot telefonar a un fill, un nebot, un pare o un tio per a felicitar-lo pel seu aniversari, pel seu sant o pel mer plaer de gastar-li una brometa innocent. A totes estes peticions accedix de bon gust, amb un carácter desenfadat i ditxaratxer que fa que s'haja possat a la butxaca a mitja València i part de l'extranger.

L'emisora en questió és de carácter local, la qual cosa fa que es radien per mitjà de les ones herzianes molts continguts locals: Esports, processons, esdeveniments variats... Estant en la època en la que estem i estant vinculat com ho està dit locutor al món de les falles -es el president de la falla de Sant Isidre a València.-, així com una gran part dels parroquians habutuals de l'emisora en general i del programa de matí en particular, no va a parlar de falles?Clar que sí. Això fa que el seu crit de guerra quan es tracta de parlar del món faller, siga el següent: "Ja estem en falls!! En falls!! repeteix una i altra volta. I és que, efectivament, hem arribat  a mitant del mes de març. La vesprada, cada dia es va allargant una miqueta. Els monuments fallers van inundant els racons de la nostra ciutat. A poc a poc, van edificant-se i adoptant forma de falla propiament dita. Els casals van adquirint vida dia a dia. El soroll, l'alegria, la il.lusió es va fent palesa a cada racó de València. Els coets, els masclets, els trons de bac, les carcases, els castells, en definitiva, la pólvira invadeix tots els racons i totes les replaces.

Ja estem en falls!! en falls!!. crida l'Alventosa des del seu micròfon obert, mentre les gents passegen alegrement pels carrers, amb blusons negres i mocadors d'herbes nugats al voltant del coll, alhora que sostenen a la mà un gotet de plàstic plé de dolça xocolata bullint, al mateix temps que hi suquen un bunyol daurat, de carabassa o de figa i d'un mos se l'engolen en un obrir i tancar d'ulls, com si se'ls escapara de les mans. Mentrestant, algú pregunta "On vas?" "A vore falles" se li contestarà amb alegria i satisfacció. Mes tard es preguntarà "D'on vens". I arrastrant els peus, amb la veu cansada, se li respondrà "De vore falles".

Ja estem en falls!! En falls!! I els fallers i falleres desfilen pels carrens cèntrics del Cap i Casal vestits de saragüell, de torrentí o de llauradora mentre El Fallero va marcant el pas a seguir fins a arribar al cadafal instal.lat als peus de la Mare de Déu dels Desemparats, la Geperudeta. Es costum que en arribar al carrer del Micalet, la banda de música que acompanya a la falla, canvia de pas doble per a entrar en la plaça de la Mare de Déu a ritme del pas doble València. D'eixa forma s'entrega el ram de flors que adornarà en companyia dels demés la plaça durant una quinzena de dies.

Je estem en falls!! En fall!! Mentrimentres esclata la traca que botarà foc a la falla i la reduirà a cendres, entre l'expectació de tots, les llàgrimes de la fallera major i la frescor de la nit quasi quasi primaveral.

Al dia següent, després de la cremà, amb la veu ronca i el cansanci palés al rostre, el noste bemvolgut locutor radiofònic sols tindrà forces per a dir Ja s'han passat les falls!! Les falls!! fins a l'any que vé!!

viernes, 8 de marzo de 2013

Loreena Mckennit o la veu prodigiosa.


Hui és 8 de març, dia internacional de la dona treballadora. És dia de record de la dona que des del matí fins a la nit no para de fer coses: El treball, la casa, els fills, el marit,… Podria haver escrit un post incendiari a favor i en defensa dels drets de les dones. Però crec que el millor homenatge a la dona, és el que es fa a la dona en totes les dones, començant per Carmen, la meua esposa i acabant en la última dona del racó més recóndit del món. I este reconeiximent personal el faré parlant, com no, d’una dona triomfadora en el món de la música. Quan parle de triomfadora,  no ho dic des del punt de vista comercial. Ni tan sols des del meramente crematístic de vendes de discs, sinò més bé des del punt de vista de l'elegància, la satisfacció i el bon gust a l’hora de composar, gravar i de difondre l’obra pròpia.

Poques veus he escoltat tan profundes, tan plenes, tan tendres alhora que tan intenses com la de Loreena Mckennit. Des del seu lloc de residència a Ontario, Canadà, al seu cau de Quinlan Road ha sabut guanyar-se el món sencer a través d’un llenguatge tan universal com és el de la música. A partir de les seues arrels celtes heretades dels seus ascendents, ha sabut  beure de la font musical ètnica, alhora que ha begut també d’altres fonts culturals que li han enriquit personal i profesionalment. Així, als seus primers LP’s la esència celta era el centre de la seua música. Així ho vem reflexat a Elemental i a Paralel Dreams. La mateixa línea musical  podem vore-la a To drive the cold winter away i a A winter garden.

Els concerts interpretats al llarg i a l’ample de tot el món, li han fet descubrir altres móns, altres músiques ètniques i altres maneres d’entendre la vida. Així, podem vore com al seu disc The mask and the Mirror canta el famós  poema de Sant Joan de la Creu La noche oscura del alma, altrament anomenat The Dark Night of the Soul, d’una manera magistral. Al mateix disc també tenim la cançó Santiago, on arreplega la tradición folclorica galega. Es tracta d'un treball musical on la nostra cultura musical està molt present .

Amb absoluta destressa a l’LP  The book of secrets, hi trobem una barreja de tradicions culturals i ètniques de llocs del món d’allò més diversos. En paraules de Loreena, les seues cançons, llevan al oyente por viajes inesperados. Le hacen seguir la música desde el antiguo Bizancio hasta un teatro de marionetas en Sicilia, o desde la isla rocosa de Skelling Michael habitada antiguamente por monjes irlandeses durante la Edad Oscura hasta venecia y los viajes de Marco Polo, o desde la trágina narrativa de "The Highwayman al estruendo de los cascos de los caballos galopando a través del Cáucaso y el eco de ls palabras de Dante encontradas inesperadamente en un viaje en tren por Siberia.

La primera volta que la vaig escoltar fou al programa de ràdio "Diálogos 3", on Ramón Trecet ens la va descobrir. Era al principi dels norantes del segle passat. La cançò que començà a donar-li fama a les nostres terres s’anomenava “Breaking the silence, de l'LP Paralels Dreams La lletra va nomenant, un a un els conflictes que en aquell moment es desenvolupaven a nivell mundial. Des d'aquell moment, no he deixat d'escoltar la veu i la música d'esta cantant canadenca. Aci davall podeu vore la discografia d'esta meravellosa artista.



Información básica de Loreena Mckennit*.

Discos de estudio

  • 1985 : Elemental
  • 1987 : To Drive the Cold Winter Away
  • 1989 : Parallel Dreams
  • 1991 : The Visit
  • 1994 : The Mask and the Mirror
  • 1997 : The Book of Secrets
  • 2006 : An Ancient Muse
  • 2008 : A Midwinter Night's Dream
  • 2010 : The Wind That Shakes the Barley

Discos en directo


  • 1994 : Live In San Francisco
  • 1999 : Live in Paris and Toronto
  • 2007 : Nights from the Alhambra
  • 2009 : A Mediterranean Odissey
  • 2012 : Troubadours on the Rhine (a trio performance)



Recopilaciones

  • 1997 : The Best of Loreena McKennitt
  • 2009 : A Mummers' Dance Through Ireland
  • 2009 : A Mediterranean Odyssey



EP


    Loreenamckennitt-anoriant2008.png
  • 1995 : A Winter Garden : Five Songs for the Season
  • 1995 : Live in San Francisco at the Palace of Fine Arts
  • 1997 : Words and Music
  • 2008 : The Journey Begins
  • 2008 : Share the Journey
  • 2008 : A Moveable Musical Feast

Singles


  • All Souls Night
  • The Lady of Shalott
  • The Old Ways
  • Courtyard Lullaby
  • Greensleeves
  • The Mystic's Dreams
  • The Bonny Swans
  • The Dark Night of the Soul
  • Santiago
  • God Rest Ye Merry, Gentlemen
  • The Mummer's Dance
  • Marco Polo
  • Caravanserai
  • Penelope's Song
  • The Seven Rejoices of Mary
  • Noel Nouvelet!



Videografia


  • No Journey's End (DVD & VHS)
  • Nights from the Alhambra DVD
  • A Moveable Musical Feast. A Tour Documentary DVD (2008).



Videoclips


  • The Bonny Swans
  • The Mummers' Dance


Bandas sonoras


  • 1985 : Bayo
  • 1986 : Heaven on Earth
  • 1987 : To a safer place (documental)
  • 1989 : Goddess Remember (documental)
  • 1992 : Léolo (canción "The Lady of Shalott")
  • 1995 : Highlander III (canción Bonny Portmore)
  • 1995 : Jade (canción The Mystic's Dream)
  • 2001 : The Mists Of Avalon (Canción The Mystic's Dream)
  • 2001 : Una casa con vistas al mar (Canción Dante's Prayer cantada en castellano)
  • 2009 : Tinker Bell And The Lost Treasure


Premios y otros méritos.


  • 1992 : Premio Juno al mejor álbum de música tradicional por The visit
  • 1994 : Premio Juno al mejor álbum de música tradicional por The mask and the mirror
  • 1997 : Premio Billboard International Achievement Award
  • 2002 : Doctor honoris causa en letras de la Universidad Wilfrid Laurier
  • 2003 : Orden de Manitoba
  • 2004 : Orden de Canadá





*Estos datos se han obtenido de:http://es.wikipedia.org/wiki/Loreena_McKennitt 







viernes, 1 de marzo de 2013

D. Vicente Llatas Burgos o la literatura del costumbrismo villarenco.

En todos los pueblos siempre ha existido una persona que se ha dedicado por voluntad propia y por pura vocación a ir recopilando datos sobre la historia y las costumbres de su localidad, entre alambiques de simples actas de pleno, polvorientos legajos de archivos municipales y fabulosos testimonios de ilustres ancianos locales que vivieron en primera persona tal o cual acontecimiento importante para la historia del pueblo. Con toda esta argamasa intelectual, mucha paciencia, pero sobretodo con muchísima más ilusión que beneficio, han ido reconstruyendo la historia, las costumbres y las tradiciones de su localidad como si de un puzle se tratase, con un sacrificio personal e incluso patrimonial que se verá recompensado, a al final de su vida con una plaquita, obsequio de su ayuntamiento, con su nombre, agradeciéndole sus maravillosos estudios sobre la historia y las tradiciones del pueblo, y bla, bla, bla. En algunos casos se llega a inaugurar una calle con su nombre, a poder ser céntrica, por la cual pasear con orgullo los domingos por la tarde.

El caso de D. Vicente Llatas Burgos no es una excepción a esto que estamos diciendo. Nacido en el año 1901, su afán por conocer y enseñar fue tal que, aparte de ser maestro de escuela, además se dedicó en sus ratos libres a recopilar la historia, el habla y las costumbres más genuinas del Villar del Arzobispo. Fruto de esa curiosidad natural que le llevó a ser el cronista oficial del pueblo, podemos disfrutar hoy de sus publicaciones y conocer la historia local de dicho municipio. Asimismo podemos conocer, gracias a una paciente y constante labor de recopilación y de clasificación de las palabras autóctonas villarencas, el significado de las mismas y mostrarnos su correcto uso mediante un pequeño ejemplo. También podemos descubrir el folclore de Villar, así como anécdotas, curiosidades y chascarrillos locales de hace un par de siglos, de las escaramuzas carlistas y otros avatares y sucedidos que por pretéritos, no se han perdido en la noche del olvido gracias a su paciente labor abnegada de práctico amanuense y de orfebrería léxica e histórica. Todo ello ha permitido conservar y mantener en el subconsciente colectivo la forma de ser y de hacer de nuestros antepasados, de tal manera que, nuestras formas  de hablar o de actuar, no son fruto de la casualidad, sino de un sedimento cultural latente. Es necesario, pues que haya alguien que dedique su tiempo a investigarlo, a descubrirlo y a manifestarlo a los demás.

Si en aquellos tiempos D. Vicente Llatas Burgos hubiera dispuesto de un simple portátil y una conexión a internet, aunque fuese barata y lenta y con la tecnología digital que existe en la actualidad, la investigación hubiese sido más fluida y más fructífera. Ahora bien, la tecnología punta del momento era la máquina de escribir Olivetti y el papel de calco, acompañado de unas fichas bibliógráficas, manidas por el uso y amarillentas por el tiempo, una amplia bibliografía y mucha ilusión por querer investigar. Con estas herramientas pues, se sirvió y bastó el hombre para escribir toda su vasta producción bibliográfica que en la actualidad se va reimprimiendo.

            Probablemente una calle a su nombre y un busto suyo presidiendo en el huerto del señor sea poco para recompensar la gran labor intelectual realizada. O tal vez mucho. No lo sé. Pero creemos que la mejor recompensa para un investigador vocacional es que el fruto de esas investigaciones se divulgue y se reedite, tal y como se está llevando a cabo por parte del Ayuntamiento del Villar. Que esto lleve a crear entre sus congéneres una motivación natural en las personas que induzca a leer y a descubrir lo acontecido en épocas pretéritas más o menos lejanas. De esta manera se reconocerá la labor de investigación paciente y constante de quien fue maestro nacional y cronista oficial del Villar del Arzobispo D. Vicente Llatas Burgos.


  • VICENTE LLATAS BURGOS*
  • Villar del Arzobispo (1901-1980)
  • Maestro Nacional (1925-1970). En La Pobla de Benifassar, Domeño y El Villar.

  • DISTINCIONES y PUBLICACIONES
  • En 1948, el SIP denominó con su nombre "covacha de Llatas" (término de Andilla) a una cueva descubierta por él, con material mesolítico
  • Consejero de la Asociación de Protectores de Cruces y Ermitorios de Valencia desde 1961
  • Delegado comarcal de Lo Rat Penat desde 1956
  • Delegado comarcal del SIP (Diputación de Valencia) desde 1948
  • Miembro del Instituto de Literatura y Estudios Filológicos de Valencia desde 1953
  • Colaborador en la Sección de Arqueología y Prehistoria del Centro de Cultura Valenciana desde 1945.
  • Miembro de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio en 1967.
  • Condecorado con la Orden de Cisneros del M.E.C. en 1967
  • Premio Jaume I en los Juegos Florales de 1966
  • Premio Roc Chavás en los Juegos Florales de 1963
  • Premio Juegos Florales 1962 del Centro de Cultura Valenciana.

*Estos breves datos biogràficos han sido extraidos  de la siguiente dirección web: http://archivovicentellatasburgos.blogspot.com.es/

viernes, 22 de febrero de 2013

Has vist el poder d'atracció que té el meu dit?

L'altre dia, l'Àlex em va dir, assenyalant-se el replanell de la ma esquerra amb el dit índex de la mà dreta: "Mira". Vaig dipossitar la vista allà on m'indicava. Inmediatament, soltant una rialla,  em va mirar als ulls i em va dir "Et tinc dominat, et tinc dominat".

Va ser una actuació que em va deixar una miqueta perplexe i em va dur a fer-me una serie de reflexions al voltant de la comunicació entre les persones. Perque a banda de la feta per mitjà de les paraules, sempre ha existit una comunicació no verbal que fa que sense dir res, ens assabentem d'allò que el nostre interlocutor ens vol fer transmetre, alhora que vol influir en la nostra voluntat. Una clucada d'ull, un xiulit o una besada a l'aire no són tan sols un missatge que se'ns dóna per a expressar-nos entre les persones una senyal de complicitat, d'amistat i fins i tot d'amor. A més a més, pretenen influir en la nostra voluntat, de tal manera que este tipus de comunicació sol ser més enriquidora que no les meres paraules. Amb una simple mirada, amb un somriure obert, amb una sinzera caigudeta d'ulls diem moltíssimes més coses que amb una enramada de paraules, per molt dolces que éstes siguen.

Recorde de menut un joc o una broma que soliem gastar-nos els xiquets i que consistia en el següent: sense dir paraula, assenyalaves a un amiguet que es trobava mitjanament lluny de tu, amb l'índex. Innocentment preguntava: "És a mí?" Després de respondre afirmativament amb el cap, amb el mateix dit que l'havies assenyalat, el menejaves curvant-lo cap a tu rítmicament, de forma que feies que l'interlocutor s'arrimara cap on estaves. Aleshores li deies: "Has vist el poder d'atracció que té el meu dit?". I d'eixa forma el deixaves més xafat que un paper de diari.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Este refrany no podia ser més encertat per al cas que ens ocupa. Si bé també hem de tindre en compte que si qui no enten una mirada no és capaç d'entendre una llarga explicació, qui es distrau en un gest de comunicació no verbal,  sempre acaba caiguent en la broma. Tal volta siga per això que quan em diuen "Mira!" i em mostren el replanell de la mà, sempre acabe mirant-hi.