Tal volta si tinguerem l’elixir
de l’eterna juventut o el do de la immortalitat, Vicente Aleixandre haguera
cumplit hui cent quinze anys. No és la intenció d’este post escriure un article
sesut i aburrit al voltant d’este fantàstic poeta, amb un análisi semàntic de
figures estilístiques, recursos literaris i coses paregudes, ni tan sols fer un
recorregut per la seua vida contant el seu “nasqué-visqué-muigué”
com si fora una biografia treta d‘una enciclopèdia, sinò que més bé em
limitaré a recordar en este dia el que va significar per a mi la seua poesia en
un moment determinat de la meua vida.
El vaig descubrir en el Curs
d’Orientació Universitària, l’antic COU. Tenia tota la vida per davant.
Era l’època en què cada pas que es dóna és un descobriment, una troballa. Com
troballa era cadascun dels poetes que eixe any vaig descubrir i que em varen
acompanyar i que encara m’acompanyen: Estellés, Neruda, Huidobro, Bousoño, Blas
de Otero,… He de reconèixer que sempre he tingut bons professors de llengua que
m’han sabut inculcar l’estima per les llengües i la literatura. I potser açò ha
fet que després haja continuat ampliant la bibliografia d’autors als que quasi
podria considerar com de la família i que, amb el pas del temps, he anat llegint pel mer plaer de
llegir, sense estar obligat per cap exame ni cap pla d’estudis.
He tornat a reelegir alguns
poemas d’aquells libres que utilitzava a l’institut. I he tornat a reviure
aquelles experiències i sensacions de flor novella que vaig gaudir en aquell
momento. Així, Se querían, sempre em
va recordar a un amic que en aquell moment estava vivint un apasionat idil.li
amb una joveneta de la seua edad. Unidad
en ella, a una famosa top model de l’època. Luna del Paraíso al campamento dels Tarsicios que disfrutaba en aquells
estius de jove estudiant i on tants i bons amics vaig fer. Hija de la mar, a alguna xicona que començava a despuntar en la
vida. Cuerpo sin amor a algun desaire
amorós viscut en primera, segona o tercera persona. I així podria seguir
enumerant un grapat més de versos. En definitiva, cadascun dels poemes que vaig
llegir d’este autor li donava algun sentit a la meua vida i em feien vore-la d’una forma determinada, omplint-la d’un aire literari, a la volta
que bohemi, que em va acompanyar durant la carrera i sobre tot durant la meua
època d’opositor. De fet, cada agenda que encetava a principis d’any, anava
encapçalada amb un poema de Vicente Aleixandre i un altre de Vicent Andrés Estellés,
a banda de múltiples cites d’autors diversos, recopilades d’innumerables llocs,
com podia ser un sobret de sucre, un llibre o un periòdic.
Sempre m’ha cridat l’atenció en
els escriptors en general, en els poetes en particular i en Vicente Aleixandre
en concret, cóm la seua delicada salut ha segut inversamente proporcional a la
qualitat dels seus meravellosos versos. No oblidem que es tractava d’una
persona que va haver de deixar el seu treball a una companyia de ferrocarrils i
de professor auxiliar a l’Escola de Comerç per problemes de salud que li varen
acompanyar tota la seua vida, obligant-lo a dur una vida de repós. Persona lletraferida alhora que malaltissa, açò va fer que li dedicara tot el temps a la seua passió: A la poesia.. D’eixa
manera varem guanyar un excel.lent poeta que composava els seus versos tombat a
un sofà, envoltat amb una manta, alhora que escrivia en un full que subjectava
amb una fusta, en forma de carpeta.
Ja en l’ocàs de la seua vida, li
va ser concedit el premi Nòbel de literatura a l’any 1977 en reconeiximent de
la seua obra, com a membre d’una generació literària tan extraordinària com va
ser la generación del vint-i-set. Conten que un periodista li va preguntar que
cóm es sentia per la concesió de tan gran i important guardó i ell va respondre
que no es sentia en ell mateix, sinò que es sentia en els demés. La veritat és
que quan s’escriu un poema, un article, un post… una volta publicat ja deixa de
ser de un mateix i passa a ser de domini públic, de tal forma que no tenim en
este cas un poema escrit per Vicente Aleixandre, sinò que més bé tenim tants
poemes en un, com lectors ha tingut el mateix. Això era el que em passava a mi
quan llegia els seus versos quan tenia vint anys.
Hui, en el dia en que recordem el
naiximent de Vicente Aleixandre, vos convide a llegir alguna coseta d’ell.
Personalmente, i des el meu humil criteri, recomane la lectura del poema
anomenat Hija de la mar del seu
extraordinari poemari La destrucción o el
amor. De tot cor, espere que vos agrade.
*****
Muchacha, corazón o sonrisa,
caliente nudo de presencia en el día,
irresponsable belleza que a sí misma se ignora,
ojos de azul radiante que estremece.
Tu inocencia como un mar en que vives-
qué pena a ti alcanzarte, tú sola isla aún intacta;
qué pecho el tuyo, playa o arena amada
que escurre entre los dedos aún sin forma.
Generosa presencia la de una niña que amar,
derribado o tendido cuerpo o playa a una brisa,
a unos ojos templados que te miran,
oreando un desnudo dócil a su tacto.
No mientas nunca, conserva siempre
tu inerte y armoniosa fiebre que no resiste,
playa o cuerpo dorado, muchacha que en la orilla
es siempre alguna concha que unas ondas dejaron.
Vive, vive como el mismo rumor de que has nacido;
escucha el son de tu madre imperiosa;
sé tú espuma que queda después de aquel amor,
después de que, agua o madre, la orilla se retira.
