Virgen de la Pas, 2.0.

 El dissabte passat día cinc de juliol va ser la coronació canònica de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar. Es tracta d'una efemèrides d'estes que només es produeix una volta en la vida i  en la qual els villarencos s'han volcat d'una manera incondicional pintant els carrers, adornant les façanes, penjant banderetes i guirnaldes... i en definitiva, engalanant el poble com requereix un esdeveniment d'estes característiques. Cada època té els seues formes de transmetre els fets que van succeïnt i, en vore com, al pas de la Mare de Déu, tothom treia el seu mòbil i li fèia una fotografia com a record, m'imaginava jo cóm hauria segut la divulgació d'este fet si haguera ocorregut en un altre temps. Probablement si haguera ocorregut en un altre segle, hauriem tengut el testimoni oral dels antics, que s'hauria transmés de pares a fills, en forma de rondalla, com és el cas de la leyenda de "Los tres peregrinos y la Virgen de la Paz". Si la Coronació s'haguera dut a terme a principis del segle vint, probablement hi haguera hagut algun  fotògraf ambulant que hauria fet alguns daguerreotips que hui en dia il·lustrarien quasi totes les portades dels llibres de festes. Si haguera segut a mitant de segle vint, tal volta alguna càmera fotogràfica werlisa haguera captat tan important fet, de forma que a molts àlbums de fotografies de les cases hi hauria alguna que ens parlaria de tan magne episodi. Si haguera segut als anys setanta, tal volta hi hauria hagut algú que de forma altruïsta hauria grabat amb una càmera super8, els solemnes moviments de l'arquebisbe en qüestió, de forma que, en dies determinats de l'any encara es projectarien aquelles imatgens a alguna paret emblanquinada d'alguna casa villarenca, abans o després de la projecció de la Primera Comunió del xiquet o de la boda de la neboda. Si haguera ocorregut als anys huitanta o noranta, les càmeres de fotos rebutjables així com les càmeres de video de tots els tamanys haurien envaït el huerto del Señor, tot i buscant la millor perspectiva com a record per a la posteritat. Però l'esdeveniment s'ha dut a terme als inicis del segle XXI,  en l'era de les telecomunicacions cibernètiques en què, encara no ha passat un fet, ja s'ha convertit en viral dins de les xarxes socials.  En este cas, a diferència d'altres èpoques, la comunicació té un caràcter instantani. Perquè qualsevol persona, a qualsevol lloc del món pot seguir pràcticament a temps real qualsevol esdeveniment. Inclosa la coronació de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar.

La soledat

L'altre dia varem passar per la porta de la llar del jubilat que hi ha un carrer més enllà de ma casa. Allà només entrar, al hall, a ma dreta, al costat de la porta que hi ha per a entrar a la sala de ball, a la vista de tothom, inclosos aquells que passejàvem pel carrer, hi havia colgat, a mena de cartell, com el que reclama l'atenció dels demés perquè ha perdut un animalet de companyia, o, fins i tot, com una espècie d'esquela, la imatge que adjuntem a esta entrada. La primera impressió ha segut de incredulitat. La següent, d'escepticisme. A continuació un pensament graciós m'ha envait el cervell, per a concloure en un sentiment de certa llàstima. He observat que hi ha hagut persones, especialment dones, que s'han acostat per a vore la fotografia i interessar-se per la persona en qüestió. En una paraula: per a alcahuetejar. La reacció de qui ho llegia era, en uns de gràcia i en altres, de indiferència. I aleshores m'han vingut a la meua ment dos moments pareguts viscuts quan era adolescent. L'un fou quan vaig escoltar per primera volta el refrany "Els vells, les rates juguen en ells". I li ho vaig escoltar a un tio meu, ja major, que vivia temporades de l'any a cals meus pares. L'altra fou una volta que davant de mi, un home li ha donar el pesame a un altre perque feia uns quinze dies va faltar la seua dona. I al preguntar-li que cóm estava, li va contestar que malament. I que sobretot s'enrecordava de la seua dona quan arribava a poqueta nit i es veia dins de les quatre parets de sa casa a soles, i quan de llargues se li feien les nits sense la compañia de la seua esposa. Tant una circumstància com l'altra em varen fer que pensar i em varen impressionar estes dos vivències de la meua època d'adolescent. Ara, ja a mitant camí de la meua vida, l'altre dia, en llegir aquell full al hall de la llar del jubilat del meu barri, em varen vindre al pensament aquelles dos experiències viscudes. I vaig vore que, encara que passen els anys, les circumstàncies es repeteixen. I un dels problemes als quals ha de fer front la nostra societat, especialment en allò que fa referència als més majors és a la soledat. I no deixe de pensar en cóm de injust que és el món este amb les persones majors.

La finestra.

 El papa Benedicte XIII, més conegut com el papa Luna per la seua pertinença a dita noble família aragonesa i per ser part activa al famós i tristament conegut com a “cisma d’occident”, quan es va exiliar al Palau de Peníscola va manar obrir a una de les seues estances, al seu estudi pontifici, una finestra que estiguera encarada cap a Roma per a, d’eixa manera, poder contemplar el seu objectiu: La ciutat eterna. A este lloc que hui en dia és objecte d’excursions dominicals, podem imaginar-nos al papa Luna assegut al bancalet d’obra que hi ha darrere de la finestra, cóm mirava cap a un lloc indeterminat del Mediterrani, mentre a la seua ment li colpejaven una volta darrere l'altra aquells records d’un passat recent, mentre cridava, amb ulls injectats en sang “El Papa sóc jo! El Papa sóc jo!"

Tots ens hem construït a algun racó de la nostra vida i de la nostra ment una finestra que mira cap a la nostra Roma particular, o record d’allò que en el seu dia arribàrem a protagonitzar i que hui en dia ja no ho tenim. Tal volta siga un tendre record de la infància. O un amor perdut de l'adolescència. O una amistat de molts anys que es troba a molts quilòmetres de distància. O uns estudis que vam mamprendre amb moltíssima il·lusió i que les circumstàncies de la vida ens varen obligar a deixar-los. O un treball del qual hem segut acomiadats injustament. Tots tenim el nostre record, la nostra nostàlgia i la nostra melangia. Tant com finestres puguem obrir de cara a un Mediterrani d’aigües clares i transparents, amb dofins que naden alegrement, en llibertat, mentre travessen les seues aigües tranquil·les.

Per a recuperar aquell vell somni o record impenitent, només hem de descobrir eixa finestra des d’on contemplar el nostre mar propi de llums iridescents, unes voltes en calma, altres ennuvolat i altres embravit que ens done l’esperit necessari per a contemplar-nos alhora a nosaltres mateixos, amb els nostres defectes, les nostres virtuts, les nostres aspiracions, les nostres aptituds, els nostres desitjos, les nostres grandeses, les nostres misèries i, en definitiva, a nosaltres mateixos tal com som, sense conservants ni edulcorants, ni res d’allò que ens puga adulterar la nostra personalitat. Serà en eixe moment quant, d’una manera decidida podrem aguaitar per la nostra finestra particular per a mirar en la llunyania. Segur que aleshores descobrirem els set tossals que escorten la ciutat de Roma.

"Despedida de soltero".

 El dissabte passat varem anar pel centre de València a donar una volta i gojar d’una vesprada assolellada d’estiu. Un volta varem abaixar a l’estació de Colon, varem enfilar cap a la zona on esta la Catedral. Quan anàvem pel mitant del carrer de la Pau, allà lluny hem escoltat un soroll de persones. –“Segurament serà alguna manifestació”-, vaig pensar. En acostar-nos a la font del soroll, hem vist un grapat d’unes dotze o quinze persones que duien a una altra, disfressada de superman, mentre que una altra, megàfon en mà, anava donant veus, mentre a l’altra mà sostenia un cubata dels de fer botellot, del qual anava bevent-ne, de tant en tant un glop i un altre glop. Més endavant, quan hem arribat el carrer Sant Vicent, per la plaça de Saragossa, ens hem trobat amb un altre grup, de circumstàncies paregudes, però esta volta era de xiques, sense megàfon a la mà, però abillades amb una banda, com si fora de fallera, on posava ”Despedida de soltero”.

Tal volta siga per la imminència d’una boda a la que aniré d’ací a poc de temps d’una persona prou arrimada a mi, tal volta siga per la calor, per l’estiu proper, perquè feia una vesprada meravellosa o vaja vostè a saber per què, m’ha cridat poderosament l’atenció. I m’ha recordat quan jo em vaig casar i vaig fer la meua “despedida de soltero”. I descobreixes que no n’hi ha res de nou davall el sol: La disfressa del novio de torero, de superman o del que siga, el seu vilipendi per part dels amics pels carrers de la ciutat, el sopar de germanor i la festa de després fins a que el cos aguante, que mai serà abans de que eixca el sol,tot això regat amb litres i litres d’alcohol, són els elements bàsics de qualsevol festa d’estes característiques, on predomina el bon humor, l’alegria i les ganes de passar-s’ho bé per part de tots, començant pel mateix novio.

La pregunta que m’he fet a continuació, ha segut “Cóm es dirà «despedida de soltero» en valencià?” Si fem la traducció literal, probablement seria “despedida de solter, despedida de fadrí o comiat de fadrí”. Esta expressió que és més bé de laboratori, m’ha fet preguntar per ahí per descobrir si hi ha alguna locució o expressió feta. I hi ha hagut qui m’ha dit “anar-se’n de farra”, o “possar-se a remulla”. “Com els cigrons, igual”, he pensat jo quan m’ho han dit. La veritat és que no hi ha en valencià ninguna expressió autòctona que arreplege este tipus de celebració, al menys que jo sàpiga. I hi ha qui m’ha dit que es tracta d’un tipus de festa per a la qual no hi ha ninguna denominació pròpia, perquè quan la llengua predominant a les nostres terres era el valencià, este tipus de festes no existien encara, tal i com les coneguem en l’actualitat. Però quan varen començar a posar-se de moda, la nostra llengua ja es trobava en un procés de minorització i substitució que va fer que no fera falta crear-ne’n una en valencià, car tothom ho deia en castellà. El mateix passaria amb la paraula “Halloween”. La seua traducció literal seria “Vespra de tots els Sants” o alguna cosa pareguda. Però el que es celebra no és exactament el mateix que a les nostres terres amb expressió de festa de Totsants. En fi, que si algú sap de quina forma es diu “despedida de soltero” amb alguna expressió autòctona, pregue m’ho digau, com a comentari a esta entrada. Mentrestant, el títol el posarem en castellà.

Exàmens.

L’altre dia, vaig anar a fer un examen de valencià a una de les facultats de la Universitat Politècnica de València. Eren les onze del matí d’un recent i calorós dissabte de juny. Ja no me’n recordava ja del món dels exàmens i les facultats i vaig tornar a reviure aquella sensació de nervis, malestar i ganes d’acabar que vaig viure jo, ja fa temps, quan era estudiant, sobretot en vespres d’arribar l’estiu.

Em va cridar l’atenció què jovenets eren aquells que anaven a examinar-se. Recorde l’ordre, la puntualitat, la porta de l’aula que s’obri quasi solemnement, el professor que eixia amb la llista dels convocats a la mà, el nomenament un a un de tots els convocats, la identificació amb el DNI o el carnet d’estudiant, els bolígrafs col·locats en paral·lel a la part de la dreta de la taula… Recorde algun examen escrit i algun examen oral, algun de tipus test, així com algun pràctic als quals he fet front al llarg de la meua vida, tots iguals, amb el seu ritual característic, però tots diferents. Uns millors. Altres pitjors. Uns, esperats. Altres imprevisibles. Uns en dia assolellat. Algun que altre, en dia de pluja.

Mentre espere al hall de la facultat, veig passar amunt i avall els estudiants, cóm l’un va caminant i escrivint al seu mòbil un missatge de telefonia instantània, probablement comunicant que ja ha l' ha conclòs i explicant cóm li ha anat. Un altre, passa en sentit contrari amb el telèfon mòbil a l’orella, segurament narrant-li de viva veu a qualsevol persona les vicissituds de la prova, com si d'un partit de futbol es tractara .

De sobte, quan conclou l'examen, una desbandada de persones eix de les aules, cadascun amb la seua experiència personal de la prova. Ara només cal esperar els resultats. Jo recorde que abans hi havia que esperar un mínim de quinze dies per a saber els resultats, que es consultaven als llistats colgats al departament corresponent. Ara, les noves tecnologies permeten que, en uns dies, els resultats de l’examen estiguen penjats al web, a l’abast de tothom per a que qualsevol, des de qualsevol lloc del món puga saber quin ha segut el resultat del seu examen.

L'abdicació.

Cada època té els seus mecanismes de comunicació mitjançant els quals es transmeten les notícies que es van produint cada dia. El dilluns passat, vaig entrar a Internet i vaig llegar a un periòdic digital que a les deu i mitja el president del govern anava a fer una declaració institucional. “Es tractarà d’una remodelació del Consell de Ministres”, vaig pensar. Mogut per la curiositat, a les deu i mitja en punt vaig entrar a una pàgina web per a seguir en directe dita compareixença. El seu rostre de solemnitat, delatava enseguida  que es tractava d’una notícia de gran transcendència pública. Efectivament, l’abdicació del rei Joan Carles ens ha sorprés a tots amb el pas canviat i, encara que es tracta d’una notícia que, abans o després es veia vindre, ningú s’ho esperava d’una forma tan immediata com ha ocorregut.

Intente entrar a la pàgina web de la casa reial. No sé si és perquè ha caigut el seu servidor o perquè s’ha dut a terme una parada d’una manera programada, apareix a la pantalla un missatge que diu que no s’ha pogut establir comunicació amb la pàgina web en qüestió. En passar uns minuts, he refrescat la pàgina i apareix la imatge del monarca signant el document d’abdicació, amb el següent titular: “Su majestad el rey abdica la corona de España”.

I a continuació entre a les webs de varios diaris generalistes de diferent signe polític per a seguir la notícia. I el titular és comú: “ El rei abdica” Esta és la notícia i esta ha segut la forma per mitjà de la qual he tingut coneixement.

La mort de Franco va ocórrer quan jo tenia dos anys només, per la qual cosa no recorde res de tot allò. I encara que era una notícia esperada per la llarga agonia, la forma de donar-la a conéixer va ser per mitjà d’un sec “Españoles. Franco ha muerto”, dites per un desconhortat Arias Navarro davant d'una càmera de televisió, esta encara en bolquers. A mon pare el va sorprendre davant la boca del forn on treballava. Una telefonada al fill de l’amo del forn va fer sabedors a tots els presents d’aquella important notícia.

A l’any 1931, evidentment, jo encara no vivia. Ni mon pare tampoc. Jo no sé ara mateix de quina manera se’n va assabentar el meu iaio Julio de l’abdicació i posterior exili del rei Alfons XIII, així com de la immediata proclamació de la II República. Però estic ben segur que fou a través de la ràdio, mitjà de comunicació per excel·lència d’aquells temps.

Cada època té els seus mecanismes de comunicació. Com se n’assabentarem de l’abdicació de Felip VI en favor de la seua filla Leonor, o per la proclamació d’una III República? Sols el temps ho dirà.

El sentit del ridícul.

 Alguna volta heu tingut la sensació del ridícul? Tots alguna que altra vegada l'havem viscuda al llarg de la nostra vida, per algun que altre motiu. Però… què és tindre sentit del ridícul? Si ens remetem a l'etimologia, al llatí el verb rideo, risi, risum, vol dir riure, somriure, estar alegre. I d’eixe verb es construeix l'adjectiu ridiculus, -a –um, que fa referència a algú o a alguna cosa que causa o motiva risa, graciós, xusc o còmic. Però realment, què és el ridícul? Recorde un any que els amics decidirem anar a celebrar els carnestoltes a un poble concret. I hi hagué un amic que va dir “Jo no em disfresse, perquè aixó és fer el ridícul”. En arribar a aquell poble i vore cóm anava tot el món disfressat excepte el meu amic, aleshores qui va passar a tindre dita sensació va ser ell, en lloc dels demés.

Es tracta d’una sensació subjectiva que depen per una banda, de la percepció que un té de sí mateix, I per una altra, de la percepció que tenen els demés d’un mateix. Si tant una com l’altra coincideixen socialment, no hi haurà sensació de ridícul. Si no, aleshores sí. Un pot anar pel carrer amb un calcetí de cada color, sense adonar-se’n i els demés sí. En este cas, la sensació que tindran els demés serà de vergonya aliena o de ridícul alié. Ara, si sóc jo qui porta els calcetins un de cada color perquè no en tenia uns altres dins del calaix, en este cas seré jo qui tindrà la sensació del ridícul, mentre que els demés, tal volta ni s'hauran fixat.

L’altre dia uns amics ens varen convidar a sa casa a sopar. Allà ens anàvem a ajuntar huit persones. I un altre amic, a espatles de la parella amfitriona va proposar anar a sopar amb pijama i bata d'estar per casa –com si estiguérem a casa, igual, va dir aquell amic-. Jo en un primer moment em vaig oposar. -Això és fer el ridícul- vaig dir. Al final, la consigna va ser anar al sopar amb pijama i bata d'estar per casa. Un quart d'hora abans d'eixir de ma casa per a anar al sopar, em bullia el dubte. “Si ara vaig en pijama i els demés no, faré el ridícul”. ”Però si aparec amb camisa i vaqueros i els demés arriben en pijama, en este cas qui estarà fent el ridícul seré jo, que pecaré de soset”. Al final vaig optar per anar en pijama a sopar a ca l'amic. Després d'esperar en la porta del pati a que arribaren els demés, al final hi aparegueren… tots en pijama i bata d'estar per casa!! Menys mal. La sensació de ridícul va desaparèixer. Però va tornar a aparèixer en obrir la porta els amics amfitrions, per als quals va ser una agradable sorpresa. I al final, un se n'adona que el sentit del ridícul és més que una convenció social tan arrelada en nosaltres mateixos que a penes ens apercebem.

Your smile.

Un company de treball a qui li agrada molt la música, que toca la guitarra i que, a més a més, està molt enamorat de la seua novia, amb motiu de l'aniversari de la seua xica li ha composat una cançó. “Escolta açò i em dius què et pareix”, em va dir l'altre dia. I no és que siga amor de company, però la vaig escoltar uns quantes voltes i he de dir que em pareix francament meravellosa. Es tracta d'una genialitat que només les persones enamorades són capaços de fer, amb un estil de cow boy de mitjanit entre el Kris Isaak més ortodoxe i el David Bowie més canalla. I és que entre la nocturnitat de pafeto dels noranta i atmosfera arrossera de la ribera, el meu company fa realitat aquell certer refrany que diu que si un artista s’enamora de tu viuràs per a sempre.

I mentre escolte una altra volta la seua cançó, em ve a la ment la reflexió aquella al voltant dels regals que es fan, que el més important d'allò que es regala no és el que costa, sinó el que val. I me'n recorde d'una pel·lícula que em va marcar als inicis de la meua joventut i que fou “El club de los poetas muertos”. Hi ha una escena a la qual, a un xiquet que està internat a la prestigiosa Welton Academy, el dia del seu aniversari va rebre un regal molt voluminós. En obrir-lo, va descobrir que es tractava d'un joc d'escriptori, segurament molt car, obsequi dels seus pares pel seu aniversari. Però aquell xiquet estava trist: el que volia era el calor dels seus pares, però no la seua ostentació. Al final, després de conversar amb un amiguet, acaba llançant el regal terrat avall. Es pot, per tant, fer un regal carísim, però no tindre cal de valor per a la persona que el rep.

El verdader regal és doncs, aquell al qual un deixa la seua empremta personal, la qual cosa fa que el seu valor siga molt alt, independentment de quins siguen els seus costos, que no sempre han de ser crematístics, sinò que poden ser de temps, d'espai o de qualsevol altre tipus. Tal volta siga un senzill poema, un SMS entranyable, un missatge per whatsapp carinyós, un simple post-it amb unes paraules tendres,… o una bonica cançó d’amor.

Si voleu escoltar la cançó en qüestió, només heu de punxar al següent enllaç: Your-smile

Paterna.

 La toponímia és aquella branca del coneixement que estudia el nom dels llocs. Per què una muntanya s’anomena d’una determinada manera, o per què una sèquia o un barranc s’anomena d’una altra. Ja fa deu anys em varen encarregar fer un registre i un xicotet estudi al voltant de la toponímia del meu poble, de Paterna, que ara eix a la llum en una publicació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dins de la seua col·lecció d'onomàstica i de la sèrie “Toponímia dels pobles valencians". L’obra, que és un opuscle de 10 pàgines, replega una xicoteta presentació on descric el meu poble: la seua història, la seua geografia, el seu present, el seu futur, les seues festes,… tot això condensat en 2 pàgines. A continuació hi ha una replega topogràfica dels elements físics i partides més importants, així com de la presència humana, tant de poblament, vies de comunicació, com altres llocs d’interés. L’opuscle conclou amb una contraportada doble on hi han dos mapes: l’un, dels elements físics i partides i l’altre, de la presència humana. En ells apareixen marcats al lloc exacte on es troba cadascun dels topònims que s’han arreplegat a les pàgines anteriors.

Ara que estic fullejant esta publicació que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Paterna, no puc evitar mirar pel retrovisor de la meua vida i recordar la il·lusió que em feu el preparar este treball per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua quan, amb uns plànols d’un metre quadrat cadascun, havia d’anar assenyalant i identificant cadascun dels elements geogràfics, hidrogràfics, orogràfics, partides, vies de comunicació… que allí hi apareixien. Açò va anar acompanyat d’un treball de camp on, en companyia de mon pare i el Citroen que teniem aleshores, varem recórrer tots els indrets del terme municipal del meu poble: l’horta, amb les seues diverses partides, tal com la Corrucosa, la Canal Fonda, el Vado o la Closa; la muntanya, amb les seues urbanitzacions, tal com la Canyada o el Plantio i els seus racons entranyables, com la Vallesa, el Mirador, el Llac, Bonavista o la presa de la Canyada, on naix la sèquia de Montcada. O ja a la part més septentrional del terme, la Conarda, la Bassa Blanca, tocant amb el terme de Sant Antoni de Benaixeve, el Siscar, el Pla del Retor i el Barranc d’en Dolça, que en el seu últim tram fa de frontera natural amb Benimàmet. De cadascun d’estos indrets mon pare em contava alguna història. Així, el racó de Patiràs és una partida que deu el seu nom a les dificultats que allí n’hi havien per a regar els camps. El nom que més m'agradava era el Plà de Borla per la seua sonoritat. I el lloc més entranyable, l'antic berenador del tio Pasqual, i la caseta dels caçadors, on tants dies de Pasqua he anat de menut a menjar-me la mona.

No voldria concloure esta entrada sense donar les gràcies a mon pare, per acompanyar-me en la localització dels llocs i paratges del nostre poble. Així mateix, també vullguera agrair a Vicent Gabarda per la seua col·laboració a l’hora de localitzar determinats llocs que la memòria de mon pare no aconseguia recordar. Per a tots ells, el meu agraïment més absolut.

Esta publicació impresa està disponible en els llocs habituals. Però si voleu aconseguir-la en versió digital, només heu de punxar a l'enllaç següent:

http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/PATERNA

La connexió a Internet.

Hem perdut la connexió a l'internet. Al intentar accedir a la pàgina que utilitzem al treball, esta s'ha quedat en blanc i de sobte, ha aparegut sobe el fons blanc un  missatge en lletres negres d'impremta, probablement tipus arial o Times New Roman, que deia que la pàgina en qüestió no està disponible. A continuació, en lletra més menuda explicava l'origen del fallo, com una mena de manual de primers auxilis i les pautes a seguir per a continuar tenint connexió. Primer ha hagut un soroll  generalitzat, mesclat d'incredulitat i de sorpresa, per a acabar en un  comentari general "Que no n'hi ha internet". Ha segut el moment de parlar amb els companys dels costats. He intentat connectar-me una altra volta i... res, ni cas. I de nou, algun altre comentari amb els companys. Que si què haurà passat, que si és problema de la connexió externa i no sé quins altres comentaris més. Aprofite per a anar al servici. Intente connectar-me una altra volta  i...res. Em decidisc a esmorzar-. Diuen que a grans mals, grans remeis. I el remei se m'apareix en forma d'entrepà amb pernil dolç, amb el qual em quede com un capità general. Intente connectar-me una altra volta, refresque la pantalla i...res. I pense en este moment en el gran avanç, per no dir revolució, que ha segut el món de la informàtica per a la societat actual, en tots els àmbits, tant en el laboral com en el personal. Cóm ha canviat nostra forma de ser, començant per la forma de lligar entre els més jovens que ja no pregunten si estudies o treballes, ni es demanen el número de telèfon, sinó que la pregunta és si tenen whatsapp o facebook o twitter. Mentrestant, al món laboral tot funciona a través de la xarxa començant per la forma de treballar i les ferramentes que s'utilitzen, continuant per la manera de comunicar-se d'una forma quasi instantània i acabant per la manera d'acomiadar-se amb un missatge remés telemàticament. Tota esta tecnologia que ens ha acomodat la vida, fa que, el dia que falla és com si estigueren babaus el temps que no tenim connexió a Internet i no sabem fer res si no és amb la xarxa. Mentre reflexione al voltant d'açó, algú, emulant a Rodrigo de Triana, ha donat un crit "Que ja hi ha Internet!!" I he intentat connectar-me una altra volta i... ara sí que he pogut accedir-hi. I hem continuat treballant com si no hi haguera passat res.