La becadeta.

Una becada no deixa de ser un colp donat amb el bec per part d’un pardalet, per a engolir algun que altre aliment. En sentit figurat, eixe mateix gest és el que les persones solem fer d’una manera quasi inconscient després de dinar i que ens ajudarà a digerir-lo millor i que els mes pudents el solen anomenar sesta.

Totes les èpoques de l’any són bones per a pegar una bona becadeta. Perquè,… Hi ha moment més dolç al llarg del dia que aquell en què recolzem el cap cap enrere del sofà, mentre al televisor van dient notícies de guerres, assassinats o corrupteles vàries? De sobte, mentre un escolta cóm s’ha produït el robatori a un banc i, sense adonar-se’n, es va deixant caure les parpelles, a poc a poc, com si no anara amb un la cosa, de forma que la següent imatge que es veu al televisor és la d’una xicona que, amb molta cautela, ens murmura l’oratge que farà al dia següent.

La becadeta de la primavera és sentida, breu i quasi, quasi furtiva, car és aquella que les obligacions quotidianes de treball o estudis ens permet, de forma que, si s’excedeix déu minuts de l’estona que teniem programada, sol dur darrere seu un sentiment de remordiment de conciencia que ens durarà tota la vesprada, especialment si no arribem a cumplir amb totes les obligacions que ens haviem proposat dur a terme durant la vesprada.

La més dolça és la del estiu. Intensa, llarga, sense preocupacions, perquè un està de vacances i la seua obligació vespertina no va més enllà d’una cervesseta fresqueta amb els amigots per a xarrar de temes vanals estiuencs al bar de sempre. Ací ja no estem parlant de becadeta, sinó ja de becada de competició, amb majúscules. És aquella de la qual un es desperta amb la front plena d’una teranyina de suor i la roba humida, especialment al bescoll i l’esquena. I allò que recorda per última vegada són els rètols de l’inici de la pel.lícula que en eixe moment acava de concloure. Llàstima de film que ens hem perdut, pensem, mentre xuclem la llengua contra el paladar unes quantes voltes.

Els més ortodoxes de la dormida vespertina opten per buscar un lloc més còmode, normalment un llit o una hamaqueta on poder sostindre el cos en posició horitzontal, sense altra complicació més en eixe moment que no caure’s del llit. És allò que els puristas de la bona via anomenen una “Siesta de pijama, Padrenuesto y orinal”, de la que un es desperta amb el cap mig atarantat sense enrecordar-se d’on està, o si és de nit o si és de dia.

La becadeta de la tardor és cabotada strictu sensu. I és la més entranyable, ja que ens du el record dels feliços dies de l’estiu i on canviem la cervesseta de la vesprada per un expedient a arxivar, un informe per a fer o un client per visitar. És aquella que ens fa enyorar el dissabte i el diumenge de vesprada, per a dur a terme una becadeta que ens recorde aquell feliç i a la volta llunyà estiu en que ens queia un filet de bava per la comissura dels llavis, mentre una soporífera sèrie de televisió, mexicana, ajudava a donar llustre a la nostra cabotadeta.

La becadeta de l’hivern es sol executar davall d’una manta que ens abrigue una trista vesprada de diumenge fins a l’hora de donar una volta pel poble, mentre ens acompanya una avorrida pel.lícula al televisor, de sèrie B. Evidentment, no ha de ser molt llarga la sesta, perquè en passar Totsants, a les sis de la vesprada ya sol ser de nit i la dormida de la sesta es barrejaria amb la de la nit, amb els consiguients problems d’insomni que es podrien produir eixa mateixa nit.

Bé, com no vull cansar al personal i que esta entrada siga combustible fácil d’una sesta estiuenca, ho deixem aci, fin a la pròxima.

Una tasseta de malta.

Ja fa un temps vaig entrevistar a una persona de Paterna per a obtindre informació per a escriure un article per al llibre de festes. Es tracta d’una dona de mitjana edat que ocupa un lloc destacat dins de la festa religiosa paternera. El seu iaio va ser clavari major ja fa molts anys i, en preguntar-li que em contara algun record de la seua infància, va canviar el to formal de la conversa per a exclamar un “ai” de complicitat, i va afegir a continuació “Perdona, pero es que lo que te voy a contar no tiene nada que ver con lo que estamos hablando. Pero es que el recuerdo que me ha venido de mi abuela es que no he probado unas patatas fritas y unos huevos fritos como los que hacía mi abuela”. I a continuació em va detallar quan de bons estaven aquells ous fregits amb aquelles creïlles fregides de guarnició, amb allets inclosos.

Tots guardem a la nostra ment i al nostre cor un record especial dels nostres iaios, especialment els més jovens que, per circumstàncies de la vida han compartit més temps amb ells, fins i tot més que amb els seus pares. I especialment en estos temps en els quals la societat nostra ha avançat de tal foma que un iaio de setanta anys pareix que en tinga cinquanta de fa més de mig segle, amb més vitalitat, amb ganes de sentir-se útil i amb moltes activitats d’oci destinades especialment per a ells, després d’haver viscut tota una vida de patiments de tot tipus.

Ara mateix, tanque els ulls i em va a la ment el record d’una tasseta de malta de la marca “El Miguelete” que he comprovat que encara en venen a les botigues, fumejant encara i amb una miqueta de bromera per damunt, en ca la meua iaia, al mateix temps que miràvem el que feien a la tele, en un televisor en blanc i negre, el qual, per a encendre’l, hi havia que polsar un botó que hi havia a una caixeta annexa i esperar uns cinc minuts a que es veren les imatges a la pantalla. Mentrestant, el fumet de la malta continuava ballant amb un baf continu, mentre, glopet a glopet, anava bevent-me-la, moltes voltes acompanyada d’una galeta o d’una valenciana estovada.

Mai sabré el secret d’aquella malta que bevia a ca la meua iaia. Però ma mare en feia a casa i no tenia el mateix sabor. Tal volta seria l’aigua? No crec, perquè viviem a una distància de a penes uns cent metres. Seria el perol on es guardava? Seria la proporció de l’aigua i la malta? O les bullides consecutives? No ho sé, però he de confessar que no he tornat a tastar una malta com aquella que en feia la meua iaia.

Mòbil nou.

M'he fet amb un mòbil nou. El que tenia, ja estava una miqueta  vell, gastat, palpat i no sé quantes coses mes i al final m'he decidit a fer-me'n amb un de nou. Es tracta d'un aparell dels que només li falta parlar, de tantes funcionalitats com té. I moltíssimes més que es poden descarregar. Té connexió a internet,  GPS, càmera de fotos de 5 megapixels, ràdio,  marcació per veu, calculadora, gravadora de veu, llanterna, accés  a xarxes socials, Office,...  Es tracta d'un smartphone el qual perfectament podria agafar un poal i un motxo i et rentaria tota la casa. Però amb totes estes funcionalitats que tenen els mòbils nous, ens hem oblidat de la funcionalitat més important que ha de tindre un telèfon, que és la de parlar amb els demés. En definitiva, comunicar-nos. Perquè amb açò de les noves tecnologies aplicades a la comunicació, podem vore que, efectivament, la immediatesa i la instantaneïtat en allò que es diu es una avantatge molt gran. Però realment hi ha comunicació? O a la fi, allò que realment hi ha no és més que un soroll de llaunes i de pots al qual arriba un moment que ens habituem i ja no en fem, de cas?. Realment, tots estos aparells deurien servir-nos, no tant amb la finalitat de comunicar-nos en si, sinó com a un mitjà que ens facilite la comunicació entre les persones, darrere d'una tassa de cafè, o d'un dinar, per exemple. I em ve a la ment aquell poema de Bertol Bretch que diu "General el teu tanc és més fort que un cotxe / arrasa un bosc i esclafa cent homens/ Però té un defecte: / Necessita un home". I és que, al final, comprovem que els telèfons mòbils i en definitiva, tota la tecnologia aplicada a la comunicació, siga el que siga el suport físic en el que es desenvolupe la comunicació, els omplim de tot tipus de programes informàtics existents en el mercat, tant si els necessitem com si no els necessitem: per a dur la comptabilitat personal, per a compartir fotos, per a saber l'oratge que farà demà, per a composar música, per a aprendre a fer punt de ganxo... Però se'ns ha oblidat la funció més important i per a la qual es va inventar el telèfon: per a facilitar la comunicació entre les persones.

Virgen de la Pas, 2.0.

 El dissabte passat día cinc de juliol va ser la coronació canònica de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar. Es tracta d'una efemèrides d'estes que només es produeix una volta en la vida i  en la qual els villarencos s'han volcat d'una manera incondicional pintant els carrers, adornant les façanes, penjant banderetes i guirnaldes... i en definitiva, engalanant el poble com requereix un esdeveniment d'estes característiques. Cada època té els seues formes de transmetre els fets que van succeïnt i, en vore com, al pas de la Mare de Déu, tothom treia el seu mòbil i li fèia una fotografia com a record, m'imaginava jo cóm hauria segut la divulgació d'este fet si haguera ocorregut en un altre temps. Probablement si haguera ocorregut en un altre segle, hauriem tengut el testimoni oral dels antics, que s'hauria transmés de pares a fills, en forma de rondalla, com és el cas de la leyenda de "Los tres peregrinos y la Virgen de la Paz". Si la Coronació s'haguera dut a terme a principis del segle vint, probablement hi haguera hagut algun  fotògraf ambulant que hauria fet alguns daguerreotips que hui en dia il·lustrarien quasi totes les portades dels llibres de festes. Si haguera segut a mitant de segle vint, tal volta alguna càmera fotogràfica werlisa haguera captat tan important fet, de forma que a molts àlbums de fotografies de les cases hi hauria alguna que ens parlaria de tan magne episodi. Si haguera segut als anys setanta, tal volta hi hauria hagut algú que de forma altruïsta hauria grabat amb una càmera super8, els solemnes moviments de l'arquebisbe en qüestió, de forma que, en dies determinats de l'any encara es projectarien aquelles imatgens a alguna paret emblanquinada d'alguna casa villarenca, abans o després de la projecció de la Primera Comunió del xiquet o de la boda de la neboda. Si haguera ocorregut als anys huitanta o noranta, les càmeres de fotos rebutjables així com les càmeres de video de tots els tamanys haurien envaït el huerto del Señor, tot i buscant la millor perspectiva com a record per a la posteritat. Però l'esdeveniment s'ha dut a terme als inicis del segle XXI,  en l'era de les telecomunicacions cibernètiques en què, encara no ha passat un fet, ja s'ha convertit en viral dins de les xarxes socials.  En este cas, a diferència d'altres èpoques, la comunicació té un caràcter instantani. Perquè qualsevol persona, a qualsevol lloc del món pot seguir pràcticament a temps real qualsevol esdeveniment. Inclosa la coronació de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar.

La soledat

L'altre dia varem passar per la porta de la llar del jubilat que hi ha un carrer més enllà de ma casa. Allà només entrar, al hall, a ma dreta, al costat de la porta que hi ha per a entrar a la sala de ball, a la vista de tothom, inclosos aquells que passejàvem pel carrer, hi havia colgat, a mena de cartell, com el que reclama l'atenció dels demés perquè ha perdut un animalet de companyia, o, fins i tot, com una espècie d'esquela, la imatge que adjuntem a esta entrada. La primera impressió ha segut de incredulitat. La següent, d'escepticisme. A continuació un pensament graciós m'ha envait el cervell, per a concloure en un sentiment de certa llàstima. He observat que hi ha hagut persones, especialment dones, que s'han acostat per a vore la fotografia i interessar-se per la persona en qüestió. En una paraula: per a alcahuetejar. La reacció de qui ho llegia era, en uns de gràcia i en altres, de indiferència. I aleshores m'han vingut a la meua ment dos moments pareguts viscuts quan era adolescent. L'un fou quan vaig escoltar per primera volta el refrany "Els vells, les rates juguen en ells". I li ho vaig escoltar a un tio meu, ja major, que vivia temporades de l'any a cals meus pares. L'altra fou una volta que davant de mi, un home li ha donar el pesame a un altre perque feia uns quinze dies va faltar la seua dona. I al preguntar-li que cóm estava, li va contestar que malament. I que sobretot s'enrecordava de la seua dona quan arribava a poqueta nit i es veia dins de les quatre parets de sa casa a soles, i quan de llargues se li feien les nits sense la compañia de la seua esposa. Tant una circumstància com l'altra em varen fer que pensar i em varen impressionar estes dos vivències de la meua època d'adolescent. Ara, ja a mitant camí de la meua vida, l'altre dia, en llegir aquell full al hall de la llar del jubilat del meu barri, em varen vindre al pensament aquelles dos experiències viscudes. I vaig vore que, encara que passen els anys, les circumstàncies es repeteixen. I un dels problemes als quals ha de fer front la nostra societat, especialment en allò que fa referència als més majors és a la soledat. I no deixe de pensar en cóm de injust que és el món este amb les persones majors.

La finestra.

 El papa Benedicte XIII, més conegut com el papa Luna per la seua pertinença a dita noble família aragonesa i per ser part activa al famós i tristament conegut com a “cisma d’occident”, quan es va exiliar al Palau de Peníscola va manar obrir a una de les seues estances, al seu estudi pontifici, una finestra que estiguera encarada cap a Roma per a, d’eixa manera, poder contemplar el seu objectiu: La ciutat eterna. A este lloc que hui en dia és objecte d’excursions dominicals, podem imaginar-nos al papa Luna assegut al bancalet d’obra que hi ha darrere de la finestra, cóm mirava cap a un lloc indeterminat del Mediterrani, mentre a la seua ment li colpejaven una volta darrere l'altra aquells records d’un passat recent, mentre cridava, amb ulls injectats en sang “El Papa sóc jo! El Papa sóc jo!"

Tots ens hem construït a algun racó de la nostra vida i de la nostra ment una finestra que mira cap a la nostra Roma particular, o record d’allò que en el seu dia arribàrem a protagonitzar i que hui en dia ja no ho tenim. Tal volta siga un tendre record de la infància. O un amor perdut de l'adolescència. O una amistat de molts anys que es troba a molts quilòmetres de distància. O uns estudis que vam mamprendre amb moltíssima il·lusió i que les circumstàncies de la vida ens varen obligar a deixar-los. O un treball del qual hem segut acomiadats injustament. Tots tenim el nostre record, la nostra nostàlgia i la nostra melangia. Tant com finestres puguem obrir de cara a un Mediterrani d’aigües clares i transparents, amb dofins que naden alegrement, en llibertat, mentre travessen les seues aigües tranquil·les.

Per a recuperar aquell vell somni o record impenitent, només hem de descobrir eixa finestra des d’on contemplar el nostre mar propi de llums iridescents, unes voltes en calma, altres ennuvolat i altres embravit que ens done l’esperit necessari per a contemplar-nos alhora a nosaltres mateixos, amb els nostres defectes, les nostres virtuts, les nostres aspiracions, les nostres aptituds, els nostres desitjos, les nostres grandeses, les nostres misèries i, en definitiva, a nosaltres mateixos tal com som, sense conservants ni edulcorants, ni res d’allò que ens puga adulterar la nostra personalitat. Serà en eixe moment quant, d’una manera decidida podrem aguaitar per la nostra finestra particular per a mirar en la llunyania. Segur que aleshores descobrirem els set tossals que escorten la ciutat de Roma.

"Despedida de soltero".

 El dissabte passat varem anar pel centre de València a donar una volta i gojar d’una vesprada assolellada d’estiu. Un volta varem abaixar a l’estació de Colon, varem enfilar cap a la zona on esta la Catedral. Quan anàvem pel mitant del carrer de la Pau, allà lluny hem escoltat un soroll de persones. –“Segurament serà alguna manifestació”-, vaig pensar. En acostar-nos a la font del soroll, hem vist un grapat d’unes dotze o quinze persones que duien a una altra, disfressada de superman, mentre que una altra, megàfon en mà, anava donant veus, mentre a l’altra mà sostenia un cubata dels de fer botellot, del qual anava bevent-ne, de tant en tant un glop i un altre glop. Més endavant, quan hem arribat el carrer Sant Vicent, per la plaça de Saragossa, ens hem trobat amb un altre grup, de circumstàncies paregudes, però esta volta era de xiques, sense megàfon a la mà, però abillades amb una banda, com si fora de fallera, on posava ”Despedida de soltero”.

Tal volta siga per la imminència d’una boda a la que aniré d’ací a poc de temps d’una persona prou arrimada a mi, tal volta siga per la calor, per l’estiu proper, perquè feia una vesprada meravellosa o vaja vostè a saber per què, m’ha cridat poderosament l’atenció. I m’ha recordat quan jo em vaig casar i vaig fer la meua “despedida de soltero”. I descobreixes que no n’hi ha res de nou davall el sol: La disfressa del novio de torero, de superman o del que siga, el seu vilipendi per part dels amics pels carrers de la ciutat, el sopar de germanor i la festa de després fins a que el cos aguante, que mai serà abans de que eixca el sol,tot això regat amb litres i litres d’alcohol, són els elements bàsics de qualsevol festa d’estes característiques, on predomina el bon humor, l’alegria i les ganes de passar-s’ho bé per part de tots, començant pel mateix novio.

La pregunta que m’he fet a continuació, ha segut “Cóm es dirà «despedida de soltero» en valencià?” Si fem la traducció literal, probablement seria “despedida de solter, despedida de fadrí o comiat de fadrí”. Esta expressió que és més bé de laboratori, m’ha fet preguntar per ahí per descobrir si hi ha alguna locució o expressió feta. I hi ha hagut qui m’ha dit “anar-se’n de farra”, o “possar-se a remulla”. “Com els cigrons, igual”, he pensat jo quan m’ho han dit. La veritat és que no hi ha en valencià ninguna expressió autòctona que arreplege este tipus de celebració, al menys que jo sàpiga. I hi ha qui m’ha dit que es tracta d’un tipus de festa per a la qual no hi ha ninguna denominació pròpia, perquè quan la llengua predominant a les nostres terres era el valencià, este tipus de festes no existien encara, tal i com les coneguem en l’actualitat. Però quan varen començar a posar-se de moda, la nostra llengua ja es trobava en un procés de minorització i substitució que va fer que no fera falta crear-ne’n una en valencià, car tothom ho deia en castellà. El mateix passaria amb la paraula “Halloween”. La seua traducció literal seria “Vespra de tots els Sants” o alguna cosa pareguda. Però el que es celebra no és exactament el mateix que a les nostres terres amb expressió de festa de Totsants. En fi, que si algú sap de quina forma es diu “despedida de soltero” amb alguna expressió autòctona, pregue m’ho digau, com a comentari a esta entrada. Mentrestant, el títol el posarem en castellà.

Exàmens.

L’altre dia, vaig anar a fer un examen de valencià a una de les facultats de la Universitat Politècnica de València. Eren les onze del matí d’un recent i calorós dissabte de juny. Ja no me’n recordava ja del món dels exàmens i les facultats i vaig tornar a reviure aquella sensació de nervis, malestar i ganes d’acabar que vaig viure jo, ja fa temps, quan era estudiant, sobretot en vespres d’arribar l’estiu.

Em va cridar l’atenció què jovenets eren aquells que anaven a examinar-se. Recorde l’ordre, la puntualitat, la porta de l’aula que s’obri quasi solemnement, el professor que eixia amb la llista dels convocats a la mà, el nomenament un a un de tots els convocats, la identificació amb el DNI o el carnet d’estudiant, els bolígrafs col·locats en paral·lel a la part de la dreta de la taula… Recorde algun examen escrit i algun examen oral, algun de tipus test, així com algun pràctic als quals he fet front al llarg de la meua vida, tots iguals, amb el seu ritual característic, però tots diferents. Uns millors. Altres pitjors. Uns, esperats. Altres imprevisibles. Uns en dia assolellat. Algun que altre, en dia de pluja.

Mentre espere al hall de la facultat, veig passar amunt i avall els estudiants, cóm l’un va caminant i escrivint al seu mòbil un missatge de telefonia instantània, probablement comunicant que ja ha l' ha conclòs i explicant cóm li ha anat. Un altre, passa en sentit contrari amb el telèfon mòbil a l’orella, segurament narrant-li de viva veu a qualsevol persona les vicissituds de la prova, com si d'un partit de futbol es tractara .

De sobte, quan conclou l'examen, una desbandada de persones eix de les aules, cadascun amb la seua experiència personal de la prova. Ara només cal esperar els resultats. Jo recorde que abans hi havia que esperar un mínim de quinze dies per a saber els resultats, que es consultaven als llistats colgats al departament corresponent. Ara, les noves tecnologies permeten que, en uns dies, els resultats de l’examen estiguen penjats al web, a l’abast de tothom per a que qualsevol, des de qualsevol lloc del món puga saber quin ha segut el resultat del seu examen.

L'abdicació.

Cada època té els seus mecanismes de comunicació mitjançant els quals es transmeten les notícies que es van produint cada dia. El dilluns passat, vaig entrar a Internet i vaig llegar a un periòdic digital que a les deu i mitja el president del govern anava a fer una declaració institucional. “Es tractarà d’una remodelació del Consell de Ministres”, vaig pensar. Mogut per la curiositat, a les deu i mitja en punt vaig entrar a una pàgina web per a seguir en directe dita compareixença. El seu rostre de solemnitat, delatava enseguida  que es tractava d’una notícia de gran transcendència pública. Efectivament, l’abdicació del rei Joan Carles ens ha sorprés a tots amb el pas canviat i, encara que es tracta d’una notícia que, abans o després es veia vindre, ningú s’ho esperava d’una forma tan immediata com ha ocorregut.

Intente entrar a la pàgina web de la casa reial. No sé si és perquè ha caigut el seu servidor o perquè s’ha dut a terme una parada d’una manera programada, apareix a la pantalla un missatge que diu que no s’ha pogut establir comunicació amb la pàgina web en qüestió. En passar uns minuts, he refrescat la pàgina i apareix la imatge del monarca signant el document d’abdicació, amb el següent titular: “Su majestad el rey abdica la corona de España”.

I a continuació entre a les webs de varios diaris generalistes de diferent signe polític per a seguir la notícia. I el titular és comú: “ El rei abdica” Esta és la notícia i esta ha segut la forma per mitjà de la qual he tingut coneixement.

La mort de Franco va ocórrer quan jo tenia dos anys només, per la qual cosa no recorde res de tot allò. I encara que era una notícia esperada per la llarga agonia, la forma de donar-la a conéixer va ser per mitjà d’un sec “Españoles. Franco ha muerto”, dites per un desconhortat Arias Navarro davant d'una càmera de televisió, esta encara en bolquers. A mon pare el va sorprendre davant la boca del forn on treballava. Una telefonada al fill de l’amo del forn va fer sabedors a tots els presents d’aquella important notícia.

A l’any 1931, evidentment, jo encara no vivia. Ni mon pare tampoc. Jo no sé ara mateix de quina manera se’n va assabentar el meu iaio Julio de l’abdicació i posterior exili del rei Alfons XIII, així com de la immediata proclamació de la II República. Però estic ben segur que fou a través de la ràdio, mitjà de comunicació per excel·lència d’aquells temps.

Cada època té els seus mecanismes de comunicació. Com se n’assabentarem de l’abdicació de Felip VI en favor de la seua filla Leonor, o per la proclamació d’una III República? Sols el temps ho dirà.

El sentit del ridícul.

 Alguna volta heu tingut la sensació del ridícul? Tots alguna que altra vegada l'havem viscuda al llarg de la nostra vida, per algun que altre motiu. Però… què és tindre sentit del ridícul? Si ens remetem a l'etimologia, al llatí el verb rideo, risi, risum, vol dir riure, somriure, estar alegre. I d’eixe verb es construeix l'adjectiu ridiculus, -a –um, que fa referència a algú o a alguna cosa que causa o motiva risa, graciós, xusc o còmic. Però realment, què és el ridícul? Recorde un any que els amics decidirem anar a celebrar els carnestoltes a un poble concret. I hi hagué un amic que va dir “Jo no em disfresse, perquè aixó és fer el ridícul”. En arribar a aquell poble i vore cóm anava tot el món disfressat excepte el meu amic, aleshores qui va passar a tindre dita sensació va ser ell, en lloc dels demés.

Es tracta d’una sensació subjectiva que depen per una banda, de la percepció que un té de sí mateix, I per una altra, de la percepció que tenen els demés d’un mateix. Si tant una com l’altra coincideixen socialment, no hi haurà sensació de ridícul. Si no, aleshores sí. Un pot anar pel carrer amb un calcetí de cada color, sense adonar-se’n i els demés sí. En este cas, la sensació que tindran els demés serà de vergonya aliena o de ridícul alié. Ara, si sóc jo qui porta els calcetins un de cada color perquè no en tenia uns altres dins del calaix, en este cas seré jo qui tindrà la sensació del ridícul, mentre que els demés, tal volta ni s'hauran fixat.

L’altre dia uns amics ens varen convidar a sa casa a sopar. Allà ens anàvem a ajuntar huit persones. I un altre amic, a espatles de la parella amfitriona va proposar anar a sopar amb pijama i bata d'estar per casa –com si estiguérem a casa, igual, va dir aquell amic-. Jo en un primer moment em vaig oposar. -Això és fer el ridícul- vaig dir. Al final, la consigna va ser anar al sopar amb pijama i bata d'estar per casa. Un quart d'hora abans d'eixir de ma casa per a anar al sopar, em bullia el dubte. “Si ara vaig en pijama i els demés no, faré el ridícul”. ”Però si aparec amb camisa i vaqueros i els demés arriben en pijama, en este cas qui estarà fent el ridícul seré jo, que pecaré de soset”. Al final vaig optar per anar en pijama a sopar a ca l'amic. Després d'esperar en la porta del pati a que arribaren els demés, al final hi aparegueren… tots en pijama i bata d'estar per casa!! Menys mal. La sensació de ridícul va desaparèixer. Però va tornar a aparèixer en obrir la porta els amics amfitrions, per als quals va ser una agradable sorpresa. I al final, un se n'adona que el sentit del ridícul és més que una convenció social tan arrelada en nosaltres mateixos que a penes ens apercebem.