Arena

Una volta més són els diaris els qui em donen peu a escriure una entrada al meu blog. I és que el titular que llisc a la premsa és que el local on es trobava la discoteca "Arena Auditorium" serà a partir de l'any 2015 un supermercat. I no done crèdit al que estic llegint. Arena va començar sent la discoteca Pachá. Era  a principis dels huitantes. I concretament un vint-i-nou de desembre de 1983, va començar la seua trajectòria com a discoteca, primer com a Pachá i després per una qüestió de marques enregistrades, ja definitivament com a Arena Auditorium. 

Què feia d'esta sala de ball que fora diferent? Tal volta la seua ubicació. O tal volta la seua construcció en un edifici antic anomenat popularment com "la patatera" i conegut pels antics per haver segut en el seu temps un magatzem de creïlles -Creïlles Bayarri-. O tal volta per la seua grandària, la seua amplitud i pels seus mitjans tècnics, que va fer d'esta sala no tan sols una discoteca, sinò que, a més a més va ser sala de concerts on, des del set de gener de 1984 que va actuar Alaska i Dinarama, varen passar per aquell lloc tots els millors grups de música de pop i de rock que en aquell moment brillaven en l'univers musical. 

Bandes com els Sex Pistons, Inmaculate Fools, Texas, Ramones, the Waterboys, Simply Red, Peter Murphy, Foo Fighters, the Cure, the Mission, Depeche Mode, o Deacon Blue entre altres, actuaren a l'escenari d'aquella imponent sala. I si de l'àmbit internacional actuaren, entre altres, els que hem anomenat, les bandes nacionals que allí varen actuar varen ser pràcticament totes les existents en el moment. Grups de la talla de Heroes del Silencio, los Suaves, Loquillo y los Trogloditas, los Ilegales, Golpes Bajos, Manu Chao, Siniestro total, Mano Negra, Joaquín Sabina, Presuntos Implicados o Seguridad Social entre altres, varen causar la delícia de la joventut valenciana d'aleshores. No deixa de ser curiós que el mític concert de Radio Futura anomenat "Escuela de Calor", va ser gravat allí. "Arde la calle al sol de poniente, hay tribus ocultas cerca del rio, esperando que caiga la noche... Ven a la escuela de calor" cantava una i altra volta un desafiant Santiago Auserón, mentre una enfervorida joventut valenciana corejava les seues famoses cançons.

Jo hi vaig anar per primera volta quan només tenia setze anys. Va ser la primera discoteca a la que vaig anar, crec que a alguna festa de l'institut. En acabant, hi vaig tornar a anar tres o quatre voltes només, car el meu itinerari de festa i diversió anava per altres llocs. Però sí que guarde certs records d'aquella sala: El camí en l'antic trenet des de Paterna, on hi havíem de fer un parell de transbordaments fins a arribar a aquell lloc, entre solars i algun camp de tarongers. I una volta dins, la seua amplitud, la quantitat de gent, la pantalla gegant que, de tant en quant abaixava, alhora que un potent projector emetia el video d'alguna cançó d'algun concert mític. Així succeïa, entre altres, amb "Where the streets have not name" d'un revolucionari U2,  amb "Dignity" d'uns jovenets Deacon Blue o amb "Friday i'm in love" d'uns maquillats the Cure. Es tractava de moments màgics, que eren comentats pel grup d'amics adolescents, que tornàvem a casa en el cotxe del pare d'algun amic, després d'una intensa sessió de discoteca vespertina.

L'auditori Arena no va a arribar al segle XXI, car va tancar les seues portes a l'any 1999. Interesos empresarials, problemes amb l'Administració, així com l'expansió urbanística, que  va fer que passara d'estar pràcticament a un solar envoltat de tarongers, a estar encaixonat entre finques de nova construcció, amb els problemes de convivència que esta circumstància va començar a donar, tot acò va tancar Arena Auditorium. I a partir d'eixe moment, va començar la seua degradació com a edifici. Varios saquejos, l'ocupació per part d'indigents, un incendi i diversos desplomes, varen dur  a este edifici a un estat lamentable.

I catorze anys després, un es pregunta: Després de setze anys donant el millor de sí  els millors cantants i grups de rock i pop del moment, no n'hi ha cap de gravació enregistrada en cap de lloc? No n'hi ha cap d'audio o de video en cap de lloc que recorde els moments més màgics viscuts a aquella sala? Açò també és cultura. Segurament estaran en mans privades. I seria molt interesant que qualsevol persona pogués accedir a tot eixe material, car també forma part de la història de València.  De moment ens conformarem a recordar els bons moments viscuts a aquells 1.500 metres quadrats, mentre una dolça veu femenina ens anuncia que, a la secció de verduleria, tenim les tomaques a un euro el quilo.

Montgó

 Estic rellegint-me el llibre "Del café Gijón a Ítaca", del molt admirat Manuel Vicent on, amb una prosa extraordinària ens narra una sèrie de viatges i d'excursions dutes a terme, on la Mediterrània és el personatge principal. Cabotatges a Tabarca, Mallorca, Eivissa, creuers per les illes gregues on els déus grecs es barregen per entre les càmeres de vídeo dels turistes i els capvespres amb horitzons de vellut, amb la mar novament com a protagonista, són els ingredients bàsics d'esta novel·la que ja em vaig llegir fa vint anys i que ja em va fascinar en el seu moment. I entre viatge i viatge, llegesc als diaris la notícia de que el Montgó s'ha pegat foc, entre els termes municipals de Dènia i Xàbia. Davant la incredulitat inicial seguida d'un breu estupor, a continuació apareix la suspicàcia. "Segur que haurà segut intencionat", pense. I veig les inquietants fotografies que es van penjant quasi quasi en temps real als diaris digitals. I em venen a la ment possibles delinqüents: Constructors, especuladors del terreny, artistes de la picaresca urbanística.... Així com possibles responsables que, per acció o, sobretot per omissió o desídia han permés que haja passat tan trista catàstrofe. I em pregunte: Algun dia hi hauran culpables d'esta desfeta? Seran condemnats?

I recorde les meues vacances d'enguany a finals d'agost, tan properes i tan llunyanes ja, de tres o quatre dies per Xàbia: Els passeigs vespertins per la platja de l'Arenal o pel Port, el remulló a la increïble cala de la Granadella, o al Portixol; l'estret camí que uneix Dènia amb Xabia pel Montgó per a anar al cap de Sant Antoni així com les meravelloses vistes que des d'allà dalt es contemplen... llocs tots ells entranyables, passejats i retratats este estiu, entre plat de paella i glop de cervesa inclosa.

I em venen a la ment les campanyes estiuenques contra el foc "Todos contra el fuego, todos contra el fuego, tu lo puedes evitar..." i missatges pareguts. I no puc més que lamentar esta desfeta ecològica que tardarà més de trenta anys en tornar a ser el que era. Mentre, ens queda el consol de recordar tots aquells paratges, retratats amb les savies paraules del vilaveller "Con la visera sombreándome  las cejas diviso en el círculo del horizonte la mineralogía del cabo de San Antonio, la bruma de palmeras que levanta Denia en el soto del Montgó, la cresta de los montes de Sagaria sobre el valle de Pego y después las siluetas de Oliva, Gandía y el cetáceo de Cullera que cierra el golfo de Valencia".

Ordinador nou.

 Al treball m'han canviat l'ordinador. Pareix ser que el nou equip és més ràpid, té major capacitat de memòria i no sé quants avantatges més. A mi no em feia molta gràcia perquè a l'altre ordinador tenia moltes coses guardades i que necessite per al meu treball. Però encara aixi he canviat d'equip. L'he desempaquetat, l'he montat, he connectat els cables i l'he encès a la llum. De sobte, una pantalla tota fosca ha començat a enllumenar-se i, de sobte han aparegut imatges estranyes. El nou ordinador estava començant a funcionar. La botonada que li havia donat a la torre ha produït el mateix efecte que quan se li donen varies palmades al cul a un nadó i este comença a bramar i comença a viure. El mateix efecte, igual. Una volta encès ja hem començat a instal·lar els programes informàtics que necessita per a treballar. Millor dit: els meus companys, que són informàtics, han segut els qui me'ls han instal·lat I encara que tire de menys alguna ferramenta informàtica que altra, sé que a poc a poc aniré instal·lant-la. Hem pogut comprovar aleshores que el nou ordinador funciona més a pressa, i millor.

I m'ha vingut a la ment la següent reflexió: tots vivim dia a dia en una rutina que ens fa vore totes les coses iguals. Però quan arriba el moment de canviar dita rutina, tots en som renuents. Ens agrada la comoditat, el dia de la marmota que ens du a fer sempre les mateixes coses. No ens agrada gens canviar. Jo el primer. I moltes voltes desitgem canviar, dur una nova vida, més bonica i millor. Però la por als canvis ens frena. Al final, ha de ser una força externa a nosaltres qui ens anime, o millor dir, ens obligue a canviar. I és una volta quan hem efectuat el canvi, quan ens en adonem de quan babaus que hem segut. I que probablement, si haguerem sabut abans els avantatges que ens anava a produir el canvi, tal volta l'hauríem dut a terme abans. I pense en la teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, especialment en allò que deia que la espècie que es conserva no és la més forta,sinó la que millor s'adapta als canvis. I immers en estos pensaments, continue teclejant al nou ordinador.

D. Paco Barambio.

Estava predeterminat que, a l'igual que la meua germana, jo també anara al parvulari del Calvari durant dos anys, per a després entrar al col·legi Cumbre, a estudiar l'E. G. B., dirigit per un exigent D. Pedro Franco, que va fer de la meua germana una excel·lent alumna que, fins i tot, va arribar a donar classes de taquimecanografia a les seues aules. Amb estos referents, s'entén el perquè de la meua predeterminació acadèmica. Però la declaració en runes de les escoles del calvari i la seua posterior demolició un curs abans d'entrar-hi, varen fer que la primera part del projecte dels meus estudis infantils es volatilitzaren, de forma que vaig entrar a primer de parvulitos, a un edifici de nova construcció al col·legi públic Villar Palasí de Paterna al qual, a uns cent o dos cents metres de cals meus pares, em duia de la mà, o bé ma mare, o bé mon tio Rafa. Allí, una dolça doña Maricarmen es feia càrrec d'uns trenta xiquets i xiquetes, entre els quals em trobava, i ens ensenyava a llegir en unes llibretes encartonades. Mi-ma-ma-me-mi-ma i frases paregudes eren el nostre cavall de batalla diari. En concloure els dos anys de pàrvuls, va vindre el dilema: O canviar-me al col·legi "Don Pedro" com se li coneixia col·loquialment al centre "Cumbre", o continuar en el col·legi Villar Palasí, on ja m'havia integrat perfectament i estava a punt de començar primer d' E. G. B.  Va predominar la integració en el col·legi, de forma que vaig continuar en el mateix centre on vaig començar pàrvuls. I de doña Maricarmen, vaig passar a tindre com a mestre a don Paco.

D. Paco Barambio, marit de doña Maricarmen, era un mestre que va vindre de terres manyes. I ací es va quedar. De cabells platejats i una miqueta rulls, era un mestre dels que podríem anomenar de la vella escola. Dels qui, quan un xiquet arribava tard i entrava a l'aula sense dir " bon dia" -o buenos días-, el feia eixir de classe i tornar a entrar per a saludar correctament. De les seues mans vàrem conèixer la conjugació dels verbs,  la taula de multiplicar, el subjecte i el predicat, la canción del pirata, de Espronceda, el poema  d'Antonio Machado "Caminante son tus huellas, el camino y nada más...", i altres més que havíem d'aprendre's de memòria. "En los mejores colegios del mundo cuando terminan sus estudios, se saben varias poesias de memoria". Era disciplinat, i més amic de les lletres que de les ciències. Encara recorde la musiqueta amb la que ens dictava  els diferents accidents geogràfics de la península. "El Guadiana nace en las Lagunas de Ruidera, pasa por... " I cóm ens els havien d'adeprendre de memòria i recitar-los en classe, d'una forma pareguda a com deia el poema de Machado " mil veces ciento, cien mil / mil veces mil, un millón". O cóm ens preguntava pícarament: "¿Cual es el monte más alto de España? ¿Y el de la península?". O cóm una vesprada a la setmana, la classe de gimnàstica consistia a jugar al futbol els xics i a la goma les xiques. O cóm una altra vesprada, la del divendres, era per a l'assignatura de religió on, des del púlpit de la seua taula de mestre, ens adoctrinava en els valors de la fe catòlica. "Si queremos ir al Cielo con las manos llenas...", repetia constantment, davant d'una feligresia infantil, que l'escoltava amb la boca oberta. O també cóm, quan va ocórrer la pantanada de Tous, va passar pel carrer un cotxe patrulla de la policia local fent ban i demanant l'ajuda a tots els paterners per a col·laborar amb els damnificats per aquella catàstrofe. I va aprofitar la classe de religió d'aquella vesprada per a instruir-nos en els valors de la solidaritat i la caritat amb els demés.

Durant cinc cursos- de primer a cinquè d'E. G. B.- va ser el meu mestre i tutor. Estem parlant del primer lustre dels huitantes, en plena transició, quan una nova escola, amb uns nous mètodes i uns nous valors, anava prenent forma. Entre altres, una formació en Valencià. De fet don Paco, que sabia el meu escàs interès pel futbol i els meus coneixements orals de valencià per ser valencianoparlant, aprofitava per a parlar amb mi de temes diversos per a, d' eixa manera, practicar una llengua que, no sent la seua, segurament estaria aprenent en algun curs de reciclatge.

Més de trenta anys han passat ja, des d'aquell curs de cinquè en què es va acomiadar de nosaltres i es va traslladar de col·legi. Nosaltres varem passar a sisè, amb nous mestres. L'últim dia de classe,  ens va desitjar el millor. I fins i tot ens va escriure a la pissarra el seu telèfon particular, així com el seu domicili, per al que vulguerem. I en començar el nou curs, varem anar un dissabte de matí a sa casa, on el varem tornar a vore a ell, a la seua dona doña Maricarmen i a la seua filla Maricarmen, que va ser companya nostra de classe i de jocs durant tots aquells anys. Des d'aquell dia, ja no he tornat a vore'l. I sempre que ens hem vist algun que altre amiguet d'aquells temps sempre ens hem preguntat què seria de don Paco. I sempre ha hagut un bon comentari per a la seua persona. No sé què haurà segut d'ell, però el seu record i els seus ensenyaments han estat presents, d'una manera o d'altra, i m'han anat acompanyant al llarg de la meua vida. I no puc menys que somriure en recordar una part de la meua dolça infància.

La paella del diumenge.

És costum quan arriba el bon oratge anar a dinar a cals pares o a cals iaios, sense ningun motiu especial, ni ninguna onomàstica a celebrar, més que el simple fet de voler estar junts i menjar-se un bon plat de paella, cuinada per aquell membre de la família que més gràcia té per a cuinar. Normalment, la cuina quotidiana sol ser feta per la dona de la casa. Pero en dies de solemnitat familiar qui es penja el devantal davant seu sol ser un home, normalment, l’amo de la casa, o algun molt arrimat a ell en el parentesc: Un pare, un germa o bé un fill. Sempre sol haver un ritual més o menys paregut i que sol consistir a encendre el foc amb branques del tamany d’un braç, de forma que siga fàcil manipular les flames i tindre controlat el foc amb més o menys força, segons la necessitat del moment.

Després de possar al foc la paella i sofregir la verdura en companyia de la carn de conill i de pollastre es sol fregir, a més a més, uns trossets de fetge que es seviran d’aperitiu entre tots els presents què, amb un got de vi o de servesa fresca a la mà, amb el dits anular i el gros de l’altra, pessigaran l’aperitiu encara calent i se’l menjaran amb plaer, mentre el cuiner, amb la paleta de menejar el dinar a la ma i el canemet, be deixat caure al muscle, be enganxat al cinturó del pantaló estarà pendent d’abocar l’aigua quan toque, de controlar el temps de bullida, de deixar caure l’arros en forma de cavalló o de mig soterrar un parell de varetes de romaní per a donar-li gustet, al mateix temps que, en rogle, es parla de temes diversos.

Que som mediterranis, no ho podem negar. I que el substrat àrab ha regat la nostra sang durant més de cinc segles i que encara continua estant latent en nosaltres en fets tan quotidians com el dinar, tampoc ho podem negar. Perquè una volta acabada de fer la paella i deixada reposar, arriba el moment d’escudellar. Normalment els xiquets i les dones solen menjar en plat, mentre que els homens solen menjar directament de la paella, tots al seu voltant, reminiscència clarament àrab, entre bromes i rialles. N’hi ha qui és una miqueta gormand i s’extralimita a l’hora de menjar. I per a evitar-ho, moltes voltes se solen possar uns trossos de canya en forma radial al llarg de la paella, per a delimitar l’espai que cadascun ha de menjar i no furtar-li al veí algun gra d’arrós o algun tros de carn que no li correspon.

No deixa de ser curiós el fet que la carn sempre es sol deixar per al final. No vos ho haveu plantejat mai?. Pareix ser que la raó és una qüestió d’estètica gastronòmica i és perquè si en el moment de dinar entra a casa alguna persona de fora, que veja que la paella té bons troços de carn i que a eixa casa, fam precisament, no es passa. També hi ha qui diu que la carn es sol menjar al final, per una qüestió purament pràctica, perquè si en un plat de paella rebosant comencem a menjar-nos en primer lloc la carn, on deixarem els ossos? Cal buidar una miqueta el plat d'arrós i verdura per a que pogam deixar lloc per als ossos.

Després d’una bona platerada de paella, venen els postres, del terreny, normalment meló o taronja. I per a rematar, el talladet acompanyat pel dolç preceptiu, en forma de coca fina, coca cristina, catxaps, pastissets de moniato o qualsevol varietat de reposteria tradicional de la que és tan rica la nostra terra. Perquè, a altra cosa sí. Però a llèpols, no ens guanya ningú.

Després d’escurar la paella amb terra i mitja llima com a fregall, se li sol tirar per la cara relluent, unes gotetes d’oli que s’escamparan per tota la seua superfície per a evitar que s’oxide. Els més exaltats aprofiten per a jugar a les cartes una bona estona, fins que el sol es pon. Jo sóc dels qui busquen un raconet a l’ombra per a pegar una becadeta sense que moleste ningú.

Fartons i llèpols.

No n'hi ha  element que unisca tant a les persones com puga ser la satisfacció de les necessitats primàries bàsiques. No en va, el nostre refranyer ja ho diu: "A la taula i al llit, al primer crit". I de taules parlarem en esta entrada, perquè... Hi ha plaer millor que un bon menjar, al voltant d'una bona taula parada, amb la millor companyia? Perquè no n'hi ha cap acte social, del tipus que siga, que no acabe al voltant d'una taula. Si no és aixina, pareix que l'esdeveniment en qüestió quede una miqueta coixo.

Com en tot, contra més necessitat es tinga d'alguna cosa, més ric serà el vocabulari que utilitzem per a parlar d'eixa matèria en qüestió. Així, a una societat que viu a vora platja, tindrà un vocabulari mariner impressionant, en detriment d'un vocabulari urbà o llaurador, per exemple.

Però, respecte al vocabulari gastronòmic, a totes les societats és molt ric, alhora que extens. I d'eixa manera, la imaginació no té límits en quant a inventar-se paraules que parlen de menjars i especialment, que ens parlen d'aquells que els agrada molt menjar.

La paraula més comuna per a cridar a aquell que menja molt sol ser la de fartò. Es a dir, el qui farta. El qui disfruta menjant. El qui mai en te prou de menjar. El qui mai s'assacia. Glotó, golut o embuder, en són altres paraules per a definir a aquell que li agrada molt remullar-se de menjar la gola. I enseguida ens ve a la ment una persona que té, entre les mans una cuixa de corder que, mentre amb la ma dreta agarra la garreta de la cuixa, amb els dits de la ma esquerra la sosté, alhora que, sense compassió, repetidament, li dona mossos i més mossos, fins a deixar només els ossos.

Si allò que agrada empassar-se és qualsevol tipus de dolç, que sempre està pensant en pastissets, coques fines, coques cristines, napolitanes, lioneses, arnadís, rotllets d'anís,  congrets... aleshores, se li anomenarà llépol. I ens l'imaginarem davant d'una taula parada de tot tipus de rebosteria, ara donant un mos a un tros de coca de xocolate, ara menjant impulsivament, cullerada rere cullerada, unes natilles delicioses, amb una redona galeta Maria inclosa.

Moltes i molt variades són les paraules que gastem per a nomenar als fartons. Hi han unes, més comunes, que s'utilitzen a totes les bandes. Hi ha d'altres que en són més locals, que s'utilitzen d' una manera més restrictiva, a un poble, a un grup d'amics, o a una família, i que normalment, estes formes d'anomenar-los estan entre els perols i les cassoles, les culleres i els ganivets, o els gots i els platerets de café. Només hem d'olorar el menjar per a conèixer-les.

Clavarios de honor.

Hace catorce años se extinguió la figura de la clavaría y el clavario mayor, así como una determinada forma de organizar las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Pero antes de que este capítulo de nuestra historia local se diluya en la noche del olvido, hemos creído oportuno traer hasta nuestros días una institución que se creó y que ha perdurado durante la segunda mitad del siglo veinte y que también se extinguió en la hoguera del tiempo al comenzar el nuevo milenio. Se trata de la figura del clavario de honor.

Para contextualizar esta institución, debemos remontar la mirada a los años 40 y principios de los 50 del Siglo XX. En el año 1950 se celebró el 25 aniversario de la Coronación del Santísimo Cristo de la Fe. Ese mismo año tomó posesión como párroco de San Pedro Apóstol D. Francisco Javier Peris Larcada. Las fiestas del Cristo, que eran organizadas por la cofradía /clavaría del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, se estructuraban de la siguiente manera: cada año se buscaba a un clavario mayor que era nombrado públicamente por el párroco de San Pedro Apóstol el 15 de agosto, después de la procesión de la Virgen de la Asunción. Él era quien se encargaba de organizar un equipo de personas que colaborase con él en la confección de las fiestas del Cristo. Al existir cada año un clavario mayor y una clavaría diferente y como no había otra forma de financiación de las fiestas más que los propios fondos aportados por los propios clavarios, obtenidos por sus propias cuotas, el beneficio de las participaciones de loterías que se vendían entre los paterneros, el beneficio de la venta de los libros de fiestas así como la publicidad insertada dentro de los mismos, y al llevarse a cabo con el tiempo la ampliación del programa de actos festivos, era necesario, pues, buscar nuevas fuentes de financiación de las fiestas. Y se creó la figura del clavario de honor. Este era aquella persona que, siendo o no de Paterna, obsequiaba a la clavaría de ese año con un donativo para, con ese dinero recaudado, colaborar a engrandecer las fiestas mayores de Paterna.

Si hacemos un recorrido por los diversos libros de fiestas, podemos ver que el primer año en el que aparece una página con la relación de los clavarios de honor es en 1952. En los sucesivos libros de fiestas fue repitiéndose un listado de clavarios de honor, con las mismas personas unas veces, si bien la tendencia era a ampliar dicho número, con la idea de que, cuantos más clavarios de honor hubiera, más fondos se recaudarían y, de esa manera, más grandes serían las fiestas mayores de Paterna. Por tanto, vemos que, ininterrumpidamente cada clavaría tenía su relación de clavarios de honor, más o menos extensa, hasta el año 2000. Decimos ininterrumpidamente aunque podemos apreciar que, dentro de dicha secuencia en el tiempo hubo algunos años en los que no aparece dicho listado. Así, en el año 1969, vemos que no hay ninguna mención de clavarios de honor. Ni tampoco en 1971. Ni en 1975. Y en el año 1971 sólo aparece un “Clavario mayor de honor. Excmo. Sr. D. Vicente Mortes Alfonso”. Puestos en contacto con algunos organizadores de las fiestas de dichos años, nos confirman que, efectivamente, no aparece una relación nominal de Clavarios de Honor publicada en el libro de las fiestas. Pero sí que consta en el balance económico de la clavaría una relación de personas que aportó dinero, como colaboradores y simpatizantes, para los juegos florales y otros actos festivos. Al preguntar por qué no hubo clavarios de honor, nos indican que ello fue seguramente, porque se disponía ya del dinero suficiente para llevar a cabo todos los actos de las fiestas y por eso no fue necesario recurrir a esta vía de financiación.

La forma de elegir a los clavarios de honor era de la siguiente manera: Al inicio del ejercicio festivo, allá por los meses de otoño, se iba haciendo ya una previsión de ingresos y gastos. Y cada uno de los clavarios debía aportar varios nombres de personas que generosamente quisieran colaborar. Asimismo, se disponía del listado de clavarios de honor, publicado en el libro de las fiestas anterior. A cada una de estas personas se les hacía el ofrecimiento al que, normalmente, accedían. Podía ser cualquier persona, más o menos vinculada con Paterna, que dispusiera de capital suficiente como para poder donar una cantidad lo suficientemente generosa que permitiera que no se resintiera su economía doméstica habitual.

La distribución de los clavarios de honor a lo largo de la página en la que estaban relacionados era de la siguiente manera: Se encabezaba con una relación de cinco o siete personas, que solían ser autoridades civiles, militares y religiosas, así como hijos adoptivos o predilectos de la villa, todos ellos con su tratamiento correspondiente. Y luego, a continuación, se relacionaba un listado con los nombres y apellidos de los diferentes clavarios de honor de dicho ejercicio. Vemos que la gran cantidad de ellos son hombres, siendo escasísimo el nombre de mujeres que aparece en dicha relación. También leemos el nombre de alguna persona jurídica que otra, como el Centro de Educación y Descanso, el Centro Musical Paternense, la Sociedad de Cazadores o la Sociedad de Colombaires entre otros, así como alguna mercantil que otra como la Empresa Cine Palafox, por ejemplo.

Su función era meramente de carácter honorífico y de mera colaboración económica para con las fiestas de Paterna. Por tanto, no tenían ningún tratamiento especial, ni ninguna referencia particular. La aportación económica de cada uno de ellos era totalmente voluntaria, no existiendo ninguna cuantía mínima o máxima a aportar. Cada uno daba la cantidad que libremente consideraba. Y la clavaría de cada año en agradecimiento, tenía un detalle para con ellos que solía ser una figura con la imagen del Santísimo Cristo de la Fe, acompañada con algún elemento autóctono local, como por ejemplo la torre de Paterna. Dicho obsequio solía ir acompañado de una inscripción alusiva, que muchas veces era nominal. Al mismo tiempo, cuando se les entregaba dicho regalo, se les invitaba a asistir un día a la sede social de la clavaría de dicho año, para tomar un refrigerio, durante los días de fiestas en que estaba abierto dicho casal.

Llegado el año 2000, cambió la forma de organización de las fiestas mayores de Paterna. Ya no era una clavaría la que se encargaba de la misma, sino una comisión de fiestas mayores en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, dependiente del Ayuntamiento de Paterna, en la cual se integrarían todos los sectores festivos locales, entre los cuales se encuentra la Real Cofradía del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Por tanto, a partir de dicho momento, como las fiestas ya no eran sufragadas por las clavarías, sino en su gran mayoría por los fondos públicos municipales ya no fue necesaria la vigencia de la figura del clavario de honor y este elemento festivo se extinguió para siempre.

Paterners de Paterna. Antonio Ferrandis.

Després de dinar, sempre m'agrada vore una miqueta la tele. I observe que a la Dos, tornen a emetre, per enèsima volta, la sèrie Verano Azul, on eixia  el nostre benvolgut paisà paterner, Antonio Ferrandis "el Coto", interpretant el més que entranyable personatge "Chanquete". Jo que he segut un xiquet que va créixer amb els ensenyaments de dita sèrie, no he pogut evitar recordar aquells vells temps de la infantesa en què veiem els episodis, de vesprada, davant d'un berenar de xiquet, abans de quedar amb els amiguets per a anar a jugar a la pilota. Una volta passats trenta tres anys des que es va estrenar a la televisió la sèrie, descobresc entre les imatgens huitanteres del diversos capítols, el secret de l'èxit del seu personatge. I va estar en la forma d'arremangar-se la camisa de mànega llarga en ple estiu a mitant braç, tal i com ho feien el meu iaio o qualsevol llaurador de Paterna, allà en la Corrucossa, o en els Fondos, per a posar-se a treballar la terra. O cóm es despassava dita camisa i ensenyava la camiseta interior de tirants, així com la medalla que duia enrotllada  i mig suada, al voltant del coll, tot i donant-li un aire agrícola de l'horta valenciana el nostre benvolgut amic i paisà Antonio, allà per les terres de Màlaga, a tan popular personatge.

A Antonio Ferrandis el vaig conèixer, com gran part dels paterners, per ser de Paterna. Perquè era germà de la tia Maria la Cota, la que venia abadejo al mercat; tota una institució local i un referent cultural del nostre poble i que era amiga de la meua iaia Sabe. També era, a més a més, tio de Maruja, amiga de ma mare i amb qui, amb ella i el seu marit Pepe, així com amb moltes altres persones, he compartit més d'un dia de Pasqua a la caseta dels caçadors, a la Canyada. Yo vaig tindre una miqueta més de relació amb Antonio Ferrandis pel fet de coincidir els dissabtes de vesprada en misa de huit, on ell llegia la Carta als Corintis, amb una veu i una interpretació digna d'escoltar, però que el pas del temps s' havia encarregar d'anar fent malbé. Era ja la última etapa de la seua vida, quan vivia al seu poble, entre els seus paisans,  mentre gaudia ja de l'època de l'homenatge, del record, de la nostàlgia però sobretot, de l'estima popular al llarg de tota la nostra geografia.

Tal volta, les paraules que més em varen marcar del nostre paisà i que li varen donar el carisma de paterner universal varen ser a Hollywood, quan José Luís Garci va pujar a replegar l'òscar a la millor pel·lícula extranjera per "Volver a empezar" ("Volveg a empesag" que va pronunciar una emocionada Luise Rainer al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles). El nostre paterner més internacional, davant de les càmeres de televisió de tot el món va donar-li les gràcies al Crist de la Fe i a la Mare de Déu dels Desemparats per haver aconseguit tan important guardó, mentre mon pare em contava que va ser el seu mestre quan ell era xicotet. I que allò que més li agradava era cantar. I cóm un dia el va castigar perquè li va dir "Don Coto". I alguna que altra batalleta més. Tal volta en aquells anys, ni es plantejava arribar, en el món de la interpretació, tan alt com ho va fer. Però potser, a la companyia de teatre "Cuello duro", de Paterna, on va donar els seus primers passos en el món del teatre, més d'una volta somniaria amb els ulls oberts amb més d'un premi, amb més d'un teatre, amb més d'un estudi de gravació i amb més d'una catifa roja per on desfilar. Somnis que, amb el pas del temps va anar cumplint.

Des d'estes humils pàgines, ara que fa més de trenta anys que es va rodar esta sèrie de televisió, quan du un grapat de reposicions i quan farà 14 anys que ens va deixar, volem manifestar el nostre record i la nostra estima per al paterner més universal que fins al moment hem tingut que és Antonio Ferrandis, el "Coto".

La becadeta.

Una becada no deixa de ser un colp donat amb el bec per part d’un pardalet, per a engolir algun que altre aliment. En sentit figurat, eixe mateix gest és el que les persones solem fer d’una manera quasi inconscient després de dinar i que ens ajudarà a digerir-lo millor i que els mes pudents el solen anomenar sesta.

Totes les èpoques de l’any són bones per a pegar una bona becadeta. Perquè,… Hi ha moment més dolç al llarg del dia que aquell en què recolzem el cap cap enrere del sofà, mentre al televisor van dient notícies de guerres, assassinats o corrupteles vàries? De sobte, mentre un escolta cóm s’ha produït el robatori a un banc i, sense adonar-se’n, es va deixant caure les parpelles, a poc a poc, com si no anara amb un la cosa, de forma que la següent imatge que es veu al televisor és la d’una xicona que, amb molta cautela, ens murmura l’oratge que farà al dia següent.

La becadeta de la primavera és sentida, breu i quasi, quasi furtiva, car és aquella que les obligacions quotidianes de treball o estudis ens permet, de forma que, si s’excedeix déu minuts de l’estona que teniem programada, sol dur darrere seu un sentiment de remordiment de conciencia que ens durarà tota la vesprada, especialment si no arribem a cumplir amb totes les obligacions que ens haviem proposat dur a terme durant la vesprada.

La més dolça és la del estiu. Intensa, llarga, sense preocupacions, perquè un està de vacances i la seua obligació vespertina no va més enllà d’una cervesseta fresqueta amb els amigots per a xarrar de temes vanals estiuencs al bar de sempre. Ací ja no estem parlant de becadeta, sinó ja de becada de competició, amb majúscules. És aquella de la qual un es desperta amb la front plena d’una teranyina de suor i la roba humida, especialment al bescoll i l’esquena. I allò que recorda per última vegada són els rètols de l’inici de la pel.lícula que en eixe moment acava de concloure. Llàstima de film que ens hem perdut, pensem, mentre xuclem la llengua contra el paladar unes quantes voltes.

Els més ortodoxes de la dormida vespertina opten per buscar un lloc més còmode, normalment un llit o una hamaqueta on poder sostindre el cos en posició horitzontal, sense altra complicació més en eixe moment que no caure’s del llit. És allò que els puristas de la bona via anomenen una “Siesta de pijama, Padrenuesto y orinal”, de la que un es desperta amb el cap mig atarantat sense enrecordar-se d’on està, o si és de nit o si és de dia.

La becadeta de la tardor és cabotada strictu sensu. I és la més entranyable, ja que ens du el record dels feliços dies de l’estiu i on canviem la cervesseta de la vesprada per un expedient a arxivar, un informe per a fer o un client per visitar. És aquella que ens fa enyorar el dissabte i el diumenge de vesprada, per a dur a terme una becadeta que ens recorde aquell feliç i a la volta llunyà estiu en que ens queia un filet de bava per la comissura dels llavis, mentre una soporífera sèrie de televisió, mexicana, ajudava a donar llustre a la nostra cabotadeta.

La becadeta de l’hivern es sol executar davall d’una manta que ens abrigue una trista vesprada de diumenge fins a l’hora de donar una volta pel poble, mentre ens acompanya una avorrida pel.lícula al televisor, de sèrie B. Evidentment, no ha de ser molt llarga la sesta, perquè en passar Totsants, a les sis de la vesprada ya sol ser de nit i la dormida de la sesta es barrejaria amb la de la nit, amb els consiguients problems d’insomni que es podrien produir eixa mateixa nit.

Bé, com no vull cansar al personal i que esta entrada siga combustible fácil d’una sesta estiuenca, ho deixem aci, fin a la pròxima.

Una tasseta de malta.

Ja fa un temps vaig entrevistar a una persona de Paterna per a obtindre informació per a escriure un article per al llibre de festes. Es tracta d’una dona de mitjana edat que ocupa un lloc destacat dins de la festa religiosa paternera. El seu iaio va ser clavari major ja fa molts anys i, en preguntar-li que em contara algun record de la seua infància, va canviar el to formal de la conversa per a exclamar un “ai” de complicitat, i va afegir a continuació “Perdona, pero es que lo que te voy a contar no tiene nada que ver con lo que estamos hablando. Pero es que el recuerdo que me ha venido de mi abuela es que no he probado unas patatas fritas y unos huevos fritos como los que hacía mi abuela”. I a continuació em va detallar quan de bons estaven aquells ous fregits amb aquelles creïlles fregides de guarnició, amb allets inclosos.

Tots guardem a la nostra ment i al nostre cor un record especial dels nostres iaios, especialment els més jovens que, per circumstàncies de la vida han compartit més temps amb ells, fins i tot més que amb els seus pares. I especialment en estos temps en els quals la societat nostra ha avançat de tal foma que un iaio de setanta anys pareix que en tinga cinquanta de fa més de mig segle, amb més vitalitat, amb ganes de sentir-se útil i amb moltes activitats d’oci destinades especialment per a ells, després d’haver viscut tota una vida de patiments de tot tipus.

Ara mateix, tanque els ulls i em va a la ment el record d’una tasseta de malta de la marca “El Miguelete” que he comprovat que encara en venen a les botigues, fumejant encara i amb una miqueta de bromera per damunt, en ca la meua iaia, al mateix temps que miràvem el que feien a la tele, en un televisor en blanc i negre, el qual, per a encendre’l, hi havia que polsar un botó que hi havia a una caixeta annexa i esperar uns cinc minuts a que es veren les imatges a la pantalla. Mentrestant, el fumet de la malta continuava ballant amb un baf continu, mentre, glopet a glopet, anava bevent-me-la, moltes voltes acompanyada d’una galeta o d’una valenciana estovada.

Mai sabré el secret d’aquella malta que bevia a ca la meua iaia. Però ma mare en feia a casa i no tenia el mateix sabor. Tal volta seria l’aigua? No crec, perquè viviem a una distància de a penes uns cent metres. Seria el perol on es guardava? Seria la proporció de l’aigua i la malta? O les bullides consecutives? No ho sé, però he de confessar que no he tornat a tastar una malta com aquella que en feia la meua iaia.