Ecos de luz.

"Cada vint i quatre de gener es celebra la festivitat de la Mare de Déu de la Pau -la Virgen de la Pas-, Patrona del Villar del Arzobispo. I hui cedesc la paraula a la meua dona, Carmen, que és filla del Villar, en este interessant i emotiu article que ha escrit per a l'ocasió."


En el umbral de la festividad de nuestra patrona La Virgen de la Paz y también, sin dejar a un lado, el de nuestra fiesta de Las Reliquias (se celebra el día posterior), me viene a mi mente y corazón, recuerdos llenos de sentimientos hacia aquellos villarenses, de diferentes épocas y generaciones, que salieron de sus casas de El Villar, bien por motivos personales, culturales, laborales o económicos, para ir en busca de sus ilusiones fuera de nuestro pueblo, a unos cuantos miles de kilómetros de sus amigos de la infancia, familia y vecinos.

Muchos de éstos han regresado, otros siguen todavía lejos, otros acaban de irse y otros, posiblemente, se quedarán para siempre, volviendo como esas oscuras golondrinas, cada primavera, cada verano.

Yo también viví esa experiencia durante un par de años, aunque afortunadamente para mí,tenía a parte de mi familia conmigo,(si bien existía ya internet, no estaba todo lo avanzado que yo hubiese querido ni todo el mundo disfrutaba de estos avances), y la nostalgia era más llevadera cuando llegaban estas fechas tan entrañables.

Hoy en día, gracias a las redes sociales como: facebook, twitter, webcam, whatsapp... estos villarencos continúan, de forma virtual, estando presentes. Y vuelan a vista de pájaro, viviendo segundo a segundo, instante a instante, cada evento que se festeja en estos días.!Cuánto placer y alegría para el alma!.

Pensad en los villarenses que echaron raíces hace ya décadas en otras tierras y sólo podían comunicarse por el correo de aquel entonces y el "milagroso" teléfono mucho más costoso y por tanto, menos utilizado.La mayoría de estas personas tardaban años en poder de nuevo abrazar a sus padres, hermanos,...porque el trabajo y las comunicaciones tan tediosas y onerosas, se lo impedían en un primer momento. Ahora, por suerte, tenemos los viajes low-cost y una diversidad  de medios de transporte como de tecnología que nos parece que nunca se hayan ido...

Para todos ellos y cada uno de ellos, me gustaría que fuera esta pequeña bocanada de mención, a pocas horas de ver salir de la iglesia a nuestra Virgen de la Paz, madre de todos nosotros. Porque mañana, también, nuestra Virgen de la Paz, saldrá al encuentro de estos queridos villarencos, de nuestros paisanos por el mundo.

PD: Mi gratitud hacia Alejandro por haberme cedido hoy  este espacio de su valioso blog."

Mª. Carmen Porter.

Metges.

Diuen que la salut i la llibertat són dos virtuts de gran valua, que només sabem apreciar-les quan no les tenim. Hui parlarem de metges, eixe gran amic que tenim quan la salut fluixeja. Perquè a Paterna, quan es tractava d'una malaltia comuna, com podia ser un refredat, era un atent D. Valentín qui a la seua consulta t'auscultava, tot i arrugant el nas, mentre amb la seua peculiar veu nasal característica, diagnosticava la malaltia que un tenia, alhora que el proveïa de tot tipus de medicaments per a fer-li front. Però si es tractava d'alguna malaltia més seriosa, era quant D. Valentín expedia el volant corresponent per a acudir al metge especialista, al centre d'especialitats que en aquells moments era el que hi ha al carrer Alboraia, de València. No sé jo per què, però totes estes visites eren de vesprada. A partir de les tres començava a passar visita el metge, per la qual cosa s'havia d'estar allí una estona abans. Per això mateix, el ritual, sempre era el mateix: Eixe dia es dinava abans. Després d'eixir de l'escola, en lloc d'anar a jugar amb els amiguets fins a l'hora de dinar, a la una del migdia un ja estava amb la cullera a la mà, per a així agafar el trenet de les dos que ens portaria fins a l'estació del pont de fusta on, només travessar el carrer, s'arribava al imponent edifici d'especialitats. La pujada a la planta corresponent amb un ascensor en el que cabien set o huit persones, inclós el zelador que s'encarregava de polsar la planta a la que cadascun dels ocupants anava,  l'espera, mentre ma mare feia amistat amb la senyora que havia pres cadira  al seu costat, la visita del metge pròpiament dita, on s'havia d'obrir la boca i traure la llengua i dir aahh, o mirar a la paret d'enfront, i dir, o a voltes endevinar, quina lletra era la que hi havia escrita, el diagnòstic metge i la propera cita per a l'any següent, tot i emportant-se com a regal el pal de fusta amb el qual el metge ens ha auscultat la gola, era el ritu mèdic a seguir. Una volta ja en el carrer, era costum aprofitar que estàvem a València, per a dur a terme quefers diversos: mirar alguna manteleria que feia falta, o alguna peça de roba, o algun parell de sabates... Per a això, es travessava l'antic llit del riu Túria a través de la passarel·la que encara existeix, fins  arribar als peus de les torres de Serrans. La primera parada, obligatòria, era la casa dels caramels on, com a premi pel comportament -o per a que callara- sempre em compraven una coseta o altra. El carrer Navellos desembocava a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats on la segona parada obligatòria era la seua Basílica des d'on, després d'una estona d'oració, continuàvem camí pels carrerons del centre de València, buscant uns pantalons o un jersei a alguna parada de la plaça redona, o alguna escudella pels voltants del mercat central o algun retall de la Huerta Valenciana per a fer alguna cortina o alguna passamaneria. Després de recórrer aquells carrerons, el destí final era recarregar forces a la xocolateria Santa Catalina, on feia uns cent anys, la infanta Isabel va degustar aquella tasseta de xocolata que nosaltres en aquell moment berenàvem. Una volta acabat, i ja quasi de nit, era el moment de desfer el camí i tornar a Paterna, amb el cansament de tota la vesprada caminant pels carrers de València. I  amb el traqueteig d'aquell trenet verd amb jardinera que feia parada a l'estació de Paterna i que continuava camí cap a Llíria, concloïa aquella excursió vespertina, mentre, amb cura, baixàvem els dos escalons de fusta  del trenet, que ens tornaven a la realitat del nostre poble.

Aniversari

Hui és el meu aniversari: Sí. Hui, onze de gener, és el dia en el que cumplisc anys. Quaranta dos. No. No els oculte: Quaranta dos, torne a repetir. Encara estic en una edat que es pot dir tranquil.lament; sense por de que et miren amb una certa consideració i respecte. No sé si ben cumplits o no. Jo crec que sí, o al menys això em diuen els qui m'envolten, no sé si amb més carinyo que llàstima o amb més apreci que estima. No sé si tinc més anys que vida o més vida que anys. Perquè cumplir anys és el primer requisit per a viure. I viure no és més que el deixar-se dur per les circumstàncies que a un l'envolten. Un professor de Dret Civil que vaig tindre en segon de carrera deia que " un no és allò que un vol ser, sinò més bé allò que a un li deixen ser en la vida i que, a poc a poc va sent". I he de reconèixer que al llarg de la meua vida, en el camí he anat aconseguint aquelles xicotetes metes que la propia vida et va donant en comptagotes. I ara que estic a l'equador de la mateixa, només li demane a estos tres-cents seixanta cinc dies que ens venen per davant, que jo done tot el millor de mí mateix, de la mateixa manera que cadascun d'estos tres-cents seixanta cinc dies em donaran el millor de si a mi mateix. I és que serà en el dia a dia, en la distància curta, en el cos a cos rere la trinxera de la vida, on millor ens medirem les forces este nou any i jo mateix. A poc ha, vaig llegir que Manuel Vicent, a la seua columna setmanal, en la contraportada de El País, deia que " No hay viejo que no pueda vivir un año más ni joven que no pueda morir al día siguiente". I jo, que  em trobe al bell mig de la vida i que acabe de mirar a la mort amb cara de gos, quan arribe el meu proper aniverari, no sé si seré més ric o més pobre. Si viuré ací o viuré enllà. El que espere de veritat és que les experiències que vaig a viure al llarg d'este any m'enriquesquen de tal forma que, quan complisca els quaranta tres, sigueu tots els que m'envolteu una miqueta més feliços.

Feliç any nou!!

Ara que canviem d'any, és moment de fer una xicoteta reflexió al voltant d'allò que ens ha succeït al llarg d'este any i de fer  un bon grapat de dessitjos per a cada més  del proper. Des d'estes humils pàgines volem regalar-vos un bon desig, per cada mes de 2015, en forma de refrany, amb tots els nostres millors desitjos per a l'any vinent:

1.- A gener es gelà sa mare en el llavaner. Gener és, probablement, el més mes gelat de l'any. I per això mateix, hi ha un grapat de refranys que parlen del fred i d'este primer mes de l'any. En este cas, en el lloc dels pobles on, per excel·lència es reunien les dones pràcticament a diari i on, probablement més fred feia.

2.- Al febrer, abriga't be. Continuant amb la temàtica de la climatologia, el mes de febrer també es un mes gelat. Tal volta, fins i tot més que gener.

3.- Marso marsero, carasero. Este refrany, mig en valencià, mig en castellà, fa referència a que el mes de març es un mes que fa carasses, es a dir, que un dia igual fa fred, com al dia següent fa calor.

4.- Abril, per l'ull i per l'arraïl. El mes d'abril és un mes plujós per excel·lència. I per això mateix, este mes entra l'aigua -de la pluja, clar, tant per l'ull, és a dir, pels nous rebrotims que eixen als arbres, com per l'arraïl.

5.- Maig arrivat, hivern passat. Una volta passat el plujós més d'abril, ve maig ple de sol i de llum. Ja en l'alta primavera, l'hivern ja s'ha passat i ja anem cara a l'estiu, que tot el món viu.

6.- A juny, corbella en puny. A principis de l'estiu arriba el moment de collir tot allò que són cereals. I encara que hui en dia es sol dur a terme amb potents màquines trilladores, algun dia es feia manualment amb la corbella.

7.- A juliol, ni dona ni caragol. La calor esgota a les persones. I per això mateix, s'ha d'evitar allò que puga contribuir a esgotar encara més, com pot ser les relacions sexuals -ni dona-, com els menjars massa picants -ni caragol-.

8.- En agost, figues i most. Al mes d'agost és quan es comença a collir la figa i el raïm. Figues napolitanes o bacores, raïm blanc, negre, moscatell,... es la fruita de temporada.

9.- A setembre, qui tinga blat, que el sembre. De nou comença, una volta passat el cicle del cultiu del cereal, un nou cicle de cultiu amb la sembra.

10.- Octubre el vanitós, set llunes cobreix, l'enganyós. Seria l'equivalent en valencià del refrany castellà "La luna de octubre siete lunas cubre". Amb ell se'ns diu que si a la lluna plena del més d'octubre plou, ho estarà fent fins a la primavera, és a dir fins al mes d'abril.

11.- Si pel novembre trona, la collita serà bona. Una volta s'ha sembrat la collita per a l'any vinent, arriba el moment d'esperar a que brote. Quan ja han aparegut els brots de la nova collita, si se li acompanya d'un bon remulló, en forma de tronada, farà que la collita d'enguany cresca amb més força.

12.- A Nadal, coques. Acabem este repàs pels refranys dels mesos de l'any, amb este que és prou eloqüent, ja que quan arriba desembre, la festa més important és la de Nadal. I és a Nadal quan és típica la rebosteria nadalenca: Torrons, pastissets de moniato, maçapans,... En definitiva, coques.

Bon Nadal!!

A tots els suscriptors d'este blog que, setmana a setmana llegiu cadascuna de les entrades que ací es publiquen, vos dessitge uns bons nadals!!

Alejandro Llabata Lleonart.

Papà Noel interactiu.

A poc a poc, i a penes sense adonar-nos, estem acabant este any 2014. I ara que només falten uns dies per a que arribe el dia de Nadal, hem aprofitat la vesprada per a anar a uns grans magatzems d'ací de València per a ultimar els regals de Nadal. A l'última planta de l'establiment on hem anat, hem descobert una pista de gel per a xiquets on, per un mòdic preu poden estar pegant voltetes per la pista de gel durant més de mig hora a l'aguait d'un sofrit pare o mare que porten el xiquet de la maneta per a que no caiga ningun bac i no es faça mal. I a un racó de la planta de l'edifici, abans d'entrar a la cafeteria, a un cantó hi ha una mena d'altaret nadalenc laic, amb un atrezzo compost per caixes de cartó empaquetades amb paper de regal roig amb llacet inclòs, que simulen regals de nadals, així com gaiatos de caramel del tamany d'una persona, arbres de nadal, bustia de correus i llumenetes de colors. Doncs bé, dalt de les caixes de regals, presidint aquell racó hi ha un televisor de plasma on un simpàtic papà Noel, amb la veu lleugerament sampleritzada, els escarba la panxeta als innocents xiquets als quals els pregunta què és el que volen que els porte de regals. I ells, amb moltíssima il.lusió li responen, tot i mirant-lo amb la boqueta oberta, tota la llista de regals que prèviament han escrit a casa, amb l'ajuda dels pares. Hui papà Noel ja no ve de Laponia amb un trineu carregat de regals i arrossegat per una filera de rens. Ni porta un sac de tela de color roig al llom, plé de regals i de il·lusió per a compartir amb tothom. Hui papà Noel 2.0 no és més que una website o una URL que té el seu servidor a un lloc perdut de California o de les illes Seychelles, amb una interface hivernal d'una casa de fusta tota rodejada de neu i una llar encesa pel fumeral de la qual, entra i eix, com si no hi haguera amo, un obés papà Noel que visita tots els racons del món per a deixar almenys un regal a cada xiquet que hi ha ací a la Terra. Però ara mateix, la seua presència física només es manifesta en forma d'un grapat de caramels que el papà Noel interactiu li dóna a cada xiquet, després de la seua conversa, deixant caure les llepolies des d'un forat que hi ha a un extrem de la pantalla de plasma fins a arribar a parar a una cistella que hi ha a l'altura de la ma del xiquet.

Descrèdit.

El descrèdit és aquella falta o pèrdua de crèdit o de reputació que pot patir una persona a causa de les paraules dites per part d'una altra persona amb ànim de fer mal, de injuriar. Es desacredita a aquell a qui, amb la paraula se'l menysprea, deixant-lo en evidència davant de tots. Si la injúria és l'acció, l'objecte de la mateixa és l'honorabilitat de les persones, i la seua conseqüència el descrèdit. Si antigament era l'honor, com a concepció subjectiva que cadascun tenia de sí mateix, es a dir era la valoració com a persona que cadascun tenia de si mateix dintre d'un mateix, quan era  maltractada o posada en evidència dita valoració era quan  dita persona patia la deshonra. Es tractava d'una ofensa més bé moral. No es requeria la producció de perjudici visible o objectiu algun, car el que es feria era més bé l'esperit, de forma que per a netejar dit honor, que un considerava que ha segut tacat per una altra persona, s'havia d'acabar en un tribunal d'honor, en un dol, i en unes armes. En l'actualitat, l'honor és un concepte més objectiu. És la reputació com a ser social que en té una persona, es a dir, la fama que ha sabut guanyar-se en la seua relació amb els demés i de la qual gaudeix, siga la que siga, però en una connotació positiva. És la valoració que els demés tenen de un mateix, l'estatus que socialment li és assignat i que ha sabut guanyar-se. Este aspecte de l'honor es veu afectat a través de la difamació, del descrèdit, del desprestigi. Amb això es perjudica la fama de la persona, si bé es tracta d'una concepció més bé valorativa: No ofen qui vol, sinó aquell que pot. Hui en dia i a conseqüència de l'us de les xarxes socials, fa  més mal el descrèdit públic a través de la xarxa, que eixe mateix descrèdit dut a terme cara a cara, car este descrèdit oral és efímer: Les paraules se les endu l'aire. Allò que s'escriu, roman escrit per a tota la vida. Si bé cap la possibilitat de que el descrèdit es duga a terme a través de la paraula escrita, per mitjà d'una carta o d'una publicació, que també roman escrit a disposició de qui ho llisca, la seua diferencia fonamental radica en que la difusió per mitjà del paper té un caràcter més bé estàtic, mentre que la difusió a través de la xarxa, té un caràcter més bé dinàmic, en la mesura en que som cadascun de nosaltres els qui amb la multiplicació del pa i dels peixos d'un simple "M'agrada" o un fàcil copypaste, qui difonem una foto compromesa o un article subversiu. Contra més morbositat tinga allò que es comparteix, més es distribuirà, fins que arriba un moment en què es converteix en viral. En definitiva, es tractaria d'una lapidació moral. Com diu el refrany, "Entre todas la matamos y ella sola se murió".

Black friday.

Hem anat pel centre de València per a donar una volta i així poder gaudir de cóm es va contagiant a poc a poc l'esperit dels Nadals per entre els comerços. I a pràcticament tots els escaparates o aparadors, s'anuncien grans descomptes d'un vint, un trenta o fins i tot un quaranta per cent del preu normal, perquè es tracta del black friday. I jo, curiós de mi, indague per a saber en què consisteix eixa nova efemèrides que ens envaeix una altra volta més, des dels Estats Units. Pareix ser que el quart dijous de novembre es celebra la festivitat de l'acció de gràcies, mitjançant la qual es commemora el final de l'època de les collites, per a agrair una bona collita. Té els seus origens, en una barreja de tradicions europees i aborígens i es sol celebrar al voltant d'una taula on s'ajunten familiars i amics per a compartir un banquet. Doncs bé, el divendres següent, el black friday, es el día en què s'inaugura la temporada de compres las Estats Units. El seu nom prové, segons uns, del dens trànsit que es produeix als voltants dels grans magatzems per part dels vehicles, mentre que, segons altres, prové dels llibres de comptabilitat, que passen de tindre números rojos, a números negres, per la gran quantitat de vendes que es produeixen en eixe dia. Bé, siga el que siga l'origen de esta data tan important dins de la litúrgia capitalista, la qüestió és que es tracta d'un dia que, gràcies a les noves tecnologies, s'ha exportat dels Estats Units a la resta de paisos del món, tal i com en el seu moment es va importar d'Europa fins a Amèrica del nord, amb la tecnologia que en aquell moment existia i que tenia forma de carabel.la. I un pensa en el fluxe de les tradicions, sobretot en la facilitat que tenen per a travessar l'Atlantic cap a Europa i la dificultat del camí a la inversa, que no passa d'una mera desfilada de moros i cristians d'Alcoi per "la Quinta Avenida", que encapçalava el desfile de la hispanitat de l'any 2007 o una magnífica exposició de quadres de Sorolla encarregada per la Hispanic Society of America a la seua seu de Nova York, amb meravellosos paisatges espanyols. Perquè allò pel que se'ns coneix és pel nostre tarannà festiu que no sempre hem sabut exportar. I al final tot açò em fa arribar a la conclusió que, en definitiva, el dia d'acció de gracies no deixa de ser una mena de festa de la verema de caràcter estatal, mentre que el black fridey no és més que, quan a casa es venia la collita de taronges i amb els guanys un anava i li compraven un abrig nou a la botiga del poble, mentre a la teua germana li corresponia un vestit nou.

El record.

Deia Anne Sexton “No importa qui va ser mon pare. El que importa es qui recorde que va ser”. Hi ha qui la seua participació com a pare només es limita a plantar la llavor i, en acabant, ja es desenten. Hi ha qui, generosament, no ha segut llavor, però si que ha estat en el dia a dia de la formació del xiquet i este, quan es fa gran i entén les coses del món, li ho agraeix amb la mateixa generositat. I hi ha qui és llavor i està en el dia a dia d’eixe menut que, a poc a poc, es va fent gran, fins a arribar a ser una persona de profit. En este últim supost, que és on s’encontra una majoria silenciosa d’homens, és en la que incloem a mon pare. Ara que ja és record, -un dels més grans que tinc, si no el que més-, cóm no, amb lletres grans, m’agradaria parlar d’ell al meu blog. Xiquet de la guerra, adolescent de la postguerra, amb les dificultats d’aquells temps, a les que hauriem d’afegir alguna personal, el seu record és anar jo de menut de la seua ma en la processó del Crist de la Fe, amb un ciri a l’altra mà, que uns minuts abans me l’havia encés amb la mistera que duia a la butxaca, mentre m’advertia: “Ves espai, no li pegues foc al trage de l’home d’ahí davant”. El seu record és la forma d’agafar una aixada o de collir una taronja. “Quan s’acaba de treballar, hi ha que netejar la ferramenta”. El seu record és, davant la malaltia, de qualsevol tipus, al preguntar-li el metge “Cóm estas”, la seua resposta, entre graciosa i resignada, era “Fotut i arrimat al marge”. El seu record és el seu perfil, assegut, davall de sa casa, en un dels banquets que hi han a la plaça Major de Paterna, amb el gaiato entre les mans, i el mentó recolçat entre els seus dits entrellaçats. El seu record és un dia de paella a la caseta dels caçadors a la Canyada, o al corralet de la la tia Reme o al xalé de la tia Tica, mentre preparava jalupe per a reposar un dinar generós. El seu record és un dissabte sant al forn de la Corretgeria, on ell va treballar pràcticament tota la vida, fent coques, panquemaos i mones per a casa, mentre em deia “Què vols que et faça un cocodril o un llacet?” El seu record és vore, amb satisfacció tant a la meua germana com a mí, cóm anàvem prosperant en la vida, tot i fent-nos xafar terra dient el següent refrany: “Ya pasaste el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con tiento, no sea cosa que al menguar mude el tiempo”. El seu record és un ampli repertori de refranys, frases fetes i expressions col.loquials en valencià, pròpies de Paterna i de la comarca de l’Horta, que ens acompanyen en el dia a dia. El seu record és un conjunt de rondalles i contets en vers que em contava de menut quan anava a gitar-me. En el seu moment vaig fer una xicoteta replega i vaig publicar un treballet al respecte, al llibre de festes del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, així com a la revista de lletres i estudis de Paterna “Alborgi”. Així, l’haqueta del retor, Tòfol Cagarnera o el flaret varen ser, entre altres, els personatges de la meua infància, en companyia de Mazinguer Z, l’abella Maya, la gallina Caponata, Barrio Sésamo… I aquells personatges ens han anat acompanyant al llar de tota la vida en dinars familiars i altres celebracions. Per això mateix, no puc menys que compartir amb tots la rondalla digam-ne “estrella” del seu repertori. Perquè un no mor del tot mentre se’l recorda. I en este cas, el seu record té forma de rondalla. Es tracta del “Cuento del Flaret”. Espere que vos agrade.

                                              El flaret

Pos senyor : Açò era un flaret

que tenia la costum i la gran habilitat

de presentar-se en certa casa de camp

a l’hora cabal i justa

que allí anaven a dinar.

El flaret aceptava el dinar,

amb tanta amabilitat

omplint el butxe i bevent

pitjor que si anara a destall

Com es tractava de gent prou educà

el flaret amenitzava el dinar

contant d’este cas, de l’altre cas,

de lo que fa caure un raig

lo que és una pedregà

i moltes altres coses

que no hi ha per qué nomenar.

Un dia aplegà i ja estaven dinant

i al vore que ningú el convidava

ell mateix es convidà.

L’amo de la casa tingué intenció

de tirar-li un rollo de pa al cap

però pogué comprimir-se

i seguiren tots dinant.

Eixe dia la va pegar en el sol.

“¿Creuen vostés

que eixe sol que ens està llumenant

estarà a molt curta distancia de la terra ?

Pues estarà a tres-centes mil llègües d’ací

Miren vostés : si tiraren des del sol

una bomba de les grans

tardaria set anys en aplegar a la terra”.

A lo que l’amo de la casa li contestà

sense poder-se ja aguantar :

“¡Home, home, home

molt lluny podem estar del sol,

però si a vosté me’l solten a les onze del sol,

a la una en punt està en ma casa dinant !”.

L'om.

Fotografia treta de la pàgina web de
l'ajuntament de Castellnovo:
http://www.castellnovo.es/content/pueblo

A la província de Castelló, a la comarca de l'Alt Palància, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, a la banda sud del "cerro de San Cristóbal",  s'enclava el poble de Castellnovo. A esta localitat, on vaig tindre el gust de vore casar a uns íntims amics meus i on vaig tindre l'honor de dirigir-los unes senzilles paraules, hi ha una plaça, al bell mig de la qual hi ha un om impressionant, majestuós, imponent -per això mateix s'anomena "la Plaza del Olmo"-, que va ser plantat a l'any 1812, amb ocasió de la Constitució de Cadis, més coneguda per tots com "La Pepa" i que, des d'aquell moment i fins a l'actualitat, ha donat ombra a tots els esdeveniments que s'han anat produint al poble. Generacions i més generacions de castellnovers han nascut, han crescut, han passejat, han contret matrimoni o han segut soterrats, entre les fulles caduques d'este arbre. Jo mateix, vaig tindre el gust de poder contemplar este majestuós arbre, ja fa més de deu anys, amb ocasió de la boda dels meus amics, quan encara era un arbre imponent. I em vaig meravellar de la seua grandiositat. Recentment, me n'he assabentat que dit arbre va morir fa un parell d'anys degut a la grafiosi, que anava arrossegant-lo des de feia uns anys enrere. A conseqüència d'açò, l'ajuntament de Castellnovo va prendre la decisió de capolar-lo i deixar-ne només el tronc per a record perpetu de la seua existència. I no deixa de ser curiós el fet de que este arbre, que va ser plantat per a commemorar el naixement d'una Constitució que significava el pas de l'antic règim al règim actual, i que ha vist passat tot tipus de sistemes polítics com han segut monarquies, repúbliques, dictadures, democràcies, així com varies guerres, que han fet desfilar, tots ells, per davall de les seues branques a tota mena de carlistes, liberals, republicans, falangistes, requetès, maquis, demòcrates,... desaparega dos-cents anys després, quan arrecia la greu crisi que ens està llastimant dia a dia, alhora que van apareixent, com si de bolets es tractara, ara sí, ara també, nous casos de corrupció que estan corcant i podrint els ciments del nostre sistema polític, encara vigent, tal volta siga alguna cosa més que una premonició. A la província de Castelló, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, hi ha un poble anomenat Castellnovo on hi havia fins a fa no rés un om bicentenari. Diuen que va morir degut a la grafiosi. Però jo pense que és el presagi d'un canvi de règim que és imminent.
PS: M'arriba la informació des de Castellnovo que on estava l'om, ara hi ha plantat un til.ler que substitueix a l'om centenari. Probablement els nous temps han arribat ja i ni tan sols ens en hem adonat.