Vosté

En certa ocasió, quan jo era adolescent, vaig escoltar que ma mare, al dirigir-se a sa mare, és a dir, a la meua iaia, em vaig fixar que li parlava de vosté. Fou un detall que, encara que ho havia escoltat tota la vida així, aquell dia concretament i, no sé per què, em va cridar poderosa i especialment l'atenció. Al comentar-li-ho, la meua iaia Sabe, recorde que em va dir. "Què és això de parlar als pares de tu? Als pares, se'ls deu un respecte i se'ls ha de parlar de vosté". I afegia que en no sé en quin poble, crec que a Campanar, el poble del meu iaio, als pares se'ls deia "senyor pare" i "senyora mare", per a no faltar-los el respecte. I tant la meua germana com jo, que sempre havíem emprat el carinyós "papà" i "mamà" i sempre de tu en referir-nos als nostres pares, ens resultava una miqueta extranya aquella situació de donar el mateix tractament de respecte als pares d'un, amb els qui un té confiança plena, que a un desconegut o a una persona a la que se li havia de tindre respecte, pel fet de ser una persona desconeguda o per tindre un determinat càrrec. I és que este pronom personal de segona persona, de tractament formal i de cortesia, que solem emprar en el tracte amb les persones majors, moltes voltes ens ha dut una miqueta de cap, al menys a mi. En conèixer a una persona, si és una persona major, per respecte, se li sol parlar de vosté. Si es una persona que té algun càrrec important, per la seua autoritat, també és el més normal el parlar-li de vosté. Però, especialment, se'm planteja la incògnita quan es tracta d'algú que té algun càrrec important, però resulta que eixa persona és molt més jove que nosaltres. En este cas  se'ns planteja el dubte de quin tractament hem de tindre amb ell, si de tu o de vosté. I en eixe cas, un recurreix a formules d'estil més bé neutres, o de caràcter impersonal en el tractament, per a evitar, en la mesura de lo possible, no caure en la falta de respecte cap a aquella persona que, tal volta poguera molestar-se pel tractament omès, però tampoc en l'excés en el tractament, tot i ocasionant una petulància indeguda, quasi quasi bordejant el ridícul. Parle vosté i calle vosté, sol dir l'agutzil del Tribunal de les Aigües per a llevar-li la paraula a un llaurador i per a donar-li-la a un altre, regants tots de la mateixa sèquia i, tal volta colindants, en este cas mostrant d'esta manera un sentiment de distància entre la mà executant del Tribunal de las Aigües i els regants en litigi. En certa ocasió, vaig quedar amb un Magistrat per a explicar-li el funcionament del web del Consell General del Poder Judicial. I, en vore que li parlava de vosté, immediatament em va dir: "El respecte no es mostra en el tractament, sinó en l'actitud". I em va convidar a parlar-li de tu. Vaig comprovar que la comunicació era molt més fluïda, sempre tot i mantenint un exquisit respecte cap a la seua persona. Quin tractament hem d'emprar per a parlar amb els demés? El respecte, la prudència i el tacte ens ho aniran dient a cada circumstància de la nostra vida.

Fotografia: http://www.tribunaldelasaguas.org/es/el-tribunal/iconografia

Sentiment de culpabilitat

La culpabilitat no és més que la responsabilitat criminal, conseqüència de la comissió d'un delicte o d'una falta. És culpable, per tant, aquell que ha comés voluntàriament una falta, que té la culpa d'alguna cosa, o que ha sigut declarada responsable civilment o penalment. Des de que Adam i Eva varen ser expulsats del Paradís per haver comés aquell pecat original manifestat en forma de poma, hem passat a ser culpables de tots els mals. Som culpables de la crisi, per haver viscut més enllà de les nostres possibilitats. La societat és culpable del ionqui que ara mateix es droga, de la protituta que ara mateix ven el seu cos en un cantó de la ciutat, o del nini que plàcidament dorm fins a la una del migdia a cals seus pares, sense ofici ni benefici, ni ganes tampoc de treballar. Està sensació de culpabilitat, moltes voltes es corrompeix de tal manera, que ens fa invertir els termes en quant a allò de la culpabilitat és refereix, de forma que, d'una manera sibil·lina,  la víctima passa a ser el victimari del mal que se li està infligint. I d'esta manera, la víctima d'una violació passa a ser injustament la responsable de la mateixa, per dur la falda massa curta o l'escot massa pronunciat. O que la dona que ha patit algun episodi de violència de gènere, alguna cosa haurà fet per a que la seua parella actue de la forma en la que ha actuat. I així, successivament, amb una sèrie de raonaments similars, que moltes voltes justifiquen, o volen justificar allò que és una conducta injustificable, execrable i totalment condenable. Una vegada més, ens trobem davant d'esta injusta situació i esta volta de la mà d'un Decret Presidencial emés, en este cas pel nou i controvertit president dels Estats Units d'Amèrica. En ell, es prohibeix l'entrada als E.U.A. dels habitants de determinats països musulmans en guerra en l'actualitat, com es el cas de Siria, Irak o Iran, entre altres, tots ells refugiats de guerra, tot i deixant al descobert una situació d'injustícia flagrant i de desobediència clara del Dret Públic Internacional i dels seus Tractats. No deixa de ser curiós que el Cap d'Estat del meu país dia sí i dia també, signa tot tipus de Lleis de tot tipus de rang i no he vist encara que eisca a les televisions l'acte de la firma. Pel contrari, els mitjans de comunicació sí que s'estan encarregant de mostrar-nos a tot el món, imàtgens d'un apanollat Donald Trump signant Decrets Presidencials de tot tipus i amb tot tipus de contingut, que moltes voltes fan envermellir de vergonya a qualsevol persona amb una miqueta de trellat. En este cas, a led víctimes de la guerra provocada per interessos comercials,  se'ls està culpabilitzant de fets dels quals no tenen ninguna culpa, sinó tot el contrari. Són les  que estan vivint en primera persona els horrors de la guerra i son als que, intencionadament, se'ls està etiquetant com a terroristes de l'estat islàmic. Tal volta se li hauria de recordar al mateix president dels Estats Units, que va començar el seu mandat amb un ofici religiós, les oportunes paraules dites pel mateix Jesucrist, a l'Evangeli de S. Mateu: "—Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m".

 

 

Fotografia:http://www.expansion.com/economia/politica/2017/01/27/588bcc4446163fa44c8b45cf.html

Ascensor

La finca on jo visc, és un edifici que té vint-i-huit portes. En una d'elles, hi viu un xiquet de no més d'onze anys, en companyia dels seus pares. És el major de varios germanets, i per això mateix, veig que se li exigeixen més responsabilitats de les que, d'acord a la seua edat li corresponen. De fet, alguna volta l'he vist a la porta del pati, carregat amb la bossa de la compra, o pel carrer portant de la mà a algun germanet cap a algun lloc, o tornant de qualsevol altre. També l'he vist, com és normal a la seua edat, amb una pilota a la mà, o jugant amb altres amiguets al parc que hi ha darrere de ma casa. L'altre dia vaig coincidir amb ell a l'ascensor, que és el lloc on es produeixen les converses més intrancendents, però també les més importants de la convivència veïnal. Un comença parlant del tema estrella d'ascensor, que és el temps i acaba arreglant el país en un interval d'un parell de minuts, que és el que ve a durar el viatge. La pregunta obligada, dirigida a un xiquet d'onze anys, és el típic ,"Cóm et va l'escola?" "Què vols ser de major?" i altres similars. Eren les set del matí i jo em dirigia cap al treball. El meu veinet, anava al forn a comprar el pà. Li vaig fer la pregunta pertinent. "Y tu, qué quieres ser cuando seas mayor? Després de contestar-me el xiquet, amb el clàssic "Futbolista!" jo li vaig replicar: "Luego al cole, eh? Que si el dia de mañana quieres ser una persona de provecho, hay que estudiar mucho". Contestació que em va agraïr amb un somriure. Una volta ens vàrem despedir i vaig anar cap al cotxe, em vaig quedar pensant al voltant de les paraules que jo li havia dit. I em vaig enrecordar d'un senyor de Paterna que quan jo era menut, em va fer la mateixa pregunta: que què volia ser de major. Jo no recorde què li vaig contestar. Probablement, futbolista, torero o alguna cosa versemblant. I aquell home, em va dir: "En la vida, hay que estudiar mucho para trabajar poco". A aquell home, li va anar molt bé en la vida, tal volta, massa bé, si bé em consta que, sense escrúpols, es va aprofitar de la ignorància de persones sense estudis per a fer la fortuna que va aconseguir amassar al final de la seua vida i pareix ser que va tindre molts enemics. Aquella reflexió que em va fer quan jo tenia a penes uns deu anys, se'm va quedar gravada al cervell. I hui, trenta o quaranta anys després, em ve a la memòria, a partir de la conversa mantinguda amb el meu veinet a l'ascensor. Canvien les persones i els temps. Però les circumstàncies, en el temps, es repeteixen. I tornen una altra volta a ser les mateixes.

Fotografia:http://blogs.20minutos.es/ezcultura/category/ciudades/

Miguel Hernández

Per motius de treball, he hagut d'anar a Oriola una volta passada la riuada que va desbordar el Segura abans de Nadals, al seu pas per esta localitat. Sempre que hi vaig, m'agrada acostar-me per la casa museu on va viure des dels 4 anys i on va composar els seus primers versos el nostre benvolgut poeta Miguel Hernández. I he aprofitat per a anar a la casa del nostre ilustre poeta oriolà, una volta conclosa la jornada laboral, al caliu d'una tendra vesprada d'hivern, quan els últims raigs del sol cauen ja de color taronja i projecten ombres allargassades. Es tracta d'una casa restaurada a l'any 1985, i que s'ha decorat d'acord a com ho estava a principis del segle XX, quan aquell lloc tenia vida pròpia. La seua decoració, em recorda la casa dels meus iaios, tant paterns, com materns. Aparador amb espill, perxers de fusta, cadires de boga, llits amb capçalera i peu de barretes de ferro, tauletes de nit, i moltes fotografies antigues, en blanc i negre. Una cuina amb llibrells, morters, cànters, perols i cassoles de fang i culleres i cullerots de fusta. Més enllà, el corralet, amb una finestra enreixada, un pou presidint aquell indret i un olorós gesmiler. En pujar una escaleta, hi ha un cobertís on es refugiava el bestiar de la casa. Per una porta, s'accedeix a l'exterior, per on entrarien i eixirien el ramat de cabres que tenien i que gestionaven. "De cuclillas ordeño / una cabrita y un sueño." A aquell racó segurament vorien la llum aquells primers versos que va escriure i que va ensenyar a aquell retor que li va ensenyar les primeres lletres, que els va llegir i li va dir que estaven molt bé, però que els amagara i que no li'ls ensenyara a son pare. Passat un segle, recòrrec els indrets de la casa del poeta, tot i buscant un vers, una estrofa o un poema seu, amagat baix del llit, entre els perols de la cuina, o entre les plantes del corralet, mentre mire pel pou on, allà baix, encara es veu aigua. I no puc evitar recordar la vida i la trajectòria de Miguel Hernández. Aquells primers versos, el seu matrimoni amb Josefina Manresa, el seu viatge a Madrid amb un braçat de versos a la maleta, amb una indiferent benvinguda a aquell cabrer de províncies, però on va tindre ocasió d'entrar en contacte, entre altres, amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, que li varen obrir la porta al món literari i intelectual d'aleshores. El seu compromís polític amb els més desafavorits i amb la república. "Vientos del pueblo me llevan / vientos del pueblo me atrastran, / Me esparcen el corazón / y me aventan la garganta". La guerra civil, on va participar activament, la postguerra, la fam, "En la cuna del hambre / mi niño estaba. / Con sangre de cebolla / se amamantaba" el patiment, la presó, la malaltia i, per últim, la mort per tuberculosi. Cent anys després, des de les ombres allargassades d'un capvespre d'hivern qualsevol, entre les parets emblanquinades de la casa del poeta, torne a redescobrir l'esperit i l'ànima, la musicalitat i la poesia de Miguel Hernández.

Monja

Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i mira per la finestra que hi ha al final del corredor. Abillada tota de negre, musita un educat bon dia, en creuar-se amb un grupet de dos o tres persones, amb eixa sàvia educació escolàstica, segurament iniciada al si de la seua llar i especialment  rebuda als seus anys de formació con a novícia. La gran ciutat es projecta per la finestra per la qual aguaita i que retalla un sky line de formigó, alumini i cristall on abans hi havia taronger. Es descobreix allà lluny el reflexe del sol tibi d'hivern, que colpeja tímidament els gratacels i que  reflecteix la seua llum  per tot aquell indret de xeringues i degotadors, de llits i de malalties, de metges i de cadires de rodes. Amb el cap rere la finestra, d'esquenes i, a una distància d'uns vint metres, no es distingeix si medita o parla per un mòbil, si resa o simplement observa la selva d'asfalt i rajoles que hi ha més enllà de la finestra. Està cuidant a sa mare, que està malalta em comenten. Pels seus hàbits, me n'adone que es tracta d'una monja de la congregació de las Hermanitas de los Ancianos desamparados, que tanta i tan bona llavor venen duent a terme a la ciutat de València. Es tracta d'una monja del segle XXI, amb els hàbits de la seua ordre, fundada al segle XIX. I no puc deixar d'imaginar-me la quantitat de persones a les quals, d'una manera extremadament generosa, haurà atés al llarg de la seua vida: Ancians desemparats als que haurà acompanyat en l'ocàs de les seues vides, bolquers que haurà canviat, persones impedides a les que haurà donat de menjar, malalts que haurà atés, ulls que haurà tancat, familiars que haurà conhortat. ¡Oh noche que guiaste! / ¡Oh noche amable más que la alborada! / ¡Oh noche que juntaste / Amado con amada, / amada en el Amado transformada!" va escriure fa més de quatre segles san Juan de la Cruz, el nostre místic més universal, a la seua cela, al convent d'Àvila on hi residia. En este cas, el místic reformador de l'ordre carmelitana ens parlava de l'amor del homens en Déu a qui veia entre totes les coses, mentre que la nostra monja, fidel deixeble del noble  esperit de santa Teresa de Jornet, ens parla de l'amor de Déu a l'home, enmig de tots els hòmens, especialment, entre els ancians més desafavorits de la nostra societat. Una llavor duta a terme de forma callada i mai pagada, discreta i no sempre recompensada. Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i s'asoma per la finestra que hi ha al final del corredor. Mira per la finestra. Més enllà de la finestra es veu la llum del sol.

Reis Mags

Vespra de reis. A tots els pobles, es celebra la cavalcada dels Reis Mags. Les grans avingudes s'omplin de xiquets i de xiquetes amb la ilusió a flor de pell, tot i esperant que la nit dels reis, els deixen tot allò que varen demanar oportunament a aquella carta que varen escriure ja fa un temps i que els va arribar per correu directe a ses majestats. Dos mil anys després, pels carrers de qualsevol lloc del món, continuen desplaçant-se amb qualsevol mitjà de transport aquells mags vinguts de l'orient, tot i seguint l'estel d'una estrella que els portarà als peus d'un xiquet de bolquers, el Messies. Dos mil anys després, al mateix temps, continuen entrant al domicili de tots i cadascun dels xiquets d'este món, pels racons més insospitats, per a deixar-los els seus merescuts regals. "Senyor rei estic ací/ vinguen coses per a mi/ jo li portaré palla i garrofes per al seu rossí", deia la lletra d'una cançó infantil que em cantava món pare de menut, tot i deixant estimular la meua imaginació al voltant de quin rostre tindrien els Reis Mags, mentre  em deia que, per a que em deixaren tots els regals que jo els havia demanat, hi havia que deixar tres copes de conyac preparades, per a que Melcior, Gaspar i Baltasar pogueren avituallar-se convenientment. Més de trenta anys després, enguany tornaré a vore passar la cavalcada dels reis amb la intenció de tornar a contemplar, amb ulls d'adult, uns ulls infantils oberts com a plats, unes ilusions amples en forma de somriures o unes mans esteses plenes de caramels. Enmig de voladors papers de confeti, sirenes de policia, balons de plàstic, llums de neó, camions de bombers, pilotes de goma, caramels i joguets de tota classe, entre tota la fanfàrria nadalenca, apareixeran majestàticament sobre el núvol d'una carrossa,  els tres Reis Mags coberts amb capes de vellut i corones reials,  repartint regals per a tots. Mentres cregues en els reixos,tindràs reixos. Si deixes de creure'n, estos deixaran de creure en tu, ja no existiran per a tu i t'ignoraran per a tota la teua vida. Deixaran de parar davant de la porta de ta casa amb el carregament de regals corresponent i, pel contrari, els voras parar en la porta de cal teu veí, que encara continua creient en ells. Però si continues creient en ells, sempre hi haurà un regal per a tu, que el trobaras en el lloc més inhòspit, i entregat per qui menys t'esperes. Esta es la verdadera màgia de la festivitat dels Reis Mags. Perquè, en definitiva, la seua existència, no és una qüestió d'edat, ni de coneixements, ni de saviesa. És una qüestió de fe.

any nou

Des d'estes sencilles lletres, vos desitgem que el proper 2017 siga millor que este 2016 que ara acaba. Feliç any nou!!

Nadals

Nadals fa gust de nou retrobament, de sopar a la llar antiga, de torró de dolça ametla, de càlida abraçada, de llàntia encesa a mitjanit. Dos mil anys després continua nasquent el Senyor, ara entre cartons, enmig de nosaltres, a l'ombra de les llums iridescents dels grans magatzems. Fem entre tots, que la seua ombra siga  llum. Que la seua llum siga estel. Que el seu estel siga camí. Que el seu camí guie els teus passos. Que els teus passos et porten allà on els teus somnis et conduisquen. I que els teus somnis et conduisquen cap a la felicitat.

 Bon Nadal!!

Nadia Nerea

La solidaritat és aquella relació de fraternitat, de sosteniment recíproc, que lliga els diversos membres d'una col·lectivitat en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns. La caritat, pel contrari, és aquell sentiment de compassió o de solidaritat que impulsa a comprendre o a ajudar els altres. Es pot ser caritatiu, i no ser solidari. I també, pel contrari, es pot ser solidari i no ser caritatiu. En definitiva, tant la caritat com la solidaritat, són  dos sentiments que ennobleixen  a les persones. Recentment ens hem desdijunat als diaris amb la trista notícia de la detenció dels pares d'una xiqueta diagnosticada amb una malaltia rara com és la tricotiodistrofia, per un presumpte delicte d'estafa, a consequència de la recaptació de fons per a, en principi, fer front al tractament mèdic de la xiqueta, notícia que ens ha deixat a tots amb la boca oberta. De nou ens trobem davant la picaresca de presumptes roders i buscavides que tantes pàgines ha omplit la nostra literatura, com poden ser el buscon llamado Pablos, Guzman de Alfarache, el Lazarillo de Tormes als segles XVI i XVII, Luis Candela o Curro Jiménez al segle XIX amb trabuc inclós, i, ja entrats en el segle XX, tenim a eixos mateixos personatges, però actualitzats amb trage xaqueta i corbata, magistralment descrits a sèries de televisió com "Los ladrones van a la oficina". En el cas que ara mateix ens incumbeix, podem vore cóm eixa picaresca s'actualitza al segle XXI amb l'utilització de les noves tecnologies, per a abusar de la confiança del personal, en este cas, amb el plus de lesivitat i de falta d'escrúpols que consisteix a jugar amb els sentiments dels demés, utilitzant una malaltia crònica real i a la seua filla com a reclam publicitari. Estant en l'època de l'any en la que estem, els mitjans de comunicació, que són capaços d'ascendre sense contrastar o d'afonar a qualsevol a pena de telediari amb un simple titular, s'enfronten a una campanya de Nadal, on, dins de la seua programació, hi haurà telemaratons per a recaptar fons per a causes nobles i que, de segur, es voran perjudicades a causa dels fets presumptament delictius que estem comentant. Si llegim la notícia del revés i li llevem tot el sensacionalisme al qual ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, podrem observar que el cas de la cobdícia dels pares de la xiqueta Nadia Nerea, no és, afortunadament, només que una taronja podrida dins del camp. Hi ha molts casos de xiquets i xiquetes que, apareixent o no als mitjans de comunicació, amb malalties molt més greus, amb ajudes o sense, els seus pares afronten econòmica i emocionalment la situació amb una transparència, una dignitat, un somriure i una capacitat de superació digna d'elogi, que es mereixen tota l'admiració de tots nosaltres. Com sol ocórrer en estos casos, la corda sempre es trenca per la part més fràgil, i, lamentablement, en este cas, la persona perjudicada de forma directa, és la pròpia xiqueta, car els seus pares ja li han deixat la pitjor herència: l'ostracisme.

Fotografia: http://www.shurya.com/causas-emocionales-de-las-manos/

Falles

Em resulta una miqueta estrany parlar de falles en ple més de desembre. Però és que, el passat dia trenta de novembre de 2016, el 11º Comitè Intergovernamental de la UNESCO, a la ciutat etíopa d'Addis Abeba, va  confirmar que la candidatura de les Falles era ja oficialment Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una molt bona i grata notícia per a tots els valencians que, des de l'any 2011 en què es va demanar, esperàvem amb expectació que fora una realitat. Es tracta d'un merescut reconeixement a la llavor duta a terme per tanta gent al llarg dels temps, que ha treballat i que treballa dia a dia d'una manera callada per a que la festa fallera tinga la dignitat que realment es mereix. En primer lloc, recordem el gremi de fusters ja que, en arribar la primavera, a cada taller de carpinteria, es feia neteja de totes les deixalles de fusta que s'anaven acumulant durant l'hivern i, a la porta de casa li calaven foc, en una mena de rite de purificació. També recordem al primer que va caricaturitzar a un veí o algun fet ocorregut, i que, donat el tarannà guasó del qual gaudim els valencians, causaria al menys el somriure de qui contemplara aquells primers esbossos de ninots. Recordem al primer que va demanar una estoreta velleta per a la falla de sant Josep i li va calar foc a aquella primerenca i paleolítica falla. Recordem a aquells que varen fer de les falles un instrument per a protegir el valencià, en aquell temps en què estava prohibit parlar-lo i en el que es va restringir el seu us només a l'àmbit domèstic. Recordem els artistes fallers, que fan realitat el monument faller, els poetes festius, que amb els seus versos condimenten la falla amb el punt picant de la crítica, els impressors, que són l'altaveu de la falla i els crítics, que som tots i cadascun dels que llegim eixa crítica. Recordem les diverses comissions falleres: els seus presidents, secretaris, tresorers, vocals, que es desviuen per la festa, així com les seues falleres majors i la resta de falleres i fallers, que li donen el colorit que esta festa necessita. Recordem als qui fan de les falles una part important de la seua vida: els fallers de base que s'encarreguen de forma totalment altruista i desinteressada de preparar els playbacks, d'arreglar les carrosses per a la cavalcada, d'ajudar a l'artista faller a montar la falla, a carregar i descarregar sacs d'arena, moure les tanques per a que no s'acoste ningú al monument faller, a preparar les taules per a dinar o sopar enmig del carrer, i tantes i tantes tarees no recompensades, només que amb la satisfacció de fer més gran la falla pròpia. Recordem els sufrits veïns que aguanten estoicament desperts fins a les tantes de la matinada, entre el suplici d'escoltar la cançó "el fallero", ininterrompudament, una i altra volta,  i la mala llet d'haver d'alçar-se de bon matí per a anar a treballar sense haver descansat prou. Recordem als que se'n van de València durant eixos dies per a tindre una miqueta de pau i també als milers i milers de visitants, que venen adrede per a gaudir insaciablement de la festa fallera. Recordem a tots els patrocinadors, esponsors, falleros d'honor, i en definitiva els qui colaboren econòmicament per a que esta festa siga una realitat.  Recordem als que es giten de bon matí, després d'haver estat mirant falles durant tota la nit i a aquells que s'alcen adrede de matinada per a poder vore-les tranquilament, sense que ningú els moleste. Recordem els que aguanten pacientment vàries hores de plantó per a gaudir d'una bona mascletà i després encara tenen l'ànim de vitorejar al mestre pirotècnic, amb el mocador d'herbes al coll i el barret de palla al cap.   Recordem els floristes, els restauradors, els joiers, els perruquers, els músics, els pirotècnis, els mims de carrer, els venedors ambulants, les bunyoleres, els que tiren trons de bac, els que passegen atropelladament entre la gent, els qui porten al xiquet xicotet sobre els muscles per a que veja millor el passacarrer... Entre tots hem aconseguit que les falles siguen patrimoni cultural immaterial de la humanitat.