Torres de Serrans

El passat cap de setmana, amb ocasió de la festivitat del nou d'octubre, es va celebrar als voltants de les Torres dels Serrans una fira medieval en la qual, al llarg del pont que creua l'antic llit del Túria, així com per la banda trasera de les seues majestuoses portes, on está ubicada la plaça dels Furs, es va omplir de paradetes amb una recreació típicament medieval: Venedors amb xilabes i barrets d'època, ambientadors, herbes per a infusions, llànties de tot tipus, escudelles, llepolies, joguets, peces de sabó casolà biodegradable, bossos de pell, encurtits, varetes d'encens, parades de menjar de tot tipus... Tots estos elements varen omplir este entranyable racó de València en una explosió d'olors, de colors i de sabors, pròpia d'estos tipus d'esdeveniments que, de tant en tant, es celebren als nostres pobles. Probablement, Pere Balaguer quan va dissenyar i construir esta porta al segle XIV, ni s'imaginaria que set segles després, els seus descendents, intentarien recrear la seua època, entre el trànsit urbà quotidià, la missatgeria instantània, pantalons jeans i globus plens d'hèlio, amb el disseny estampat de Miky Mousse o de Bob Esponja, mentre una multitud enfervorida de persones entren i eixen per la que era la porta principal de les dotze que tancaven la ciutat de València a l'edat mitjana, amb una curiositat digna de tindre en compte. Diuen que quan el sol s'amagava i arribava la nit, a una hora determinada, les portes de les muralles es tancaven, per a protegir la ciutat de València. I els qui no hi havien entrat, es quedaven a la lluna de València. Hui en dia, una volta derribades les muralles per ordre del Gobernador civil en Ciril Amorós a partir de l'any 1865, en llargues matinades, continua lluint la lluna, a voltes plena, a voltes minvant, a voltes creixent, mentre l'esperit majestàtic de sant Joan de Rivera recorre el pont dels Serrans perseguint infidels, per entre el raval, a l'altra banda del pont de Serrans, més enllà del riu Túria, pels voltants del convent de santa Mònica. Ara, el llit del riu Túria ja no porta aigua, car va ser desviat per l'anomenat "Plan Sur", per a evitar riuades salvatges, com la que es va produir l'any 57 del segle passat i que tant de patiment va causar. Ara, el seu interior porta rius de persones que, dia a dia, el recorren per entre les diverses pistes que, com a artèries artificials, s'hi han creat per a circular a peu o en bicicleta. Diuen els més antics que tot riu que s'ha desviat artificialment, sempre torna al seu llit alguna volta en la seua història, com si d'un viatge iniciàtic es tractara. Tal volta podria considerar-se un acte de llibertat. Però la veritat és que, quan algun dels elements de la natura brama i es desboca, és quan parla a veu en crit per a donar a entendre la seua disconformitat amb l'èsser humà i la seua forma de comportar-se amb la natura.

Nou d'octubre

Hui és el nou d'octubre, el dia de tots els valencians. En el record de la nostra història comuna, tenim el rei Jaume Primer, qui va conquerir les nostres terres, les va dotar amb unes institucions d'autogovern prou avançades per a l'època així com amb uns Furs que varen estar vigents durant varios segles. Quasi huit-cents anys després, em trobe al palau de la Generalitat, la seu principal de les nostres institucions d'autogovern en una visita guiada, organitzada per la pròpia institució, en una jornada de portes obertes. Els palaus que depenen de la mateixa, estan oberts al públic en general per a la seua exposició pública i coneixement general de tots els valencians. A l'escala d'honor, que puja al Saló de Corts i al Saló de Reis, nomes pujar uns quants escalons i quan es gira l'escala en un angle de 90 graus cap a l'esquerra, a ma dreta hi ha una porta per on s'accedeix a l'anomenada Sala Vella o també del Consell, que és on es reuneix el Ple del Consell tots els divendres en sessió ordinària. I observe cóm, en esta exquisita sala, on s'han pres les decisions més importants de la nostra Comunitat d'uns anys cap a ací, a la paret que enfronta a la porta que s'accedeix per l'escala d'honor, hi presideix un quadre del molt admirat Joaquim Sorolla, anomenat "El pare Jofré protegint un boig" on es representa la inquietant escena en la que un jove pare Jofré, el primer diumenge de Quaresma de 1409, en anar a predicar a la Catedral de València des del seu convent situat a la plaça de la Mercé, observa com, pel camí, un grapat de persones agredeixen a una altra al crit de "al foll, al foll". Immediatament va espantar a aquella gentada, tot i emparant a aquell pobre enajenat. La fervorositat i la contundència d'aquell primer sermó de Quaresma, va fer que a València es creara el primer hospital per a bojos de tot el món, així com la ja més que secular devoció per la Maedéu dels Desemparats. I no em deixa de sorprendre'm cóm, sis-cent anys després, el pare Jofré encara continua adoctrinant els nostres governants, el qual, mentre amb el braç de l'esquerra intenta protegir el boig, amb el braç de la dreta adoctrina i riny als qui, d'una manera despietada, apedreguen a aquell pobre desheretat de la terra, amb el dit en alt, a l'estil de sant Vicent Ferrer. En este cas, el seu sermó, ja secularitzat, s'escolta tots els divendres de matí, en forma d'article de la Constitució, concretament el 9.2, quan diu que "Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguen reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedesquen o en dificulten la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social".

Carles Salvador

Enguany, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat el dos-mil quinze com a "Any Carles Salvador". I encara que siempre que es declara "el día de...", "el mes de..." o "l'any de...", sol dur darrere seu algún tipus de despesa econòmica, veig que este no és el cas. I a més a més, pense que és una ocasió idònia per a que tot el món conega la llavor duta a terme pel nostre insigne mestre, poeta, escriptor, investigador, gramàtic... Carles Salvador va nàixer a València a l'any 1893, al castís carrer de Dalt, en ple barri del Carme de València. Va cursar estudis de Magisteri. El 1911 començà a treballar de mestre i, després d’exercir provisionalment a Almàssera, Aielo de Malferit i a la Pobla de Benifassà, a mitjans de 1916 ocupà definitivament una plaça a Benassal, on residí prop de 18 anys, fins al 1934 que tornà a València, a Benimaclet, per a continuar exercint la seua professió fins al final de la seua vida. Jo me'l l'imagine a un aula dels anys vint o trenta del segle passat, ensenyant als xiquets benassalencs les primeres lletres. Probablement, sent una persona de la capital, tal volta en més d'una ocasió es sentiría con el doctor Mateo al poble fictici de Sant Martí del Sella. O com D. Vicente Llatas Burgos al Villar. O com el mestre Canos a la Paterna dels anys vint del segle passat.  I a Benassal fou on va conèixer a qui fou la seua companya de tota la vida, la seua dona, Sofia Monferrer i on varen nàixer els seus fills, Carles i Sofia. Impulsor de la introducció del valencià a l’escola, fou membre fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Col·laborador en la premsa valenciana amb articles literaris i gramaticals, sobretot en revistes com Taula de les Lletres Valencianes, La República de les Lletres o El Camí. Com a poeta fou un dels introductors de l'avantguardisme  a València, amb obres com Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Després de la guerra civil, la seua poesia va emprendre uns camins més tradicionals, d’aproximació al llorentinisme, amb la publicació de Nadal flor cordial (1943) o El fang i l'esperit (1951). Arran de l’aprovació de les Normes de Castello, el 1932, es convertí en el seu màxim difusor amb la publicació de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques. A partir de 1949 va impulsar els cursos de llengua a  Lo Rat Penat, i el 1951 publicà la Gramàtica valenciana que s’utilitzava com a llibre de text. Ens va deixar a l'any 1955, a la ciutat de València. Ja fa temps, em va arribar per herència un llibre amb una antologia de les seues obres, editat per la institució "Alfons el Magnànim", depenent de la Diputació Provincial de València, que em va servir per a conèixer i aprofondir una miqueta en la seua vida i en la seua obra. I la veritat és que paga la pena llegir-lo. Ací vos deixe un mosset:

Van rovellant-se els arbres dins l'aire tardoral. Han soterrat la vella que feia mitja                   al raig de sol i el jove que collia roses vermelles al tany dels llavis pàl·lids. Oh, els mocadors de fil estampats! Comencen a refilar els flautins de les joves caderneres i les figues blanques torcen el coll entre el codony olorós, el préssec de molla d'or i el raïm que s'acosta al cup. *Poema de tardor(Rosa dels vents, 1930)

El cotó-en-pèl de les núvoles emmotlla les roques lluents de la muntanya calba. L'herba de les olives s'acurruca en feixos. L'espígol afila les llances en l'aire fresc. La perdiu que resta canta i riu com l'infant matiner que va a l'escola.*

Jugger

Hem anat passejant la meua dona i jo, des de casa cap al centre de València. I hem creuat el pont de les flors, des d'on es divisa un extraordinari paisatge tardoral del llit del Túria, digne d'estar dins d'un llenç. A mitja vesprada, este espai d'esbargiment, és un formiguer de persones que es dedica a passejar, fer running, anar en bicicleta, recolçar-se en la gespa, llegir asseguts en un banc, o fins i tot hi ha qui es dedica a pintar un quadre. En definitiva, tots i cadascun dels qui acudeixen a este fantàstic lloc, ho fan per a gaudir d'una vesprada fantástica i meravellosa al mateix temps que duen a terme allò que a un mes li agrada. I hem observat com, a dins del llit del Túria una vintena de xicons, d'uns vint anys, sobre la gespa, jugaven a un joc una miqueta curiós, amb una pilota, amb pals i escuts. El joc, que pareix tret d'un videojoc dels anys noranta, consisteix a marcar un tant i, per a aconseguir-ho, es coloca la pilota a la zona rival dins d'una marca situada a un extrem del terreny de joc, i on un dels jugadors correrà per a arribar a l'extrem opost del camp de joc. La resta de jugadors porten una sèrie d'armes, tant de defensives com d'ofensives, això si, reforçades amb materials molls per a no fer-se mal, i les utilitzen per a enfrontar-se als jugadors de l'equip contrari i protegir el seu corredor. Al final, guanya l'equip que haja marcat més tants. Mogut per la curiositat, vaig enviar unes fotos a través de la missatgeria instantània a varies persones, entre elles, als meus nebots, que són més jovens i segurament més coneixedors d'estos esdeveniments esportius més recents, per a vore si algú savia en què consistia este esport. I tots em varen contestar amb una resposta negativa. Però a tots els va començar a moure la curiositat per saber en què consistix este nou esport, els personatges dels quals duien una indumentària informal, però els elements de joc del qual pareixien trets d'algun capítol d'alguna sèrie medieval. Una volta picat per la curiositat, tant jo com aquells als qui els vaig enviar la foto per missatgeria instantània, i passat el temps sense assaciar dita curiositat, ésta va anar disminuint en el temps, fins que va arribar un moment en què pràcticament se'm va oblidar. Però vetges tu que, de sobte un dia un nebot meu en va enviar, també per missatgeria instantània, un missatge acompanyat per una fotografía d'un retall de diari con parlava del "Jugger", o nou esport que combina força, destressa i estratègia. Es tracta d'un joc nascut a Alemanya als anys huitanta i que conjuga elements de joc de pilota, amb elements de jocs de lluita. Al final, l'enigma va quedar resolt. Per una volta en la història, al parlar d'esports, no ens estem referint al futbol.

Aigua

La setmana passada va rebentar la canonada principal que dóna entrada a l'aigua a la finca on jo visc. I ens va deixar sense servici d'aigua durant un parell de dies, que fou el temps que va durar l'averia. I durant tot este temps va estar tallada l'aigua i no varem poder fer us del líquid element per a l'us habitual que se li sol donar. Ja el dia d'abans de començar la reparació, el llanterner ja va deixar una nota a la porta de l'ascensor on s'indicava que a partir de les huit hores del dia següent s'anava a tallar l'aigua per a efectuar la reparació corresponent. Però pareix ser que l'averia era més complicada del que en un primer moment pareixia i es va allargar un dia més del que estava previst. Una volta va concloure la reunió sumaríssima de veins que, de forma improvisada es va fer a la porta del pati, mentre els llanterners treballaven quasi a destall per a intentar deixar apanyada l'averia abans d'anar-nos a dormir, on cada veí va donar la seua opinió al voltant d'allò que estava succeint, amb queixes cap a tot el món, fins i tot cap al gobernador civil, vaig entrar dins de ma casa amb un parell de marraixes d'aigua recien adquirides de la botiga del cantó per si de cas, vaig tancar la porta de casa i vaig seure davant del televisor, mentre pensava que, per circumstàncies de la vida, havia d'estar un parell de dies sense aigua potable. L'aigua és vida. I vaig saber el que era, durant eixe temps, el viure sense ella. I, a l'igual que el pres, que enyora la seua llibertat, en eixe moment vaig enyorar l'aigua potable per a beure, per a dutxar-me, per a fregar, per a rentar els cuberts al rentaplats, la bugada a la llavadora,... No fa tant de temps, la gent vivia sense aigua potable a les cases. I rentaven la roba al llavaner, es dutxaven quan es podia, normalment una volta a la setmana, preferiblement els dissabtes, amb una ferrada i sabó fet a casa amb oli i sosa, es rentava l'escudella amb l'aigua d'una safa portada d'una font pública, normalment ubicada a la plaça del poble, d'on s'omplia també i eren tan feliços o, fins i tot més que ho som ara. I pensant pensant en tot açò, em dirigisc al servici on obric l'aixeta per a comprobar si ja n'hi ha aigua. Un xicotet esclafit d'aire, acompanyat d'un xorro d'aigua de color marró, una miqueta pudenta ompli la pica del water, que a poc a poc va anar aclarint-se fins a ser incolora insabora i insípida, que ens ensenyaven de menuts en escola. De nou hem tornat a tindre aigua potable. De nou hem tornat a la modernitat.

Records escolars

Tal volta perquè ja fa un bon grapat d'anys que vaig concloure l'escola al col·legi Villar Palasí de Paterna, y perque diuen que l'amistat que es fa de menuts és la més pura i és la més duradera en el temps, passen els anys que passen, ara que comença de nou l'escola a la que nous xiquets hi aniran per a aprendre nous coneixements, m'agradaria recordar en esta entrada, a aquells amiguets de la infància amb els qui vaig compartir pupitre. Han passat anys, molts anys que vaig acabar aquells estudis de l'EGB, al col·legi Villar Palasí.  Eren els temps del mundial España'82, del festival de la OTI, on la cançó "Latino", arrassava a tots els paisos de parla hispana i de l'un, dos, tres, el divendres a la nit on, una jove Mayra Gómez Kemp regalava apartaments a Torrevieja. Recorde Marcial Moreno, José Miguel Cebrian, Juanjo Lanzas, Javi Checa, Juan Simón, Víctor Garcia, Angel Martínez, Paco Bort, Maria José Navarro, Pili Lopez, África González, Eva Espinosa, José Maria Cuevas, Toni Sánchez, Encarna Jarque, Montse Duce, Sonia Castellano, Susana Macías, Dunia Martínez, Cristina Blasco, Merche Agustí, Isabel Flores, Paqui Navarro, Juan Pedro Blanco, Amparo Pla, Rafa Lara, Paco Almazán, Carlos Ferrándis, Manolo Navarro, Antonio Ruiz, Imna Cubel, Mariángeles Cervera, Pili Pérez, Begoña Rubio, Cari Molina, Pili García, María Calderón, Sergio Campos,  Rubén Zuriaga, Magda Cano, Javi Calatrava, Eduardo Orts, Marga Lujan, Roberto Díaz Santiago Montero, Vicente Clemente, Merche García, Maria José Lara, Carlos Fermín Mohedano, Maria José Fernández...  "Quien te ha visto amigo y quien te ve? Como te va la vida?". Cantava un animat Rafa Sánchez, de la Unión, a totes les radiofòrmules de l'època. I ara mateix, la lletra d'aquella cançó tan entranyable cobra, en esta entrada del blog, tot el seu significat. Perquè, una volta acabada l'EGB, he anat trobant-me en el camí, en el lloc menys pensat, a molts d'aquells amb els qui vaig compartir estudis i jocs. Amb qui m'he anat trobant, ens hem interessat mutuament de cóm ens ha anat en la vida. A uns els ha anat millor i a altres pitjor. M'he alegrat moltíssim amb qui li ha anat bé, i n'he entristit amb qui no li ha anat tan bé. Ens hem interessat també pels amics comuns dels qui no hem sabut res. I sempre ha predominat un sentiment de sana amistat, de tendresa i de carinyo per part de tots, nascut entre les parets d'aquella escola. Recorde que a l'hora del pati, amb el paper d'alumini que envoltava els entrepans de tots, feiem una pilota del tamany d'una de tennis, amb la que jugavem a "Uno, equis, dos", o a beisbol. I eixa pilota, representava eixe equip que erem tots. Perquè si tots col.laboràvem, amb el paper d'alumini de l'entrepà respectiu, hi havia pilota i hi havia joc. Si no, pues no. Eixe esperit d'equip encara continua vigent en cadascun de nosaltres i es manifesta en el somriure ample, gran, sincer que posem cada volta que ens trobem amb algun amiguet del col.legi en el lloc més inesperat: Una parada de metro, uns grans magatzems, en creuar un cantó i que fa que estigam més de mitja hora contant-nos batalletes. Una volta vaig deixar la E. G. B. només vaig anar al col.legi cada quatre anys, per a votar. I cada volta que hi anava, m'agradava perdre'm encara que fóra per uns minuts, pel pati del col·legi, on tan bons moments vaig passar en la meua infància, per a recordar aquells temps que vaig viure en companyia de tants i tants amics, amb els quals tants i tants dies i tantes aventures vàrem viure junts, el record dels quals sempre el tindré a la memòria.

Mantenidor

 Segons la història, a l'edat mitjana, el mantenidor era el cavaller que en les justes o tornejos sostenia la lluita contra els que volien combatre. Hui en dia és la persona encarregada de presentar un acte, un certamen, o de mantindre'l amb unes paraules que giren al voltant d'un tema qualsevol, previament determinat. Si es tracta d'uns Jocs Florals, el discurs girarà al voltant de la clàsica trilogia DÉU - PÀTRIA - AMOR. Enguany, la Comissió de festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer de Paterna, ha acordat que siga jo el mantenidor de la LI edició dels Jocs Florals de la Vila de Paterna. I mentre em prepare unes paraules a pronunciar d'una manera digna al Gran Teatre Antoni Ferrandis de Paterna la nit del vint-i-un d'agost, repase mentalment, una a una, les persones que al llarg de la història, han desenvolupat dit càrrec. Des d'aquell un de setembre de mil nou cents vint-i-un en què es va celebrar la clausura dels I Jocs Florals de la Vila de Paterna, fins a l'actualitat, unes cinquanta persones de gran talla intelectual i humana, han segut les que s'han encarregat de dirigir unes paraules als paterners. No sé si merescudament o no, jo també pasaré a formar part d'eixe olimp de les lletres paterneres que, des de fa quasi cent anys, de forma més o menys successiva en el temps, s'ha anat celebrant, en forma de certamen literari, fins a arribar enguany a la seua LI edició. I en estes paraules d'agraïment no volguera oblidar-me de tots aquells que al llarg dels temps han contribuit a fer que este concurs literari fóra una realitat i, sobretot, que han fet tot el posible per a que continue celebrant-se amb la dignitat que un acte d'estes característiques es mereix. Començant per les Clavaries, que han estat l'autèntic motor d'esta festa de les lletres, continuant amb la penya Biberó que va rescatar-les de l'oblit allà als anys seixanta del segle passat, seguint amb l'Ateneu Cultural, que va continuar en la llavor de col·laborar en l'organització dels Jocs Florals, així com l'Ajuntament de Paterna, que és qui en l'actualitat s'encarrega de la seua organització, no podem oblidar-nos d'aquelles persones que s'han desviscut per a que este concurs literari brillara dins de l'univers literari amb llum propia. No cabrien en este blog el nom de totes i cadascuna d'elles, però si que m'gradaria nomenar a Vicent Cardona Llabata, Vicent Fabado "el Retoret" y a Enrique Guillem Torrella. Ells han segut els qui han dut encesa la flama, any rere any, de la cultura literària dels Jocs Florals al nostre poble. Tampoc podem oblidar els patrocinadors que han sufragat els diversos premis literaris que s'han anat convocant al llarg de tots els temps, sense els quals no hagueren pogut ser realitat els nostres Jocs Florals. Una llavor de mecenatge i d'esforç en quant a la parcela econòmica es tracta, digna de destacar. Després de recordar a tantes i tan importants persones i entitats, he de reconèixer que el pes de la història em constrenyeix. Només li demane al Crist de la Fe que puga estar a l'altura de tantes i tan importants persones que han desenvolupat este càrrec.

La vuelta a la procesión

A mon pare, Julio Llabata Sancho, ja en la veritat.

 

Una procesión es aquel desfile religioso, mediante el cual se manifiesta externamente la devoción por un determinado santo y que recorre un determinado itinerario, previamente establecido. Yo mismo me recuerdo, de pequeño, el día de la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de no sé qué año, cogido con una mano, de la mano de mi padre, mientras que con la otra sostenía un cirio. Y al verme distraído, mirando cómo la llama iba consumiendo poco a poco la cera del cirio y cómo iba goteando y pegándose al suelo, mi padre me decía “Ves aspai, no li pegues foc al trage de l’home d’endavant”. Probablemente, la procesión en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer de este año la veré con otros ojos, al ya no estar entre nosotros la persona de mi padre, uno de los primeros que me inculcó la devoción a nuestro Cristo de la Fe, así como transmisor de una serie de costumbres y tradiciones propias de nuestro pueblo, en forma de rondallas y de refranes autóctonos valencianos.

Se trata de un acto de culto que, a la vez que tiene un componente litúrgico, también tiene otro de carácter eminentemente social. Así, el sentimiento que se vive en una procesión suele estar entremezclado con costumbre y tradición, de forma que esa religiosidad popular que se vive en dicho acto, va aparejada al recuerdo de los que nos precedieron, especialmente hacia los que ya no están entre nosotros, así como con un sentimiento de hermandad con todos aquellos paterneros que procesionan con nosotros, o que participan del mismo desde la acera contemplando, e incluso con aquellos que en ese momento no se encuentran en Paterna por motivos diversos, pero desde el lugar en el que se hallan, en ese momento tienen un recuerdo para los suyos. Pensando en estas cosas, llega a mi mano un acta de la Comisión Municipal Permanente del Ayuntamiento de Paterna de 6 de Julio de 1965. Justo hace ahora cincuenta años. Y me da pie a escribir un artículo para el libro de las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. En dicho acta  se acuerda que “Se dió lectura al escrito que presenta la Cofradía de la Virgen del Perpetuo Socorro, y cinco más, en la que comunican que previa reunión con el Sr. Cura Párroco de San Pedro Apóstol, habían acordado refundir en una sola ambas procesiones que tendría lugar el próximo día 15 de agosto a la vez que solicitan de esta Alcaldía autorización para seguir el siguiente itinerario: Calle Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor a enlazar con la vuelta de las procesiones ordinarias. La Comisión Municipal Permanente, por unanimidad acuerda acceder a lo solicitado“.

 

Para entender este acuerdo de Pleno, debemos tener en cuenta las siguientes circunstancias:

En Paterna siempre ha existido gran tradición procesionera, especialmente incrementada a partir de la postguerra. Así, una vez llegaba el buen tiempo, cada domingo se celebraba una festividad u otra que hacía que hubiera misa mayor, seguida de procesión por las calles de nuestro pueblo. Y ello era así, de una manera casi casi ininterrumpida, desde semana Santa, hasta llegado el mes de septiembre. Siguiendo el calendario litúrgico, la primera procesión que se celebraba era la Procesión de Ramos del Domingo de Ramos. El Vía Crucis el Viernes Santo a primera hora, Procesión del Entierro el Viernes Santo por la tarde. Encuentro del Resucitado con la Dolorosa, la mañana del domingo de Pascua. El día de San Vicente Ferrer, se celebraba el Comulgar de Impedidos.

A continuación, ya con el buen tiempo, venía un rosario de festividades religiosas: El segundo o tercer domingo de mayo se llevaba a cabo la procesión en honor a la Virgen de Fátima. El segundo domingo de mayo la procesión en honor a la Virgen de los Desamparados, el cuarto domingo después de Pascua, la procesión en honor a San José. En junio, la procesión en honor del Sagrado Corazón de Jesús. El 29 de junio, la procesión en honor a San Pedro, patrón de Paterna. La procesión en honor del Perpetuo Socorro, que se celebraba la primera quincena de julio. La procesión de la Virgen del Carmen, el último domingo de julio. Y la procesión en honor de la Virgen de la Asunción el quince de agosto. Todas éstas se celebraban en dichas fechas, a las que habría que añadir aquéllas que no tenían una fecha concreta, al tratarse de festividades móviles. Estamos hablando de la festividad y la procesión de la Ascensión, que se celebraba cuarenta días después del domingo de resurrección. Al caer dicha fiesta en jueves, no coincidía con ninguna otra procesión. Y también de la solemnidad del Corpus Christi, que se celebraba el jueves siguiente a la festividad de la Santísima Trinidad, si bien en Paterna se conmemoraba no dicho jueves, sino el domingo posterior.

La reciente construcción del polígono Industrial “La fuente del Jarro”, hizo que la población de nuestro municipio se incrementase considerablemente. En 1955, nuestro municipio contaba con 12.242 habitantes. En 1960 con 16.314. En 1970, con 21.965 habitantes. Vemos que en apenas quince o veinte años, llegó incluso a duplicarse la población. En aquellos años sesenta fue cuando se empezó a cambiar el medio de transporte habitual, que hasta aquel momento fue el carro y las caballerías, por el automóvil, más cómodo, y que permitía hacer viajes más a menudo, más largos y confortables.

La calle Mayor –entonces calle del general Asensio- era, en aquel momento uno de los ejes del tráfico rodado de nuestro municipio. No en vano, era la carretera que unía Paterna con Valencia en un extremo, mientras que por el otro extremo se comunicaba en una dirección con Manises, mientras que en otra, primer lugar con la Cañada, y a continuación con el resto de municipios que se encuentran ubicados hacia el interior: La Eliana, La Pobla de Vallbona, Llíria… Ya en el año 1962, debido a los problemas que empezaban a surgir y que acabamos de exponer, en Sesión Plenaria del Ayuntamiento de Paterna se acordó que a partir del 1 de julio de dicho año, la despedida del duelo se realizaría frente al edificio de la iglesia Parroquial donde se hubiera de celebrarse la misa exequial, en lugar de en la calle mayor, a la altura de la casa de la tía Pepa la Sardinera (donde está actualmente ubicada la parada del autobús).

En virtud de todo ello, dado el incremento del tráfico rodado que atravesaba a diario la calle Mayor, y el perjuicio que se ocasionaba, se estudió la posibilidad de refundir todas las procesiones de las distintas cofradías, que se celebraban en las mismas fechas, en una sola, para que el impacto sobre el tráfico de vehículos fuese menor. Y así, según me informa D. Vicente Cotolí Ibáñez, el día quince de agosto de 1965, en solemne procesión, desfilaron, por el siguiente orden de aparición, que fue el de antigüedad, las siguientes imágenes: en primer lugar, la imagen de la Virgen de Fátima. En segundo lugar la imagen del Perpetuo Socorro. En tercer lugar, la imagen de la Virgen del Carmen. En cuarto lugar, la imagen de la Virgen de los Desamparados. En quinto lugar, la imagen del Sagrado Corazón de Jesús Y en último lugar, la imagen de la Virgen de la Asunción, cada una de ellas acompañadas de sus respectivas Juntas Directivas, así como de feligreses de las distintas parroquias de nuestro municipio. El resto de procesiones, dada la fuerza litúrgica que tenían, como era la del Corpus Christi o la de San Pedro, patrón de la Villa de Paterna, siguieron celebrándose en la fecha que les correspondía.

El recorrido de dicha procesión, de acuerdo con lo solicitado y que trazamos en el plano adjunto, fue el siguiente: Salida de la Iglesia a la calle del Maestro Canós, parte izquierda de la Plaza Mayor, por la plaza de Santa Teresa y calle de San Salvador, a enlazar con la vuelta de la procesión ordinaria. Es decir, continuaba por la Plaza de San Roque, calle de Eduardo Dato, Plaza del Pozo, Calle San Vicente, Calle San Pedro, hasta llegar a la actual plaza del Pueblo para entrar a la Iglesia de San Pedro Apóstol. Con este recorrido se pretendía evitar en la medida de lo posible pisar lo menos posible la calle Mayor, eje de la comunicación rodada de nuestro municipio.

Este tipo de procesión de carácter comunitario, fue una idea bonita, pero que no terminó de cuajar por diferentes motivos. Por un lado, por problemas logísticos, ya que no existían andas suficientes para transportar todas las imágenes. De hecho, hubo alguna que se prestó por parte de la parroquia hermana de Benimámet, para que pudieran participar todas las imágenes en dicha procesión con la dignidad que se requería. Por otro lado, por problemas de organización, ya que las personas que pertenecían a la directiva de una cofradía, también lo eran de dos o tres más, de forma que no podían procesionar todas las cofradías con todos los miembros de sus directivas. Todas estas circunstancias hicieron pues, que se continuara celebrando de forma ininterrumpida durante dos o tres años, no más, en que dejaron de desfilar las diversas imágenes y pasó a hacerlo solamente la imagen de la Virgen de la Asunción, por parte de las clavariesas de agosto, continuando con la tradición de su fiesta. El resto de procesiones, excepto las de carácter parroquial, dejaron de llevarse a cabo de la forma en que se habían conocido hasta entonces, pasando a celebrarse solamente la solemnidad de su fiesta mediante misa mayor.

Paterners de Paterna. Enric Gil.

Hi ha persones a les que coneixes quan eres menut i que, una volta que ja no estan entre nosaltres, és quan un descobreix la seua verdadera personalitat i la seua rellevància. El cas d'Enric Gil per a mi ha segut un d'eixos. Va nàixer el 5 de juliol de 1934 a Paterna, al si d'una família senzilla i del poble de la que va heretar la seua capacitat de treball. Ja des de ben menut, va conèixer el que era el treball manual a l'horta com a jornaler. Era l'època de la postguerra, amb precarietats i necessitats. Va ingressar al seminari Metropolità de Montcada als catorze anys, on va cursar teologia i filosofia durant els dotze anys preceptius. Va ser ordenat prèvere el 26 de juny de 1960. El seu primer destí com a pàrroc va ser a l'església de la Puríssima Concepció de Segart. Després va estar a Cuevas de Utiel i Corrales de Utiel, Quartell i Benavites. De la comarca de les Valls va passar a l'Horta, a Quart de Poblet - Aldaia com a vicari de la Parròquia del barri del Crist. Va exercir també com a vicari a Sant Ramon, Xirivella i finalment com a adscrit a la parròquia de Maria Immaculada de Vera-Carrasca. En tots ells va involucrar-se en un compromís amb els més marginats, amb una gran sensibilitat social cap als més pobres, amb una firme opció de viure amb els més necessitats. "La liberación quiere decir la redención de los hombres no solo después de la muerte para decirles «confórmense mientras vivan». No. La liberación quiere decir que no exista en el mundo la explotación del hombre por el hombre"*, va dir Monsenyor Romero a una homilia seua a finals dels setantes. I eixe era el compromís d'Enric, que el va dur a militar al Moviment Rural Cristià de la JARC, participant en la defensa dels drets dels treballadors rurals, i en el Moviment Cristià per al Món Obrer de la HOAC, moviment del qual va ser consiliari. Va cooperar també amb els Moviments d'Objecció de Consciència i va intervindre com a voluntari al "Proyecto Hombre". També va desenrotllar tasques importants dins del moviment ciutadà a aquelles parròquies on va exercir el seu ministeri.

 

Hi ha que destacar la seua coherència entre allò en què creia i predicava i la seua vida personal. Va ser rector obrer i va treballar a oficis diversos als quals va compartir les mateixes condicions de vida de treball dels demés treballadors, com a agranador, obrer i en últim lloc a una empresa d'alimentació d'on fou despatxat al 1992 per la defensa dels drets dels treballadors com a delegat sindical i militant de la CGT. Com a membre consiliari de la HOAC va defensar sempre els drets dels treballadors a les diferents reunions que al si del moviment es duien a terme on no sempre es tenien en compte les propostes en favor dels treballadors, la qual cosa li produïa algun que altre disgust. Però encara que a l'estructura jeràrquica de l'església podria considerar-se-li com a l'ovella díscola, sempre va estar dins de l'ordre de la jerarquia eclesiàstica, així com va ser una persona molt volguda i admirada pels seus companys sacerdots.

 

La seua estima pel seu poble feia que cada any tornara per Paterna per a festes del Crist on, especialment, era el qui solia dir la missa de Descoberta. No deixa de ser curiós el fet que les paraules que es diuen immediatament després de la Consagració per part del sacerdot són "Este és el sagrament de la nostra Fe", Ell deia "Este és el Sagrament de la nostra solidaritat", en comunió amb tots els treballadors de tota la terra.

Ens va deixar el 7 d'agost de 2002. El seu soterrar a l'església de Santa Rita de Paterna fou una manifestació d'agraïment infinit a la seua persona, a la seua bonhomia i a la seua trajectòria de vida sempre en defensa dels més desfavorits de la nostra societat. El 8 d'octubre de 2003, l'Ajuntament de Paterna li va concedir la Insígnia d'Or a títol pòstum, en reconeixement dels seus valors de justícia, compromís i solidaritat, des de l'òptica de l'Evangeli.

Les persones passen. Però els seus fets perduren. I des d'estes senzilles paraules volem manifestar el nostre reconeixement i la nostra admiració personal cap a Enric Gil.

 *Homilia 25 de novembre de 1977, I y II, p. 342.

Gelats

Tret del llibre de festes en honor al

 Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer

de Paterna de 1972.

De fresa, de llima, de taronja, de xocolate, de vainilla o de caramel. De mango, de iogur, de stracciatella, de menta, de xicle, de frambuesa, de tiramisú, de pinya, de meló de tot l'any, o de meló d'alger. De gel o de crema, servit dins d'un cucurrutxo o d'una tarrina, amb una cullereta de plàstic, o entre dos làmines d'oblea tipus sandwitch, o dins d'una tulipa tota embadurnada per dins de xocolate, per als més llepols. I per als més hedonistes, servit dins d'una copa de cristall, adobat amb uns fils de sirop de fresa o de xocolate, o uns sabrosos toppings d'anous o de fruita fresca recien pelada i tallada. De moltíssimes formes es pot presentar el gelat, especialment en estiu. Hi havia una geladeria en la Canyada que es publicitava al llibres de festes d'una manera molt original: uns graciosos versets eren la seua carta de presentació que ens anunciava que l'estiu havia arribat a Paterna. Eren els anys seixanta-setanta del segle passat, i era l'època de plena expansió de la Canyada. Generosos gots de sibà, d'orxata, de mantecaos sucats amb apetitosos fartons o trossos de coca de llanda refrescaven aquelles tòrrides vesprades de diumenge de juliol o d'agost en que el sis-cents o el huit-cents cinquanta era el vehicle habitual per a anar a passar el dia a la Vallessa per a fer-se una paella, bé al xalé propi, o al d'uns amics o familiars, anar a nadar a la pressa i, amb el regust de l'aigua que regava els camps de Paterna encara als llavis i el banyador humit encara, degustar aquella llepolia que alegrava la vesprada o la nit, entre rialles i comentaris diversos al voltant de la calor que estava fent aquell estiu, i que si això no es pot soportar i que si no he suat mai tant com este estiu i que encara no ha vingut tota la calor i que si aon anem a anar a parar, comentaris que es feien informalment, alternant-los amb altres de més substància, al voltant de la política local, o al voltant de les festes del Crist que estaven ja al girar el cantó, que quí és enguany el clavari major, que si la regina de les festes és la filla de no sé quí, que si enguany vindria a cantar eixe que anuncien tant en la ràdio i que ara no me'n recorde de quí és, tot açò, mentre un bevia un glop d'orxata, o sucava un fartó en el got de sibà, que, en qüestió de segons absorvia tot el líquid que hi havia en el got i que, quan un es posava el fartó a la boca, rara era l'ocasió que un no es tacava la camisa, amb el filet de gelat que anava deixant el fartó rere seu. Del tradicional got de sibà, fins al futuriste gelat de xampinyons i alls tendres, hi ha tot un univers de refrescants gelats. Gaudim-los estos dies de calurós estiu!!